Etimologia de Catalunya

He publicat el llibre "ATHANÀGIA, història i localització de la Numància catalana", en què entre moltes altres coses, com per exemple els ports per on Anníbal va travessar els Pirineus (Envalira i Bonaigua), exposo una teoria definitiva sobre l'origen del nom de Catalunya, després de comptabilitzar-se ja almenys unes 23 o 24 teories sobre la qüestió. El nom de Catalunya ve de la ciutat prerromana de Xelsa, coneguda també per Setelsis en les taules gregues de Ptolomeu. Els habitants o moradors de Xelsa eren coneguts pels xelcetans o celsetans. Aquest gentilici es va trasnformar en lecetans o lacetans, per absorció de la c inicial en la s i anticipació de la l. Són els lacetans tantes vegades esmentats pels escriptors romans, els habitants de la Lacetània. Aquest nom geogràfic en grec es pronunciava Laketània, el qual va donar lloc a la metàtesi de Katelània, d'on sorgiria el nom de Catelònia i finalment Catalunya. El pas de Lacetània cap a Catalunya ja va ser defensat per Schopf (1919), segosn resa la Gran Encilcopèdia Catalana en Catalunya, i defensada també pel doctor Joan Coromines. Aquesta és l'explicació més sumària del nom de Catalunya, però encara és possible donar un pas més: arribar a la seva etimologia profunda a través de Xelsa o Celsa. La capital dels lacetans, que tal era Celsa, corresponia a l'actual Solsona, com és sabut i acceptat. Tots els gentilicis provenien de la seva capital i els lacetans no podien ser una excepció. Prop de Solsona hi ha el serrat de Sant Bartomeu, totalment pla en la part superior, com una plataforma aèria, i inclinat pels costats. A l'edat medieval apareix com el mons lecitanus. Era una pervivència del lloc on s'aixecava la Setelsis de les taules de Ptolomeu. És tractava d'una ciutat eminentment enlairada i d'aquí venia que li posessin el nom de Celsa, derivat de cel i que volia dir enlairada: excelsa. Per tant, el nom de Catalunya ve de l'antiga Lacetània, que ocupava la part interior de Catalunya, des del Pirineu fins a la meitat. I el nom de la Lacetània venia de la capital dels lacetans, que era Celsa, avui Solsona, al bellmig de Catalunya, i que volia dir excelsa per la seva situació enlairada. Per consegüent el nom de Catalunya, etimològicament parlant, significa situada dalt del cel, talment en un indret molt elevat.
Caldria esperar i demanar que aquesta teoria, possiblement definitiva, i que clou una discusió de segles, fos coneguda i propagada i que ja no es pogués dir més alegrement que encara es desconeix l'origen del nom de Catalunya. En el llibre esmentat, ATHANÀGIA, que fou la primera ciutat iber destruïda pels romans, no em canso de dir-ho i repetir-ho.

Organyà i voltants

Organyà i voltants

Organyà
Quina estampa més preciosa no és contemplar la vila d’Organyà enmig de la vall pirinenca! El campanar mil•lenari aplega entorn seu les cases del poble, com un pastor les ovelles del ramat. El Segre, impetuós i brau, viu aquí la seva joventut, abans que li sobrevinguin els maldecaps de la vida: embassaments, canals, clavegueres pudenques... Organyà contempla des de fa segles el pas de les multituds, com quan hi passà Anníbal i la seva corrua de soldats i elefants, camí de Roma. Així ho vol la tradició, i així és el Segre, el riu que cal seguir per travessar el Pirineu, del llatí sequere, seguir. O tal volta el riu segre-gat, tallat a trossos, per obrir un pas d’Europa cap a Espanya a través dels seus congostos, el més espectacular dels quals és sens dubte el que travessa el Segre amb gran remor d’aigües abans d’assolir la vall d’Organyà i que donarà nom a la seva capital: l’Organyà. De l’arrel onomotopeica org-, la qual ens evoca el so del pas de l’aire per la gorja humana, com també pels tubs estrets de l’orgue, tanmateix el més perfecte dels instruments musicals. I del sufix arcaic –anyà, que servia per donar entitat i força a un substantiu i que trobem en innombrables topònims del país: Frontanyà (front, tossal), Guilanyà (àguila), Montanyà (mont), l’empordanès Alabanyà... Antigament deuria fer –anyar i, per tant, Org-anyar.

