Título de la página

LES ARRELS MÉS ANTIGUES

Tartessos, l’Atlàntida, Catalunya, Euskadi i l’Aragó a la llum de la Bíblia

Per Jaume Clavé Cinca

"Els vaixells de Tarsís eren les caravanes de les teves mercaderies. I fores rica i gloriosa al cor dels mars. A alta mar et portaren els teus remers. El vent de llevant t'ha estavellat al cor dels mars!"

(Ezequiel, 27,25-26).  

Fragment bíblic de la complanta del profeta Ezequiel sobre la desapareguda Atlàntida.

 

Proemi

Parlar de Tartessos, des de la Bíblia, no és cap novetat. Són molts els que han relacionat la bíblica Tarsís amb Tartessos. Presentar una nova teoria sobre el singificat etimològic d’aquest nom i, a partir d’aquí, indicar la seva localització, tampoc no és nou; però podria tenir el mèrit de ser veritat. El que ja és nou i sorprenent és que es pugui dir alguna cosa de l’Atlàntida a través de les planes bíbliques, com es podrà veure, ja que per a la majoria d’historiadors l’Atlàntida ni tan sols hauria existit mai. Ara bé, si ho diu la Bíblia..., la cosa es complica de mala manera. I pel que fa a Catalunya, cal confessar que ja no és tan fàcil demostrar que també en parli el llibre sagrat, però alguna cosa s’hi pot rastrejar i que pot resultar ben sorprenent. I si arribem a besllumar Catalunya a la Bíblia, per què no també el país germà de l’Aragó?

El tema de l’Atlàntida a molts catalans els serà prou familiar pel gran poema èpic i geològic que va escriure mossèn Cinto Verdagueren la seva jovenesa sobre el continent desaparegut i que li va valdre ja des de bon principi una enorme reputació com a poeta. Tot servint el marquès de Comillas, el seu protector i mecenes, mossèn Cinto va navegar per les aigües de l'Atlàntic. Fou llavors quan s'animà a escriure la seva primera gran obra èpica –la segona seria el Canigó-, per a la qual es preparà intensament tot enriquint el seu vocabulari, com pocs hauran fet mai més, i documentant-se sobre tot el que s'havia escrit respecte a aquell continent, que no dubtava pas gens ni mica que havia existit de debò enmig de l'Atlàntic i que hauria desaparegut de cop i volta per un cataclisme geològic, decretat en darrer terme per Déu mateix per a castigar, a l’entendre de mossèn Cinto, una gent que s'havia tornat veritablement malvada. Ho deia el gran filòsof Plató en els seus Diàlegs i ho repetia el jesuïta i espanyol P. Nieremberg (1595-1658) en una obra espiritual, en la qual afirmava que Déu havia castigat l’Atlàntida pels seus pecats. Heus aquí el retall d’aquell savi jesuïta de l’antiga escola, home erudit com pocs, asceta i místic per endemés, que deuria ser llegit àvidament per mossèn Cinto quan en la seva joventut la seva ànima sacerdotal aspirava als goigs elevats de la mística: 

“Con estos ejemplos tan ciertos, no era menester lo que escribe Platón y aprueba Tertuliano y muchos autores de estos tiempos: que la isla Atlántida, que estaba en este extendido espacio del océano que cae entre España y las Indias Occidentales, y dicen que era muy grande y estaba llena de gentes innumerables, con un horrendo terremoto y con un diluvio de un día y una noche, en que el cielo se deshizo en lluvias y el mar traspasó sus lindes, quedó sepultada en el océano con todos sus habitadores. No quiero aprovecharme de esta historia para dar a entender la fuerza de los elementos airados contra el hombre, porque bastan las más modernas que hemos referido con mayor fe y certidumbre, y son de bastante asombro las que en Frisa sucedieron, en las que se ve la furia con que el mar encarcelado en sus términos sale cuando Dios le da alguna licencia para combatir a los pecadores. ¿Qué será cuando mande el Señor de todo armar todos los elementos contra ellos, y toque al arma a toda criatura para que vengue sus injurias en los hombres desagradecidos a sus beneficios infinitos?”  (Juan Eusebio Nieremberg, De la diferencia entre lo temporal y lo eterno, cap. VII, & II, Ediciones Atlas, Madrid, 1957, p. 94).

I, què passa amb Tartessos? En aquest cas ningú no dubta que almenys va existir, llevat del nostre gran prehistoriador Lluís Pericot que tot decebut, al veure que no n'apareixien mai les runes, també va dir que Tartessos era una invenció dels grecs, cosa que no agradaria gaire als andalusos, perquè Tartessos amb tota la seva inimaginable opulència estava situada en el territori andalús o, si més no, ben a prop de les seves costes atlàntiques. Qualsevol llibre bo sobre la història antiga d'Espanya ha de reservar forçosament un capítol al país, ciutat o regne de Tartessos. El problema bàsic és saber com s'havia pogut formar una civilització de tals característiques al sud de la Península ibèrica 1000 aC i on era la capital dels seus reis.

 Doncs, bé, aquest llibre pretén aportar un raig de llum sobre el lloc on podia haver estat Tartessos valent-se del desxiframent etimològic del seu nom: Tartessos. Sens dubte, els topònims -i aquest no deixa pas de ser-ho- solen fer referència al lloc en què estan emplaçats i, per tant, hom pot suposar que l'aclariment del topònim Tartessos ha de servir d'ajuda valuosa als investigadors, exploradors submarinistes i arqueòlegs per a trobar les restes d'aquest enigmàtic regne o ciutat de Tartessos. Avui dia, en el començ del nou mil.lenni, seria molt sensacional trobar les runes de Tartessos. Als amants d’aquest antic i enigmàtic regne, que són molts, saltarien de goig si finalment aviat es pogués anunciar als quatre vents que ha estat trobat l’emplaçament exacte de l’antiga Tartessos, ni que fos al fons del mar.

També s'ofereix aquí, en aquest treball, una altra etimologia interessant. El significat del mot Atlàntida. Així com sobre el nom de Tartessos s’han escrit força articles per a intentar aclarir-lo i treure'n el corresponent profit de cara a la seva localització i al seu origen ètnic, pel que fa al mot Atlàntida, en canvi, no se n'ha escrit mai res de rellevant, perquè se suposava –molt erròniament, com veurem- que la paraula provenia del nom de l'oceà Atlàntic, i aquest de la serralada de l’Atlas del Marroc. Una vegada més els homes, mal ensumadors com som, hauríem agafat el rastre al revés. I això en contra del testimoni literal de Plató en el començ del seu relat Timeu, dels Diàlegs, on ens adverteix que l'Atlàntida va donar nom a l'oceà Atlàntic. Per què l’establiment oficial i els acadèmics rebutgen sistemàticament el testimoni de Plató sobre l’existència de l’Atlàntida? Doncs, perquè s’haurien de replantejar massa coses, si fos veritat. Així i tot, aquesta actitud no es podrà mantenir per molt temps. Aquest llibre ve a sacsejar-la i a precipitar l’hora en què ja no es pugui afirmar frívolament que l’Atlàntida va ser una invenció moralista de Plató, perquè no sols en van parlar altres autors de l’Antiguitat, independents de Plató, com se sol afirmar amb raó, sinó que fins la mateixa Bíblia en dóna fe en textos ben llargs que havien passat desapercebuts als escripturistes de tots els temps.

