Etimologia dels cognoms

Cognoms aclarits, començant pels recents 

Si algú vol que li digui el significat del seu cognom o de qualsevol altre que li interessi, pot demanar-m'ho. O bé, li donaré una solució satisfactòria, o bé, m'abstindré reconeguent que no el sé. Em refereixo només als cognoms catalans. La meva investigació en el món de la toponímia em permet abordar també el món dels cognoms, ja que molts provenen de les moltes masies que poblen Catalunya. En general, en la immensa majoria dels casos va ser la masia la que va donar el cognom als seus moradors, i no pas a la inversa. Les masies són topònims que provenen d'algun tret del terreny on s'ubiquen. Catalunya va ser formada i afaiçonada pels cabalers que sortien de les masies, on hi havia una gran natalitat. Els seus fills marxaven a les ciutats amb els seus "cabals", diners, entregats pels seus pares com a herència, amb els quals podien muntar un negoci a la ciutat o poble i formar una llar, generalment també nombrosa, en la qual els fills rebien el cognom del pare, que era el nom de la masia. Així, doncs, si algú sent una viva curiositat per l'etimologia o significat del seu cognom, que el demani al meu correu electrònic o en el comentari a peu de pàgina.

 

 

 

 

 

La Via Làctea o Camí de Sant Jaume, icona de la peregrinació a Compostel·la des dels temps més remots.

Pelegrí

Aquest cognom que em demana Juan Pelegrí Martín, originari de Barcelona, no és pas cap nom de lloc originàriament, sinó eminentment personal. Es refereix a una persona que "peregrina" a un lloc sagrat. A l'antiguitat eren tres els llocs on es peregrinava: Roma, d'aquí el sinòmim romeu, en castellà romero; Santiago de Compostel·la, a visitar la tomba de l'Apòstol Jaume, i Jerusalem. De fet, cal reconèixer que hi havien peregrinacions menors, als santuaris sobretot: Montserrat, Núria, el Pilar, Covadonga..., però el que ens interessa és el cognom Pelegrí. Segons el mapa dels "apellidos más frecuentes de España", els Pelegrí estan molt concentrats a la provìncia de Lleida, on el porten com a primer cognom 315 persones contra 290 com a segon. Barcelona, tan populosa, també arriba a 231 i 291, i entre tot Espanya fan 1055 i 1074. A la província de Madrid sumen 57 i 29. Ara bé, el focus originari del cognom dins de la província de Lleida, molt extensa, cal buscar-lo a Balaguer i no precisament a Lleida capital. A Balaguer és un cognom freqüent i, a més, existeix cal Pelegrí, a la via d'entrada a la ciutat, una casa notòria d'arrels fondes per bé que malauradament el cognom primer s'ha convertir en segon. El duia mossèn J Ribas Pelegrí, un capellà d'Urgell, que morí molt jove i que era encarregat dels seminaristes menors del Seminari d'Urgell. Un d'aquest tenia un hamster per mascota que va mosegar el mossèn, que al cap de poc temps va contreure un càncer limfàtic i morí molt jove, un bon i sant capellà. Balaguer era la porta de sortida dels pelegrins que anaven a Santiago o Sant Jaume de Galícia, tant pels catalans com pels que venien de l'Europa mediterrània. Lògicament també hi passaven de tornada. Per tant, probablement un d'aquells infinits pelegrins es deuria quedar a Balaguer, tal volta atret per l'amor d'una formosa pubilla catalana. Res d'estrany que es quedés a Balaguer i que hi tingués una llarga descendència. No cal dir que per la gent de Balaguer aquell estranger, segurament, va ser per sempre més el "Pelegrí". Per tant, és possible que el nostre Juan Pelegrí tingui la seva soca a Balaguer, si bé cal reconèixer que de pelegrins en podien sorgir en molts llocs, però aquest punt de Balaguer resulta molt emblemàtic, primer per la seva situació de pas per anar a Compostel·la i segon perquè el mapa del INE, Instituto Nacional de Estadística de España, situa la màxima densitat de Pelegrí 'ns a la província de Lleida, però que segurament es troben quasi tots a Balaguer i Lleida capital, a 20 kms.  

Val a dir que el mot i cognom Pelegrí va sofrir el canvi de r per l: peregrí/pelegrí, degut a que les dues consonants són dentals i per tant intercanviables. El castellà s'ha quedat amb l'original: Peregrino. I que l'original era Peregrí es demostra per l'etimologia. Pelegrí ve de Peregrí perquè per- voldrà dir pera, o sigui, pedra, equivalent també a muntanya, pic, roca... Els pelegrins seguien una ruta traçada amb pedres, que els marcava el cami a seguir. Anaven de pedra en pedra i això era pere-grinar, on grinar indica graduació, de tros en tros, escalonadament, com els graus del termòmetre... En la remota antiguitat ja es peregrinava (no és correcte el verb pelegrinar) a Compostel·la, com dic en els meus llibres, i el Camí de la Via Làctea es va convertir en el Camí de Sant Jaume. Els pelegrins pagans, que eren els celtes, anaven a visitar la tomba de Noè a Galícia, si no m'equivoco, i després els cristians anem a fer-ho amb la de Sant Jaume, que està molt bé, fins al punt que en tot Europa no hi ha res més europeu que el Camí de Sant Jaume. Ja en temps fabulosos, quan es van configurar les muntanyes i serralades, es van aixecar pics punxeguts que sobresortien i que quan un desapareixia de la vista tot caminant, n'apareixia un altre més enllà per indicar la ruta, els quals també portaven a Compostel·la, de pic en pic, com segurament es podria comprovar avui dia. Com seran els Pelegrí? Doncs, aventurers, agosarats, llençats i comunicatius, i no cal dir religiosos, romàntics dels estels al cor de la nit quan es fa visible el Camí de Sant Jaume dalt el cel senyalant dretament la tomba de Galícia a la 1 o les 2 de la nit (horari d'estiu)... Sense oblidar el terme semàntic peregrí, derivat, que vol dir home d'idees peregrines, rares i estranyes, tenir sortides peregrines o inesperades.

