Etimologia dels cognoms

Cognoms aclarits, començant pels recents 

Si algú vol que li digui el significat del seu cognom o de qualsevol altre que li interessi, pot demanar-m'ho. O bé, li donaré una solució satisfactòria, o bé, m'abstindré reconeguent que no el sé. Em refereixo només als cognoms catalans. La meva investigació en el món de la toponímia em permet abordar també el món dels cognoms, ja que molts provenen de les moltes masies que poblen Catalunya. En general, en la immensa majoria dels casos va ser la masia la que va donar el cognom als seus moradors, i no pas a la inversa. Les masies són topònims que provenen d'algun tret del terreny on s'ubiquen. Catalunya va ser formada i afaiçonada pels cabalers que sortien de les masies, on hi havia una gran natalitat. Els seus fills marxaven a les ciutats amb els seus "cabals", diners, entregats pels seus pares com a herència, amb els quals podien muntar un negoci a la ciutat o poble i formar una llar, generalment també nombrosa, en la qual els fills rebien el cognom del pare, que era el nom de la masia. Així, doncs, si algú sent una viva curiositat per l'etimologia o significat del seu cognom, que el demani al meu correu electrònic o en el comentari a peu de pàgina.

Ganduxer, Ganduixer

La Montse pregunta si Ganduxer és un topònim, a més d’un cognom. Com a cognom no figura en la web de “apellidos españoles”, degut a que les persones que el duen no arriben a 20, o bé, a 5 en cap província espanyola. Ningú no deu haver fet cap estudi etimològic sobre aquest cognom, o millor, aquest topònim. Sí, que s’ha fet en canvi com a hodònim o odònim, ja que és també nom de carrer i concretament de la gran urb barcelonina. Un carrer prou famós, el carrer de Ganduxer, que va de la Diagonal a la Bonanova. Es diu que a mitjans del s. XIX Pau Ganduxer era l’amo del mas Ganduxer, que era una gran propietat, quan es va pensar en urbanitzar aquella la zona i fer-hi carrers. Per tant, queda clar que Ganduxer era un gran topònim dels volts de Barcelona i encara que es referia a un mas, en realitat, abans hauria estat un nom de lloc que acabaria donant nom al mas que s’hi edificaria, així com el mas donaria el cognom als seus propietaris. Ni més ni menys. Mai el propietari dóna nom a un mas, almenys en els seus orígens. Els masos adquirien la denominació del lloc perquè més que una casa, que era el de menys, es tractava sempre d’un territori que s’havia de conrear. És veritat que després alguns masos van rebre el nom del seu propietari, però en aquests casos el nom del mas anava precedit de Can o Cal: contracció de “casa de’n” (Pere, Pau, Mingo...)  o “casa del”, (Fuster, Sastre, Roig, Ferrer, Llarg...).

A més de l’antic cas del Mas Ganduxer de Barcelona, ja desaparegut i que va catapultar el nom a la posteritat, en tenim un altre encara viu a l’Ametlla del Vallès, anomenat i escrit Can Ganduixer. Crec que això de Can hi sobraria i que el seu nom original seria Ganduixer a seques, referit al mas, el Mas Ganduixer, com potser caldria dir-ne, però es deuria contaminar, com tants altres masos del seu entorn: Can Camp, Can Plandolit, Can Reixac, Ca l’Arenys... que fan tota la cara d’haver estat topònims i que per tant no haurien de dur el Can o Cal.  Sí, que en canvi està bé que el dugin els seus veïns com Can Guineu, Cal Draper, etc de caire totalment personal. Era una zona plena de masos que encarra conserven la sev antiquïssima denominacio i molts encara les seves terres, però les urbanitzacions i els xalets que s’hi ha anat construint han adulterat el paisatge meravellós de tants masos escampats per tot arreu com hi deurien haver en segles proppassats. Avui dia es dona més relleu a la casa que a la terra que l’envolta i hom pensa malauradament que és molt català dir-ne Cal o Can, amb la qual cosa es trenca amb una tradició mil·lenària i s’obliden els seus orígens primers, quan els indrets dels masos eren topònims, noms de lloc, que avui cobren una gran importància, quan estan en perill d'extinció, perquè gràcies als masos se’n van conservar moltíssims, cosa que només passa d’una manera aclaparadora amb Catalunya, i no pas en totes les comarques.

