Título de la página

LES ARRELS MÉS ANTIGUES

Tartessos, l’Atlàntida, Catalunya, Euskadi i l’Aragó a la llum de la Bíblia

Per Jaume Clavé Cinca

"Els vaixells de Tarsís eren les caravanes de les teves mercaderies. I fores rica i gloriosa al cor dels mars. A alta mar et portaren els teus remers. El vent de llevant t'ha estavellat al cor dels mars!"

(Ezequiel, 27,25-26).  

Fragment bíblic de la complanta del profeta Ezequiel sobre la desapareguda Atlàntida.

 

Proemi

Parlar de Tartessos, des de la Bíblia, no és cap novetat. Són molts els que han relacionat la bíblica Tarsís amb Tartessos. Presentar una nova teoria sobre el singificat etimològic d’aquest nom i, a partir d’aquí, indicar la seva localització, tampoc no és nou; però podria tenir el mèrit de ser veritat. El que ja és nou i sorprenent és que es pugui dir alguna cosa de l’Atlàntida a través de les planes bíbliques, com es podrà veure, ja que per a la majoria d’historiadors l’Atlàntida ni tan sols hauria existit mai. Ara bé, si ho diu la Bíblia..., la cosa es complica de mala manera. I pel que fa a Catalunya, cal confessar que ja no és tan fàcil demostrar que també en parli el llibre sagrat, però alguna cosa s’hi pot rastrejar i que pot resultar ben sorprenent. I si arribem a besllumar Catalunya a la Bíblia, per què no també el país germà de l’Aragó?

El tema de l’Atlàntida a molts catalans els serà prou familiar pel gran poema èpic i geològic que va escriure mossèn Cinto Verdagueren la seva jovenesa sobre el continent desaparegut i que li va valdre ja des de bon principi una enorme reputació com a poeta. Tot servint el marquès de Comillas, el seu protector i mecenes, mossèn Cinto va navegar per les aigües de l'Atlàntic. Fou llavors quan s'animà a escriure la seva primera gran obra èpica –la segona seria el Canigó-, per a la qual es preparà intensament tot enriquint el seu vocabulari, com pocs hauran fet mai més, i documentant-se sobre tot el que s'havia escrit respecte a aquell continent, que no dubtava pas gens ni mica que havia existit de debò enmig de l'Atlàntic i que hauria desaparegut de cop i volta per un cataclisme geològic, decretat en darrer terme per Déu mateix per a castigar, a l’entendre de mossèn Cinto, una gent que s'havia tornat veritablement malvada. Ho deia el gran filòsof Plató en els seus Diàlegs i ho repetia el jesuïta i espanyol P. Nieremberg (1595-1658) en una obra espiritual, en la qual afirmava que Déu havia castigat l’Atlàntida pels seus pecats. Heus aquí el retall d’aquell savi jesuïta de l’antiga escola, home erudit com pocs, asceta i místic per endemés, que deuria ser llegit àvidament per mossèn Cinto quan en la seva joventut la seva ànima sacerdotal aspirava als goigs elevats de la mística: 

“Con estos ejemplos tan ciertos, no era menester lo que escribe Platón y aprueba Tertuliano y muchos autores de estos tiempos: que la isla Atlántida, que estaba en este extendido espacio del océano que cae entre España y las Indias Occidentales, y dicen que era muy grande y estaba llena de gentes innumerables, con un horrendo terremoto y con un diluvio de un día y una noche, en que el cielo se deshizo en lluvias y el mar traspasó sus lindes, quedó sepultada en el océano con todos sus habitadores. No quiero aprovecharme de esta historia para dar a entender la fuerza de los elementos airados contra el hombre, porque bastan las más modernas que hemos referido con mayor fe y certidumbre, y son de bastante asombro las que en Frisa sucedieron, en las que se ve la furia con que el mar encarcelado en sus términos sale cuando Dios le da alguna licencia para combatir a los pecadores. ¿Qué será cuando mande el Señor de todo armar todos los elementos contra ellos, y toque al arma a toda criatura para que vengue sus injurias en los hombres desagradecidos a sus beneficios infinitos?”  (Juan Eusebio Nieremberg, De la diferencia entre lo temporal y lo eterno, cap. VII, & II, Ediciones Atlas, Madrid, 1957, p. 94).

