Indrets amb misteri (El Solsonès)

LA MÓRA COMTAL

Un poble

És un dels pobles d’Odèn, el més desconegut i allunyat. És com la caldera d’un volcà, que un dia va esclatar. Només s’obre a ponent, però barrant-li l’accés l’embassament d’Oliana. El fons de la clotada és pla com el palmell de la mà. Una contrada tan singular com aquesta no pot ser fruit de les forces cegues que governen la naturalesa. La paret de llevant està formada per cingles paorosos i a tramuntana està coronada per la muntanya del Turp i per unes penyes montserratines, autèntics piteus cilíndrics que semblen gegants drets custodiant la petita vall. Són conegudes per les Encantades. Qui va fer aquesta contrada i per què?

Projecció d’un rostre

Les penyes arrodonides que, com projectils enormes, tant criden l’atenció als excursionistes, estan combinades de tal manera que projecten vers l’exterior de la vall i de cara al Sol, ja en la llunyania, un rostre misteriós, que és el d’una dama amb el vel que li penja del cap i li tapa la cara. Es tracta d’una princesa àrab adornada amb les millors joies i el seu vel transparent, però no ens equivoquem, tampoc no és àrab; de fet, es tracta d’una geganta móra (morena), molt anterior als temps històrics que coneixem. A ella anava dedicada la construcció d’aquesta perla del Pirineu, que seria llavors la Móra Comtal, i d’aquí ve que li esculpissin el seu rostre en un punt destacat, al Sol de migdia i amb una tècnica subtil que només ells dominaven. Només és visible des de les altures de la serra de Pinell, o sigui, des d’una certa llunyania. La conca de la Ribera Salada queda massa baixa i, per a veure bé el rostre de la Móra i el seu vel transparent, cal esperar un dia assolellat i que l’aire sigui net. Sigui casual o intencionat, no es pot dubtar que el rostre de la dama móra va donar nom a la Móra Comtal, i fins ara no el redescobrim.

 El Comte Arnau

Segurament va ser ell qui va regalar aquesta joia geològica a la bella dama de la seva raça, com ens indica l’adjectiu de Móra Comtal, conservat fins avui sense que ningú sàpiga de què l’hi ve. El comte Arnau no té data de naixement, ni de mort. Apareix com a personatge llegendari als inicis de l’edat mitjana quan es creu que és forma Catalunya, però  en realitat només es restaura després de l’ocàs de l’Imperi romà, perquè Catalunya venia de molt més enrere. El Comte Arnau és la figura èpica que va fundar Catalunya molts segles abans dels romans per no dir mil·lennis. Era de raça superior, com els antics atlants, molt semblant en estatura als gegants del nostre folklore, que el volen recordar,  i pel que fa a la fesomia,  molt semblant segurament al Gegant Vell de Solsona que va esculpir l’inspirat Manel Casserras. La Móra Comtal no és l’únic indret que ens  recorda l’antiquíssima presència del Comte Arnau al nord del Solsonès. Per sorpresa nostra, hi tenim en primer lloc el Port del Comte, que tot ho corona i que era ell!, seguit del Puig Sobirà, que vol dir el Puig del Sobirà, o sigui, del Cap Suprem, que també era ell!, i finalment per reblar més el clau el misteriós Puig Arnau!, que lògicament també era ell!, gloriós nom conservat en la gran casa de pagès de Canalda, avui esdevinguda una excel·lent i luxosa casa o poble rural. Més clar que l’aigua. Tots els països històrics tenen el seu heroi èpic i fundador. La fama del Comte Arnau va sobreviure a l’Imperi romà i va rebrotar amb força al temps dels sarraïns quan Catalunya tornava a estar en perill de desaparèixer. També ho farà ara, tan bon punt s’adoni que el seu país va per mals averanys. Llavors ressorgirà de la seva tomba secreta de Canalda, i amb el seu cavall se’l veurà trotar un altre cop per tot el Pirineu per defensar de bell nou la pàtria catalana, fundada per ell mateix fa ahores d’ara, com a mínim, més de 5000 anys! I no és cap conte. És tot un comte, el Comte Arnau!  

Indrets amb misteri (La Segarra)

El llibre de la Torah,o sigui, laBíblia hebrea que conté l'Antic Testament, enrotllada com als temps antics.

Torà

Torà, tercera vila de la Segarra, després de Cervera i Guissona, s’estima més ser la capital de la Vall del Riubregós. És un nom eminentment hebreu, ja que, de la Bíblia de l’Antic Testament, els jueus en diuen justament la Torah.  No es tracta pas d’una coincidència, com veurem, sinó que hauria de ser una petita revolució.

Primerament cal dir que la paraula hebreu no difereix en essència de iber: hbr, només és qüestió de vocals i, si considerem que iber  ve del riu Ebre, veurem que el riu s'identifica encara amb més contundència amb el mot hebreu que no pas amb iber, més corromput. És xocant que el poble hebreu no hagi disposat mai per mai del nom de la nació que l’hauria originat, el qual, posats a fer, no podria ser altre que Hibèria. Són molts els autors que han fet venir el poble hebreu o jueu d’Hispània, com el modern Lubicz Milosz (Cracòvia, 1877-1939), que “sosté que els hebreus eren autòctons d’Ibèria”  en el seu llibret Los orígenes ibéricos del pueblo judío. No cal dir que era jueu i que va investigar la cosa a fons.  

A l’antic indret de la vila de Torà s’hi aplegaven tots els ramats de la Vall del Riubregós per a emprendre el camí de la transhumància que els duria a les pastures de les altes muntanyes del Pirineu. Això s’esdevenia al començ de la primavera, probablement a la primera lluna plena, igual que la nostra Pasqua, i, segons la tradició local dels toranesos, pastors i ramats feien cap a la Vall de Núria. Allí coneixerien l’ermità sant Gil, que després seria el patró de la vila, no per casualitat. Doncs, bé, el nom de Torà voldria dir que s’hi aplegaven les ovelles de l’entorn, en francès, entourage , molt semblant a Torah, amb aspiració final. L’arrel tor, tur vol dir voltar, tanmateix com en torn, torre... Però, filant més prim, Torà segurament fa referència a la gran pleta formada per tots els ramats de la vall, un cop arribats. Els ramats s’anaven arremolinant per ordre d’arribada, tot formant una autèntica espiral, i aquest era el significat de la Torà, una figura geomètrica molt vistosa i espectacular, que ja rares vegades es pot veure avui dia o mai. Els ramats estaven enrotllats, igual com passava amb els llibres d’aquell temps que eren rotlles i no com ara que tenen planes. Així doncs,tant el topònim de Torà com el nom sagrat de la Torà o Bíblia, volen dir rotlle, cadascun des del seu punt de vista. No cal dir, que l’hebreu hauria de ser la llengua-clau  per a desxifrar finalment les inscripcions ibèriques,  que és tant com dir hebraiques, fins ara impossibles de traduir. El nom de Torà és el primer indici que ens porta al convenciment que ací hi van viure els hebreus, ens ho creguem o no. Per altra part, en el llibre Les arrels més antigues, més amunt ressenyat, ja demostro que el poble hebreu era originari de l'Atlàntida, a aparts iguals amb els bascs. Els dos van conquerir la Península en temps reculats, coneguts pels tiris, ja que la seva capital, tal com es demostra en el llibre, es deia Tir, nom per altra part de la mateixa arrel que Torà, ja que la capital de l'Atlàntida, com és sabut, estava formada per diferents cercles concèntrics per bé que se'n desconeix el seu nom vertader i es diu que era simplement Atlantis. Les cròniques antigues parlen de la invasió dels tiris a Espanya i del seu imperi, anterior als romans, però malauradament els nostres historiadors es pensen que es referien a la Tir de Fenícia. És com, si parlant de Santiago de Compostela, es pensesssin que es tracta de Santiago de Xile. Confondre la metròpoli original amb una colònia. Millor llegir el llibre i tindreu una visió nova i coherent de la fabulosa, històrica i sempre verídica Atlàntida, tan ben descrita per Plató en Timeu i Críties. No és cap llegenda ni cap lliçó moralitzant, com ens han volgut fer creure. El filòsof més gran de tota la humanitat no estava per explicar rondalles inventades.

