El toll de la Font de l'Horta del Soler, un cop desenterrada per última vegada un any de sequera. Foto de Josefina Gilibets Casas.

Paret ibèrica de pedra seca, amb les lloses verticals. Contenia una "piscina".

La Font de l'Horta del Soler (Pinell)

La paret ibèrica

La Font de l’Horta del Soler forma part de la Ruta de les Mentides de Pinell i s’acaba de descobrir que en el mateix punt hi ha una paret ibèrica força ben conservada, que restava tapada per uns arços. És una paret de pedra seca que recorda el veí Pontet del Bassal, ja que en els dos casos es tracta de lloses posades en vertical com feien els ibers. La paret es troba al dessota de les runes de la Caseta del Soler de Baix, que ningú no en té cap record. No se sap quan en van marxar la gent, però el motiu s’endevina. Havien aprofitat una balma interior i avui la gran roca jeu desplomada entre les runes, la qual cosa hauria obligat els seus habitants a deixar-la i qui sap si amb algun mort, i tot seguit es deuria edificar la Caseta del Soler de dalt dels últims temps. Damunt el replà de la paret ibèrica, encara n’hi ha una altra de mes gran, amagada pels arbres.

Un lloc de lleure i esbarjo

És un dels molts llocs on la gent anaven a fruir d’una natura verge. La ribera de Pinell, afluent directe del Segre, baixava grossa i clara, no com ara seca i penosa per culpa dels “chemtrails”. Una llarga codinera, amb graons per seure-hi, feia que la gent hi poguessin prendre el sol amb poca o cap vestimenta, ja que el pudor havia desaparegut de la terra. Els monjos de sant Martí també van aparèixer per aquestes contrades feréstegues i van obligar-los a guardar la decència, i la rèplica seria la construcció de l’església romànica i fundació del poble de Pinell a poca distància, seguint sempre el mateix patró. I no ho feien a cops d’espasa, sinó de prodigis, del contrari poc se n’haurien sortit. Era a les acaballes de l’Imperi Romà, que segons els historiadors se n’anava en orris per manca de braços. Mossèn Ballarín ens deia al Seminari que ja havien descobert la “píndola”. No naixia gent. Europa estava despoblada.

La font

La Josefina de Moroia i d’altres diuen que la Ruta té un error de senyalització, ja que porta a la font de Tonicoll. En canvi, la vertadera font de l’Horta del Soler era una font soterrada. En temps de sequera aixecaven una llosa, furgaven la terra i en sortia un doll. La gent de les cases veïnes i fins de Sant Climenç hi acudien a buscar aigua. Un any van demanar de fer-hi un toll i al Soler ho van deixar fer, però, com es temien, la bena d’aigua es va perdre i ara ja no hi ha aigua pels temps de secada.

La paret ibèrica avui sosté un terraplè, però antigament seria la presa d’un petit embassament, com passava amb el Pontet del Bassal, el qual amb el transcurs dels segles s’ha omplert de terra fina, que avui serviria per adobar els camps si s’extragués i de retruc tindríem aigua per a les bestioles i els ocells, i una obra hidràulica magnífica dels ibers. No es concep  que aquella gent no tinguessin un gran doll per apagar la set en aquest indret d’esbarjo on feien les seves fontades i costellades, ja no de carn de conill sinó també de cérvols i porcs fers a l’ast. Això vol dir que la font avui enfonsada naixia a flor de terra i que era abundant com la Font de Sant Joan de Sant Climenç. Què va passar? A l’abandonar l’indret tal volta als segles VI-VII, l’embassada força considerable de la paret ibèrica es va anar omplint de terra i, ja sense aigua, el nivell freàtic, com diuen els geòlegs, va baixar i la font va desaparèixer, però només a la vista. És possible que si es refés el petit pantà, la font tornés a sortir a flor de terra i seria l’admiració de la contrada. No oblidem que a aquella gent també els calia una bona piscina amb un trampolí de pedra com el que encara avui hi ha a la roca de dalt. Ramon, és un repte tornar-la a fer per molts motius, com tenir aigua pel bestiar. A l’antigor tenir un munt de terra per afegir als camps o fer un bon camp era tenir un “Soler”, de sol-terra, i n’hi havia molts, així com “saler” és un munt de sal.

