Llibre, escrit de bona fe, per als ex-eclesials que vulguin recuperar la fe de la seva primera joventut: ex-seminaristes, ex-novicis/es, ex-clergues, ex-religiosos/es, ex-practicants i que arrosseguen certs prejudicis contra l'Església oficial, amb raó o sense.

Resenya de Forum Libertas sobre Tornar a creure en dos dies

Aquest títol de llibre pot semblar potser massa prometedor o massa provocatiu. Hi trobareu molta cultura religiosa i una gran diversitat de temes, tractats de forma directa i en un llenguatge planer. Com per exemple, l’error de la teoria de l’evolució i de la crítica dels evangelis, que diu que aquests no són fiables.
 
Es repassen els grans temes del més enllà, com el cel, purgatori i infern, també els miracles, la resurrecció de Jesús, la situació de crisi de l’Església actual, el futur que ens espera segons la profecia de sant Malaquies sobres els Papes; si l’Església és o no l’únic mitjà de salvació... I tot això apuntalat amb una descoberta inèdita del vertader significat de moltes etimologies: pecat, religió, la Torà, ànima, litúrgia, àngel... i que fins ara eren errònies. Un capítol molt suggestiu versa sobre L’odissea del nom dels planetes. Per primera vegada reapareix el vertader significat que tenen els noms dels planetes, com per exemple que el planeta Saturn vol dir boomerang.
 
En fi, impossible dir en què consisteix exactament aquest llibre, destinat als que se senten incòmodes en la incredulitat i que voldrien recuperar la fe senzilla i confiada de la seva infància, sense el fantasma pertorbador de la ciència mal entesa

L'odissea del nom dels planetes (cap. 21 de Tornar a creure en dos dies)

21. L’odissea del nom dels planetes

Sí, la humanitat ha tingut un passat il·lustre que ens és desconegut. Porta molts segles de rodatge i ha assolit en el passat un nivell de coneixements tan gran que no concorda mica amb la imatge de l’home prehistòric que malda per fer foc amb la pedra foguera i que ens han intentat d’inculcar. Aquesta imatge correspon només a certs períodes i a certes zones de la Terra molt decadents. L’estat de les tribus salvatges, tal com es trobaven en algunes àrees del món fins fa poc temps, no representa de cap manera la situació inicial de la humanitat, sinó el final d’un declivi moral. Hi han hagut alts i baixos. El nom dels planetes ens ho demostrarà a balquena.

Tenim, en primer lloc, el primer dels planetes, que és Mercuri. Què voldrà dir Mercuri, valga’ns Déu? Serà el nom d’un déu, com tothom es pensa, o serà el nom que uns científics van donar a aquest planeta? Doncs, sí, els primers homes van ser més espavilats del que ens pensem i van saber donar a aquest planeta el nom que es mereixia. I mai més ben dit, perquè merèixer ja és de la mateixa arrel que Mercuri. Merèixer vol dir tenir mèrit. L’arrel mer vol dir mirar. Té mèrit aquell que es fa mirar, aquell que per les seves qualitats o per les seves accions es fa mirar de la gent.Té mèrit la cosa que està ben feta i que la gent vol veure i admirar. És una meravella. També val el castellà esmerarse, mirar-s’hi bé. Per aquí apunta el nom de Mercuri, però la segona arrel del mot sembla indesxifrable: -curi. En llatí, és Mercurium, que és el mateix, però ens queda el recurs d’acudir als dies de la setmana, els quals, com és sabut, han conservat la denominació dels antics déus: dilluns, dia de la Lluna; dimarts, dia de Mart; dimecres, dia de Mercuri... Aquí el tenim. En català, el nom de Mercuri va degenerar en Mecre (di-mecres, dia de Mecre, suprimida la s final), en castellà ha fet Miércoles, que no ens aclareix res; però el francès, amb el seu Mercredi, ens ha conservat íntegra la primera arrel mer, que vol dir mirar, i segurament també la segona en –cre, Mer-cre, igual que en català, la qual ens fa pensar en el crepuscle. El francès Mercredi ens fa possible interpretar el nom de Mercuri en el sentit que vol dir el planeta que es pot mirar (mer) en el crepuscle (cre),com així és. Aquest planeta només es pot observar a la sortida i a la posta del sol. La raó és clara. Al tractar-se d’un planeta tan proper al sol, quan aquest desapareix durant la nit, també s’esfuma el planeta que l’acompanya a la vora. Només en el crepuscle matutí o vespertí, quan la llum del sol encara és poc intensa, es pot veure Mercuri per bé que no sempre. Se’l coneix com l’estel del matí.