I, què passa amb Tartessos? En aquest cas ningú no dubta que almenys va existir, llevat del nostre gran prehistoriador Lluís Pericot que tot decebut, al veure que no n'apareixien mai les runes, també va dir que Tartessos era una invenció dels grecs, cosa que no agradaria gaire als andalusos, perquè Tartessos amb tota la seva inimaginable opulència estava situada en el territori andalús o, si més no, ben a prop de les seves costes atlàntiques. Qualsevol llibre bo sobre la història antiga d'Espanya ha de reservar forçosament un capítol al país, ciutat o regne de Tartessos. El problema bàsic és saber com s'havia pogut formar una civilització de tals característiques al sud de la Península ibèrica 1000 aC i on era la capital dels seus reis.

 Doncs, bé, aquest llibre pretén aportar un raig de llum sobre el lloc on podia haver estat Tartessos valent-se del desxiframent etimològic del seu nom: Tartessos. Sens dubte, els topònims -i aquest no deixa pas de ser-ho- solen fer referència al lloc en què estan emplaçats i, per tant, hom pot suposar que l'aclariment del topònim Tartessos ha de servir d'ajuda valuosa als investigadors, exploradors submarinistes i arqueòlegs per a trobar les restes d'aquest enigmàtic regne o ciutat de Tartessos. Avui dia, en el començ del nou mil.lenni, seria molt sensacional trobar les runes de Tartessos. Als amants d’aquest antic i enigmàtic regne, que són molts, saltarien de goig si finalment aviat es pogués anunciar als quatre vents que ha estat trobat l’emplaçament exacte de l’antiga Tartessos, ni que fos al fons del mar.

També s'ofereix aquí, en aquest treball, una altra etimologia interessant. El significat del mot Atlàntida. Així com sobre el nom de Tartessos s’han escrit força articles per a intentar aclarir-lo i treure'n el corresponent profit de cara a la seva localització i al seu origen ètnic, pel que fa al mot Atlàntida, en canvi, no se n'ha escrit mai res de rellevant, perquè se suposava –molt erròniament, com veurem- que la paraula provenia del nom de l'oceà Atlàntic, i aquest de la serralada de l’Atlas del Marroc. Una vegada més els homes, mal ensumadors com som, hauríem agafat el rastre al revés. I això en contra del testimoni literal de Plató en el començ del seu relat Timeu, dels Diàlegs, on ens adverteix que l'Atlàntida va donar nom a l'oceà Atlàntic. Per què l’establiment oficial i els acadèmics rebutgen sistemàticament el testimoni de Plató sobre l’existència de l’Atlàntida? Doncs, perquè s’haurien de replantejar massa coses, si fos veritat. Així i tot, aquesta actitud no es podrà mantenir per molt temps. Aquest llibre ve a sacsejar-la i a precipitar l’hora en què ja no es pugui afirmar frívolament que l’Atlàntida va ser una invenció moralista de Plató, perquè no sols en van parlar altres autors de l’Antiguitat, independents de Plató, com se sol afirmar amb raó, sinó que fins la mateixa Bíblia en dóna fe en textos ben llargs que havien passat desapercebuts als escripturistes de tots els temps.