Efectivament, un dels elements més importants que s’aporta a les planes d’aquest llibre és la constatació que a la Bíblia, a més de parlar de Tartessos amb el nom de Tarsís, cosa que ja se sabia, també hi ha referències i textos molt esclaridors que ens parlen de l'Atlàntida, la qual cosa, repetim, hauria passat desapercebuda fins avui als estudiosos de la Bíblia. És sorprenent, incomprensible, que no s'hagi pensat mai en atribuir a l'Atlàntida el famós i problemàtic oracle del profeta Ezequiel sobre la ciutat de Tir . Només cal canviar els noms i veure com tot encaixa i s’entén. Sens dubte, els estudiosos de la Bíblia no deurien estar gaire obsessionats per l'Atlàntida pel fet d’ésser considerada erròniament com un tema allunyat del món bíblic i, pel que fa als biblistes moderns, aquests l’haurien tingut certament per un tema mitològic. Ara bé, és que algú gosaria dir que les mitologies no contenen història?

Avui tot sembla indicar que som a les portes d’un gran salt qualitatiu pel que fa a l’avenç de la civilització. Descobriments nous com el del genoma humà i la biogenètica en general, tal volta noves fonts energètiques, exploracions espacials sorprenents, les comunicacions per Internet..., tot fa presagiar una nova era històrica. D’aquí ve que el tema de les civilitzacions del passat  ens pugui servir de reflexió i de puntal per afrontar més degudament aquests temps nous que se’ns apropen. Cal, tanmateix, que coneguem cada dia millor els orígens llunyans de la humanitat per a desmitificar-ne el que calgui –i no més del que calgui-  i així, si estem més ben assabentats del nostre passat, tal volta ens podrem rellançar amb més seguretat vers el futur, bo i embarcats com estem en aquesta nau espacial que ve a ser la bola del món, un xic aixatada, a la qual hem de confessar humilment que no sabem pas com, ni qui ens hi va pujar, ni cap on ens porta, ni si porta enlloc, a no ser que a cadascú l’il.lumini una mica la fe.

Ara, després d'aquestes consideracions, amable lector, et pots endinsar, si et plau, en les planes que segueixen on, malgrat que no hi trobaràs pas una informació completa del molt que s'ha escrit en bons i interessants llibres sobre l'Atlàntida i també sobre Tartessos, almenys tindràs la sort de ser el primer en assabentar-te d’algunes descobertes noves un xic sensacionals i potser polèmiques, que endebades cercaries en altres llibres millors i més documentats, perquè es tracta de petits o grans descobriments que ara surten a la llum per primera vegada. I tant de bo l'esdevenidor ens prepari ben aviat altres descobertes encara més transcendentals, com seria el cas, clar i català, de la troballa final de les runes de Tartessos. En la mesura que aquest llibre desvetlli de bell nou l’interès per Tartessos i l’Atlàntida, es poden activar tota una munió d’iniciatives i d’esforços cada cop més grans, encaminats a desentranyar el misteri i l’enigma que planen sobre un dels capítols més apassionants del passat de la humanitat.

També, portant més enllà la recerca bíblica sobre Tartessos i l’Atlàntida, dirigirem la nostra mirada sobre el territori que avui ocupa Catalunya, i Espanya en general, perquè, si l’eix i l’escenari de l’antiga Bíblia es desplaça de l’Orient Mig cap a l’Occident, no ens hem d’estranyar que ens preguntem molt seriosament si la Bíblia no parla efectivament de l’occidental península ibèrica i més concretament de l’àrea catalana, encara que sigui sota un altre nom. La resposta serà plena i sorprenentment afirmativa.

 

Índex

Proemi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  3

Cop d’ull sobre Tartessos . . . . . . . . . . . . . . . .  . . . . . . .  8

Tartessos i Andalusia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14

Tartessos i la Bíblia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  26

Cites problemàtiques del profeta Isaïes i l’Atlàntida . . .  30

L’Atlàntida i Plató  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   34

Comentaris al text de Plató . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   45

Tir, capital de l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  51

Nova teoria sobre l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   56

El profeta Ezequiel i l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   67

Catalunya i l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   78

El poble basc i l’Atlàntida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100

Catalunya i la Bíblia . . . . .  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

L’Aragó i la Bíblia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110

El nom d’Espanya i d’altres nacions  . . . . . . . . . . . . . . . . .   119

Nom i localització de Tartessos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   122

Annexe: Els atlants i les Plèiades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Ïndex d’etimologies inèdites . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Índex  general. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   142


Nota: Continuació un capítol sencer del llibre i un dels més desconcertants

Les arrels més antigues

L’Aragó i la Bíblia

Tampoc no és cap broma. És possible que el mot Aragó estigui en la Bíblia. O no. Obrim el Gènesi i llegim: “Cus engendrà Nemrod, que fou el primer heroi a la terra. Era un caçador valent davant Jahvé. Per això diuen: ‘Com Nemrod, caçador valent davant Jahvé’. Les primícies del seu reialme foren Babel, Arac, Acad i Calan, al país de Senaar” (Gn 10,8-10). Realment el repte és difícil, però val a dir que tots els noms propis que apareixen en l’anterior cita bíblica són de localització molt incerta llevat de Babel, que seria l’antiga Babilònia, però, qui ens assegura que Babel no és cap interpolació? La Bíblia, encara que sigui sagrada, pot contenir errors geogràfics i d’una manera particular el Gènesi pel fet de ser un llibre tan antic. El poble hebreu va ser un poble errant, que deuria arrancar de la península ibèrica, a la qual donaria el nom, i després d’establir-se durant segles en diverses contrades o països de tot l’arc mediterrani, arribaria també al que avui és la part oriental de Geòrgia, on hi havia l’antiga Ibèria caucàsica, de la qual ja parlen sant Jeroni i altres autors antics, fent notar l’estranya coincidència del nom d’aquell país amb el de la Ibèria pirinenca. També cal recalcar el riu Hebros que travessa la Tràcia grega, conegut també pel Maritsa a la part superior, d’uns 600 kms. de llargària, com el nostre Ebre. La part oriental de Geòrgia pertany a la part superior de  la formosa vall del riu Kura, l’antic Iberus, en l’anomenat Caucas Petit, i  el més notable és que abans de desguassar al mar Caspi aquest riu rep per la dreta el cabalós riu Araks o Araxes, que ve a ser la rèplica del riu Aragó i que constitueix avui dia la gran riquesa agrícola del seu país, l’Azerbaidjan actual, pels seus extensos regadius. Per tant, ja tenim el riu Aragó situat, pel que fa al nom, a les portes de l’antiga Babilònia, on va tenir lloc, tot suposadament, l’episodi de la torre de Babel amb la confusió de les llengües. La Bíblia, en efecte, situa el fet de la torre de Babel al país de Senaar, on hem vist que, segons la cita bíblica, hi havia precisament el reialme d’Arac pertanyent a l’heroi Nemrod, a la vora de Babel, l’antiga Babilònia. Diu, en efecte, que “quan els homes emigraren cap a l’Orient, trobaren una planura a la terra de Senaar i s’hi establiren” (Gn 11,2).

Ara intentem situar-nos. Per una part, tenim que el poble hebreu hauria pogut començar la seva partença vers unes terres noves quan era a la península ibèrica, i això poc temps després del Diluvi Universal. La Bíblia ens diu que “emigraren cap a l’Orient”, la qual dada s’avindria amb la direcció correcta que hauria seguit el poble en marxar de la península ibèrica cap a l’Orient Mitjà fins a arribar a les terres de la Mesopotàmia, on hi havia Babilònia. Els escripturistes, al no tenir en compte que l’origen del poble hebreu podia haver estat a l’Occident espanyol, no entenen que a la Bíblia es digui que tots els homes, després del Diluvi, van marxar cap a l’Orient, ja que situen Noè a les terres de la Mesopotàmia i, per tant, si haguessin emigrat cap a l’Orient, com vol la Bíblia, s’haurien dirigit vers l’Índia i no pas vers Babilònia i les terres de Canaan. Algunes bíblies d’avui ho resolen traduint que “van sortir de l’Orient” i no “vers l’Orient”, i els autors antics ho resolien amb alguna altra explicació enginyosa perquè s’adonaven del problema i no s’atrevien a corregir la Bíblia.

