Piràmide d'Aguilar de Segarra, coronada per les runes de l'antic castell. A veure qui es veu capaç de fer-la sortir en un medi massiu, tasca impossible. Fes-ho conèixer: consell.anoia@anoia.cat
Malauradament, ni l'Ajuntament d'Aguilar de Segarra s'ha volgut fer cap ressò d'aquesta piràmide artificial i d'aparença natural que tant directament els afecta. Són capaços de pensar-se que es tracta d'una coincidència capriciosa. Tanmateix, hom diria que la gent tenim les neurones estropellades per l'influx aplastant dels medis, els quals no ens permeten canviar de paradigma cultural, costi el que costi. Probablement s'amagui alguna estructura a l'interior de la piràmide a l'espera del seu descobriment, que ràpidament seria censurat.

Indrets amb misteri (Solsonès)

Aguilar de Campoo (Palència). No falla, tots els Aguilar tenen la seva piràmide.

La piràmide de Guilanyà (Busa)

 L’excursió

Aquells que encara no han capit que hi ha muntanyes artificials poden començar per la muntanya de Guilanyà, en el nostre Solsonès, totalment geomètrica, com a mi em passà. Es tracta d’una gran piràmide per bé que d’una sola cara, amb unes arestes comparables a la de Gizé. Mossèn Joan Lladó estava entusiasmat amb aquesta piràmide que veia, particularment quan estava nevada, des de la seva habitació gèlida del Seminari, que ningú no volia perquè en deien la Sibèria.
Pel camí de Busa, es trenca per l’esquerra cap a Peà. Es passa per sota la casa enrunada de la Cort, es dobla la rasa de Merlí i, quan s’arriba a una cruïlla, s’agafa el camí del mig que ens portarà de dret als peus de la piràmide sagrada, no pas dels asteques ni dels egipcis, sinó dels antics lacetans nostres. Hi ha indicis d’un camí empedrat que hi portava. De prop, les arestes tanmateix queden desdibuixades. Sols es veuen bé des de la llunyania de l’antiga Setelsis, o sigui, Solsona, que per alguna cosa serà. I d’una manera particular quan els núvols blancs passen pel seu darrere i mostren el perfil de la gran cara triangular. S’hi puja amb poca estona, tot i la seva alçària, i la vista serà de vol d’àliga. El pendent de 45º, o bé, es féu a partir d’una muntanya ja existent que van tallar, o bé, es féu amb materials naturals, com roques i terra, i caldria esperar que per dintre estigui plena de galeries i grans ales que ocultarien grans misteris del nostre passat. Cada dia s’estan descobrint grans piràmides per tot el món. Les darreres a l’Antàrtida. Bé, més darrerament als dos planetes nans Ceres i Plutó, a més de les ja clàssiques de Mart, fotografiades per la sonda Viking el 1976. Les més grans del món serien a Bòsnia, camuflades totes de muntanya natural i que ara la humanitat va redescobrint gràcies a les fotos aèries.
Ningú no sap de què venia aquesta dèria de les antigues civilitzacions per les piràmides. Quin era el profit incalculable que en treien. Quin és el secret que avui encara amaguen. L’home sempre ha desitjat connectar-se amb éssers desconeguts del més enllà o del més ençà, conscient que no pot estar sol en el gran univers. Tal volta les piràmides serien centres generadors d’una energia avui desconeguda. La paraula ve del gec pyramidós, semblant a dynamidós, dinamo, i així com aquesta genera força (dina), la pyr-àmide genera pyr, que vol dir espiritual, del llatí spyritus, i també del català pira, foguera.