Efectivament, un dels elements més importants que s’aporta a les planes d’aquest llibre és la constatació que a la Bíblia, a més de parlar de Tartessos amb el nom de Tarsís, cosa que ja se sabia, també hi ha referències i textos molt esclaridors que ens parlen de l'Atlàntida, la qual cosa, repetim, hauria passat desapercebuda fins avui als estudiosos de la Bíblia. És sorprenent, incomprensible, que no s'hagi pensat mai en atribuir a l'Atlàntida el famós i problemàtic oracle del profeta Ezequiel sobre la ciutat de Tir . Només cal canviar els noms i veure com tot encaixa i s’entén. Sens dubte, els estudiosos de la Bíblia no deurien estar gaire obsessionats per l'Atlàntida pel fet d’ésser considerada erròniament com un tema allunyat del món bíblic i, pel que fa als biblistes moderns, aquests l’haurien tingut certament per un tema mitològic. Ara bé, és que algú gosaria dir que les mitologies no contenen història?

Avui tot sembla indicar que som a les portes d’un gran salt qualitatiu pel que fa a l’avenç de la civilització. Descobriments nous com el del genoma humà i la biogenètica en general, tal volta noves fonts energètiques, exploracions espacials sorprenents, les comunicacions per Internet..., tot fa presagiar una nova era històrica. D’aquí ve que el tema de les civilitzacions del passat  ens pugui servir de reflexió i de puntal per afrontar més degudament aquests temps nous que se’ns apropen. Cal, tanmateix, que coneguem cada dia millor els orígens llunyans de la humanitat per a desmitificar-ne el que calgui –i no més del que calgui-  i així, si estem més ben assabentats del nostre passat, tal volta ens podrem rellançar amb més seguretat vers el futur, bo i embarcats com estem en aquesta nau espacial que ve a ser la bola del món, un xic aixatada, a la qual hem de confessar humilment que no sabem pas com, ni qui ens hi va pujar, ni cap on ens porta, ni si porta enlloc, a no ser que a cadascú l’il.lumini una mica la fe.

Ara, després d'aquestes consideracions, amable lector, et pots endinsar, si et plau, en les planes que segueixen on, malgrat que no hi trobaràs pas una informació completa del molt que s'ha escrit en bons i interessants llibres sobre l'Atlàntida i també sobre Tartessos, almenys tindràs la sort de ser el primer en assabentar-te d’algunes descobertes noves un xic sensacionals i potser polèmiques, que endebades cercaries en altres llibres millors i més documentats, perquè es tracta de petits o grans descobriments que ara surten a la llum per primera vegada. I tant de bo l'esdevenidor ens prepari ben aviat altres descobertes encara més transcendentals, com seria el cas, clar i català, de la troballa final de les runes de Tartessos. En la mesura que aquest llibre desvetlli de bell nou l’interès per Tartessos i l’Atlàntida, es poden activar tota una munió d’iniciatives i d’esforços cada cop més grans, encaminats a desentranyar el misteri i l’enigma que planen sobre un dels capítols més apassionants del passat de la humanitat.

També, portant més enllà la recerca bíblica sobre Tartessos i l’Atlàntida, dirigirem la nostra mirada sobre el territori que avui ocupa Catalunya, i Espanya en general, perquè, si l’eix i l’escenari de l’antiga Bíblia es desplaça de l’Orient Mig cap a l’Occident, no ens hem d’estranyar que ens preguntem molt seriosament si la Bíblia no parla efectivament de l’occidental península ibèrica i més concretament de l’àrea catalana, encara que sigui sota un altre nom. La resposta serà plena i sorprenentment afirmativa.

 

Índex

Proemi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  3

Cop d’ull sobre Tartessos . . . . . . . . . . . . . . . .  . . . . . . .  8

Tartessos i Andalusia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14

Tartessos i la Bíblia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  26

Cites problemàtiques del profeta Isaïes i l’Atlàntida . . .  30

L’Atlàntida i Plató  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   34

Comentaris al text de Plató . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   45

Tir, capital de l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  51

Nova teoria sobre l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   56

El profeta Ezequiel i l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   67

Catalunya i l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   78

El poble basc i l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100

Catalunya i la Bíblia . . . . .  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

L’Aragó i la Bíblia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110

El nom d’Espanya i d’altres nacions  . . . . . . . . . . . . . . . . .   119

Nom i localització de Tartessos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   122