Per altra part, si els homes després del Diluvi Universal van eixir de la península ibèrica, està clar que el fet de la Torre de Babel s’havia de produir molt aviat i de cap manera fins que no arribessin a la llunyana Babilònia. Es podia produir perfectament a la vall de l’Ebre que, com hem vist, hauria pogut ser el país de Cus pel fet que el riu Ebre s’hauria anomenat alguna hora el riu de la constel.lació del Gos, donant nom a la Cossetània de la desembocadura de l’Ebre. Ja hem vist que l’heroi Nemrod era fill de Cus, que tenia per pare a Cam, fill de Noè. Nemrod era un besnét de Noè i, tenint en compte les arrelades llegendes i tradicions que ens conten que Noè després del Diluvi va desembarcar a Galícia, seria molt versemblant que Nemrod hagués regnat a la vall de l’Ebre, heretant els reialmes que cita la Bíblia, entre els quals Arac, el nostre presumible Aragó.

El poble hebreu va ser el dipositari de la Bíblia i és possible que els seus copistes es permetessin de bona fe la llibertat d’afegir-hi o canviar noms geogràfics, segons la regió en què es trobaven, per tal de fer el text més interessant. Això es fa evident en el cas del paradís terrenal, quan posen els rius Tigris i Eufrat entre els quatre rius del paradís. Vol dir que en aquells moments el poble hebreu es trobava prop d’aquests rius, o sigui, a la Mesopotàmia, l’actual Irak. També, quan la Bíblia diu que l’arca va reposar “sobre les muntanyes de l’Ararat” (Gn 8,4), no té perquè ser cert. Podia ser que en aquells dies el copista de la Bíblia es trobés respirant els aires purs del Caucas com, per exemple, a l’Azerbaidjan actual per on transcorre l’antic Iberus, avui el riu Kura. Cal tenir present, per altra part, que abans del Diluvi la Terra seria molt diferent de com és ara. La Terra seria d’una sola gleva, formant una sola peça o continent al capdamunt de l’hemisferi boreal i estaria exempta de grans sistemes muntanyosos. S’assemblaria al que és actualment la immensa Sibèria, però amb bon clima perquè l’eix del món encara no hauria sofert la inclinació actual que va originar les estacions, les quals segons alguns intèrprets de la Bíblia haurien començat després del Diluvi: “fred i calor, estiu i hivern... no cessaran” (Gn 8,22). La part siberiana del planeta, doncs, no seria tocada, però tot el demés va sofrir la portentosa partició de la Terra que es dóna a entendre a Gènesi 10, 25: “A Èber, li nasqueren dos fills: el primer es deia Fàleg, perquè al seu temps la terra fou dividida (en realitat partida a bocins, com ens deia Plató en el començ del  Críties).  Per tant, podria  ser que alguns dels noms geogràfics que surten en la cita on apareix Arac, fossin interpolats, com ho fóra el de Babel amb la finalitat de situar el fet en plena terra de la Mesopotàmia, valent-se d’una explicació etimològica falsa del nom de Babel, com si volgués dir confusió, cosa que segons els especialistes voldria dir en realitat porta del cel. Pel que fa al país de Senaar, també aquest nom podria ser una interpolació a favor de situar el fet de Babel a la Mesopotàmia, encara que més dubtosa. La Enciclopedia de la Religión Católica diu en Sennar: “Nombre que en el Génesis y en algunos profetas indica Babilonia. Antes de la interpretación de las escrituras cuneiformes se hicieron muchas hipótesis con respecto al origen de este nombre. Los documentos asirios demuestran que Sennar no es más que que una forma arcaica de la palabra Súmer, que se lee con frecuencia en los monumentos antiguos del país”. Per tant, Senaar era també un indret geogràfic mesopotàmic, segons la interpretació anterior, si bé resulta que en les tauletes cuneïformes no s’hi ha trobat el nom del gran heroi que hauria estat Nemrod, a pesar que habitava el país de Senaar. Cal reconèixer que tampoc a la vall de l’Ebre no és possible trobar cap nom que s’assembli a Senaar. Únicament el reialme d’Arac guarda similitud fonètica amb el nostre Aragó. Aquest coincidència no fóra cap motiu suficient per a identificar-los, si no fos per la repetida teoria que el poble de la Bíblia probablement va eixir de la península ibèrica a través del patriarca Èber o Hèber, cinquè descendent de Noè a partir del seu fill Sem. Els antics comentaristes jueus deien que el patriarca Èber va ser contemporani de la construcció de la torre de Babel, però que no hi va voler prendre part, per la qual cosa Èber no hauria estat castigat amb la confusió de les llengües, fent possible així que la primera llengua del món, que hauria estat l’hebreu, s’hagués conservat a través de la descendència d’aquell patriarca. Poc després del fet de la torre de Babel, s’hauria produït la partició o esberlament de la Terra en continents, ja que la Bíblia diu que va ser en temps de Fàleg, que era fill d’Èber. Els homes, havent-se multiplicat de pressa després del Diluvi, haurien entrat en aferrissades disputes territorials ja que la Terra no oferia barreres naturals importants per a delimitar els territoris al ser tota ella plana i sinuosa, talment la Sibèria. Llavors els gegants, que segons la Bíblia van existir tant abans com després del Diluvi (6,4), haurien estat els artífex d’aquella empresa titànica, capitanejats probablement pel més famós de tots els semidéus coneguts, ço és, el gran Hèrcules, omnipresent en totes les mitologies i d’una manera especial a la península ibèrica. Fins es diria que Hèrcules era aragonès a jutjar pel que diuen els antics cronicons de la història d’Espanya que el fan fundador de la ciutat de Tarazona, com ho blasona el seu escut, entre altres ciutats dels Pirineus i per les batalles en què se’l veu lluitar. En una d’elles, lliurada prop del riu Aragó, es diu que Hèrcules després de la victòria va manar celebrar sacrificis damunt d’unes ares durant molts dies i que d’aquí n’hauria sorgit el nom d’Aragó, donat a aquell riu, en record d’aquelles ares o altars. Hèrcules o Heracles, en grec, volen dir precisament el qui esberla la terra, del mot hera, terra, i de l’arrel cul, que significa tallar o esberlar, com en cultiu, tallar la terra, llaurar, o també en el català coltó, ganivet, i sobretot perquè l’arrel cul ha servit per a designar la part posterior del nostre cos coneguda també pel paner: el cul, caracteritzat per un gran tall, a semblança per cert de la fruita anomenada prèssec o perèssec, provinent del català antic pera, pedra, i de séc, tall. Per tant, el prèssec no té perquè venir de Pèrsia. És català autòcton. Ni l’heroi bíblic Nemrod, que vèiem suara, té per què ser mesopotàmic, ja que podria ser el nom semític i original d’Hèrcules. És un fet palmari que els grecs, com els antics en general, quan traduïen un nom propi a la seva llengua el trasmudaven del tot perquè el traduïen d’acord amb el seu significat etimològic, tal com hem vist que ho va fer el savi Soló en el relat de l’Atlàntida a partir del text egipci. Podria ser que la terminació o arrel segona de Nemrod, o sigui, -rod, volgués dir també tallar ja que la toponímia menor de Catalunya ens presta un nom perdut com aquest: els Plans de Mont-rod, a Castellar de la Ribera. Es tracta d’uns planells que semblen causats pel tall horitzontal d’un antic serrat: mont tallat. El que dóna més versemblança a la filiació semítica del nom és que en el seu entorn n’hi ha d’altres d’indiscutibles, com són: Vilatovà: vila bona, de l’hebreu tovà (“i Déu veié que era tovà”, va repetint el Gènesi en hebreu al capítol de la Creació); Torredendach: la torre del peix, de l’hebreu dac (“sotmeteu els dacs”, diu Déu a la parella humana recent creada). Tenim també Xalagues, una masia prop de la qual hi ha unes abruptes cascades que hi salta l’aigua en les pluges torrencials, de l’hebreu xalak, cascades, segons traducció de la Bíblia dels LXX. Com podem veure, la toponímia menor ens diu que els hebreus tanmateix van estar a Catalunya -que en aquest sentit seria també una terra bíblica-, i fóra molt que no haguessin estat també a l’Aragó i en tots aquells llocs on es diu que van habitar els ibers. També es podrien trobar altres semblances entre l’heroi Nemrod i Hèrcules, perquè si el primer era caçador, del segon es diu que va matar un lleó en la seva adolescència quan feia de pastor i que es va posar la closca del cap del lleó  per barret, i així com Nemrod va ser el primer en fundar ciutats, a Hèrcules se li atribueix la fundació d’innúmeres ciutats a la península ibèrica.

