Aquesta és la portada del nou llibre d'un servidor de vostès. Està editat per AMAZON:
https://www.amazon.es/El-catal%C3%A0-del-llat%C3%AD-raons/dp/B09TR5KZM3
Es ven en format paper al preu de 12€. També a la Llibreria Verdaguer de Solsona.

El català no ve del llatí. 40 raons (nou llibre)

 

Jaume Clavé Cinca (Sanaüja, 1947) va estudiar llargs anys la carrera sacerdotal, dos al Seminari d'Urgell i nou al de Solsona. Això li va permetre tenir un bon coneixement de la llengua eclesiàstica, o sigui, el llatí, i també amb menys mesura del grec i hebreu. Amb aquestes eines ha pogut investigar les arrels i etimologies de la rica toponímia del nostre país i també de terres enllà, aconseguint resultats importants i inesperats. El principal ha estat adonar-se amb sorpresa que la llengua catalana i per extensió totes les dites romàniques no procedeixen del llatí en contra del que avui és corrent de creure. I d'aquí el títol del present llibre:

      El català no ve del llatí. 40 raons   

És un llibre de 122 pàgines amb lletra grossa que es llegeix en poca estona. Els arguments, fins al nombre de 40 raons, estan a l'abast de qualsevol lector de cultura general i sentit comú. Val la pena que coneguem l'origen del gran patrimoni de la nostra llengua catalana, la qual tenim el deure patriòtic de conservar i estimar.  La llengua catalana té milers d'anys i no la ridiculesa de 1000. Una llengua tan perfecta i tan rica no es forma en quatre dies. Més ben dit: totes les llengües del món són mil·lenàries. És de sentit comú. I les "40 raons" ens ho demostren a bastament.                                                                                                                           

Tothom afirma que hem de tenir la ment oberta als canvis i  als nous descobriments que es van realitzant dia a dia i any a any. L'autor, que no és filòleg, però amb coneixements de lletres, brinda als filòlegs, literats, lletraferits i esperits inquiets aquest petit recull de proves que demostrarien la tesi susdita perquè ells, els filòlegs en primer lloc com a especialistes en la llengua, la portin endavant amb les eines i coneixements que posseeixen i que manquen a l'autor.

 Venda per AMAZON, tapa tova:

 https://www.amazon.es/El-catal%C3%A0-del-llat%C3%AD-raons/dp/B09TR5KZM3

 

 
 

Índex

 1.            La persistència de les llengües vernacles              9

2.            L’etimologia d’anyell      11

3.            Montserrat i el Pedraforca          12

4.            El català de la Catalunya Nord    13

5.            L’origen del valencià-balear        14

6.            Els regnes peninsulars abans de la Reconquesta               15

7.            La persistència excepcional de l’eusquera           16

8.            L’opinió d’un geni            17

9.            Un altre geni      18

10.          Agafar el rastre al revés 18

11.          Les diferències 19

12.          Una arrel impressionant: -car, -gar, -jar 20

13.          Un debat que pot tornar              20

14.          Un numismàtic  21

15.          Un irlandès i el gaèlic     22

16.          Reblant el clau   23

17.          Pastors i pagesos parlant llatí?   24

18.          L’etimologia de formatge            25

19.          Ni Ciceró no parlava pas en llatí a casa seva

20.          Llengües romàniques, només a l’Occident?

 21.         On són els topònims ibers? 27

22.          L’invent de les llengües 28

23.          A propòsit d'Athanàgia, sis hidrònims catalans d'abans de Crist  29

24.          Les desinències: caigudes o afegides?    34

25.          “Le français ne vient pas du latin!”           36

26.          “A língua galega non deriva do latín”      42

27.          “No venimos del latín”   45

28.          El sufix català -ell             50

29.          Les bascongades             56

30.          Lacetània i Lusitània       61

31.          Els refranys catalans       69

32.          Els anomenats Plomos del Sacromonte 71

33.          Els noms dels bolets catalans     73

34.          Els noms de les herbes i plantes de Catalunya

35.          Els noms dels animals de Catalunya        81

36.          Els noms dels oficis antics catalans i dels jocs de la mainada        84

37.          El diccionari de sinònims              86

38.          Les Quatre Barres, el porró, les caramelles i la

barretina             90

39.          Un geni català oblidat: Antoni Puigblanch            96

40.          Per últim, la raó definitiva a punt d’arribar qualsevol dia: la traducció de l’iber   105

 

