Gangolells

L’adéu al Josep

Josep Vilaseca Gangolells havia nascut per a ser pagès perquè era el primer de la colla de germans. Era un dret, però també una obligació que requeia sobre l’hereu i que ell va saber portar amb dignitat i responsabilitat. No seria pas un hereu-escampa. En mig d’alzineres vetustes i d’espesses obagues va créixer fort i sa, guardant els bons costums heretats dels avantpassats, com, per exemple, beneir la taula cada dia en ple segle XXI. Sabia fer l’ofici de patriarca com pocs en queden ja d’aquells temps preterits. No en sé gran cosa de la seva vida, però veient-lo i escoltant-lo ja s’endevinava que estàvem davant d’un gran home. Donava gust sentint-lo parlar dels carlins, aquella gent noble i valenta de Sant Just d’Ardèvol i de Pinós que a mitjans del s. XIX es van alçar per defensar l’antic ordre al crit de “Déu, Pàtria i Rei”, en front de la revolució francesa que arribava a Espanya com un tsumani d’idees noves que ho volien canviar tot. El Josep, a més de fer de pagès d’una finca molt gran, tenia temps per llegir i formar-se. Poca televisió i molta lectura. Amb la seva esposa Maria van tenir cinc fills i els van donar tot el que van poder renunciant a comoditats, perquè els fills eren la màxima prioritat, fins que es van anar esquerant de la masia per guanyar-se la vida.

Va morir el dia de sant Martí, 11 de novembre, un xic de sorpresa a pesar d’estar malalt, i va ser enterrat al santuari del Miracle, com no podia ser de cap més manera, perquè era com casa seva, tal com va dir el P. Poch que va presidir el funeral amb els dos monjos de la Comunitat, pare Jordi i pare Xavier Morell, i a més mossèn Ignasi Montraveta que el va assistir espiritualment els darrers dies al Centre Hospitalari del Solsonès.

Per ell, però, la mort no va ser cap sorpresa. El P. Poch, al final del funeral va tenir la bona inspiració, no prevista, de llegir una poesia del Josep, que ell mateix havia fet per a acomiadar-se de tothom i ser posada en el seu recordatori. Una poesia molt sentida, digué, i que reflectia molt bé la persona que va ser el Josep.

ADÉU

Adéu Gangolells estimada

que hem compartit junts alegries i penes,

acull bondadosa aquesta fillada,

dels que portem la teva sang a les venes.

 

Adéu esposa, adéu fills, adéu mainada,

un bes sincer i de tot cor una abraçada.

No ploreu pas per aquest adéu sense tornada,

és com la fosca que desfarà la matinada.

 

Adéu germans, adéu veïns, adéu amics,

perdó us demano si amb ma conducta us he faltat,

la pau de Crist ens faci nobles i ens faci rics

i ens doni ales per arribar a l’eternitat.

 

La Verge Nena amb un somrís i la paraula,

us guiarà en l’hivern cru d’aquesta vida,

tot esperant amb fe i amor la gran florida

a dalt del cel junts al voltant d’aquella taula.

 

Josep Vilaseca Gangolells.

Un crim passional

El Josep, amb la seva partença, s’ha endut records de l’entorn que ja no tornaran, com aquell amor apassionat dels hereus del Mas i de Massafrets per una noia que tots dos volien i que va acabar amb la mort d’un. El del Mas va espiar el noi de Massafrets a la vora del camí de la parròquia, que era Sant Just d’Ardèvol, i allí el va matar. Una creu ho recordava fins que la va cremar el foc del 1998 i encara ara algú de bon cor la va intentar restituir amb dos troncs entravessats.  El fet va trasbalsar tot el país, tot i que abans els crims passionals no eren rars. Havia passat feia poc o tornaria a passar aviat en el cas de Cinca i Riart a Lladurs, que va suposar la venda de Cinca. Aquí va passar el mateix amb el Mas, que van quedar arruïnats i es van haver de vendre la finca. La van comprar a Gangolells, cosa que permetria saber en quin anys va tenir lloc aquella desventura total de  l’hereu del Mas, perquè la noia tampoc s’hi va casar. A les ciutats, com Madrid i Barcelona, eren els anys de l’amor romàntic, però a pagès aquelles modes no hi arribaven. Eren els anys de la Terra Baixa, la gran obra teatrald’Àngel Guimerà, d’èxit clamorós, l’any 1896, en què el pastor Manelic, boig per la Marta, mata l’amo Sebastià perquè s’hi entenia. Avui, sense que ens n’adonem, passa al revés. Els malèfics illuminati, amb les modes genèriques que creen, ens han matat l’amor romàntic i també ho pagarem car.

Què voldrà dir Gangolells?

Vora la casa hi ha un seguit de rocs desperdigats, clavats fortament a terra. Segurament n’hi havia més en temps passats, però ja és estrany que no s’hagin fer servir mai tots per fer parets o la mateixa casa. Molts apareixen arrenglerats. Aquí hi deuria haver hagut alguna construcció o altra, tal volta un santuari pagà que va caure en l’oblit. Hi descolla un petit empedrat de lloses rústegues que sembla natural sense ser-ho. La gent, que eren pastors, hi van veure la imatge dels cagallons que deixa el ramat i d’aquelles pedres en van dir els Gangolells per indicar aquell indret de les seves pastures. El mot té la mateixa arrel que Cangueli, quin Cangueli! És l’expressió per indicar que un es “caga” de por. Ara som als dies de fer cagar el tió, un costum pagà dels nostres avantpassats ibers, molt anterior al cristianisme, incorporat al nostre Nadal. Benvingut sigui i a picar fort el tió, el símbol de la prosperitat i dels temps messiànics de  l’abundància que tots els pobles han anhelat.

 

 

    

 

 

La casa de pagès de Gangolells de Sant Just d'Ardèvol.

Les pedres clavades a terra molt abundants a l'indret, o sigui, els Gangolells, que volia dir els cagallons del ramat de bestiar, com a metàfora divertida a un fet sense explicació.

Rocs de l'era megalítica arrenglerats, realitzant una funció desconeguda per nosaltres. Tal volta restes d'un santuari, tal volta pedres de la fertilitat per a les pastures, tal volta pedres per augmentar la saó del prat ja que així tocava més aigua per àrea de pastura.