EL CATALÀ NO VE DEL LLATÍ


Entrant en polèmica , cal dir que és més que dubtós que el català i el castellà provinguin del llatí.
1. Els romans no podien eliminar de cap manera tota la munió de llengües vernacles o indígenes que es parlaven a les nacions que van conquerir. Després de 500 anys de domini castellà a gran part del continent americà, encara avui hi ha molts indígenes mexicans, guatemaltecs i d’altres que no entenen ni parlen el castellà i el mateix cal dir de la serrralada del Andes on pobles sencers només coneixen el quètxua, parlat per uns 9 milions d’habitants. I això als temps moderns. Pensem que els romans no escolaritzaven la gent, molt menys els pagesos de les muntanyes, de Tuixent i de Gósol, per exemple, on mai hi posarien els peus els romans. En aquell temps no hi havia premsa, ni ràdio ni TV, etc., etc. Quin miracle més gran van fer els romans a l’escombrar totes les llengües i imposar el llatí tan difícil a savis i incultes amb menys de tres-cents anys! Els russos, els anglesos, els francesos no han estat capaços de fer-ho en tants països del món on la seva llengua és l’única oficial. Per tant, tinguem una mica de sentit comú i apliquem-lo al que deuria ser la realitat. Els romans van imposar una llengua oficial per a escriure, peró cada poble col.loquialment va seguir parlant la seva fins avui i quan l’Imperi se’n va anar en orris, llavors cada nació va començar a escriure en la seva llengua indígena, la de sempre.
2. En català tenim el mot anyell, que diuen que ve del llatí agnus. Ara bé, etimològicament parlant, no saben de què ve agnus, mentre que en català està clar que vol dir un xai que té un any d’edat: any-ell.
3. La gent del país no van haver d’esperar els romans per anomenar la muntanya de Montserrat. Aquest és un nom molt català i, com que ja deuria existir abans dels romans, se’n dedueix que el català ja existia. Els romans n’haurien dit montem serratum, però, a part que la paraula serrra és molt més catalana que no pas llatina, hauria estat molt difícil que els catalans passessin de dir montem serratum a dir Montserrat. Ni els castellans no van gosar castellatnitzar el nom de la nostra muntanya. Si hi aneu pensant, vosaltres mateixos trobareu més raons.

4. Els filòlegs no s’expliquen perquè el català també va aparèixer a la Catalunya Nord, rera les muntanyes del Pirineu, i no sols a aquesta banda del Pirineu. Al nord del Rosselló no hi ha cap barrera important amb França. Per comptes de trencar-se el cap amb teories estranyes valdria més que admetessin la pura realitat, és a dir, que el català ja existia i es parlava en aquelles terres quan els romans van treure el cap als Pirineus i que la Catalunya Nord ja formava part de Catalunya des de temps immemorial.

5. El doctor Antoni M. Margarit, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’aquest any 2003, s’ha passat la vida estudiant l’origen del català i diu que “la teoria que vol explicar que el català es parla al País Valencià perquè l’hi van portar Jaume I i els seus homes quan van conquerir València als sarraïns és del tot insatisfactòria”. Diu que un grapat de 500 homes no podien imposar una llengua nova a tot un regne i molt menys el català occidental de Lleida, que és el que es parla a València, perquè la immensa majoria eren gent de Barcelona. Ell inventa una teoria complicada, com fan els filòlegs, però no veu el més obvi, que el valencià-català ja hi era abans de la Reconquesta i abans dels romans, i el mateix val per les Illes Balears.

6. Els regnes espanyols sorgits de la Reconquesta van ser Galícia, Lleó, Castella, Navarra, Aragó, Portugal... Com va ser que no es barallessin entre ells per ampliar les seves terres a costa dels veïns? Per què no se’ls veu amb presses per passar al davant en fer conquestes? Perquè els catalans van cedir Almeria al rei de Castella i moltes altres terres, com Córdova? Doncs, perquè cada rei ja sabia fins on havia arribat el seu regne abans del romans.Els límits ja estaven marcats de temps. La llengua catalana arribava fins a les hortes d’Oriola (Múrcia), però no fins a Almeria. Les llengües peninsulars ja existien abans del romans i eren la guia per saber el que corresponia a cada regne de la Reconquesta. L'estament oficial, acadèmic, establert..., però, seguirà sense assabentar-se'n i les generacions actuals hauran d'esperar a morir-se abans de contemplar els nous horitzons culturals i apassionants que s'entreveuen en el futur pel que fa a la filologia i altres ciències afins.