 Res tan apassionant com intentar endevinar la mà d’Hèrcules i de la seva tropa en la formació de les muntanyes i serralades. Tractant-se de la serralada dels Pirineus, no cal dir que hi van posar una atenció i un esmer exquisits i, per això, havien de procurar que al cor de la imponent barrera muntanyosa hi hagués una contrada digna de ser habitada i d’acollir amb el temps una gran població. Aquesta havia de ser Jaca, destinada a esdevenir la capital dels Pirineus espanyols. No trobarem capmés ciutat de tanta rellevància com Jaca en tot els Pirineus meridionals. L’antiga ciutat de Jaca s’aixecaria en temps immemorials molt reculats dalt d’un serrat tot pla, als peus del majestuós mont Oroel, i des d’allí dominaria la formosa vall formada pel curs del riu Aragó, coneguda per la Canal de Berdún i que no per casualitat té el port de Somport que la comunica amb l’altre costat de la serralada pirinenca, prop de l’estació ferroviària internacional de Canfranc i prop del túnel actual de Somport. Necessàriament havia d’estar previst i planejat per aquells semidéus que al cor del Pirineu hi hagués un port que permetés enllaçar amb el Pirineu francès; del contrari, la naturalesa per si mateixa no hauria estat mai tan provident. Un cop derrotats els jacetans per l’exèrcit romà, l’antiga fortalesa fóra totalment derruïda i els romans els obligarien a refundar la ciutat abaix al pla per evitar futures revoltes, on és avui amb la catedral romànica més antiga d’Espanya, que no és poca cosa, encara que malauradament a hores d’ara ja sense bisbe propi ja que depèn del d’Osca, com a resultat d’una crisi postconciliar que, com els antics llops pirinencs, s’ha abatut també sobre la pleta jacetana. Jaca té molta història desconeguda, com desconegut és l’origen del seu nom. Es diu que en l’antiguitat els cerretans del Pirineu oriental, els de Puigcerdà, haurien estat empesos cap a l’Aquitània francesa per la pressió dels gals, i que des d’allí haurien passat cap a Jaca per formar la Jacetània aquèn del Pirineu, també obligats per la persecució dels gals que baixaven del nord. Es considera, en efecte, que l’Aquitània i la Jacetània deuen ser el mateix nom, que s’hauria transformat mínimament. Ara bé, superant el complex espanyol d’inferioritat, l’enciclopèdia Espasa-Calpe es pregunta amb raó si el procés no va ser al revés, si en realitat no va passar més aviat que els jacetans van conquerir la part sud de la Gàl.lia traspassant els Pirineus i fent-se amos de tot el territori comprès entre l’esquerra de la Garona i l’Atlàntic, avui amb ciutats tan emblemàtiques com Tolosa i Burdeus. Això, a falta de notícies històriques, només ho pot aclarir l’etimologia de Jaca. On es troba l’origen d’aquest topònim il.lustre i d’aquest gentilici que donà nom als jacetans, en la pròpia Jaca o bé en el territori de l’Aquitània? Qui depèn de qui? Vet aquí la qüestió.

 

Ptolomeu era un grec d’Alexandria que va viure al començ de l’era cristiana i que va escriure entre altres obres científiques una cèlebre Geographia de tot el món conegut al seu temps, la qual va ser molt editada al llarg de molts segles. Com que l’home no va viatjar, és de suposar que va treure les dades dels llibres de la famosa biblioteca d’Alexandria, d’aquells que potser s’havien salvat de la crema, i, per tant, podia ser que moltes de les dades geogràfiques que dóna fossin molt anteriors al seu temps. Doncs, bé, ell ja esmenta la ciutat de Iacca, com a capital dels jacetans, situant-la en aquestes coordenades geogràfiques: 15º 30’ i 43º 15’. També autors grecs i romans, com Estrabó, el mateix Juli Cèsar i Titus Livi, parlen dels jacetans o iacetans com un de tants pobles hispans amb els quals es van haver de medir les legions romanes. O sigui que Jaca és un nom prerromà amb totes les de la llei. Amb tot, per a desxifrar-lo no farà falta, segurament, recórrer a idiomes suposadament existents abans dels romans i que després haurien desaparegut de la faç de la Terra. Aquests idiomes no van existir. En tot cas, l’únic que hauria desaparegut d’Espanya, que no del món, seria l’hebreu o arameu a jutjar pel rastre que ha deixat en la toponímia menor, sobretot, ja que quisaplos topònims que a penes si surten en cap mapa, s’interpreten al peu de la lletra a partir d’un mínim coneixement de l’hebreu bíblic. No serà l’hebreu de la Bíblia l’iber desconegut de les inscripcions que han fet trencar el cap a tanta gent?

