Borés (Sant Just d'Ardèvol)

Borés, antiga masia de Sant Just d'Ardèvol.

Crònica darrera de Borés
Temps enrere Borés havia estat una de les quatre cases més importants del poble de Sant Just d’Ardèvol, com es dedueix pel privilegi de tenir una tomba a dins l’església, on eren enterrats al costat de les tombes de Gangolells, cal Torra i una altra. Avui ja fa temps que és un munt de runes enmig de la boscúria a uns 200 m del nucli, tot i que les quatre parets i algun altre element de la casa es resisteixen a caure, com donant fe de la seva antiga fermesa, i més que hauria aguantat si els seus amos actuals el 1948 no n’haguessin aprofitat les preuades pedres i les teules per fer un cobert a Gangolells, on hi van traslladar ni més ni menys que la porta sencera de Borés per fer-la al cobert tal com era exactament a la casa. Resulta emotiu veure que a la llinda del cobert de Gangolells hi ha esculpit el nom de l’antic propietari de Borés, ço és, Isidro Borés i fins i tot amb un simulacre d’escut pairal.
Els amos de Borés eren dos germans solters, que encara es deien Borés, els quals van morir sense deixar descendència. Aleshores es va vendre l’any 1920 a un intermediari, el Casacremat: Manuel Vendrell Agut, que la revengué a un oncle de Gangolells, Celdoni Gangolells Bertran, que en morir també sense descendència la llegà a aquesta casa. Durant la guerra del 36 hi anà a viure el rector del poble amb la seva majordoma, ja que la rectoria l’havien convertit en una escola. Mossèn Pere Carrera Canuda era del Berguedà i parent del vicari general del bisbat, mossèn Cinto, en temps del bisbe Valentí Comelles. Primer va ser capellà del Miracle amb altres mossens, però en passar el santuari l’any 1899 sota la tutela dels benedictins de Montserrat, ell es va quedar a Sant Just i s’hi estigué !50 anys! fins que els seus familiars se’l van emportar a Pont de Rebentí, on moria al cap de dos anys. Amb els desperfectes de la guerra, Borés va entrar en ruïna i ja ningú no se’n recordaria si no fos per la bona memòria del senyor Josep Vilaseca Gangolells, actual amo de Gangolells, que ens ha informat.


La Casa Burés de Barcelona
És forçós parlar-ne, perquè a Barcelona hi ha la famosa Casa Burés a la cantonada dels carrers Ausiàs March-Girona, d’estil modernista (1900-1905), una de les més maques de la capital per fora i sobretot per dintre, d’un luxe extrem. Doncs, bé, la va fer construir l’industrial tèxtil de Castellbell i Vilar per al seu gaudi, Francesc Burés i Borràs. L’any 2007 l’Ajuntament de Barcelona en va donar 26 milions d’euros. També la revengué a la Generalitat i aquesta, degut a la crisi, a un grup de fondos estranger. Al seu interior s’hi rodà entre altres la pel·lícula Darkness. No cal dir que l’adinerada família del Bages provenia de Borés de Sant Just d’Ardèvol, encara que probablement ja no ho sabien, com ha passat fins i tot amb els mateixos Borés de Solsona i Linya, entre els quals el nostre director del Celsona Josep Maria Borés. Els Burés van fundar en el s. XIX El Burés, la gran colònia tèxtil de Castellbell amb escola, església, cafè, etc. propis, la qual va durar fins el 1991, després d’haver arribat als 920 treballadors el 1979. La seva germana Antònia també es va fer una casa del mateix estil al mateix carrer d’Ausiàs March, dita Casa Antònia Burés.


Per què Borés?
La casa de Borés està encaixonada contra una llarga paret de roques que miren cap al nord. Així que seria força fresquívola a l’estiu. El nom de Borés, també Burés, ve del basc buru, que vol dir cap i que està present en molts cognoms bascos: Buruchaga, Aranburu... i probablement en el començ del cognom més llarg del món amb 32 lletres, el basc Burionagonatotorecagageazcoechea d’impossible lectura. La part final de Borés correspondria a l’hebreu nés, serp. El basc és un idioma aglutinant, com també l’hebreu. Vol dir que formen paraules noves menjant-se les unes a les altres. Així, de Buru-nés es formà Bur-és per dir Cap de serp. El trobarem a l’altra punta de la cadena rocosa d’on es bastí Borés. Era un lloc de culte a la serpent antiga, la mateixa que enganyà la mare Eva, i és la mateixa història de sempre. Amb l’arribada del cristianisme a aquesta contrada profunda, va ser decapitada i canviat tot per una ermita romànica on naixeria amb el temps el poblet de Sant Just d’Ardèvol.
Voleu fer l'experiment Burés? A les fosques projecteu un lot contra la paret i penseu en el nom Borés/Burés i feu moure alhora la mà de forma espontània per fer una ombra xinesca. Us apareixerà un cap de serp que us farà posar la pell de gallina; però això és vàlid per a qualsevol altre animal: ruc, gat, bou... i fins per a idiomes desconeguts de vosaltres que la mà ja en farà la traducció simultània, o sigui el subconscient. Proveu què passa amb els mots hebreus: dac, dob, sus, quita.

