Etimologia de Catalunya

He publicat el llibre "ATHANÀGIA, història i localització de la Numància catalana", en què entre moltes altres coses, com per exemple els ports per on Anníbal va travessar els Pirineus (Envalira i Bonaigua), exposo una teoria definitiva sobre l'origen del nom de Catalunya, després de comptabilitzar-se ja almenys unes 23 o 24 teories sobre la qüestió. El nom de Catalunya ve de la ciutat prerromana de Xelsa, coneguda també per Setelsis en les taules gregues de Ptolomeu. Els habitants o moradors de Xelsa eren coneguts pels xelcetans o celsetans. Aquest gentilici es va trasnformar en lecetans o lacetans, per absorció de la c inicial en la s i anticipació de la l. Són els lacetans tantes vegades esmentats pels escriptors romans, els habitants de la Lacetània. Aquest nom geogràfic en grec es pronunciava Laketània, el qual va donar lloc a la metàtesi de Katelània, d'on sorgiria el nom de Catelònia i finalment Catalunya. El pas de Lacetània cap a Catalunya ja va ser defensat per Schopf (1919), segosn resa la Gran Encilcopèdia Catalana en Catalunya, i defensada també pel doctor Joan Coromines. Aquesta és l'explicació més sumària del nom de Catalunya, però encara és possible donar un pas més: arribar a la seva etimologia profunda a través de Xelsa o Celsa. La capital dels lacetans, que tal era Celsa, corresponia a l'actual Solsona, com és sabut i acceptat. Tots els gentilicis provenien de la seva capital i els lacetans no podien ser una excepció. Prop de Solsona hi ha el serrat de Sant Bartomeu, totalment pla en la part superior, com una plataforma aèria, i inclinat pels costats. A l'edat medieval apareix com el mons lecitanus. Era una pervivència del lloc on s'aixecava la Setelsis de les taules de Ptolomeu. És tractava d'una ciutat eminentment enlairada i d'aquí venia que li posessin el nom de Celsa, derivat de cel i que volia dir enlairada: excelsa. Per tant, el nom de Catalunya ve de l'antiga Lacetània, que ocupava la part interior de Catalunya, des del Pirineu fins a la meitat. I el nom de la Lacetània venia de la capital dels lacetans, que era Celsa, avui Solsona, al bellmig de Catalunya, i que volia dir excelsa per la seva situació enlairada. Per consegüent el nom de Catalunya, etimològicament parlant, significa situada dalt del cel, talment en un indret molt elevat.
Caldria esperar i demanar que aquesta teoria, possiblement definitiva, i que clou una discusió de segles, fos coneguda i propagada i que ja no es pogués dir més alegrement que encara es desconeix l'origen del nom de Catalunya. En el llibre esmentat, ATHANÀGIA, que fou la primera ciutat iber destruïda pels romans, no em canso de dir-ho i repetir-ho.

La microtoponímia

 

En l'exposició dels noms de lloc de la Seu, em va agradar aquesta paraula per referir-se als noms de lloc més insignificants. Abans en dèiem toponímia menor per diferenciar-la de la toponímia major, però amb aquell terme establim un grau més. Es tracta d'aquells noms de llocque només són coneguts per la gent més propera, aquells que conreen els masos, els pastors, els mariners... Tenen un radi de coneixement tan minse que sovitn només són coneguts per dues o tres persones o ja per una sola i, si no han tingut la sort de ser conservats per escrit en algun document o altre, molts ja ni tan sols hi ha cap persona que se'n recordi, de manera que mai més se'n podrà parlar. D'aquests malauradament n'hi ha d'haver ja molts i, encara que podem concedir que molts no representen una pèrdua important perquè no eren noms rars ni únics, sempre hi podia haver entre ells alguna perla preciosa des del punt de vista de la filologia i de la història. Per això, com es feia en l''exposició d'Omnium Cultural, és urgent fer una crida perquè es recullin al màxim els noms de la microtoponímia, poble per poble, i mas per mas, i contrada per contrada, abans que sigui massa tard.

