Presentació de Les arrels més antigues, a Solsona, a càrrec de mossèn Jesús Huguet, en pau descansi.

Título de la página

LES ARRELS MÉS ANTIGUES

Tartessos, l’Atlàntida, Catalunya, Euskadi i l’Aragó a la llum de la Bíblia

Per Jaume Clavé Cinca

"Els vaixells de Tarsís eren les caravanes de les teves mercaderies. I fores rica i gloriosa al cor dels mars. A alta mar et portaren els teus remers. El vent de llevant t'ha estavellat al cor dels mars!"

(Ezequiel, 27,25-26).  

Fragment bíblic de la complanta del profeta Ezequiel sobre la desapareguda Atlàntida.

 

Proemi

Parlar de Tartessos, des de la Bíblia, no és cap novetat. Són molts els que han relacionat la bíblica Tarsís amb Tartessos. Presentar una nova teoria sobre el singificat etimològic d’aquest nom i, a partir d’aquí, indicar la seva localització, tampoc no és nou; però podria tenir el mèrit de ser veritat. El que ja és nou i sorprenent és que es pugui dir alguna cosa de l’Atlàntida a través de les planes bíbliques, com es podrà veure, ja que per a la majoria d’historiadors l’Atlàntida ni tan sols hauria existit mai. Ara bé, si ho diu la Bíblia..., la cosa es complica de mala manera. I pel que fa a Catalunya, cal confessar que ja no és tan fàcil demostrar que també en parli el llibre sagrat, però alguna cosa s’hi pot rastrejar i que pot resultar ben sorprenent. I si arribem a besllumar Catalunya a la Bíblia, per què no també el país germà de l’Aragó?

El tema de l’Atlàntida a molts catalans els serà prou familiar pel gran poema èpic i geològic que va escriure mossèn Cinto Verdagueren la seva jovenesa sobre el continent desaparegut i que li va valdre ja des de bon principi una enorme reputació com a poeta. Tot servint el marquès de Comillas, el seu protector i mecenes, mossèn Cinto va navegar per les aigües de l'Atlàntic. Fou llavors quan s'animà a escriure la seva primera gran obra èpica –la segona seria el Canigó-, per a la qual es preparà intensament tot enriquint el seu vocabulari, com pocs hauran fet mai més, i documentant-se sobre tot el que s'havia escrit respecte a aquell continent, que no dubtava pas gens ni mica que havia existit de debò enmig de l'Atlàntic i que hauria desaparegut de cop i volta per un cataclisme geològic, decretat en darrer terme per Déu mateix per a castigar, a l’entendre de mossèn Cinto, una gent que s'havia tornat veritablement malvada. Ho deia el gran filòsof Plató en els seus Diàlegs i ho repetia el jesuïta i espanyol P. Nieremberg (1595-1658) en una obra espiritual, en la qual afirmava que Déu havia castigat l’Atlàntida pels seus pecats. Heus aquí el retall d’aquell savi jesuïta de l’antiga escola, home erudit com pocs, asceta i místic per endemés, que deuria ser llegit àvidament per mossèn Cinto quan en la seva joventut la seva ànima sacerdotal aspirava als goigs elevats de la mística: 

“Con estos ejemplos tan ciertos, no era menester lo que escribe Platón y aprueba Tertuliano y muchos autores de estos tiempos: que la isla Atlántida, que estaba en este extendido espacio del océano que cae entre España y las Indias Occidentales, y dicen que era muy grande y estaba llena de gentes innumerables, con un horrendo terremoto y con un diluvio de un día y una noche, en que el cielo se deshizo en lluvias y el mar traspasó sus lindes, quedó sepultada en el océano con todos sus habitadores. No quiero aprovecharme de esta historia para dar a entender la fuerza de los elementos airados contra el hombre, porque bastan las más modernas que hemos referido con mayor fe y certidumbre, y son de bastante asombro las que en Frisa sucedieron, en las que se ve la furia con que el mar encarcelado en sus términos sale cuando Dios le da alguna licencia para combatir a los pecadores. ¿Qué será cuando mande el Señor de todo armar todos los elementos contra ellos, y toque al arma a toda criatura para que vengue sus injurias en los hombres desagradecidos a sus beneficios infinitos?”  (Juan Eusebio Nieremberg, De la diferencia entre lo temporal y lo eterno, cap. VII, & II, Ediciones Atlas, Madrid, 1957, p. 94).

I, què passa amb Tartessos? En aquest cas ningú no dubta que almenys va existir, llevat del nostre gran prehistoriador Lluís Pericot que tot decebut, al veure que no n'apareixien mai les runes, també va dir que Tartessos era una invenció dels grecs, cosa que no agradaria gaire als andalusos, perquè Tartessos amb tota la seva inimaginable opulència estava situada en el territori andalús o, si més no, ben a prop de les seves costes atlàntiques. Qualsevol llibre bo sobre la història antiga d'Espanya ha de reservar forçosament un capítol al país, ciutat o regne de Tartessos. El problema bàsic és saber com s'havia pogut formar una civilització de tals característiques al sud de la Península ibèrica 1000 aC i on era la capital dels seus reis.