 Actualment l’aragonès només es parla al nord de la província d’Osca i part de Navarra i encara en medis rurals, i registra diverses variants segons les valls on es troba, com el benasquès o el cheso. Per això, en aragonès i en cheso no es pronuncia pas Jaca, sinó Chaca, i cal entendre que aquesta denominació ve de molt antic, conservada fins avui per la transmissió oral dels camperols i ramaders. Tant si diem Jaca, amb el so aspirat de la jota castellana,com si pronunciem Chaca, com la jota catalana o també com la ix d’aquest mateix idioma, equivalent a la sh de l’anglés, ho fem emprant uns fonemes guturals. També la segona síl.laba –ca de Jaca és gutural. Això ens fa pensar, ni que sigui per començar amb una hipòtesi o altra, que podríem estar davant d’un topònim eminentment hebreu o arameu, atès que els idiomes semítics són molt amics dels sons guturals. També ho és força la llengua catalana, la qual cosa està propiciant el seu declivi ja que els mots guturals on entren la j, la g i particularment la x són sistemàticament bandejats pels medis de comunicació de forma conscient o inconscient perquè aquests no existeixen en castellà: eixerit, sol ixent, eixorc, eixut, xerrar, xiuxiueig, xafardejar, ximple, pagès, reginjolat... i mil altres noms preciosos de la nostra llengua. Doncs, bé, en hebreu podem trobar un verb com xâqah, que poc li’n falta per no sonar igual que Jaca i sobretot com Chaca. L’inconvenient estaria en què aquest verb vol dir enterrar, submergir sota terra, cavar una sepultura. És que Jaca voldrà dir sepultura, tomba, sepulcre...? I, en aquest cas, com es pot demostrar? No hi ha cap notícia històrica que aquí hi hagi hagut mai cap sepulcre important com passa amb Sant Jaume de Compostel.la, tot i que curiosament Jaca és un dels punts més emblemàtics de la ruta jacobea, un dels camins més importants del Pirineu per als pelegrins europeus a Sant Jaume de Galícia. Més sorprenent resulta que Jaca tingui la mateixa arrel que l’adjectiu que dóna nom al mil.lenari camí: jacobeu. I encara que sigui absolutament impossible que la ciutat de Jaca hagi donat nom al Camí Jacobeu, també és veritat que podrien coincidir en el fet que els dos noms fossin hebreus, com ho és Jacob, el nom de l’apòstol sant Jaume, en llatí Jacobus i en francès Jacques, que encara és més semblant a Chaca. Amb tot, cal tenir en compte que el Camí Jacobeu és molt anterior al cristianisme. Des de sempre els pobles europeus, particularment els d’ascendència cèltica, han viatjat a Compostel.la per venerar una tomba de no se sap quin personatge importantíssim, que segurament seria el pare de tots els pobles celtes. Aquest enigma històric, considerat per algun historiador com el més intrigant de tot Europa, queda resolt en part en el llibre La revolució de Mart. Allí, a Galícia, hi hauria hagut ni més ni menys que la tomba del patricarca Noè, mai la de l’heretge Priscil.lià com defensa Sánchez Dragó, per bé que també és difícil creure que hi poguessin fer arribar les despulles de l’apòstol Jaume. Molt més senzill resulta demostrar la seva vinguda a Espanya, com ho fa un esdudi excel.lent de mons. José Guerra Campos. Sens dubte, a Compostel.la hi havia una tomba antiquíssima, encara que en principi no se sàpigui de qui era. Si hem de fer cas de la toponímia catalana, la paraula cóm no significa originalment abeurador ni menjador del bestiar, sinó tomba, com és el cas d’indrets anomenats el Roc de Cóm o Vall de Cóm, on hi podem veure la típica fossa de forma humana excavada en una roca. Cal llegir aquests topònims com a Roc del Cóm, Vall del Cóm, amb l’article, el qual no s’emprava en temps antics, com es pot veure en Sant Feliu de Llobregat o Sant Feliu de Codines, per exemple, en els quals l’antic nom dels topònims queda fossilitzat sense l’article. Aquelles fosses a la roca eren un comp i volien dir tomba, no un abeurador. La gent sabia distingir. I, per això, Compostel.la no vol dir pas camp de les estrelles, del llatí campus, com tant s’ha dit, sinó que significa exactament tomba dels estels, de compos, en català cóm, i de stelae, en llatí i català estels,fent al.lusió a la immensa estelada de la Via Làctea, coneguda popularment com el Camí de Sant Jaume i que servia per a indicar als celtes on es trobava la tomba del seu venerat patriarca, o sigui, a Galícia per on es despenja a l’Atlàntic tota la corrua d’estels al bellmig de la nit serena. Per tant, la cosa s’embolica. Jaca era pas obligat per a molts que ja en la remota antigor pelegrinaven vers una tomba molt important, com si diguéssim vers una Jaca, si és que aquest nom vol dir realment tomba. Amb tot, Jaca no podia donar nom al Camí perquè aquest anava molt més lluny. No sabem com se’n diria de la ruta abans que l’apòstol i cosí germà de Jesús suplantés, amb despulles o sense, el culte donat al misteriós personatge enterrat a Compostel.la. És sabut que els déus pagans havien fet el mateix amb alguns patriarques bíblics: suplantar-los, i es considera que almenys això va passar amb el déu pagà Dionís, el déu de les disbauxes, conegut també per Bacus, el qual hauria suplantat el culte a Noè aprofitant que la Bíblia diu que una vegada el vell patriarca es va embriagar. No seria estrany que el déu Bacus hagués suplantat, de mans dels sacerdots pagans, la tomba de Noè a Galícia. És xocant que el déu Bacus sigui també molt conegut pel Iacus, raó per la qual –embolica que fa fort- en segles passats  alguns van atribuir precisament l’origen del nom de Jaca a aquell déu. Jaca vindria del Iacus. Ens ho diu, tot titllant la teoria de gran disbarat, Julio Caro Baroja en Sobre el mundo ibérico pirenaico: “Los historiadores de los siglos XVI y XVII, bebiendo en fuentes terriblemente impuras, querían relacionar el nombre de Jaca nada menos que con el nombre rústico de Dionysos, Iakjos” (pàg. 110). És xocant també que el nom hebreu de Jacob vulgui dir, segons els escripturistes, aquell que suplanta, referint-se a que el patriarca Jacob va aconseguir la benedicció del seu pare Abraham de forma fraudulenta, ja que anava destinada al seu germà més gran Esaú, rebent així l’herència dels seus béns i suplantant el veritable hereu; però aquestes etimologies de caire popular, com moltes del Gènesi, no són de fiar. El verb hebreu esmentat, xâqah, sembla quadrar amb el significat de tomba per a Jaca i totes les referències anteriors sobre el sepulcre de Sant Jaume i els déus mitològics, més reals del que ens poguem pensar, no hi espatllen res per a entendre aquesta idea que dóna al nostre topònim un caire sumament misteriós. El verb hebreu o arameu en qüestió té un paral.lel en la llengua llatina i castellana, com són jacere (pronunciat jakere), que vol dir jeure, i yacer. Es pot dir que aquests dos verbs són tan defectius que només s’utilitzen per a fer inscripcions a les tombes en alguna d’aquestes formes: Hic jacet... Aquí yacen los restos de... Si haguéssim de cercar el substantitu corresponent a aquests verbs, avui inexistent, el tindríem en Jaca, tomba. Per tant, la ciutat de Jaca es va alçar en temps remots totalment desconeguts en un indret precís conegut ja per Jaca, que volia dir tomba. No era un sepulcre qualsevol, ni visible, ni tampoc era una metàfora aplicada al terreny. No era un lloc de pelegrinació, sinó un serrat o muntanya que contenia en el seu interior l’arca d’un personatge molt destacat de l’antiguitat. No s’ha de descartar del tot que fins i tot els fundadors de la ciutat no coneguessin ja el significat que tenia el nom de Jaca. Havien passat tants segles i milers d’anys d’aquell enterrament que tal volta només se’n conservava el nom misteriós de l’indret. És lògic de pensar que els fills dels déus, que eren els gegants, i que no s’han de confondre amb els mateixos deús, que eren immortals per naturalesa, es procuressin en morir unes tombes o arques inviolables, a semblança del que van fer els faraons egipcis, però sense piràmides. Resultava molt més senzill fer esllavissar una muntanya sencera damunt la seva sepultura, fermament protegida per uns blocs de pedra que li feien d’arca. No cercaven la veneració de les generacions futures, sinó preservar les seves despulles mortals de la destrucció. I això només podia venir motivat per dues raons. La primera i més segura, perquè aquella gent sobrehumana esperaven la resurrecció dels morts i creien que aquesta depenia en bona part de la conservació de les despulles. La segona, més peregrina, fóra perquè aquells savis van calcular, ni que fos pels astres ja que eren mestres en astrologia, que al cap de molts anys aquelles tombes havien de ser descobertes per les futures generacions, quan la humanitat tingués els mitjans tècnics adequats per a arribar-hi, la qual cosa havia de suposar una petita gran revolució ja que aquelles tombes o arques anirien acompanyades d’un arxiu d’informació que seria molt útil per a la futura humanitat. No és fàcil que aquesta fos la seva intenció, peró sí que és segur que aquelles tombes, com la que hi deu haver encara avui a Jaca, totalment intacta, han de despertar l’interès apassionat dels nostres contemporanis per la molta llum que poden abocar sobre el coneixement de l’etapa més intrigant que hi ha hagut mai a la história, la dels gegants. Ja hem vist que al Pirineu hi ha topònims que han preservat fins avui el gran secret de les arques, aquelles que es van fer alguns gegants, no pas tots, per a les seves despulles mortals: Arcalís, prop el santuari d’Arboló, tal volta Valldarques a Coll de Nargó i Arcalís a Andorra. Què ho fa que la paraula arcà, que es deriva d’arca, sigui sinònim de secret, ocult, misteriós...? Doncs, li ve del fet que les arques dels gegants estaven enterrades en llocs d’impossible i enrevessat accés. També cal tenir present que la paraula arca evoca l’existència de tresors. Per què? No serà perquè les tombes dels gegants, com les dels faraons, contenien figures i joies d’or i d’altres materials preciosos d’incalculable valor?  No cal dir que ja ha arribat l’hora, en aquest segle XXI, en què aquestes arques misterioses puguin ser localitzades amb els mitjans tecnològics actuals tan sofisticats com hi ha, com les radiografies terrestres, i que també ha de ser possible obrir-s’hi pas sense posar en perill ni el medi ambient ni arriscar vides humanes, cosa no obstant més fàcil de dir que no pas de fer. En castellà hi ha el mot huero, que es defineix com un buit a l’interior de la terra. També se’n diu més científicament hipogeu. Aquestes arques serien com un huero o un hipogeu, molt ben parapetats per a suportar la pressió a l’interior de la muntanya.

