Bastairús, any 2010 (Vissir de la Generalitat).

Bastairús (Sant Just d'Ardèvol)

Un poble amagat

El poble de Sant Just d’Ardèvol del municipi de Pinós  és dels més poc coneguts del Solsonès, sens dubte pel seu aïllament en un indret sense cap via de comunicació important. Gràcies a això és una contrada encara verge que segurament conserva tresors amagats de gran vàlua per a conèixer el nostre passat més remot. No és estrany que d’aquest poble n’hagi sortit un jovencell amant de la història, com és l’Arnau de la masia Mirubalda, que estudia Història a la Universitat de Girona, continuant amb la seva vocació. El seu treball de final de Batxillerat de l’Escola Arrels ja era tot un auguri de la seva vocació per la història local, Una història per explorar: Mirubalda & Santa Maria, un treball de 42 folis i a mes amb un gran arbre genealògic dels Mirubalda i Santamaria. En aquest poble es pot dir que tot està per explorar, sobretot en sentit territorial, com veurem.

Una masia fantasma

L’Arnau ha descobert que al seu poble va existir una masia que es deia Bastairús, però que ningú no sabia on era, cosa que passa amb altres, però aquesta li va desvetllar la curiositat pel seu nom tan peculiar. Anant amb la seva bicicleta amunt i avall encara no l’ha pogut trobar. Els documents antics en parlen i mossèn Bach en el seu llibre Masies del Solsonès l’esmenta així: Bastayrus (XVII). Hist. Podria ser d’un immigrat gascó. L’Arnau explica que un home molt vell del poble, resident a la capital, diu que n’havia vist les runes i que es trobaven entre Gangolells i el clos del poble. Per tant, ja en donava més o menys la situació. És possible que qualsevol dia s’identifiquin les poques runes que en queda, però aquí anem més enllà. Per què Bastairús?

Brunzent com el vent

Un dia un professor va quedar admirat quan un alumne de pagès li va dir amb tota naturalitat: He vingut brunzent com el vent. Com es fa malbé la nostra parla, i no sols el català, passa amb totes les llengües. Doncs, bé, Bastairús és un cérvol que corre brutzent com el vent, situat justament entre el nucli del poble i la masia de Gangolells. Però alhora no es mou. Fa segles que hi és i potser milers d’anys. Es tracta d’una representació que només es pot veure des de molt amunt, des de l’aire, com indica el nom de Bast-airús, que voldrà dir "airós", o sigui, veloç, que va rabent. I Bast- és el cérvol per les grans astes pròpies d’aquest animal. Bast i astes, banyes, són paraules força sinònimes. Bast deuria ser un dels noms donats al cérvol en el nostre país per la seva cornamenta. Bastairús és el “cérvol airós”. En tot cas, la imatge no enganya. Hi podem veure un cérvol de grans dimensions que marxa “brunzent com el vent”, amb la seva cua curta i flonja, dibuixada per un camp, tot el perfil de l’esquena, el coll, cap i ull i naturalment les grans banyes recargolades. Les potes queden dissimulades i imprecises, ja que a la velocitat que van, com dibuixar-les? Es multipliquen.

És un geoglifos indestructible una vegada mes, sempre que el país romangui verge com ara. Amb un misteri afegit. Així que passa el temps la seva figura, en lloc d’esvair-se, s’ha anat recuperant i millorant. Les banyes no se li veien en les fotos aèries del Vissir de la Generalitat dels anys 50, 60, etc. fins arribar a les fotos del darrers anys en què tornen a aparèixer clarament com seria al seu principi fa milers d’anys o no tants. Cada descobriment arriba al seu temps, i això vol dir que s’atansa un canvi d’època radical ja que estan apareixent geoglifos per tot arreu, que estaven amagats.

Aquest descobriment, que honora Sant Just d’Ardèvol, ha estat possible gràcies a l’Arnau que es va interessar per aquesta masia del seu poble, ja totalment oblidada. Planteja molts interrogants sense resposta i per això, avui com avui, ningú no podrà publicar-ne la foto en cap medi del Sistema, no fos cas que petés la bombolla de mentides dins la qual tots vivim, contents i enganyats. Amén.

 

 

 

 

Bastairús, amb la casa de pagès de Massafrets a la dreta.

Bastairús a vol d'avió.

Bastairús sense banyes, any 1987.