Indrets amb misteri (Alt Urgell)

L'antiga "era" del poble de Seranyana, origen del seu nom.

Seranyana

El nucli

En algun temps Seranyana encara havia estat alguna cosa, com ho demostra la seva església, dedicada a l’arcàngel sant Miquel, avui abandonada, per bé que la teulada encara aguanta, que en això guarda també un paral·lelisme amb el poble veí de la Pampa, tan semblants els dos. El Sant va ser traslladat a Ogern on, a part d’estar més segur, podia seguir amb la seva feina de vetllar per la gent de la Baixa Ribera Salada. Allí se’l pot veure brandint encara l’espasa contra l’enemic infernal dels homes.

El petit nucli de Seranyana, que pertany a Bassella, té de fa temps les cases enrunades, llevat de cal Cabó i cal Porredon, aquesta última anomenada també alguna hora cal Bromes. Pel que sembla està en venda amb els seus boscos i conreus i qui sap si no seria una bona inversió per al qui tingui massa diners estancats que li produeixen encara menys que aquesta finca (973482763).

A cal Cabó, d’on possiblement descendeixen molts que porten o portaven aquest cognom, com els Moroia de Pinell o l’antiga botiga Guàrdia de Solsona, s’hi traslladen sovint els seus amos des d’Oliana, avui l’Isidre Torrent i la seva muller. L’Isidre, ja jubilat, sembla encara un esportista vigorós, torrat pel sol. És un home amb guspira. Dóna gust de sentir-lo. Ja sap que aquí no s’hi pot guanyar la vida ningú. Van calcular que, si hi posaven una fonda rural, trigarien 80 anys a amortitzar-la.  Però, els temps canvien i la roda de la fortuna dóna voltes. Ja vindrà dia que el jovent buscarà desencisat aquests llocs remots, encara verges, on a penes hi ha cobertura per als mòbils. Els únics que no se n’han anat d’aquí són els ametllers i els olivers, últims vestigis d’un passat que havia estat molt mogut i que demostren que aquí hi feia un clima excel·lent, ben arrecerats de tots els vents, llevat de la dolça Marinada, com veurem. Avui la pista que hi puja d’Ogern estant, d’uns 9 km, està sense asfaltar.  Més amunt, ni se sap què hi ha, fora de l’estrany pic de Rof i els Tambors de Rof. Aquí la Ribera Salada encara mana. Tot són roques agrestes, pelades i dures. No se sap si amaguen grans tresors al seu interior, com volia mossèn Jaume Sarri, que deixà escrit en els seus apunts, fets de papers que haurien anat a la paperera, de tan estalviador que era, aquesta profecia: Algun dia s’esventraran les riqueses de la Ribera Salada. Les entranyes de la Ribera Salada són un misteri per explorar. L’avenc del Capmàs, descobert per Montserrat Ubach com el més profund de Catalunya , només n’és una petita mostra. Ja mossèn Ferran, que ha volgut ser enterrat en aquesta terra aspra, però formosa, deia que no es podien fer embassaments a la Ribera Salada perquè l’aigua s’escolaria cap a dintre.

El cementiri

Coronant el poble, el cementiri. Un recinte petitó, assolellat, com totes els indrets d’aquesta contrada. Encara té vida, si es pot dir així. Encara hi han portat flors per als seus difunts, la major part enterrats a terra. El poble que recorda i encara estima els seus avantpassats difunts no ha perdut l'esperança, té dret a sobreviure i ...a ressuscitar un dia, que de més verdes en maduren.  

Seranyana, Saranyana, Serinyana, Saranyena...

No hi ha manera de saber com cal escriure les vocals d’aquest antic poble, però les consonants són clares. Hi ha un Saranyana a Castelló de la Plana i un Seriñana més famós. A Ogern, el rètol diu Seranyana i amb això ens quedem. A la part baixa del poble descolla un altre recinte, envoltat per una paret de poca altura, massa baixa com per fer de corral, ja que els cabrits i les cabres la saltarien com si res per escapar-se, no per entrar-hi ja que per fora la paret és molt més alta. Quina funció tenia? La resposta ens la dóna l’Isidre: És que abans era l’era del poble, quan es batia a potes! Jo encara ho havia vist!  Doncs, ja està. En la paraula Seranyana hi trobem inclòs el mot era, no per casualitat, però no es tractava pas d’una era qualsevol. Aquesta estava dotada d’un element que poques tenien. L’envoltava una paret de dos o tres pams d’alçada que impedia que es perdessin el gra i la palla i també serviria perquè la gent s’hi asseguessin còmodament, i no sols per reposar i menjar en les batudes. També com a lloc de trobada de tot el poble per dansar, ballar i divertir-se tots plegats, com encendre-hi la foguera per Sant Joan per retre culte al Sol. Tot una meravella que deu remuntar-se al temps dels nostres ibers i quasi perfectament conservada. L’Isidre ens parla de les parets descomunals que s’alcen en una de les cantonades. El seu nom original seria Sa-eranyana, on Sa = La era l’antic article sa, so, ses... també present i fossilitzat en el santuari de la Mare de Déu de Sa Vila, tan proper. Aquí, doncs, des de remots temps fins als anys 50, la gent del poble, com a bons germans, hi van batre conjuntament les seves collites. A la tarda, quan havien escombrat i amuntegat el gra de l’era, esperaven l’arribada de la Marinada per ventar-lo amb aquelles forques de 4 o 5 pues. Era el vent que venia del mar i que corria cap a les comarques interiors de la Segarra i del Solsonès perquè aquí l’aire cap a la tarda era més calent que no pas al mar, com encara ho fa avui, fidel a la cita, per bé que, ai, els pagesos ja fa anys que han deixat d’esperar la Marinada.

Indrets amb misteri (La Segarra)

Biosca, coronada per l'àliga megalítica, amb una ala perduda.

