Llibre, escrit de bona fe, per als ex-eclesials que vulguin recuperar la fe de la seva primera joventut: ex-seminaristes, ex-novicis/es, ex-clergues, ex-religiosos/es, ex-practicants i que arrosseguen certs prejudicis contra l'Església oficial, amb raó o sense.

Nota: A continuació un altre capítol del llibre

 Tornar a creure en dos dies

Segurament et sobtarà per les coses noves que diu d'un tema tan vell com la religió catòlica, la qual, com tants, segurament deus haver abandonat massa precipitadament. Com digué Pascal, el saber una mica allunya de Déu, però saber molt hi porta. No siguis ruc i rectifica ara que encara hi ets a temps. 

8. Crist Redemptor restaura el pacte entre Déu i els homes

Cal recuperar el discurs teològic i tradicional (què més bonic que enllaçar amb la tradiciódelsApòstols?) sobre Jesucrist i proclamar sense complexos que Jesús va morir pels nostres pecats. La immensa majoria de la gent entendrà aquest llenguatge, fora de tres o quatre intel·lectuals que li  posaran pegues sofisticades. La cosa greu seria que no l’entenguessin els sants. Aleshores s’hauria de pensar en canviar-lo o, millor encara, en deixar-ho córrer tot. El missatge de sant Pau, com a bon i acreditadíssim intèrpret de l’Evangeli de Jesús, és vàlid avui com ho estat durant vint segles: “en el temps assenyalat, Crist va morir pels qui érem pecadors” (Rm 5, 6). Els sants s’han commogut al veure la figura de tot un Déu clavat a la creu, patint i morint per salvar els pecadors i cadascun dels homes en particular, atrapats per les sorres xucladisses de la mort. Aquest és un Déu desconcertant que es fa estimar. Ensenyar un santcrist  a un drogaaddicte o a un criminal, que és una altra cosa, i dir-los que Aquell ha mort per ells a la creu pot ser molt més trasbalsador que no pas parlar-los d’un Déu moralista que resta impassible dalt del cel. Sant Pau ja diu, en el mateix passatge anterior, que per a algú bo potser es trobaria algú que donés la vida, però nosaltres som uns parracs i, així i tot, Déu dóna la vida en el seu Fill per salvar-nos, amb la qual cosa ve a demostrar-nos la grandesa del seu amor. Tot plegat no deixa de ser un misteri, però el missatge de la Bíblia va per aquí i ens diu al peu de la lletra que Crist és el redemptor de la humanitat, el qui s’ha ofert com a víctima per a rescatar-nos d’una mort o perdició eternes. Víc-tima  vol dir precisament aquell que paga per un altre. Ens ho indica la veu vic, que vol dir “fer les vegades d’un altre”, com en vicepresident i vicari. I tima vol dir pagar, tal com es dedueix de la veu llatina aestimare, que també conté aquesta arrel: pagar (timare) amb metall (aes). Per tant, Crist és la víctima innocent que paga pels nostres pecats, i d’això se’n diu redimir, del verb llatí redimere, que vol dir tornar a comprar, recuperar una cosa perduda, rescatar. Per a entendre aquest llenguatge, perfectament bíblic per altra part, l’home modern, presumptament il·lustrat, ho té difícil perquè és presoner d’una concepció totalment equivocada del passat històric de la humanitat. Ell es pensa que és un producte de la matèria cega, que tal volta s’anirà perfeccionant de mica en mica amb els avenços de la ciència i els llibres d’autoajuda. És un home completament cec, que desconeix que el nostre Univers està ple de presències invisibles, la primera i més gran de les quals és Déu, totes les quals estan pendents del curs de la humanitat ja des d’abans que aquesta fos creada per Déu. Algunes d’aquestes presències superiors es van revoltar contra els plans de Déu. Sant Pau ens en parla quan diu que “no hem pas de lluitar contra adversaris de carn i sang, sinó contra els principats, contra les potestats, contra els dominadors d’aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que habiten els espais celestes” (Ef 6, 12). Des de la revolta dels esperits, l’home s’ha convertit en una peça cobejadíssima per part d’aquelles jerarquies de rang superior que van entrar en lliça amb Déu per arrabassar-se-la de les mans. I, en certa manera, podem dir que ho van aconseguir. Com veurem aviat, Déu és un home de pactes i va permetre, consentir o voler -en vistes a un bé superior, com deien els grans teòlegs medievals- que Adam trenqués el pacte establert amb Déu cedint a les insinuacions d’aquelles jerarquies invisibles, enemigues declarades de Déu, amb la qual cosa la trista humanitat canviava d’amo amb el consentiment de Déu, que havia establert les regles de joc, per dir-ho així.  El diable, com a creatura intel·ligent, també és un subjecte de drets, que Déu vol respectar, i un d’ells és el de temptar els homes, cosa que hauria aconseguit de fer amb Adam. El diable havia guanyat i tanmateix Déu no podia desfer aquella situació desgraciada de forma gratuïta o per simple decret, degut a la força inherent a tot pacte. Li calia fer quelcom adequat. I és llavors quan l’enemic no s’esperava que el contracop de Déu fos tan desconcertant: el seu Fill unigènit morint a la Creu, humiliat, derrotat, traït, abandonat, desfigurat i torturat, vessant la seva sang per a recobrar l’obra de Déu que s’havia perdut. Un contracop que no naixia pas de la prepotència de Déu, sinó de l’anorreament i de la feblesa. Aquest llenguatge pot semblar mitològic per a l’home modern, però respon a una realitat històrica que està per damunt de l’enteniment humà i més encara de l’enteniment de l’anomenat home modern. La vida i la mort de Crist –i així ho diu el Nou Testament, si no, no gosaríem pas dir-ho- realitzen en la seva persona la llei dels antics sacrificis, oferts a Déu des de temps antiquíssims: l’innocent pateix i mor pels pecats d’un altre. Jesucrist és com el mans anyell, que quan el degollen ni tan sols gemega. Només el xai i el colom són els animals dignes de representar la divinitat, segons la Bíblia. Jesucrist és l’Anyell que mor i paga per tots i cadascun dels homes, fent-se càrrec dels seus pecats.  Això és d’agrair, això és de celebrar, això és l’Eucaristia de cada diumenge i de cada dia, la qual també supera tot enteniment humà. El cristià que habitualment ja no acudeix a la celebració dominical de l’Eucaristia, tot i les facilitats que té, s’està excloent ell mateix de la Redempció o, almenys, ho sembla. Ja no agraeix, ja no celebra, ja no compta amb aquella entrega, aquell gran gest i aquell gran amor que Jesús ha tingut envers ell fins al punt de morir clavat a la Creu per ell. Què passarà amb aquestes generacions joves que ja no acudeixen cada diumenge a la celebració eucarística i que ells mateixos, sense saber-ho, s’exclouen dels beneficis de la Redempció de Jesús? La resposta a aquest interrogant crucial la tindrem d’aquí a pocs anys, quan les darreres generacions que encara anem a missa, ja els haurem dit adéu. Desconeixem si el resultat serà la indiferència religiosa o l’apostasia bel·ligerant davant d’una Església estabornida que semblarà que vol tornar a aixecar el cap. Si la vinguda de l’Anticrist no fos un malson de l’Església primitiva, aquesta podria ser l’hora estratègica de la seva arribada, a no ser que una cosa nova com els moviments carismàtics i altres vinguin a capgirar la situació. Després del Concili, algú poc intel·ligent (o molt) va fer creure a l’Església que amb les guitarres les eucaristies s’omplirien de jovent. Podia ser, però al mateix temps es procurava posar una llosa de silenci sobre el que passava damunt l’altar per veure si els protestants s’animaven a fer-se catòlics. Calia passar per alt o ben de pressa el fet que Jesús en l’Eucaristia convertia el pa i el vi en el seu Cos i la seva Sang i que d’aquesta manera renovava la seva mort i la seva entrega per nosaltres. Al cap de quaranta anys el resultat està a la vista. Cap jove a les eucaristies ni cap protestant convertit. Sort que l’Esperit Sant ha tirat per un altre camí i, al costat de cants meravellosos i de guitarres, no s’ha volgut callar el gran misteri que té lloc en la celebració de l’Eucaristia. Resultat? Eucaristies plenes de jovent i molts protestant que es van convertint, i vuitanta milions de catòlics carismàtics arreu del món, encara que poquets en el nostre secularitzat i dissortat país. Això vol dir que no cal tenir por de parlar obertament de la Redempció de Jesús a favor de tot el gènere humà. No cal que tinguem por de ser titllats de mitològics perquè la veritat és que Jesús ha patit i ha mort per a redimir-nos. Si a això hi afegim que també ha ressuscitat i que és el Fill de Déu, ja tindrem el millor resum del que és la Cristologia, d’allò que és el kerigma i l’anunci essencial sobre Jesús. No importen tant els seus miracles, ni les seves paraules, ni el seu pensament original sobre l’amor, com el fet que va patir i morir per a esborrar els nostres pecats. En això Jesús és únic i singular entre tots els fundadors possibles de religions. Ara bé, resulta que és justament això el que se silencia, s’impugna i fa nosa, i així és molt lògic que Déu no beneeixi ni fecundi els grans esforços que es fan avui dia per a evangelitzar el món. El status real de la humanitat qui el coneix de veritat? El científic o el teòleg? Què és la humanitat en el conjunt de l’Univers? Una colònia d’humans molt intel·ligents i molt il·lustrats destinats a l’extinció? Una colla de conillets d’índies que esperen una evolució absurda que mai no arriba (ciència)? No sembla més aviat un poble de Déu que malda per la vida eterna (teologia)?