Aquest cognom català, per tant, corresponia incialment a un estranger que seria francès, italià, suís, alemany o de qui sap quina altra nacionalitat. T'aconsello que si disposes de 99€ et facis fer una examen de la saliva, cada dia més de moda, i et diran de quines ètnies o països descendeixes i en quina proporció. Trobaràs les instruccions a "genealogia por ADN los 4 mejores test de ADN para discernir tus orígenes".

Des d'un altre vessant, es pot evocar el nom de pila Pelegrí, no cognom, poc comú per altra part. Sant Pelegrí és el gran advocat per al càncer i els devots li resen aquesta oració perquè ell es va curar d''un càncer a la cama i d'aquí que se l'invoqui perquè curi les persones que pateixen aquesta malaltia, avui tan freqüent.

Si sant Pelegri també falla, a més de la medicina oficial, cal acudir sense por a la plata col·loïdal com a últim recurs. Valgui com a idea peregrina, però tanmateix prodigiosa.

 

Sant Pelegrí, sant advocat per a curar el càncer.

Sort

Sort és un cognom que segurament vindrà de la capital del Pallars Sobirà. Així com molts es diuen Barcelona, Solsona, Tarragona, Sabadell, Cervera, Manresa i d'altres pobles més xics com Sanahuja, Pinell, Berga..., doncs, a algun nen, no nena, li van posar Sort perquè era nascut en aquesta població, potser de pare desconegut, com solia passar. Ara bé, si la seva ascendència no el porta al Pallars, aleshores el cognom podrà venir d'alguna masia que es deia Sort, que n'hi ha algunes. Tres al Solsonès, en concret, a Montpol, a Besora i a Timoneda, aquesta completament en runes i sols coneguda de dues o tres persones, i cal dir que a Solsona existeix alguna família amb aquest cognom. També hi ha una barriada notable que es diu Sort a Llobera d'Alinyà (Alt Urgell) i una altra masia a Planes d'Hostoles, a la Garrotja. Era costum a les cases pairals catalanes donar un bocí de terra a un dels fills, extret de la finca, allò en deien la Sort, com si diguessin la seva fortuna, el que li tocava, i per això hi ha molts indrets a Catalunya que se'n diu la Sort i, quan s'hi feia una cabana en aquell bocí de terra, se'n deia la Cabana de la Sort. Per tant, el cognom Sort té un origen toponímic, i no cal cercar-lo en conceptes abstractes com felicitat, alegria, fortuna... la sort de tenir un infant, per exemple. Segons la seva ascendència ha d'adreçar la recerca cap un indret petit o gran que se'n digui la Sort i que aquest estigui lligat a una masia. Per altra part, el nom de la capital Sort significaria pont, segons diuen, perquè era un punt estratègic per a fer-hi un pont. De fet, a primera vista sembla plausible ja que de "sort" s'ha derivat "sortejar" que és el que fan els ponts per salvar la barrera o l'obstacle d'un riu. Ara bé, també cal reconéixer que hi havia diferents maneres de passar un riu: ponts, passeres, cordes penjades, passareles, barques o balses, guals, etc. i "Sort" podia ser una manera més de travessar-lo. 

NOTA: A resultes de la present postal treta de la Xarxa i gràcies a la insistència de Josep Sort Serarols per conèixer el possible origen del seu cognom, caldrà rectificar el significat de pont per a Sort, malgrat que el pont hi és i descolla, però en l'antiguitat almenys aquest no hi era. Es veu clar que aquí la Noguera Pallaresa fa una ziga-zaga perfecta. Tomba cap a la dreta i després cap a l'esquerra, recuperant la direcció primera. És a dir, el riu "sorteja", fa una "sort", un dribling momentani i ràpid. S'ha conservat el verb sortejar, però no pas el nom arcaic de sort, nom femení, que equivalia a dir ziga-zaga o giragonsa. Antigament significaria quelcom així com evitar o esquivar amb la rapidesa d'un llamp una topada, un xoc fatal, fos a cavall o a peu contra un enemic mortal que t'envestia, per exemple, amb l'espasa o la llança. Era qüestió de reflexos i, si un se'n "sortia", es podia considerar que havia tornat de mort a vida. Fer una "sort" era sinònim d'escapar-te d'una mort segura per una casualitat del destí, o sigui, que amb el temps es va convertir en tenir "sort". Per tant, la població de Sort voldrà dir ziga-zaga, però amb el sentit de salvar un obstacle quasi invencible i en definitiva ser "afortunat", i d'aquí li ha vingut per la força inherent al nom l'èxit de la seva loteria, convertida en la primera d'Espanya. Tot va entrellaçat i continuarà. És quant menys un desig, tant per a Sort com per al Josep Sort Serarols, que sempre acabarà sortint-se dels problemes de miracle.

   

Postals de Catalunya. Vista antiga de Sort. Observi's la gran ziga-zaga de la Noguera Pallaresa, que li valgué el nom de la Sort a l'indret, allò que "sorteja" a dreta i esquerra.