No s’hauria de dubtar gaire de la veracitat de l’etimologia anterior sobre el nom de Jaca, en el sentit de tomba o arca, encara que es pugui dubtar, com si fos un desvari quixotesc, del caràcter artificial de tota la Canal de Berdún, on hi ha la ciutat de Jaca. Es tracta d’una vall longitudinal que, com diuen, és única en tot el Pirineu i potser en el món. Les valls solen ser com places amples envoltades de muntanyes, però la Canal de Berdún s’assembla a una avinguda i, per consegüent, a una gran tallada que s’escau si fa no fa al bellmig del Pirineu meridional. Poèticament parlant, podríem dir que la va fer Hèrcules mitjançant uns cops de pic damunt les muntanyes o el mateix Nemrod bíblic, que per comptes de ser mesopotàmic podria haver estat aragonès, ja que aquest nom també podria contenir una metàtesi del basc men, que vol dir altura o muntanya, i llavors Nem-rod voldria dir el qui talla (rod) les muntanyes (men). Aquells herois de l’antigor de què parla el Gènesi (6,4), no sabem del que eren capaços de fer i, si no partien les muntanyes a cops de pic, potser ja coneixien l’ús de l’energia nuclear controlada, com potser van fer els atlants per a enfondir la Vallis Marineris, quan van viatjar a Mart per colonitzar-lo, una vall també longitudinal de més de 3000 kms., feta a l’equador marcià, i només 5 d’amplada en molts indrets. Per altra part, Ocampo en la seva Crónica General de España ens diu que era creença general que Hèrcules era capaç de realitzar les coses amb la sola virtut o poder de les seves paraules, talment un déu. En tot cas, si al contemplar-les amb ulls observadors, exemptes de prejudicis, veiem que semblen artificials valls com la Cerdanya, Àneu i l’Aran i segurament moltes altres del Pirineu i potser del món sencer, no cal dir que també ho ha de ser la Canal de Berdún, que esberlava el Pirineu espanyol a dreta i esquerra, com si es tractés poc menys que d’una barra de pa. Moltes valls i muntanyes són artificials, especialment les tingudes per sagrades, com la muntanya isolada del Tabor enmig de l’esplanada de Galilea, i no cal dir la de Montserat. Temps al temps, que ja veurem com aquestes coses que semblen mítiques, es veuen confirmades per la història o per les disciplines científiques, com la geologia i altres. La serra lleidatana del Montsec, que s’endinsa a l’Aragó, és un exemple emblemàtic del que es diu aquí. Aquesta serra té dues esberles impressionants, que són el congost de Terradets a la Conca de Tremp i l’estret de Mont-rebei al límit de l’Aragó. És tot ben casual. L’estret de Mont-ebei té una llargària de 7 kms., una alçària de 500 metres i tan sols uns 10 metres d’amplària. Algú va fer aquelles dues escletxes per donar pas respectivament a la Noguera Pallaresa i a la Noguera Ribagorçana; del contrari, aquests dos congostos tan similars i tan propers serien una raríssima casualitat. Pensar que ho va fer l’aigua desgastant les roques, a còpia de milions d’anys, seria una ingenuïtat. A l’entrada del congost de Mont-rebei podem admirar un conjunt de roques amb un clot al mig. Simulen una càtedra o cadira, com les que feien servir els mestres de l’antiguitat per ensenyar els seus alumnes, els quals s’asseien al terra. El nom de Mont-rebei voldria dir la muntanya del mestre perquè el mot rebei ens recorda el rabí de l’evangeli (mestre), amb les mateixes consonants, que és l’únic que compta en la fonètica hebrea. Mont-rebei seria un nom mig català (mont) i mig hebreu o arameu (rebei, rabí), com un exemple més d’allò que es deia suara, és a dir, que en algunes contrades de Catalunya hi ha alguns topònims que s’expliquen per l’hebreu, com el ja important nom de la vila de Torà, a la conca del Riubregós, de clara prosàpia bíblica. Es tracta d’un topònim que ens assenyala l’indret on s’aplegaven els ramats de l’entorn, torà, en francès entourage, per iniciar la transhumància primaveral vers les muntanyes del Pirineu, en aquest cas concretament a la vall de Núria, així com la Torà de la Bíblia era un pergamí enrotllat. Ens podríem fer la intrigant pregunta de si el nom de Mont-rebei és anterior a l’esvoranc o congost de la Noguera Ribagorçana, ja que ens parla d’una muntanya del Mestre que ara, estant partida de dalt a baix pel mig, ja no sabem si es mereixeria el nom de mont o no. I si a la Noguera Ribargoçana hi trobem el Mont-rebei, a la Conca de Tremp, trencada per la Noguera Pallaresa, hi trobem el poble de Benavent de la Conca, molt mal escrit, ja que no té res a veure amb el vent, sinó amb l’hebreu ben’even, que vol dir entre dues penyes, tal com es troba el poble, entremig (bene) de dues grans penyes (even). En el mateix municipi, a tocar de Benavent, es troba el poble de Biscarri, un dels noms més bascos que al món siguin. La toponímia és un tresor que ens ve d’abans del romans, tant a Espanya com a Europa, i això vol dir que en principi tots els topònims són prerromans, fins i tot els d’aparença llatina per la senzilla raó que el castellà i el català no procedeixen del llatí, sinó que són molt anteriors a la vinguda dels romans.