I què passa amb Venus? És el nom d’un déu o d’una deessa, en aquest cas? O va ser primer el nom d’un planeta pròpiament tal? Aquí també ens haurem de valdre dels dies de la setmana, que segurament es remunten a èpoques molt i molt llunyanes. No tenen perquè venir del llatí, sinó d’una civilització molt més extensa i poderosa que va dominar l’occident d’Europa en una època desconeguda. El francès vendredi i el català divendres han conservat el nom antic i original del planeta en el mot vendre, que en realitat seria ventre. Venus era el planeta del Ventre i no el de la deessa Venus. Aquest planeta es caracteritza per tenir fases, com la lluna, però amb la salvedat que des de la Terra no es pot veure mai tot sencer. Sempre se’n veu només un tros i no està mai en fase de lluna plena, a la vista de la Terra. Ara bé, així i tot, és l’astre més resplendent del cel perquè rep molta lluminositat del sol i perquè la seva atmosfera densa el fa molt brillant. Per això Venus, observat amb un telescopi, sembla el ventre d’una mare que ha de donar a llum el seu fill, que va augmentant de volum així que passen els mesos i que flota brillant enmig de la foscúria de l’Univers. Doncs, bé, el primer que consta que es va adonar que el planeta Venus tenia fases va ser Galileu, el suposat inventor del telescopi. Amb aquesta observació ja n’hauria tingut prou per a demostrar que la Terra rondava entorn del sol i no al revés. Ni els medievals, ni els romans, ni els grecs, ni els mesopotamis, ni els xinesos entre altres, no sabien que Venus tingués fases, però abans que tots ells i molt abans que Galileu algú ja ho havia descobert batejant-lo com el planeta del Ventre, i la veritat és que el nom li deu escaure perquè l’atmosfera del planeta dóna a la seva figura un to de dolça suavitat.

Ja s’ha dit en el seu lloc que el nom del planeta Mart volia significar el planeta de la Mort(el llatí mars, -tis, Mart,  es declina com el mors, -tis, mort,i són la mateixa cosa). No en van pas dir el planeta Roig, com faríem nosaltres pel color vermellós que té a simple vista, però que no ho és tant com en les fotografies retocades de la NASA (que oficialment fa trenta anys que busca gotes d’aigua a Mart i poca cosa més), sinó que van observar-lo millor i es van adonar que a la seva superfície hi havia runes i senyals evidents d’una civilització ja morta. Tot el planeta era un espectre de la mort, sense vegetació ni rius ni mars, tot i que el seu relleu deixava entreveure que n’hi havia hagut, segurament en temps no molt llunyans. Si era un planeta mort, volia dir que havia tingut vida i no sols vegetal i animal, sinó també vida intel·ligent. Avui encara esperem que ens ho digui la NASA, amb tots els mitjans tecnològics de què està dotada. Com és que aquells homes antics d’abans o després del Diluvi ja ho sabien?