7. Segons els filòlegs actuals les llengües peninsulars van desaparèixer amb l’arribada dels romans, però, ves per on, el basc es va salvar. Ho solucionen dient que l’euskera era parlat en contrades muntanyoses on no hi arribaven els romans, però això no convenç mica perquè el basc es va parlar a Pamplona fins al segle XVI, que era ben pla i ben transitat pels romans. I per què s’haurien passat al llatí la gent de les Valls d’Andorra o d’Astúries o de les valls més arraconades dels Pirineus i els bascos no? La solució lògica i evident és que no va desaparèixer cap llengua de les que van trobar aquí els romans, ni l’euskera, ni el català-valencià-balear, ni el castellà, ni el galaico-portuguès, ni cap altra. No vulguem tan mal al llatí. L’única llengua nova a la península des dels temps romans és l’anglès de Gibraltar.

8. Fernando Sánchez Dragó ha escrit una obra genial com ell, Gárgoris y Habidis. Una historia mágica de España. En ella es fa ressò de la teoria dels primers grans historiadors espanyols que deien que el castellà no venia pas del llatí, sinó que “coincidien”. Ni més ni menys. Pels historiadors grecs més antics se sabia que molts milers d’anys abans de Crist moltes fornades de gent van emigrar de Catalunya i Espanya cap a Itàlia i per aquell fet històric els nostres historiadors d’antany explicaven la semblança entre l’italià i el català. No recorrien al llatí. Els soldats romans es van entendre perfectament amb els hispans perquè es van retrobar amb els seus orígens.

9. En castellà tenim un filòleg modern Jorge Mª Rivero San José, una personalitat molt polifacètica, director de música de cambra, primer arqueòleg d’Atapuerca, director de revistes, gran coneixedor de Catalunya, pare de 8 fills, heterodoxe, etc. Diu: “He pedido a los miembros de la Real Academia Española que me dejaran hablar sólo una hora para demostrarles que el castellano no viene del latín. No me la han concedido”. Qui podrà desfer aquest malentès tan gros, heretat del segle XX, que diu que el català ve del llatí i que tan mal fa a la nostra malparada llengua, perquè més li valdria ser molt més antiga que no pas tenir només 1000 anys, com es creu ara?

10. Encara que una gran part de mots del català semblin manllevats al llatí, no hem de córrer a dir que el català sigui fill de la llengua llatina, ja que pel mateix motiu podríem dir que és fill de la llengua italiana o francesa. Abans hem d’eliminar altres possibilitats. Per què no podrien coincidir i ser tots dos fills d’una llengua més antiga? Per què no podrien ser llengües germanes? I fins i tot, si volem treballar amb rigor científic, no podem descartar per les bones que el català no sigui més antic que el llatí i que el llatí en temps molt antics no s’hagi nodrit de molts mots catalans. Els filòlegs han partit d’una afirmació gratuïta. Si el català s’assembla al llatí, és que n’és fill.

11. Amb tot, també serà bo reconèixer que el català és molt diferent del llatí. Amb cinc cursos d’estudiar-lo al Seminari, la immensa majoria encara estàvem molt lluny de poder-lo enraonar entre nosaltres i d’expressar-nos-hi per escrit. Com és que el català ni cap llengua romànica no hagin heretat la veu passiva del llatí, a la qual eren tan afectes els romans: dicitur, videtur, moriemur...? Per què en català tenim molts mots que no són llatins i que, no obstant, són molt i molt catalans, com casa, senyor, seny, gos, canalla, país, pagès...? Aquest mots ja els farien servir la nostra gent molt abans dels romans. De quin idioma estrany serien, sinó de la mateixa llengua catalana d’abans i de després dels romans?