Espadamala

L'Enric Espadamala s'interessa pel significat etimològic del seu cognom, que respon a una masia de Torelló, per partida doble, perquè hi ha Espadamala de Dalt i Espadamala de Baix, que potser hauria de ser d'Abaix. No el coneixia ni com a cognom ni com a masia, però vet aquí que consultant a la Wikipèdia em trobo amb aquestes dues masies de molt antiga casta, i allí es troba, crec, la significació del topònim, sense pretendre-ho. Transcric: "A l'angle NW, a nivell del segon pis, sobresurt una mena de torreta de defensa construïda amb totxo damunt de la qual hi ha un cap de biga estranyament datada el 1146, on es representa la cara d'un esquelet; la tradició popular explica que serveix per espantar els mals esperits". Doncs, ni més ni menys, aquest detall arquitectònic ha sobreviscut fins al dia d'avui perquè la gent el considerava rar, xocant i important, i va servir, segurament, per anomenar la masia, i després totes dues, per bé que l'ensenya només es troba a Espadamala de Dalt. Espada-mala serà un cognom compost, en el qual Espada voldrà dir, doncs, el que diu: espasa, en català. Això no vol dir que aquí Espada fos castellà, sinó que la paraula deuria vacil·lar entre espada i espasa, i no sabem quin dels dos mots respon millor a l'arrel original, si el mot castellà o el català. De vegades guanya el castellà,  i la major part el català. Doncs, bé, Espada serà tant com dir que espanta, és el que fa l'espasa brandant a dreta i esquerra, obligant a tirar enrera. I -mala està clar que vol dir "esperits". És el que deia, la Wikipèdia, al reportar la versió popular de la figura i dir pel que servia ens dóna la clau, per "espantar els mals esperits", o sigui, Espada-mala. Aquest -mala el trobem estès en la toponímia. Matamala és un poble del Capcir amb un bosc sagrat de grans avets a la planura. No és el bosc sagrat, que també, sinó que cal traduir-lo per Bosc dels esperits", Mata-mala. Espada-mala no és un substantiu més un adjectiu, sinó dos substantius juxtaposats. Abans els noms funcionaven així, i ara per traduir-los bé no hem de dir bosc sagrat, sinó bosc dels Mala, que eren els mals esperits. Tenim el Puigmal, que voldrà dir el Puig del Mal esperit, també el Puig del déu, però no el Puig dolent, de mal. Aixó és el que se m'ha acudit amb aquest cognom tan desconegut per mi, però que té molta història i alguna transcendència. No és poca cosa foragitar els mals esperits i trobar la manera de fer exorcismes per defensar les cases, particularment les masies que es troben en paratges dessolats. I una observació final. Es creu que allò que foragita els mals esperits és lògicament la creu, però això no fa més que confirmar que Espada-mala voldrà dir l'Espasa dels mals esperits, perquè ara ens adonarem que l'espasa en realitat és com una creu, té forma de creu, amb el braç vertical molt més llarg que el travesser. L'Espada dels mals esperits, de la masia Espadamala de Dalt,  era equivalent a dir la Creu dels mals esperits i encara amb més fonament perquè l'espasa mata i fa fugir. Era les dues coses: Espasa i Creu.

Espadamala de Dalt de Torelló, actualment casa rural.

Clavera

Contestant a l'Albert Clavera Calvet, la veritat és que desconeixia aquest cognom, tot i dir-me jo Clavé/Claver. A primera vista sembla el cognom Claver feminitzat. Avui sona malament. Fora normal que a partir deTeixidor, per exemple, és fes Teixidora, però de Teixidor n'hi ha a milers, a Girona particularment, i de Teixidora cap. En canvi, sí que hi ha molts Ferrera, però potser es tracta d'un nom de lloc. Si Clavera fos un derivat de Claver, n'hi hauria molts a València i no. Es troben a Barcelona, Palma, Lleida i Madrid, i en unes 103 localitats segons el INE. Així i tot, fora lògic que fos un femení de qui s'encarrega de les claus, per exemple de les claus de la ciutat, de l'església o d'alguna altra entitat important, que haurien confiat el càrrec de guardar la clau a una persona de confiança, en aquest cas a una dona, però perillava més que fos la dona del claver o clauer, o també la mestressa de la masia Claver, ja que Claver és un topònim que respon almenys a tres masies: la principal a Ribelles, municpi de Vilanova d el'Aguda. Una altra important a Torruelles de Llobregat, el Mas Claver, i una altra encara a la Selva, enrunada, a Sant Hilari Sacalm. Moltes possibilitats i poques certeses. Pel que fa a Claver, topònim, voldrà dir barret, com també Claverol, barret allargat. Es tracta d'indrets amb un turó en forma de barret. Claver, alló que es clava en el cap, un barret. Una arrel d'origen hebreu/arameu/ibèric: kubaj, barret. 

Amb tot, cal remarcar que la toponímia és tan rica que també es troben alguns llocs que es diuen Clavera, el més important seria el Pic de Clavera entre la Vall d'Aran i la Vall d'Àneu i fent frontera amb França, de 2677 m. Sembla un lloc verge i molt bonic a l'estiu particularment, envoltat d'estanys com el mateix Estanyet de Clavera. La seva cresta és una punxa, que forma com un triangle molt simètric i majestuós que corona tota la contrada. Potser li van posar Clavera perquè sembla la punta d'una arreu, d'aquelles que es clavaven a terra amb les mans com la que porta sant Isidre. O com una altra eina que es diu plantador, que serveix per plantar a mà patates, fesols, remolatxa i tota mena de llavors. 

 

El Pic de Clavera entre la Vall d'Aran i la Vall d'Àneu.