El nom

El nom de l’Horta del Soler és un despropòsit. Ningú no recorda aquí cap Hort i molt menys una Horta. Sí que hi ha un gran recinte ibèric envoltat de pedra. Era la plaça per jugar, menjar i ballar. El que hi ha també avui és la vertadera Orta, sense H. En castellà i sobretot a l’Argentina del cul se’n diu “orto”, degut a que el cul té un tall.  Els nostres avantpassats veneraven aquesta part del cos. Al Solsonès hi ha Hortoneda, escrit malament amb H, on encara hi ha una roca que sembla un cul. El mateix passa amb la Parròquia d’Hortó, edificada sobre un turó amb un tall i que hauria de ser Ortó. En canvi, Orta sembla al·ludir a un  forat rodó i és el que hi ha a Pinell, un forat excavat a la codinera, força rodonet i profund, el qual crida l’atenció, en front d’on hi havia la font que naixia en temps de secada: la Font de l’Orta. Orta en general volia dir “forat rodó”. Per tant, caldria canviar la denominació d’aquest indret i dir-ne la Font de l’Orta, simplement, la font del “forat”.

Tenim a la Terra Alta el poble turístic d’Horta de Sant Joan. La seva gent estan molt enfadats perquè volen treure la lletra H del nom, carregats de raó, perquè diuen que allí no hi ha hagut mai horts i l’Administració no els escolta. Mireu què hi diu la Viquipèdia: “Horta de Sant Joan, documentat gairebé sempre Orta contra el criteri etimològic àmpliament admès, és una vila i municipi de la comarca de la Terra Alta”.

El trampolí megalític que no podia mancar damunt la "piscina" prehistòrica de la font de l'Orta de la Ruta de les Mentides de Pinell de Solsonès.

El forat, pròpiament dit de la Font de l'Orta.

Roc misteriós piramidal, plantat vora la Caseta del Soler de Baix.

Es veu ben clarament on és la "Orta" de Sant Joan, dalt la muntanya. Per tant, arreglem el nom i el poble renaixerà.

Aquesta muntanya que presideix el poble d'Horta de Sant Joan ens mostra clarament el forat que va donar nom al poble. No era pas una "horta" de tomàquets i pebrots, sinó un esvoranc al capdamunt de la muntanya. Un tret molt més significatiu, que per la seva faiçó especial es coneixia per "Orta", forat ben fet, talment rodó. En fi, la gent del poble tenen tota la raó quan volen fer fora la imposició de la "H". Si realment fos una "horta" es diria L'Horta de Sant Joan i no Orta de Sant Joan, a seques, sense l'article, perquè és un típic fòssil de la toponímia. A més, cal dir que aquest gran forat segurament marcava els solsticis o més probablement els equinoccis quan s'hi ponia o s'hi alçava el Sol. Quina diferència de significat!!!

Penyes enormes al voltant del poble d'Horta de Sant Joan, possiblement amb una gran "Orta" o forat. Era un monument a les Quatre Barres, que van mutilar fent caure una de les quatre roques verticals.

Carissols (Montpol)

És una petita masoveria de Montpol. Aquí hi va néixer i créixer fins a convertir-se en una pubilleta catalana de 18 anys la Maria Àngels Irla i Estrada. És una persona extrovertida que no sembla que hagi sortit de la Salada profunda. Sempre ha treballat a la mateixa empresa, de la que és sòcia, i ara ens parla amb molta il.lusió de la seva infantesa i adolescència a Carissols:

L’escola: “Als 3 anys ja anava a l’escola de Montpol amb el meu germà Miquel. Ja més grandets ens endúiem la cistelleta del dinar més sols que la una pel camí i fins al vespre. Era tan rexica, recordo que encara em pixava a les calces. Em vaig saltar el primer curs perquè ja feia temps que sabia llegir i vaig passar al segon. Després les monges no em deixaven començar el Batxillerat perquè era massa jove i em van dir que en tot cas havia de treure un promig de notable. Als 11 anys, a Monges, em trobava tan diferent de les altres nenes que me’n donava vergonya. M’amagava els braços perquè jo els tenia morens de treballar al camp i les altres nenes ben blancs. Elles podien estudiar de nit, nosaltres a casa ens n’anaven a dormir al quarto amb una patata i una espelma al mig. A la sala hi teníem un llumener de carbur, llàstima que ens el vam vendre! Elles tenien dutxa i a nosaltres la mare ens banyava en un bogader gris a l’estable perquè hi havia més escalfor, un cop a la setmana. Ah, el fred i la tramuntana eren terribles! M’hauria agradat estudiar psicologia, però el pare no ho entenia, deia que no tenia diners. Em vaig quedar a l’estacada i em vaig enfadar moltíssim, però ara m’adono que era perquè al ser nena tenien por de perdre’m. Al meu germà bé prou que li pagaven tots els estudis.

 A casa: La veritat és que en guardo molts mals records per les condicions de vida. Quan vaig anar al Senegal, em preguntaven què me n’havia semblat. Sí, hi vaig veure molta misèria, però jo no hi veia gaire diferència amb mi. Els animals ficats a casa, sense llum, ni aigua... A les nits havíem de sortir a fer les necessitats a fora, el crit de la cabrota em tenia esfereïda... Era molt poruga. Passaven molts captaires que dormien a la pallera i sempre tenia por que no m’entrés algú per la finestra, eren tan baixes! I la terra era tan dolenta, puta misèria, tot rocs i camps penjats que els havíem de llaurar solc a solc amb un parell de mules. Sembràvem molts trumfos i una mica de cereal i encara fèiem garbes. No ho sap ningú el pesat que era collir mil sacs de trumfos, tots amb arpiots, i això durant dos mesos i mig. I teníem llogats! Ens quedàvem morts. El preu dels trumfos variava molt. Uns anys anaven a 8 pts el kilo i d’altres passaven de 40. Sempre havia demanat una bicicleta, però el pare deia que no n’era país, i ara que en tinc, em fa por perquè no en vaig aprendre de xica.

 Hores bones: També disfrutàvem molt, sobretot jugant a cartes i al parxís amb el pastor i l’oncle. Sempre vam tenir TV, però anava connectada a la bateria del cotxe i gastava molt. El pare la tenia pel futbol i ens deixava veure els dibuixos animats, si ens portàvem bé. Els darrers anys ja teníem plaques solars. Em recordo tant de tot com si fos ara mateix, i amb les condicions actuals encara hi tornaria de bona gana.

 Avantpassats: Els meus besavis van pujar de Sallent de Sanaüja per anar-se’n a Tantellatge, a tocar de Carisols, amb una munió de fills: el Pep del Cine, la Ció, que era la mare de Mn. Genís, l’àvia Angeleta... La meva mare de nena guardava ovelles i anava a estudi a Angrill i en casar-se amb el meu pare, que era de la Torra d’Ogern, se’n van anar a Carissols. Van estrenar la casa feta de nou, al lloc on hi havia Carissols vell, i Tantellatge va quedar abandonat”.

 Gràcies, Maria Àngels. La teva vivència és la de molts altres. Impossible reflectir al paper la teva expressió tan vital. A veure si diumenge aneu a Festa Major a Montpol.

El nom

Carissols és un dolç nom que significa codadells. Aquí tot el país està ple de codadells i, per tant, era lògic que fessin les cases d’aquest material, com es pot veure sobretot en les runes de Tantellatge i també en la paret del Carissols vell. Units amb forta argamassa, ben tallats i ben arrenglerats, com estan, serien dignes de figurar en un patrimoni artístic. Carissols, de l’arrel carís, és el mateix que dir gris i, per tant, és com si diguéssim Grisols. Designava aquella casa primitiva feta de codadells. Res tan gris com els codadells amb tots els seus matissos, i per això els deurien anomenar Carisols  en el país dels codadells. Quan tornem a veure un codadell ens adonarem que realment és gris i, de passada, el nostre pensament volarà cap a Carissols, dalt la ribera Salada.