Chesterton conta en la seva biografia  Sant Tomàs d’Aquino, que és una obra genial que va dictar de memòria a la seva secretària, el que li va passar al final de la seva vida al més gran dels teòlegs, quan estava al màxim de la seva popularitat, ja que segons Chesterton sant Tomàs rebia cartes de tot Europa en les quals se li feien moltes consultes. Un dia tot celebrant la missa va tenir un èxtasi i a partir d’aquell fet ja no se’l va veure a parlar més sobre teologia per més que se li demanava. Aquell que quan era jove els seus companys li deien el bou mut per la seva corpulència i perquè no deia mai res, aquell de qui sant Albert Magne, quan es va assabentar que li havien tret aquell renom, va dir “sí, ara li dieu el bou mut, però quan aquest bou bramuli el sentirà tot el món”,  aquell, doncs, els darrers anys de la seva vida va tornar a emmudir. Per què? Ell no va donar explicacions, però algú li va sentir a dir que, després de la visió que havia tingut en aquella missa, li semblava que tot el que havia escrit era palla. Sí, és molt probable que la vertadera teologia, tal com és vista dalt del cel, superi tot enteniment humà. Sí, és molt probable que la redempció que va obrar Jesucrist, tornant a comprar la humanitat esclavitzada pel dimoni amb el preu de la seva sang, sigui una immensa realitat. Es vol fer teologia prescindint d’un element imprescindible: l’existència del Maligne amb tota la seva cohort infinita d’àngels caiguts. Jesús en el Parenostre ens fa resar perquè no caiguem en la temptació del Maligne, ja que aquest és citat explícitament en la petició següent, que no sembla altra cosa que una reiteració antitètica de l’anterior: “ans deslliureu-nos del maligne, amén”. L’home Jesús creia en el dimoni i el considerava com el principal enemic a vèncer i a derrotar. I ho va aconseguir. L’evangeli de Sant Joan ens ho diu prou clar en aquestes paraules de Jesús, abans de la seva passió i mort: “Ara serà jutjat aquest món, ara el príncep d’aquest món serà llançat a baix; i jo, quan seré enlairat de terra, atrauré tothom cap a mi” (Jo 12,31-32). La nota diligent del Nou Testament de Montserrat ens explica el significat de ser “llançat a baix”, la qual cosa ens interessa per a capir dintre el possible el sentit de la redempció de Jesús al preu de la seva sang: “Abans que Crist –diu la nota- amb la seva passió vencés Satanàs, el món estava sota el domini d’aquest”. N’hi ha prou amb recordar certs espectacles de l’antiguitat per a adonar-nos-en. Els espanyols que van arribar a Mèxic es van quedar esfereïts al veure que eren sacrificades milers de víctimes humanes als déus asteques. I a les ribes del Mediterrani els cartaginesos sacrificaven fills i nens de pocs mesos al déu Baal per atreure’s el seu favor en la guerra i els romans cada tarda fruïen d’allò més veient com corria la sang dels gladiadors, dels esclaus i dels cristians per les sorres del circ. A partir de la redempció de Jesús aquestes barbaritats van anar desapareixent i encara és molt segurament el que falta per guarir de les injustícies que aclaparen el món; però el cert és que el poder del dimoni va començar a afeblir-se de manera notòria a partir de Jesús. Quan Jesús envia els seus deixebles de dos en dos a predicar, aquests en tornar li diuen molt contents que fins expulsaven els dimonis en nom seu, i Jesús els contesta: “Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp” (Lc 10, 18).  El gran psiquiatra Carl Jung, en el seu llibret Resposta a Job, dóna casualment una interpretació d’aquest passatge evangèlic i ho fa en el mateix sentit en què ho tornen a fer els monjos benedictins de Montserrat a peu de pàgina en el Nou Testament, dient que a partir de Jesús el poder del dimoni sobre el món ha quedat molt ferit. En canvi, Hans Küng, en Ser cristiano, interpreta el mateix passatge dient que vol dir que amb Jesús desapareix ja l’etapa de la creença en el dimoni, en un afany impossible per acomodar l’evangeli a la mentalitat de l’home modern, quan el que importa és fer-ho al revés, i resulta més fàcil. Per tant, no és tan difícil, com no ho era abans, donar una certa explicació raonable del misteri de la redempció, la qual no sols ens allibera del domini del dimoni, sinó que fa possible l’alliberament interior de la persona procurant guarir les seves ferides més profundes amb la gràcia sagramental, com ho fa el bon samarità amb aquell home del camí de Jerusalem a qui els lladres havien robat i apallissat, deixant-lo abandonat a la vora del camí. És la situació de l’home abans del cristianisme. Un home apallissat pel dimoni. La nova teologia, que hem hagut de suportar en el postconcili, no creu manifestament en la redempció de Crist sobre la humanitat, ni creu en el diable, com si tot es tractés de mites, però aleshores què ho fa que els possessos d’avui dia, no els de fa segles, es posin a fer esgarips horribles i a aixecar-se un pam de terra, a levitar, quan se’ls posa damunt del pit un simple santcrist, sí, un santcrist? Casos d’aquests surten en els diaris més solvents. La nova teologia, volent o sense voler, ha acabat per suplantar la vertadera, la de sempre, la perenne, aquella que no tenia necessitat de tants genitius per a existir: “teologia de la mort de Déu”, “de l’esperança”,  “de la política”, “de l’alliberament”, “de les religions”... Després del Concili la teologia es va convertir en una fira de novetats. Els teòlegs, condescendint amb la incredulitat ambiental, van començar a aigualir totes les veritats dogmàtiques i van convertir el vi bo en aigua de l’aixeta, al revés de Jesús. És que no és molt millor que Jesús estigui realment present en el Santíssim Sagrament? I, si no fos veritat, d’on va treure sant Tomàs tanta inspiració per a compondre el Tantum ergo i el Lauda Sion Salvatorem? No és molt millor que Maria sigui la gran dona i la mare espiritual de tots els humans regenerats per la gràcia? No és molt millor que la gràcia de Crist ens divinitzi? No val molt més tenir un àngel de la guarda al costat que no pas estar sense? No és molt millor poder ajudar els nostres difunts estimats oferint-los misses que no pas deixar-los desemparats?...

