La Costa del Bou i Sant Tomàs del Vinyet

La muralla de Xelsa

Passat el Càmping del Solsonès, la carretera s’enfila per la Costa del Bou tot fent una gran ziga-zaga. Com arreu, els pins la cobreixen, els quals no deixen veure la gran munió de grans roques que s’han anat estimbant costa avall, procedents d’una gran muralla natural o més aviat artificial que envoltava tot el serrat de Sant Bartomeu, com les llegendàries muralles de Jericó que van caure al toc de les trompetes. En realitat, aquí era la fortalesa de l’antiga Setelsis, Celsa o Xelsa. Fins fa pocs anys les roques que coronaven la Costa del Bou eren com uns cingles tallats amb ganivet de dalt a baix, ben ajustades i arrenglerades. Amenaçaven esllavissar-se i les van treure. Aquesta muralla en alguns trams encara presenta uns ràfecs i una cornisa que permetia als seus defensors córrer a gran velocitat d’un cap a l’altre per repel·lir els atacs dels enemics. Vegem les paraules del Dr. Josep Augé i Pujol, canonge de Solsona, savi, professor de capellans i gran orador sagrat en el seu famós sermó sobre la Mare de Déu del Claustre de l’any 1908: “La ciutat del cel blau, la Coelsa de muralles enlairades, aquella l’origen de la qual s’amaga en la foscor dels temps, la que fou baluard dels pobles lacetans, la que havia sentit com s’estremien ses muntanyes al pas dels elefants d’Anníbal i havia vist les àguiles romanes fent ombra als seu damunt, la Setelisona dels gots que la poblaven, fets bocins els ídols de sos temples i els dòlmens de sos boscos, reposava tranquil·la i satisfeta als braços de la Creu.”

L’origen del nom

Una versió popular deia que a la Costa del Bou s’hi va estimbar un bou, que va morir, i d’aquí venia el seu nom. Un solsoní de socarrel, com era el ganiveter Josep Casafont i Planes i que sabia molt de la seva ciutat, ho tenia més clar. El nom li venia del Dr. Bou, un altre canonge, el qual va dirigir les obres del Cambril del Claustre. Com que les pedres que van fer servir les treien d’aquella costa, en van dir la Costa del Dr. Bou o del Bou, a seques. Com també, segons ell, hauria donat nom al carrer del Bou, donant per suposat que hi devia viure aquell bon canonge. En realitat, al tractar-se d’un nom d’animal i vist el que ens ha passat darrerament amb algunes cases del Vinyet, el més probable és que estiguem un altre cop davant d’un gran geoglifos. Les fotos del Vissir així ho demostrarien. Una foto aèria de l’any 1946, quan encara no s’havien fet les boïgues de Rotxés, ens mostra la corpenta, el cap i fins les banyes i l’ull rodó d’un gran bou o brau molt musculós en actitud d’envestir, malgrat la poca resolució de les fotos d’aquell temps. El cap es trobaria a l’indret de la gran ziga-zaga que fa la carretera per salvar el gran desnivell, passat el Càmping del Solsonès. L’esquena estaria remarcada per una línia ascendent, marcada per un camí, però que en realitat és una línia de cingles. Tants geoglifos, que deuen estendre’s per tot Catalunya, Espanya i el món sencer, resulten desconcertants i esdevindran matèria reservada. El més xocant és que molts tenen el seu nom, o sigui, que ja se sabien, a pesar que la humanitat teòricament no havia volat mai fins ara per poder apreciar-los amb la vista. Aquí encara en podem parlar. Estem a “indrets amb misteri”. 

La roca dels sacrificis

Abans del cristianisme tot ho acabaven amb sacrificis de sang al déu que fos. La sang rajava a dolls. Ho podem veure a la Costa del Bou en unes roques on encara hi ha les canaleres per on baixava la sang dels xais o altres animals oferts, en aquest cas a la Serpent, que es correspon amb l’ull del Bou, però que és el cap de la serp. És una roca aïllada que no s’hi pot pujar fàcilment perquè la roca que li feia de coll la van fer rodolar entre tots amb perpals per degollar la serp, tot i pesar 20 o 30 tones. Allí en les codolles de les roques veïnes la gent hi podia xarrupar la sang que rajava per la roca. Tampoc és tan estrany si avui això encara passa en molts llocs. També sembla ser que grataven alguna roca arenosa desgastada per cruspir-se els granets als quals deurien atribuir alguna virtut, sobretot de cara a obtenir la potència necessària per la fecunditat.

