La Balma de Sant Sebastià (Clarà)

Els follets de les obagues

Prosseguint encara per aquesta ruta de les obagues de Pinell, com la dels Mallols, Moroia, Can Castell, Pujantell…, arribem, guiats per una parella moroiana dels follets de les obagues, a l’obaga de Babià, on ens espera un indret realment sorprenent. Es tracta de la gran Balma de Sant Sebastià, també coneguda per la Balma de Babià. S’amaga al fons d’una ballanca i amb prou feines si resulta visible, tot i la seva grandària. L’espessa vegetació, els pins de grossa soca que s’enlairen devers el sol i la profunditat de la rasa fan que els pocs passants d’aquestes boscúries no s’adonin de la gran concavitat que hi ha sota terra o fins i tot sota els seus peus mateix. El sol escalfa el sostre i l’obertúria de la balma ja que es troba de cara a migdia, al revés de la Balma del Marrà, dels Casals, que s’esbadalla de cara al nord. Amb tot, les dues tenen similituds, per bé que la Balma de Sant Sebastià és molt més gran, sobretot pel que fa a l’alçada del sostre, però antigament no els mancava a cadascuna el seu saltant d’aigua per dutxar-se, quan no hi havia secada, i el corresponent toll d’aigua clara, que avui en el cas d’aquesta es troba ple de roques, com a grosses lloses que s’han desprès del sostre pel pas del temps i que han deixat el toll i l’antiga plaça de la balma coberts de runes.

 La catedral de Clarà

Runes, certament, perquè en realitat  es tracta d’una obra humana. La van bastir el nostres avantpassats, després de considerar l’avinentesa del lloc per les roques, l’aigua i el seu caràcter feréstec. No podia ser excavada a cegues per la naturalesa. Va caldre que ho fessin els homes per donar-li tota l’amplitud necessària per acollir la gent i celebrar-hi les seves cerimònies. Venia a ser la catedral pagana de Clarà. Els cultes que hi tenien lloc segurament anaven adreçats al famós déu Bacus, com passava quasi arreu del món, i que se celebraven en coves. Bacus era el déu del vi i de la disbauxa, conegut entre els grecs pel déu Dionís. Aquest déu representava les forces instintives i vitals que provocaven el renaixement de la vida i per això les cerimònies solien tenir lloc en començar la primavera. La gent, amb l’excusa o el pretext legítim d’honrar Bacus per implorar-li la fecunditat de les terres, s’entregaven al consum del líquid més diví del món, s’emborratxaven, es drogaven fins a perdre la noció del temps i acabar tots en una gran orgia, i d’aquí vingué el nom de les bacanals, de Bacus. Els botellons d’avui van per aquest camí.

 La capella de Sant Sebastià

L’Imperi romà va intentar amb edictes moderar els excessos del culte al déu Bacus, que ja venia de molt més antic. Ja Noè, diu la Biblía que es va emborratxar i els seus fills el van veure nu i el cobriren. Va ser l’Església la que es va sortir amb la seva, condemnant les festes bacanals, però no pas del tot perquè va haver de cedir en la celebració dels Carnavals, que les van substituir, també al començ de la primavera. Al nostre país i concretament a Clarà, els responsables de la retirada de la seva “catedral” serien els primers cristians que hi van arribar des de Roma, segurament soldats romans als que l’Imperi els donava terres com a paga pels seus serveis. Aquells soldats fundarien aquestes masies més antigues que avui encara contemplem i portarien la seva devoció a sant Sebastià, que havia estat un soldat màrtir de Roma molt venerat. La gran balma va cessar de la seva funció sagrada, però pagana, i a prop seu s’erigiria en bescanvi la capella de  Sant Sebastià, ja a camp obert. I no sols una, sinó potser dues, una a Sant Sebastià, que se celebra el 20 de gener, i l’altra a Sant Fabià, que és el 19, i que avui en queda un record en la casa de pagès de Babià, davant la capella, nom que provindria de l’antic sant Fabià. D’aquesta manera es van acabar les orgies de la balma, que no sabem com se’n diria llavors, i la gent van viure sense enyorar-les massa, feliços amb la missa i el pa que els donaven, però també amb aquell ball tan animat que no hi podia pas faltar mai, ni que al país hi hagués un pam de neu, i que era el que feia córrer el jovent de Sant Climenç i de totes les rodalies cap a Sant Sebastià fins a temps no massa llunyans.