Ganduxer, com en el cas del carrer de Ganduxer de Barcelona o Ganduixer en el cas del mas de Can Ganduixer de l’Ametlla del Vallès, aparenta ser un topònim hebreu i, per no espantar-nos, diguem “iber” que és el mateix que dir “hebreu”, amb les mateixes consonants. L’iber no era  resmés que l’hebreu d’avui, a grans trets, i ara no és el moment de demostrar-ho.

Ganduxer o Ganduixer vindria de l’hebreu “deixé”, que vol dir pradera, prat, pastura, pel que fa a la segona arrel: Gan-duixer. El canvi de vocal no importa quan es tracta de topònims o etimologies molt antigues, i molt menys importa si es tracta de mots hebreus, els quals es caracteritzen per la seva gran mutabilitat vocàlica. Per altra part, com que l’hebreu ja era una llengua morta al temps de Jesús, si l’explicació ací donada fos certa, fora molt possible que s’hagués conservat més fidelment el topònim que no pas el mot hebreu en si, encara que només fos perquè l’hebreu actual s’escriu sense vocals, cosa que deu dificultar moltíssim la seva lectura. Ja es feia en temps de la Bíblia, però després s’hi van haver d'afegir les vocals per sobre o per sota en els textos antics ja escrits, la qual cosa se’n diu escriptura masorètica.  Respecte a l’arrel incial Gan-duixer, podria significar simplement “gran”, ja que era normal barrejar en una mateixa denominció noms hebreus  o ibers amb noms de l’altra llengua del país, o sigui, el català, degut a la seva convivència, fins que un dia per raons desconegudes els ibers o hebreus deurien emigrar cap a on sabem, a la Terra Promesa, d'Occident cap a Orient i no al revés, d'Orient cap a Occident com ens han fet creure. 

Tant  l’indret del carrer de Ganduxer com el mas de Can Ganduixer es pot dir que serien una gran pradera, encara que no tan grans com les dels EEUU, “prairies”, de Mongòlia, estepes, d’Àfrica, sabanes, i les de Sudamèrica, pampes. A Barcelona potser es fa difícil imaginar-s’ho perquè ja tot són edificis, però a Can Ganduixer encara resulta ben palès. Allò era una gran pradera i, si mes no, una gran pradera. No cal dir que, si aquesta exlicació etimològica del topònim Ganduxer fos certa, valdria més escriure’l sens la r final: Ganduxé.

A l'entorn de Can Ganduixer de l'Ametlla hi ha dos masos que també tenen una idiosincràcia hebrea: Can Xammar i Can Plandolit, que donarien fe dels rastre que van deixar aquí els seus antics moradors de llengua hebrea. Finalment, com serà una persona que es digui Ganduxer? Doncs, en primer lloc, "gran" i després molt "pastoreta", com aquelles que guardaven els ramats als peus de la Moreneta, sota les penyes de Montserrat. I amèn, que és mot hebreu.

Can Ganduixer de l'Ametlla del Vallès al bell mig de la pradera. Foto extreta del Vissir de la Generalitat de Catalunya.

Altès

Albert Altès pregunta per l'origen d'Altès. Bé, es tracta, com ja deu saber, del nom d'un petit poble que s'alça prop de la desembocadura de la riberaa Salada amb el Segre. Forma part dels diferents districtes del gran municipi de Bassella, poble, però, que va quedar inundat sota el pantà de Rialp. El municipi n'ha conservat el nom, però la capitalitat ha passat a Ogern, que és el nucli poblat més important. Així com Ogern és banyat per la ribera Salada per la dreta, tot seguit és Altès el que s'encarmana dalt d'un petit serrat a l'altre costat del curs de la ribera. Pertanyen a la comarca de l'Alt Urgell, que baixa de l'Alt Pirineu fins aquí baix, però els seus habitants es proveeixen de tot el necesasri a la ciutat de Solsona. 

El cognom Altès, doncs, prové d'aquest poble, com tants d'altres que porten el cognom d'una ciutat, a voltes molt gran com Barcelona, Sabadell, Tarragona, Lleida, Manresa, Madrid..., a voltes de localitats més minses com Sanahuja, Cervera, Pons o fins i tot molt xiques com Pinell o el mateix Altès. Els avantpassats d'Albert Altès anirien a parar per línia paterna sens dubte a aquest poble tan pintoresc. A un nen, que no nena, perquè de seguida s'hauria perdut el cognom, li van posar Altès i encara dura.