Biosca

Biosca té força coses: el tobogan de 15 m. d’alçada amb el seu parc, avui arrestat;  el castell derruït, el palau restaurat del senyor, la riera, el lauburu maçònic o esvàstica basca de l’Ajuntament com a dintell preuat, cal Borres com a restaurant molt prestigiós, amb sala de ball inclosa... però la seva Roca és quelcom  essencial a la població, com diu la parèmia popular: Biosca, la costa! Si la Roca cau, Biosca adéu-siau! Ningú, però, no  ha parat esment en què la Roca de Biosca és en realitat una àliga petriforme que sobrevola la vila. És zoomorfa i, per tant, es tracta d’un ídol megalític, al qual els nous cristians li van enderrocar l’ala esquerra, que va fer que la gent amb el temps s’oblidessin del seu majestuós aspecte d’àliga en vol, que avui reviurà.

El nom de Bi-osca, com se sap, és Bi-osca: dues osques. Així com les osques d’un ganivet són forats al fil de la fulla, així mateix del pas d’una serra se’n deia osca . Biosca en té dues, una per anar cap al Solsonès a través de la riera i una altra que tira cap a Lloberola. I a l’endemig el seu Castell. De Sanaüja a Torà no hi ha cap més manera de creuar la serra de les Agudes.  Al Montsec d’Ares hi ha entre muntanyes el Pas d’Osca, molt rodó,  batejat així pels pastors de l’antigor, i prop d’ Osca, capital, hi ha una gran obertura que permet travessar el Pirineu i arribar a les seves valls recòndites.  

Indrets amb misteri (El Solsonès)

Tornant a la Roca de Montpol

Tornem a la Roca de Montpol de la mà d’un bon guia, el Ramon del Pallars, que va veure la llum d’aquest món a l’Hostal de Roquer, sota mateix de la Roca, i que hi va viure fins als 17 anys, guardant el ramat per aquestes costes i plantant trumfos en aquestes feixes que ja fa temps que estan ermades. Si ens plantem davant la Roca de Montpol, ens sobtarà la seva enorme grandària i que ja no hagi rodolat costa avall després de tants segles d’existència, i més si tenim en compte la gran balma que socava la part inferior. Aquesta balma feia de llar a una família que conreava les terres aspres de l’encontorn. Entrant a la dreta, al defora, hi havia el forn del pa i a dintre el dormitori. A l’esquerra per un passadís estret s’arribava al menjador, on hi havia una porta que donava a l’exterior per anar a la corralina dels porcs i al corral de l’aviram, tot sota la balma. A sol ixent hi ha una altra cova o balma de difícil accés, que havia estat emparedada. Al seu interior hi havia, i encara hi ha, una cadolla que hi neix l’aigua sense que arribi a vessar mai. Un reguerò excavat a la penya menava l’aigua a una altra cadolla molt xica, de la cabuda d’un patricó, per acostar-la a les altres estances de la casa. En fi, era un dels habitatges del darrers troglodites del país, els habitants de les coves. N’hi havia una altra prop de Montpol anomenada Riu Fred, com el riu, poc abans d’arribar a Aigüesjuntes, on aquest riu es junyeix amb el de Canalda per marxar tots dos junts, però sense barrejar-se les aigües. Les unes calentes i clares, les altres fredes i fosques, partides pel mig.

Panoràmica

Pujar dalt la plataforma de la Roca de Montpol a peu és qüestio de poca estona i la panoràmica que ofereix és grandiosa. Per sol ixent podem resseguir la raconada del Montnou (no ens enganyem: el mont de la nou, de la font del riu, de la noguera, com es deia dels rius en alguns llocs, en aquest cas és la nou de la  ribera Salada, i ja que antigament no existia la preposició de: mont-nou), el Puig Sobirà (igualment, cal entendre el puig del sobirà, cabdill o senyor de la contrada), el Codó amb el seu antic castell fet de roca, el Pla de Riart, Santa Maria de Lladurs i anar voltant fins que la vista en un dia clar, que no són gaires, es perd a les terres llunyanes de la Noguera, al turó de Montmagastre i al Montsec per l’altra banda fins a tornar  prop d’aquí amb el turó de Sant Esteve de la masia de Coscullola i serra Seca per on treu el cap el gran Cogulló o Pic del Moro de Peramola. Per altra part, tenim als nostres peus tota la conca superior de la ribera Salada, amb l’encís del santuari de Massarrúbies, les grans cases pairals de Montpol, la seva església parroquial i les immenses obagues que omplen el país de milions de pins sense a penes deixar camps.

Un ídol?

La Roca de Montpol té el misteri afegit de la seva fesomia humana, un xic grotesca, la qual es conserva força bé per la seva banda de ponent amb el front, el nas i la balma que li fa de boca, i que anys enrera, segons el Ramon, fins i tot semblava que tenia dents. Per aquesta banda de ponent el front sembla molt ben escolpit, no així per la de llevant, però això podria ser degut a que la simetria primitiva es va perdre pel desprendiment d’un bocí de la roca tal com sembla endevinar-se a simple vista, per causa natural o humana, ja que també podria ser que al tractar-se d’un ídol, amb les noves creences cristianes s’hagués volgut destruir. És de notar la seva perpendicularitat vers el sol de migdia i vers tota la conca de la ribera, com si la volgués presidir. Diuen que els sacerdots egipcis feien xerrar la Gran Esfinx. Imaginem-nos, doncs, la Roca de Montpolt fent retrunyir la seva veu paorosa per aquestes fondalades. Quins esglais!

El mont de la catapulta

El nom de Montpol va lligat a la Roca, com era d’esperar. El trobem escrit per primera vegada en l’acta de consagració de la catedral de la Seu, de l’any 839 aproximadament, dins les parròquies que es van assignar al bisbat d’Urgell. Montpol figura en la seva zona geogràfica junt amb les altres parròquies, i apareix escrit en llatí: Mujopulto. És la clau per entendre el nom. Mujo es refereix a Mont i pulto vol dir llençar enlaire. L’arrel pol i pul volen dir llençar enlaire, com en polseguera, pulpa i pulga. La muntanya de Monpol té forma de catapulta perquè sembla que vulgui llençar enlaire la gran roca que té a l’extrem de la palanca, corbada i tensa com el perfil de la muntanya, vers la muralla imaginària de la serra d’Odèn. La teoria del Ramon, heretada dels avantapassats, que diu que Montpol vol dir el Mont del pol perquè apunta al nord és bonica, però no explica la forma tradicional d’escriure el nom de Montpol amb la t final, o sigui, Montpolt i que l’escrivà de l’acta de la Seu va transcriure en llatí per Mujopulto. Impossible saber qui va tenir l’ocurrència de batejar aquest serrat amb la màquina bèl.lica i en quina època remota o no es va produir. Potser va ser algun soldat romà que es va perdre per aquests paratges enamorat d’alguna pastoreta catalana, però tot són problemes. Qui va reduir o esporgar mont-catapulta en Montpulto? O és que el nom només consistia en dir Montpultum, mont que llença enlaire (la roca) sense pensar en cap arma? No serà que el nom de Montpol ja existia abans que s’inventés la catapulta? No serà més aviat que la catapulta va ser inventada per algú de Montpol inspirat per la figura de la muntanya? No podia ser un pastor d’aquestes contrades? El misteri està servit. Ara el que importa és que Montpol continua fent la seva vida a l’abric de la Roca i que enguany celebrarà un cop més la seva lluïda Festa Major en arribar el patró dels pastors sant Gil.

