Tornar a creure en dos dies en PDF

T'oferim el llibre en PDF gratuït Tornar a creure en dos dies. Descarregar-lo des d'aquí

Versió castellana: www.rosarioconpausa.es

 

Del llibre TORNAR A CREURE EN DOS DIES (un capítol de gran actualitat)

18. Un capítol per a la polèmica: la confessió i la sexualitat

El desafecte que alguns o molts senten per l’Església potser prové del pretès rigor de la seva moral sexual. És una impressió enganyosa. De fet, el sexe sempre serà un maldecap, tant a dins com a fora de

l’Església. La idolatrada paraula sexe, etimològicament parlant, no vol dir res més, amb perdó, que una unió de dos  per sota, gràficament expressada per la simple lletra X.Amb la preposició o sufixe se-, que vol dir sota, com en sepultar; segar, tallar per sota; com en el castellà semilla, colgar sota terra; segell, guardar sota, etc., i de la segona arrel -exe, unió, com en nexe i com ho indica la mateixa forma de la x intermitja, lletra que en els seus orígens segurament volia representar la unió sexual de forma tan estilística que mai més ningú no l’hauria copsada.Ningú no s’escapa, però, del desgavell general introduït pel pecat original en l’home i en particular en aquesta X. Així ho creia sant Tomàs d’Aquino. Ara bé, a mida que augmenta la fe, quan un es troba dins l’Església i no pas fora, i s’alimenta dels sagraments, aquesta moral ja no sembla ni és vista com a tan rigorosa. El Senyor ajuda a veure les coses d’una altra manera, a més d’estar disposat a perdonar fins a “setanta vegades set” les debilitats humanes. En aquesta línia no seria pas d’estranyar que en el futur el Sant Pare autoritzés fins i tot a rebre el sagrament de la Penitència per videotelèfon o per Internet, dit sigui amb tots els respectes. El P. Damià de Veuster (Bèlgica), avui sant, segurament no hauria deixat pas d’utilitzar-los des de la solitària illa de Molokai, ell que es va confessar en veu alta des de la seva barca, a distància, a un prelat que el va escoltar des de dalt el vaixell per a no encomanar-li la lepra. És innegable que confessar els propis pecats a un home costa molt, tot i que ell també ho ha de fer. A l’edat medieval la gent es confessaven preferentment amb els monjos, cosa lògica ja que per la seva vida retirada eren més vistos com a homes de Déu, essent així que el confessor no fa més que actuar que com a representant de Déu. D’aquí ve que el penitent s’hagi d’agenollar per a rebre l’absolució. També algú ha parlat de confessors itinerants, sacerdots amb una vocació més acusada per a aquest ministeri que es deixarien caure per les parròquies de tant en tant. Per una part sembla lògic que el qui perdona els pecats en nom de Déu hagi de saber, almenys aproximadament, què és el que està perdonant. Quan Jesús institueix solemnement el sagrament del perdó dels pecats, atorga als apòstols el poder de perdonar els pecats, però també de “retindre’ls” (Jn 20,22). Això implica que, segons Jesús, els apòstols havien de conèixer els pecats que perdonaven, almenys els tinguts per greus. La confessió s’ha convertit en un problema semàntic, ja que confessar vol dir manifestar quelcom. Aleshores o, bé, ens confessem manifestant quelcom, com es fa en el Jo, pecador, o, bé, no cal confessar-nos, com fan els protestants, cosa impensable en l’Església catòlica, que sempre tindrà els set sagraments, que en certa manera es remunten a abans de Crist. Els capellans no poden renunciar a la seva prerrogativa més essencial: ser Déu; és a dir, representants acreditats de Déu a la Terra. Qui pot perdonar els pecats sinó Déu només? (Mc 2, 7), deien amb raó els fariseus. Jesús Déu ha previst aquesta dificultat i per això ha dotat els sacerdots del poder de perdonar els pecats de part de Déu perquè el pecador necessita tocar el perdó de Déu amb les pròpies mans i no en la intimitat del seu cor, ni en una absolució comunitària genèrica. Una noia que hagi tingut un avortament provocat només troba remei a la síndrome del postavortament, que la pot corsecar durant anys i panys, en el secret d’un confessionari. La confessió explícita dels pecats ja faria temps que hauria desaparegut de la faç de la Terra, si no l’hagués heretat, ja del passat, i mantingut l’Església catòlica. Amb qui es deuria confessar el salmista, quan diu: “M’he decidit a confessar la falta, no us he dissimulat més el meu pecat. Tan bon punt m’ho he proposat, Jahvé, m’heu perdonat la culpa comesa” (Ps 32,5)?  Ho va fer només en la intimitat del seu cor, entre ell i Jahvé? Com podia estar tan segur d’haver quedat perdonat per Jahvé d’una falta tan greu que el corsecava? En el Levític, molt abans de Crist, ja s’ordenava la confessió explícita d’alguns pecats per treure’s el pes de la culpa (Lv 5, 1-6). També en els Fets dels Apòstols trobem el cas sorprenent d’uns convertits que es van confessar explícitament dels seus pecats amb sant Pau, com si es tractés tanmateix d’una escena d’aquelles missions populars d’anys passats, si bé no sabem si ho feien per obligació, o bé,  perquè en sentien necessitat: “Molts dels qui havien cregut hi anaven per confessar i revelar els seus actes” (Ac 19,18). La confessió dels pecats segurament és una pràctica ja anterior, que ve de molt lluny i que d’alguna manera deu convenir a l’especificitat de la naturalesa humana per a viure més sanament d’ànima i de cos. Confessar els pecats a un altre, confessar les vergonyes, dir-ho tot d’una vegada potser sigui bo per a desfer algun bloqueig de l’ànima i perquè hi pugui entrar a raig la gràcia de Déu, com un doll d’aigua viva. Com més sincera i aspra sigui la confessió més probabilitats hi haurà que es produeixi la catarsi; és a dir, que pel fet d’agenollar-se davant de Déu o del ministre de Déu i manifestar allò que fa més vergonya de confessar i rebre’n l’absolució, es provoqui un devessall de gràcia de dalt cap baix i faci que el penitent, humiliat i rebaixat davant de Déu com un altre fill pròdig, esclati en plors d’alegria en comprovar que els seus pecats li han quedat verament esborrats i que Déu l’estima bojament. La veritat és que el sagrament de la confessió també ha estat considerat com el sagrament de l’alegria. És una experiència que fan molts dels que hi passen quan fa molt temps que no s’han confessat. Amb tot, la confessió catàrtica, capaç de guarir fins i tot no poques dolences