 

 

 

Capella de Sant Sebastià de Clarà. S'hi celebra l'aplec el Dilluns de Pasqua, amb entrega del pa beneït.

Capella de Sant Sebastià de Clarà i la masia Ventoldra, casa rural.

La Roca dels Piteus (Pinell)

 

La veu popular

Hi ha topònims o noms de lloc que poden semblar insignificants, perquè responen a indrets allunyats o oblidats de la major part de la gent de l’entorn. Es el cas que ens ocupa. Només dues o tres persones deuen conèixer la Roca dels Piteus, ja caiguda en l’oblit quasi total. Però, vet aquí que encara hi ha un jove que la coneix. Es tracta del Marc de Sant Sentís. Es troba a uns dos-cents metres abans d’arribar a la capella de Sant Tirs, a la dreta. Es tracta d’una petita plataforma arran de terra, que té al davant tot un seguit de pedres escapçades.

Segons el Marc, que ho va sentir del seu padrí, era un lloc on hi anaven els firaires de Sant Llorenç de Morunys, coneguts, com se sap, pels piteus, per vendre els seus productes. Certament l’indret s’hi prestava perquè les codineres eren un lloc ideal per a preservar els articles del fang i la polseguera, però és dubtós que els piteus es desplacessin de tan lluny a aquest lloc. La veu popular es va inventar una suposició que amb el temps es va convertir en quelcom acceptat.

Què són els piteus?

Avui dia són un motet o gentilici per indicar els habitants de Sant Llorenç de Morunys, però antigament era el nom autòcton del nostre país per indicar els menhirs, una paraula holandesa o, si més no, nòrdica, que vol dir pedra alta. És injust perquè els nostres avantpassats ja tenien el seu propi mot, piteus, per mencionar aquestes pedres dretes i misterioses, que no se sap ben bé perquè servien per bé que el nom les relacionava per la seva forma amb el penis, de pito, així de clar, i per tant aquestes pedres tenien un referent sexual clar. Es creia que fomentaven la fecunditat de la terra a semblança evidentment del que fa l’òrgan viril. El poble de Sant Llorenç, a la part oriental, té un seguit incomptable de pedres dretes i arrodonides sota el serrat del Codó. Són els Piteus de tota la vida i l’explicació veritable de l’origen del discutit nom dels seus habitants. Val a dir que a la casa veïna de Gepils, respecte a Sant Sentís, hi ha també la font del Piteu, aquesta ja només coneguda en aquests temps secs per un sol habitant al món: el Gepils o Ramon Ribolleda. Segur que hi havia un menhir, avui a terra. També cal esmentar la serra del Piteu, a Salomons, on hi ha el menhir o piteu tirat a terra, sense que ningú l’aixequi, com tampoc el gran menhir de Pedrafita, a Lloberola, també a terra i ben punxegut que és. El va descobrir el Tovellà, el Ramon Coromina de Tovells, en pau descansi, amb el seu grup Caminant fem cultura, com deia ell.

La Roca dels Piteus

 Seria un lloc per recobrar la força viril ja perduda o debilitada. Coneixent aquella gent ibèrica no podia ser altrament. El seu anhel era mantenir el vigor sexual, sense el qual ja no valia la pena de viure. El cristianisme una vegada més va canviar aquest concepte tan sensual de la vida. I vet aquí que tot aquell munt de piteus de la Roca dels Piteus, que semblaven nans del petits que eren, van ser demolits o escapçats. La seva soca encara es conserva clavada a terra en alguns, molt desgastada pel pas dels segles. Tot sembla ja un trinxader. Vet aquí, però, que, tot fent-se els distrets, en van deixar un de sencer, dels més xics. És possible o no que avui dia encara conservi un xic d’aquella virtut vital per aquell que hi posi les mans al 

La Roca dels Piteus, poc abans d'arribar a la capella de Sant Tirs de Pinell a la dreta de la carretera, venint de Solsona. Un "piteu", com ho diu el mateix mot, és una pedra dreta en forma de membre viril, pito, però els entesos només saben dir-ne menhir, menystenint així tanmateix la saviesa dels nostres avantpassats.