 Doncs, bé, aquest llibre pretén aportar un raig de llum sobre el lloc on podia haver estat Tartessos valent-se del desxiframent etimològic del seu nom: Tartessos. Sens dubte, els topònims -i aquest no deixa pas de ser-ho- solen fer referència al lloc en què estan emplaçats i, per tant, hom pot suposar que l'aclariment del topònim Tartessos ha de servir d'ajuda valuosa als investigadors, exploradors submarinistes i arqueòlegs per a trobar les restes d'aquest enigmàtic regne o ciutat de Tartessos. Avui dia, en el començ del nou mil.lenni, seria molt sensacional trobar les runes de Tartessos. Als amants d’aquest antic i enigmàtic regne, que són molts, saltarien de goig si finalment aviat es pogués anunciar als quatre vents que ha estat trobat l’emplaçament exacte de l’antiga Tartessos, ni que fos al fons del mar.

També s'ofereix aquí, en aquest treball, una altra etimologia interessant. El significat del mot Atlàntida. Així com sobre el nom de Tartessos s’han escrit força articles per a intentar aclarir-lo i treure'n el corresponent profit de cara a la seva localització i al seu origen ètnic, pel que fa al mot Atlàntida, en canvi, no se n'ha escrit mai res de rellevant, perquè se suposava –molt erròniament, com veurem- que la paraula provenia del nom de l'oceà Atlàntic, i aquest de la serralada de l’Atlas del Marroc. Una vegada més els homes, mal ensumadors com som, hauríem agafat el rastre al revés. I això en contra del testimoni literal de Plató en el començ del seu relat Timeu, dels Diàlegs, on ens adverteix que l'Atlàntida va donar nom a l'oceà Atlàntic. Per què l’establiment oficial i els acadèmics rebutgen sistemàticament el testimoni de Plató sobre l’existència de l’Atlàntida? Doncs, perquè s’haurien de replantejar massa coses, si fos veritat. Així i tot, aquesta actitud no es podrà mantenir per molt temps. Aquest llibre ve a sacsejar-la i a precipitar l’hora en què ja no es pugui afirmar frívolament que l’Atlàntida va ser una invenció moralista de Plató, perquè no sols en van parlar altres autors de l’Antiguitat, independents de Plató, com se sol afirmar amb raó, sinó que fins la mateixa Bíblia en dóna fe en textos ben llargs que havien passat desapercebuts als escripturistes de tots els temps.

Efectivament, un dels elements més importants que s’aporta a les planes d’aquest llibre és la constatació que a la Bíblia, a més de parlar de Tartessos amb el nom de Tarsís, cosa que ja se sabia, també hi ha referències i textos molt esclaridors que ens parlen de l'Atlàntida, la qual cosa, repetim, hauria passat desapercebuda fins avui als estudiosos de la Bíblia. És sorprenent, incomprensible, que no s'hagi pensat mai en atribuir a l'Atlàntida el famós i problemàtic oracle del profeta Ezequiel sobre la ciutat de Tir . Només cal canviar els noms i veure com tot encaixa i s’entén. Sens dubte, els estudiosos de la Bíblia no deurien estar gaire obsessionats per l'Atlàntida pel fet d’ésser considerada erròniament com un tema allunyat del món bíblic i, pel que fa als biblistes moderns, aquests l’haurien tingut certament per un tema mitològic. Ara bé, és que algú gosaria dir que les mitologies no contenen història?

Avui tot sembla indicar que som a les portes d’un gran salt qualitatiu pel que fa a l’avenç de la civilització. Descobriments nous com el del genoma humà i la biogenètica en general, tal volta noves fonts energètiques, exploracions espacials sorprenents, les comunicacions per Internet..., tot fa presagiar una nova era històrica. D’aquí ve que el tema de les civilitzacions del passat  ens pugui servir de reflexió i de puntal per afrontar més degudament aquests temps nous que se’ns apropen. Cal, tanmateix, que coneguem cada dia millor els orígens llunyans de la humanitat per a desmitificar-ne el que calgui –i no més del que calgui-  i així, si estem més ben assabentats del nostre passat, tal volta ens podrem rellançar amb més seguretat vers el futur, bo i embarcats com estem en aquesta nau espacial que ve a ser la bola del món, un xic aixatada, a la qual hem de confessar humilment que no sabem pas com, ni qui ens hi va pujar, ni cap on ens porta, ni si porta enlloc, a no ser que a cadascú l’il.lumini una mica la fe.