Annexe: Els atlants i les Plèiades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Ïndex d’etimologies inèdites . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Índex  general. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   142

LES ARRELS MÉS ANTIGUES.Tartessos, l'Atlàntida, Catalunya, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia

Etimologia creativa

sts temps de massificació comercialitzada, tatuatges en sèrie i pensament únic, és un plaer trobar autors com Jaume Clavé Cinca (Sanaüja, 1947), que s’arrisquen a anar no només més enllà del que està establert, sinó també molt més enllà del que és humanament creïble. Vegeu, sinó, el títol del seu últim llibre: Les arrels més antigues. Tartessos, l’Atàntida, Catalunya, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia (Pagès Editors). Servir-se de l’Antic Testament per demostrar l’existència de l’Atlàntida és, si més no, original, però les especulacions de Clavé van molt més enllà.

El llibre treu molt de partit de la sèrie Ebre-ebri-Iber-hebreu. Segons l’autor, el riu Ebre rep aquest nom per les giragonses que fa abans d’arribar al mar, que recorda les vacil·lacions d’una persona que ha begut. “La Bíblia diu que Abraham era hebreu, que era tant com dir iber per allò que les vocals no compten en la llengua hebrea”. D’aquí és fàcil passar a una afirmació fabulosa: L’antiga pàtria del poble hebreu, que era el poble nadiu de la Bíblia, hauria estat a les ribes i als dominis del riu Ebre. No està clar que l’arameu provingui de la Val d’Aran, però Clavé no ho descarta.

Un dels mecanismes més atractius de Les arrels més antigues és la inversió causa-efecte. Així, les llengües romàniques són anteriors al llatí, una llengua artificiosa que seria posterior a les parles que, fins ara, es creia que van ser la seva conseqüència. Tenint en compte que "molts segles abans de Crist, la bandera de les quatre barres catalanes ja solcava la Mediterrània”, és comprensible que molts topònims europeus provinguin del català: Xipre prové de xiprer, Grècia de gràcia, França de franquejar, Rússia de rossa i England de la terra de l’ingla “per la forma rectilínia i esbiaixada de la seva costa sud”.

Jaume Clavé és teòleg, ha treballat a la banca i ha inventat el rosari electrònic, però sens dubte la seva aportació més grandiosa és la que apunta la barreja d’arquitectura i geologia que es va donar durant el règim feudal, instaurat pels reis de l’Atlàntida, divinals dissenyadors del nostre entorn: dessecaven estanys, canalitzaven rius, obrien gorges i, per necessitats estratègiques, alçaven turons i després construïen un castell al capdamunt. Si el mico prové de l’home (pàg. 116), tot està per fer i tot és possible”.

Crítica de Vicenç Pagès Jordà en el setmanari lleidatà Presència, 15 al 21 de juliol de 2005.

 

LES ARRELS MÉS ANTIGUES.Tartessos, l'Atlàntida, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia


Nota: Continuació un capítol sencer del llibre i un dels més desconcertants

Les arrels més antigues 

El poble basc i l’Atlàntida

I, bé, cal tenir present que els gegants o antics moros (no confondre’ls amb els àrabs) de la nostra toponímia també enraonaven; però, en quina llengua? Sens dubte, en l’euskalduna o euskera; és a dir, la basca. Grans estudiosos de l’Atlàntida, com Charles Berlitz i Georges Charpentier, no han dubtat pas en dir que l’euskera era l’idioma dels atlants. Després de la retallada dels continents, les tres rames de Noè haurien passat a parlar cadascuna d’elles una llengua diferent donant lloc als tres grans grups en què els especialistes han dividit totes les llengües del món: semítiques, camítiques i jafètiques. En canvi, l’hebreu s’hauria parlat abans del Diluvi, com a llengua única en el món. Aquelles tres llengües primordials, més l’hebrea del principi del món, mares de totes les altres, no s’haurien format pas per generació espontània, com podríem creure precipitadament, sinó que van ser elaborades de manera expressa per intel.ligències genials que no sabem qui eren, ja que una llengua suposa una estructura molt complicada que endebades es pot esperar que neixi pel seu natural.