Indrets amb misteri (El Solsonès)

La Roca de Montpol, un ídol al bell mig de la Ribera Salada.

LA  ROCA  DE  MONTPOL

 Ens trobem a la Mare de la Font i compareix el Ramon del Pallars amb el seu nét Aleix, que surt del cotxe disparat com una bala, i encara no té tres anys. Escales amunt i escales avall, s’enfila al cap de les parets, fa voltar els “caballitos” brunzents, passa la ribera d’un salt... Igual que un cabirol. El meu, que és més gran i quiet, no sé que en deu pensar de tant moviment. Amb això, encetem una conversa sobre un tema que em balla pel cap i li dic al Ramon:

- Escolta, Ramon, a tu la Roca de Montpol, segur que no et diu res.

Ramon Serra: Però, què dius tu? Si jo vaig néixer a l’Hostal Roquer, a tocar de la Roca. El meu pare tenia bous, cabres, cavalls... i jo els havia de guardar tot el dia essent un nen i tots aquells verals els tenia trepitjats. Menava les cabres i sovint se’m ficaven per les rues de la Roca. Saps què són les rues, no? Aquells corriols tan estrets que passen per les roques.

- Home, quina casualitat! Així què me’n pots explicar de la Roca de Montpol?

Ramon: Te’n podria dir moltes coses. A la gran balma hi havia viscut gent. El meu pare encara hi havia vist tot una família i jo encara havia conegut el darrer que hi va viure. Li deien el Clotildo, que després se’n va anar a la Ginebrosa, pare dels actuals. Costa d’imaginar com era aquella estança perquè allá dintre hi havia compartiments. Encara et podria dir on era el forn del pa. A dintre hi ha una font en forma de clotxeta a la pedra viva, que ben bé hi deuen cabre uns vint litres d’aigua. Jo l’havia buidada moltes vegades amb les mans i al cap de dues hores ja tornava a estar plena. No s’asseca mai i, el que és més xocant, tampoc no vessa mai. Al capdamunt de la Roca hi ha una gran plataforma de terra des d’on s’albira una panoràmica impressionant. Per ganes t’hi acompanyaria, però ja em comencen a pesar els anys. El meu fill i la Conxita hi pugen sovint.

- Recordes algunes anècdotes o contalles sobre la Roca? Crec que ara que ve la Festa Major de Montpol fóra bo explicar-les al Celsona.

Ramon: El meu pare explicava que una vegada un ramat fugia d’una tronada i es va refugiar a la cova de la Roca. Justament hi va anar caure un llamp, que va matar quaranta ovelles i el gos. El pastor no. I això altre que et dirè li va passar al meu pare. Una cabra va anar avançant per una rua de la Roca. La rua es va anar estrenyent i la cabra no podia seguir ni endavant ni endarrera. Al final el meu pare s’hi va acostar per sota per salvar-la, peró al veure que quedava tant amunt, se’n va entornar. En aquell moment la cabra, al veure’s perduda, va prendre una decisió ràpida i es va llençar de dalt cap baix. Va caure just sobre el forn i no es va fer gens de mal. La Roca de Montpol és molt alta. Hi feien niu els astorets i jo intentava matar-los amb l’escopeta perquè mataven les gallines de la mare. Els trets no hi arribaven.

-         Quan temps vas ser a l’Hostal Roquer?

Ramon: Fins als 18 anys, que ens en vam anar a l’Abellana de Madrona. Van ser molts anys mirant-me la Roca. Durant la guerra, res d’estudi, guardant per allí tot el dia. Després hi vam anar una mica amb mossèn Joan Serra, que va ser rector de Montpol 40 anys. De vegades, quan era jove tot mirant-me la Roca... –ara el Ramon fa una pausa i alça la mirada i la mà, com s’hi s’estiguès agoitant la Roca, i el cor em fa un salt perquè endevino que ell ja coneix el secret de la Roca-. Passat Angrill, saps?, si agoites la Roca, hi veuràs una fesomia.Té el gran front, tot llisquent, els ulls formats per una rua que va de banda a banda, la boca que és la gran balma... Allò m’impressionava.

-         Ara sí que em deixes ben parat, perquè jo aquesta fesomia de la Roca, com d’un rostre immens que domina tota la conca mitjana de la Ribera Salada, també l’he vist i em té corprès. Em pensava que no ho sabia ningú més, i ara tu em dius que ja l’havies descobert de jove. Ho havies sentit a dir a algú? Ho sap la gent?

Ramon: Doncs, no. Era una impressió personal meva. La meva mare se m’enreia. La culpa que la gent no s’adonin d’aquestes coses la tenen els cotxes. Corren i no miren. En aquell temps hi havia a Montpol aquell curandero tan famós, que li deien l’Angrill, perquè s’estava a Angrill. Doncs, saps què? Hi tenia una retirada, amb la Roca. Sempre que contemplava la Roca pensava: Mira, el metge Angrill! Si mires la Roca de prop, no li veuràs res de l’aspecte de cap que té de lluny.

-         No m’estranya, perquè jo l’he descobert de molt lluny tot anant pels camins o les carreteres de Castellar de la Ribera o fins de Pinell, per bé que només en dies de molta visibilitat i netedat de l’aire.

Ramon: Home, de tan lluny necessitaràs uns prismàtics per veure la forma del cap.

-         Ara, Ramon, amb el que em dius i el que et diré, ja no dubto que el rostre de la Roca és real. Per mi es tracta d’una espècie d’ídol fabricat en temps remots per avassallar la Ribera. Una cosa així casi només la podien fer els gegants, que van governar sobre la humanitat i sobre aquesta contrada en concret durant milers d’anys. Les coses que presenten una simetria es considera que són artificials, fetes a propòsit per algú. El rostre de la Roca, contemplat a distància, és molt simètric. No pot ser casual. En fi, pel que veig tu vas descobrir una realitat que amb el temps s’havia oblidat, ja que els antics ja s’havien apercebut del que era la Roca, com ho demostra el nom donat a la masia de Cabiscol. Aquesta casa no n’és gaire lluny i el seu nom ve justament de “cap” = Cab-iscol. La resta del nom, -iscol-, podria significar “escol-pit”, i tot plegat “cap escolpit”. Quan van fer aquesta casa per explotar aquelles terres li van donar el nom més rellevant de l’indret: Cabiscol. Penso que la gran balma, si volia ser la boca del gran cap escolpit, no es va fer originàriament perquè fes d’habitatge, sinó que potser volia ser una cova sagrada i que amb l’aigua de la font, també artificial, potser s’hi practicava algun ritus. Ves a saber. És possible que en temps antics el rostre de la Roca fos més definit.