Pel que fa a Júpiter, la seva característica més rellevant és sens dubte la Gran Taca Vermella de la seva superfície, una taca ovalada, que és un vertiginós remolí gasós. Aquesta taca antigament  no hi era. Els científics actuals calculen que només fa uns 600 anys que es va formar. Aquí per una vegada es mostren ponderats i no ens obsequien amb xifres milionàries. I segurament l’encerten. Per tant, quan Galileu, en el segle XVI, la va observar per primera vegada amb el seu telescopi, donant-la a conèixer als homes del seu temps, feia poc que s’havia format. Aquesta Gran Taca Vermella, com se l’anomena, deuria ser el resultat de la fusió de dues que estaven juntes, que també serien ovalades, i d’aquí el nom del planeta Jove, en llatí, que vol dir dos ous junts, i d’aquí també el nom català de Jou, donat a aquest planeta, com es pot veure en el dia de la setmana dit dijous, el dia de Jou. I no cal que siguem pudorosos. De fet, més que no pas el planeta dels dos ous junts el que es volia indicar era que es tractava del planeta dels Testicles. La paraula  jove, noi, prové que a aquesta edat els testicles destaquen per la seva perfecta ovalitat i unió. La seva desfiguració geomètrica és senyal, ai, de pura vellesa.

I què es pot dir del nom de  Saturn? Aquest planeta és únic per la seva figura, degut al gran anell que l’envolta. No se li podia donar pas  cap nom que li escatimés aquesta realitat i el sol fet que el seu nom contingui l’arrel –turn, que vol dir torn, tornar, girar..., ja el fa sospitós de ser més un nom científic que no pas un nom mitològic. Què hi van veure en aquell planeta aquella gent d’una civilització de grau superior al nostre? Hem vist que van donar a cada planeta un nom tret de la vida quotidiana, que si el ventre, que si la mort, que els testicles... Doncs, bé, al planeta dels anells li van treure segurament el nom de boomerang, cosa que no vol pas dir que aquella civilització antediluviana o escassament postdiluviana residís a Austràlia, que possiblement encara no existia perquè llavors, ara fa només uns milers d’anys, tota la Terra encara tindria un sol continent. El boomerang és un instrument bèl·lic i de caça desconegut dels occidentals fins que no van descobrir Austràlia, on van veure que l’utilitzaven els aborígens. Té la rara particularitat  de tornar a les mans del qui el llença, si no fa blanc. Aquest instrument és una de tantes coses que havien estat de domini general a l’antiguitat i que, després de períodes de decadència, van restar isolades en alguna regió o altra de la Terra. S’han descobert boomerangs en excavacions arqueològiques a Holanda i altres països i segurament se’n trobaria en museus europeus, que no provenen d’Austràlia. El boomerang hauria tingut diferents noms apropiats i un d’ells hauria estat el de saturn, nom que podria significar sageta (sa-) que torna (turn). Desaparegut l’ús del boomerang i la seva noció, el nom s’hauria mantingut, no obstant això, a través del planeta boomerang: Saturn. Efectivament, quan aquesta sageta, que és el boomerang, realitza el seu vol, presenta un nucli compacte, com una bola, mentre que els dos pals o cues del boomerang dibuixencom un anell en moviment circulatori a l’entorn del centre. El boomerang ha d’estar ben fet i el seu vol obeeix a una fórmula matemàtica, realitzant una elíptica i unes acrobàcies espectaculars. La semblança de Saturn amb el vol d’un boomerang sembla evident, perquè el planeta, a pesar de ser enorme, té un moviment de rotació molt accelerat, que es nota molt bé a vista de telescopi. Talment sembla que rodi com una baldufa. A més, igual com passa amb el boomerang, el planeta Saturn quasi sempre se’l veu volar per l’espai d’una forma inclinada, com realitzant un vol acrobàtic. Si és aquest o no l’origen del nom del planeta Saturn, no ho sabem, però almenys ho sembla. Ni Galileu amb el seu telescopi no va ser capaç d’apreciar bé els anells de Saturn. Sols hi veia una rara anomalia.