Tudela i Solsona

Es tracta  de dos topònims, més que no pas de dos cognoms, que també ho són. Hi ha dues Tudela una mica grans, com són les poblacions de Tudela de Duero i Tudela de Ebro. I hi ha, per altra part, dues Tudela petites com són Tudela de Segre i Tudela de Cervera. Les persones que porten aquest cognom poden provenir d'alguna casa que es digui Tudela, concretament una masia, que n'hi ha o bé serà perquè algun avantpassat seu va ser fill d'una mare soltera. Llavors, al no tenir pare conegut, se li posava com a cognom el nom del poble on havia nascut i, com a segon cognom, el de la mare. El significat de Tudela prové del topònim. És un mot que es remunta a temps més o menys remots, ja no se sap què podia significar. A més, aquest nom de poble no porta article, la Tudela, que vol dir que ja fa temps que es va oblidar el que volia dir i que pertany a l'època en què el llenguatge del país encara no havia inventat els articles. Ara bé, aquí es dirà el que vol dir. Ve del català titola. Té les mateixes consonants, la qual cosa no implica una certesa, però sí una possibilitat. Es tractaria d'un tret del terreny o del territori que emularia l'òrgan vital masculí, transmissor de la vida. Els antics eren molt aficionats al plaer sexual, per a bé i per a mal. No ens vulguem queixar ara de reprimits, perquè tot té els seus inconvenients. Per exemple, en fer-se vells, ja es desanimaven i s'haurien estimat més morir-se abans que ser privats de la potència sexual, que per llei natural és decadent amb el pas dels anys. Bé, només cal mirar una foto aèria de Tudela de Duero per veure la tita d'aquesta ciutat. Les altres poblacions no s'hi presten tant perquè es tracta de serrats en forma de penis més difícils de veure, que hi ha a l'entorn del topònim, més o menys pròxims.

Pel que fa al cognom Solsona val la mateixa resposta. Solsona és l'antiga Xelsa del país dels lacetans, la Celsona. I vol dir Excelsa, elevada, enlairada, tal com era dalt del serrat de Sant Bartomeu. Després els romans en conquerir-la la van destruir i la van fer edificar de bell nou a baix el pla, on és avui. Solsona, com a capital dels lacetans, era la capital de Catalunya al emps dels ibers i abans dels romans. El seu nom transmet grandesa i transcendència, coratge i fortalesa d'esperit i de cos.

Aquí veiem la tita de Tudela, tant el penis com els testicles, dibuixats a la perfecció pel curs del Duero. Tudela és com dir titola, amb un canvi vocàlic, però conservant les mateixes consonants. I segur que després de tants segles a Tudela de Duero encara no s'han assabentat d'on són ficats. Ara bé, és possible que els transmeti una certa vitalitat, tant a les persones com a les plantes. Afirmació hipotètica. El Duero, per altra part, és el riu més tortuós del món, de manera que tampoc és estrany que entre tantes giragonses li hagi sortit aquesta broma un xic atrevida.

Navès/Navés

La Núria Pijuan pregunta pel cognom Navès o Navés, el qual primerament respon a un poble important del Solsonès, si més no per la gran extensió del seu municipi, el qual inclou nuclis tan importants com Busa i Besora, a més de Tantellatge, Sant Feliu de Lluelles, Pegueroles, la Valldora... Hi ha molts cognoms que estan presos dels pobles o ciutats: Solsona, Barcelona, Sanahuja, Manresa, Pinell... Quan neixia un nen o nena de pare desconegut, se li posava un cognom inventat i a voltes era el seu lloc de naixença, a voltes també el mes de l'any, etc. No sabem si el cognom Navés compta amb molts individus. A Solsona n'hi ha una família, oriünda de Claravalls (Urgell). Aquí sempre s'intenta explicar el significat etimològic del cognom, prescindint de la seva genealogia o procedència heráldica. Vet aquí l'origen del poble de  Navès.

La ciutat ibera de Setelsis, avui Solsona, era la capaital dels lacetans i per tal d’organitzar bé el seu territori va edificar un castell a l’indret on s’aixecava el pont de l’Aiguadora amb una missió clara. Era vital controlar una ruta tan important com la que passava per allí i tenint en compte que el riu Aiguadôra a voltes és molt cabalós, era obligat travessar-lo per aquell pont. A més, era una zona fronterera amb els bergistans (de Berga), amb  els quals els lacetans podien estar confederats, però això no els eximia pas de pagar impostos i drets de pas per utilitzar aquell pont. Tenint en compte tot això, el més probable és que Navès vulgui dir pont i que el castell de Navès fos el “Castell del Pont”. Encara que actualment la carretera se’n vagi a fer una llarga giragonsa, el camí més dret per arribar al pont de l’Aiguadôra passa pel Castell de Navès, com ho demostren els pals de la llum o del telèfon. És més que probable que des del capdamunt del Castell es domini amb la vista el pont de l’Aiguadôra, a no ser que el tapin els arbres. Antigament els ponts eren molt importants, n’hi havia pocs i calia conservar-los, defensar-los i cobrar-ne els drets de pas en aquell règim feudal que ja governava el món milers d’anys abans de Crist i que a casa nostra  va durar fins al segle XIX, quan es van abolir els drets dels senyors feudals. Els romans no van poder acabar amb el feudalisme, com tampoc no van poder acabar amb la llengua catalana-valenciana-balear i del Rosselló ni amb les altres de la península ibèrica, com el basc i el castellà, ni amb les d’Europa, totes les quals van continuar essent vives, tot i la repressió i la voluntat d’unificar l’Imperi i obligar tothom a escriure només en llatí. Desprès de la desfeta de l’Imperi romà, els únics que van seguir escrivint en llatí van ser els eclesiàstics. De mica en mica la llengua del poble, el català en el nostre cas, va reaparèixer en l’escriptura, però es va retardar molt degut a la poca gent que sabia d’escriure, ja que lògicament tothom era analfabet llevat dels monjos, començant pels mateixos senyors feudals. Totes aquestes coses cal endevinar-les i trigaran molt temps encara a figurar en els llibres de text de la nostra mainada.

