Etimologia dels cognoms

Puigpinós

Maria Rosa Miras Puigpinós pregunta sobre el seu segon cognom. Creu que podria estar emparentat amb la noblesa dels Pinós. La veritat és que no entenc ni d'heràldica ni de genealogies, únicament em fixo en el significat etimològic del cognom i, en el cas que sigui un topònim, intentar localitzar-lo, com és el cas. 

Puigpinós és una masia o casa de pagès, com es diu al Solsonès, del poble de Timoneda, municipi de Lladurs. És una propietat de 400 has., molt gran, amb molts boscos. Els amos d'aquesta masia es deien Puigpinós i és de creure que tots els Puigpinós han sortit d'aquí. Sí que és veritat que hi ha una altra masia Puigpinós a Peramola, en un dels llocs més recòndits de la nostra geografia. La Maria Rosa sabrà per quina part es decanta la seva ascendència. Puigpinós de Timoneda es va vendre a la masia de Cirera de Munt de la Llena, també de Lladurs, però en la venda hi figurava una claúsula curiosa, això vers els anys 60-70, que deia: Mentre hi visqui un Puigpinós en aquesta casa, no haurà de pagar res. Al final, només hi visquia una dona que es deia Puigpinós, amb dues filles, una de casada, l'altra deficient. Però només hi passava els estius i la resta de l'any residia a Sabadell. D'aquesta casa n'havien de sortir molts Puigpinós perquè el besavi d'aquesta dona va tenir 13 fills, dels quals l'isidre es casà amb una noia de Sabadell i d'aquest matrimoni en sortiria amb el temps la néta que seria la darrera Puigpinós que va viure a Puigpinós. Per tant, és molt possible que la mare de la Maria Rosa, que es deia Puigpinós, i ella mateixa descendeixin d'aquesta gran casa pairal que va ser en temps passats. 

El nom de Puigpìnós prové del puig o turó piramidal, bonicament punxegut, que es veu rera la masia. No vol dir un "puig ple de pins", encara que n'estigui, sinó un puig punxegut, acabat en punta. L'arrel "pi" s'aplica a l'arbre pi perquè aquest arbre fa les pinyes, les quals acaben en punta, però l'arrel pi es troba en es-pi-na, que no té res a veure amb l'arbre. També en pi-nacle, element arquitectònic acabat en punxa. En realitat, Pinós ni tan sols és un adjectiu, sinó un substantiu, sinònim en certa manera de piràmide. Puigpinós voldrà dir el Puig del Pinós, o sigui, del turó punxegut. D'aquí ve que hi hagi llocs que es diuen Pinós a seques, com el poble de Pinós, al mig de Catalunya, perquè està edificat en un lloc que hi ha una muntanya acabada en punta, que és el Pinós pròpiament dit. Puig-Pinós és un nom de dos noms juxtaposats, en els quals se sobreentén la preposició "de" de pertinença. Precisament el topònim és tan antic que, primer, no té article al davant, no es diu El Puigpinós, sinó Puigpinós. Segon, no té preposició de pertinença, de, perquè aquests articles i enllaços no s'havien format encara en el llenguatge vigent. 

Per tant, Puigpinós és un cognom etimològicament misteriós, tal com eren considerats els turons i muntanyes acabats en punxa, com les piràmides. Molts turons acabats en punxa, tot i semblar naturals, en realitat són artificials. Es creia que emetien un tipus d'energia vital, espiritual, que afavoria l'apropament a Déu o al món sobrenatural. Per això les capellls romàniques es feien al cap dels turons i de les muntanyes. 

 

 

Nota: Aquest escrit següent és de l'any 1998, però retocat. S'afegeix als cognoms perquè pot servir per aclarir un xic més l'origen d'aquests dos cognoms i en atenció bàsicament a Xavier Llovet.

Llovet/Llobet i Santesmasses

Es tracta d’una casa de pagès o masia, situada gairebé al capdamunt d’un turó punxegut que es troba a l’esquerra de la ribera de Madrona, ja cap al final del seu curs. Justament aquest turó està coronat per les restes d’una capella romànica força interessant. Encara conserva l´absis i les parets laterals. Havia estat una sufragània de Madrona. Hi acudia el vicari a dir-hi missa les festes, i s’hi batejaven i enterraven els fidels d’aquesta contrada. Encara avui, a l’entorn de la capella, s’hi poden veure ossos del que havia estat el cementiri.