 

 

Auguets de Madrona (Solsonès)

Indrets amb misteri (Solsonès)

Els frares de Sant Pere “in vincula”

En català es diu de Sant Pere “entre cadenes”. Recorda sant Pere quan era a la presó i els cristians pregaven intensament per ell. A la nit les cadenes de les mans li van caure i guiat per un àngel va passar entre la gent adormits sense que ningú no el veiés. Es presentà als seus trucant a la porta i en veure’l van quedar meravellats, capítol 12 dels Fets dels Apòstols. Aquelles cadenes es conserven en l’església de Sant Pere “in vincula” de Roma a la vista de tothom. La festa d’aquest fet miraculós se celebra l’1 d’agost. El cas és que un capellà francès, Charles Fissiaux, l’1 d’agost de 1884 va fundar una congregació de capellans que li posà el nom de Sant Pere ”in vincula” perquè volia reeducar els joves que entraven a les presons. Cercaven finques de pagès i allí els ensenyaven a treballar i a ser bones persones per reincorporar-los a la societat. Avui encara tenen un gran col·legi a Sant Feliu de Llobregat per als joves en perill de marginació. Doncs, bé, mossèn Jaume Ballarà, quan era rector de Sant Climenç, llegint els llibres de les seves parròquies en les nits d’hivern va descobrir que uns monjos d’aquesta congregació havien residit a Auguets de Madrona. Sobta que essent una cosa tan recent, ja no en resti cap record, excepte un detall. La capella de la casa, avui convertida en magatzem, ostenta la tiara dels papes, la corona, al capdamunt de l’altar, que és el símbol de Sant Pere, que va ser el primer Papa. Probablement la capella va ser edificada a correcuita per aquells frares que pensaven quedar-s’hi. Algú hauria d’investigar aquest fet notable.

L’alzinera misteriosa

A la banda de tramuntana d’aquesta enorme casa de pagès hi ha una gran bassa amb una estranya codinera que li aboca l’aigua i una gran alzinera morta que conserva les branques seques. El seu masover que era conegut per l’Auguetà, en Josep Angrill, explicava que un dia va aparèixer morta, però només d’una meitat, de dalt a baix. Feia poc que s’havia mort el marit de la senyora propietària i es va dir, en broma: Com que s’ha mort un dels dos amos, només s’ha assecat la meitat de l’alzinera. Al cap de poc temps va morir també la senyora i es va assecar l’altra meitat de l’alzinera. El masover es va quedar impressionat i va pensar que allò potser no havia estat una simple ocurrència.

El Cau del Llop

Ja se sap que el llop va ser per aquests verals fins al s. XIX. El Josep Angrill explicava que en aquesta finca hi ha el Cau del Llop, que ara ningú no sap on és. S’hi entrava per un forat i a dintre hi cabia un home dret. Un altre topònim era el Camp de les Guixes perquè n’hi plantaven moltes. Avui és un producte que va car perquè no se’n troben. De fet, és un llegum que té un gust molt especial que no agrada a gaire gent. Aquesta finca té incorporada una altra casa que és l’Alzinosa i ara estan en venda. A veure si algú té prou quartos i  s’anima. Ve la inflació o no ve?

Els altars prehistòrics d’Auguets

El nom d’Auguets  que alguns se’n diuen, en realitat, és una deformació del nom primitiu Albets. Hi ha Albets de la Llena i Albets de Lloberola que s’han mantingut amb l’original. Albets vol dir “altars” prehistòrics, que estaven sembrats per tot el país. Hi ha el poble tan petitó d‘Albet a l’Alt Urgell. A Auguets, també a tramuntana, hi ha unes roques blanques, mal fetes i rústegues, un xic cúbiques. Al seu davant el camp feia d’amfiteatre i els nostres avantpassats assistien expectants a l’ofrena dels sacrificis de sang  damunt aquells altars. Eren els pastors descendents d’Abel, el fill bo d’Eva, que ja oferia xais del ramat a Déu, i la cosa va seguir per milers d’anys i encara dura. Ningú no pot entendre aquest costum universal d’oferir la sang de les víctimes a Déu per perdonar els pecats i assolir favors, però, si ho feia tothom, és que “funcionava”. La cosa va degenerar i s’oferien nadons a Moloc i altres dimonis antics fins que Jesús va dir: m’ofereixo jo a Déu Pare una vegada per sempre i el sacrifici es rememorarà amb pa i vi, que soc jo mateix. I així s’ha acabat la barbàrie dels sacrificis de sang, segons diu la teologia catòlica sobre la missa, la “mesa” damunt la qual es posen les ofrenes a tall de safata. No era la taula de menjar, que antigament no hi havia taules. I així es va tancar el cercle, gràcies a Jesús que inaugurava el Nou Testament o Nova Aliança.  Ara el cristianisme s’està morint a casa nostra a marxes forçades perquè la gent ja no va a missa. Aleshores això implica que els antics sacrificis i dimonis d’Auguets de Madrona tornaran.