Sant Salvador del Bosc (Pallars Jussà)

Capelles al cap de les muntanyes

No hi ha cap lloc com Catalunya que tingui tantes capelles al “cap” de les muntanyes. I és que la mateixa paraula ja ho diu: “al cap”, i d’aquí ve el nom de “capella”, una interrelació que només és possible en català. Sant Salvador del Bosc és una entre tantes i pot ser un punt d’excursió per a qualsevol solsonenc. Es troba al capdavall del Pallars Jussà, prop del poble de Llimiana i s’hi pot anar per Vilanova de Meià i tornar per Isona o viceversa. És un lloc despoblat i s’hi puja pel Camí de les Cent Corbes, que arrenca als 525 m i arriba als 1226 m d’altitud, un desnivell de 700 m, tot pujada i forta. El rètol diu que s’hi tarda 2 hores i escaig i això de les Cent Corbes no és cap hipèrbole. Les té de veritat. Una ziga-zaga rere l’altra. A partir de les 50 darreres, cadascuna porta el número descendent i avisa de les que queden fins a arribar a la 0, dalt de tot. Una caminada que es fa amb un matí o una tarda i que deixa un record inoblidable, com ho diuen aquests dos comentaris de la Xarxa: La pujada és força dura, vas contínuament cap amunt!!. Això sí, val molt la pena! / Gràcies per la ruta! Hem gaudit molt quan els primers rajos de sol arribaven a l'ermita.

El santuari del Montsec

La capella, per vist que és tan amunt, és grandeta i té la casa de l’antic ermità. Està situada sobre l’esquena nord del Montsec de Rúbies, envoltada de boscúries, sota el Mira Pallars, 1672 m. El sender està embellit per un seguit d’oratoris que alleugen la caminada. És un lloc de pelegrinatge de tots els pallaresos on han acudit sempre en les seves necessitats de tot tipus, per exemple, quan els mossegava un gos o una cabra per no agafar la temuda ràbia, que no tenia cura, igual com passava amb Sant Joan de l’Erm. La condició era sortir de seguida i anar-hi a peu, i es podia fer per una altra persona, com el pare pel fill. Avui, entre una cosa i l’altra, ja no hi ha cap missa durant l’any, perquè, quin serà avui el capellà que podrà fer a peu les Cent Corbes amunt i tornar a baixar?

La vall de Barcedana

Sant Salvador del Bosc presideix tota la vall de Barcedana, molt reclosa, sembrada d’uns quants masos. Tindrem la sort de saber què vol dir aquesta paraula, que ens revelarà el misteri d’aquesta ermita tan enlairada i feréstega. Amb el pas del temps la lletra “m” d’alguns topònims s’ha convertit en “b” perquè totes dues són labials. La vall de Barcedana en realitat volia dir la vall Marsetana, del déu Mars, Mart, com en el mes de mars, dedicat al déu. Això ens diu que en aquesta capella romànica, si no era la mateixa, ja hi havia un lloc de culte al déu Mart, el qual va presidir primer aquesta formosa vall. Les antigues civilitzacions sabien copsar els llocs tel·lúrics i els primers cristians ho van saber respectar i aprofitar perquè d’alguna manera consideraven que eren punts que elevaven l’esperit.  Pensem en Núria, Montserrat, el Lord, Castell-llebre, etc. Molt català tot, perquè les arrels del nostre poble són molt i molt fondes. És ridícul pensar que tenim només 1000 anyets. Ai, que no em creureu! La gent ens creiem totes les mentides i deltes, menys al que diu la veritat.

Un llibre pe aquest estiu de l'autor del blog:

https://www.amazon.es/Sant-Joan-Evangelista-veure-creure/dp/B096LS1C5Q/ref=sr_1_15?dchild=1&qid=1624651731&refinements=p_n_feature_browse-bin%3A15428533031&s=books&sr=1-15

Sant Salvador del Bosc, Jesús Salvador de la humanitat.

El Camí de les Cent Corbes, un dels camins més prodigiosos de la nostra terra, que sap combinar la dura penitència amb la pregària i la bellesa del paisatge.

L'ermita de Sant Salvador del Bosc dominant la formosa vall de Barcedana, històricament molt important, amb Universitat inclosa.

Oratori al peu del Camí de les Cent Corbes. N'hi ha molts.