La capella de Sant Tomàs del Vinyet

El doctor Antoni Llorens, canonge de Solsona, va escriure grandioses obres històriques sobre Solsona. En Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya es pregunta quan va arribar el cristianisme al Solsonès. Calcula que seria als s. V-VI, ja que el Martyrium de Sorba, on està enterrat sant Eudald, és d’aquell temps i a tocar de la comarca, i també perquè el bisbe sant Just d’Urgell del s. VI ja era bisbe d’aquestes terres fins al punt que hauria convertit Solsona en la segona seu després de la Seu d’Urgell. Però també diu que les boscúries del Solsonès estaven plenes de cultes als ídols. Aquest de la Costa del Bou seria un de tants i es repetia sempre la mateixa història. Els nous cristians enfervorits per la nova fe que venia de l’Orient, tal com deien antigues profecies paganes que d’allí vindria el Messies, també esperat per ells, destruïen l’antic ídol i edificaven una capella al seu lloc o prop. En aquest cas ho van fer a l’altra banda del riu Negre en una esplanada per acollir una gran gentada els dies d’aplec, particularment al maig com fins ara. La capella enrunada pertany als terrenys de la Ribereta, però és de la partida de Sant Pere Màrtir, no de Sant Honorat com la casa, ja que es troba a la dreta del riu Negre. De l’antiga capella de Sant Tomàs només en resta algun tros de paret i els fonaments, i pocs ho saben. Fins el doctor Llorens, fill de Solsona i capellà franc i obert que xerrava amb tothom, diu en el seu llibre sobre Solsona que els papers parlen d’una capella de Sant Tomàs del Vinyet, però que ningú no sap on era. És molt xocant que una persona vinguda del Berguedà, el veterinari Joan Marceló, ens hagi de dir on són les runes d’aquella capella, fotografiades per ell. Sens dubte, el Joan és la persona que coneix més bé el Solsonès, no hi ha racó amagat que no conegui i no tingui fotografiat. Cal dir que alguns veïns d’aquelles runes sempre han sabut que eren de Sant Tomàs, com el Martí de cal Pallargues, acs, que morí fa un any. Si aquesta capella la van fer en aquell temps, no seria ni romànica, sinó preromànica i de molt mèrit per la seva molta antiguitat. Els cristians la van dedicar a l’apòstol sant Tomàs. Una mica estrany perquè va predicar a l’Índia, però també era el patró dels incrèduls perquè va dir que si no veia el senyal dels claus a les mans de Jesús i no ficava la mà al seu costat, poc creuria en la seva resurrecció. Es va rendir quan Jesús es va aparèixer al Cenacle i li va dir: Tomàs, porta el dit aquí i mira’m les mans i porta la mà i fica-me-la al costat, i no siguis incrèdul, sinó creient. I ell tot compungit va exclamar: Senyor meu i Déu meu¡, seguit de Jesús que el renya i li diu: Perquè has vist, has cregut? Benaurats els qui creuran sense haver vist. Perdoneu, en un planeta que sempre es de dia, els seus habitants no creuen en les estrelles perquè no es veuen, però hi són.

Roca de Dalt de la Costa del Bou de Solsona.

Roca de Baix de la Costa del Bou, amb el Càmping del Solsonès al fons.

Geoglifos del Bou de la Costa del Bou

Una de les roques dels sacrificis amb les canaleres per xarrupar la sang.

Sant Tomàs del Vinyet de Solsona. Foto: Joan Marceló.

Runes de la capella de Sant Tomàs del Vinyet (Solsona). Foto: Joan Marceló.

Capella de Sant Tomàs del Vinyet de Solsona. Foto: Joan Marceló.