El que també està enrunada és l’antiga casa de Santesmasses, veïna de can Llovet. D’aquí en va sortir la nissaga dels Santesmasses, escampada arreu. El seu nom provenia dels patrons de  l’antiga capella romànica, que serien santa Marta i els seus dos fills i d’aquí el nom de Santes Martes, el qual es pronunciava Santes Marces, del llatí Març, planeta Mart i el mes de març. A l’altra bande de ribera hi havia justament la capella de Sant Mer, avui santuari de Sant Mer, però dedicat a al Mare de Déu del Remei.  Sant Mer era l’espòs de santa Marta i pare d’aquesta família, els quals van ser tots ells màrtirs a Roma, què més natural, docns, que anessin junts en el culte. De fet, Roma i Madrona no estaven tan lluny com això. Hi havia una via romana que passava per dalt la serra de Madrona,. I alguns cristians que s’escapaven de les persecucions se’n deurien venir a viure aquí i hi portarien relíquies dels seus sants romans.

Aquesta masia de can Llovet va ser construïda, segons la llinda,l’any 1778. L’estrenaren els matrimonis Salvador Llovet i Mònica Jou. Sembla ser que provenien de la casa veïna de Santesmasses, la qual potser es deuria començar a enrunar, ja que en els llibres de la parròquia de Madrona de can Llovet en aquells anys se’n diu Santesmasses o casa de Llovet. Es van afanyar a tenir fills per veure si arribava aviat l’hereu, però es va fer esperar. Nasqueren Maria (1780), Teresa (1782), Mònica (1785), un nen finalment (1789), però mor de seguida i és batjat sense nom, i per últim Francesc Llovet Joau (1791).

Aquesta nissaga dels Llovet es va estroncar a primers del segle XX perquè el darrer Llovet es vengué la propietat i se n’anà a, Pla d’Urgell, on comprà terrees de regadiu. Concretament a un poble que es deia llavors Utxafava. Pel que es veu era una persona molt dinàmica, decidida i un xic revolucionària. Al nouvingut no li va agradar el nom d’Utxafava i el va fer canviar pel de Vilasana, que és el d’avui, però escrit Vila-sana, malauradament tan cursi com el Guarda-si-venes. Era el pare del doctor Llovet, un gran cirurgià de la columna vertebral de fama mundial.  VA operar entre altres el qui seria el president de Rússia, Boris Ieltsin. Cada any el doctor Llovet visitava can Llovet per recordar la seva antiga casa pairal i per venerar els ossos del cementiri, que són dels seus avantpassats, i tenint en compte a més que per a ell els ossos no tenen cap secret. És un error que alguns es vulguin canvir el cognom Llovet per Llobet perquè`es pensen que ve de “llop”; però, Llovet, com va demostrar Joan Peris fan anys en el seu llibret Disquisicions toponímiques, amb Castellar de Nuc per fons (no posà pas l’horrible N’Hug, que és un disbarat, ja que Nuc vol dir font, les Fonts del Llobregat), vol dir torrent, rasa, rierol, font... Hi ha un altre Llovet a Pinós, prop del santuari. Llovet és de la mateixa arrel que Llovera i Lloverola, escrits també malament Llobera i Lloberola per mor del doctor Joan Corominas i en contra de la tradició escrita.

Can Llovet va ser comprat per un cabaler de Rossells, que tingué una filla, Margarida Torra, que també va tenir una pubilla, la Carme actual, viuda de Josep Ribalta, els quals tingueren tres fills: Lluís, Francesc (+) i Rosa. Antigament can Llovet tenia dues masoveries, avui en runes, que eren cal Guerxo i cal Fatxenda.  Es conta que l’home que vivia a cal Fatxenda un dia estava vora el foc, tot somiquejant, mentre bullia l’olla. De sobte, va sentir un soroll. Se li ensorrava la casa, i corrents cap a fora. Li va anar d’un pèl que no l’hi caigués al damunt.

Can Llovet és una cassa de pagès que té un entorn molt bonic. Unes grans obagues, en les quals hi ha, primerament, una fontque no s’asseca mai i que porta l’aigua a la casa sense bombejar. Tot i que la casa és tan amunt, encara ho és més la font. En mig de l’obaga hi ha el famós Clot de l’Infern i també les runes de Sant Joan de Bordell i del Castell de Bordell. Aquest Clot de l’Infern té el seu misteri encara pendent de ser desxifrat, ja que a la part de darrera la serra hi ha la preciosa, bucòlica i encisadora Valldàries, la qual vista de de Santes Creus de Bordell, al punt culminant de la serra, ofereix una de les millors vistes de Catalunya que es poden veure. Valldàries vol dir la Vall dels Gegants, de raça ària. Tan ben feta està. Hi van treballar molt en fer-la. Alguns turons són piramidals, com molt especialment aquest de can Llovet on s’aixecava la capella romànica de santa Marta i els seus fills, Santes Masses, perquè seria un punt tel·lúric.