 psicosomàtiques, és poc freqüent i un tanmateix es considera poc pecador com per merèixer-ne l’experiència, reservada més aviat als retornats a la fe, que podrien ser munió d’aquí a pocs anys. Catarsi vol dir purificació, i no tant del cos com de la mateixa ànima. Mai hi ha hagut al llarg de la història un retorn massiu a l’Església perquè tampoc no se n’havia produït mai cap gran escapada. Ara, sí. La profecia del fill pròdig podria acomplir-se també avui dia amb el retorn massiu de tants allunyats de la fe en un món cada dia més mediàtic i perquè on ha abundat tantíssim el pecat com avui (perquè el declivi imparable dels sagraments és una apostasia encoberta), no pot deixar d’abundar-hi encara més la gràcia de Déu. Moltes escenes evangèliques són, a més de fets, profecies que algun dia s’acompliran, com li agradava de mostrar al P. Alphons Gratry en Commenataire à l’Évangile de Saint Mathieu. Així, doncs, seria prou bo que ens animéssim a comprovar els efectes saludables del sagrament de la confessió, però el problema segurament no rau pas en el sagrament en si, sinó en la manca progressiva de confessors.

No obstant, deixant de banda la segurament mal anomenada aquí confessió catàrtica, tal volta molt excepcional, la realitat actual mostra que la confessió dels pecats s’ha convertit en un problema ardu i potser els bisbes hauran de rumiar com s’ho fan per a simplificar-la. Doctors té l’Església. Però, així i tot, sembla ser que no s’afronta el problema de cara perquè en cap document del Magisteri ni en cap llibre o article de teologia moral no es diu ni es reconeix el que tothom sap i pensa: que tot el problema de la crisi de la confessió auricular es troba en els pecats del sisè manament, els quals a tothom fa vergonya d’haver de manifestar. Ja resulta prou casual que els pecats del sexe fossin col·locats en el sisè manament, ja que justament  aquest numeral també significa sexe, com ho palesen el francès i l’anglès, que diuen tots dos six,després del nombre cinc, per no parlar també del llatí sex. La raó torna a ser la lletra X, constituïda per quatre pals, més dos pals superiors formant punxa (braços i cap, abraçant-se...), que no hi figuren i que potser hi haurien de ser si tanmateix es volgués representar molt linealment l’acte conjugal. Ja es veu com uns antics savis avui desconeguts, potser atlants, a l’hora d’ensenyar els seus conceptes a la humanitat civilitzada d’occident, no van tenir pas escrúpols en fer servir la figura de la més noble i la més gran de les unions possibles -com és la que es realitza entre un home i una dona amb l’acte amorós-, quan van voler representar la idea d’unió en el traçat d’una lletra, o bé, a l’hora de trobar un nom adequat al nombre sis. Fet el parèntesi etimològic de rigor, potser no aniria malament una llei que prohibís per cent anys de tornar a parlar de sexe en els confessionaris per tal de sanejar i regenerar aquest sagrament de la reconciliació i fer-lo més accessible per a tothom. Si aquesta llei no és possible, perquè no ho deu ser pas, caldria especificar bé i deixar clar -si és que no es tracta d’un disbarat moral- que només s’han de confessar aquells pecats d’índole sexual que una persona hagi comès amb una altra, tot permetent que aquells pecats del sisè manament que sols afecten l’esfera individual de cada persona fossin perdonats a través dels altres medis que l’Església sempre ha tingut per a perdonar els pecats, si més no els lleus o venials, a saber: 1) la participació fervorosa en l’Eucaristia; 2) l’almoina per als pobres; 3) l’ús devot de l’aigua beneïda. I per què aquest darrer mitjà en el segle XXI? Doncs, perquè l’aigua sempre ha estat tinguda com el gran element