Els espcecialistes xoquen amb una dificultat insalvable davant l’euskera o basc a l’hora de situar-lo en relació amb les altres llengües. No s’assembla amb cap. La solució seria pensar que una llengua de la que els estudiosos n’expliquen tantes meravelles havia de ser la llengua dels gegants de l’Atlàntida, molt difícil d’aprendre i de ser entesa pels demés. Ara bé, això no vol dir que els bascos actuals, ni tampoc els seus avantpassats, fossin ni haguessin estat mai gegants. Només vol dir que els bascos possiblement van ser el poble que habitava l’Atlàntida i que servia els gegants. Dit d’una altra manera, la Kleitó, de raça semítica, hauria estat basca per adopció per haver-se casat amb Posidó. L’euskera l’hauria hagut d’aprendre de boca de Posidó i l’hauria ensenyat als seus fills, que havien de ser els reis de l’Atlàntida. Sí, el basc seria una llengua vinguda de les estrelles a través del déu Posidó, seria la llengua oficial de l’Atlàntida, però el poble parlaria l’hebreu. Més tard, tots els homes i dones de l’Atlàntida, aquells que no eren pas gegants, sinó gent normal i corrent, fills d’Adam i Eva com nosaltres, segurament haurien hagut d’abandonar la seva llengua, l’hebrea o aramea, per a posar-se a parlar en la llengua oficial de l’Atlàntida, la llengua euskalduna, tal volta vinguda de les estrelles. Els bascos, rera els gegants de l’Atlàntida, els haurien seguit per tot el món, com una guàrdia pretoriana, encara que per la seva proximitat s’haurien establert a la Península ibèrica i potser l’haurien escollida com a refugi després de la destrucció de l’Atlàntida que Plató datava uns deu mil anys aC. L’alemany Guillem de Humboldt en el segle XIX va venir a Espanya tot interessat vivament per l’estudi del poble basc. Va dir que la toponímia espanyola revelava que els bascos havien estat escampats per tota la Península ibèrica. També al mateix segle el francès Louis Bonaparte va sojornar a la Bascònia o País Bas  i va ser el primer en classificar els diferents dialectes en què es divideix l’euskera entre França i Espanya, que són set. Va trobar tanta diferència i varietat entre aquells dialectes, dels uns als altres, que no comprenia com s’havien pogut originar en un territori tan petit i tenint en compte que no era difícil passar d’unes valls a les altres. Llavors li passà pel cap la idea que els bascos haurien estat enviats o deportats allí des de diferents parts de la Península. Potser tenia raó, perquè el nom antic donat a les províncies vascongades ens ho confirmaria. Aquesta paraula voldria dir, per aglutinació o contracció, això mateix: les províncies o terres als vascons entregades o, si es vol, segregades: vascon-gades.