Etimologia dels cognoms

 

Masot/Massot

 Xavier Llovet em pregunta sobre aquest cognom, del qual puc dir alguna cosa, no pas a nivell genealògic, sinó, com de costum, sobre els seu origen i etimologia. Només cal dir que al poble de Lloberola, més pròpiament Lloverola com antigament, del municipi de Biosca, hi ha la Masia del Masot. Val a dir que la gent del lloc diuen invariablement el Masot, amb una sola s, i no Massot, amb dues s, i podríem establir a grans trets que el Massot és originari de Mallorca, que és on es troba amb més densitat, tant com a primer cognom com a segon, mentre que Masot abunda més a la província de Lleida, que és on curiosament té el seu punt de partença, a la masia del Masot de Lloberola. No cal dir que les males transcripcions del cognom, amb s o ss, haurà fet que alguns es barregessin. Per la part de Mallorca, només ressenyar-ne un portador il·lustre, com seria el monjo benedictí de Montserrat, Josep Massot Muntaner (Palma, 1941), filòleg, la qual cosa faria, si em conegués, que s’esverés i posés en quarantena quasi tot el que dic; historiador, sobretot de les illes Balears, i gran promotor i dinamitzador de la cultura catalana pels seus llibres, articles, director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Creu de Sant Jordi i altres. També sembla que hi ha molts Massot a la demarcació de Girona. Doncs, bé, per aquesta rama, l’origen del nom cal trobar-lo en algun mas dels molts que hi ha, que es diria Massot amb el significat derivat de mas que li atorga el sufix –ot, de caràcter despectiu o augmentatiu: Massot. No passa res. A Vilanova de l’Aguda hi ha el Masset, al peu de la carretera, que si en algun temps va ser petit, ara és grandiós per la seva explotació agropecuària, regada pel Canal Segarra-Garrigues.

El cas és que hi ha molts Massot i Masot en la toponímia catalana, tal com es pot veure als mapes del vissir-icc, però lo rellevant és que el Masot de Lloberola, del qual crec que deu descendir per alguna rama o altra el Xavier Llovet, és que Masot no vol dir ni mas ni masia ni té cap sentit despectiu. Es tracta d’un mot que increïblement ja era el topònim original molt abans que s’hi fes el mas o masia, com passa per altra part amb la immensa majoria de les masies: primer és el topònim, després la masia i després el cognom. Per pura casualitat el lloc ja es deia Masot i el mas va prendre aquell nom de l’indret, com s’hauria pogut dir la Pedra o la Roca. Al mateix terme de Biosca hi ha la masia de la Masquita, que tampoc no ve pas de mas-masia, ni de la mesquita àrab, sinó d’un megàlit zoomòrfic en forma d’àliga, que s’esqueia a l’endemig de dos camins. Allí Mas vol dir al mig i quita àliga en hebreu, probable sinònim d’iber. És l’Àliga del Mig, que malgrat la destrossa parcial que va sofrir a gratcient dels cristians que hi veieren un ídol, encara és observable avui. En el cas del Masot va ser més afortunat, ja que el megàlit, que també el té, resta tan fresc i tan sencer com al primer dia. Els pagesos l’han respectat i els cristians també, com veurem. És esplèndid i únic en el seu gènere. Es tracta d’una pedra força rodona i grossa rematada per dues de més xiques a cavall i amb un  misteriós senyal creuat, que d’antuvi podria semblar una fita. En aquest cas, però, aquí Mas-Ot vol dir el Senyal del Mig, on Mas significa mig, com a la Masquita, allò que està al mig. Mas, mig, és el mot original que en català va donar nom al mas o masia pròpiament tals, perquè els masos es troben al mig dels camps. El mas és una institució catalana, la paraula masia ho demostra. No la trobarem en llatí clàssic per més que els escrivans medievals, que eren més catalans que nosaltres, es van inventar allò de mansus per designar tants masos com hi havia al país. L’únic problema pendent és demostrar clarament i empírica que les masies ja proliferaven molt abans de Crist. Que mas vol dir mig es comprova de moltes maneres, com en mascle, en referència al genital central. Com en Mas-caró, la cara del mig de la nau. Paraules com mes, part de l’any, i mesura ens evoquen el que hi ha en mig de dos extrems: espai, temps. També mesa, taula, es refereix a l’espai del mig. Per altra part, el mot hebreu Ot, senyal en hebreu,ja apareix a la primera pàgina de la Bíblia quan diu que Déu va posar dos ots, senyals, al cel: el Sol i la Lluna per senyalar les festes entre altres funcions.