Ramon: A dalt d’aquest serrat de Montpol, hi ha un corriol que mena d’una punta a l’altra, tot seguint l’esquena d’ase de la muntanya. Abans d’arribar a la punta nord, hi ha unes runes, que és on hi havia l’església antiga de Sant Miquel i on la gent hi pujava per anar a missa i totes les cerimònies. Eren de pena. Després es va fer l’església nova abaix al pla. No sé si saps que abans Montpol pertanyia a Terrasola. Mirant de Terrasola cap a Montpol, es veu bé com la cara de la Roca i tot el serrat estan orientats cap al nord i, per això, penso que la gent de Terrasola deurien ser els qui van trobar una explicació del nom de Montpol, que em sembla força encertada i que jo sempre l’havia sentit a contar de petit. Montpol vol dir “el mont del Pol”, perquè la muntanya està arrenglerada cap al pol Nord: Mont-pol.

-         Ramon, per lameva part, penso que l’església de Sant Miquel a dalt del serrat de Montpol, com a àngel vencedor del diable, deuria ser la rèplica cristiana a l’ídol de la muntanya, i aquesta teoria del nom que contes la trobo molt bonica. No sé si serà vertadera. Però, és una altra observació interessant de la gent antiga perquè, certament, sembla que la muntanya segueixi el meridià terrestre, i per això la mirada impertorbable de la cara de la Roca s’emplaça cap al sol de migdia, la qual cosa li dóna un aire encara més misteriós. Ai, qui pogués contemplar el món de fa 5000 anys i més. Ens quedaríem atònits, com ells també de nosaltres. Bé, Ramon, penso que els montpoltins estaran contents que els hagis explicat les teves vivències sobre la Roca de Montpol amb motiu de la festa major en honor de sant Gil, el patró dels pastors que tant abundaven en aquestes ruralies.

-         Papa, l’Aleix em volia tirar a l’aigua!

-         No, home! Només volia jugar (Hem tornat a la realitat).

Indrets amb misteri (La Noguera)

El miraculós Toll de Santa Perpètua de la Valldàries.

El Toll de Santa Perpètua, en record del pastor Manel

Manel Boix i Escolies

El passat 6 de gener, per Reis, ens va deixar als 76 anys el Manel, un pastor d’aquells de tota la vida i que ja en van quedant pocs. La seva dedicació al ramat era total, no sols els dies feiners, també els diumenge i festes i fins i tot per Nadal. Així no és estrany que el Manel es quedés solter, fent companyia als seus pares fins que es van morir a Solsona ja vellets. El Manel, però, s’havia criat a Puig-enxeric, una masia de Sant Miquel de Valldàries, del municipi de Vilanova de l’Aguda, on amb el temps s’hi construiria molt a prop el Restaurant Can Valls. Per això se sentia molt cofoi si hi podia anar a dinar algun dia ara que estava jubilat. Es planyia que l’amo hagués deixat enrunar aquella casa tan ferma, feta amb parets molt gruixudes de tàpia. Avui ja no en queden tampoc, de tan antigues que es podria dir que eren dels ibers. El Manel parlava sovint d’aquells anys passats a Puig-enxeric. El seu pare per la guerra va amagar i salvar la imatge de Santa Perpètua. Després, quan van restaurar la capella, es dolia perquè no van convidar el seu pare a la festa. Recordava moltes coses i molta gent de la seva joventut passada a la Vall. Com el dia que es va desplomar la torre de Sant Miquel, fent un gran estrèpit per tota la fondalada, el febrer de 1955, però allò que més el fascinava era....

El Toll de Santa Perpètua

Així com Puig-enxeric s’enlairava majestuós dalt del serrat, el Toll de Santa Perpètua s’esqueia sota els seus peus al fons de la clotada. El Manel ja de petit en sentia contar les meravelles a la vora del foc. Aquell toll tan formós no l’havia vist mai ningú sec. Ja es podien eixugar les rases i les riberes, que el toll no minvava mai del seu nivell. I això encara avui en què l’enginyeria climàtica i secreta no deixa ploure de les deu vegades, les nou. Aquell toll era tan fondo que ningú no  n’havia pogut conèixer la fondària i, quan se li preguntava al Manel com era de fondo aquell toll, exclamava enèrgicament: El Toll de Santa Perpètua no té fondo! Sens dubte, era un toll sagrat de l’antiguitat. Tota la gent de la Valldàries, com el Manel, han sentit contar dels seus pares que el Toll de Santa Perpètua va aparèixer amb una gran taca de sang al mig pocs dies abans d’esclatar la Guerra Civil. Tothom la volia mirar. Tenia una forma humana i la gent es preguntava quin mal podia presagiar aquell fenomen tan estrany, que recordava la primera plaga d’Egipte quan totes les aigües es van tornar sang. Per altra part, aquest fet també el sol explicar l’avui solsonina Pilar Caubet, casada amb el Màrio i filla que és també de la Valldàries o Vall de Vilanova. Això que l’aigua de vegades s’hagi tornat sang n’hi ha constància en moltes cultures.

El Toll de Santa Perpètua, tot i ser dels més singulars, és un dels molts que hi ha als nostres boscos, tots al dessota d’un saltant i segurament artificials perquè tenien una funció sagrada. La gent s’hi banyava per a purificar-se dels seus pecats i tal volta també per a guarir-se de malalties, i al mateix temps es convertien en un espai de diversió. En aquest toll, com en quasi tots, s’hi pot veure un perfecte trampolí megalític, cosa que ja fa posar els pèls de punta sols de pensar que algú s’hi pugui aguantar bo i dret al seu extrem. No cal dubtar que els joves més valents, desitjosos d’impressionar les boniques noies de la Vall, es llençaven de cap, tot fent alguna voltereta a l’aire, al bell mig del toll des d’aquella altura i per això havia de ser necessàriament un toll molt fondo, si no s’hi volien trencar la closca. Quina esgarrifança i alhora quina emoció, al veure com es llençaven aquells joves des del trampolí, amb tota la gent expectant entorn del toll.  La gran fondària permetia que els cossos es capbussessin molt avall i que triguessin força estona a tornar a sortir. Tothom s’aguantava la respiració, els de dins, però també els de fora, fins que el jove no tornava a treure el cap després de desaparèixer totalment  al fons inabastable del toll. Una vegada més, amb l’arribada del cristianisme, aquest ritual es va perdre per considerar-se immoral, vista la nuesa dels seus participants, però el lloc es va mantenir. La capella de Santa Perpètua, construïda poc més amunt, conservaria els aplecs, però amb una visió cristiana que ha perdurat fins al dia d’avui. Finalment, una cosa que alguns afectats agrairan. Cal dir que en parlar del Toll de Santa Perpètua, del Celsona de data 17 de gener, va quedar al tinter que aquell toll tan meravellós és molt apropiat per a guarir per sempre més el mal de cap. N’hi ha prou amb remullar-se el front amb l’aigua del toll el primer cop a la vida que s’hi passa. Així ens ho assegura el Domènec, fill de la Pilar Caubet, nascuda en aquella contrada, i ho diu per experiència comprovada per ell i altres.