Per tant, a grans trets, abans dels romans a la península ibèrica s’hauria parlat l’hebreu, com ja han dit estudiosos del passat amb el nom també de llengua caldea, sinònima de l’aramea. Tindríem a més una llengua celta, com ho vol el fet que al mig d’Espanya hi havia la Celtibèria, que seria una regió poblada per celtes i ibers, que haurien acabat per fusionar-se. D’aquesta fusió n’hauria nascut la llengua castellano-lleoneso-aragonesa. Està clar que un dels seus components seria l’iber, el qual podria haver estat bé l’hebreu mateix, bé l’euskera o basc, encara que en aquest cas hauria estat un error dir-ne iber i anomenar la regió com a Celtibèria, i no com a Celtibasca, posem per cas. La llengua castellana, com diuen els filòlegs, va rebre un gran influx del basc pel que fa sobretot a la seva fonètica, ja que el basc es caracteritza per tenir només cinc vocals, com el castellà. I quin fóra l’altre substrat del castellano-lleoneso-aragonès, anomenat celta, en la Celtibèria, ja que en aquesta paraula composta sembla que s’hi vulguin incloure dos idiomes anteriors? Doncs, segurament una llengua semblant a la catalano-valenciano-balear, que hauria ocupat tota la península i que bé s’hauria pogut merèixer el nom d’espanyol antic, ja que es pot deduir que també ocupava la perifèria atlàntica per la semblança que tothom reconeix entre el galaico-portuguès i el català, amb els seus dialectes del litoral mediterrani, com el valencià i el balear. El castellà va sorgir al mig d’Espanya i en tot cas en terres de la Rioja, com volen els estudiosos de la filologia, i es va anar estenent com una taca d’oli fins al dia d’avui en què ja ha arribat a les ribes mediterrànies, després de saltar al nou continent amb el descobriment d’Amèrica. El nom de Castella no pot significar de cap manera  terra de castells, cosa que alguns ja han impugnat en el passat, sinó terra encastada, isolada, rodejada, com si diguéssim terra ficada dintre d’una altra, perquè va néixer envoltada pels quatre costats per una antiga parla celta, de la qual ella es va anar diferenciant creant una llengua nova, el castellano-lleoneso-aragonès, que bé se’n podria dir l’ espanyol modern, mentre que el català hauria estat l’espanyol antic, denominació aquesta que coincidiria amb la d’un autor romà que deia que a la peninsula ibèrica s’hi parlaven nou idiomes, si bé ell només en citava tres: l’iber, el celta i un enigmàtic espanyol antic. Per això encara es podrien trobar alguns topònims terra endins de Castella d’aspecte català, de fet celta, com uns fòssils de l’antiga llengua, i a mida que el castellà s’apropa a les terres de Catalunya o de Galícia i Portugal aquests topònims serien o són molt abundants, com en el Pirineu aragonès limítrof amb Catalunya. Per exemple, el Monrepós de Jaca, monte del reposo, que no seria d’influència catalana, sinó de pervivència catalana, mentre que al Pallars i a Andorra passaria al revés. Allí topònims d’aparença castellana com Son del Pino, Estangento, Naorte, Tavescan, Ordino, Canillo..., ens mostrarien que en aquells indrets va estar a punt de néixer-hi la llengua castellana i que el seu assentament va ser ofegat per un major predomini de la població celta o catalanoparlant. L’altra població, més minoritària, que tendia a modificar la llengua imperant, havia de ser la de parla euskalduna a la vista de la munió de topònims bascos que han quedat en aquelles contrades, en el Pallars Sobirà sobretot, encara que no tants a Andorra.

 El sentit comú ens dicta que el llatí va tenir molt poc a veure en la formació de les llengües peninsulars. Quina llengua va sorgir de l’àrab a la Península? Cap, ni tan sols un dialecte, només paraules soltes. Doncs, el mateix val per al llatí. Paraules prou (i no moltes perquè hi havia coincidència), però mai per mai una llengua nova. La toponímia espanyola no és llatina, ni tan sols el nom de Saragossa ja que, com és prou sabut, no ve pas de Caesar Augusta, com ens havien ensenyat massa precipitadament a l’escola, sinó que com passa gairebé amb la totalitat dels topònims espanyols el seu origen i significat etimològic ens són totalment desconeguts. Es perden en la nit dels temps. No siguem ingenus. En contra del que es pensa, en cap llibre no trobarem una explicació etimològica certa del nom de les capitals de província espanyoles, a no ser que resulti obvi, com el de Ciudad Real. Què passarà amb els pobles i poblets, rius i fonts, muntanyes i turons, masies, camps i bordes de tot el solar hispà i de l’europeu? Aquest argument és molt seriós i posa en crisi la creença general que el llatí sigui la mare de les llengües peninsulars. Com ja s’ha dit, el llatí hauria estat una llengua purament acadèmica, que entre altres coses no hauria incorporat al seu lèxic infinitat de noms de la vida corrent, com senyor, noi, caixa, gos i tants d’altres propis de les llengües romàniques, tot i que el llatí s’hauria format bàsicament a partir de la selecció de molts dels seus mots. L’enorme quantitat de refranys populars de la llengua catalana, normalment construïts en rima, no poden ser una traducció del llatí ni poden venir de fa només mil anys, a pesar que molts siguin de l’era cristiana perquè fan referència als sants. Tampoc resulta fàcil creure que els innombrables refranys continguts en el Quixot s’haguessin pogut formar en un castellà que segons es creu aleshores només tenia uns 500 anys. Necessitaven molts segles d’observació per formar-se i propagar-se i, per això,  tant ells com la llengua amb què es van expandir havien de ser ser molt anteriors als romans. El llatí vulgar que ens hagi arribat a partir de la literatura -ja que no existia el fonògraf ni disposem de cintres gravades per saber a ciència certa en quin idioma parlaven aquella gent- i que es considera que va ser el pas previ per a la formació de les llengües romàniques, seria més probablement un llatí mal escrit i pitjor expressat per una gent ja poc versada en gramàtica llatina i que només parlaven alguna llengua autòctona o dialecte semblants al llatí, com podien ser el castellà, el català, el francès o fins i tot un dialecte italià d’aquells temps i que no tenien capmés alternativa culta que escriure en llatí. És, en tot cas, es tracta d’una hipòtesi de treball a considerar i a rebatre, en el seu cas.

Tornant a Jaca encara, coneguda com l’antiga capital del regne d’Aragó, cal dir que el nom d’Aragó ve del riu Aragón que travessa la Canal de Berdún, esplèndida com totes les contrades marcadament artificials. D’aquí, l’admiració de Julio Caro Baroja en l’obra esmentada:  “El que un día de buena visibilidad suba al monasterio alto de San Juan de la Peña y de allí vaya al ‘balcón’ que tiene a no muchos metros de distancia al Norte, podrá admirar una vista magnífica que abarca desde tierras de Navarra al Oeste y Noroeste hasta términos que quedan bastanbe al Este de la provincia de Huesca. Pero lo que está enfrentado es una gran porción de los Pirineos centrales, más unas alturas prepirenaicas y el llano por el que transcurre el río Aragón, de Este a Oeste; la famosa ‘canal’ de Berdún y el campo de Jaca. La simple contemplación de este maravilloso panorama hace pensar al hombre con cierta experiencia en interpretar paisajes que está ante una antigua ‘unidad histórica’, clarísima” (pàg. 101). El riu Aragón després de baixar tot recte del Pirineu, gira cap a ponent en direcció a Navarra, obligat per la Sierra de la Peña que li barra el pas. Rep aviat un afluent conegut per l’Aragón Subordán, que rega la valld’Etxo, i abans de desguassar a l’Ebre per la Rioja haurà rebut l’Arga que baixa de Navarra. Es creu que aquests tres hidrònims (Aragón, Aragón Subordán i Arga) són en realitat un sol nom, tres rius Aragón, per la seva semblança, ja que Arga correspondria a la versió basca d’Aragón. Hi ha una dita que diu: “Ega, Arga y Aragón hacen al Ebro varón”. En fi, Jaca té el mèrit d’haver estat la llavor del regne d’Aragó que va donar lloc a un gran reialme, ja que amb el temps es va anar estenent fins a arribar amb la Reconquesta a les terres de Terol, Conca i fins una part de Múrcia i a agrupar amb el seu nom els regnes de Catalunya, València i les Balears, que no era poca cosa, ja que amb la unió de tots ells es va formar la Corona d’Aragó. Si els jacetans van conquistar també l’Aquitània, és una gesta que l’haurien feta abans de l’arribada dels romans i que, de ser veritat, potser es trobava per dir-ho així en el subconscient del rei aragonès Pere I, quan aquest va concebre la idea de formar un gran reialme que agrupés les dues bandes del Pirineu. Amb aquesta finalitat es va aliar amb els càtars del sud de França contra els croats francesos, però va ser mort en la cèlebre batalla de  Muret un 13 de setembre de 1214 per haver-se posat imprudentment a l’avantguarda. Mort el rei, les tropes occitanes esporuguides es van donar a la fuga, esvaint-se així aquell gran somni de convertir la Corona d’Aragó en una nació que volia abastar les dues bandes del Pirineu, com temps enrera potser ja havien fet els jacetans amb l’Aquitània.