A cada hora del dia i de la nit es cometen per tot el món una munió immensa de pecats horribles i degradants. El món que no veiem –sobretot el de nit- és una claveguera pestilent, i no parlem ja de la indiferència general envers Déu i, si no fos perquè encara es diuen algunes misses, el món segurament faria pudor, valgui la hipèrbole. Evidentment Déu és un home de pactes, però la unió que Déu ha volgut pactar (pax) amb els homes es fa bocins a cada moment per tants pecats com es cometen. És el mot peccatum, avui dia tan arraconat de la memòria, que etimològicament parlant és una aglutinació clara i ben expressiva del llatí “pactum secatum = pac-catum”,amb una simple mutació de la vocal a per e: pec-catum, com també val el mateix l’expressió catalana “pacte trencat”, de pac-cat, pec-cat, pecat. Recordem tan sols un parell de verbs catalans, de la mateixa formació que pec-car, com són man-car i sol-car, formats respectivament pels dos substantius , en llatí manus, i sòl, on veiem clarament que la segona arrel comuna als dos, que és –car, vol dir trencar i que signifiquen evidentment tenir la mà trencada i trencar el sòl, la terra: sol-car, un mot que en aquest cas s’hauria conservat més pur en el català que no pas en el llatí surcare o en el castellà surcar.A l’edat mitjana en català encara es deia peccar, com en el llatí peccare.

El nostre Déu és tanmateix un Déu de pactes. La cultura del pacte o de l’aliança, que és el mateix, travessa la Bíblia de cap a cap. Déu pacta amb Adam, pacta amb Noè, pacta amb Abraham, pacta amb Moisès al Sinaí, pacta amb el rei David i pacta definitivament amb Jesucrist, el seu Fill clavat a la creu, en l’anomenada nova i eterna Aliança. Per tant, pecar no és pròpiament faltar contra la llei natural, sinó faltar a un pacte de conducta o comportament, ja signat, pel qual un s’havia compromès a fer allò que Déu volia perquè Déu ho volia i prou, sense més raonaments, naturals o no, ni explicacions. Allò que Déu vol perquè ell ho vol, i prou.