Gràcies al Manel, doncs, hem pogut parlar del misteriós Toll de Santa Perpètua, ara que ell ja no hi és perquè no li agradava la publicitat. Feia poc que se n’havia anat el seu amo, el ramader de tanta anomenada conegut pel Tapioles, en Joan Reig i Vilaseca, i el Manel, ja sense lligams en aquest món, l’ha volgut seguir com el gos d’atura que marxa rere el seu amo per un camí desconegut.

Indrets amb misteri (Alt Urgell)

Aquestes dues garites vigilaven el pas de la sal provinent de Cambrils dels Pirineus (millor fóra dir Cambrils de la Sal). El ràfec superior artificial fa quasi impossible accedir-hi i per sota és un cingle. Deu fer segles que no hi ha entrat ningú.

El Baell  (Ogern)

El riu

El riu Baell és el darrer afluent de la ribera Salada, si més no per la dreta, i tan discretament hi desguassa que en passar per Ogern ningú no se n’adona perquè cap rètol no l’anuncia als automobilistes que travessen aquest poble, massa vegades a més de 50 km/hora, que és el màxim permès. Porta poc cabal en aquests temps de guerra i d’enginyeria climàtica, però abans duia força aigua i no li mancaven peixos, com a totes les nostres riberes, avui seques. Així i tot, el Baell qualsevol dia es pot despertar i repetir alguna d’aquelles grans inundacions que la gent més gran d’Ogern recorden haver sentit explicar als seus avantpassats.

La sal de Cambrils

Cal dir que a l’edat de pedra el Baell va ser força important. Per aquí passaven molta gent, que venien de molt lluny, perquè era la via natural per anar a buscar la sal de Cambrils, un element que llavors era més preuat que l’or. Sense sal la gent s’hauria mort de pura anèmia, ja que la carn, si no es condimenta, no té cap gust i ningú no en voldria menjar, i també els grans ramats que subministraven l’aliment bàsic de la carn per a tothom, necessitaven molta quantitat de sal per a llepar-la damunt les lloses o saleres.  Per altra part, aquella gent, que tenien molt bon paladar, sabien que la sal de Cambrils era la millor del món. Per tant, la sal, que la deurien pagar amb or o plata, va convertir aquesta contrada en un empori de riquesa. No sols havien de pagar la sal, també un impost pel sol fet de passar pel riu Baell. I tot aquest tràfic estava rigorosament controlat pel poblat de la Salsa, a tocar del Baell i que era una fortalesa inexpugnable.

L’embassament megalític

Poc més amunt d’Ogern el riu Baell s’engorja a gran profunditat durant un tram aproximat de mig km. Impossible de recórrer-lo per dintre, degut a l’espessor d’una bardissa que tot ho omple. Les seves ribes perfectament tallades de dalt a baix ens donen a entendre que havia estat un embassament considerable, segurament amb la finalitat de regar l’horta d’Ogern i perquè l’aigua de la ribera Salada en aquells temps llunyans no seria apta per al rec per portar massa sal. Aquest gran pantà, fa temps desaparegut, va donar nom al nostre Baell, com veurem: el riu del pantà. Però el més xocant és que més amunt, quan aquest s’acabava, a l’altura de la Salsa hi ha rastres d’haver-n’hi hagut un altre de molt més petit, totalment megalític per les grans pedres que s’hi van fer servir. En un congost, hi podem veure dalt d’un cingle dues garites megalítiques de grans dimensions. Eren els llocs de guàrdia permanents per controlar el pas. No sabem la profunditat d’aquestes garites d’accés molt arriscat i gens aconsellable. Doncs, bé, en aquest mateix indret hi havia un petit embassament amb una comporta per tancar o aviar l’aigua. S’hi poden veure les dues roques entravessades a la llera del riu per barrar el pas de l’aigua, amb una escletxa al mig que es tancava amb una gran llosa que encara és a la riba, tota dreta, que deurien fer lliscar, encara que feia falta ser molt forçut per a moure-la. Eren gegants? També s’hi conserva un gros pilar de pedra tot dret, on deuria haver l’encarregat de cobrar l’impost de la sal, talment una duana. Si no pagaven l’impost, no podien passar aquella embassada sense mullar-se, amb la qual cosa, com si diguéssim, se’ls hauria fos la sal que duien als sacs o a les butxaques.

El nom Baell volia designar el gran pantà construït en aquest riu, com una obra d’enginyeria de l’edat de pedra. Però alhora també podia referir-se a aquest petita embassada que servia per controlar el pas dels traficants de la sal de Cambrils. El nom original i sencer era Badell, com badall, que també és una acció d’obrir i tancar la boca. En altres llocs, el nom va ser femení: la Vedella, mal escrit perquè hauria de ser Badella. En canvi, s’ha conservat també Baellaen algun indret, com també la casa de pagès Torrebadella, aquest molt ben escrit. Entre aquests tan humils n’hi entraria un de la màxima categoria: Sabadell, el Badell. Per tant, a l’antiguitat al nostre país ja havien inventat els pantans per a regular el cabal dels rius, amb un nom molt apropiat: badell, que comunicava la idea de tancar i obrir el cabal del riu mitjançant una comporta. Per un caprici del destí avui al mateix indret de la Salsa, hi ha un altre petit pantà amb una paret de ciment, no sabem amb quina finalitat.

Indrets amb misteri (Solsonès)

El "rèvol" de la rasa del Rèvol, escolpit al voltant de la roca i en ple cingle.

La Font del Rèvol

El darrer autòcton

Alt, sec i fort com un pi rajolet, així és el Josep Parcerisa. Ja vidu de la seva Nati, és l’únic ésser humà que passa moltes hores al dia a la contrada del Rèvol, que llinda amb el Bages i que fou arrasada per l’incendi del 98. Hi puja de Cardona estant amb la seva furgoneta i sempre hi troba alguna cosa per fer: arranjar el camí, netejar la font de Santa Àgata, plantar alguns pins i, si no, caminar i trescar sens parar per aquests paratges que porta al cor des que hi va néixer fa 76 anys. El Josep ha estat un gran tallador de pins: a Gósol, Tuixén, a tot el Solsonès... i sempre sol perquè agafava els boscos a preu fet, ja que era la manera de guanyar diners, diu ell. Després de la serra mecànica, el que més ha fet anar ha estat l’aixada. En té una dotzena, de totes les mides. Entre temps, quan no anava al bosc, menava els camps de la casa del Rèvol i, a pic i pala, hi va fer una llarga canalització, encara existent, que portava l’aigua de la font del Rèvol a un camp gran que hi plantava fesols. Com que era un xic inclinat, els plantava en ziga-zaga perquè l’aigua no s’endugués la terra. Ara tot està ermat, només la trepadella es resisteix a morir.

