La Mare de Déu de Massarrúbies (Montpol)

Llegenda pagana

Poc abans d’arribar al pla de Massarrúbies, s’amaga entres els pins a la dreta una roca enorme i llarga. Un reguer palesa que al seu temps hauria servit d’altar per oferir els animals immolats, però per la seva forma recordava també aquella massa de farina que pastaven a pagès les nostres padrines per fer el pa i d’aquí ve que la veu popular en digués “massarrúbies”, que volia dir la “massa de pa de les rúbies”. Era una manera de dir que aquella roca capriciosa l’havien fet les misterioses “dones de fum i aigua”, les quals era creença que habitaven la ribera Salada i que eren molt trapelles. Noms com Covarrubias (Burgos) i Sendarrubias tindrien la mateixa explicació.

La llegenda cristiana

La formosa imatge de la Mare de Déu de Massarrúbies va ser trobada per un pastor de Cabiscol a la font d’una bauma. La posà al sarró i corregué a ensenyar-la a l’amo, però ja no hi era. Tornà a la bauma i allí era de nou. Ell la tornà a dur a Cabiscol i un altre cop ja no era al sarró, sinó a la bauma. Llavors el capellà diu que s’ha de dur a l’autoritat eclesiàstica de Solsona, però pel camí els homes que la duien al coll perden les forces i han de reposar a l’ombra d’un roure del Pla de Cirera. Quan volen tornar a caminar no poden alçar-la de tant que pesa, només quan decideixen tornar a Cabiscol, amb la qual cosa entenen que la Verge no es vol moure del seu lloc. Allí li edificaran una capella i fins i tot la Verge els mostra el plànol on l’han de fer. En ple juliol, apareix una rosada en forma de rectangle que indica les dimensions i el lloc de la futura capella i el nom de la Verge de Massarrúbies voldria dir la “massa de robins” que van brillar sota aquell sol d’estiu. Fins fa pocs anys va existir el “Roure de la Mare de Déu”, on haurien reposat els portadors de la imatge. Va ser arrencat tot just al segle passat.

Mossèn Sebastià Calaff (1912-1995)

Fou el gran impulsor de la devoció a la Mare de Déu de Massarrúbies. Li va dedicar un any per cada Comanda. Són Set Comandes, una per cada poble: Ogern, Ceuró, Castellar, la Llena, Timoneda, Cambrils i Montpol. Segons alguns feligresos, els va dir que quan va estar molt malalt, es va trobar al Cel, ja mort. Allí va oir una música meravellosa que mai no havia sentit ell, que era músic, i li va dir a Déu: Aquí s’està molt bé, però he de tornar a la terra per acabar les Set Comandes. I així va ser. Va fer molts escrits, com una llarga poesia de 66 estrofes per explicar la història de la troballa i una pregària poètica, va compondre una cançó-sardana i molts pregons per escalfar els cors de la gent de la Ribera envers la Verge. Papers i programes de la Festa del Perdó, tot ho guarda ben encarpetat el Josep M. Casafont de cal Jalmar, molts anys Prior de la Mare de Déu de Massarrúbies. En el pregó de l’any 1975, del tot apassionat, deia mossèn Calaff: “Siguin les precedents lletres per a millor lloança de Maria i per a fer-nos créixer en el seu amor filial i fer-la estimar de tots, ja que Ella ens estima intensament més. Siguem els hereus dels nostres avantpassats en la fe, pràctica, en Déu i la devoció a Maria i no quedarem defraudats. Ai! de nosaltres si minvés i ai! del món si s’aparta de Déu i es desprèn de la mà de la Mare! Siguem agraïts! Despertem nostres consciències en aquest Any Sant! Tornem a demanar a Maria que el beneeixi i nosaltres no el deixem passar sense que ens tornem millors cristianament! Això és urgent! Que ella beneeixi TOTES les famílies de Montpol que estan al seu redós i a totes les de la comarca i devots que la invoquen amb confiança filial!”.

Cabiscol

Enguany, després de la pandèmia, torna amb força renovada la Festa del Perdó de Massarrúbies, que ja se celebrava per l’Ascensió al temps que el P. Narcís Camós va escriure el cèlebre Jardín de Maria plantado en el Pirincipado de Cataluña, any 1657. La família de Cabiscol, veïna i guardiana del santuari, i altres col·laboradors s’ho han agafat amb entusiasme i han elaborat un gran programa per aquest 29 de maig, dia de l’Ascensió, que es pot veure a la pàgina 9 d’aquest Celsona. Per cert, com es diuen les nenes batejades amb el nom d’aquesta marededéu? Doncs, Rúbies!

La Roca de Montpol, un ídol destronat. Domina damunt la masia de Cabiscol i li dóna el nom: Es tracta del cap d'una barra; per exemple, en la biga d'una teulada o en el braç d'una butaca o tron per seure. Era el "cabiscol": cap esculpit. Un cap, aquí a Montol, que en l'antigor, abans de ser demolit pels cristians, apareixia molt més definit i sencer.

