La Creu de Marcús (Ogern)

Una creu de camp

El nostre país, el nostre paisatge està ple de creus que no figuren en cap mapa de tantes com n’hi ha i perquè són molt desconegudes. La Creu de Marcús és una excepció. Ningú no sap on és, però surt en el mapa i és tan poqueta cosa que a hores d’ara ja potser no existeix. Després de cercar-la per tot arreu sense èxit allà on posava el mapa, entre Sarinyana i Ogern, ha resultat que el Ramiro de cal Sastre d’Ogern la tenia fotografiada. No podia ser altre. El Ramiro estima molt la terra que l’ha vist néixer i per això col·lecciona tot el que li cau a les mans que parli d’Ogern i els seus voltants, i és molt ja el que té recollit i guardat zelosament per la posteritat. La Creu de Marcús, com es pot veure, és molt xica i molt poqueta cosa, dues barres de fusta  encreuades, clavada entre quatre rocs. Val a dir que per aquests encontorns hi ha creus d’aquest tipus, de dues fustes i prou, com la de Perdiguers i la que presideix el poble d’Ogern, passat el Càmping de la Ribera Salada, just en el camí que duu molt amunt a la Creu de Marcús teòricament. Amb tot, el qui va clavar la Creu de Marcús va procurar donar-li un petit toc artístic en el braç horitzontal que, dintre la seva humilitat, volen ser uns braços estesos que donen tendresa i acolliment enmig de la feresa del bosc, sobretot al caient de la nit.

El misteri de la Creu de Marcús

Tornant al Ramiro, escriu en el seu dossier amb una magnífica cal·ligrafia de l’antiga escola, que diria molt de la seva personalitat, el següent:

 D’Ogern cap a Pampa per el camí de la Serra es passa per una de les cases pairals mes importants de la comarca: el Puitot, la Font del Tico, la Creu de Marcús, el Tossal Alt, les Alzines, Comardons, és tot un camí verd ple de pins , alzines i altres arbres, i de Marcús, ningú sap el seu significat i la causa que sigui en aquest lloc.

De primer antuvi es podria pensar que es tractava d’una creu referent a un personatge que es diria Marcus, nom llatí de Marc, però l’accent final el traeix i, encara que també podria ser que l’accent s’hagués desplaçat, la veritat és que el llatí oficial no va arribar mai a aquestes contrades de la ribera Salada profunda. Hi ha molts noms genuïnament catalans que s’han perdut pel camí al llarg de tants segles i que servien per a designar objectes que també han desaparegut. El cas de la Creu de Marcús torna a ser una excepció. S’ha perdut el significat del nom de Marcús, però no l’objecte que encara el té ben a prop i que és d’una dimensió colossal. Es tracta d’un gran camp de figura estranya que apareix totalment isolat enmig de la gran boscúria. La seva figura només s’aprecia bé des de l’aire i per tant es tractaria del que modernament s’anomena un geoglif i que, pel que es veu, en català se’n deia marcús, de l’arrel marc. Marcús voldrà dir una marca sobre el terreny per ser vista des de l’aire. Els nostres avantpassats ja molt llunyans, o no tant, sabien que aquí hi havia un marcús, una gran marca que tal volta tenia un significat religiós i pagà i que, per tant, seria un indret venerat. Algú, mogut pel subconscient o pel record d’una vaga tradició, hauria plantat aquesta creu o una altra anterior en aquest indret. Seria la Creu de Marcús, o sigui, del Marcús en la parla actual, i lògicament no podria ser anterior a l’arribada del cristianisme en aquestes contrades per tractar-se precisament d’una creu. El que seria antiquíssim seria el Marcús pròpiament dit.

Una mà misteriosa

El geoglif de la Creu de Marcús te la forma d’una mà que penja en vertical de nord a sud enmig de la boscúria. Casual. No és una mà plana amb els cinc dits oberts, sinó vista de costat i molt ben perfilada amb el dit gros i l’índex, i els altres tres plegats al mig de la imatge. És una mà femenina i delicada, com si volgués agafar alguna cosa, i això ens recorda ni mes ni menys que la Mare de Déu del Claustre, la forma com agafa amb la seva ma dreta i amb molta delicadesa el ceptre, el qual simbolitza el poder i l’autoritat. El Dr. Antoni Llorens en el seu gran llibre sobre la Mare de Déu del Claustre dona una interpretació molt maca d’aquest simbolisme. Escriu que l’escultor de la bonica imatge ens vol dir que el fill de la Verge Maria regnarà sobre el món futur i que el seu regne serà de pau i concòrdia. No com tants imperis que hi han hagut, dèspotes i tirans, quan precisament estem en vigílies d’un altre que, adormits com estem, ens caurà al damunt sense ser a temps ni a obrir la boca.

