Aquest llibre explica els topònims més importants de la falda meridional del Cadí,: Gósol, Labansa, Josa, Cadí, Saldes... i alhora exposa una multitud de temes interessants més o menys relacionats.

ARRELS DEL CADÍ. Toponímia, fe, cultura

Arrels del Cadí es refereix en primer terme a les arrels dels topònims, o sigui, a l'etimologia d'alguns dels pobles més entranyables de la falda del Cadí. El primer topònim desxifrat és Labansa, i no la Vansa que és un esguerro monumental.
Cal veure si aquest llibre pot desvetllar l’interès per la lectura d’uns temes tan apassionants com són la toponímia, que és un tresor amagat que conté molta informació històrica o fins secreta del nostre passat més remot. O com ho és també, el tema religiós, una altra cosa oblidada ja per una gran part de les nostres generacions, o com s’esdevé amb la cultura en general, ni que sigui a nivell de curiositats i entreteniments diversos, ja que l’home és un ser racional que mai para de pensar i escatir noves raons i misteris, com el misteri de l’existència i del mes enllà en primer terme i que aquí, en 
Arrels del Cadí, a cada pas es pren peu per a parlar-ne.
Si voleu saber de què va el llibre, n'hi haurà prou amb consultar l'índex inicial i no us esgarrifeu si sembla una enraonamenta de tot l'humà i diví. Fixeu-vos mes aviat en la gran frase recollida sota el títol del llibre, del gran pensador Joseph de Maistre (1753-1821):
“Els dialectes, els patuesos i els noms propis dels homes i llocs em semblen mines quasi intactes, de les quals es poden treure grans riqueses històriques i filosòfiques”De Maistre, Les revetlles de Sant Petersburg. Doncs, bé, aquest llibre demostra la gran intuïció que va tenir aquell gran savi, encara que sigui just 300 anys després de la seva mort..

  Editat i venda a Amazon:  https://www.amazon.es/dp/B0BBQ6XKL7

 Índex

 Introducció  ...................................................       7

 Labansa (I)  ..................................................       11

 Els hyppies d’Ossera. La recerca de Déu. Les dones de Labansa y les herbes medicinals. La Bíblia i el vegetarianisme. La longevitat dels patriarques bíblics. La ferida del pecat original. “La meva indomtable esperança” (P. Gratry). La teologia de la mort de Déu. Parada i fonda.

 Labansa (II)  ...................................................     35

 Labansa i no la Vansa. Una colla de parents. Un parent tot especial. La ciutat de l’or. L’avarícia.

 Tuixent  .............................................................    57

 Tui i Tuixent. Els celtes i Europa. Un problema: l’origen de la llengua catalana. Un altre problema: l’origen del feudalisme.

 Josa de Cadí    ..................................................    91   

 Una qüestió nova: els castells antics. Aquells segles foscos. Les marededeus trobades. El nom de Josa. La mort.

 El Baridà  ........................................................... 111 

 Dues remarques del Baridà. El 7 de novembre. Una altra lectura dels fets. La salvació de l’ànima. Etimologia d’ànima. L’arrel bar i el Baridà.

 Gósol    ...........................................................    143    

 El record de Picasso. El P. Ferran Torra. La Font de Torrentsenta. Nus de comarques. Un nom rodó. Gósol i el formatge. El simbolisme de les esglésies romàniques. Gósol i Boltanya. Amèrica. Àsia i Àfrica.

 La serra del Verd  .............................................165

 L’arrel de verd. L’evolucionisme absolut. La virginitat, la puresa i la castedat. No fer coses lletges. El pudor natural. Els Bisbes de Catalunya. La puresa i la creativitat.

 Saldes  .............................................................  185

 Etimologia del nom. Els pernils i la salvació de l’ànima. El pecat i la mort. Sant Pau: “pel pecat ha entrat la mortal món” (Rm 5, 12). Dos dogmes de la Mare de Déu: la Immaculada i l’Assumpció al cel. El baptisme dels infants. Sense sal, tot pudirà.  La mort. L’origen del llenguatge. Concepte cristià de la mort. “Ioga? No, gràcies”.

 El  Cadí  ............................................................ 219

 Una perla de nom. Una arrel molt fecunda. Els bascs. La circumcisió. La filiació de la llengua basca. Els ibers, els hebreus, el patriarca Éber i el riu Ebre. L’excel·lència del poble basc. El pecat. Déu i els pactes. Una anècdota i una conversió. La darrera Aliança.

 La Mare de Déu de Núria   ...........................   253

 Maria, estrella de l’evangelització. Sant Gil a Núria. Els objectes de la Verge de Núria. Els miracles de Núria. El nom de Núria.