El misteriós Aguilar
Hi ha quisaplos llocs Aguilar a Catalunya i Espanya, i cap que no tingui la seva muntanya convertida en piràmide. Era el nom autòcton dels nostres avantpassats per a designar aquesta construcció misteriosa que ells coneixien prou bé. El país n’està ple, encara que els falti el nom. En el cas de Guilanyà cal dir que els documents antics diuen Aguilanyar, que vol dir conjunt de piràmides i, en efecte, al darrere d’aquesta n’hi ha una altra. Cosa tan antiga, de milers d’anys, havia de tenir un nom adequat i ben perfilat, i no es pot dir que vingués del mot àguila, sinó que seria al revés. L’àguila imita la piràmide pel bec, però la piràmide és molt més que un bec. Emet energia i això fa pensar en un pilar punxegut. Seria una aglutinació de ag-, punxa (ag-ulla, punxa amb ull), i de pilar, ag(p)ilar, centre energètic, exactament com la nostra pila elèctrica, tan actual. Malauradament no serveix de res descobrir coses com aquestes perquè els illuminati, amos de tots els grans medis mundials, tant dels uns com dels altres, no en deixaran dir mai res perquè no encaixen amb la cultura dominant totalment atea i materialista, sense horitzons tanscendents. 

Ajuda a estendre-ho.

iaguilar@diba.cat

 

 

Piràmide de Guilanyà a Busa. Observi´s a la dreta la plataforma o plaça on es congregava la multitud davant la piràmide.

Piràmide d'Aguilar del Río Alhama (Rioja). Qui va fer aquesta piràmide, quan, com i per què? La ciència actual no admet preguntes incòmodes. Per tant, això no és cap piràmide.

Al fons, la gran piràmide del municpi de les Valls d'Aguilar (Alt Urgell), o sigui, les Valls de la Piràmide.

Queda molt clar que en temps antics, fins i tot abans dels romans, hi havia un mot molt popular per a designar les piràmides: Aguilar. A la foto: Aguilar de Montuenga.

Aguilar de Bureba (Burgos). Els Aguilars o piràmides eren molt buscats per a fer-hi capelles ja que afavorien la vida de l'esperit.

En versió femenina: Aguilera (Sòria). Com en deuria ser de punxeguda, alta i espectacular!

La gran piràmide de Bòsnia, actualment en excavació per iniciatives privades que han posat al descobert galeries i tùnels. La gent no en sap res. El Sistema no vol que se sàpigui res d'aquestes piràmides. Aquí ho teniu:
https://es.yahoo.com/noticias/el-timo-de-la-piramide-de-bosnia-del-que-todo-el-mundo-habla-151608228.html

Piràmide fotografiada a l'Antàrtida.

Mart: Regió de Cidònia, amb l'esfinx i piràmides enrunades.

Indrets amb misteri (Segarra)

El Taüt del Moro a punt de ser destapat pels lladres de tombes i amb el rastre de la sang que en rajà.

El Taüt del Moro (Biosca)

El nom de l’indret me l’invento perquè el que tenia abans segurament s’ha perdut. I a més em llenço a la piscina sense saber si està plena o buida. El cas és que cada roca grossa que vegem ve a ser quelcom estrany i artificial, digne de conservar. Seria un ídol, una tomba, una figura, una plataforma...  La costa de Biosca, per la carretera de Ponts i sota les antenes, ofereix tot  un batibull de roques enormes, com si fossin les restes d’un antic monument o santuari. Tal volta una espècie de mausoleu. N’ hi ha dues de molt grosses que descollen perquè els nostres avantpassats, coneixedors del seu misteri, van intentar obrir-les perquè sospitaven que al seu interior hi jeia el cos d’algun gegant enterrat amb les joies corresponents, que era el que cercaven. Els gegants sabien fer roques amb argamassa, que després semblaven naturals, de la mateixa manera que els blocs de les piràmides d’Egipte es van fer amb motllos i sorra del desert.  Embolcallat hermèticament dintre d’una roca, el cos del gegant es conservava fresc i incorrupte per manca d’oxigen. D’això en diuen inòxia, sense oxigen. S’han trobat gripaus i serps atrapats a l’interior de roques partides que, encara vius, s’han posat a caminar un altre cop després de milers d’anys. I això podria passar també amb els gegants, anomenats “moros” en la versió popular. De moment ja s’han trobat gegants morts a la Xina, sepultats a l’interior de roques aparentment naturals, però aquestes coses no són notícia per no alterar la mentalitat moderna, que després de la Revolució Francesa ja no vol saber res de transcendència ni de misteris inexplicables per la ciència. Està censurat per aquells que tenen el poder de fer-ho i que ni tan sols sabem qui són per bé que se'ls coneix com els illuminati, amb 40 milions d'entrades a la Net i cap ni una als medis. La immensa majoria segueix atrapada per la Matrix.