12. En català tenim el verb mancar, del qual es deriva man-c, man-ca: aquell que té una mà tallada. Està clar que man- vol dir mà, que en català té derivats com el diminutiu maneta, etc. Per tant, la segon aarrel –car de man-car vol dir “tallar, rompre” i la trobem al final de molts verbs: trencar, pescar, arrancar, rascar, ... (vegi’s un diccionari invers de la llengua catalana). Doncs, bé, el català sol-car voldrà dir “tallar el sòl”, llaurar la terra, però el llatí i el castellà han fer surcare i surcar. Han convertit el sòl en sur i, si no fos pel català, ja no se sabria el que volen dir des del punt de vista etimològic. Per aquesta via, es demostra que el llatí i el castellà són fills del català.

14. En la vella Geografia de Catalunya de Carreras Candi, es recull l’opinió del Dr. Berlanga, un numismàtic català, que va saber expressar molt bé la veritat: “Després dels àrabs, ressurten com per art d’encantament los antiquíssims llenguatges, ensems que decau l’ús i la qualitat del llatí, ja relegat als formulismes de la cúria i al cerimonial litúrgic. Los íbers i los celtes s’afanyen en lluir a la llum del sol les respectives parles vulgars mai extingides, sempre vives fins en lo caient de la mateixa llatinitat imposada, i amb elles ressurt lo celtíber, idioma parlat pel poble mixte del centre” (Tom II, p. 698).

15. Un antic autor gaèlic (Irlanda), defensant la grandesa de l’idioma cèltic, de passada afirmava una altra veritat històrica innegable: “Els països llatins d’Itàlia, Espanya, França i Bretanya van acceptar la llengua llatina per a l’escriptura, tan sols perquè representava en cada cas una faisó superior i més rica del seu propi llenguatge i perquè els proporcionava el maneig d’una literatura més elevada” (Courcy Atkins, El celta o gaèlic). És a dir, la gent culta escrivien en llatí perquè, a més d’estar manat per l’Imperi, era més fàcil ja que el llatí tenia una gramàtica establerta i el català, castellà i demés, no.

16. Alguns potser estaran cansats de tantes raons, però és una qüestió que hité cabuda en la nostra cultura perquè tothom haurà sentit a dir alguna vegada que el català ve del llatí. Doncs, parlem-ne, que la cosa no està gens clara. Amb la primera raó de la sèrie n’hi hauria d’haver prou, si més no, per a dubtar-ne. La repeteixo amb unes altres paraules. Mai cap imperi de la història no ha pogut imposar la seva llengua a totes les seves nacions a nivell col.loquial, encara que sí a nivell d’escriptura. Ni Alexandre el Gran amb el grec. Ni Gengis Khan, el més gran de la història coneguda. On són avui les llengües neo-gregues o mongòliques? Ni tampoc Felip II i successors, els quals com a màxim només van fer desaparèixer, per desgràcia, el guanxe de les Canàries. Ni el tzar de totes les Rússies a la Sibèria i al Caucas, ni els anglesos ni els francesos en les seves innombrables colònies no van extingir cap llengüa indígena, ni una. Tampoc els portuguesos en cap dels seus dominis, ni a Moçambic ni tan sols a la Guinea portuguesa. Per què els romans havien de ser els únics en la història capaços d’esborrar en dos o tres segles les antiquíssimes llengües dels territoris conquerits sense TV ni ràdio ni escoles? Ja ho deia un autor castellà de fa segles que intervenia en la polèmica, portat pel sentit comú: “cuando conquistaron España los romanos, el español convivió con el latín, pues era imposible se les pudiese quitar la lengua natural” (Gegorio López Madera, s. XVII).
 
17. Si hem de fer cas de la posició oficial, tots els pastors dels Pirineus, de la Meseta, dels Alps... s’haurien posat a parlar en llatí en un moment o altre: Faciendus est caseus a nobis, hem de fer el formatge. Això resultat hilarant. Després, per un procés de ràpida transformació, pocs segles abans de l’any 1000 ja s’hauria passat del llatí recentment après a les versions romàniques: la castellana (tenemos que hacer el queso), la francesa (il fout que nous faisions le fromage), la catalana (ens cal fer el formatge)... Els filòlegs per fer entendre aquest pas impossible, es treuen de la mànega el “llatí vulgar”. Aquest hauria fet de pont. Però, algú sap què era el llatí vulgar si ningú l’escrivia? On són els seus llibres? Algú té cintes o casettes de com parlaven la gent de l’Imperi romà?