 

Però, què vol dir Aragó? Cada topònim té el seu significat etimològic, gairebé sempre desconegut de tothom, tant temps fa que va sorgir. I no diguem si es tracta d’un hidrònim. No cal dir que de tota la toponomàstica, allò més apassionant són els hidrònims, aquells noms que fan referència als rius, fonts, llacs i mars perquè les ciutats s’enrunen i desapareixen, però els rius en particular romanen i el seu nom antiquíssim es conserva a través de totes les generacions i de tots els pobles sense canviar mai. Com  deia un francès: “ La rivière est particullierment rebelle aux substitutions. Ce sont cet noms qui nous permettent de plonger le plus loin dans le passé linguistique de l’Europe occidentale” (Dauzat). Què vol dir el nom del riu Aragó? No és un nom format a l’atzar. No s’ha fet a base de treure les lletres d’un bombo de la loteria i ajuntar-les. Sentint-ho molt, cal dir que el significat d’aquest nom podria ser el mateix que el de Jaca, o sigui, el riu de l’Arca. La terminació –ón d’ Aragón és pròpia de quisaplos rius peninsulars: Jalón, Nervión, Nalón, Arlanzón, Alagón, Jabalón..., que en aquest sentit ens recorden enigmàticament els dos primers rius del paradís terrenal: Fison i Guihon.Aquesta terminació en tants rius resulta intrigant i ja ha estat observada per alguns estudiosos en el passat. Tal volta volia evocar el nom del déu Posidon de l’Atlàntida, que també acabava en –on, i tenint en compte que es tractava del senyor dels rius i dels mars. Per tant, esporgat aquest sufix, ens queda Arag, igual per altra part que el nom bíblic d’aquell regne que hi havia a la planura de Senaar governat per Nemrod, igual també si fa no fa que el riu Araks del Caucas, que desguassa al Caspi després de junyir-se amb el riu Kura, el riu que travessava l’antiga Ibèria oriental. Pel que fa al cas, tant val dir Arag com Arak. Si tenim en compte que l’hebreu és particularment reaci a pronunciar dues consonants seguides sense una vocal intermitja, comprendrem que Arca havia de ser pronunciat més fàcilment Arac o Arag per part d’aquells que provenien de la raça semítica i que s’estaven passant al castellà, i d’aquí vindria el nom del riu Aragó, que rega Jaca i que després donaria nom al reialme d’Aragó. Així com Jaca seria el nom hebreu o arameu que indicaria l’existència d’una tomba soterrada a l’indret, Arca o Arac seria la traducció de Jaca en una altra llengua veïna o que hi va arribar posteriorment, i que és l’actual castellà. El  riu de l’Arca s’hauria mantingut sense la lectura semítica de la vocal intermitja en l’Arga navarrès, afluent de l’Aragó, si és que realment són el mateix nom. Això ens recorda que una de les vuit ciutats que Ptolomeu atorgava a la Lacetània de Solsona, no a la Jacetània de Jaca, era Erga, mai localitzada, però que podria escaure’s en l’actual Agramunt, ja que aquest topònim  conté bàsicament les lletres d’Erga en Agra-munt, alterades pel pas d’incomptables segles: Arga-munt. A més, ens ve a dir que la ciutat lacetana d’Erga es trobava en una muntanya: Agra-munt, que seria també, com Jaca, la muntanya de l’arca. Estaríem davant d’una altra arca enterrada en una muntanya, en el turonet on avui s’alça la població d’Agramunt, de molta antiguitat, no sols per figurar en les taules de Ptolomeu, que ja seria un gran honor, sinó perquè, com Jaca, té un dels temples romànics més notables i més antics que han arribat als nostres dies. Només les ciutats anteriors als romans gaudeixen de temples romànics, com la Seu d’Urgell, l’antiga Orgia, o Solsona, l’antiga Setelsis lacetana, i per això no és gens estrany que, com es deia, Jaca tingui la catedral romànica més antiga d’Espanya. Visca Jaca!

 

LES ARRELS MÉS ANTIGUES.Tartessos, l'Atlàntida, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia

Etimologia creativa

 

“En aquests temps de massificació comercialitzada, tatuatges en sèrie i pensament únic, és un plaer trobar autors com Jaume Clavé Cinca (Sanaüja, 1947), que s’arrisquen a anar no només més enllà del que està establert, sinó també molt més enllà del que és humanament creïble. Vegeu, sinó, el títol del seu últim llibre: Les arrels més antigues. Tartessos, l’Atàntida, Catalunya, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia (Pagès Editors). Servir-se de l’Antic Testament per demostrar l’existència de l’Atlàntida és, si més no, original, però les especulacions de Clavé van molt més enllà.

El llibre treu molt de partit de la sèrie Ebre-ebri-Iber-hebreu. Segons l’autor, el riu Ebre rep aquest nom per les giragonses que fa abans d’arribar al mar, que recorda les vacil·lacions d’una persona que ha begut. “La Bíblia diu que Abraham era hebreu, que era tant com dir iber per allò que les vocals no compten en la llengua hebrea”. D’aquí és fàcil passar a una afirmació fabulosa: L’antiga pàtria del poble hebreu, que era el poble nadiu de la Bíblia, hauria estat a les ribes i als dominis del riu Ebre. No està clar que l’arameu provingui de la Val d’Aran, però Clavé no ho descarta.

Un dels mecanismes més atractius de Les arrels més antigues és la inversió causa-efecte. Així, les llengües romàniques són anteriors al llatí, una llengua artificiosa que seria posterior a les parles que, fins ara, es creia que van ser la seva conseqüència. Tenint en compte que "molts segles abans de Crist, la bandera de les quatre barres catalanes ja solcava la Mediterrània”, és comprensible que molts topònims europeus provinguin del català: Xipre prové de xiprer, Grècia de gràcia, França de franquejar, Rússia de rossa i England de la terra de l’ingla “per la forma rectilínia i esbiaixada de la seva costa sud”.

Jaume Clavé és teòleg, ha treballat a la banca i ha inventat el rosari electrònic, però sens dubte la seva aportació més grandiosa és la que apunta la barreja d’arquitectura i geologia que es va donar durant el règim feudal, instaurat pels reis de l’Atlàntida, divinals dissenyadors del nostre entorn: dessecaven estanys, canalitzaven rius, obrien gorges i, per necessitats estratègiques, alçaven turons i després construïen un castell al capdamunt. Si el mico prové de l’home (pàg. 116), tot està per fer i tot és possible”.

Crítica de Vicenç Pagès Jordà en el setmanari lleidatà Presència, 15 al 21 de juliol de 2005.