 El poble basc és un dels més enigmàtics i misteriosos de la Terra i no caldria  dubtar que la seva llengua, única per molts conceptes, és la que va portar el déu Posidó a la Terra, ensenyant-la a tota la seva dinastia de reis gegants, fills d’ell mateix i de la Kleitó, que seria una donzella hebrea o, més ben dit, semítica que al principi hauria parlat l’hebreu, la primera llengua de la Terra, quan aquesta era tota d’una sola parla o “un sol llavi”, com diu la Bíblia, abans de la confusió de les llengües originada en temps de la torre de Babel. Això explicaria en part les semblances que s’enregistren entre l’euskera i l’hebreu, i que han estat objecte d’algun estudi important en el passat en obres que dormen als fons d’antigues biblioteques. El poble plebeu de l’Atlàntida, sotmès per bé o per mal als gegants, hauria après l’euskera, com queda dit, i s’hauria convertit en el poble basc del futur, deslligat ja de la rama semítica, però mantenint amb ella alguns lligams, i no sols algun substrat de l’hebreu, sinó també una cosa tan singular com la circumcisió. Els bascs es circumcidaven, i no sols ells, sinó que també circumcidaven els seus animals, i això ens ho revela una vegada més de forma segura l’etimologia. La paraula basc, que en castellà fa vasco, és una aglutinació de bast o vast i del verb hebreu car, que vol dir tallar, rompre, partir, etc., que trobem present, com ja hem vist abans, com a segona arrel en els verbs catalans mancar, tenir la mà tallada, i en solcar, tallar el sòl, llaurar. També resulta evident l’etimologia del llatí bucca, que vol dir boca, on podem veure que buc- vol dir forat i que la segona arrel –ca ha de significar tallar. Aleshores el vocable buc-ca, bo-ca, esdevé el forat que talla. Per tant, els substantius que acaben amb –c o ca, com serien man-c, sol-c o bo-ca es corresponen amb el mot català bas-c o el castellà vas-co, que voldrà dir tenir el bas o vas tallat. No cal dir que aquest bas o vas, de fet, bast o vast, designava el membre viril, del qual es tallava el prepuci, realitzant així el ritus de la circumcisió, que segons la Bíblia hauria estat la marca que Déu hauria volgut imprimir al poble escollit en temps d’Abraham, quan es va formalitzar la nova aliança entre Jahvé Déu i el poble escollit i que, segons el text bíblic, calia aplicar no sols als fills varons, sinó també als animals. “Aquesta és la meva aliança que serà observada entre jo i vosaltres, i la teva descendència després de tu: tot mascle d’entre vosaltres serà circumcidat. Circumcidareu la carn del vostre prepuci, i això serà el senyal entre jo i vosaltres”  (Gn 17, 10-11). Un mot derivat de la mateixa arrel vas o bas el tindríem en el castellà vástago o també en els mots vas (got per beure) o bastó perquè, en la mesura que estant sostinguts per la mà i el braç, representen una línia que cau perpendicularment sobre la línia del braç, com passa també amb el membre viril que sobresurt en la línia o tronc del cos masculí. Val a dir que el poble basc mai ha acceptat de bon grat la denominació de basc, que han considerat com imposada pels altres pobles. Per això, mossèn Azkue en el seu diccionari basc-castellà-francès diu que el mot basc sembla estrany a l’idioma. Ells es reconeixen com els euskalduns o habitants d’Euskalerria o Euskadi, encara que ningú no sap què vol dir eusko i que bé podria ser un mot originari del temps de l’Atlàntida. És cosa normal o freqüent que algunes nacions hagin rebut el nom que els han donat els seus veïns. Així va passar amb Rússia que, al ser un país habitat per gent de cabells molt rossos, van ser anomenats russos, que vol dir el mateix, i d’aquí: Rússia, un nom que en llengua russa segur que no té cap explicació. I això suposant que als russos no se’ls volgués anomenar també rossos en el sentit del castellà zorros, guineus, ja que aquell mot castellà ve a ser una metàtesi del català ros perquè el color rosdeuria haver estat un nom molt adient per a designar la guineu, l’animal ros o rus per excel.lència. Quan en algun temps remot el català ros, que serviria per a designar la guineu,es va castellanitzar en roso a la meseta castellana per la influència de l’euskera,va acabar fent zorro per metàtesi, més la conversió de s en z.

Per tant, si els gegants parlaven en llengua euskalduna i van habitar en els indrets més inhòspits del nostre Pirineu, hem de preguntar-nos si alguns topònims de prosàpia basca que es troben en aquests llocs no són més aviat reminiscències dels gegants que hi van viure, que no pas dels bascos pròpiament tals. Seria el cas d’Isanta, un poble del municipi de Lladurs (Solsonès), avui deshabitat i situat en una fondalada molt feréstega, plena de penyes i coves sorprenents, que s’aboca a la ribera Salada. Té una capella romànica dedicada a sant Agustí, no a cap màrtir romà, i al seu costat s’aixeca una penya colossal, la més gran del conjunt petri. Es la penya gran, que en basc seria aitz anta, i d’aquí el nom d’avui: Aisanta o Isanta, penya gran. Aquest nom qui li va posar, els bascos que vivien arraconats en aquestes foranques o, bé, els darrers gegants que hi van cercar refugi abans de sofrir la derrota final reflectida en la Patum?