Capella de Sant Salvador del Bosc, que desplaçà el culte al déu pagà Mart o Mars, en la mateixa capella o en un altra d'anterior. No ens creguem tan supremacistes, els nostres avantpassats pagans, de fa quatres dies, també sabien alçar capelles, que després els entesos qualifiquen precipitadament de romàniques. L'arc romà ja feia segles que el dominaven.

La Costa del Bou i Sant Tomàs del Vinyet

La muralla de Xelsa

Passat el Càmping del Solsonès, la carretera s’enfila per la Costa del Bou tot fent una gran ziga-zaga. Com arreu, els pins la cobreixen, els quals no deixen veure la gran munió de grans roques que s’han anat estimbant costa avall, procedents d’una gran muralla natural o més aviat artificial que envoltava tot el serrat de Sant Bartomeu, com les llegendàries muralles de Jericó que van caure al toc de les trompetes. En realitat, aquí era la fortalesa de l’antiga Setelsis, Celsa o Xelsa. Fins fa pocs anys les roques que coronaven la Costa del Bou eren com uns cingles tallats amb ganivet de dalt a baix, ben ajustades i arrenglerades. Amenaçaven esllavissar-se i les van treure. Aquesta muralla en alguns trams encara presenta uns ràfecs i una cornisa que permetia als seus defensors córrer a gran velocitat d’un cap a l’altre per repel·lir els atacs dels enemics. Vegem les paraules del Dr. Josep Augé i Pujol, canonge de Solsona, savi, professor de capellans i gran orador sagrat en el seu famós sermó sobre la Mare de Déu del Claustre de l’any 1908: “La ciutat del cel blau, la Coelsa de muralles enlairades, aquella l’origen de la qual s’amaga en la foscor dels temps, la que fou baluard dels pobles lacetans, la que havia sentit com s’estremien ses muntanyes al pas dels elefants d’Anníbal i havia vist les àguiles romanes fent ombra als seu damunt, la Setelisona dels gots que la poblaven, fets bocins els ídols de sos temples i els dòlmens de sos boscos, reposava tranquil·la i satisfeta als braços de la Creu.”

L’origen del nom

Una versió popular deia que a la Costa del Bou s’hi va estimbar un bou, que va morir, i d’aquí venia el seu nom. Un solsoní de socarrel, com era el ganiveter Josep Casafont i Planes i que sabia molt de la seva ciutat, ho tenia més clar. El nom li venia del Dr. Bou, un altre canonge, el qual va dirigir les obres del Cambril del Claustre. Com que les pedres que van fer servir les treien d’aquella costa, en van dir la Costa del Dr. Bou o del Bou, a seques. Com també, segons ell, hauria donat nom al carrer del Bou, donant per suposat que hi devia viure aquell bon canonge. En realitat, al tractar-se d’un nom d’animal i vist el que ens ha passat darrerament amb algunes cases del Vinyet, el més probable és que estiguem un altre cop davant d’un gran geoglifos. Les fotos del Vissir així ho demostrarien. Una foto aèria de l’any 1946, quan encara no s’havien fet les boïgues de Rotxés, ens mostra la corpenta, el cap i fins les banyes i l’ull rodó d’un gran bou o brau molt musculós en actitud d’envestir, malgrat la poca resolució de les fotos d’aquell temps. El cap es trobaria a l’indret de la gran ziga-zaga que fa la carretera per salvar el gran desnivell, passat el Càmping del Solsonès. L’esquena estaria remarcada per una línia ascendent, marcada per un camí, però que en realitat és una línia de cingles. Tants geoglifos, que deuen estendre’s per tot Catalunya, Espanya i el món sencer, resulten desconcertants i esdevindran matèria reservada. El més xocant és que molts tenen el seu nom, o sigui, que ja se sabien, a pesar que la humanitat teòricament no havia volat mai fins ara per poder apreciar-los amb la vista. Aquí encara en podem parlar. Estem a “indrets amb misteri”. 