Els demés planetes del sistema solar –Urà, Neptù i Plutó-  no són visibles a l’ull humà i, per tant, no van ser descoberts fins fa molts pocs segles o anys, a partir de l’invent del telescopi. Se’ls va posar noms de déus mitològics perquè es creia que els primers ho eren. I ara ve el més sorprenent: els noms d’aquests tres planetes ens indicaran que ja havien estat descoberts amb anterioritat per una civilització desapareguda.

Pel que fa al planeta  Urà cal dir que aquest a voltes és visible a l’ull humà, però sempre que es tingui una vista de cavall, i astronòmicament havia estat observat moltes vegades en el segle XVII, però se’l considerava un estel més del firmament. No fou fins el 13 de març de 1781 que William Herschel -alemany resident a la cort del rei Jordi d’Anglaterrra, que de dia feia de músic i de nit es dedicava a observar el cel- va notar que quelcom desconegut es movia enllà del firmament. Era el planeta Urà, que ell de moment va prendre per un cometa batejant-lo amb el nom de Georgium Sidus, en honor del seu rei, però aviat es va veure que es tractava d’un planeta nou, al qual van intentar de donar-li el nom del seu descobridor, Herschel. Però, el seny es va imposar i Johann Elert Bode va dir que se n’havia de dir Uranos, que en la mitologia grega era el pare de Cronos, equivalent al Saturn de la mitologia romana i perquè era lògic seguir la seqüència del nom dels altres planetes. En efecte, Mart era considerat fill de Júpiter, aquest fill de Saturn, i ara li tocava venir Urá, com a pare de Saturn. L’única discordança era que no se li posava el nom de la mitologia llatina, com als demés, i que hauria estat Caelus, sinó que en aquest cas es recorria a la mitologia grega: Uranós, que significava el déu celeste perquè en grec Uranós vol dir justament cel, així com està clar que el llatí Caelus significava exactament el mateix: cel. Doncs, bé, resulta que Urà és un planeta blau cel de dalt a baix sense cap volva de cap més color. Més blau que el nostre planeta Terra, el qual a més d’estar cobert d’incomptables nuvolades blanques, és de color blau marí i no pas blau cel, com no podia ser d’altra manera amb un oceà tan gran com el Pacífic. 