litúrgic per a purificar els homes dels seus pecats, i això des d’una remota antiguitat, tant en el món jueu com en el mateix món pagà. No és possible que amb la vinguda de Crist aquesta aigua hagi perdut la seva virtut purificadora, tan utilitzada en l’antigor; ans al contrari, al ser beneïda en el nom de Crist esdevé, si no un sagrament, un sacramental que guarda un poder purificador per a les persones, com el guarda per als animals, els fruits i totes les coses. Per altra part, dir això no és dir res de nou. L’Església admet i ensenya que els pecats venials es perdonen també amb l’aigua beneïda. El que importa és acabar amb el gran obstacle perquè la gent avui dia es torni a confessar. Caldria evitar aquells escrúpols, traumes i angoixes que algunes persones, homes i dones, han arrossegat innecessàriament des de la seva joventut. Bé prou que hi ha altres matèries que poden ser objecte de pecat i de confessió, entre les quals també els pecats d’impuresa amb altres, que a més de constituir una ofensa greu contra el pacte que el cristià ha establert amb Déu, són la causa segura de la pandèmia de la sida, una pesta que segurament no és la primera vegada que apareix damunt la Terra, sinó que ja deu haver fet estralls en altres èpoques obscures quan la humanitat ha caigut en la promiscuïtat. Quan se l’estudia, sembla un virus programat en algun laboratori de la prehistòria o dels temps de Noè per a advertir-nos molt seriosament que els homes i les dones no estem autoritzats a seguir un comportament sexual indigne dels fills de Déu. La puresa és una gran virtut cristiana, però això no pot significar per altra part que tot sigui matèria greu. El sagrament de la Penitència es pot definir com  el sagrament de la represa cristiana. Una represa radical, necessària per aquell que s’hagi allunyat de la pràctica de la vida cristiana i que hagi comès algun pecat greu. És la seva forma de rentrée a la vida de gràcia i d’amistat amb Déu, que passa per restablir el pacte trencat i poder participar una altra vegada joiosament del banquet eucarístic; però la confessió també pot ser una represa devota, ascètica i pedagògica, per aquell que vulgui escapar-se d’una vida vulgar i mediocre, que a la llarga el podria portar a la perdició. No tothom el qui passa pel confessionari voldrà dir que hagi comès un pecat mortal. També hi ha un detall digne de consideració sobre la confessió dels pecats, que demostra que l’Església no ha imposat sinó que ha rebut del Cel aquesta pràctica, que a primera vista pot semblar molt molesta. I és aquest: enlloc no es diu que el penitent s’hagi d’identificar quan es confessa (d’aquí els antics confessionaris). La relació és només amb Déu, i el sacerdot un instrument que la garanteix i transmet certesa. Una noia que havia avortat no es podia treure la pena del damunt, un sentiment de culpabilitat la corsecava per haver matat el fill de les seves entranyes. Els psiquiatres, als que havia acudit, no havien reeixit a retornar-li la pau. Un bon dia entra en una església i veu el confessionari amb un capellà a dins i se li acut d’anar-se a confessar. Allí, inesperadament, va trobar la guarició del seu mal moral i de la síndrome postavortament, tan freqüent segons diuen. Sortí alliberada de la seva culpa perquè havia palpat d’alguna manera que Déu la perdonava i que també la perdonava el seu fillet des del Cel. Començava una nova etapa per la seva vida i, això, sense que el confessor i ella es coneguessin de res i sense la més mínima gratificació monetària. Segur que històries com aquestes són més habituals del que ens podríem pensar, com deia el setmanari madrileny Alfa y Omega (any 2008), del qual s’ha extret aquest cas. 