Amb tant  pecat, doncs, com hi ha en el món, hem de dir que aquí no passa res i que a Déu tant se li’n fa de tot plegat? Jesús era un home –sí, també era un home- que el dominava el zel per la glòria del seu Pare celestial. La seva màxima preocupació era que el món es portés bé, que almenys complís amb els Manaments del Sinaí  i donés glòria a Déu. Una ànsia que compartiria principalment amb la seva Mare. Va veure que amb tots els seus discursos i grans miracles, a pesar del gran entusiasme i admiració que aixecaven en les multituds, no n’hi ha havia hagut pas prou per a arranjar aquella societat esgavellada, aquella generació perversa i incrèdula, com ell mateix dirà ben decebut i desenganyat. Humanament parlant, fins i tot prescindint de la visió divina que tenia, només com a gran profeta i gran orant que era, Jesús ja en tenia prou per a comprendre que li calia anar a l’holocaust final de la seva persona i a oferir-se al Pare en sacrifici per a redimir les multituds dels seus pecats: del passat, del present i de l’esdevenidor. Aquella era la drecera i tot el demés (miracles i paraules) era més que dubtós. El seu esperit prou estava disposat al sacrifici de bon grat, però la seva carn tanmateix era feble com la nostra i tenia por d’aquell suplici terrible i imminent, que fóra la passió i mort: “l’esperit prou està a punt, però la carn és feble” (Mc 14, 38b).  Evidentment, aquestes paraules se les estava aplicant a ell mateix i no pas als apòstols Pere, Jaume i Joan, a pesar que estaven endormiscats i havien cedit a la son que no els deixava pregar. Per això, perquè Jesús sentia la feblesa de la carn, va provar de demanar al seu Pare celestial que li estalviés aquell suplici, tot demanant a més el puntal dels seus íntims perquè preguessin amb ell; però, es van adormir i li van fallar. Segurament, no lluny d’allí la seva Mare pregaria per ell en algun indret de Jerusalem; però ella també era part implicada. Ella també havia de patir com el Fill, encara que moralment, a nivell de l’ànima, tal com li havia anunciat feia més de trenta anys aquell home pietós del Temple que es deia Simeó, amb aquestes paraules: “i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima” ((Lc 2, 35). El Pare del cel va donar mostres completes d’haver acceptat, en bescanvi dels pecats del món, el sacrifici de la vida del seu propi Fill. No va plànyer el Just, fent-lo passar per la humiliació i una mort horribles, perquè la justícia de Déu requeria que s’anivellés d’alguna manera la llengüeta d’una balança repleta de pecats. L’Esperit Sant començaria a treballar i la celebració a tothora de l’Eucaristia renovaria el sacrifici únic de Crist a favor de tothom pels segles dels segles. Sant Pau va comprendre la saviesa de la Creu i el valor propiciatori de la mort de Jesús. Ho diu clarament tot sovint, com aquí una altra vegada al qui havia de ser el seu hereu, el jove Timoteu: “Aquesta afirmació és certa i del tot digna de crèdit: Crist Jesús vingué al món per salvar els pecadors, el primer dels quals sóc jo” (1Tm 1,15). D’on va sortir un home com ell, capaç de proclamar un missatge que escandalitzava els seus germans jueus tan volguts i feia riure els pagans? Doncs, del seu encontre amb Jesús en el camí de Damasc. D’allí va sortir la seva seguretat davant tantes adversitats, angúnies, burles i incomprensions i, segons els bons teòlegs, allí va copsar d’una llampegada tota la doctrina misteriosa del Cos Místic de Crist, que és l’Església, i que ell havia de desenvolupar. Per què? Perquè Jesús li va dir: “Saule, Saule, per què em persegueixes?” (Ac 9,4) i no li va dir pas, “per què els persegueixes?” (a ells, els meus seguidors). Aquella expressió per a sant Pau no va ser pas una figura literària. Va  comprendre en germen una realitat sobrenatural bàsica, que és urgent recordar i recuperar, que “entre Jesús i els seus hi ha una identitat misteriosa, realíssima”, tal com diu textualment també la nota explicativa del Nou Testament de Montserrat en aquest punt dels Fets dels Apòstols.

En resum, podem dir que la Redempció era una obra que es contemplava com a absolutament necessària des de les altes esferes de la Divinitat, després que Adam i Eva varen trencar el seu pacte amb Déu. El diable, subjecte de drets, s’havia erigit en amo de la humanitat, llevat del petit poble d’Israel, i la seva victòria només podia ser contrarrestada per una altra parella humana que, al contrari d’Adam i Eva, obeïssin Déu d’una manera heroica. Van ser Jesús i Maria. Els mites serveixen per a explicar l’origen de les coses creades i sempre són nebulosos perquè arranquen de Déu o d’altres éssers sobrenaturals, però no tenen perquè ser falsos, encara que n’hi ha de totes menes. El mite de la creació de l’home i del pecat original, que segurament són els dos únics mites que hi ha a la Bíblia -ja que el Diluvi Universal no ho és perquè és un fet històric que algun dia es verificarà-, és d’aquells que s’han de tenir per vertaders. Ens expliquen el començament misteriós de la humanitat, que forçosament ho havia de ser, amb un revestiment literari simbòlic, però curull de realitats en el fons. Per exemple, l’expulsió del Paradís terrenal no va consistir solament en que els nostres primers pares van ser foragitats d’un lloc deliciós, que probablement va existir, sinó que significa que van ser privats de la intimitat amb Déu. Des de llavors la humanitat ha anat perduda entre mil déus i l’única manera de retornar al Déu veritable és seguir a Jesucrist, que va eixir del Pare per venir a rescatar-nos de la deriva idolàtrica. La porta d’entrada a l’amistat amb Déu és el baptisme, que ens fa fills de Déu, i la porta de rentrée és el sagrament de la Penitència, si alguna vegada ens hem esgarriat. D’aquesta manera fruïm ja en aquesta vida de l’amistat de Déu, que no falla, cosa que no sol passar amb la humana.

 

Resenya de Forum Libertas sobre Tornar a creure en dos dies

Aquest títol de llibre pot semblar potser massa prometedor o massa provocatiu. Hi trobareu molta cultura religiosa i una gran diversitat de temes, tractats de forma directa i en un llenguatge planer. Com per exemple, l’error de la teoria de l’evolució i de la crítica dels evangelis, que diu que aquests no són fiables.
 
Es repassen els grans temes del més enllà, com el cel, purgatori i infern, també els miracles, la resurrecció de Jesús, la situació de crisi de l’Església actual, el futur que ens espera segons la profecia de sant Malaquies sobres els Papes; si l’Església és o no l’únic mitjà de salvació... I tot això apuntalat amb una descoberta inèdita del vertader significat de moltes etimologies: pecat, religió, la Torà, ànima, litúrgia, àngel... i que fins ara eren errònies. Un capítol molt suggestiu versa sobre L’odissea del nom dels planetes. Per primera vegada reapareix el vertader significat que tenen els noms dels planetes, com per exemple que el planeta Saturn vol dir boomerang.
 