 El català no ve del llatí. 40 raons

Entrant en polèmica, i qualsevol persona té mínimament prou preparació per fer-ho, cal dir que és més que dubtós que el català i el castellà provinguin del llatí, com el mateix es pot dir de totes les llengües anomenades romàniques: romanès, gallec, portuguès, italià, francès, castellà, català, valencià, mallorquí, aranès, cors, sard, ladí, provençal, occità, gascó, bable, aragonès i altres molts dialectes, sobretot itàlics, malauradament ja en fase d’extinció.

 (Capítols de mostra: raons n. 28-29. Aniran sortint els demés, alternats)

28.        El sufix català -ell

 I dels dos llibres anteriors passem a un altre del propi autor, ja citat: Athanàgia. Història i localització de la Numància catalana, del qual extraiem aquesta cita que ens interessa per al nostre propòsit:

 “Per la dreta, en canvi, la seva conca (el Llobregós) és molt extensa, s’endinsa amplament en el Solsonès i compta amb dos afluents remarcables, com són el riu Llanera, que passa per Torà, i la ribera de Sanaüja, que es junyeix amb el Riubregós davant el poble de Ribelles, on ambdós rius formen unes ribes precioses enmig dels plans, que eren les ribelles o petites ribes. Aquest nom antiquíssim de Ribelles, inventat segurament pels pastors de l’avior que pasturaven els seus ramats a la conca del Riubregós, endebades el farem fill del llatí. És un nom català de soca-rel, com tots els acabats amb el sufix –ell, -ella, -ells o –elles: noms masculins com anyell, anell, eixartell, castell, gibrell..., o femenins, com graella, anella, mamella, cistella, caramelles i mil d’altres que de cap manera no poden venir del llatí per més que ho semblin, que tampoc és tant, perquè no són fills de la llengua romana, sinó que en tot cas i més pròpiament cal dir que només en són germans. Noms geogràfics antiquíssims, com el pic de Finestrelles a la Vall de Núria, Riells de Montseny, les Puelles al Sió, Cubells, Centelles, Martorell i tantíssims d’altres, com l’ínclit Sabadell, el tarragoní Vendrell o l’andorrà Meritxell, tots ells amb el mateix catalaníssim sufix, impronunciable per a alguns en el masculí singular i plural, són topònims del nostre país molt anteriors als romans i per això encara estan tots per desxifrar per més que ens estranyi. Tots els topònims i hidrònims, com el nostre Riubregós, són preromans, fora d’uns pocs que poden ser àrabs, més sovint arabitzats. Ja no hi valen aquelles distincions entre topònims romans i preromans, fetes a cop d’ull, tan pròpies dels filòlegs del segle passat. Tots els topònims són preromans, si no es demostra el contrari. La toponímia es presta a fer aquestes consideracions filològiques i moltes d’altres, com veurem. Poques disciplines resulten tan fecundes com la toponímia”.

 A propòsit d’aquesta darrera afirmació sobre la transcendència de la toponímia, aquí hi escauen també aquestes paraules de les Les revetlles de Sant Petersburg, de Joseph de Maistre:

“Els dialectes, els patuesos i els noms propis dels homes i llocs em semblen mines quasi intactes, de les quals es poden treure grans riqueses històriques i filosòfiques”.

 Així, doncs, què tindrà d’estrany que de la toponímia catalana en puguem treure grans conclusions de cara a conèixer la procedència de la nostra llengua, com seria determinar si ve o no del llatí?.