Ara bé, el megàlit del Masot presenta tants interrogants com vulgueu. El qui, com, quan i per què se li pot aplicar totalment. A primera vista, ens podríem pensar que Ot  es refereix a tota la peça, com si la roca fos posada al mig del marge i prou. Ara bé, com que es dóna el cas que en la roca hi ha esculpit un senyal evident, una creu, no cal dir que aquest és el veritable Ot, el qual és tan important que té com a base i suport la gran roca, coronada per dues mes petites. Com que el senyal o Ot es troba al bell mig de la roca potser és això el que vol indicar el Mas-ot o tal volta el senyal en si era conegut com el Masot. Es tractava d’un símbol sagrat i venerat. De fet, es tracta de l’esvàstica en la seva formulació més simple: una línia ondulada amb un traç recte al mig. Per la seva finor, fet sense escarpa, es dedueix que es remunta al temps dels megàlits, quan era possible mollejar la pedra com si fos de fang. El signe de l’esvàstica o lauburu basc, quatre caps, de lau/quatre i buru/ cap es perd en la nit dels temps i es propi de totes les civilitzacions antigues. Era un símbol de bons auguris i de felicitat per al gènere humà fins que el nazisme el va desacreditar. Aquesta petita esvàstica del Masot recorda el lauburu de la llinda de l’Ajuntament de Biosca, on curiosament també hi és, però d’època moderna. L’origen de l’esvàstica, de quatre braços, està en la constel·lació d’Orió, la més formosa, formada per un quadrilàter de quatre estrelles i les tres estrelles arrenglerades al mig, les Tres Maries. És el que vol representar l’esvàstica del Masot de la forma més simple possible, i molt encertada perquè al contrari de les altres esvàstiques, amb el seu traç sec i recte al mig demostra que vol representar les Tres Maries d’Orió i que, per tant, el símbol universal de l’esvàstica està relacionat amb aquesta constel·lació, que un dia va aparèixer dalt del Cel de forma sobtada, causant un gran impacte i un gran enrenou en tota la humanitat. El traç de la lletra Z, ja pràcticament desapareguda amb la ratlla al mig, volia representar segurament  Orió perquè dels molts noms que tindria algun començaria per Z o es diria Zeta, com també la M, segurament perquè se’n diria Míriam. L’Església dedica la imatge d’Orió a Maria, quan la Bíblia es refereix a aquesta constel·lació amb aquestes paraules: Qui és aquesta que s’alça com l’aurora, bella com la lluna, resplendent com el sol, terrible com els esquadrons en ordre de batalla?, Càntic dels càntics 6,10. El traç ondulat del Masot representa el moviment rotatori d’Orió, aparent perquè en realitat és la Terra la que gira durant la nit. Tot això ja ho va explicar Jaume Clavé en el llibre La revolució de Mart, Jesucrist a trenc de mil·lenni, de l’any 1998, o sigui, que ara al cap de 20 anys val la pena recordar-ho, malgrat que ningú n’ha fet cap cas i es segueix dient que l’origen de l’esvàstica és completament desconegut. Doncs, visca la ignorància! Mentrestant ens fumiguen cada dia perquè no plogui i ningú no ho veu perquè ja ningú no mira al cel, ens enganyen com si fóssim criatures. Gent, deixondiu-vos!

En conclusió, el Masot seria un dels noms antics de l’esvàstica, però resti clar que això només valdria per als Masot descendents del Masot de Lloberola (Segarra).

https://seryactuar.org/2018/02/17/josefina-fraile-cambio-climatico-o-manipulacion-del-clima/

 

 

 

El megàlit del Masot, masia de Lloberola (Segarra), amb el famós símbol de l'esvàstica esculpit al damunt.

El Masot de Lloberola, a pocs metres i a l'altra banda de la carretera.

La constel·lació d'Orió és visible al nostre hemisferi boreal a la tardor i hivern. A la nit, va tombant i les Tres Maries del mig es veuen sortir dretes com un ascensor al moll de Barcelona. Són la "Barra del Cel" que va donar nom a la nostra Bar-cel-ona, batejada així pels pobles de la Mar, 5000 anys aC, en els seus mapes dels litorals de tots els continents, inclosa l'Antàrtida i Groenlàndia. Es ficaven a totes les desembocadures dels rius fins que les seves naus lleugeres feien "rom", tocaven a terra, i d'aquí el nom de Roma a 40 kms de la desembocadura del Tíber. Allí, per aquesta circumstància ordinària, nasqué Roma. Aquella gent, per altra part, parlaven la llengua catalano-castellano-luso-galaico-franco-corso-sardo-italo-valenciano-balear, perquè ningú no s'ofengui. El nom de Barcelona ho demostra, i el de Roma. I mil més.

L'àliga de la Masquita, masia de Biosca, a la serra de les Agudes. Fixem-nos en l'habilitat per a fer l'ull que 7000 anys després encara és conserva.

Llinda de l'Ajuntament de Biosca, amb un lauburu (esvàstica basca) a cada extrem.