A Espanya tenim Alberto Canosa que s’està fent famós, malgrat el veto de sortir a la TV,  per la seva teoria que tot el país està ple de roques amb gegants enterrats al seu interior, encara vius. I amenaça dient que algun dia començarà a esberlar-les si no el deixen anar a la TV. Per tant, aquí a Biosca el Taüt del Moro en fóra un exemple inquietant, tal com mostra la foto. Es nota que van començar a treballar per partir-la pel mig, però se’n van desdir. Què va passar? Doncs, encara es coneix. Mentre picaven i rascaven la roca, es van adonar que en sortia un raig de sang pel capdavall. Es van esglaiar tant que van arrencar a córrer i encara és hora que hi tornin. Així, doncs, dintre el ventre de la roca hi queda el gegant, però ja no viu sinó mort, i no caldrà tenir por que s'aixequi quan un dia finalment es decideixin a obrir el taüt, que ja costarà. Ai, Roser, que tens 10 anys, no t’espantis en llegir aquestes coses, que jo ja n’estic.   

Si sou tan incrèduls que no us ho creieu, aquí ho teniu i no sigueu tan ingenus de pensar que a vosaltres no us enganya ningú:

http://despiertaalfuturo.blogspot.com.es/2015/12/divulgan-imagenes-de-gigantes-en-estado.html

 

 

Expectació a la Xina per veure un gegant enterrat dins d'una roca.

Tomba de gegant en forma aparent de roca natural, de la qual es va sostreure un pressumpte tresor.,

Aquesta roca del mausoleu megalític de Biosca ja va ser violada al seu dia. Observi's els primers intents amb els cunys a la dreta, l'escletxa superior i finalment l'esvoranc que va permetre arribar al ventre de la roca i assolir les joies del gegant o geganta.

Podem apreciar els intents pertinassos per obrir el taüt pel mig i, al dessota, la roca acribillada pels líquids corrosius que van fer servir per foradar-la.

Immensa llosa sepulcral i artificial del mausoleu megalític de Biosca, que no sabem què pot amagar.

Petjada gegantina de tres dits al mausoleu megalític de Biosca. D'un dinosaure?

Indrets amb misteri (Segarra)

El Cometa de Gilibets, venerat al seu santuari megalític de Llanera.

Gilibets (Llanera)

 El Turó de Sant Giribets

Pocs solsonins joves saben on és el Turó de Sant Giribets, tot i ser un punt estratègic i força ideal per a contemplar la ciutat, si més no pel cantó de tramuntana. És com el darrer contrafort que baixa del serrat de Sant Bartomeu i que es detura prop de la plana i de la ciutat per contemplar-la i també vigilar-la, si arribés el cas. Aquesta vigilància la deuria exercir quan Setelsis era la gran fortalesa dels lacetans, instal·lada dalt les altures de Sant Bartomeu, en el planell conegut avui pel Serrat Alt. Una vegada més, oblidem-nos del Castellvell.