També la moral sexual matrimonial s’ha convertit per a molts en un carreró sense sortida. No pot ser ni ha de ser per als matrimonis catòlics una pràctica angoixant, com diu la Familiaris consortio. Però, quina solució pràctica aporta? La major part dels nostres pares i avantpassats van practicar l’acte sexual incomplet per a regular la natalitat i, malgrat que sabien perfectament que no complien d’acord amb l’Església,  no per això vivien aclaparats perquè d’alguna manera comprenien que no hi havia cap altra sortida. La mateixa Església, que sobre el paper qualificava l’acte sexual incomplet com a pecat greu, a l’hora de la veritat es mostrava summament indulgent i quan es confessaven d’aquest pecat era costum que el confessor els autoritzés a combregar pels dos o tres mesos propers, de vegades fins a la pròxima confessió, donant per suposat que durant aquell temps continuarien practicant l’acte sexual incomplet. No es pot demanar o exigir als dos-cents milions de parelles catòliques del món que tinguin tots els fills que Déu els enviï o la naturalesa disposi, ni es pot demanar als matrimonis llargs períodes d’abstinència sexual. Com és possible que Déu no hagi previst una solució ben fàcil per a aquest problema? Creiem que hi és i que no és altra que l’acte sexual incomplet, que no interromput, que podria ser una mala expressió, ja que l’acte sexual podria constar de dues fases ben definides. La primera fase respondria a la necessitat d’afecte i a l’ús de la sexualitat en allò que té de gratificant per a mantenir i donar estabilitat a la parella, cosa que no cal dir que és summament necessària i avui més que mai per a assegurar un bon caliu familiar per a la formació dels fills i perquè el matrimoni cristià no pugui ser considerat com una llauna.  Abans es creia que la finalitat única de l’acte carnal era la procreació. Avui s’admet, com la cosa més lògica del món, que també serveix per a garantir l’amor de la parella, que troba en l’acte sexual tota la seva expressió i realització. Per tant, l’acte sexual, a més de tenir una funció procreadora, té una funció amorosa i reconèixer això altera el plantejament antic. Si no fos així, l’acte sexual hauria d’estar prohibit després de la menopausa, cosa que evidentment mai no se li ha acudit de fer a l’Església. Si no fos així, El càntic dels càntics, tan lloat per l’Església i pels místics com a expressió de l’amor entre Déu i la criatura humana, no podria ser un llibre de la Bíblia. Si no fos així, l’acte sexual tampoc no respondria al remei que va voler el Creador, quan diu: “No està bé que l’home estigui sol: li faré qui li faci costat per ajudar-lo” (Gn 2,28). Doncs, bé, la naturalesa, que és obra divina, sembla haver-ho previst i per això faria possible que l’home sigui perfectament capaç de retirar-se en el moment de la copulació o ejaculació quan els esposos, sota la seva consciència degudament formada, creuen davant la presència de Déu, que tot ho sap, que en aquells moments no han de posar un altre fill al món. Amb responsabilitat. Voleu una forma més natural de regular la natalitat que aquesta que l’home sap sense que li hagin d’ensenyar i que per això ha estat practicada des de temps immemorial per la gent més sàvia o més ruda? Cadascú haurà de donar comptes a Déu sobre si ha exercit bé o malament la seva paternitat responsable. No és de creure que Déu hagi demanat comptes als nostres pares sobre l’incomptable nombre de vegades que van practicar l’acte sexual incomplet, sinó només sobre el fet de si van tenir el nombre fills que la consciència els dictava d’acord amb les seves possibilitats econòmiques i humanes. A l’edat medieval o en èpoques obscures es podia interpretar el vessament del semen fora de la vagina com una malversació antinatural. Res d’això, la naturalesa és summament generosa i avui sabem que les glàndules dels testicles  poden produir molts milions d’espermatozous en poques hores i, si es dóna el cas, només un dels 200 o 500 milions d’espermatozous, continguts en una sola ejaculació, arribarà a fecundar l’òvul de la dona. Tots els altres es malmeten. Aquest desconeixement científic hauria estat la raó per la qual els monjos i també els seminaristes, abans del Concili Vaticà II, resàvem el “Nec polluantur corpora” abans d’anar-nos-en a dormir per a no tenir les anomenades pol·lucions nocturnes, les quals avui dia són tingudes com un mecanisme normal del cos per a alliberar l’esperma sobrant. És xocant que actualment no se’n senti a parlar enlloc, com si haguessin deixat d’existir.