Bé, es pot haver viatjat per tot el món i no conèixer la nostra ribera Salada, tan feréstega, tan verge i tan formosa. Deshabitada, conserva encara l'encís dels vells temps des del Salí de Cambrils de la Sal, oficialment dels Pirineus, fins aquí baix a Altès a la plana, regada per l'aigua neta i pura de la ribera. La ribera Salada neix a Sant Quintí d'Odèn, en un paratge habitat per les antigues fades que guardaven la naixença dels rius. El doll que surt de la roca dura s'esbalça per una cascada impressionant, però només a la primavera quan es fon la neu del Port del Comte. Un gran elefant petrificat dels temps daurats de la humanitat embelleix la petita i bucòlica contrada, centrada actualment en la capella romànica de Sant Quintí, la qual allotja també la imatge venerada de Santa Rita. Bé, però parlàvem d'Altès. és que l'encís de la ribera Salada rau en què és una contrada realment feta exprès. Tot ella és pedra, fabricada a base d'una munió geològica de tones i megatones de codadellls units per un ciment que sembla natural sense ser-ho, a semblança de Montserrat. No deixa la pedra fins al Pont del Clop, que és un congost de roca viva molt estret, ideal per practicar-hi l'aventura del barranquisme, aquí a l'estiu. Quan la ribera Salda arriba al pont de Querol, fa un gir de 90º i en línia recta corre l'atra meitat del seu curs fins a trobar el Segre, obligada tota l'estona per la petita serra que li fa de dic, talment també com fet a propòsit. I quan aquesta serra s'acaba, trobem al seu damunt el poble encimbellat d'Altès, com abans hi haurem trobat el poble de Ceurò, que ha convertit la rectoria en alberg i lloc d'estada pels que cerquen indrets pardisíacs de la natura, ideal per a grups. El nom d'Altès segurament es refereix a aquest serrat contingut de poca altura, que desvia l'aigua cap al Segre. És el que fan els pagesos quan reguen els camps i particularment els horts amb les seves eres, solcades i compartiments. Amb l'aixada desvien l'artèria del rec cap a les eres d'una en una, barrant el pas de l'aigua amb un mur de terra, obligant l'aigua a fer una girada de 90º també. Per tant, el nom d'Altès és una metàfora. S'aplica a un accident geològic que sembla desviar el curs de la ribera cap al Segre, on ha d'anar a parar, perquè recorda el dic que munta el pagès amb l'aixada per desviar l'aigua del rec i així anar regant l'hort. 
Aquest dic o barrera avui no sabríem pas com anomenar-lo, però segurament en l'antiguitat se'n deia fer un  "altès". Els qui porten aquest cognom d'Altès, amb accent greu i tot, no cal dir que han de ser "enginyers".

El poble d'Altès amb la casa Castell a dalt, l'església de Sant Pere i, al fons, el Port del Comte.

Calvet, Calbet, Caubet

El santuari de Calbet

A sota Jobert hi ha una masia en runes, però amb les parets encara dretes perquè són de pedra i molt ben fetes arquitectònicament. És Calbet. Al seu darrera resten unes runes del que fou un santuari ibèric, com ho demostra l’argamassa que uneix les pedres i l’avior del seu aspecte. La masia és del s. XVIII, segons data de la llinda, però el nom de Calbet es referia a l’estranya obra en runes. Els topònims acabats en bet són santuaris, en llengua hebrea, i Calbet es referia estranyament al santuari del Cul, perquè la u va acabar fent a, com en anglès: summer, Sun... i Culbet = Calbet, del Cul el santuari. Els antics veneraven les parts més carnals del cos, molt al revés dels cristians que van arribar. Eren amics d’orgies i disbauxes a cor que vols. Aquí era un lloc ideal perquè els dos turons de Jobert conformen un gran cul, amb les dues natges i la clenxa al mig. El santuari soterrani, segurament enrunat a propòsit, presenta encara avui un forat al sostre com per baixar-hi una persona. Per què serviria? Cal pensar que al seu interior s’hi faria algun cerimonial o altre d’aquella religió amant per damunt de tot de de la natalitat i de la fecunditat de la vida.

Vide: http://www.indretsambmisteri.es/438087817 

El santuari iber de Calbet es troba rere la casa enrunada de Calbet. Es com un soterrani, el qual deuria sofrir la iconoclàstia pròpia de l'arribada del cristianisme, predicat en aquestes terres pels monjos de Sant Martí. Ensorraven els temples pagans i n'edificaven de cristians, en aquest cas, l'església romànica de la Molsosa (Solsonès).