El Montsec

Durant el mes de març, en el Centre Cívic de la Seu d'Urgell, Omnium Cultural ha fet una exposició sobre els noms de lloc. Molt instructiva, exposava la situació actual en què es troba la investigació. A penes s'avança. Queden els misteris de l'origen del nom de Catalunya i de les 4 demarcacions: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Quasi res! Si no sabem això, desconeixem les arrels de Catalunya, diguin el que vulguin. No som romans ni grecs, almenys amb seguretat. He escrit molt sobre toponímia i, a La revolució de Mart, explico el nom de Barcelona, però segurament no ha arribat al domini públic i sobretot al món intel·lectual. Tornant a l'exposició, es fa la clàssica disntinció entre noms romans i prerromans, que no no comparteixo. Tots els noms de lloc són prerromans, encara que tinguin apariència llatina, degut a que el català ha estat des de temsp immemorial la parla del país, ja molt abans de l'arribada dels romans. El català i el llatí poden tenir coincidències lèxiques, no tantes com se suposa, però no significa que l'un depengui de l'altre, simplement coincideixen, com ja es deia en segles passats, quan es discutia apassionadament sobre si el castellà venia del llatí o era anterior.
Sobre el nom del Montsec, que a l'exposició es diu que vol dir que es tracta d'una serra "tallada", del llatí "secare", tallar, séc..., degut als cingles tallats de la serra per la part de migdia, no és exactament així. També diu que podria significar sec en el sentit d'eixut, que tampoc. Certament vol dir mont tallat, però no pas pels cingles o espadats, sinó pels talls perpendiculars de nord a sud que parteixen o tallen la serra com un braç de gitano, en dos punts: en el pas de la Noquera Pallaresa per l'estret de Terradets, i en l'altre pas de la Noguera Ribargoçana al congost de Mont-rebei, tan espectacular. Això fa que la serra de Montsec quedi partida en tres trossos, coneguts per altra part com el Montsec de Rúbies, el Montsec d'Ares i el Monstec d'Aragó.
 

Etimologia d'Espanya

Aquest recorregut superficial per Numància pot tenir la finalitat d’ambientar-nos una mica en els temps contemporanis d’Athanàgia, a pesar que les dues poblacions segurament s’ignoraven. No obstant, en aquell temps la gent tenien segurament més coneixements geogràfics del que ens puguem pensar. Una prova en seria el nom d’Espanya o, millor dit, d’Hispània, donat pels romans a tota la península. Són els primers en esmentar aquest nom geogràfic en els seus escrits, però això no vol pas dir que fossin els primers en escriure’l i en conèixer-lo i molt menys que l’inventessin ells, com ho demostra la seva etimologia correcta, que els propis romans desconeixien. Una teoria del segle XIX diu que el nom d’Espanya vol dir mà, de l’alemany Spanne. Segons aquella teoria, es referiria a la forma de la seva meseta central, fonamentalment pel fet de ser plana. Ara bé, la veritat és que el perfil del mapa d’Espanya té forma de puny, més que no pas de mà, que també la té com queda dit en el llibre Les arrels més antigues. No obstant, les proporcions del mapa d’Espanya s’ajusten molt millor a la figura d’un puny. Un puny clos i millor el dret per a veure-ho bé, en el qual el canell de la mà correspon a l’istme de França format pels Pirineus. El nom d’Espanya vindrà, més que no pas de l’alemany Spanne, d’una paraula que a penes hauria canviat gens amb el pas del temps. Seria simplement espanya, d’acord amb l’expressió indígena de sempre, derivada tal volta d’aquell mot Spanne, però amb el significat clar de puny, com ho palesa la lletra o fonema ny, que sembla tenir la virtut de significar allò que s’obre i es tanca en aquelles paraules en les quals fa acte de presència: nyam-nyam, com a sinònim de menjar; any, que s’obre i es clou; pany, que obre i tanca, canya... i  puny, obrir i cloure la mà. Per tant, el nom d’Hispània una vegada més resulta ser un nom marítim per excel.lència, ja que designa el litoral de la península ibèrica amb tot detall, sobretot pel que fa als seus caps i golfos, sens oblidar l’estuari del Tajo. Un nom encunyat segurament pels antics Pobles de la Mar i que no té connotacions polítiques. Es deriva simplement de l’encontorn precís de tota la península ibèrica, el qual realitza estranyament la forma exacta d’un puny. Sense anar més lluny, en la pròpia Catalunya hi ha dos topònims que emulen el nom d’Espanya. Un és el poble de l’Espunyola en el Berguedà, dit així pel gran tossal que té al davant i que sembla tot un braç allargassat amb el puny clos i per això en van dir l’Espunyola, un derivat clar de puny. L’altre topònim, pràcticament idèntic al nom d’Espanya, és una masia perduda en un indret de la comarca del Solsonès, concretament en el poble de Cambrils del Pirineu, i que se’n diu al peu de la lletra: Espunya. Encara que resti pendent de verificar, no cal dubtar gaire que hi deu haver ben a prop d’aquesta casa de pagès una penya o altra que sembli un puny, com li passa a la península ibèrica damunt el mapa d’Europa