El Pi Gros del Bosc del Rèvol

Abans del foc, a tota l’obaga del Rèvol s’hi feien moltes llenegues, ens dirà el Josep. Encara avui hi ha peixos a la rasa i segons ell també alguns crancs. Tot i la persistent secada que castiga el país, l’estiu passat la font sagrada de Santa Àgata no s’ha assecat del tot. Hi abunden els porcs fers, els cabirols, alguns teixons... i les vaques que pasturen a pler deambulant solitàries d’un costat a l’altre de la rasa. Aquesta contrada va ser econòmicament molt activa en temps passats fins als anys 40 pels pins tan alts que hi creixien. Els enviaven a Barcelona per a fer màstils i els baixaven pel riu Cardener, que llavors tenia molt cabal. Qui ho diria, raiers al Cardener! Com a testimoni quedava el Pi Gros del Bosc del Rèvol, propietat del Palà de Coma. Figurava al catàleg del arbres monumentals de Catalunya, mesurava 35 m d’alçada i 2,05 m. de cercle. Van intentar reviscolar-lo després dels focs fent-hi una bassa a la soca, però res. A la Xarxa es pot veure el film de quan el tallà el Josep amb gran perícia i expectació de tothom, entre els quals el famós fustaire Argerich de cal Sant Pare de Clarà. El féu caure damunt el matalàs o rampa feta amb una reto perquè no es trenqués. El comprà el seu germà Lluís Parcerisa, picapedrer de Sant Just, que en féu els mobles de l’oficina i encara en guarda fusta, i també el Palà de Coma se’n quedà la base per a fer-ne un altre moble. La rasa del Rèvol ja faria temps que tornaria a ser aquell petit paradís d’abans, si no fos per les retxes químiques i la guerra climàtica secreta que castiga el món i que la gent, enganyada pel que creu ser condensacions, no sap veure. Ara podem intuir que els focs del 98 van ser propiciats pels 40º artificials d’aquell juliol. Cada estiu crema un país o altre per decisió dels Amos del Món. Enguany ha tornat a ser Catalunya, més València. L’any passat Rússia i abans França, Grècia, Itàlia, Portugal...  mai alhora, què casual! Els mateixos que van provar d’assecar –de nit no poden- la darrera gota freda de Catalunya amb la fumigada històrica del 17 d’octubre, que la gent no recordarà perquè no mira al cel; però hi tornaran ara amb la que anunciaven per aquest divendres. Mai més correran les rases, volen el canvi climàtic tan sí com no, i després ens fan creure que és culpa de les emissions del carboni, amb lo bo que és aquest element per als boscos! Són ells els qui creen una capa blanquinosa al cel que fa d’hivernacle i que els meteoròlegs, previnguts, en diuen núvols alts i prims.

La Font del Rèvol

Avui a la contrada encara hi creix vora l’aigua un exemplar de boix grèvol ben ufanós, que no té a veure amb el Rèvol. La font del Rèvol neix a la província de Barcelona i cau a la de Lleida, ens diu el Josep, ja que la rasa les separa. Aquest nom apareix pertot: la casa del Rèvol, la font del Rèvol, que es troba al curs mig de la rasa del Rèvol, la serra i l’ obaga del Rèvol..., però on és aquest misteriós personatge? El trobarem en el conjunt de roques que pesen dotzenes de tones i que coronen tota la contrada just a l’indret de la casa i de la font del Rèvol. Hi van ser portades o bé fabricades in situ amb morter, vista la seva situació estratègica, que de més verdes en maduren. Al cap i a la fi són de sorra petrificada. A la roca de ponent hi podem observar el Rèvol, un traç corbat i cargolat, una petita i graciosa cornisa a mitja alçada, que mai sabrem qui l’hi va fer i que era una obra arriscada, amb perill d’estimbar-se al buit i trencar-se tots els ossos. Als homes primitius, més vius que nosaltres, no els passà desapercebut aquest rèvol, un mot catalaníssim, molt anterior al llatí, que avui ens manca al diccionari i que aniria molt bé per a designar una cornisa que volta la casa o l’edifici. Qui ho havia de dir que tan petita cosa dóna nom a totes les coses més notòries de la rasa del Rèvol! 

Indrets amb misteri (Solsonès)

Viladot (Brics)

La casa de pagès

És una casa de gran fàbrica, una estructura rectangular que s’allarga de nord a sud, com el promontori  on s’alça  abans d’arribar al pla de l’Hostalnou. Un mirador excels damunt la ciutat i la plana de Solsona, amb els seus polígons industrials a una banda i, a l’altra,  el Castellvell i la Tradema, que ja no envia al cel l‘eterna fumarola dels darrers 50 anys. Ai, també hi trobem a faltar l’amo i senyor d’aquesta casa, en Candi Viladrich Torrebadella, que ens va deixar  l’any 2011. Un home franc i cordial que el podíem trobar al Bar Castell cada divendres a primera hora, abans de començar a fer els encàrrecs del mercat, xerrant amb els amics i coneguts. Li agradava parlar de les facècies de la guerra, com a Viladot havien amagat els pares claretians i en especial el germà Julián Villanueva, el sabater de la comunitat que finalment va ser agafat i mort a Su. Les seves mortalles reposen en un sarcòfag a l’església del  Cor de Maria amb les d’un altre company màrtir. Els claretians ja les han reclamat per endur-se-les algun dia.

La dinastia dels Candi

Parlar de Viladot és parlar de sant Candi per la capella que hi ha. On més el trobaríem aquest sant màrtir? De fet, n’hi ha set o vuit al calendari amb aquest nom i per això a Viladot li han canviat la celebració  al 3 d’octubre perquè algú els deuria dir que el seu corresponia a tal data. En honor al patró de la casa tots els seus hereus darrers han portat el nom de Candi: l’avi, el fill i el nét.

La importància de la Vila

El nom de Vila ja ens parla de la importància d’aquesta casa de pagès, l’origen de la qual es remunta al temps de l’imperi romà o qui sap si més enllà. Sembla que la Vila era com la capital d’una colla de masies i per això no en trobarem mai dues de gaire a prop: la Vila de Llobera, la Vila de Llanera, la Vila de Pinell, la Vila d’Altès, la Vila de Perdigués... també Viladrich, Vilardell, Vilaginés, Vilardaga, Vilasaló i tantes altres, com Viladot mateix, encara que prop d’aquí també hi ha Vilamorós, tot sigui dit, però així i tot la conclusió que se’n treu és que la Vila sobresortia, potser com han dit alguns pel seu origen romà.  És de témer que encara haurà de ploure molt abans que a Viladot acceptin que el seu nom no vol pas dir la Vila d’Ot o de Dot, o sigui, d’un tal senyor, presumiblement romà, que es deia així. Fins i tot els escrivans medievals s’ho van creure, d’aquí ve l’error,  i escrivien en llatí la Vila Odone o quelcom per l’estil, en la llengua acadèmica, no en la del poble, que sempre ha estat la catalana des de temps immemorial.  A penes trobarem cap casa de pagès que tingui un nom personal, tots fan al·lusió a algun tret del terreny: roca, vall, riu, pujol, font, pla... Les poques que són d’origen personal porten sempre la contracció catalana can o cal al davant: can Gaspar, cal Sastre, cal Teixidor... i així hauria de ser sempre, no posant mai, sisplau, el cal o can allà on no convingui, com massa sovint fan la gent de ciutat, però ja serà difícil i aviat sentirem a parlar de can Viladot, que sonaria fatal a la gent del país.