https://www.facebook.com/groups/civilizacionfantasma/permalink/1475778559154740/

El poble de Sant Just d'Ardèvol, municipi de Pinós.

Llar de foc de la Casa Burés de Barcelona.

El Pau, que li agrada molt de passar uns dies a casa de la seva iaia paterna, a cal Vilà de Sant Just d'Ardèvol, va ser un guia molt agradable junt amb la seva iaia per descobrir l'emboscada casa Borés.

Abans de veure la foto a casa, ningú no es podia imaginar que el Pau s'havia enfilat al cap d'un serp.

Perdiguers (Ceuró)

Santuari de la Mare de Déu de Ça Vila, tal com s'escrivia. També Savila. Al fons, la Vila de Perdiguers.

La masia

La contrada de Perdiguers arrenca enfront de la gravera de Ceuró per un camí perfectament indicat que ens hi porta. Al capdamunt s’hi troba la masia de Perdiguers, petita com ella sola, coronant tota la contrada. Una parra dóna ombra a l’entrada i només li manca una figuera, els dos arbres fruiters que fan la felicitat de l’home a la Bíblia: “visqueren junts tots els dies de Salomó, cadascun sota la seva parra i la seva figuera” (Re 5,5).El més rellevant és el turó terrós que s’alça sota la casa, un túmul que deu contenir al seu interior un gran personatge enterrat de temps molt remots. Algú, com sol passar amb aquests turons capriciosos que recorden el mont Calvari, va coronar-lo amb una rústega creu de fusta, que a jutjar pel seu estat podria fer uns 50 anys.

La Vila de Perdiguers

Aquesta, com li correspon al nom de capital de masies, de fundació romana, és grandiosa, però molt malmesa per l’enderroc del 2004, quan encara hi vivia la família Regada-Rafart. Per cert, la mare en va sortir mal ferida, i ara el Josep, de Vila en Vila, viu a la Vila d’Altès. En una de les corralines encara hi podem trobar un gruix enorme de papers impresos que hi anava llençant: fulls diocesans, diaris, revistes, programes de festes... perquè el Josep ho llegeix tot i ho recorda tot. Ens explicarà que el darrer amo de la Vila de Perdiguers va ser Josep Vila Solà que, nat el 1880, morí el 1971, com consta a la làpida del petit cementiri. Casat amb una dona de Cabiscol, va morir, però, sense descendència i la propietat passà a la seva germana, casada a Purgimon. Amb tot, no era l’hereu. Aquest va voler ser capellà i en la guerra del 36 el van matar a Lleida després d’intentar escapar-se, guanyant-se així mossèn Jaume, malgrat tot, la palma del martiri, que sempre valdrà més que la finca. Perquè avui la Vila, amb les seves 240 ha, després de moltes rebaixes, es ven per un milió rodó. Es diu que una societat hi vol fer una urbanització de luxe perquè el lloc seria molt escaient.

El santuari de la Mare de Déu de Sa Vila

Aquesta marededéu té una llarga història, recollida per mossèn Jaume Sarri, il·lustre canonge solsoní, però ningú no ha volgut publicar els seus 80 folis, que deuen reposar en l’Arxiu Diocesà. La imatge és molt singular, feta d’ivori i molt petita, la qual es guarda al Museu Diocesà i només es treu per al dia de la festa al mes de maig. Segons mossèn Joaquim Calderer seria del s. XV i segons mossèn Sarri del  XII. El cert és que primer hi va haver una capella romànica dalt d’un serrat i que després el 1781 es va bastir la nova, cosa que fa pensar al Josep que hi deuria haver hagut dues marededéus, una de romànica més antiga i l’actual. Tot i que la capella es força gran, el cambril de la Mare de Déu sembla de miniatura. Les portes que menen a dalt són molt baixes i l’altar per dir la missa a penes si arriba als genolls. Tot és graciosament petit, talment com la imatge.