 La llengua llatina entre altres sons o fonemes no tenia ni té el so de la doble ll i molt menys a final de paraula. Sí que té, en canvi la l geminada: l·l, com també la té el català. Aquestes singularitats del català l’allunyen evidentment de la seva pretesa mare i n’hi ha moltes altres, com hem pogut veure en els dos apunts anteriors sobre la tesi d’un parell d’autors dissidents.

 En alguns casos pot semblar que el sufix -ell és diminutiu: pradell, serradell, planell, cubell, cervatell, portell. En contra del que es podria pensar, són molt poques paraules. No oblidem que el veritable sufix diminutiu és -et, -eta, vàlid per gairebé tots els noms i adjectius: caseta, petitet, maqueta, fortet, cadireta, i també -ó, -ona, com en petitó, nadó, bufona... d’ús més restringit. Ara bé, en altres casos -ell sembla servir per crear paraules noves a partir d’una altra. És un sufix que crea nous substantius: capella (les capelles solen ser al cap dels turons), cabell, cubell, cabdell, capitell, tots ells aparentment derivats de cap. També bordell, solell, rampell, parell, ventrell, mesell, novell, cervell (derivat de l’arrel cerv, com en cérvol, per les circumval·lacions de la massa cerebral i de la cornamenta dels cérvols), rovell (de l’arrel rov, roig, com en rubí), vaixell, camell, martell i l’incommensurable castell català, derivat de l’arrel cast, com en castedat, i que en debades es podrà fer venir del llatí castrum. El sufix -ell és tan peculiar de la llengua catalana, tan autòcton, que no ho pot ser mes. Si l’anem a cercar en les altres llengües i l’hi trobem, com en el castellà -illo/illa, voldrà dir que l’han pres del català. El llatí clàssic no el posseeix i el llatí vulgar no se sap si va existir. Era el llatí mal escrit per la gent autòctona del país que no parlaven el llatí, però que en tenien unes quantes nocions i que l’ havien de fer servir per a escriure perquè era la llengua oficial de l’Imperi. Era un llatí ple de barbarismes de la llengua vernacla. Allò que val per al masculí -ell també cal dir-ho del femení -ella pel que fa a la riquesa de mots catalans amb aquest sufix: escudella, paella, mamella, femella, trebinella, orella, cucarella, rosella, contarella, cistella, esquella, tavella, olivella, sivella, ovella, dovella, aixella i un parell d’allò mes catalans: caramelles i trapella. En un diccionari invers català trobarem uns 300 mots acabats en -ell, a mes d’uns 250 acabats en -ella. També en trobarem un bon reguitzell d’acabats en

-all: 240; en ill: 28; en -oll: 90, i en -ull: 70. Això, aquest fenomen lingüístic, com diria mossèn Pere Ortiz, novel·lista i apassionat defensor de la llengua catalana, forma part del nervi de la llengua, tal com s’expressa ell tot maldant per la preservació dels pronoms febles, els quals certament és un plany de mort veure’ls desaparèixer de la parla del nostre jovent cada dia que passa. Desconeixem si també passa en el francès i si és degut a la influència del castellà, el més probable, o també de l’anglès, que evidentment no els tenen, com tampoc no els tenia la llengua llatina, una altra diferència totalment inexplicable. Recordem que el pronom feble hi, a més de pronom és també un adverbi o pronom de lloc, com en hi és, i que a voltes hi és i no el veiem: Els valencians venen taronges a la plaça. Respostes amb pronoms: compra’n / compra’ls-en / compra’ls-en-hi (valencians, taronges, plaça), que en alguns llocs es diu: compra’ls-in. Aquest pronom in, que acadèmicament no existeix, seria una aglutinació de compra’ls-en-hi o compra’ls- n’hi, de manera que aquest in seria hi’n, on hi seria adverbi locatiu, i s’hauria d’escriure compra’ls-hi’n. Aquesta concentració de pronoms, que en català de vegades encara és mes intensa, com en compra’m-els-en-hi,     o     bé,   compra’ls-els-n’hi (comprar per a ells, tercera persona, a ells, taronges, a la plaça) és totalment independent del llatí, que no té pronoms febles ni aquesta capacitat per adjuntar al verb pronoms de cap classe, com complement directe, indirecte i circumstancial. Aquest mecanisme confereix al català, com també al francès i a l’occità, una antiguitat fabulosa, ja que no es pot atribuir ni al llatí, que no el té, ni a cap llengua substrat, ja que aquest llengua substrat, cas d’existir, fora de naturalesa o prosàpia catalana.