El geoglif de la Creu de Marcús és indestructible, a no ser que emprem explosius i màquines excavadores, però pot desaparèixer a la vista si hi creixen els pins, com va passar ja, fins que va reaparèixer l’any 1988, segons les fotos aèries del Vissir de la Generalitat, en fer la boïga a l’antic camp. No és pla, sinó tridimensional. Els tres dits centrals formen una depressió i les vores cauen al buit. Els sembrats fan que passi del color verd primaveral al color daurat de l’estiu i al marró de la tardor. No va adreçat als humans de la Terra, ja que només es veu des de l’aire. Els destinataris del missatge misteriós només poden ser els habitants de l’espai, com els viatgers d’altres planetes que s’acostin a la Terra o que l’observin amb els seus potents telescopis. Però també poden ser malauradament els esperits que ronden pels aires segons les creences de tots els temps. No ho sabem, com tampoc no sabem el missatge simbòlic d’aquesta mà. La mà és un símbol enormement màgic, el que ha fet suar més als arqueòlegs sense trobar-li cap explicació certa, ja que moltes coves de França i  algunes d’Espanya i del món estan plenes de mans gravades a les parets, i ja vam veure l’estela de Matamargó, on hi figura una mà estesa que surt de terra. Ningú no en va fer cap cas, passat del Rafel Pérez, el professor de l’Institut, com no podia ser de  cap més manera. Per ell aquella estela és d’origen celta.

El geoglif de la Creu de Marcús. Una mà que penja de nord a sud en actitud d'agafar quelcom.

La Mare de Déu del Claustre (Solsona). Aguanta amb la mà dreta molt delicadament el ceptre del Regne de Jesús, regne de pau, justícia i bondat.

Els indrets acabats en -ot (Solsonès)

Un malentès

Al Solsonès hi ha un reguitzell de noms de lloc que acaben en -ot i que se’ls ha de fer justícia perquè la gent se’ls pren en un to despectiu, de menyspreu, i no és així. En català hi ha un sufix que serveix per degradar o rebaixar que, com tothom sap, és -ot: sabatot, ocellot, sapastrot... i l’amo de tots, carallot. No sempre és així, almenys en el cas del llibre de mossèn Enric Bartrina, titulat 50 Homenots solsonins,  inspirat en els Homenots de Josep Pla, tan meritori per la nostra història local i que és tot el contrari, és un elogi, ja que recull la biografia de molts personatges il·lustres, bàsicament clergues vinculats al bisbat de Solsona. Doncs, pel que fa als nostres topònims la terminació -ot no és un sufix, sinó un substantiu “ôt” que en hebreu vol dir “senyal”. Antigament les paraules s’unien les unes a les altres sense la preposició “de” ni cap article: el, la, els... Vegem, doncs, quins són aquests topònims:

Els Savinots

A Santes Creus de Bordell, Madrona, hi ha una zona plena de savines, que amb el sol i el vent que sempre hi fa creixen molt bé, però el nom li ve d’uns rocs drets i punxeguts que hi ha entremig de les savines. Són els “ots” i voldrà dir “savin-ots”, les Savines dels Ots, dels senyals.

El Puitot

És una masia del poble de Ceuró o Cigró, com diuen els conterranis. Voldrà dir el “Puit de l’Ot”. Es tracta d’un roc dret dalt d’un turó, una mica apartat de la casa, però que definia la contrada, prop de la carretera de la serra. Quan fa poc hi van fer una gran boïga, va aparèixer el roc dret enmig dels camps i el van respectar, però les vaques s’hi grataven i el van tombar. La propietària assegura que el tornarà a posar dret. Era segurament una pedra de la fecunditat per a fertilitzar l’entorn, precisament ara que torna a ser tot camps de pastura, com seria en els seus orígens, i no pas boscúria, que l’amagava. Al terme d’Ogern hi ha per altra part el serrat del Puitot, on hi havia una altra casa avui ensorrada, dita el Puitot, al capdamunt d’un turó rodó, que és un misteriós gran túmul de terra grassa i amb un forn de pa mol ben fet i també misteriós perquè sembla més antic que la casa.