Cabó
La preciosa vall s’estén llargament vers ponent a través del riu de Cabó, un poble petit que evoca els temps medievals d’Arnaldeta de Caboet i que va immortalitzar el gran Esteve Albert amb la composició d’una obra teatral a l’aire lliure sobre la famosa dama del comtat d’Urgell. La vall de Cabó evoca també la seva munió de dòlmens, tirats a terra al seu dia pels primers cristians i reconstruïts avui per dos paisans de la vall, que n’han esdevingut especialistes. Doncs, bé, a l’altura del poble de Cabó, a la banda dreta del riu, una gran penya dalt la serra simula amb traços rectilinis el perfil d’un cap o d’un puny, que és el Cabó, de cap, que dóna nom al poble i a la vall de Cabó. Els antics documents en diuen, d’aquest poble, Caboet i, per la figura que representa la penya, sembla clar que es referien a la forma que els artesans, fusters i picapedrers donaven al final d’una extremitat, ja fos el braç d’una cadira, la biga d’una casa, etc. Era el cabó, mot molt apropiat que tanmateix encara avui es podria rescatar, de la mateixa arrel i significat que el verb acabar.

Fígols
A l’altra banda, una vall més petita tributa també a la gran vall d’Organyà, en la qual hi ha el poble de Fígols. Hi podem contemplar una renglera de turonets que la travessen pel mig. Tots tenen la mateixa forma, acabats en punxa i recargolats. Realment recorden el fruit de la figuera, però en realitat tot es tracta de figures, de l’arrel fig. La figuera és una figura per la forma tan capriciosa de la seva fulla, la qual sembla retallada a cops d’estisora, com quan es talla un paper doblegat pel mig i en surt una figura simètrica. El poble de Fígols sembla un poble de petites figures de pessebre al costat de gegants que, com el Narieda, la muntanya d’Ares i Santa Fe, envolten la prodigiosa vall. Són els fígols, que amb les seves punxes afilades semblen purificar l’aire, ionitzar-lo, amb misterioses energies que emanen de la terra i que el converteixen en un poble ideal d’estiueig, com ho és, amb les seves fondes, la piscina, el paisatge i la pau que s’hi respira.

La vall d’Alinyà
Enfilant el pont d’Espia, entrem a aquesta vall plena d’encís i flaires d’antigor. A l’acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839 li van posar Helinniano, en llatí, que de poc ens serveix per aclarir el topònim, ja que l’escrivà de torn l’únic que pretenia era acomodar-lo a la prosòdia llatina, convertida en la llengua eclesiàstica després de la desfeta de l’Imperi Romà. Els antics dels antics van adonar-se d’un tret rellevant d’aquesta vall, com seria la renglera de tres penyes pintoresques, col•locades de nord a sud al bell mig de la vall, visibles de Nargó estant. No poques vegades els noms de lloc representen objectes de la vida quotidiana que la imaginació popular ha vist figurats en les formes capricioses de les muntanyes o les roques. Aquí la gent, en aquest reng de tres pics desiguals, hi va veure ni més ni menys que un cetrill, d’aquells que ja llavors servien per amanir la vianda. Alinyà, doncs, seria la vall del Cetrill i, per això, el seu nom coincideix estranyament amb el verb castellà aliñar, que vol dir amanir. El pic més gran simbolitza l’ansa del cetrill, el del mig el broc gros i el més prim el broc que raja. Fixem-nos que el mot català cetrill ja conté trill, com a derivat de tres i que pot indicar la típica forca de tres pues.

El Turp
Al mig de l’embassament d’Oliana, a l’esquerre, s’alça el pic del Turp, el qual abriga la misteriosa vall de Lluc, tan petita i reclosa que no té cap resta d’habitacles, com si hagués estat un lloc de reclusió de deportats en temps molt llunyans. El pic del Turp s’eleva tan amunt i en punxa que sembla la figura d’un torb, que s’aixeca de la terra cap al cel tot estrenyent-se més i més. La seva silueta, que recorda aquest fenomen atmosfèric, s’accentua si es contempla des de les terres del Solsonès i fins de l’Urgell i la Segarra.