 

Les arrels més antigues (Conferència de Mn. Jesús Huguet)

El libre de l'amic Jaume Clavé es pot llegir amb una doble clau: o bé, compartint les seves creences esotèriques, o bé, sense compartir les seves idees, i en aquest cas hi trobarà tanmateix tot un cúmul de dades, especialment sobre Tartessos i l'Atlàntida, de curiositats i de suggeriments etimològics.

En tota la seva argumentació el Jaume parteix d'unes premisses que ell considera gairebé axiomàtiques. Primera: Els mites s'insperien en fets reals. Se sol dir que la veritat dels mites resideix en el seu significat, que sol consistir en interpretacions profundes del sentit del món i de la vida. Però el Jaume defensa que la veritat està també en el significant, o sigui, en la història que expressa aquesta interpretació. Per referir-nos al cas concret que ens ocupa, el mite de l'Atlàntida que Plató, transmès en els seus diàlegs Timeu i Críties, expressaria una realitat profunda, que quan un poble es degrada i corromp, s'enfonsa. Però, per al Jaume seria també real la història del mite que ens narra l'esfondrament de l'Atlàntia. Segona premissa: Entre aquests mites, n'hi ha un que per al Jaume és fonamental, és el mite dels atlants o gegants primordials que trobem en el libre del Gènesi, 6,1-2: "Quan els homes començaren a multiplicar-se damunt la terra i els nasqueren filles, els fills de Déu s'adonaren que les filles dels homes feien goig, i prengueren mullers entre totes les que més els agradaven. En el cas de l'Atlàntida, el déu Posidó, segons explica Plató, va prendre per muller Kleitó, de la qual n'hagué cinc parelles de bessons, entre els quals va repartir aquell país paradisiac. Sense la creença en aquest mite, no entendrem cap dels escrits del Jaume, ni tan sols aquells que poden semblar més innocents, com  els publicats al CELSONA. Tercera premissa: La gran font d'investigació de l'antiguitat més obscura és per al Jaume l'estudi etimològic, principalment dels topònims. És veritat que les paraules, especialment els topònims, sovint enfonsen les seves arrels en la més remota antigor i poden resultar altament reveladores, mentre se les respecti i se les interpreti correctament. Però no oblideu que si hi ha una ciència especialment difícil i fàcilment manipulable, aquesta és l'etimològica.

A partir d'aquests tres principis, i pels camins de l'etimologia i del mite, el Jaume ens introdueix de la manera més enginyosa en un món misteriós i fascinant, tot ell dissenyat, afaiçonat i ajardinat per aquells personatges mítics. El que la ciència creu que ha estat fruit d'un llarguíssim procés geològic, ha estat obra d'aquells semidéus. I el mateix s'ha de dir de les grans ciutats i de la història que es remunta a l'època que va dels 20.000 anys als 1.000 abans de Crist. I, a partir de l'Atlàntida, l'obra creadora i civilitzadora dels titans s'hauria estès no sols fins als confins de la Terra, sinó també més enllà del nostre planeta, particularment a Mart.

No cal dir que aquesta hipòtesi col·loca el nostre autor contra corrent, en una actitud obertament transgressora: s'enfronta amb el darwinisme i evolucionisme, a les teories mitològiques, a l'etimologia acadèmica, a la genealogia de les llengües. Per exemple, no són les llengües romànqiues les que provenen del llatí, sinó al revés, el llatí no seria sinó una síntesi, com una mena d'esperanto de les llengües romànques.