La roca dels sacrificis

Abans del cristianisme tot ho acabaven amb sacrificis de sang al déu que fos. La sang rajava a dolls. Ho podem veure a la Costa del Bou en unes roques on encara hi ha les canaleres per on baixava la sang dels xais o altres animals oferts, en aquest cas a la Serpent, que es correspon amb l’ull del Bou, però que és el cap de la serp. És una roca aïllada que no s’hi pot pujar fàcilment perquè la roca que li feia de coll la van fer rodolar entre tots amb perpals per degollar la serp, tot i pesar 20 o 30 tones. Allí en les codolles de les roques veïnes la gent hi podia xarrupar la sang que rajava per la roca. Tampoc és tan estrany si avui això encara passa en molts llocs. També sembla ser que grataven alguna roca arenosa desgastada per cruspir-se els granets als quals deurien atribuir alguna virtut, sobretot de cara a obtenir la potència necessària per la fecunditat.

La capella de Sant Tomàs del Vinyet

El doctor Antoni Llorens, canonge de Solsona, va escriure grandioses obres històriques sobre Solsona. En Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya es pregunta quan va arribar el cristianisme al Solsonès. Calcula que seria als s. V-VI, ja que el Martyrium de Sorba, on està enterrat sant Eudald, és d’aquell temps i a tocar de la comarca, i també perquè el bisbe sant Just d’Urgell del s. VI ja era bisbe d’aquestes terres fins al punt que hauria convertit Solsona en la segona seu després de la Seu d’Urgell. Però també diu que les boscúries del Solsonès estaven plenes de cultes als ídols. Aquest de la Costa del Bou seria un de tants i es repetia sempre la mateixa història. Els nous cristians enfervorits per la nova fe que venia de l’Orient, tal com deien antigues profecies paganes que d’allí vindria el Messies, també esperat per ells, destruïen l’antic ídol i edificaven una capella al seu lloc o prop. En aquest cas ho van fer a l’altra banda del riu Negre en una esplanada per acollir una gran gentada els dies d’aplec, particularment al maig com fins ara. La capella enrunada pertany als terrenys de la Ribereta, però és de la partida de Sant Pere Màrtir, no de Sant Honorat com la casa, ja que es troba a la dreta del riu Negre. De l’antiga capella de Sant Tomàs només en resta algun tros de paret i els fonaments, i pocs ho saben. Fins el doctor Llorens, fill de Solsona i capellà franc i obert que xerrava amb tothom, diu en el seu llibre sobre Solsona que els papers parlen d’una capella de Sant Tomàs del Vinyet, però que ningú no sap on era. És molt xocant que una persona vinguda del Berguedà, el veterinari Joan Marceló, ens hagi de dir on són les runes d’aquella capella, fotografiades per ell. Sens dubte, el Joan és la persona que coneix més bé el Solsonès, no hi ha racó amagat que no conegui i no tingui fotografiat. Cal dir que alguns veïns d’aquelles runes sempre han sabut que eren de Sant Tomàs, com el Martí de cal Pallargues, acs, que morí fa un any. Si aquesta capella la van fer en aquell temps, no seria ni romànica, sinó preromànica i de molt mèrit per la seva molta antiguitat. Els cristians la van dedicar a l’apòstol sant Tomàs. Una mica estrany perquè va predicar a l’Índia, però també era el patró dels incrèduls perquè va dir que si no veia el senyal dels claus a les mans de Jesús i no ficava la mà al seu costat, poc creuria en la seva resurrecció. Es va rendir quan Jesús es va aparèixer al Cenacle i li va dir: Tomàs, porta el dit aquí i mira’m les mans i porta la mà i fica-me-la al costat, i no siguis incrèdul, sinó creient. I ell tot compungit va exclamar: Senyor meu i Déu meu¡, seguit de Jesús que el renya i li diu: Perquè has vist, has cregut? Benaurats els qui creuran sense haver vist. Perdoneu, en un planeta que sempre es de dia, els seus habitants no creuen en les estrelles perquè no es veuen, però hi són.

https://www.youtube.com/watch?v=fJz9yFvDH0w&ab_channel=ForosdelaVirgenMar%C3%ADa

Roca de Dalt de la Costa del Bou de Solsona.

Roca de Baix de la Costa del Bou, amb el Càmping del Solsonès al fons.

Geoglifos del Bou de la Costa del Bou

Una de les roques dels sacrificis amb les canaleres per xarrupar la sang.

Sant Tomàs del Vinyet de Solsona. Foto: Joan Marceló.

Runes de la capella de Sant Tomàs del Vinyet (Solsona). Foto: Joan Marceló.

Capella de Sant Tomàs del Vinyet de Solsona. Foto: Joan Marceló.