Avui com avui, l’Església autoritza els anomenats mètodes naturals per a regular o planificar la natalitat. El mètode Ogino va sorgir els anys 30 i a hores d’ara ja està abandonat perquè ha estat superat per altres considerats més segurs, com el mètode Billings i el mètode Sintotèrmic. No pot estar lluny el dia en què es puguin perfeccionar uns miniordinadors, ja ideats, que seran capaços de detectar amb seguretat les fases fèrtils o infèrtils de la dona a base d’analitzar la temperatura vaginal o la composició del mocus, o que es puguin aplicar determinats reactius a l’orina amb la mateixa finalitat. Tots aquests mètodes en certa manera miren de fer trampa, igual que l’acte sexual incomplet, fruint en canvi de l’acte sexual complet i evitant al mateix temps la possibilitat de l’embaràs d’una manera encara més segura; però, benvinguts siguin, si l’Església els autoritza. Ara bé, els nostres pares no disposaven d’aquests mitjans ni tampoc en poden disposar avui dia la major part de les parelles del planeta, sigui per manca de cultura, sigui per manca de diners o perquè els troben massa enrevessats. Com es pot considerar natural una cosa que requereix tanta sofisticació? L’Església no inclou l’acte sexual interromput dintre dels mètodes naturals i la veritat és que el classifica com un pecat greu, encara que a la pràctica el perdona com si fos el més lleu dels pecats. No obstant, si hi havia algun mètode natural previst per la naturalesa per a regular la natalitat abans que sorgissin aquests nous, ha de ser l’acte sexual incomplet, que és el que van fer servir molts dels nostres pares i avantpassats, molts dels quals van ser excel·lentíssims cristians i van donar a l’Església infinitat de capellans i bisbes. Això no hauria de ser cap obstacle perquè dins l’Església no hagin de faltar mai matrimonis valents, testimonis excepcionals de l’Evangeli, que tindran tota la munió de fills que Déu es digni enviar-los, sense utilitzar cap mètode de planificació, perquè d’alguna manera s’hi sentiran cridats, així com no pocs se senten cridats als vots de castedat, de pobresa o d’obediència. No cal dir que el Senyor té més ganes de premiar la generositat i la confiança que li demostren aquests matrimonis que no pas en té de castigar aquells matrimonis que actuen de forma egoista o pusil·lànime. Ara bé, la majoria dels mortals necessitem regular la natalitat d’alguna manera o altra i d’una manera particular avui, quan en els països desenvolupats ha desaparegut la mortalitat infantil. Els animals ho fan per instint, però l’home i la dona s’han de guiar per la intel·ligència, que també és un element natural rebut de Déu, que forma part de la seva persona. Els creients només podem utilitzar els mètodes naturals. No ens està permès l’ús de la píndola ni de determinats instruments ni practicar operacions quirúrgiques que evitin la fecundació. Tot això sembla raonable, encara que segons diuen Pau VI va estar a punt d’autoritzar l’ús de la píndola a l’hora d’escriure la seva transcendental encíclica Humanae vitae.