Coll Piquer
A la part alta del poble de Nargó, a seques, sense el Coll de, com diuen els seus vilatans, l’altre Coll Piquer ens reserva més d’una sorpresa. Primer una penya alta, quadrada, inclinada que sembla un autèntic monument dedicat a un gran gegant, el qual sembla desplaçar-se amb una roca a l’espatlla, que aguanta amb el seu braç rabassut. Es nota que el braç esquerre s’ha desprès de la penya amb el pas del temps. Més enllà ens topem amb un conjunt de roques disperses, de rares figures, que són el Piquer, pròpiament dit, l’indret on es picava, o sigui, la pedrera, de la mateixa manera que joquer vol dir allà on s’ajoquen les gallines.

Roca Narieda
És la muntanya més emblemàtica de la vall d’Organyà, situada el peu del Segre entre Fígols i Coll de Nargó. És una meta obligada dels escaladors per les seves parets tan verticals i llises. En una de les seves parets, a mig aire, abriga una estranya concavitat, a més d’una altra molt més petitona. Té la forma d’una flama, acabada en punxa per dalt i per baix. El seu origen geològic és molt misteriós, com si fos el testimoni d’una explosió poderosa que des de dintre les entranyes hagués partit la serra per deixar passar el Segre. El seu entorn, a la posta del sol, presenta una aurèola de foc fulgent, com un possible efecte d’aquell esclat d’energia que hauria fos la mateixa pedra tot deixant la paret llisa i fina de dalt a baix. El nom de la Roca Narieda deriva clarament del mot hebreu nar, que significa al peu de la lletra flama, torxa o lluminària, que és el tret característic que els antics moradors de la vall van descobrir en aquesta muntanya. En aquest cas, cal recordar que una de les llengües més antigues del nostre país era l’iber i que aquest nom és pràcticament igual que dir hebreu, de tal manera que del país hebreu se n’hauria de dir Hibèria.

Nargó
El nom d’aquest poble també és possiblement iber o hebreu. A Coll Piquer, des de la llunyania podem contemplar un borrot que sembla el dit gros de la mà, com traient el cap per la part alta de la muntanya de Nargó. El nom de Nargó seria aquest dit tan xocant, expressat en la llengua ibera, hebrea o aramea del país, que tot seria el mateix.

Per llegir aquest estiu: ATHANÀGIA, història i localització de la Numància catalana.

La microtoponímia

 

En l'exposició dels noms de lloc de la Seu, em va agradar aquesta paraula per referir-se als noms de lloc més insignificants. Abans en dèiem toponímia menor per diferenciar-la de la toponímia major, però amb aquell terme establim un grau més. Es tracta d'aquells noms de llocque només són coneguts per la gent més propera, aquells que conreen els masos, els pastors, els mariners... Tenen un radi de coneixement tan minse que sovitn només són coneguts per dues o tres persones o ja per una sola i, si no han tingut la sort de ser conservats per escrit en algun document o altre, molts ja ni tan sols hi ha cap persona que se'n recordi, de manera que mai més se'n podrà parlar. D'aquests malauradament n'hi ha d'haver ja molts i, encara que podem concedir que molts no representen una pèrdua important perquè no eren noms rars ni únics, sempre hi podia haver entre ells alguna perla preciosa des del punt de vista de la filologia i de la història. Per això, com es feia en l''exposició d'Omnium Cultural, és urgent fer una crida perquè es recullin al màxim els noms de la microtoponímia, poble per poble, i mas per mas, i contrada per contrada, abans que sigui massa tard.