En fi, impossible dir en què consisteix exactament aquest llibre, destinat als que se senten incòmodes en la incredulitat i que voldrien recuperar la fe senzilla i confiada de la seva infància, sense el fantasma pertorbador de la ciència mal entesa

L'odissea del nom dels planetes (cap. 21 de Tornar a creure en dos dies)

21. L’odissea del nom dels planetes

Sí, la humanitat ha tingut un passat il·lustre que ens és desconegut. Porta molts segles de rodatge i ha assolit en el passat un nivell de coneixements tan gran que no concorda mica amb la imatge de l’home prehistòric que malda per fer foc amb la pedra foguera i que ens han intentat d’inculcar. Aquesta imatge correspon només a certs períodes i a certes zones de la Terra molt decadents. L’estat de les tribus salvatges, tal com es trobaven en algunes àrees del món fins fa poc temps, no representa de cap manera la situació inicial de la humanitat, sinó el final d’un declivi moral. Hi han hagut alts i baixos. El nom dels planetes ens ho demostrarà a balquena.

Tenim, en primer lloc, el primer dels planetes, que és Mercuri. Què voldrà dir Mercuri, valga’ns Déu? Serà el nom d’un déu, com tothom es pensa, o serà el nom que uns científics van donar a aquest planeta? Doncs, sí, els primers homes van ser més espavilats del que ens pensem i van saber donar a aquest planeta el nom que es mereixia. I mai més ben dit, perquè merèixer ja és de la mateixa arrel que Mercuri. Merèixer vol dir tenir mèrit. L’arrel mer vol dir mirar. Té mèrit aquell que es fa mirar, aquell que per les seves qualitats o per les seves accions es fa mirar de la gent.Té mèrit la cosa que està ben feta i que la gent vol veure i admirar. És una meravella. També val el castellà esmerarse, mirar-s’hi bé. Per aquí apunta el nom de Mercuri, però la segona arrel del mot sembla indesxifrable: -curi. En llatí, és Mercurium, que és el mateix, però ens queda el recurs d’acudir als dies de la setmana, els quals, com és sabut, han conservat la denominació dels antics déus: dilluns, dia de la Lluna; dimarts, dia de Mart; dimecres, dia de Mercuri... Aquí el tenim. En català, el nom de Mercuri va degenerar en Mecre (di-mecres, dia de Mecre, suprimida la s final), en castellà ha fet Miércoles, que no ens aclareix res; però el francès, amb el seu Mercredi, ens ha conservat íntegra la primera arrel mer, que vol dir mirar, i segurament també la segona en –cre, Mer-cre, igual que en català, la qual ens fa pensar en el crepuscle. El francès Mercredi ens fa possible interpretar el nom de Mercuri en el sentit que vol dir el planeta que es pot mirar (mer) en el crepuscle (cre),com així és. Aquest planeta només es pot observar a la sortida i a la posta del sol. La raó és clara. Al tractar-se d’un planeta tan proper al sol, quan aquest desapareix durant la nit, també s’esfuma el planeta que l’acompanya a la vora. Només en el crepuscle matutí o vespertí, quan la llum del sol encara és poc intensa, es pot veure Mercuri per bé que no sempre. Se’l coneix com l’estel del matí.

I què passa amb Venus? És el nom d’un déu o d’una deessa, en aquest cas? O va ser primer el nom d’un planeta pròpiament tal? Aquí també ens haurem de valdre dels dies de la setmana, que segurament es remunten a èpoques molt i molt llunyanes. No tenen perquè venir del llatí, sinó d’una civilització molt més extensa i poderosa que va dominar l’occident d’Europa en una època desconeguda. El francès vendredi i el català divendres han conservat el nom antic i original del planeta en el mot vendre, que en realitat seria ventre. Venus era el planeta del Ventre i no el de la deessa Venus. Aquest planeta es caracteritza per tenir fases, com la lluna, però amb la salvedat que des de la Terra no es pot veure mai tot sencer. Sempre se’n veu només un tros i no està mai en fase de lluna plena, a la vista de la Terra. Ara bé, així i tot, és l’astre més resplendent del cel perquè rep molta lluminositat del sol i perquè la seva atmosfera densa el fa molt brillant. Per això Venus, observat amb un telescopi, sembla el ventre d’una mare que ha de donar a llum el seu fill, que va augmentant de volum així que passen els mesos i que flota brillant enmig de la foscúria de l’Univers. Doncs, bé, el primer que consta que es va adonar que el planeta Venus tenia fases va ser Galileu, el suposat inventor del telescopi. Amb aquesta observació ja n’hauria tingut prou per a demostrar que la Terra rondava entorn del sol i no al revés. Ni els medievals, ni els romans, ni els grecs, ni els mesopotamis, ni els xinesos entre altres, no sabien que Venus tingués fases, però abans que tots ells i molt abans que Galileu algú ja ho havia descobert batejant-lo com el planeta del Ventre, i la veritat és que el nom li deu escaure perquè l’atmosfera del planeta dóna a la seva figura un to de dolça suavitat.

Ja s’ha dit en el seu lloc que el nom del planeta Mart volia significar el planeta de la Mort(el llatí mars, -tis, Mart,  es declina com el mors, -tis, mort,i són la mateixa cosa). No en van pas dir el planeta Roig, com faríem nosaltres pel color vermellós que té a simple vista, però que no ho és tant com en les fotografies retocades de la NASA (que oficialment fa trenta anys que busca gotes d’aigua a Mart i poca cosa més), sinó que van observar-lo millor i es van adonar que a la seva superfície hi havia runes i senyals evidents d’una civilització ja morta. Tot el planeta era un espectre de la mort, sense vegetació ni rius ni mars, tot i que el seu relleu deixava entreveure que n’hi havia hagut, segurament en temps no molt llunyans. Si era un planeta mort, volia dir que havia tingut vida i no sols vegetal i animal, sinó també vida intel·ligent. Avui encara esperem que ens ho digui la NASA, amb tots els mitjans tecnològics de què està dotada. Com és que aquells homes antics d’abans o després del Diluvi ja ho sabien?

Pel que fa a Júpiter, la seva característica més rellevant és sens dubte la Gran Taca Vermella de la seva superfície, una taca ovalada, que és un vertiginós remolí gasós. Aquesta taca antigament  no hi era. Els científics actuals calculen que només fa uns 600 anys que es va formar. Aquí per una vegada es mostren ponderats i no ens obsequien amb xifres milionàries. I segurament l’encerten. Per tant, quan Galileu, en el segle XVI, la va observar per primera vegada amb el seu telescopi, donant-la a conèixer als homes del seu temps, feia poc que s’havia format. Aquesta Gran Taca Vermella, com se l’anomena, deuria ser el resultat de la fusió de dues que estaven juntes, que també serien ovalades, i d’aquí el nom del planeta Jove, en llatí, que vol dir dos ous junts, i d’aquí també el nom català de Jou, donat a aquest planeta, com es pot veure en el dia de la setmana dit dijous, el dia de Jou. I no cal que siguem pudorosos. De fet, més que no pas el planeta dels dos ous junts el que es volia indicar era que es tractava del planeta dels Testicles. La paraula  jove, noi, prové que a aquesta edat els testicles destaquen per la seva perfecta ovalitat i unió. La seva desfiguració geomètrica és senyal, ai, de pura vellesa.