18. El més probable és que els pastors de la Meseta castellana van continuar dient queso després dels romans, igual com ho havien fet abans, i el mateix els demés dient formatge o fromage. I, malgrat que queso s’assemblés molt al llatí caseus, tot venia del popular atuell cazo en el qual es congriava la llet, com ho indica el català formatge: allò que pren la forma del recipient. Vet aquí una paraula catalana nova de socarrel que no depenia del llatí ni del castellà i que compartia amb la parla occitana de l’altra banda dels Pirineus fins que per influència del francès del nord es corrompria en fromage. Difícil de saber qui va inventar el formatge, si els castellans amb queso o els catalans amb formatge.

19. El més espetarrant de tot plegat és que segurament ni Ciceró no parlava en llatí amb la seva esposa, ni Cèsar. Ho farien en algun dialecte del Laci o d’Itàlia, que tothom entenia bé. Ni crec que aquell general s’adrecés en llatí als seus soldats quan els arengava abans d’entrar en combat contra els
els celtes de la Gàl.lia. Penso que no l’haurien entès. Una altra cosa és que després ell consignés en la seva llibreta en llatí elegant allò que els havia dit, perquè el llatí sí que li era una llengua imprescindible per a escriure, d’acord amb l’educació que havia rebut des de petit com a ciutadà de l’Imperi romà. A l’alta edat medieval, segles IX-XII, tot s’escrivia en llatí i ens han arribat sermons eloqüents de sant Bernat, sant Francesc, sant Antoni de Pàdua, sant Bonavenura i d’altres escrits en llatí, però, en quina llengua els van predicar? Doncs, la majoria dels casos en una altra, la del poble perquè en llatí no els haurien entès pas. Aquest símil també fóra vàlid per al temps de l’Imperi romà, encara que no sé si també per als sermons de sant Ambròs que predicava en plena ciutat de Roma i que van convertir sant Agustí, que anava a escoltar-lo per sortir dels seus dubtes. Potser sí que en la Roma cristiana es predicava en llatí i tothom l’entenia, però així i tot això no voldria dir pas que a casa i a la feina la gent parlés veritablement en llatí i no pas en algun dialecte italià. Una cosa així va passar a casa nostra i està passant en molts països del Tercer Món o d’altres de molt a prop, com al país valencià. Es predica en la llengua oficial, peró la gent parla la seva.
20. Es compten unes quantes llengües romàniques: italià, francès, castellà, català-valencià-balear, galaico-portuguès, retorromànic a Suïsa, occità, sard, romanès... Llevat del romanès, tots van aparèixer a la part occidental de l’Imperi. Els filòlegs cerquen els motius i en troben, però no resisteixen les objeccions a fer. Per què no en van aparèixer llengües romàniques a l'imperi oriental, capital Bizanci, que durà fins al s. XV? Diran que allí la llengua culta era el grec i els romans necessitaven traductors del llatí.Dons, aleshores per`què no hi van sorgir llengües hel·lèniques? Ni una. Tampoc a la terra de Jesús no s'hi consolidà ni el lla´ti ni el grec, on es parlaven l’hebreu, llatí i grec segons l’INRI de la creu. Diuen que el llatí no va tenir temps de consolidar-se a tot el nord d’Àfrica per causa de les invasions, ni a Anglaterra. Es podria pensar que on en van néixer era per la semblança de la llengua del país amb la llatina, sinó fos perquè encara no s’han pogut desxifrar les inscripcions ibèriques, una tasca urgent que el nostre jovent estudiós hauria d’intentar fer ni que fos amb l’ajut dels ordinadors. És molt lamentable que a aquestes altures encara no sapiguem què diuen tantes inscripcions ibèriques.
21. A la toponímia del país, que guarda memòria de totes les llengües que s’hi han parlat en el passat, només hi he trobat aquestes llengües: el català (o si se’n vol dir llatí) en la major part dels noms, el basc en alguns (la font del Biscarri de Sallent, per exemple, Duàrria, potser Sarri...) i també l’hebreu, com la masia del Saït, que segons el diccionari vol dir bou ajagut (de pedra), Dac, que vol dir peix (la muntanya)...