La Salsa (Alt Urgell)

Història

A un 1 km més amunt d’Ogern, tot seguint el riu Baell, s’alça un massís rocós i espadat, anomenat la Salsa. Hi ha una capella romànica força gran, dedicada a sant Cerni, amb una espadanya de doble campana i tres xiprers alts i arrenglerats, que només els en falta un per recordar les Quatre Barres catalanes. El recinte és meravellós i fa de bon estar-hi. Un llibre recull les impressions dels visitants, totes molt positives. La primera referència de la Salsa es troba a l’acta de consagració del bisbat d’Urgell, vers el 860, que esmentava totes les parròquies urgellenques. Per tant, la Salsa ja era una parròquia, mentre que Ogern encara no ho era. La gent havien de pujar de baix el pla a dalt el turó de la Salsa per anar a missa i a tots els actes de culte. El mossèn també residia dalt, en la seva rectoria avui enrunada. Aquesta situació anòmala es va perllongar fins al 1913, quan el rector d’aleshores va prendre la decisió de construir una església al poble d’Ogern, que molts anys va estar amb el campanar inacabat fins que mossèn Jordi Sala el va portar a la fi, ja a les acaballes del s. XX.

Prehistòria

Aquest massís rocós, molt llarg i estret, era sens dubte un poblat iber, molt ben fortificat per la seva alçària i per estar perfectament encinglerat. Els espadats de ponent són verticals i paorosos, tallats a pic per braços poderosos o forces secretes que ens són desconegudes. La natura per ella sola no fa aquestes coses, que requereixen intel·ligència i planificació. Cal destacar les tombes antropomòrfiques al peu de l’àbsida, encarades vers la sortida del Sol, i el cup perfectament rodó i profund, excavat a la pedra viva.

Actualitat

La gent d’Ogern han convertit la seva antiga Salsa en una espècie de parc temàtic dedicat als Pastorets, una de les marques d’identitat del poble. Uns rètols de lletres cremades a la fusta ens indiquen els diferents indrets: Balma dels Pastorets, Font dels Pastorets... Hi ha pessebres amb precioses figures, un d’ells introduït al forat d’una balma amb unes cases que imiten algunes del poble. S’hi endevina la mà del Ramiro de cal Sastre en tot aquest conjunt artístic. No hi pot mancar una raconada per al dinar campestre. La taula, prou llarga, sembla de pedra, però està feta d’un ciment que la imita, així com també els bancs, perquè a la Salsa tot és pedra. També hi han fet arribar l’aigua perquè hi hagi una font amb aixeta i una petita bassa amb peixos de colors que fan la delícia dels infants.

Les coves dels sentinelles

Com a cosa inèdita, podem contemplar una pedra triangular que fa ràfec a gran altura damunt el riu Baell. Al desota hi ha dues coves excavades a la roca, on hi feien guàrdia els sentinelles encarregats de vigilar aquest pas tan important en aquell temps, com era el camí per anar a buscar la sal de Cambrils, un element molt apreciat en aquell temps perquè sense sal realment no es pot viure, no es troba bona la carn ni cap vianda, amb la qual cosa l'espècie humana entraria en perill d'extinció perquè sense sal no es menjaria el necessari, a més de servir també per als animals de càrrega i per al bestiar. L'accès a aquestes dues és coves és impossible sense l'ajuda de cordes, per això era un lloc de guàrdia.

El nom

Tothom es pregunta què voldrà dir la Salsa. Gairebé la major part dels topònims que s'escauen a les ribes d'un riu depenen d'aquest. El riu és un accident geogràfic de primer ordre, sigui petit o gran, i es converteix en formador o creador de molts topònims al llarg del seu curs. La Salsa s'alça a la riba del petit i darrer afluent de la ribera Salada anomenat el Baell. Quan el Baell entra en la raconada de la Salsa passa per un petit congost, de manera que els vianants d'altre temps es veien obligats a passar per l'aigua, quan utilitzaven aquest riu com a camí per ananr a Cambrils de la Sal. Feien xip-xap amb els peus i, com que al mateix temps solien portar algun sac de sal a l'esquena o a cavall d'un ruquet, algunes vegades els queia el sac a l'aigua i vet aquí la salsa. Resultava força còmic si algú s'ho aguaitava. Quins treballs a treure el sac de l'aigua, ple de sal que es fonia en poca estona riu avall. Per això, d'aquest indret, per altra part, estratègic, en dirien la Salsa. Posar una mica de sal a la conversa vol dir fer gràcia. Salsa és sinònim de gatzara i diversió. Així l'antic poblat de la Salsa va prendre nom d'aquest indret.

 

El més dolent i tràgic del món: Desperta't.

www.youtube.com/watch?v=nBWl6WGWt10