Es dirà, amb raó, que l’acte sexual incomplet no és segur, tot i que es reconeix que ho és força. Doncs, en certa manera, és millor que sigui així, que no pas que sigui un mètode que barri de mig a mig la possibilitat de qualsevol embaràs,  perquè bé cal deixar a Déu alguna escletxa petita perquè, si li plau, en alguns casos pugui enviar un altre ser humà al món al si d’aquella família que es professa cristiana i perquè és més que probable que la nostra paternitat responsable tendeixi més a la baixa que no pas a l’alta. Molts dels que vivim potser devem la nostra existència a aquesta escletxa, i no per això els nostres pares van deixar d’acollir-nos amb tot l’amor del món. I això tanmateix és bonic i això tanmateix és molt cristià. Es dirà també que l’acte sexual incomplet no permet que els esposos frueixin amb prou plenitud del seu acte amorós. Doncs, potser és aquesta la petita quota de renúncia i de sacrifici que els esposos han d’assumir ja que també renuncien a crear un ser nou. L’acte sexual sabria destriar en dues fases la part de sexe, realment gratificant, que correspon a l’estimació dels esposos perquè puguin formar una parella estable d’aquella que correspon a la seva tasca de ser progenitors del nombre de fills, no necessàriament matemàtic, que poden assumir de forma responsable. D’aquesta manera en determinats casos de falta claríssima de responsabilitat per a afrontar la vinguda d’un nou fill, fins dintre del matrimoni, podria ser més greu fer l’acte sexual complet que no pas fer-lo incomplet.

Per altra part, no s’ha parat esment en què els grans doctors de l’Església, com sant Agustí i sant Tomàs, van dir que Déu havia instituït el matrimoni també amb una doble finalitat: per a la procreació dels fills i per a remei de la concupiscència carnal. Som fills d’Adam i Eva i no pas àngels, i ens cal tocar de peus a terra. Ara bé, si es diu i es mana que l’acte conjugal ha d’estar necessàriament obert a la vida, sense excepció possible, de manera que fins l’acte sexual incomplet, com a sistema per a regular els naixements, ha d’estar prohibit dins el recinte sagrat del matrimoni, aleshores aquells sants doctors van parlar per a no dir res. En fi, hi ha pares carregats de fills que no gosen o no gosaven anar a combregar perquè no havien culminat el seu acte amorós per por de veure augmentada la seva ja nombrosa prole, mentre que si haguessin fet servir un mètode natural haurien pogut fer l’acte complet i, a més, s’haurien pogut atansar a la taula eucarística sense cap angoixa. És lògic això? No sona a farisaic?