I què es pot dir del nom de  Saturn? Aquest planeta és únic per la seva figura, degut al gran anell que l’envolta. No se li podia donar pas  cap nom que li escatimés aquesta realitat i el sol fet que el seu nom contingui l’arrel –turn, que vol dir torn, tornar, girar..., ja el fa sospitós de ser més un nom científic que no pas un nom mitològic. Què hi van veure en aquell planeta aquella gent d’una civilització de grau superior al nostre? Hem vist que van donar a cada planeta un nom tret de la vida quotidiana, que si el ventre, que si la mort, que els testicles... Doncs, bé, al planeta dels anells li van treure segurament el nom de boomerang, cosa que no vol pas dir que aquella civilització antediluviana o escassament postdiluviana residís a Austràlia, que possiblement encara no existia perquè llavors, ara fa només uns milers d’anys, tota la Terra encara tindria un sol continent. El boomerang és un instrument bèl·lic i de caça desconegut dels occidentals fins que no van descobrir Austràlia, on van veure que l’utilitzaven els aborígens. Té la rara particularitat  de tornar a les mans del qui el llença, si no fa blanc. Aquest instrument és una de tantes coses que havien estat de domini general a l’antiguitat i que, després de períodes de decadència, van restar isolades en alguna regió o altra de la Terra. S’han descobert boomerangs en excavacions arqueològiques a Holanda i altres països i segurament se’n trobaria en museus europeus, que no provenen d’Austràlia. El boomerang hauria tingut diferents noms apropiats i un d’ells hauria estat el de saturn, nom que podria significar sageta (sa-) que torna (turn). Desaparegut l’ús del boomerang i la seva noció, el nom s’hauria mantingut, no obstant això, a través del planeta boomerang: Saturn. Efectivament, quan aquesta sageta, que és el boomerang, realitza el seu vol, presenta un nucli compacte, com una bola, mentre que els dos pals o cues del boomerang dibuixencom un anell en moviment circulatori a l’entorn del centre. El boomerang ha d’estar ben fet i el seu vol obeeix a una fórmula matemàtica, realitzant una elíptica i unes acrobàcies espectaculars. La semblança de Saturn amb el vol d’un boomerang sembla evident, perquè el planeta, a pesar de ser enorme, té un moviment de rotació molt accelerat, que es nota molt bé a vista de telescopi. Talment sembla que rodi com una baldufa. A més, igual com passa amb el boomerang, el planeta Saturn quasi sempre se’l veu volar per l’espai d’una forma inclinada, com realitzant un vol acrobàtic. Si és aquest o no l’origen del nom del planeta Saturn, no ho sabem, però almenys ho sembla. Ni Galileu amb el seu telescopi no va ser capaç d’apreciar bé els anells de Saturn. Sols hi veia una rara anomalia.

Els demés planetes del sistema solar –Urà, Neptù i Plutó-  no són visibles a l’ull humà i, per tant, no van ser descoberts fins fa molts pocs segles o anys, a partir de l’invent del telescopi. Se’ls va posar noms de déus mitològics perquè es creia que els primers ho eren. I ara ve el més sorprenent: els noms d’aquests tres planetes ens indicaran que ja havien estat descoberts amb anterioritat per una civilització desapareguda.

Pel que fa al planeta  Urà cal dir que aquest a voltes és visible a l’ull humà, però sempre que es tingui una vista de cavall, i astronòmicament havia estat observat moltes vegades en el segle XVII, però se’l considerava un estel més del firmament. No fou fins el 13 de març de 1781 que William Herschel -alemany resident a la cort del rei Jordi d’Anglaterrra, que de dia feia de músic i de nit es dedicava a observar el cel- va notar que quelcom desconegut es movia enllà del firmament. Era el planeta Urà, que ell de moment va prendre per un cometa batejant-lo amb el nom de Georgium Sidus, en honor del seu rei, però aviat es va veure que es tractava d’un planeta nou, al qual van intentar de donar-li el nom del seu descobridor, Herschel. Però, el seny es va imposar i Johann Elert Bode va dir que se n’havia de dir Uranos, que en la mitologia grega era el pare de Cronos, equivalent al Saturn de la mitologia romana i perquè era lògic seguir la seqüència del nom dels altres planetes. En efecte, Mart era considerat fill de Júpiter, aquest fill de Saturn, i ara li tocava venir Urá, com a pare de Saturn. L’única discordança era que no se li posava el nom de la mitologia llatina, com als demés, i que hauria estat Caelus, sinó que en aquest cas es recorria a la mitologia grega: Uranós, que significava el déu celeste perquè en grec Uranós vol dir justament cel, així com està clar que el llatí Caelus significava exactament el mateix: cel. Doncs, bé, resulta que Urà és un planeta blau cel de dalt a baix sense cap volva de cap més color. Més blau que el nostre planeta Terra, el qual a més d’estar cobert d’incomptables nuvolades blanques, és de color blau marí i no pas blau cel, com no podia ser d’altra manera amb un oceà tan gran com el Pacífic. 