El Montsec

Durant el mes de març, en el Centre Cívic de la Seu d'Urgell, Omnium Cultural ha fet una exposició sobre els noms de lloc. Molt instructiva, exposava la situació actual en què es troba la investigació. A penes s'avança. Queden els misteris de l'origen del nom de Catalunya i de les 4 demarcacions: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Quasi res! Si no sabem això, desconeixem les arrels de Catalunya, diguin el que vulguin. No som romans ni grecs, almenys amb seguretat. He escrit molt sobre toponímia i, a La revolució de Mart, explico el nom de Barcelona, però segurament no ha arribat al domini públic i sobretot al món intel·lectual. Tornant a l'exposició, es fa la clàssica disntinció entre noms romans i prerromans, que no no comparteixo. Tots els noms de lloc són prerromans, encara que tinguin apariència llatina, degut a que el català ha estat des de temsp immemorial la parla del país, ja molt abans de l'arribada dels romans. El català i el llatí poden tenir coincidències lèxiques, no tantes com se suposa, però no significa que l'un depengui de l'altre, simplement coincideixen, com ja es deia en segles passats, quan es discutia apassionadament sobre si el castellà venia del llatí o era anterior.
Sobre el nom del Montsec, que a l'exposició es diu que vol dir que es tracta d'una serra "tallada", del llatí "secare", tallar, séc..., degut als cingles tallats de la serra per la part de migdia, no és exactament així. També diu que podria significar sec en el sentit d'eixut, que tampoc. Certament vol dir mont tallat, però no pas pels cingles o espadats, sinó pels talls perpendiculars de nord a sud que parteixen o tallen la serra com un braç de gitano, en dos punts: en el pas de la Noquera Pallaresa per l'estret de Terradets, i en l'altre pas de la Noguera Ribargoçana al congost de Mont-rebei, tan espectacular. Això fa que la serra de Montsec quedi partida en tres trossos, coneguts per altra part com el Montsec de Rúbies, el Montsec d'Ares i el Monstec d'Aragó.
 

Etimologia d'Espanya

Aquest recorregut superficial per Numància pot tenir la finalitat d’ambientar-nos una mica en els temps contemporanis d’Athanàgia, a pesar que les dues poblacions segurament s’ignoraven. No obstant, en aquell temps la gent tenien segurament més coneixements geogràfics del que ens puguem pensar. Una prova en seria el nom d’Espanya o, millor dit, d’Hispània, donat pels romans a tota la península. Són els primers en esmentar aquest nom geogràfic en els seus escrits, però això no vol pas dir que fossin els primers en escriure’l i en conèixer-lo i molt menys que l’inventessin ells, com ho demostra la seva etimologia correcta, que els propis romans desconeixien. Una teoria del segle XIX diu que el nom d’Espanya vol dir mà, de l’alemany Spanne. Segons aquella teoria, es referiria a la forma de la seva meseta central, fonamentalment pel fet de ser plana. Ara bé, la veritat és que el perfil del mapa d’Espanya té forma de puny, més que no pas de mà, que també la té com queda dit en el llibre Les arrels més antigues. No obstant, les proporcions del mapa d’Espanya s’ajusten molt millor a la figura d’un puny. Un puny clos i millor el dret per a veure-ho bé, en el qual el canell de la mà correspon a l’istme de França format pels Pirineus. El nom d’Espanya vindrà, més que no pas de l’alemany Spanne, d’una paraula que a penes hauria canviat gens amb el pas del temps. Seria simplement espanya, d’acord amb l’expressió indígena de sempre, derivada tal volta d’aquell mot Spanne, però amb el significat clar de puny, com ho palesa la lletra o fonema ny, que sembla tenir la virtut de significar allò que s’obre i es tanca en aquelles paraules en les quals fa acte de presència: nyam-nyam, com a sinònim de menjar; any, que s’obre i es clou; pany, que obre i tanca, canya... i  puny, obrir i cloure la mà. Per tant, el nom d’Hispània una vegada més resulta ser un nom marítim per excel.lència, ja que designa el litoral de la península ibèrica amb tot detall, sobretot pel que fa als seus caps i golfos, sens oblidar l’estuari del Tajo. Un nom encunyat segurament pels antics Pobles de la Mar i que no té connotacions polítiques. Es deriva simplement de l’encontorn precís de tota la península ibèrica, el qual realitza estranyament la forma exacta d’un puny. Sense anar més lluny, en la pròpia Catalunya hi ha dos topònims que emulen el nom d’Espanya. Un és el poble de l’Espunyola en el Berguedà, dit així pel gran tossal que té al davant i que sembla tot un braç allargassat amb el puny clos i per això en van dir l’Espunyola, un derivat clar de puny. L’altre topònim, pràcticament idèntic al nom d’Espanya, és una masia perduda en un indret de la comarca del Solsonès, concretament en el poble de Cambrils del Pirineu, i que se’n diu al peu de la lletra: Espunya. Encara que resti pendent de verificar, no cal dubtar gaire que hi deu haver ben a prop d’aquesta casa de pagès una penya o altra que sembli un puny, com li passa a la península ibèrica damunt el mapa d’Europa