Auguets de Madrona (Pinell de Solsonès)

El Molí de cal Catí (Brics)

Les runes

Baixant riu Negre avall, passat cal Violí, veurem a la dreta entre l’arbreda del riu, unes parets altes que es camuflen amb el paisatge. Són les runes ocultes del Molí de cal Catí. Tenim el millor guia, el Josep Vilaseca del Vinyet, molt conegut pel Xerill. “Quan érem canalla -ens diu- en sortir d’estudi baixàvem corrents cap aquestes runes. Ens encantava ficar-nos per aquestes parets i guaitar per les finestres. També ens ficàvem al fons, al “carcau” del molí...” El Josep és savi, el “carcau” és un mot que existeix, designa una escletxa per on l’aigua s’escola sota terra. Com l’aigua del molí. Avui aquest “carcau” de pedra picada, molt polit, es conserva com al primer dia. Aquí la força de l’aigua feia moure la gran mola del molí per fer la farina del blat.

Una nit negra

No se sap quan va ser, ni ningú recorda res de quan el molí va ser endut per una gran riuada. És el risc que corrien tots els molins i en particular els moliners. Aquí ja es van prevenir amb el gran mur que flanqueja la casa per la part de la ribera, però la resclosa que duia l’aigua al molí, a través de la sèquia, es va esbotzar i l’aigua embassada es va afegir a l’aiguat. Seria una nit fosca i no sabem si els moradors del molí van ser a temps de salvar-se. No sabem quina va ser la darrera família que hi va viure i si se’n van anar a viure a l’actual casc vell de Solsona. No seria pas per la riuada del 1907, que encara en tindríem notícies. Ens n’anem al segle XIX i tal volta arribaríem al XVIII. Una bona feina per als cercadors de genealogies del nostre Arxiu Diocesà o no, Vicenç? Davant del molí hi havia una palanca estreta per on travessaven el riu els habitants de Riner que pujaven a Solsona. També se la va endur algun aiguat o altre. Avui encara hi ha els ganxos de ferro que la subjectaven.

La roca tallada o el Catí

Aquesta contrada, poc habitada als primers temps, tenia un referent passat el revolt del Molí de cal Catí. Una roca enorme, negra, afinada i rodona, partida pel mig com si li hagués caigut un llamp. Se’n deia el Catí. Inclús avui sabem que l’anglès “cut”, pronunciat “cat”, vol dir tallar. També existeix en hebreu. No som els primers en fixar-nos en aquesta roca monumental, uns escaladors hi han fet pràctiques i hi han clavat unes anelles per fer la cordada. Anant mes a fons, es tracta una vegada mes d’un santuari prehistòric. La roca presenta un forat estret fet exprés on hi posarien les ofrenes per alimentar l’ídol, tal volta un elefant o un altre animal de gran corpenta sense les extremitats. No va ser el llamp qui la partí, sinó segurament els conversos del món pagà, que al fer-se cristians, no sabem si als segle VI o per allà quan es creu que entrà el cristianisme al Solsonès, van esberlar l’ídol pel mig i aquí segueix. En tots els casos edificaven una capella romànica en el mateix lloc si és que volien mantenir l’aplec o bé en algun indret proper que reunís millors condicions. Aquí la capella romànica més propera i que mes probablement va suplantar el santuari pagà per un de cristià seria la capella romànica de Sant Julià de Viladebages, encara sencera, però sense culte de fa molts anys.

El carcau del molí.

Restes de l'antiga palanca sobre el riu Negre.

L'ídol amb un forat allargat per posar-hi ofrenes. Esberlat pels cristians conversos, sembla que era un elefant.

Capella romànica de Sant Julià de Viladebages.