 Com es deia mes amunt, el sufix -ell o simplement els mots acabats en -ell, com també en -all, -ill, -oll, -ull, mes els plurals masculins i femenins corresponents, sobreabunden en la toponímia del país fins al punt que els noms propis (llocs i també cognoms) podrien superar en nombre els mots comuns continguts en els diccionaris. I cal tenir en compte que els noms propis en molts casos són de significat incert, no es coneix el que volen dir, tot i que al seu temps eren noms comuns, sobradament coneguts, de la llengua en curs, que no podia ser altra que el català. Tantíssims noms de lloc en -ell, així com cognoms, procedents la major part de noms de masies que alhora procedien de topònims, han de ser anteriors a l’arribada dels romans perquè no es podien formar en el curt termini d’uns pocs segles, màximament tenint en compte que aquests topònims es localitzaven en les zones més allunyades de les ciutats, ja que la majoria pertanyen a la toponímia menor: Pampanell, Collell, Güell, Arcavell, lo Sell (Alt Urgell), Arquells, Meritxell, Geminells, pic de Finestrelles, pic de Cotiella, al Somantà, antic domini català, Riells de Montseny, tot tan català, Gironella, el diminut riu Baell d’Ogern, Ribelles, Puelles i mil mes. Tota aquesta pluja de topònims i hidrònims en -ell, -ella, -ells i -elles eren noms donats per pagesos i pastors als diferents indrets per on es movien les seves vides, molt allunyades dels centres urbans on la presència del llatí només era oficial i pràcticament impossible a nivell col·loquial.

 29.            Les bascongades

 Les províncies bascongades són sis: Guipúscoa, Biscaia i Àlaba a Espanya i tres mes a França, Labort, Baixa Navarra i Sola, en eusquera Lapurdi, Nafarroa Beherea i Zuberea respectivament. El basc, dit eusquera, dista molt de ser un idioma uniforme, ja que està constituït per sis o set dialectes i molts subdialectes, un per cada província a grans trets. Segons manifesten, gent d’una vall a una altra ja no s’entenen, almenys fàcilment. Això ha motivat la creació d’una llengua mixta oficial, comuna per a tothom, coneguda pel batua, basc unificat. Aquesta varietat de dialectes en una regió que no tenia problemes de comunicació entre les diferents valls, ha fet pensar molt els investigadors i alguns segurament n’han descobert la raó històrica. Han dit que es devia a una possible deportació històrica desconeguda, en el sentit que va ser real, però no documentada.