Ara, després d'aquestes consideracions, amable lector, et pots endinsar, si et plau, en les planes que segueixen on, malgrat que no hi trobaràs pas una informació completa del molt que s'ha escrit en bons i interessants llibres sobre l'Atlàntida i també sobre Tartessos, almenys tindràs la sort de ser el primer en assabentar-te d’algunes descobertes noves un xic sensacionals i potser polèmiques, que endebades cercaries en altres llibres millors i més documentats, perquè es tracta de petits o grans descobriments que ara surten a la llum per primera vegada. I tant de bo l'esdevenidor ens prepari ben aviat altres descobertes encara més transcendentals, com seria el cas, clar i català, de la troballa final de les runes de Tartessos. En la mesura que aquest llibre desvetlli de bell nou l’interès per Tartessos i l’Atlàntida, es poden activar tota una munió d’iniciatives i d’esforços cada cop més grans, encaminats a desentranyar el misteri i l’enigma que planen sobre un dels capítols més apassionants del passat de la humanitat.

També, portant més enllà la recerca bíblica sobre Tartessos i l’Atlàntida, dirigirem la nostra mirada sobre el territori que avui ocupa Catalunya, i Espanya en general, perquè, si l’eix i l’escenari de l’antiga Bíblia es desplaça de l’Orient Mig cap a l’Occident, no ens hem d’estranyar que ens preguntem molt seriosament si la Bíblia no parla efectivament de l’occidental península ibèrica i més concretament de l’àrea catalana, encara que sigui sota un altre nom. La resposta serà plena i sorprenentment afirmativa.

 

Índex

Proemi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  3

Cop d’ull sobre Tartessos . . . . . . . . . . . . . . . .  . . . . . . .  8

Tartessos i Andalusia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14

Tartessos i la Bíblia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  26

Cites problemàtiques del profeta Isaïes i l’Atlàntida . . .  30

L’Atlàntida i Plató  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   34

Comentaris al text de Plató . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   45

Tir, capital de l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  51

Nova teoria sobre l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   56

El profeta Ezequiel i l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   67

Catalunya i l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   78

El poble basc i l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100

Catalunya i la Bíblia . . . . .  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

L’Aragó i la Bíblia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110

El nom d’Espanya i d’altres nacions  . . . . . . . . . . . . . . . . .   119

Nom i localització de Tartessos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   122

Annexe: Els atlants i les Plèiades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Ïndex d’etimologies inèdites . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Índex  general. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   142

LES ARRELS MÉS ANTIGUES.Tartessos, l'Atlàntida, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia

Etimologia creativa

 

“En aquests temps de massificació comercialitzada, tatuatges en sèrie i pensament únic, és un plaer trobar autors com Jaume Clavé Cinca (Sanaüja, 1947), que s’arrisquen a anar no només més enllà del que està establert, sinó també molt més enllà del que és humanament creïble. Vegeu, sinó, el títol del seu últim llibre: Les arrels més antigues. Tartessos, l’Atàntida, Catalunya, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia (Pagès Editors). Servir-se de l’Antic Testament per demostrar l’existència de l’Atlàntida és, si més no, original, però les especulacions de Clavé van molt més enllà.

El llibre treu molt de partit de la sèrie Ebre-ebri-Iber-hebreu. Segons l’autor, el riu Ebre rep aquest nom per les giragonses que fa abans d’arribar al mar, que recorda les vacil·lacions d’una persona que ha begut. “La Bíblia diu que Abraham era hebreu, que era tant com dir iber per allò que les vocals no compten en la llengua hebrea”. D’aquí és fàcil passar a una afirmació fabulosa: L’antiga pàtria del poble hebreu, que era el poble nadiu de la Bíblia, hauria estat a les ribes i als dominis del riu Ebre. No està clar que l’arameu provingui de la Val d’Aran, però Clavé no ho descarta.

Un dels mecanismes més atractius de Les arrels més antigues és la inversió causa-efecte. Així, les llengües romàniques són anteriors al llatí, una llengua artificiosa que seria posterior a les parles que, fins ara, es creia que van ser la seva conseqüència. Tenint en compte que "molts segles abans de Crist, la bandera de les quatre barres catalanes ja solcava la Mediterrània”, és comprensible que molts topònims europeus provinguin del català: Xipre prové de xiprer, Grècia de gràcia, França de franquejar, Rússia de rossa i England de la terra de l’ingla “per la forma rectilínia i esbiaixada de la seva costa sud”.

Jaume Clavé és teòleg, ha treballat a la banca i ha inventat el rosari electrònic, però sens dubte la seva aportació més grandiosa és la que apunta la barreja d’arquitectura i geologia que es va donar durant el règim feudal, instaurat pels reis de l’Atlàntida, divinals dissenyadors del nostre entorn: dessecaven estanys, canalitzaven rius, obrien gorges i, per necessitats estratègiques, alçaven turons i després construïen un castell al capdamunt. Si el mico prové de l’home (pàg. 116), tot està per fer i tot és possible”.

Crítica de Vicenç Pagès Jordà en el setmanari lleidatà Presència, 15 al 21 de juliol de 2005.