 Calia que el Castell lacetà de Navès tingués prou altura com per dominar el pas de l’Aiguadôra a l’indret del pont, on avui hi ha el popular Forn de l'Aiguadôra, que fa el pa molt bo, d'aquell que és tan natural que es floreix. Si s’havia d’eliminar algun turó que privés la vista d’aquells castells, ho feien sense gaires problemes. Fixeu-vos en el planell de Bantolra. Un turó que fou aplanat perquè privava els gegants de Busa de veure la fondalada. Els gegants, que segons la Bíblia van existir tant abans com després del Diluvi, van conviure amb els homes i van establir un règim d’ajuda mútua. Vet aquí el feudalisme que encara rememorem en les festes majors amb els gegants. Els gegants ajudaven els homes en les empreses difícils, com va ser aixecar els fonaments del Castell de Navès amb un pis de grosses roques, punxeguda cap a la vora per a fornir al mateix temps una millor defensa al Castell. Evidentment aquelles roques no calia polir-les ni picar-les. Interessava només que fossin ben grosses i només els gegants eren capaços de transportar-les no sols perquè eren molt forçuts, sinó perquè tindrien els seus secrets i tècniques avui desconegudes per nosaltres.

 No he pogut trobar cap idioma en el qual de pont se’n digui o se n’hagi dit navès; però l’anàlisi de la paraula ens ho ve a dir. Dividim la paraula en dos trossos: Na-vès. La segona arrel –vès és la mateixa d’aiguavès, l’indret on els rius vessen l’aigua a un altre o al mar. Vès ve de vessar i de vessant. Els rius són com una canal amb una teulada a cada banda, que li vessen les aigües.  D’aquí que Navès vulgui dir pont ja que el pont uneix el vès d’un costat i de l’altre dels rius i serveix per “anar d’un vès a un altre”. El resultat d’aquesta frase sintèticament és Na-vès = pont. Pot ser que Navès sigui el mateix que Navàs i de la mateixa arrel que Navarcles, que haurien tingut tots dos un pont sobre el Llobregat. La per altra part significa uniónexenus... És probable que Navès sigui iber, que és el mateix que dir hebreu, o també podria ser basc, l’idioma dels gegants, o una paraula antiga tan catalana com aiguavès, que s’hauria perdut. Amb tot, una cosa sembla clara. Quan es van idear les lletres de l’alfabet, a l’hora d’afaiçonar la es va pensar en dibuixar un pont perquè la té forma de pont i això vol dir que la paraula que en aquells moments hi havia per a designar el que era un pont havia de començar pel so de la n, i aquesta hauria pogut ser perfectament la paraula Navès, pont, de la mateixa manera que la F era un dibuix de la Font, la P de la Pipa, la Q de la Cua, la R de la Arreu, la S de la Serp...

 

Etimologia dels cognoms

Puigpinós

Maria Rosa Miras Puigpinós pregunta sobre el seu segon cognom. Creu que podria estar emparentat amb la noblesa dels Pinós. La veritat és que no entenc ni d'heràldica ni de genealogies, únicament em fixo en el significat etimològic del cognom i, en el cas que sigui un topònim, intentar localitzar-lo, com és el cas. 

Puigpinós és una masia o casa de pagès, com es diu al Solsonès, del poble de Timoneda, municipi de Lladurs. És una propietat de 400 has., molt gran, amb molts boscos. Els amos d'aquesta masia es deien Puigpinós i és de creure que tots els Puigpinós han sortit d'aquí. Sí que és veritat que hi ha una altra masia Puigpinós a Peramola, en un dels llocs més recòndits de la nostra geografia. La Maria Rosa sabrà per quina part es decanta la seva ascendència. Puigpinós de Timoneda es va vendre a la masia de Cirera de Munt de la Llena, també de Lladurs, però en la venda hi figurava una claúsula curiosa, això vers els anys 60-70, que deia: Mentre hi visqui un Puigpinós en aquesta casa, no haurà de pagar res. Al final, només hi visquia una dona que es deia Puigpinós, amb dues filles, una de casada, l'altra deficient. Però només hi passava els estius i la resta de l'any residia a Sabadell. D'aquesta casa n'havien de sortir molts Puigpinós perquè el besavi d'aquesta dona va tenir 13 fills, dels quals l'isidre es casà amb una noia de Sabadell i d'aquest matrimoni en sortiria amb el temps la néta que seria la darrera Puigpinós que va viure a Puigpinós. Per tant, és molt possible que la mare de la Maria Rosa, que es deia Puigpinós, i ella mateixa descendeixin d'aquesta gran casa pairal que va ser en temps passats. 