Tots els habitants bascos dispersos en les diverses contrades de la Península haurien estat deportats i confinats a l’actual País Basc, assignant a cada grup homogeni una porció d’aquell nou territori, que es correspondria exactament amb les zones dels dialectes actuals. De fet, no hi ha cap més explicació. El gran investigador, científic i lingüista prussià Wilhelm von Humboldt (1767-1835), que va sojornar llargues temporades al País Basc per estudiar l’eusquera va arribar a la conclusió que els bascos havien habitat per tota la Península, ja que a tot arreu hi trobava topònims bascos, com l’antiga ciutat d’Iliberris de Granada, del Concili del mateix nom, i d’altres. En canvi, no se sap quan els bascos van deixar de ser-hi, a tants altres punts de la Península. Van desaparèixer de forma instantània i generalitzada de tot arreu, menys del País Basc. És un enigma històric. Per tant, està clar que van ser deportats i això ho farien els romans, dels quals desconeixem les múltiples empreses que deurien dur a terme per unificar l’Imperi, totalment necessàries i lògiques. No es van limitar a implantar el llatí com a llengua oficial, ni a realitzar infraestructures com les grans vies de comunicació, aprofitant les antigues i millorant-les, com la Via Hercúlia. Curiosament van deixar intacte el règim feudal que governava tots els territoris conquerits des de temps immemorial, encara que el van silenciar. Als seus senyors feudals els deixaven fer, a canvi de cobrar-los els corresponents i rigorosos tributs, com es dedueix de l’aparició sobtada de tants i tants castells que sorgeixen a l’alta edat medieval, segons els papers de l’època, i que forçosament havien de venir d’abans de l’Imperi. És a dir, els romans van fer i van deixar fer. Per exemple, consta històricament que van dessecar molts llacs, llacunes i aiguamolls, que per això a penes en queda cap, amb la finalitat de fomentar l’agricultura. Van intentar dessecar la llacuna d’Antela (Ourense), la més extensa d’Espanya, amb un canal de 26 km de llargària i 17 m d’amplada sense aconseguir-ho, cosa que es va dur a terme modernament als anys 50 seguint el mateix traçat romà. En fi, també van dessecar el gran llac d’Athanàgia, com es pot veure en el llibre Castell de focs. De Sanaüja a Ceres. Ara bé, una de les empreses que no podien deixar de fer era la pacificació interior dels territoris conquerits i per aquest motiu deurien posar solució al problema dels bascs a Espanya reunificant-los tots a l’actual País Basc. Els haurien pogut reprimir i liquidar, però el caràcter civilitzador de l’Imperi Romà va concedir-los una nació. Aneu a saber les negociacions dutes a terme i els motius històrics pels quals se’ls va destinar al nord d’Hispània. En aquells territoris ja hi vivien altres pobles que, segons les fonts romanes, eren els autrígons, caristis, vàrduls, vascons, berons i aquitans. Naturalment, aquests, fora dels que ja fossin bascos, van ser desplaçats amigablement o no tant a altres terres properes, com a Cantàbria per exemple. I d’aquí provindria la denominació de províncies bascongades, que voldria dir províncies entregades als vascons, com a resultat de l’aglutinació de “vascons- entregades”, bascon- gades. Aquesta segona arrel -gades només podria provenir d’aquests tres verbs: entregar, segregar, atorgar, tots amb la mateixa idea semàntica, com fora fer donació d’aquelles terres als bascos provinents dels diferents punts d’Espanya, bàsicament de sis, set o vuit llocs o molts mes d’acord amb els dialectes que s’hi han parlat des de temps immemorial; és a dir, presumiblement des del temps de la creació de l’Imperi Romà. Per altra part, potser fora massa agosarat fer venir el nom de Navarra de Terra Nova, o sigui, de Nofarra, Novarra, nova terra.

 Per tant, la raó per la qual l’eusquera hauria sobreviscut al llatí no hauria estat per trobar-se en un terreny muntanyós com se sol dir, encara que, com s’ha dit també, no és cap raó, ja que tampoc és gaire muntanyós. La raó de la seva supervivència seria perquè els mateixos romans, irònicament, l’hi van portar i el van salvar transformant-lo en una comunitat molt mes àmplia per bé que dividida per una colla de dialectes, cadascun amb les seves valls pròpies. Escampats per tota la península en petits grups, aviat s’haurien extingit. En canvi, els altres grans grups lingüístics que hi podia haver a la Península forçosament havien de seguir endavant fins al dia d’avui. Tenim els mateixos d’abans, exceptuant l’hebreu o arameu ja desapareguts, encara que molts en fase terminal degut a la globalització, si bé cal notar que se n’hi ha afegit un, l’anglès de Gibraltar.