Sant Armengol de Tiurana

Capella romànica

On hi havia abans una gran horta i el poble antic de Tiurana, ara és tot aigua. És el pantà de Rialb. Molt més enlaire segueix dret el santuari de la Mare de Déu de Solers. A la seva vora s’ha edificat el poble nou de Tiurana, que és tot un luxe, amb el gran sofà de pedra del Marmí, el genial Ramon Roma, que a la tercera edat es va convertir en un picapedrer escultor i que deia que era el sofà on es seia millor del món perquè, com a pagès que era, es va inspirar en la sensació que dona asseure’s en un munt de blat. I més amunt encara s’alça la petita ermita romànica del bisbe d’Urgell sant Armengol, que és una petita meravella. S’hi entra per una porteta lateral, com manaven els cànons, i la paret davantera reposa damunt el caire d’una roca en ple abisme sobre la vista de l’embassament. L’interior està atapeït de bancs, que demostra la molta gent que s’hi aplegava per venerar el gloriós sant, que encara roman dret en l’espitllera de l’àbsida. Tota una munió de rams de romaní, un per cada feligrès, estan clavats a les escletxes entorn de la imatge, com a súpliques adreçades al gran bisbe d’Urgell que, a més de fer ponts, també  feia ploure en temps de secada i que en aquell temps també ho era de Solsona. Sant Armengol encara té devots en aquest indret solitari d’una gran vista panoràmica. No endebades hi ha el padró que servia o encara serveix per a  beneir el terme de Tiurana.

Ressonància acústica

Aquesta capella romànica es conserva com als primers temps, amb poques reformes i afegitons, i té a ponent dues espitlleres amb columna medial per evitar els robatoris, molt arquitectòniques. El resultat és que quan es canta o resa, si es modula bé la veu, es produeix una freqüència determinada de les ondes sonores dins la closca d’aquesta capella petitona. Les ones, en un ron-ron incessant,  reboten contra les parets i la volta per retornar al punt d’origen. A alguns els pot molestar i a  d’altres els enamora. Segur que aquesta ressonància acústica  era un efecte buscat pels antics constructors per facilitar la pregària vocal i entrar en un estat anímic més apte per acostar-se a una realitat invisible, com són Déu i els seus sants.

Tiurana = tortuga

Encara que sembli estrany aquesta capella està edificada sobre la closca d’una tortuga, com ho delaten les seves escames i el seu bombament. I sobretot les potes que sobresurten com un voladís. El cap el deurien volar. Què hi haurà a l’interior d’aquesta clasca? Res? Els antics veneraven els rèptils i aquests solien tenir el nom acabat en –ana, com “Oliana”, on hi ha el gran i llarg  “cocodril” que ningú no veu, malgrat ser un dibuix perfecte. O com la “iguana”, que també hi és a continuació, i “sargantana”. I algun altre, com seria el cas de “Tiurana”, tortuga, per bé que tot això d’acord amb la denominació d’aquells temps molt anteriors a la història coneguda. A la part oriental d’aquest indret misteriós hi ha més tortugues, també fetes malbé, i més amunt s’observa en un altiplà una muralla gegantina de grosses pedres encavallades, molt alta, forçosament artificial. Hi són a centes.  Per no fer el ridícul, no sabríem dir si es tracta d’una construcció moderna de les nostres excavadores, encara que sembla quelcom massa impressionant, fora del seu abast, o bé si realment va ser obra d’una civilització antiga ja molt temps desapareguda, que tot és possible.

Rectificació i denúncia:

Sembla que es tracta d'una construcció moderna. Disculpes, però el Govern no hauria de permetre aquestes destrosses del medi ambient, la flora i la fauna. Aquestes roques ja estaven bé al seu hàbitat. Total aquests camps no són rendibles. Després es queixen que desapareixen les espècies, com els rèptils. Aquests camps  de secà i esguerrats no podran competir mai amb l'agricultura de  les grans esplanades. Els antics dels antics sabien que les roques esbarriades en els camps servien per combatre la sequera perquè l'aigua de la pluja que corresponia a l'àrea de les roques rajava cap al terra i servia per fer créixer les pastures. Deixem les roques al seu lloc que per alguna cosa hi són.

Les vistes aèries del Vissir ens demostren que aquestes roques, en el cas que siguin modernes, ja estaven apilades formant la muralla l'any 1987. Cert que llavors ja hi havia excavadores. Es va posar de moda eixamplar els camps i actuaven de forma anàrquica. Per saber quan es va fer la boïga i  si es van remoure  les roques o no, caldria preguntar-ho a la gent del país.

MISTERI: El resultast de tantes boïgues podria ser la formació d'una figura aèria, que només pot ser vista des de l'aire. Resulta intrigant observar a la part nord una mitra, la de sant Ermengol? No oblidem que estem al Pla de Sant Ermengol. En tot cas, es pot apreciar que a la part més alta hi ha un altipà escalonat, la qual cosa ens demostra que es tracta d'un antic poblat elevat i rodejat de muralles naturals per defensar-se. Per tant, tenim aquí un autèntic "indret amb misteri".