Un altre túmul: els perdiguers

Abans d’assolir el santuari de Sa Vila, en un revolt, hi trobarem unes lloses que cobreixen un munt de terra enmig dels pins. Aquí sí que estem davant  l’enterrament d’un altre personatge molt afamat que visqué a la contrada ara faria ben bé 4000 o 5000 anys, a l’època megalítica de les grans pedres, les quals només podien ser mogudes pels braços dels gegants existents aleshores. Així que ja sabem la classe de personatge que protegeixen les grosses lloses. La primera arrel per-, de  perdiguers ve de pera, o sigui, pedra en antic. La gent, al veure la disposició d’aquests rocs en cercle amb un de cèntric al capdamunt, van batejar-los com els Perdiguers perquè, degut a la seva disposició, semblaven un grapat de rocs com els que llençaven amb una fona, que volaven en bloc vers el blanc, fent així més fàcil la punteria. Dir-ne Perdiguers era una metàfora divertida que voldria dir com avui perdigons, només que aquests pesaven una tona cadascun.

No cal que ens amoïnem en excavar-lo perquè no seria notícia en cap diari ni TV, només al Celsona. I els seus ossos desapareixerien a l’acte perquè els illuminati han censurat el tema dels gegants a tot el món, i només en deixen parlar en revistes marginals. No fos cas que se’ls ensorrés també l’actual model cultural, pseudocientífic i antibíblic, que imposen perquè resulta que la Bíblia parla força dels gegants i això per ells pertany a la mitologia i no a la ciència.   

La cultura que ens han venut és una estafa tan monumental com aquestes piràmides de l'Antàrtida, però lo greu és que ho han fet i ho fan a gratzient. Volen que siguem rucs i ignorants. Qui són? Surten 50 milions de vegades a la Xarxa, però mai per mai han sortit ni un sol cop als medis generalistes. Si això no us fa pensar ni us obre els ulls...

www.youtube.com/watch?v=kH-1oE6C8iw

 

La masia de Perdiguers, de la seva altura estant, corona aquesta petita i deliciosa contrada de la ribera Salada.

Extraordinari túmul megalític, defensat amb grosses roques, el qual ha de contenir les restes d'un personatge gegant de fa uns 5000 anys. És el Perdiguers original.

 

 

El pont d'Athanàgia

Extraordinari pont sobre la ribera de Sanaüja que dataria del temps de la mítica Athanàgia.
Foto: Antonio Montroig Castellà.

 

El pont de Sanaüja no és medieval, del s. XV, sinó que es remunta ni més ni menys que a l’antiga Athanàgia, com veurem per un seguit de raons molt serioses.