El nom de Puigpìnós prové del puig o turó piramidal, bonicament punxegut, que es veu rera la masia. No vol dir un "puig ple de pins", encara que n'estigui, sinó un puig punxegut, acabat en punta. L'arrel "pi" s'aplica a l'arbre pi perquè aquest arbre fa les pinyes, les quals acaben en punta, però l'arrel pi es troba en es-pi-na, que no té res a veure amb l'arbre. També en pi-nacle, element arquitectònic acabat en punxa. En realitat, Pinós ni tan sols és un adjectiu, sinó un substantiu, sinònim en certa manera de piràmide. Puigpinós voldrà dir el Puig del Pinós, o sigui, del turó punxegut. D'aquí ve que hi hagi llocs que es diuen Pinós a seques, com el poble de Pinós, al mig de Catalunya, perquè està edificat en un lloc que hi ha una muntanya acabada en punta, que és el Pinós pròpiament dit. Puig-Pinós és un nom de dos noms juxtaposats, en els quals se sobreentén la preposició "de" de pertinença. Precisament el topònim és tan antic que, primer, no té article al davant, no es diu El Puigpinós, sinó Puigpinós. Segon, no té preposició de pertinença, de, perquè aquests articles i enllaços no s'havien format encara en el llenguatge vigent. 

Per tant, Puigpinós és un cognom etimològicament misteriós, tal com eren considerats els turons i muntanyes acabats en punxa, com les piràmides. Molts turons acabats en punxa, tot i semblar naturals, en realitat són artificials. Es creia que emetien un tipus d'energia vital, espiritual, que afavoria l'apropament a Déu o al món sobrenatural. Per això les capellls romàniques es feien al cap dels turons i de les muntanyes. 

 

 

Nota: Aquest escrit següent és de l'any 1998, però retocat. S'afegeix als cognoms perquè pot servir per aclarir un xic més l'origen d'aquests dos cognoms i en atenció bàsicament a Xavier Llovet.

Llovet/Llobet i Santesmasses

Es tracta d’una casa de pagès o masia, situada gairebé al capdamunt d’un turó punxegut que es troba a l’esquerra de la ribera de Madrona, ja cap al final del seu curs. Justament aquest turó està coronat per les restes d’una capella romànica força interessant. Encara conserva l´absis i les parets laterals. Havia estat una sufragània de Madrona. Hi acudia el vicari a dir-hi missa les festes, i s’hi batejaven i enterraven els fidels d’aquesta contrada. Encara avui, a l’entorn de la capella, s’hi poden veure ossos del que havia estat el cementiri.

El que també està enrunada és l’antiga casa de Santesmasses, veïna de can Llovet. D’aquí en va sortir la nissaga dels Santesmasses, escampada arreu. El seu nom provenia dels patrons de  l’antiga capella romànica, que serien santa Marta i els seus dos fills i d’aquí el nom de Santes Martes, el qual es pronunciava Santes Marces, del llatí Març, planeta Mart i el mes de març. A l’altra bande de ribera hi havia justament la capella de Sant Mer, avui santuari de Sant Mer, però dedicat a al Mare de Déu del Remei.  Sant Mer era l’espòs de santa Marta i pare d’aquesta família, els quals van ser tots ells màrtirs a Roma, què més natural, docns, que anessin junts en el culte. De fet, Roma i Madrona no estaven tan lluny com això. Hi havia una via romana que passava per dalt la serra de Madrona,. I alguns cristians que s’escapaven de les persecucions se’n deurien venir a viure aquí i hi portarien relíquies dels seus sants romans.

Aquesta masia de can Llovet va ser construïda, segons la llinda,l’any 1778. L’estrenaren els matrimonis Salvador Llovet i Mònica Jou. Sembla ser que provenien de la casa veïna de Santesmasses, la qual potser es deuria començar a enrunar, ja que en els llibres de la parròquia de Madrona de can Llovet en aquells anys se’n diu Santesmasses o casa de Llovet. Es van afanyar a tenir fills per veure si arribava aviat l’hereu, però es va fer esperar. Nasqueren Maria (1780), Teresa (1782), Mònica (1785), un nen finalment (1789), però mor de seguida i és batjat sense nom, i per últim Francesc Llovet Joau (1791).

Aquesta nissaga dels Llovet es va estroncar a primers del segle XX perquè el darrer Llovet es vengué la propietat i se n’anà a, Pla d’Urgell, on comprà terrees de regadiu. Concretament a un poble que es deia llavors Utxafava. Pel que es veu era una persona molt dinàmica, decidida i un xic revolucionària. Al nouvingut no li va agradar el nom d’Utxafava i el va fer canviar pel de Vilasana, que és el d’avui, però escrit Vila-sana, malauradament tan cursi com el Guarda-si-venes. Era el pare del doctor Llovet, un gran cirurgià de la columna vertebral de fama mundial.  VA operar entre altres el qui seria el president de Rússia, Boris Ieltsin. Cada any el doctor Llovet visitava can Llovet per recordar la seva antiga casa pairal i per venerar els ossos del cementiri, que són dels seus avantpassats, i tenint en compte a més que per a ell els ossos no tenen cap secret. És un error que alguns es vulguin canvir el cognom Llovet per Llobet perquè`es pensen que ve de “llop”; però, Llovet, com va demostrar Joan Peris fan anys en el seu llibret Disquisicions toponímiques, amb Castellar de Nuc per fons (no posà pas l’horrible N’Hug, que és un disbarat, ja que Nuc vol dir font, les Fonts del Llobregat), vol dir torrent, rasa, rierol, font... Hi ha un altre Llovet a Pinós, prop del santuari. Llovet és de la mateixa arrel que Llovera i Lloverola, escrits també malament Llobera i Lloberola per mor del doctor Joan Corominas i en contra de la tradició escrita.