El pla de Sant Ermengol, any 1945. Vissir. S'hi podria entreveure una tortuga amb la seva closca, el coll i cap, i les potes laterals del davant que estarien ja desfigurades l'ny 1945.

El pla de Sant Ermengol, any 1956. Vissir.

El Pla de Sant Ermengol, any 1987. Vissir.

El pla de Sant Ermengol, any 2013.

El Pla de Sant Ermengo,l any 2021. Vissir.

Menàrguens (La Noguera)

Amb aquest article iniciem un estudi dels principals topònims de la Noguera, en general el nom d’algunes poblacions, amb el ben entès que es tracta de teories inèdites. No les trobareu en cap altre lloc, a no ser alguns en el llibre Castell de focs. De Sanaüja a Ceres, d’un servidor. Es tracta, a més, de teories certes, no pas elucubracions, tan pròpies del món de la toponímia. Quan s’encerta el vertader significat d’un topònim, tothom el veu. No hi cap el dubte.

Menàrguens és un municipi important al sud de la Noguera, que limita amb Albesa, Castelló de  Farfanya, Térmens, Balaguer, Vilanova de la Barca i Torrelameu. La vila s’estira al llarg de la riba dreta del Segre, el riu més llarg i cabalós dels rius totalment catalans, des que neix fins que mor, el qual marca la fisonomia de les poblacions que banya i rega, i que sovint determina el seu nom per algun tret o altre. A Menàrguens, però, no passa així. És un topònim realment sorprenent que fins ara ningú no s’ha atrevit a donar-ne cap explicació cabal. En una planura sense gran relleus, resulta que s’alça un turó escarpat per la part occidental de la vila, el qual presenta en el seu interior una beta argilosa de color roig molt intens. Sembla que els menarguins  en diuen l’Escarpament. De fet, es tracta d’un accident geològic que crida fortament  l’atenció. No serà allò que va donar nom a la població, vista la seva proximitat? Doncs, sí. En basc o eusquera tenim el mot mendi, que vol dir muntanya. És la primera arrel del nom: Men-àrguens. Està escapçada perquè estem davant d’una aglutinació. Només en resta Men- i ja tenim el Mont o Muntanya... de què? Falta esbrinar la segona arrel -àrguens, la qual és molt xocant i sorprenent perquè el nom està escrit al revés, de dreta a esquerra, i pronunciat, com és normal, d’esquerra a dreta. Quina és la paraula escrita al revés? Doncs, sang, però en castellà: sangre. El que compta i val per les etimologies són bàsicament les consonants, que en aquest cas són: eRGNaS. Les vocals /e/ i /a/ s’haurien d’intercanviar i col·locar-les bé. Llavors tindríem: aRGeNS. Les mateixes consonants de “sangre” al revés. Què va passar aquí? En aquells anys remotíssims al nostre país hi convivien unes quantes parles: l’una era el basc, l’altra el català, però el castellà que s’estava formant a partir del basc i del català tampoc no quedava lluny. Això explicaria que el nostre topònim contingui “sangre” com a segona arrel. Hi havia encara un altre idioma, que era l’hebreu o tal volta l’arameu, quasi el mateix. Era el mateix que dir “iber”, ja que, com dèiem, el que importa en les etimologies és bàsicament les consonants: iBeR/HeBReu. I tenim que l’hebreu, com també en moltes làpides ibèriques, l’escriptura es feia de dreta a esquerra. És probable que aquest mecanisme provoqués l’equívoc en la lectura del nom de Men-àrguens. I també cal dir una cosa , a propòsit de mecanismes semàntics. L’hebreu té la facultat de formar noms d’una mateixa família alterant no sols l’ordre de les vocals, sinó també el de les consonants, i cada consonant és una síl·laba perquè en l’escriptura hebrea, com encara avui en l’hebreu modern, les vocals no s’escriuen. El lector les ha d’intuir pel context. I això explicaria, a part de possibles raons fonètiques, el canvi de vocals del nostre topònim pel que fa a la segona arrel: Men-àrguens, el qual voldrà dir ben clarament “Muntanya de sang”. La tenim perfectament conservada com als primers dies de la seva existència geològica des de fa milers d’anys en la muntanyeta que hem descrit més amunt, en la qual s’observa una veta d’argila tan espessa i roja que sembla sangosa. Aquesta  “muntanya de sang” és el suport semàntic i totèmic de la molt il·lustre, culta i polifacètica Vila de Menàrguens, bressol del nostre admirat catalanista i patriota Joan Baptista Xuriguera Parramon, autor del llibre català més re-editat possible: Els verbs catalans conjugats.

Jaume Clavé Cinca, autor, entre d’altres, dels llibres: Castell de focs. De Sanaüja a Ceres; Athanàgia. Història i localització de la Numància catalana i Recorregut toponímic per la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra. Acaba de publicar a Amazon: El català no ve del llatí. 40 raons.

Plaça de l'església de Menàrguens

La "Muntanya de sang", que donà nom al poble de Menàrguens. És un accident ben rellevant.