Canaleta

David Canaleta pregunta per l’origen del seu cognom patern: Canaleta. Quan es diu origen, es pot entendre en sentit geogràfic, on comença, de quina comarca o lloc prové, o es pot entendre en sentit etimològic. En aquest darrer cas, ja es comprèn que Canaleta ve de l’arrel canal en sentit diminutiu. Una petita canal o conducció enfondida que porta un element líquid, bàsicament aigua,  d’un lloc cap a un altre, però de forma descoberta, a l’aire lliure. També pot ser un esvoranc practicat en una muntanya o serralada, com la famosa Canal de Verdún, a Jaca, que comprèn tota una comarca regada pel riu Aragón, la qual fa possible ni més ni menys que el pas d’Espanya a França just a la meitat dels Pirineus, una casualitat impossible. Pel que fa al seu diminutiu Canaleta, aquesta paraula formava part de moltes fonts, dites totes Font Canaleta. A Catalunya n’hi ha almenys dues dotzenes, de fonts Canaleta, i a Barcelona hi ha justament la font més famosa de Catalunya, la Font de Canaletes perquè deuria tenir moltes petites canals per on rajava l’aigua. Ara són aixetes. Universalment coneguda. La canaleta lògicament és un element que no pot faltar en moltes fonts per tal de menar l’aigua vers la sortida i fer-la rajar en el buit, no arrapada a la paret o roca. Les fonts que no tenen una canella, han de tenir una canaleta que es pot fer a partir d’un tronc buidat, de la mateixa pedra excavada, d’una teula, d’una làmina de ferro o zenc ... d’acord amb la indústria humana de cada lloc. Per tant, el cognom Canaleta etimològicament té un significat clar, lligat a una font per a servir l’aigua en condicions per apagar la set, o lligada a un accident del terreny que facilita el pas ja no de l’aigua, sinó de les persones.

Hi ha quatre masies a Catalunya amb el nom de Canaleta, com a mínim, tres localitzades a la Selva, alta concentració que dóna més possibilitats com a lloc de procedència del cognom del David, perquè les masies han originat una infinitat de cognoms, no al revés: Una Canaleta a  Arbúcies, Can Canaleta de Sant Feliu de Buixelleu i Can Canaleta de Santa Coloma de Farners, totes de la Selva. Tanmateix, a mi m’agradaria el Canaleta del David provingués de l’altra masia, localitzada al Solsonès en un lloc feréstec, molt allunyat de qualsevol població, però en una vall que antigament havia estat molt transitada per on transcorre el riu Aiguadôra i que unia Cardona, la capital de la Sal amb la Cerdanya i França. La Canaleta era una masia senzilla i humil, però actualment ja reformada és un lloc idíl·lic, envoltada de boscúries i muntanyes, amb el murmuri constant de l’Aiguadôra que a la nit acompanya el son reparador. L'origen del nom d'aquesta masia és tot un emblema. Es tracta d’una roca damunt la qual algú hi va esculpir una petita i estreta canal de tant sols dos pams de llargària, travessada per un petit traç que li dona forma de creu. Potser algun pastor per matar el temps la va esculpir, no sabem si abans de Crist o després, perquè la creu ja es dibuixava des de temps immemorial, com no podia ser de cap més manera. No era cap secret.  Per tant, el cognom del David, tibant del fil, potser el portaria a terres del Solsonès i aleshores l’origen últim del seu cognom seria aquesta roca oblidada, entre moltes altres de desperdigades al mateix lloc com si haguessin rodolat de dalt la muntanya. A no tardar, pujant per la drecera, hi ha la masia de la Canaleta que hauria pres el nom de l’indret, batejat pels pastors com la Canaleta per aquesta petita manualitat duta a terme per algun pastor desconegut de la remota antigor, no exempta de misteri, ja potser ho hauria fet amb alguna finalitat màgica o religiosa o res d’això. Canaleta és un cognom català que mereix la pena de ser conservat, ja que tal volta sigui poc freqüent.

Canaleta, la masia de la part superior. El nom d'aquesta masia és Canaleta, a seques, sense l'article La al davant, la qual cosa ens ve a dir que és un nom molt antic, de quan encara no existien els articles en la parla comuna.