Viladot

La Vila de l’Ot, a Brics, com es va dir al seu dia, es va edificar en un lloc que era un gran “Ot”, és a dir, un promontori que té la base, no pas el cim en  aquest cas, en forma de punxa que apunta al nord. També sembla un cor i podria ser un altre túmul, o sigui, una muntanya buida amb una tomba a l’interior.

Els Planots

Es tracta d’una partida de terra del Pla d’Olius, prop de Sant Miquel, on actualment s’hi ha construït una gran granja porcina, que ja l’han batejada amb el nom de Planots i menys mal que no els ha semblat pas cap greuge ni cap retret d’adoptar aquest nom, perquè una vegada més no es tracta de cap menyspreu envers aquest pla, que pel que es veu estava plena de “ots”. Era el “Pla dels Ots”, com ho demostra que, a pesar de la gran destrossa que ha suposat la construcció de la granja, encara s’hi poden veure alguns rocs acabats en punxa tirats per les vores. Més pedres de la fecunditat.

Els Ots

Aquest els resumeix tots. La gran casa de pagès dels Ots, al terme de Sant Just, estava plena de rocs punxeguts de mig metre d’altura. Molts van ser arrencats i amuntegats a l’entrada de la casa fins que el nou amo els va treure, però a la finca encara en queden uns quants de drets. D’aquí el seu nom, que no té res a veure amb uns “horts”, sinó amb algun misteri lligat al poder de les pedres amb punxa, talment les piràmides.

El Casalot

Era una antiga casa de pagès de la Serra de Sant Climenç. En anar-hi a viure uns nous inquilins li van canviar el nom perquè lògicament no els va agradar el seu presumpte to despectiu i el van canviar per Xarpell Nou, ja que ells provenien de Xarpell, la casa veïna. El cas és que encara es pot veure la pedra dreta que feia de “Ot” a certa distància de la casa. En algun temps molt antic allí hi van fer una gran casa, o sigui, un Casal precisament i, com que el referent més important del lloc era aquell Ot clavat a terra des de temps immemorial, tot i ser petit, en van dir el Casal-Ot, o sigui, el Casal de l’Ot.

El Solerot

Pel que fa a aquesta casa de pagès de Lladurs, no sabem si el nom és veritablement despectiu, però podria ser que hagués tingut o que encara tingui el seu Ot dret en algun punt proper de la casa per recollir tal volta la força tel·lúrica que emana de la terra. Val a dir que en el Solsonès tenim un altre Solerot, a Tentellatge, i entre totes les comarques encara n’hi ha 3 o 4 més a Catalunya, que en realitat podrien significar el Soler de l’Ot. A Sallent, per altra part, hi havia el Corralot, una altra casa, no el Corral d’avui, que en aquell cas potser sí que es tractava d’un corral de mala mort. Tampoc ho sabrem. A Correà trobaríem encara el Bufot i a Montmajor el Tillot, dues masies més. I a la partida de Sant Honorat no podem oblidar cal Billot, que fins fa molt poc tenia una penya dreta molt definida, com una “bitlla”. L’únic que podria ser un sufix més o menys despectiu potser fora cal Joanot de l’Hostalnou, encara que, com queda dit, de vegades és un elogi a mitges ja que podria fer referència a la grandària i en aquest cas a un home d’una certa corpulència. I, posats a dir, no oblidem tampoc el Cabot, gran pairalia de Vallmanya, clarament el Cap de l'Ot. Només que algú l'hauria de descobrir.

 

 

 

 

 

Els "Ots" dels Savinots a Santes Creus de Bordell.

L'Ot del Puitot a Ceuró (Castellar de la Ribera).

Els "Ots" dels Ots, casa de pagès de Sant Just (Olius).

L'Ot del Casal de l'Ot, o sigui, el Casal-Ot o Casalot de Sant Climenç de Pinell.