Can Llovet va ser comprat per un cabaler de Rossells, que tingué una filla, Margarida Torra, que també va tenir una pubilla, la Carme actual, viuda de Josep Ribalta, els quals tingueren tres fills: Lluís, Francesc (+) i Rosa. Antigament can Llovet tenia dues masoveries, avui en runes, que eren cal Guerxo i cal Fatxenda.  Es conta que l’home que vivia a cal Fatxenda un dia estava vora el foc, tot somiquejant, mentre bullia l’olla. De sobte, va sentir un soroll. Se li ensorrava la casa, i corrents cap a fora. Li va anar d’un pèl que no l’hi caigués al damunt.

Can Llovet és una cassa de pagès que té un entorn molt bonic. Unes grans obagues, en les quals hi ha, primerament, una fontque no s’asseca mai i que porta l’aigua a la casa sense bombejar. Tot i que la casa és tan amunt, encara ho és més la font. En mig de l’obaga hi ha el famós Clot de l’Infern i també les runes de Sant Joan de Bordell i del Castell de Bordell. Aquest Clot de l’Infern té el seu misteri encara pendent de ser desxifrat, ja que a la part de darrera la serra hi ha la preciosa, bucòlica i encisadora Valldàries, la qual vista de de Santes Creus de Bordell, al punt culminant de la serra, ofereix una de les millors vistes de Catalunya que es poden veure. Valldàries vol dir la Vall dels Gegants, de raça ària. Tan ben feta està. Hi van treballar molt en fer-la. Alguns turons són piramidals, com molt especialment aquest de can Llovet on s’aixecava la capella romànica de santa Marta i els seus fills, Santes Masses, perquè seria un punt tel·lúric.

La masia de Pinós, a Timoneda, amb el turó piramidal al fons: Puigpinós.

Etimologia dels cognoms

 

Masot/Massot

 Xavier Llovet em pregunta sobre aquest cognom, del qual puc dir alguna cosa, no pas a nivell genealògic, sinó, com de costum, sobre els seu origen i etimologia. Només cal dir que al poble de Lloberola, més pròpiament Lloverola com antigament, del municipi de Biosca, hi ha la Masia del Masot. Val a dir que la gent del lloc diuen invariablement el Masot, amb una sola s, i no Massot, amb dues s, i podríem establir a grans trets que el Massot és originari de Mallorca, que és on es troba amb més densitat, tant com a primer cognom com a segon, mentre que Masot abunda més a la província de Lleida, que és on curiosament té el seu punt de partença, a la masia del Masot de Lloberola. No cal dir que les males transcripcions del cognom, amb s o ss, haurà fet que alguns es barregessin. Per la part de Mallorca, només ressenyar-ne un portador il·lustre, com seria el monjo benedictí de Montserrat, Josep Massot Muntaner (Palma, 1941), filòleg, la qual cosa faria, si em conegués, que s’esverés i posés en quarantena quasi tot el que dic; historiador, sobretot de les illes Balears, i gran promotor i dinamitzador de la cultura catalana pels seus llibres, articles, director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Creu de Sant Jordi i altres. També sembla que hi ha molts Massot a la demarcació de Girona. Doncs, bé, per aquesta rama, l’origen del nom cal trobar-lo en algun mas dels molts que hi ha, que es diria Massot amb el significat derivat de mas que li atorga el sufix –ot, de caràcter despectiu o augmentatiu: Massot. No passa res. A Vilanova de l’Aguda hi ha el Masset, al peu de la carretera, que si en algun temps va ser petit, ara és grandiós per la seva explotació agropecuària, regada pel Canal Segarra-Garrigues.

El cas és que hi ha molts Massot i Masot en la toponímia catalana, tal com es pot veure als mapes del vissir-icc, però lo rellevant és que el Masot de Lloberola, del qual crec que deu descendir per alguna rama o altra el Xavier Llovet, és que Masot no vol dir ni mas ni masia ni té cap sentit despectiu. Es tracta d’un mot que increïblement ja era el topònim original molt abans que s’hi fes el mas o masia, com passa per altra part amb la immensa majoria de les masies: primer és el topònim, després la masia i després el cognom. Per pura casualitat el lloc ja es deia Masot i el mas va prendre aquell nom de l’indret, com s’hauria pogut dir la Pedra o la Roca. Al mateix terme de Biosca hi ha la masia de la Masquita, que tampoc no ve pas de mas-masia, ni de la mesquita àrab, sinó d’un megàlit zoomòrfic en forma d’àliga, que s’esqueia a l’endemig de dos camins. Allí Mas vol dir al mig i quita àliga en hebreu, probable sinònim d’iber. És l’Àliga del Mig, que malgrat la destrossa parcial que va sofrir a gratcient dels cristians que hi veieren un ídol, encara és observable avui. En el cas del Masot va ser més afortunat, ja que el megàlit, que també el té, resta tan fresc i tan sencer com al primer dia. Els pagesos l’han respectat i els cristians també, com veurem. És esplèndid i únic en el seu gènere. Es tracta d’una pedra força rodona i grossa rematada per dues de més xiques a cavall i amb un  misteriós senyal creuat, que d’antuvi podria semblar una fita. En aquest cas, però, aquí Mas-Ot vol dir el Senyal del Mig, on Mas significa mig, com a la Masquita, allò que està al mig. Mas, mig, és el mot original que en català va donar nom al mas o masia pròpiament tals, perquè els masos es troben al mig dels camps. El mas és una institució catalana, la paraula masia ho demostra. No la trobarem en llatí clàssic per més que els escrivans medievals, que eren més catalans que nosaltres, es van inventar allò de mansus per designar tants masos com hi havia al país. L’únic problema pendent és demostrar clarament i empírica que les masies ja proliferaven molt abans de Crist. Que mas vol dir mig es comprova de moltes maneres, com en mascle, en referència al genital central. Com en Mas-caró, la cara del mig de la nau. Paraules com mes, part de l’any, i mesura ens evoquen el que hi ha en mig de dos extrems: espai, temps. També mesa, taula, es refereix a l’espai del mig. Per altra part, el mot hebreu Ot, senyal en hebreu,ja apareix a la primera pàgina de la Bíblia quan diu que Déu va posar dos ots, senyals, al cel: el Sol i la Lluna per senyalar les festes entre altres funcions.