Aquest turó es caracteritza actualment per un grapat de cases al mig d’una rodona i per l’antena que aquesta sí que vigila encara o domina  la ciutat amb les persistents freqüències radioelèctriques que es fiquen per tot arreu i, si m’ho permeteu, per trinxar els núvols, ja que molts sospiten de tantes antenes. El turó presenta un gran cingle, espadat i perillós, que confirma el seu origen primitiu de fortalesa. No hi aniria malament una barana que convertís  l’indret en un mirador de la part nord de la ciutat, així com el Turó de Sant Magí, avui el Seminari, ho era pel sud.

La primera guerra dels carlins

Els carlins sí que sabien on era el Turó de Sant Giribets. La matinada del 21 d’abril de 1837 van despertar la ciutat de Solsona amb un atac imprevist  i hi entraren durant uns quants dies, comandats pel general Tristany. Quan van arribar els reforços de la Reina Isabel, els carlins van sortir de les muralles i es van plantar al Turó de Sant Giribets.  Ens ho descriu un milicià anònim d’aquella batalla en el seu llibre castellà, Solsona vendida, de 65 pàgines, on parla d’aquest turó: “Entonces vimos salir de Solsona la facción capitaneada por Zorrilla, que se acampó en la altura llamada de san Giribés a la otra parte de la población”.

El doctor Llorens

El gran historiador de Solsona diu que al turó de Sant Giribets hi havia la capella de Sant Girvés, desapareguda, i que el nom de Gervasi, en català Girvés, va derivar en Giribets. L’any 1660, escriu, ja s’havia corromput el mot original”. Per tant, no podem fer-nos il·lusions i pensar que Sant Giribets va ser algun ermità dels que hi havia en segles passats per aquests verals i que el poble hauria canonitzat per la seva vida ascètica i miracles per bé que la familiaritat d’aquest cognom solsoní hauria facilitat el pas de Sant Girvés cap a Sant Giribets.

El cognom

La Josefina Gilibets Casas, de Moroia (Pinell), per la part que li toca, ha fet la genealogia dels Gilibets, com també la sanaüjana Lourdes Pujol ho ha fet per la part del seu marit, Josep Giribets, i les dues han arribat a la masia de Gilibets de Llanera, com no podia ser de cap més manera. D’allí arrenquen tos els Gilibets, Giribets i segurament Giribet, els quals s’han escampat per tot Espanya i altres nacions com Argentina, Canadà, EEUU, etc. (Internet-apellidos).

Gilibets de Llanera

Tot jeu en runes, però abans de la casa sembla ser que hi havia un santuari  iber, dedicat a l’estranya figura excavada en una de les roques centrals del gran laberint megalític: un cometa, una estrella amb cua d’aquelles que deixaven embadalits i intrigats els antics avantpassats quan els veien solcar dalt del Cel. En l’hebreu actual, que seria com l’antic iber,  cometa es diu gebit, que no és tan diferent de Giribet. Estaríem davant el santuari astronòmic del Cometa i desconeixem les cerimònies que s’hi podien practicar, tal volta corrent els uns rere els altres entre tants passadissos laberíntics. Amb l’arribada dels predicadors cristians, aquest culte que tal volta es trobava en estat decadent i molt permissiu, va arribar a la seva fi i, vist que no es podia destruir el seu entramat de pedres megalítiques, van traslladar el nou culte cristià a un indret proper perquè l’aplec havia de salvar-se, i seria on hi ha la capella romànica de la masia Santamaria, avui feliçment restaurada per la gent de Mirobalda.

Així que Gilibets i demés variants  significarien cometa i els seus portadors tendirien a ser  com els cometes:  misteriosos, constants, puntuals, brillants, espectaculars i rutilants, portadors de canvis, amants del passat i de les genealogies i per damunt de tot eixerovits i eixerovides, amb les mateixes consonants bàsiques: eiGoRiBiTS – GiRiBeTS,  que és el que comptava. L’hebreu de la Bíblia s’escrivia sense vocals i avui l’hebreu ressuscitat d’Israel també l’escriuen sense cap vocal. Cal endevinar-les.  

Laberint megalític de la masia Gilibets de Llanera, municipi de Torà.