Pel que fa al planeta Neptú, aquest va ser descobert per l’astrònom Galle el 23 de setembre de 1846. Ja se sospitava de la seva existència perquè les anomalies de l’òrbita d’Urà donaven a entendre que hi havia un altre planeta de gran massa giravoltant entorn del sol. El matemàtic francès Leverrier va calcular-ne la posició en l’espai i va convèncer Galle perquè hi adrecés el seu telescopi. El va trobar i d’aquesta manera Leverrier va compartir amb Galle l’honor del descobriment de Neptú, el vuitè planeta. Ja se sabia de bon antuvi que quan es descobrís el nou planeta es diria Neptú, el fill gran de Saturn, mitològicament parlant. Era ja aquest el nom científic que havia tingut el vuitè planeta en una antiguitat remota i incerta? Tot fa pensar que sí. Neptú és d’un blau cel encara més nítid que no pas Urà, però presenta sempre cap al mig una petita pinzellada blanca per bé que canvia de forma, ja que es tracta d’uns cirrus que sobrevolen el planeta. Això vol dir que la cara blava, nítida i polida de Neptú, pintada d’un mateix color, es veu, no obstant, empastifada per una taca blancosa en forma de pinzellada, que en català en diríem un nyap, i aquí tindríem l’explicació de la primera arrel Nep de Neptú: nyap, gloriós monosíl·lab català que dóna nom a Neptú i que també es pot dir bunyol, gargot, pasterada... i en castellà chapuza segons els casos. Neptú no era tan impolutament blau com Urà perquè tenia un nyap blanc al bell mig de la cara. En efecte, la segona arrel de Neptú, en llatí Nep-tunus, significava precisament blancor, segons es pot deduir de paraules que la duen, com seria el cas de túnica, una peça de vestir que per regla general i originàriament era tota blanca. També la trobem en el castellà atún, peix caracteritzat per la seva blancor. Però és sobretot en la toponímia i més concretament en la hidronímia on se’ns revelarà el significat de l’arrel tun com a blancor. És sabut que el nom del riu Túria vol dir riu blanc: Tú(n)-ria, amb eliminació de la n davant de consonant, ria (riu), per raons fonètiques i sàvies, per bé que el color blanc d’aquest riu només es manifesta a la part superior del seu curs. Ja els àrabs el van rebatejar com a Guadalaviar, que també vol dir riu blanc en la seva llengua. I qui no ha sentit parlar mai de l’ídol de Peña Tu, que s’alça imponent en vistes al Cantàbric en el terme asturià de Llanes? Els turistes acudeixen a veure’l i la resolució del seu estrany nom ha fet córrer no poca tinta: segons alguns el nom de Peña Tu faria referència al patriarca Túbal, fundador d’Espanya, o a algun déu pagà de la remota antiguitat. La resolució del nom de Peña Tu és, però, més planera i prosaica, ja que apareix escrit com a Peña Tun en documents del segle XVII i, tenint en compte que es tracta d’una penya de color blanc que descolla entre la verdor del paisatge, sobretot si és contemplada des del mar pels mariners, sembla clar que el significat de Peña Tu ha de ser senzillament el de Penya Blanca per més que, efectivament, es tracti d’un veritable ídol amb la seva cara cantelluda i grollera, adreçada vers les onades paoroses del Cantàbric a semblança dels misteriosos Moais de l’illa de Pasqua o de Rapa Nui per als indígenes, que també aguaiten drets i impassibles vers l’oceà Pacífic. L’arrel tun, blanc, apareix en un altre riu, pràcticament idèntic al valencià, en l’andorrà Setúria, que es despenya des de les altures del Pirineu i que és veí del pic de Salòria i el seu corresponent torrent de Salòria, amb el qual comparteix l’article arcaic sa, se, de manera que Setúria voldrà dir també el Túria. Quan el torrent de Setúria es desploma per les cascades del tram final del seu curs en el poblet espanyol d’Os de Civís, el color blanc de les seves aigües, banyades pels raigs del sol, apareix tan pur i efervescent que bé sembla d’un altre món. Pel que aquí importa, atesa la temàtica religiosa, contemplant aquell espectacle primaveral del riu Setúria, es comprèn que havia de ser autèntic el relat  de la transfiguració de Jesús a la muntanya del Tabor. També allí els testimonis del presumpte fet -Pere, Jaume i Joan- es van quedar bocabadats per aquell color blanc dels vestits de Jesús, completament insòlit per a ells fins al punt de dir que “els seus vestits es tornaren resplendents, tot blancs, com cap blanquejador a la terra no pot blanquejar d’una manera semblant” (Mc 9,3). Si el relat hagués estat fals i inventat, com volien els crítics modernistes del cada cop més llunyà segle XX per als quals res no podia ser sobrenatural, l’evangelista Marc no s’hauria trencat el cap en buscar una metàfora per a narrar la tonalitat misteriosa d’aquell color blanc dels vestits de Jesús. El color blanc és el rei dels colors i no sabem el que pot donar de si. Només els místics l’han pogut copsar en algun dels seus rampells a l’altre món, i poc l’han pogut descriure. La rica toponímia catalana també ens brinda una altra romanalla de l’antiga arrel tun en el nom de dues coves anomenades Sa Tuna, una a Llançà i l’altra a Llagostera, justament amb el mateix article fossilitzat en qüestió, com en el riu Setúria, igual a Sa Túria, caracteritzades sens dubte pel color blanc de la pedra en la qual estan excavades aquelles coves. Per tant, el nom del planeta Neptú voldrà dir que té un nyap blanc a la seva superfície i no pas que es tracti del planeta del déu Neptú per al qual mai no trobaríem segurament una etimologia adient ni convincent.