22. Les llengües són molt antigues, impossible saber quan van néixer. La llengua té una arquitectura, una estructura, és un cos artificial. Les llengües mares, com fóra la llatina, no poden haver sorgit per generació espontània. Algú les havia d’inventar i ensenyar a parlar. La Bíblia diu que al principi nomès se’n parlava una arreu del món; segons els jueus, l’hebreu. Després es van assignar una llengua i un país per a cada poble descendent de Noè fins a arribar a 72. M’agradaria pensar que el català va ser una d’aquelles llengües afortunades i que no va néixer per derivació d’una altra, sinó de socarrel i que de les seves branques es van originar les demés llengües romàniques. Tot és molt fosc i no se sap quantes llengües hi ha al món, si tres mil o set mil, i moltes desapareixeran en el decurs del s. XXI. Amb tot, m’agradaria que el segle XXI donés la raó un dia al català Antoni de Bastero que en la seva Controvèrsia sobre l’idioma català, del segle XVIII, deia això que avui ens sembla tan ingenu: “Resolc com a més verosimíl que l’idioma català és un d’aquells que Déu Ntre. Senyor instituí després del Diluvi, i que de Déu té immediatament son primitiu principi i origen”.

El català no ve del llatí

 23. A propòsti d'Athanàgia, sis hidrònims catalans d'abans de Crist.
Penso que cada cop es parlarà més d’Athanàgia, la ciutat ibèrica desapareguda que aviat hauria de reaparèixer. Queda clar que es trobava a Sanaüja en un indret que encara està nu d’edificis. El que oculta podria ser imponent, transcendental i sorprenent per molts aspectes. Catalunya està necessitada d'una troballa d'aquesta mena. A l’haver estat Athanàgia una ciutat culta, s’hi podrien trobar moltes inscripcions ibèriques i en altres llengües, com el grec, que farien possible a la fi el desxiframent tan anhelat de l’idioma iber, que és el gran problema que impedeix conèixer les arrels fondes del nostre país i adonar-nos que el català ja existia com a llengua pròpia i vernacla en aquells segles anteriors a la invasió romana, com no pot ser de cap més manera. Vegem-ho.
Els ilergets eren la principal tribu de Catalunya, junt amb els lacetans del Solsonès i de tota la falda pirinenca. I no sols això, també ho eren de la tota la Península. Abans de Crist no hi havia cap gran ciutat: Madrid, Tarragona, Barcelona, Saragossa... eren petits poblats de no res, exceptuant algunes colònies costeres, com Cadis. Calculen que Numància tenia només uns 3000 habitants. Doncs, bé, Athanàgia era la principal capital dels ilergets, que en tenien dues. Una era Ilerda, avui Lleida, capital dels ILER-detes, i l’altra era Athanàgia, capital dels suposats athana-GETS. De la confederació d’aquelles dues ciutats es formà un poble poderós, amb aquest epònim: ILER-GET, que abraçava tot el sud de Catalunya, la Catalunya Nova, en contraposició a la Catalunya Vella, que corresponia a la Lacetània pirinenca, confederada amb els ausetans i altres. Aquesta doble divisió entre nord i sud, Nova i Vella, ja existia en aquells temps, de manera que Catalunya era més gran que no pas avui, ja que els ilergets arribaven fins al riu Cinca. No és casual, doncs, que a la Franja de Ponent encara avui s’hi parli el català. De fet, eren iler-gets, de parla catalana com tots els catalans d'avui. El riu Cinca no volia dir resmés que la riva Cinquena, perquè feia el nombre cinc dels rius catalans; a saber, el Segre, com a riu central; la Noguera Pallaresa, de riva parella, el segon; l’Èssera, la riva Tercera o Tèrcera; la Noguera Rivagorçana, la riva Quartana, de quatre, com encara avui es diu kôtre en alguns indrets; el Cinca, la Cinquena, i encara l’Isàvena, que seria la riva Sisena. Aquests noms fluvials, purs hidrònims, tan arcaics, més o menys transformats per alguna metàtesi pel pas dels segles, no poden ser evidentment de dates posteriors a l’Imperi romà, sinó moltíssim més antics. Corresponen a un català arcaic, fossilitzat en aquests hidrònims, però, al cap i a la fi, català. Són prerromans i, no obstant això, catalans del tot. Aquest hauria de ser un argument definitiu per a tots els els homes de bona voluntat de cara a la teoria que el català és i ha de ser anterior als romans. I no passa res, que la veritat és bona per a tothom i d'una manera especial ho serà per a la filologia i per al nostre damnat país. Visca Catalunya prerromànica!