  1. Quan els romans, l’any 218 aC, van destruir Athanàgia fins a fer-la desaparèixer del mapa, com a represàlia per la seva rebel·lió, van decidir respectar el seu pont, ja que els era útil per al pas de les seves tropes i per mantenir en bones condicions la comunicació amb Empúries. La ribera de Sanaüja, a voltes i en aquell temps, era força més cabalosa i tots sabem del que és capaç quan plou tempestuosament, com vam poder comprovar el també proppassat 3 de novembre en què es va endur parets centenàries dels horts, degut a que l’aigua arrossegava gran quantitat de llims. El volum de l'aigua va arribar a 1 m sota el pont. Fins el pont podia perillar si no fos perquè els arquitectes de l’antiga Athanàgia el van fer a consciència. 
  2. Tenim una petita resta de la muralla d’Athanàgia, al cantó de la Canaleta. Doncs, bé, aquesta muralla s’estira fins a l’alçada justa del pont, la qual cosa ens demostra que formava un conjunt arquitectònic, de manera que les dues construccions s’han de remuntar lògicament a l’època de la ciutat d’Athanàgia. Tant el pont com la muralla.
  3. Del pont de Sanaüja s’ha dit tot. També s’ha dit que era iber. El meu germà deia que era romà perquè així ho havia sentit dir al mestre Valls i el seu prestigi no es discutia. Després s’ha dit que era romànic, de devers l’any 1000,  o sigui, de principis de l’edat medieval, i ara se’ns diu que ja és de finals d’aquella edat, s. XV. El pobre pont només ha fet que perdre anys amb el pas del temps fins a assignar-se-li només 500 anys quan de fet en té més de 3000. No s'ha trobat cap document escrit que parli de la seva construcció. És absolutament inversemblant que el bisbe d'Urgell, amo de la vila, hagués invertit tants diners en construir un pont de tanta envergadura i tan allunyat de les muralles, i tot plegat per traspassar una ribera, malgrat tot força secundària, quan estava necessitat urgentment de construir ponts sobre el gran Segre i no en tenia cap ni un. Aquesta era la veritat. Tal volta el pont d'Espia a Organyà, però d'un sol ullet i fàcil de construir i que només es podia passar a cavall d'un ruquet.  En canvi, el de Sanaüja disposava d'una trilla ampla, com per passar-hi els carruatges. Hauria estat una inversió demencial. Què haurien dit la gent en veure fer una obra "faraònica" que de cap manera feia falta per traspassar la ribera de Sanaüja? Així, doncs, aquest pont no pot ser del s. XV.
  4. Les pedres del castell de Sanaüja, sí que es pot dir amb fonament que són romàniques i que tenen poc més de 1000 anys, però si les comparem amb les del pont de Sanaüja, les més desgastades, rosegades i antigues que formen els dos ulls del pont, les del castell al seu costat semblen acabades de picar.
  5. Athanàgia, encara que ens costi de creure-ho, era la ciutat més important d’Espanya, si més no políticament,  en aquell temps que n’hi havia poques. Els seus dominis arribaven fins a Osca. Les ciutats actuals de Saragossa i Madrid a penes existien i Ilerda (Lleida) era molt més xica que Athanàgia. Aquesta era la veritable capital dels ilergets, gentilici compost de Iler-dets i Athana-gets:iler-gets, que designava la federació d’Ilerda (Lleida) i Athanàgia. Però Athanàgia tenia més pes específic, com assenyala l’historiador romà Titus Livi que relata la presa de la seva ciutat, qualificant-la de caput ejus populi, la capital del poble ilerget. Athanàgia, per tant, va ser la pàtria veritable dels cabdills Indíbil i Mandoni, que en realitat eren sanaüjencs i no lleidatans, els quals regien el poble més important d’Espanya segons l’historiador contemporani Polibi. Per tant, la conclusió és clara. Llevat de les ciutats litorals que aquestes sí que podien ser més grans: Cadis, Màlaga, Sevilla amb el Guadalquivir navegable... però a l’interior poca cosa hi havia. Numància era més petita i fins és dubtós que se n’hagi descobert el seu jaciment segons l’opinió del senyor Xavier Trepat, targarí que ha recorregut quasi tots els jaciments arqueològics d’Espanya i que defensa que les restes de Numància són falses. Es va voler acontentar l’emperador d’Alemanya que n’havia pagat les quantioses despeses de l’excavació a l’arqueòleg alemany Adolf Schulten. Val a dir que en aquells temps no hi havia gaires ponts de pedra damunt els rius perquè eren obres molt costoses que aviat se les podia endur una riuada. Això ens porta a pensar que Athanàgia tenia un pont de pedra que li donava fama ja en aquells temps anteriors a l’Imperi romà, raó de més per la qual el salvarien de la desfeta.
  6. Una persona de Sanaüja, que no diré el nom, va trobar una moneda al seu hort que podria ser d’Athanàgia. Els numismàtics fa anys que cerquen desesperadament alguna moneda de l’Athanàgia històrica, però fins ara infructuosament. Aquesta ho podria ser, per què? Doncs, perquè hi apareix dibuixat un pont de dos arcs, que podria haver estat l’emblema d’Athanàgia per excel·lència i que tothom coneixia. Algú ha dit que la moneda seria medieval i que es referiria a Ponts, potser sí, també és una casual coincidència per tenir en compte, però segons l’esmentat senyor Xavier Trepat,  que és numismàtic, no consta que a Ponts s’hi hagin encunyat mai monedes. Sanaüjencs, fem servir el sentit comú, que no és pas igual un pont de 500 anyets que un de 3500!  
  7. Finalment, en un altre ordre de coses, dir que fóra molt interessant fer una senzilla cata a la muralla d’Athanàgia per a comprovar la seva fondària i saber del cert si es tracta veritablement d’una muralla o  d’una simple paret de marge. Tant poca cosa, i en tot un any ningú no ho ha volgut fer per bé que primer certament cal demanar permís a les autoritats corresponents. Aquí cal un intrèpid i un agosarat, encara que no sigui de Sanaüja mateix. En suma, un idealista! 