I ara hem de parlar del planeta Plutó, el darrer de la colla. Serà aquest almenys el nom d’un déu o serà també un nom científic que ens descriurà algun tret físic del més desconegut dels planetes, com és el cas del llunyà Plutó?  Ja seria estrany i fins increïble que el nom que s’ha assignat al tercer planeta descobert de nou en època moderna fós justament el mateix que ja havia tingut en alguna antiguitat remota i incerta, quan la humanitat ja en sabia la seva existència per deixar-la caure més tard en l’oblit. És el que hauria passat ja amb els noms d’Urà i Neptú, però... també amb Plutó? No cal dir que aquí l’escepticisme és general, però pot saltar la sorpresa.

Plutó fou descobert l’any 1930 per Clyde Tombaugh (1906-1997), un nordamericà i jove astrònom de 28 anys, que treballava a l’Observatori Lowell, fundat pel milionari Percival Lowell (1855-1916), que havia predit ja l’existència d’un Planeta X més enllà de Neptú, cosa que va fer que Tombaugh es dediqués amb cos i ànima a cercar-lo. No era més que un punt lluminós que es confonia amb els estels i va trigar dies a saber si es movia o no en la placa fotogràfica. Quan finalment veié que allò es movia, va fer un bot: era el Planeta X del seu admirat Percival Lowell, però la comunitat astronòmica trigaria mesos a batejar-lo perquè aquesta vegada no sabien pas quin nom posar al nou planeta, com es traslluu a través d’aquest escrit extret de la Xarxa:

El nombramiento de Plutón es una historia en sí misma. Las primeras sugerencias para el nombre del nuevo planeta fueron: Atlas, Zymal, Artemisa, Perseo, Vulcano, Tantalus, Idana y Cronos. El New York Times sugirió Minerva, los reporteros sugirieron Osiris, Baco, Apolo y Erebus. La viuda de Lowell sugirió Zeus, pero más tarde cambió su opinión a Constance. Mucha gente sugirió que el planeta se llamara Lowell. La gente del observatorio de Flagstaff, donde fue descubierto Plutón, sugirieron Cronos, Minerva, y Plutón. Unos meses después el planeta fue nombrado oficialmente Plutón. El nombre de Plutón fue sugerido originalmente por Venetia Burney, una niña de 11 años de Oxford, Inglaterra.

 

Poques coses se saben de Plutó, sumit en les tenebres més fosques del sistema solar. Té una òrbita molt excèntrica i triga 249 anys a donar la volta al sol, però durant 20 anys està més a prop del sol que no pas Neptú. Té una lluna proporcionalment molt gran, dita Caront, que no va ser descoberta fins l’any 1978 per J. Christy, ja que a tanta distància es confonia amb el mateix planeta. De la terra estant, no hi ha cap telescopi prou potent que permeti d’apreciar res de la superfície de Plutó ni de veure’l prou allunyat de Caront. Ha fet falta que l’enfoqués el Telescopi Espacial Hubble des de l’exterior de la Terra per saber-ne alguna cosa i això no ha estat possible fins a finals dels anys 90. És l’únic planeta que encara no ha estat sobrevolat per cap sonda espacial. Doncs, bé, el poc que se’n sap és que es tracta d’un planeta molt esfèric i no gasós, sinó sòlid i, això sí, “molt fosc”, de manera que “alguns astrònoms suposen que es tracta del nucli d’un cometa gegant”.  Tanmateix aquesta és la dada bàsica per a redescobrir que el nom de Plutó és també un nom científic i que per una casualitat providencial és el mateix nom que ja havia tingut en l’antiguitat. La paraula Plutó ens suggereix de primer antuvi l’arrel del verb explotar, quelcom que explota, una explosió... No importa massa que el mot sigui d’arrel romànica, com els altres que donen nom als demés planetes, perquè aquella civilització s’hauria de situar a l’occident europeu, on van néixer les llengües romàniques que després donarien cos a la llengua llatina; és a dir, al revés un altre cop. La figura negrosa i esfèrica del planeta Plutó a través de l’espai, i també aparentment metàl·lica per la lluentor del gel que cobreix la seva superfície, recorda el nucli d’una descàrrega de canó, aquella bala rodona tan familiar dels canons dels pirates i de les guerres de Napoleó, que sortia disparada cap al seu objectiu tot solcant l’aire. Aquest objecte bèl·lic de la vida ordinària ja hauria existit també en aquells temps reculats i hauria servit per a designar gràficament el planeta Plutó, ja que el nom d’aquella peça esfèrica, també desapareguda amb el temps i reinventada més tard, fora el de plutó, allò que explota, el nucli de la bomba. Com s’ho van fer aquells homes antics per a observar Plutó i veure-hi la seva forma de bala rodona, si encara avui no hi ha cap telescopi prou potent que en pugui apreciar res sense sortir de la Terra? Doncs, hi cap la possibilitat que hi viatgessin i que s’hi apropessin amb naus espacials. El bon científic no pot descartar cap possibilitat, com tampoc aquesta: que fossin uns altres, vinguts de l’espai, els qui informessin els homes sobre la naturalesa dels planetes. Així, doncs, l’embull està servit. Els noms dels planetes van ser primerament noms científics i no pas personatges mitològics. I, per tant, la humanitat ja ha conegut en el passat èpoques de gran esplendor, com per altra part ja ens dicta la Bíblia:

“Sem i Set foren gloriosos entre els homes, però per damunt de tot vivent en la creació, Adam” (Eccli 49,16). 

El nom científic dels planetes

Mercuri és e planeta que només es pot veure en el crepuscle. De l'arrel "mer", mirar, meravella i de "-cre", crepuscle, com en "di-me-cres", el dia dedicat al déu Mercuri, o més clarament en el francès "mer-cre-di".

Venus és el planeta del ventre, el qual va augmentant de volum conforme avancen les fases de Venus, com les fases lunars de la Lluna, i com passa amb el ventre d'una mare embarassada. Es dedueix del català "divendres", el dia dedicat a la deessa Venus, en llatí, Venerem, arrel que també donà nom a Port Vendres, el Port de Venus.

Mart equival al llatí "morte", que es declina "mors", "mortem", i vol dir mort, així com Mart es declina també "Mars", Martem". És el planeta de la "mort" o "mort", adjectiu, porquè va tenir una civilització que s'extingí o que encara resta viva sota el sòl marcià. A la foto, la regió de Sidònia amb la famosa Cara de Mart, piràmides i !atenció! indicis d'estrelles de David descobertes per RRR.

En aquesta web,el llibre de "La revolució de Mart".

Els grans secrets del planeta Mart.

Júpiter, en català "Jou" i en llatí "Jove", és el planeta dels ous, o sigui, el planeta dels testicles i prové del temps en què la Gran Taca Roja, ara fa un miler d'anys, constava de dues taques juntes que es van fusionar.

Saturn vol dir boomerang. I ho sembla perfectament, la "sageta que torna".

Del grec "ouranós", cel, Urà és el planeta blaucel.

Neptú ve de "nep", igual que el català "nyap", que vol dir sapastrada, i de "tun", mot que significava blanc, com en "tuna", "Tú-ria", riu blanc... Total: Neptú és el "nayp blanc" per la pinzellada que li falta quan el van pintar de blau marí.

Plutó és la "bala de canó", que solca l'espai, negrosa i esfèrica com ella sola. Allò que "explota", o sigui, el "plutó", un objecte que ja havia existit abans de la història coneguda.

Venetia Burney quan tenia 11 anys, el 1930. Va tenir la sort que se li acceptés el nom que va proposar per al nou planeta que feia poc s'havia descobert, escollit entre una infinitat d'altres noms proposats. Per aquest fet ha passat a la història, però el que no sap la gent és que Plutó ja havia tingut aquest mateix nom abans de la història coneguda segons es desprèn del present article.