Pel que fa al planeta Neptú, aquest va ser descobert per l’astrònom Galle el 23 de setembre de 1846. Ja se sospitava de la seva existència perquè les anomalies de l’òrbita d’Urà donaven a entendre que hi havia un altre planeta de gran massa giravoltant entorn del sol. El matemàtic francès Leverrier va calcular-ne la posició en l’espai i va convèncer Galle perquè hi adrecés el seu telescopi. El va trobar i d’aquesta manera Leverrier va compartir amb Galle l’honor del descobriment de Neptú, el vuitè planeta. Ja se sabia de bon antuvi que quan es descobrís el nou planeta es diria Neptú, el fill gran de Saturn, mitològicament parlant. Era ja aquest el nom científic que havia tingut el vuitè planeta en una antiguitat remota i incerta? Tot fa pensar que sí. Neptú és d’un blau cel encara més nítid que no pas Urà, però presenta sempre cap al mig una petita pinzellada blanca per bé que canvia de forma, ja que es tracta d’uns cirrus que sobrevolen el planeta. Això vol dir que la cara blava, nítida i polida de Neptú, pintada d’un mateix color, es veu, no obstant, empastifada per una taca blancosa en forma de pinzellada, que en català en diríem un nyap, i aquí tindríem l’explicació de la primera arrel Nep de Neptú: nyap, gloriós monosíl·lab català que dóna nom a Neptú i que també es pot dir bunyol, gargot, pasterada... i en castellà chapuza segons els casos. Neptú no era tan impolutament blau com Urà perquè tenia un nyap blanc al bell mig de la cara. En efecte, la segona arrel de Neptú, en llatí Nep-tunus, significava precisament blancor, segons es pot deduir de paraules que la duen, com seria el cas de túnica, una peça de vestir que per regla general i originàriament era tota blanca. També la trobem en el castellà atún, peix caracteritzat per la seva blancor. Però és sobretot en la toponímia i més concretament en la hidronímia on se’ns revelarà el significat de l’arrel tun com a blancor. És sabut que el nom del riu Túria vol dir riu blanc: Tú(n)-ria, amb eliminació de la n davant de consonant, ria (riu), per raons fonètiques i sàvies, per bé que el color blanc d’aquest riu només es manifesta a la part superior del seu curs. Ja els àrabs el van rebatejar com a Guadalaviar, que també vol dir riu blanc en la seva llengua. I qui no ha sentit parlar mai de l’ídol de Peña Tu, que s’alça imponent en vistes al Cantàbric en el terme asturià de Llanes? Els turistes acudeixen a veure’l i la resolució del seu estrany nom ha fet córrer no poca tinta: segons alguns el nom de Peña Tu faria referència al patriarca Túbal, fundador d’Espanya, o a algun déu pagà de la remota antiguitat. La resolució del nom de Peña Tu és, però, més planera i prosaica, ja que apareix escrit com a Peña Tun en documents del segle XVII i, tenint en compte que es tracta d’una penya de color blanc que descolla entre la verdor del paisatge, sobretot si és contemplada des del mar pels mariners, sembla clar que el significat de Peña Tu ha de ser senzillament el de Penya Blanca per més que, efectivament, es tracti d’un veritable ídol amb la seva cara cantelluda i grollera, adreçada vers les onades paoroses del Cantàbric a semblança dels misteriosos Moais de l’illa de Pasqua o de Rapa Nui per als indígenes, que també aguaiten drets i impassibles vers l’oceà Pacífic. L’arrel tun, blanc, apareix en un altre riu, pràcticament idèntic al valencià, en l’andorrà Setúria, que es despenya des de les altures del Pirineu i que és veí del pic de Salòria i el seu corresponent torrent de Salòria, amb el qual comparteix l’article arcaic sa, se, de manera que Setúria voldrà dir també el Túria. Quan el torrent de Setúria es desploma per les cascades del tram final del seu curs en el poblet espanyol d’Os de Civís, el color blanc de les seves aigües, banyades pels raigs del sol, apareix tan pur i efervescent que bé sembla d’un altre món. Pel que aquí importa, atesa la temàtica religiosa, contemplant aquell espectacle primaveral del riu Setúria, es comprèn que havia de ser autèntic el relat  de la transfiguració de Jesús a la muntanya del Tabor. També allí els testimonis del presumpte fet -Pere, Jaume i Joan- es van quedar bocabadats per aquell color blanc dels vestits de Jesús, completament insòlit per a ells fins al punt de dir que “els seus vestits es tornaren resplendents, tot blancs, com cap blanquejador a la terra no pot blanquejar d’una manera semblant” (Mc 9,3). Si el relat hagués estat fals i inventat, com volien els crítics modernistes del cada cop més llunyà segle XX per als quals res no podia ser sobrenatural, l’evangelista Marc no s’hauria trencat el cap en buscar una metàfora per a narrar la tonalitat misteriosa d’aquell color blanc dels vestits de Jesús. El color blanc és el rei dels colors i no sabem el que pot donar de si. Només els místics l’han pogut copsar en algun dels seus rampells a l’altre món, i poc l’han pogut descriure. La rica toponímia catalana també ens brinda una altra romanalla de l’antiga arrel tun en el nom de dues coves anomenades Sa Tuna, una a Llançà i l’altra a Llagostera, justament amb el mateix article fossilitzat en qüestió, com en el riu Setúria, igual a Sa Túria, caracteritzades sens dubte pel color blanc de la pedra en la qual estan excavades aquelles coves. Per tant, el nom del planeta Neptú voldrà dir que té un nyap blanc a la seva superfície i no pas que es tracti del planeta del déu Neptú per al qual mai no trobaríem segurament una etimologia adient ni convincent.

I ara hem de parlar del planeta Plutó, el darrer de la colla. Serà aquest almenys el nom d’un déu o serà també un nom científic que ens descriurà algun tret físic del més desconegut dels planetes, com és el cas del llunyà Plutó?  Ja seria estrany i fins increïble que el nom que s’ha assignat al tercer planeta descobert de nou en època moderna fós justament el mateix que ja havia tingut en alguna antiguitat remota i incerta, quan la humanitat ja en sabia la seva existència per deixar-la caure més tard en l’oblit. És el que hauria passat ja amb els noms d’Urà i Neptú, però... també amb Plutó? No cal dir que aquí l’escepticisme és general, però pot saltar la sorpresa.