Sanaüja, 17 de gener de 2016  Per solicitar una acció a l'Ajuntament de Sanaüja        ajuntament@sanauja.org 

losilergetes.blogspot.com/2011/07/atanagrum-la-numancia-ilergete.html

 

            

Algú és capaç d'explicar per què es féu aquest pont tan colossal sobre la ribera de Sanaüja, afluent del Riubregós, en plena edat medieval, com volen els experts, quan tot el curs del Segre no en tenia cap com la meitat d'aquest? Vet aquí el misteri!
losilergetes.blogspot.com/2011/07/atanagrum-la-numancia-ilergete.html

Muralla de l'antiga Athanàgia, a Sanaüja. Caldria saber si aquesta muralla s'enfonsa gaire sota terra per comprovar la seva autenticitat. És ben poca cosa, però, res de res. Apatia total per part de tothom.
losilergetes.blogspot.com/2011/07/atanagrum-la-numancia-ilergete.html

Andreu Capella, bisbe d'Urgell (1529 València -1610 Sanaüja)

El bisbe Andreu Capella, enterrat a Sanaüja

Nasqué a València (1529) i morí a Sanaüja (1609), als 80 anys, un dels bisbes més importants del bisbat d’Urgell en la seva llarga història. Ben jove, als 18 anys, ja tenia acabats tots els estudis eclesiàstics i dominava les llengües clàssiques: hebreu, llatí i grec. Tenia ànsies de Déu i volia ser cartoixà, l’ordre religiós més estricte de l’església, després de la Trapa. Va entrar a la Cartoixa valenciana de Porta Coeli, l’única que encara avui existeix de les moltes que hi havia al Regne d’Aragó, però la salut no li permeté de seguir i va tirar per jesuïta. Era una persona incansable, sempre estudiant, pregant, predicant i confessant. El nomenaren professor de Teologia a Roma i allí, en el bullici de la ciutat, no s’hi trobava bé i, com que ja tenia més bona salut, se’n tornà a la Cartoixa per viure en soledat i fer penitència. Fou prior de diversos monestirs: Milà, Nàpols, Paular de Segòvia... i va estar a punt de passar de Portugal cap a Amèrica, però se li van tòrcer els plans. Felip II el nomenà visitador i reformador dels monestirs benedictins del Regne d’Aragó, Principat de Catalunya i el Rosselló, missió que va complir a la perfecció. Fou llavors que el va premiar fent-lo bisbe d’Urgell, malgrat la resistència d’Andreu Capella, que sempre volia tornar a la vida cartoixana. Però era l’home que li feia falta al rei per aturar els heretges que aleshores, des de França, maldaven per travessar els Pirineus i arribar a Espanya. El bisbe Capella va tenir com a braç dret que el va ajudar molt, ni més ni menys que sant Josep de Calassanç, ordenat al Castell de Sanaüja, que el nomenà Vicari General de la Seu. Tots dos residien llargues temporades al Castell de Sanaüja, lloc cèntric del bisbat i no tan fred com la Seu, i des d’on recorrien l’extens bisbat, de vegades amb el trabuc a la mà perquè hi havia molts bandolers. Josep de Calassanç, dalt el Castell, tenia somnis en què es veia a Roma rodejat d’infants i sentia una veu que li deia: Vés a Roma, vés a Roma! Així que va marxar, amb el disgust del bisbe, sense saber què hi faria, allí a Roma. El bisbe continuà treballant de valent al seu bisbat, on era molt estimat de tots els fidels, i no cal dir dels sanaüjans, que el tenien tan a prop. Durant els seus 23 anys de bisbe d’Urgell va convocar quatre Sínodes. Se suposa que alguns serien a Sanaüja. Consistien en reunir tots els capellans i càrrecs religiosos del bisbat per parlar dels problemes de l’església i mirar de trobar-hi solucions. Quin enrenou per al poble! Per tant, era un home d’acció, malgrat que el seu fort era la pregària. Quantes hores passaria a la capella del Castell, avui derruïda! Per això va escriure un seguit de llibres sobre l’oració, que es van traduir a l’alemany, l’italià i el llatí. En aquells anys es va celebrar el Concili de Trento que recomanava predicar i llegir la bíblia en la llengua vernacla, no  en llatí, perquè la gent l’entengués. Ell va creure que tampoc no estava bé fer-ho en castellà, com s’estilava llavors a Catalunya, i va escriure un llibre en català perquè els capellans poguessin fer els sermons en la llengua materna del poble. El va editar al Castell de Sanaüja amb una impremta comprada a Alemanya, que es creu que va ser la primera d’Espanya. El llibre es titulava: Sermons dels diumenges i festes principals de l’any.