 Etimologies inèdites      .................................   283

 Altres llibres de l’autor    ..............................  289

 TEXT DE MOSTRA:

Labansa (2)

Labansa i no la Vansa

S’ha dit que el nom de Labansa podria venir de lavar i significar, per consegüent, lloc o riu on es rentava. La paraula lavar ha desaparegut del lèxic català per raons estudiades pels filòlegs i en lloc seu ha estat preferit el mot rentar, tot i que lavar és un verb que està prou present en les altres llengües romàniques, com en el francès laver. Ara bé, resulta que el nom de Labansa quasi sempre s’ha escrit amb b, excepte precisament als nostres dies en què s’ha optat per la v: Lavansa.Aquí s’ha optat per escriure Labansa, d’acord amb la tradició local, que sol ser més sàvia que ningú, i amb els documents antics. Anem a cercar-lo, doncs, al’Acta de consagració i dotació de la Catedral d’Urgell,que alguns daten al 839 i famosa perquè en aquest document tan antic hi surten esmentats 289 noms de lloc, els quals aleshores formaven amb les seves parròquies el bisbat d’Urgell. Gairebé tots ells han pogut ser identificats amb els llocs corresponents actuals, i quan la primera carta geogràfica del Pirineu, tal com ha estat anomenat aquest document, anomena les parròquies de la vall de Labansa, que formava una unitat geogràfica, diu en el llatí textual:

“Deinde ipsas parrochias de valle Labancia, id est Banieres et Eterrito vel Spelunka, atque Guardia sive Fraxano et Corneliana, atque Josa vel Toxen cum omnibus ecclesiis vel villulis atque villarunculis earum”.

Com es pot veure, aquí es va escriure Labancia, i a més tot sencer, perquè la síl·laba inicial La- no comportava pas la idea d’article femení de bancia; del contrari, llavors el notari del bisbat, que era una persona culta pel seu temps, hauria escrit ipsa Bancia o béilla Bancia, com ho va fer a continuació a l’esmentar les parròquies de la Pedra i d’altres de la veïna vall de Lord, on deia:

“Deinde de ipsas parrochias de valle Lordensis, id est ipsa Petra, cum Argilers vel Sischer, cum Linars, et Montecalvo, sive illa Curriz, vel Mesapol, atque Terrers, sive Travil, et illo Cincto, vel Currezano, atque illam Tintillaginem, vel Oderam, seu ipsam Moram, vel illa Silvam, atque Bisauram”.

Pot molt ben ser que Lavancia o bé Laventia, ja que en algun document surt també amb aquesta variant llatina, siguin una metàtesi de Pallantia o Valentia, noms que es corresponen amb llocs geogràfics avui existents i fins abundants. Tant fàcil sembla aquesta metàtesi, que nosaltres mateixos, si haguéssim de pronunciar alternativament els dos noms unes quantes vegades seguides, Lavancia-Pallantia o Laventia-Valentia, aviat ens equivocaríem. Per tant, el nom de Labansa actual s’hauria format per una metàtesi o trastoc consonàntic de Palansa, i aquesta última paraula seria una corrupció de Pallantia, nom geogràfic molt freqüent en l’Antiguitat romana i grega, equivalent al de Pallentia. El salt de Palansa cap a Labansa s’hauria produït en aquella època fosca en què, segons el doctor. Joan Coromines, van ser freqüents els lapsus linguae, produint-se’n un de tant important com el que va ser, segons ell, el passar de la paraula Lacetània, que es pronunciava Laketània en els textos antics, a la nova forma de Katelània, originant-se així l’actual nom de Catalunya, després de passar pel llatí Catalònia.

El riu Labansa, portador d'or a l'antiguitat i que encara en duu.

Gósol ,la capital del Cadí.

Capella de Sant Jaume a Josa de Cadí.

La serra del Cadí i el poble d'Arséguel, del Baridà.

Casa Bima, al Baridà. Es creu que en aquesta casa de Brèixec hi sojornà un temps la princesa Maria Xipaguacin, filla de l'emperador Moctezuma, esposada amb el baró de Toloriu, Joan Graus, que va anar a Mèxic a lluitar amb Hernan Cortés i se l'endugué cap aquí. Tingué un fill i la mare es va morir aviat degut al clima fred del Cadí. Es va batejar i es creu que duia un tresor com a dot. Molts l'han estat cercant.

Saldes, al peu del Pedraforca, la misteriosa i artificial muntanya solar que marcava els equinoccis en pondre's el sol pel forat de l'enforcadura.

Josa de Cadí

El santuari de Núria, meravella del Pirineu.

La marededeu trobada de Núria: "ja que en tan freda muntanya per nosaltres vol estar, la Mare de Déu de Núria anem tots a visitar" (Joan Maragall).