Si volem que la moral matrimonial deixi de ser un problema insoluble per a la majoria dels mortals, cal demanar a l’Església, que té potestat rebuda de Jesús per a fer-ho, que autoritzi l’acte sexual incomplet com a mètode perfectament natural per a regular la natalitat, universalment utilitzat, i que li doni carta de naturalesa si és que no hi troba objeccions de pes a la llum dels nous coneixements, ja que podria ser que la facultat de poder destriar o separar tan fàcilment la funció amorosa del sexe de la funció procreadora, fos el mecanisme més natural i més sà volgut per Déu perquè els esposos, com a creients, en fessin un ús responsable per a regular la natalitat, amb la lògica possibilitat de prescindir-ne per a aquells que s’hi sentissin cridats per tal de donar una major glòria a Déu en el si de la comunitat cristiana. L’home i la dona no poden viure angoixats ni sentir-se esclaus d’una producció, ja que són persones lliures, cridades per Déu a col·laborar en la seva obra d’una forma responsable, a voltes d’una forma generosa, perquè Déu és gran, però no fins al punt que tothom estigui obligat a fer actes de fe heroics en la providència. El pecat d’onanisme només ho fóra quan es faria un ús no justificat de l’acte sexual incomplet, com va ser el cas d’Onam, que va llençar el semen per motius d’herència contra la voluntat expressa de Déu, i com fóra, per exemple, d’una manera clara abans de tenir el primer fill, a no ser potser que, com en tots els casos de la vida, hi pogués haver alguna excepció molt justificada. Què passaria si el Papa, fent ús del poder de les claus que va rebre de sant Pere, deixés tancada la qüestió de la moral sexual matrimonial autoritzant l’acte sexual incomplet com a mètode natural? Doncs, no res que no hagi passat. “Quod semper, quod ubique, quod ab omnibus” ha estat una guia que l’Església ha fet servir al llarg de la història per a provar la veritat o la bondat de la seva doctrina, és a dir, allò que ha estat cregut o practicat d’una manera habitual sempre i a tot arreu per tothom. No cal ser gaire entès en la matèria per a comprendre que l’Església no autoritzarà mai l’ús de la sexualitat fóra del matrimoni per més caigudes que hi hagin i que aquestes siguin gairebé inevitables sense la gràcia de Déu. El gran ideal de la puresa persistirà sempre, com a quelcom genuïnament cristià i com la millor preparació per al matrimoni, tant per al noi com per a la noia, però la restricció moral no s’hauria d’estendre dins del matrimoni fins al punt de no permetre un acte tan natural, sà i universal com seria l’ús responsable de l’acte sexual incomplet. Si volem que el nostre jovent deixi de ser tan contrari al matrimoni i recuperi aquella il·lusió de temps pretèrits per a casar-se, gairebé el més aviat possible, s’hauria de remarcar més la diferència entre l’estat solter i el matrimonial, deixant de banda tanta indefinició i dient ben clar que Déu vol que el matrimoni resulti gratificant per a la parella i que per això ha disposat que l’acte sexual incomplet no sigui res negatiu ni forçosament immoral, sinó el mitjà normal sàviament calculat per a conjuminar la paternitat responsable i l’ús de la sexualitat dintre del matrimoni. Alguns ens havíem pensat o ens havien ensenyat que les paraules del Gènesi, on Déu diu a la parella humana que siguin fecunds i es multipliquin, eren un manament o una obligació de tenir força fills, quan de fet la mateixa Bíblia ens diu, en clau positiva, que es tracta d’una benedicció: “Déu els beneí i els digué: Sigueu fecunds i multipliqueu-vos...” (Gn 1,28). En efecte, poques coses es poden desitjar més ardentment que la fecunditat en el matrimoni; per això, avui també cal invocar la benedicció de Déu sobre la parella humana perquè no li faltin els fills que són l’alegria de la llar i del món sencer, i abans de gastar-se grans sumes en tractaments difícils, els catalans faran bé d’anar a demanar primer a la Mare de Déu de Núria, “que en tant freda muntanya per nosaltres vol estar”, el fill o la filla que tant desitgen, com ans solien fer els nostres avantpassats sovint amb bons resultats i avui alguns també.