I, certament, Athanàgia ( o Atanagrum o Atanagria o Atanàgia o fins i tot Athanaugia, que també així la trobarem escrita en un document perdut dels arxius de Madrid, segons es pot comprovar a Internet, i que ens demostra que la ciutat ibèrica tants segles perduda corresponia al peu de la lletra a l’actual Sanaüja)..., la capital del Llobregós era molt més important que la del Segre, aleshores. Ho digué un historiador italià, Nicola Feliciani, l’any 1907, en un estudi de la Batalla de Cisis, o sigui, La Battaglia di Cisis, on ens diu : Athanagia fu certo la più importante città degli Ilergeti nel III seculo av. Chr , essendo “caput eius populi” secondo Livio. I diu que de cap manera no podia ser Ilerda, que segons ell ja existia molt abans de la destrucció del setge d’Athanàgia, any 218 aC., per bé que la qualifica de parvula, petita, segons el testimoni del poeta Ausoni. D’aquesta manera queda resolta la gran polèmica que sempre ha turmentat els investigadors d’Atnahàgia. Com era possible que els ilergets tinguessin dues capitals, l’una Ilerda i l’altra Athanàgia? No havien atinat que es tractava de la confederació de dos pobles i aleshores la majoria donaven per cert que Ilerda s’hauria anomenat Athanàgia i després Ilerda.
 
 
24. El gallec tampoc no ve del llatí

Així com el català no ve del llatí, és molt natural que passi el mateix amb les demés llengües mal anomenades romàniques, com s’encarrega de demostrar-ho de forma contundent i alhora magistral una web gallega, Galicia Irredenta, pel que fa al seu dolç idioma. Els romans van declarar la guerra a Galícia l’any 29 aC i van trigar dècades a sotmetre-la tota, tant estimaven els gallecs la seva llengua i la seva independència! Finalment, l’administració romana va disposar de 343 anys per llatinitzar-los, si és que tal cosa entrava en els seus plans. Però, d’altra feina tenien els romans que muntar escoles per ensenyar el llatí als camperols gallecs. La llengua gallega s’hauria limitat a incorporar uns quants neologismes llatins, com passa amb totes les llengües vernacles del món quan es veuen involucrades en una administració estrangera. Com argumenta l’autor de la web, el gallec es va haver d’enfrontar amb un perill molt més greu que no pas el dels romans, degut a la política annexionista iniciada pels Reis Catòlics que duraria cinc llargs segles, amb decrets que imposaven l’obligació expressa d’aprendre el castellà a les escoles. Així i tot, algú gosaria afirmar que el gallec es va perdre? Ca, barrets! Es va anar transmetent per tradició oral sense cap problema fins al punt que avui és una de les llengües oficials de la península. Realment, no s’entén que haguem estat tan summament babaus durant tants anys per admetre un disbarat d’aquest calibre i encara s’entén menys que després de l’argumentació de Galicia Irredenta, que ja fa tant temps que és a Internet, encara no haguem sortit d’aquest ensopiment intel•lectual tan deplorable. Si , malgrat tot, algú no vol baixar del burro, que no llegeixi pas l'article de Galicia Irredenta
http://www.celtiberia.net/articulo.asp?id=1040
 Encara voleu més proves?