Finalment, va morir a Sanaüja el 22 de setembre de 1609 segons alguns  o 1610 segons altres, “con tanto desconsuelo, dice Ximeno, de morir obispo como otros de morir sin serlo”, en paraules del text consultat. La seva mort va ser molt sentida i les cròniques diuen que es van produir molts miracles a la vila, degut a la fama de sant que l’acompanyava. Aquells dies moltes dignitats eclesiàstiques i reials es farien presents a la Vila de Sanaüja per donar sepultura al gran bisbe, en la mateixa església parroquial on avui reposen les seves despulles, quasi ignorades de tothom perquè el bisbe Capella era tan humil i tan cartoixà de l’ànima que no va voler cap inscripció a la seva làpida, ni el nom, ell que era fins i tot membre del Consell del Regne de Felip II. Després de 400 anys, només dues austeres però enigmàtiques inicials AC, damunt una llosa esbocinada, semblen indicar-nos que al dessota s’hi troben les despulles mortals del gran bisbe Andreu Capella. Va ser contemporani de grans sants, com santa Teresa d’Àvila i sant Joan de la Creu, per tant també del nostre Joan Roca, amb els quals hauria pogut competir en experiències místiques de pregària i en ciència espiritual. Sant Lluís Bertran, nascut també a València tres anys abans que ell, va dir que l’havia vista levitar  tot pregant, aixecar-se de terra. En resum, tenim un sant potencial, no proclamat, enterrat a l’església de Santa Maria de Sanaüja. Ja seria hora passada d’exhumar el seu cadàver, aixecar la llosa que el cobreix, veure el seu cos, que probablement estar incorrupte, amb tots els documents escrits i algun objecte personal que probablement hi dipositarien per guardar memòria d’una personalitat tan sàvia i tan santa com fou el bisbe Andreu Capella, i que tal volta el Senyor ara vol glorificar com es mereixia. Per tant, els qui podeu fer-ho, comenceu a moure fitxa. Seria d’una gran repercussió per al poble de Sanaüja i per a tot el Bisbat d’Urgell.  

 

En recordança

Fa pocs mesos que ens va deixar el Cisco del Molí, Francisco Zaldo Font, de 68 anys. Era una persona que estimava molt les coses de Sanaüja, el seu poble. Venia a ser com un arxiu vivent. A més de saber tots els noms de les cases del poble, actuals i passats, per exemple, coneixia moltes històries recollides de la gent gran que només ell sabia amb precisió per estar dotat d’una gran memòria, com també per exemple la història del Llençol de l’Estamariu. Ja el trobem a faltar, persones com ell són un privilegi per al poble. Segur que li hauria entusiasmat la idea de treure a llum les despulles del bisbe Capella i que amb la seva càmera s’hauria afanyat a fotografiar la tomba i a rumiar per tirar endavant aquest petit gran projecte. Al cel siguis, Cisco!

En aquesta pàgina podem observar una foto de la recent estàtua de pedra de la Mare de Déu a l’església de Sanaüja, que és una reproducció lliure de la que van esbocinar en la guerra civil. Inaugurada aquest any, va ser esculpida per una colla de picapedrers del poble, dirigits pel constructor Joan Jounou Fornells. Fou beneïda pel senyor Arquebisbe d’Urgell, mons. Joan-Enric Vives i Sicília.

Vet aquí, doncs, una altra empresa per dur a terme en referència a l’església de Santa Maria de Sanaüja, com seria desenterrar les despulles mortals del bisbe Andreu Capella. 

https://www.youtube.com/watch?v=1Sx_HDvbowo

 

 

 

Suposada tomba del bisbe Andreu Capella d'Urgell, a l'església de Sanaüja, amb les misterioses incials AC com a única inscripció. Salta a la vista que el bisbe va voler ser enterrat com un cartoixà, amb el total menyspreu de si mateix.

Estàtua de la Mare de Déu recentment introduida a l'església de Sanaüja en remembrança de la que hi havia al frontspici de l'església i que va ser derruïda per la guerra. És una reproducció lliure adaptada a l'estil modern.
http://www.lleida.com/noticia_canal/sanauja-ja-llueix-la-verge-esculpida-sis-vein