Dachs

Lluís Solà i Dachs pregunta per l'autèntic significat del seu cognom matern: DACHS. Molt fàcil, encara que potser no l'acceptarà. És un cognom que entra dintre l'especialitat d'aquesta pàgina, ja que prové d'una masia. Per tant, originàriament es tracta d'un topònim i en aquest sentit és un nom geogràfic de la toponímia menor. Hi ha una gran masia, de molta solera, a la Plana de Vic, dita Dachs. Passa que allí la intensa urbanització per la proximitat amb la capital ausetana pot haver deslluït o aniquilat els turonets que donaven nom a la masia i que es caracteritzaven per la seva forma de peixos; és a dir, conformaven tots dos un gran cap i una llarga cua. En hebreu, una de les primeres paraules que s'aprenen és dac, que vol dir peix. A la Bíblia la trobem a Gènesi 1,28, després de crear l'home i la dona, quan Déu els beneix, no pas manant-los, sinó fent-los fèrtils, perquè es tractava de poblar la Terra: Engendreu i multipliqueu-vos i ompliu la terra i senyoregeu-la i domineu els dacs de la mar, els ocells del cel i tots els rèptils que s'arrosseguen per la terra... Bé, en hebreu, el plural de dac fa daquim, però aquí es va catalanitzar: Dacs. Hi ha diversos llocs de la geografia catalana, desconeguts, que es diuen Dac. La masia Torrendac, la Torre del Peix, a Lladurs, i la muntnaya de Puigdac a Pinós, la muntanya del Peix, tots dos al Solsonès. També hi ha la important serra de Dac a la frontera andorrana, que podem contemplar tot baixant d'Andorra mentre fem la llarga cua a la duana, tots ells amb la seva figura inevitable i ben perfilada d'un peix, més gran o més petit. Això prové de la llunyana Atlàntida, desapareguda fa uns 10.000 anys o molts menys, no ho sabem. Els seus homes, gegants de mena, van alçar aquest turons, generalment vora els rius i les esplanades, en homenatge al seu déu Posidó, que era el déu dels mars i dels rius i, per tant, dels peixos. Aquella gent van establir el seu imperi a Catalunya, d'una manera especial, i a tot l'occident europeu i aquestes muntanyes-peix serien una de les seves insígnies.

HI ha una altra masia que li disputa el cognom al Lluís, que també es diu DACS i que es troba al Ripollès en el municipi de les Llosses, aquesta encara en un lloc molt rural, poc poblat i que sens dubte ens pot oferir l'estampa encara verge dels dos peixos, en plural. És qüestió seva esbrinar si els seus avantpassats materns procedien d'Osona o bé del Ripollès, o de cap d'aquests llocs, però ja seria estrany que encara hi hagués una tercera masia a Catalunya amb un parell de peixos o de dacs al seu entorn més immediat. Tenint en compte que pels hebreus existeix el femení de dac, que en aquest cas fa daca, com en català, és possible que els dos dacs vulguin ser una parella, l'un més fort i rabassut i la daca tota dolça i fineta. Dachs, parella de peixos.

Sento no poder confirmar que el nom de Dachs provingui d'un soldat alemany, com diu que diuen el Lluís, i que hauria canviat de pàtria, ara faria uns 300 anys, quedant-se a viure a la Plana de Vic, cosa que tampoc seria d'estranyar, posats a triar, i que aquí, casat amb una pubilla catalana, també dolça i maca, hauria tingut molts fills, rossos alguns o tots per necessitat, en el mas dels DACHS. Això ho podria confirmar o desmentir fent-se l'anàlisi genealògica de la saliva per veure si per les seves venes hi corre sang alemanya, tal com s'indica en l'origen del cognom PELEGRÍ, al preu aproximat de 99€. C'est fini.

Sermons del Solsonès(1980, primer volum)  ..................................................   5€

 Recorregut toponímic per la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra (1993) ..............    15

 La revolució de Mart. Jesucrist a trenc de milen.ni(1998) ...............................    10

 Les arrels més antigues. Tartessos, l’Atlàntida, Catalunya, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia(2005)   ....................................................................................    15

 Athanàgia. Història i localització de la Numància catalana(2007)  ....................    10

 Tornar a creure en dos dies. Un nou paradigma per al segle XXI(2010). ..............    10

 Castell de focs. De Sanaüja a Ceres (agost 2019)  ..........................................    20€

 https://www.casadellibro.com/libro-castell-de-focs-de-sanauja-a-ceres/9788413031248/10045349

  https://www.agapea.com/Jaume-Clave-Cinca/Castell-de-focs-9788413031248-i.htm

 

La masia Dacs de les Llosses, al Ripollès, amb els dos turons en forma de peix, que venen a ser els "dacs" pròpiament dits i més encara una parella de Dacs, el peix i la "peixa". Esperem que durin encara molts segles més. Ep, i també la masia.