Ara bé, el megàlit del Masot presenta tants interrogants com vulgueu. El qui, com, quan i per què se li pot aplicar totalment. A primera vista, ens podríem pensar que Ot  es refereix a tota la peça, com si la roca fos posada al mig del marge i prou. Ara bé, com que es dóna el cas que en la roca hi ha esculpit un senyal evident, una creu, no cal dir que aquest és el veritable Ot, el qual és tan important que té com a base i suport la gran roca, coronada per dues mes petites. Com que el senyal o Ot es troba al bell mig de la roca potser és això el que vol indicar el Mas-ot o tal volta el senyal en si era conegut com el Masot. Es tractava d’un símbol sagrat i venerat. De fet, es tracta de l’esvàstica en la seva formulació més simple: una línia ondulada amb un traç recte al mig. Per la seva finor, fet sense escarpa, es dedueix que es remunta al temps dels megàlits, quan era possible mollejar la pedra com si fos de fang. El signe de l’esvàstica o lauburu basc, quatre caps, de lau/quatre i buru/ cap es perd en la nit dels temps i es propi de totes les civilitzacions antigues. Era un símbol de bons auguris i de felicitat per al gènere humà fins que el nazisme el va desacreditar. Aquesta petita esvàstica del Masot recorda el lauburu de la llinda de l’Ajuntament de Biosca, on curiosament també hi és, però d’època moderna. L’origen de l’esvàstica, de quatre braços, està en la constel·lació d’Orió, la més formosa, formada per un quadrilàter de quatre estrelles i les tres estrelles arrenglerades al mig, les Tres Maries. És el que vol representar l’esvàstica del Masot de la forma més simple possible, i molt encertada perquè al contrari de les altres esvàstiques, amb el seu traç sec i recte al mig demostra que vol representar les Tres Maries d’Orió i que, per tant, el símbol universal de l’esvàstica està relacionat amb aquesta constel·lació, que un dia va aparèixer dalt del Cel de forma sobtada, causant un gran impacte i un gran enrenou en tota la humanitat. El traç de la lletra Z, ja pràcticament desapareguda amb la ratlla al mig, volia representar segurament  Orió perquè dels molts noms que tindria algun començaria per Z o es diria Zeta, com també la M, segurament perquè se’n diria Míriam. L’Església dedica la imatge d’Orió a Maria, quan la Bíblia es refereix a aquesta constel·lació amb aquestes paraules: Qui és aquesta que s’alça com l’aurora, bella com la lluna, resplendent com el sol, terrible com els esquadrons en ordre de batalla?, Càntic dels càntics 6,10. El traç ondulat del Masot representa el moviment rotatori d’Orió, aparent perquè en realitat és la Terra la que gira durant la nit. Tot això ja ho va explicar Jaume Clavé en el llibre La revolució de Mart, Jesucrist a trenc de mil·lenni, de l’any 1998, o sigui, que ara al cap de 20 anys val la pena recordar-ho, malgrat que ningú n’ha fet cap cas i es segueix dient que l’origen de l’esvàstica és completament desconegut. Doncs, visca la ignorància! Mentrestant ens fumiguen cada dia perquè no plogui i ningú no ho veu perquè ja ningú no mira al cel, ens enganyen com si fóssim criatures. Gent, deixondiu-vos!

En conclusió, el Masot seria un dels noms antics de l’esvàstica, però resti clar que això només valdria per als Masot descendents del Masot de Lloberola (Segarra).

https://seryactuar.org/2018/02/17/josefina-fraile-cambio-climatico-o-manipulacion-del-clima/

 

 

 

El megàlit del Masot, masia de Lloberola (Segarra), amb el famós símbol de l'esvàstica esculpit al damunt.

El Masot de Lloberola, a pocs metres i a l'altra banda de la carretera.

La constel·lació d'Orió és visible al nostre hemisferi boreal a la tardor i hivern. A la nit, va tombant i les Tres Maries del mig es veuen sortir dretes com un ascensor al moll de Barcelona. Són la "Barra del Cel" que va donar nom a la nostra Bar-cel-ona, batejada així pels pobles de la Mar, 5000 anys aC, en els seus mapes dels litorals de tots els continents, inclosa l'Antàrtida i Groenlàndia. Es ficaven a totes les desembocadures dels rius fins que les seves naus lleugeres feien "rom", tocaven a terra, i d'aquí el nom de Roma a 40 kms de la desembocadura del Tíber. Allí, per aquesta circumstància ordinària, nasqué Roma. Aquella gent, per altra part, parlaven la llengua catalano-castellano-luso-galaico-franco-corso-sardo-italo-valenciano-balear, perquè ningú no s'ofengui. El nom de Barcelona ho demostra, i el de Roma. I mil més.

L'àliga de la Masquita, masia de Biosca, a la serra de les Agudes. Fixem-nos en l'habilitat per a fer l'ull que 7000 anys després encara és conserva.

Llinda de l'Ajuntament de Biosca, amb un lauburu (esvàstica basca) a cada extrem.