Juant amb Tartessos, el país bíblicament més fonamentat, però que pel Jaume no seria sinó una derivació de l'Atlàntida, el plat fort del llibre el constitueix l'estudi sobre aquest mític país que Platò en els sus Diàlegs descriu com un auttèntic paradís i que Verdaguer canta en un imponent poema èpic i que es presta a totes les fabulacions.

El Jaume es basa en la seriositat d'un escriptor tan prstigiós com Plató per refermar-se en la historicitat de les seves narracions. Oblidant potser que els Diàlegs de Plató contenen diversos mites, com el conegudíssim de la caverna, que no forçosament han de ser històrics en la seva narració.

En segon lloc, el Jaume, que s'ha repassat moltes vegades la Bíblia de dalt a baix, descobreix en el profeta Isaïes un text que revesteix una gran semblança amb la manera com Plató ens diu que s'esdevingué la destrucció de l'Atlàntida, com a càstig de la corrupció dels seus governants. Plató, a Críties, diu textualment: "Amb el pas del temps es van desencadenar terratrèmols i cataclismes. En l'espai d'un dia i una nit terribles, tot el vostre exèrcit fou devorat per la terra, i l'illa Atlàntida també desaparegué enterrada sota les aigües". I el text d'Isaïes diu: "Conrea la teva terra, filla de Tarsís, el fort ja no existeix. Ha estat la seva mà el  mar, ha fet trontollar els reialmes. Jahvé ha ordenat contra Cannaan d'abatre les seves fortaleses. I ha dit: no et lliuris ja més a l'alegria, verge violentada, filla de Sidon" (Is 23,10-12).

Només hi ha un dificultat. Que el text d'Isaïes forma part de l'oracle del profeta contra la ciutat de Tir. I de tothom és sabut que Tir i Sidó són dues ciutats germanes de les costes fenícies (actualment el Líban). Però el Jaume no s'espanta. Ell demostrarà que la Tir destinatària de l'oracle d'Isaïes és tot justament la capital de l'Atlàntida, que es deia Tir i que és anomenada filla de Sidó, per haver estat fundada per Posidó (Neptú). Les Tir i Sidó fenícies no eren sinó dues colònies de la Tir de l'Atlàntida. per aquesta raó batejades amb aquests noms. Com demostrarà el Jaume que la capital de l'Atlàntida es deia Tir? Doncs, amb la seva arma totpoderosa: l'etimologia. Per mitjà d'uns veritables malabarismes etimològics.

Del que potser es podria acusar el Jaume és de xovinista. Segons ell, un dels primers i més pujants focus de la irradiació de l'Atlàntida va ser tot justament la desembocadura de l'Ebre. Catalunya. Això faria que les Quatre Barres vinguessin dels atlants i no del comte Gifrè i que el Jaume n'hagi pogut descobrir diverses mostres perpetuades en el nostre paisatge.

També és una mica xovinista en els seus procediments etimològics que, encara que no s'oblidi d'altres llengües, sovint parteixen del català com a llenga de referència. Així , per exemple, Tartessos ve de tartera i Ebre té la mateixa arrel d'ebri -borratxo- per les tortes que fa cap al final del seu curs. Això es justificaria pel fet que el Jaume creu que, en efecte, el català és una de les llengües més antigues, si bé no tant com el basc, que seria la llengua dels atlants. Realment tot el llibre conte´una gran riquesa d'interpretacions etimològiques, tant de les coses més importants com de les més banals. Podrà ser discutible el seu encert, però el que no és discutible és el seu enginy.

Voldria acabar dient que el llibre està molt ben escrit. Perquè el Jaume escriu molt bé i molt clar. I tots sabem que aquesta literatura esotèrica està molt de moda en el nostre món i ha donat peu a veritables bestsellers. Un dia li vaig dir al Jaume: si això que escrius, enlloc de presentar-ho com a investigació científica, ho dotessis d'un mínim d'argument i ho novel·lessis una mica, et faries ric. Però el Jaume és mass seriós i honrat per a ser capaç de fer aquestes coses.