Plutó fou descobert l’any 1930 per Clyde Tombaugh (1906-1997), un nordamericà i jove astrònom de 28 anys, que treballava a l’Observatori Lowell, fundat pel milionari Percival Lowell (1855-1916), que havia predit ja l’existència d’un Planeta X més enllà de Neptú, cosa que va fer que Tombaugh es dediqués amb cos i ànima a cercar-lo. No era més que un punt lluminós que es confonia amb els estels i va trigar dies a saber si es movia o no en la placa fotogràfica. Quan finalment veié que allò es movia, va fer un bot: era el Planeta X del seu admirat Percival Lowell, però la comunitat astronòmica trigaria mesos a batejar-lo perquè aquesta vegada no sabien pas quin nom posar al nou planeta, com es traslluu a través d’aquest escrit extret de la Xarxa:

El nombramiento de Plutón es una historia en sí misma. Las primeras sugerencias para el nombre del nuevo planeta fueron: Atlas, Zymal, Artemisa, Perseo, Vulcano, Tantalus, Idana y Cronos. El New York Times sugirió Minerva, los reporteros sugirieron Osiris, Baco, Apolo y Erebus. La viuda de Lowell sugirió Zeus, pero más tarde cambió su opinión a Constance. Mucha gente sugirió que el planeta se llamara Lowell. La gente del observatorio de Flagstaff, donde fue descubierto Plutón, sugirieron Cronos, Minerva, y Plutón. Unos meses después el planeta fue nombrado oficialmente Plutón. El nombre de Plutón fue sugerido originalmente por Venetia Burney, una niña de 11 años de Oxford, Inglaterra.

 

Poques coses se saben de Plutó, sumit en les tenebres més fosques del sistema solar. Té una òrbita molt excèntrica i triga 249 anys a donar la volta al sol, però durant 20 anys està més a prop del sol que no pas Neptú. Té una lluna proporcionalment molt gran, dita Caront, que no va ser descoberta fins l’any 1978 per J. Christy, ja que a tanta distància es confonia amb el mateix planeta. De la terra estant, no hi ha cap telescopi prou potent que permeti d’apreciar res de la superfície de Plutó ni de veure’l prou allunyat de Caront. Ha fet falta que l’enfoqués el Telescopi Espacial Hubble des de l’exterior de la Terra per saber-ne alguna cosa i això no ha estat possible fins a finals dels anys 90. És l’únic planeta que encara no ha estat sobrevolat per cap sonda espacial. Doncs, bé, el poc que se’n sap és que es tracta d’un planeta molt esfèric i no gasós, sinó sòlid i, això sí, “molt fosc”, de manera que “alguns astrònoms suposen que es tracta del nucli d’un cometa gegant”.  Tanmateix aquesta és la dada bàsica per a redescobrir que el nom de Plutó és també un nom científic i que per una casualitat providencial és el mateix nom que ja havia tingut en l’antiguitat. La paraula Plutó ens suggereix de primer antuvi l’arrel del verb explotar, quelcom que explota, una explosió... No importa massa que el mot sigui d’arrel romànica, com els altres que donen nom als demés planetes, perquè aquella civilització s’hauria de situar a l’occident europeu, on van néixer les llengües romàniques que després donarien cos a la llengua llatina; és a dir, al revés un altre cop. La figura negrosa i esfèrica del planeta Plutó a través de l’espai, i també aparentment metàl·lica per la lluentor del gel que cobreix la seva superfície, recorda el nucli d’una descàrrega de canó, aquella bala rodona tan familiar dels canons dels pirates i de les guerres de Napoleó, que sortia disparada cap al seu objectiu tot solcant l’aire. Aquest objecte bèl·lic de la vida ordinària ja hauria existit també en aquells temps reculats i hauria servit per a designar gràficament el planeta Plutó, ja que el nom d’aquella peça esfèrica, també desapareguda amb el temps i reinventada més tard, fora el de plutó, allò que explota, el nucli de la bomba. Com s’ho van fer aquells homes antics per a observar Plutó i veure-hi la seva forma de bala rodona, si encara avui no hi ha cap telescopi prou potent que en pugui apreciar res sense sortir de la Terra? Doncs, hi cap la possibilitat que hi viatgessin i que s’hi apropessin amb naus espacials. El bon científic no pot descartar cap possibilitat, com tampoc aquesta: que fossin uns altres, vinguts de l’espai, els qui informessin els homes sobre la naturalesa dels planetes. Així, doncs, l’embull està servit. Els noms dels planetes van ser primerament noms científics i no pas personatges mitològics. I, per tant, la humanitat ja ha conegut en el passat èpoques de gran esplendor, com per altra part ja ens dicta la Bíblia:

“Sem i Set foren gloriosos entre els homes, però per damunt de tot vivent en la creació, Adam” (Eccli 49,16). 

El nom científic dels planetes

Mercuri és e planeta que només es pot veure en el crepuscle. De l'arrel "mer", mirar, meravella i de "-cre", crepuscle, com en "di-me-cres", el dia dedicat al déu Mercuri, o més clarament en el francès "mer-cre-di".

Venus és el planeta del ventre, el qual va augmentant de volum conforme avancen les fases de Venus, com les fases lunars de la Lluna, i com passa amb el ventre d'una mare embarassada. Es dedueix del català "divendres", el dia dedicat a la deessa Venus, en llatí, Venerem, arrel que també donà nom a Port Vendres, el Port de Venus.

Mart equival al llatí "morte", que es declina "mors", "mortem", i vol dir mort, així com Mart es declina també "Mars", Martem". És el planeta de la "mort" o "mort", adjectiu, porquè va tenir una civilització que s'extingí o que encara resta viva sota el sòl marcià. A la foto, la regió de Sidònia amb la famosa Cara de Mart, piràmides i !atenció! indicis d'estrelles de David descobertes per RRR.

En aquesta web,el llibre de "La revolució de Mart".

Els grans secrets del planeta Mart.

Júpiter, en català "Jou" i en llatí "Jove", és el planeta dels ous, o sigui, el planeta dels testicles i prové del temps en què la Gran Taca Roja, ara fa un miler d'anys, constava de dues taques juntes que es van fusionar.

Saturn vol dir boomerang. I ho sembla perfectament, la "sageta que torna".

Del grec "ouranós", cel, Urà és el planeta blaucel.

Neptú ve de "nep", igual que el català "nyap", que vol dir sapastrada, i de "tun", mot que significava blanc, com en "tuna", "Tú-ria", riu blanc... Total: Neptú és el "nayp blanc" per la pinzellada que li falta quan el van pintar de blau marí.

Plutó és la "bala de canó", que solca l'espai, negrosa i esfèrica com ella sola. Allò que "explota", o sigui, el "plutó", un objecte que ja havia existit abans de la història coneguda.

Venetia Burney quan tenia 11 anys, el 1930. Va tenir la sort que se li acceptés el nom que va proposar per al nou planeta que feia poc s'havia descobert, escollit entre una infinitat d'altres noms proposats. Per aquest fet ha passat a la història, però el que no sap la gent és que Plutó ja havia tingut aquest mateix nom abans de la història coneguda segons es desprèn del present article.