Potser també en el camp del divorci sembla que l’Església hi podria dir una cosa nova, si no fos perquè abans tot el que sonava a novetat era tingut per herètic. Per l’Església el matrimoni sempre serà indissoluble, encara que ja sabem pel mateix text evangèlic que en temps de Moisès no ho era pas. És fàcil d’entendre que el Creador hagi pensat en una parella per a tota la vida mentre visqui un dels dos cònjuges. La saviesa ancestral continguda en les etimologies de la nostra llengua ens mostra que el matrimoni era una cosa que havia de durar de per vida. Els mots nuvi i núvia ens parlen de nus de vides: nu-vi, i el català noces ens recorda el llatí nuces, el plural de nux, que designa la fruita del noguer, la nou. Per què la nou? Doncs, perquè la nou està formada per dues closques simètriques unides amb tota la força possible. Són les noces. El matrimoni, com la nou, és la unió fortíssima de dues meitats. L’Església sempre considerarà el divorci com un fracàs, un entrebanc, un mal a evitar, mentre que el món hi veurà un bé a assolir, a facilitar i a assegurar per tal de refer la felicitat perduda, i és lògic que el món tingui aquesta mentalitat; però també és lògic que l’Església faci tot el possible per a seguir el mandat de Jesús que ens diu que el matrimoni és indissoluble, alhora que podem estar segurs que la vertadera felicitat dels casats i dels fills va per aquest camí. Ara bé, com que l’Església cada dia augmenta les causes de nul·litat dels matrimonis dient que el matrimoni no va existir, potser caldria parlar també d’anul·lació matrimonial perquè, si no, aleshores quants matrimonis hi poden haver per aquí i per allà que potser són nuls sense saber-ho? El matrimoni indissoluble és l’ideal. Ja ho ens ho diu Jesús: al principi la cosa era més seriosa (Mt 19, 6), i com que el cristianisme és abans que tot restauració de la nissaga humana, la gràcia del sagrament del matrimoni arrela els esposos en Crist perquè puguin realitzar aquest ideal. Sense Crist, sense l’aliment de la seva paraula i dels seus sagraments, com el baptisme, la societat es precipita en el divorci; verbigràcia, Noruega, que tot i tenir una creu a la bandera -i qui sap si per gaire temps perquè alguns ja comencen a protestar-, té el 50% de parelles divorciades. Vet aquí una prova més, no pas baldera, de la divinitat de Crist, que fa que el matrimoni i la família s’aguantin. Ara bé, tota regla té excepcions i, si alguns fracassen estrepitosament en el seu primer matrimoni per múltiples causes generalment involuntàries, l’Església i la societat els allarguen la mà i els donen una segona oportunitat perquè puguin realitzar una cosa tan natural i volguda per Déu com és el matrimoni seriós i indissoluble per a tota la vida. Déu té un projecte sobre la humanitat o almenys és lògic que el tingui, i ens ha revelat que la vertadera naturalesa del matrimoni és indissoluble, per si en dubtàvem, que això és el que cal i que no es pot deixar a l’arbitri de l’home si no volem que tot aquell pla se’n vagi en orris. Per això, per no aigualir aquesta visió divina del matrimoni, l’Església només concedeix nul·litats, no pas anul·lacions, que per al cas ve a ser el mateix, que fan possible una segona oportunitat, i la concedeix a tothom sense distincions socials en cada bisbat on es sol·liciti, fins i tot de franc, si cal, i no només als rics, però molts ho desconeixen, i és que l’Església no és precisament gaire experta en fer publicitat dels seus productes, amb perdó. En efecte, podria ser que l’Església tanmateix hagués rebut de Crist el poder de dissoldre alguns matrimonis en casos excepcionals i greus. En la famosa frase de Jesús, “el que Déu va unir, que l’home no ho separi” (Mt 19,6), si s’examina amb atenció dins el context, sembla que s’hi hagi de sobreentendre una salvedat final, com ara aquesta: “a no ser Déu mateix”. Es parlava de la facilitat dels homes per a repudiar la dona. Això Jesús ho talla de socarrel dient que allò que Déu ha unit, l’home ja no ho pot separar, però queda en suspens si Déu ho podria fer. Sembla clar que sí, però, com actuaria Déu? Doncs, lògicament, a través de la seva Església. Aquesta, en nom de Déu, podria desfer alguns matrimonis en casos necessàriament comptats i ben justificats per no desvirtuar la gran afirmació de Jesús que el matrimoni és indissoluble i per a tota la vida. Això és el més convenient per a la naturalesa humana, ja que tant l’home com la dona necessiten creure en un amor fidel per a tota la vida, si volen sentir-se realment feliços i realitzats, amb un amor semblant al del nen que s’abraça a la seva mare amb la seguretat que no serà mai repudiat. I què passa amb els que es casen fora de l’Església? Aquests poden fer el que vulguin. Prometre’s fidelitat per a tota la vida, tant de bo!, o no fer-ho. Immersos en la cultura del divorci, el seu camí pot acabar essent molt més espinós que no pas dins l’Església.

Com a seglar i casat hi he volgut dir la meva, amb la imprudència de no ser expert en la matèria. Però, els qui coneixem bé l’Església i la seva jerarquia, almenys l’actual, sabem que, en contra del que es pugui pensar, a l’Església hi ha llibertat per a dir tot el que un vulgui, encara que sigui algun disbarat, si es fa amb respecte i sabent que la darrera paraula la té el Sant Pare perquè, si no, l’Església seria un orgue de gats.

Aquest llibre s’ofereix de franc en versió digital (1ª meitat, 14 capítols), al principi de la pàgina, però es pot adquirir en format de paper a  comandesjc@gmail.com

També a la llibreria Balmes, c/ Duran i Bas, 9, Barcelona.

Conté il·lustracions.

Preu: 10€, més despeses enviament

S’adjuntarà l’obsequi del nou rosari amb pausa.

Més informació:  http://www.indretsambmisteri.es/411777805

http://tornaracreureendosdies.blogspot.com.es/

www.rosarioconpausa.es