La Vila de la Brúixola

Viladot s’aixeca damunt un turó que té una punxa molt fina, però, ep,  no pas dreta, sinó ajaguda, com senyalant l’estrella Polar per dir-ho d’una manera més poètica.  Talment una brúixola.  Aquesta coincidència, això que la punxa segueixi el meridià terrestre directament cap al nord,  ens porta a creure que es tracta d’una formació geològica artificial, clarament intencionada, i fins podria ser que al principi en els temps de la seva construcció se li hagués volgut donar la forma de cor a jutjar pel seu perfil, el seu embalum i una certa línia ondulada per la part de migdia. En aquest supòsit, tal com era abans aquest turó, pelat i rodó, estaríem davant d’un túmul i es podria aventurar que en el seu interior s’hi troba algun tresor arqueològic, com podria ser la tomba d’un personatge prehistòric molt destacat. Així ho feien i aquí rau el gran misteri de Viladot. En el llenguatge antic no existia l’article. Quan deien Vila d’Ot, hem d’entendre la Vila de l’Ot i llavors tot s’aclareix.

La paraula Ot és al diccionari hebreu -com dir iber- i vol dir senyal. La trobem ja a la segona plana de la Bíblia, on se’ns diu que Déu al quart dia va posar dos grans ots, senyals, al firmament del cel per senyalar les festes: el Sol i la Lluna. És possible que Ot en el cas de Viladot volgués dir justament brúixola, aquell instrument nàutic que assenyala el nord i, per tant, l’estrella Polar. Diuen que la brúixola la van inventar els xinesos i que d’allí la van portar els europeus a l’edat medieval, però no siguem tan modestos. Els xinesos no es caracteritzen per inventar res, sinó per conservar i sobretot imitar. En realitat, seria al revés. En temps molt antics, aquí ja haurien conegut la brúixola, com no podia ser de cap més manera, tenint a la vora els atlants i els fenicis, grans experts en navegació, com també ho serien els catalans, que van recopilar Els Usatges, un text escrit en català que recollia la tradició oral de tots els costums i lleis de la navegació pel mar. Després, degut als daltabaixos de la història, a Occident es deuria oblidar l’instrument de la brúixola, però no a la Xina, fins que va retornar cap aquí. I el mateix cal dir de la impremta. L’expressió catalana, enigmàtica, amb tots els ets i uts equival a dir amb pèls i senyals, així que ot bé podia dir senyal.

En fi, l’actual pare de Viladot ha fet molt bé de deixar intactes les dues raconades del camp, que tan bé modulen la brúixola de la Vila de la Brúixola, a pesar de ser tan estretes que fan de molt mal llaurar i segar. Són perfectament simètriques, la qual cosa confirmaria el seu caire artificial. Si les continua preservant de l’acció depredadora de les excavadores, Viladot té corda per anys i és més que possible que la seva dinastia continuï amb el Candi IV, V i demés, ja que no hi ha res al món que vagi tan unit com el nom i la cosa.

Indrets amb misteri (El Solsonès)

El Port del Comte

El Pedró dels Quatre Batlles

La serra del Port del Comte està coronada per un seguit de cims força suaus, com el Gespequera, Tossa Pelada, Tossal d’Estivella, Tossa de la Comtessa i el més alt, el Pedró dels Quatre Batlles de 2383 m. d’altitud damunt el mar i que és el darrer eslavó d’una cadena muntanyosa que, arrencant de Cap de Creus, té la virtut de dividir Catalunya en dues conques fluvials, la de l’Ebre, a través del Segre, i la mediterrània, rius la Tet, Ter, Llobregat i Francolí. Aquests divisòria d’aigües tan important també parteix el Solsonès en oriental i occidental, deixant en passar dues meravelles, com són l’enigmàtic  Pla de Riart i la serra de la Torregassa, la qual fa possible que a Solsona no hi arribin les boires del Segre, ja que en saltar com un trampolí s’esvaeixen a l’acte. Tota aquesta estructura prodigiosa respon a un pla predeterminat.

La neu

Aquest cims de la serra del Port del Comte, tot arrodonits, semblen munteres de materials trits, com si algú els hi hagués anant dipositant per assolir l’alçada precisa per a la formació de la neu. La depressió del Pedró dels Quatre Batlles, endorreica, sense vessament, esdevé un dipòsit per la neu, com tots els cims circumdants que d’aquesta faisó retindran la neu que es fondrà a la primavera per a alimentar les deus impressionant de la ribera Salada a Sant Quintí de Cambrils i de les Fonts del Cardener a la Coma. També el forat de la Bòfia, un avenc profund, tenia la funció de guardar la neu tot l’any i així poder subministrar begudes fresques als pobles i ciutats durant l’estiu. No oblidem que la neu és una meravella de Déu. Si fos negra o d’un altre color, es fondria molt de pressa i no serviria per guardar aigua per l’estiu, ja que la blancor resisteix més els raigs del sol.

L’estació d’esquí

Els empresaris solsonins Mujal i Montanyà van tenir la pensada de fer aquí una estació d’esquí, la més meridional del Pirineu. També hi volien fer, junt amb la urbanització, una capella, però la clerecia no es veia amb cor d’atendre-la. Uns anys deurien fer molts milions de pessetes i altres cap perquè mancava la neu, un accident imprevist.  Ara el problema continua essent el mateix. No saben els nous empresaris a què és degut? Doncs, al chemtrails, els quals quasi a diari inunden l’aire de núvols falsos que assequen  els vertaders. Es calcula que les fumigades van començar per allà l’any 1996. Que s’informin, si més no, a la web lleidatana “fumiganlleida”, de les infinites que hi ha a tot el món (a Catalunya n’hi ha a Vic, Girona, Barcelona, també a València, Madrid, Sevilla, Segovia... aquests no dormen a la palla) sobre la gravíssima qüestió, i comprendran moltes coses i fins i tot hi trobaran instruccions per a neutralitzar-los amb els orgonits i cloudsbusters, unes pedres de quars i metalls que algunes empreses ja venen.

El Comte Arnau

El Comte desconegut de la nostra serra va ser el famós i llegendari Comte Arnau, fundador èpic de Catalunya, com cantà Verdaguer i que deuria viure en aquestes contrades. El topònim ha de ser molt anterior a l’Imperi romà; si no, com se n’hauria dit d’aquesta serra abans de dir-se’n Port del Comte? Els noms de muntanyes, rius, fonts... són antiquíssims i es perden en la fosca dels temps.  Pedraforca, Montserrat i Port del Compte  ens diuen ben clar que el català ja es parlava abans dels romans.

En resum, sense capella ni patró, sense cap record pel Comte Arnau i sense cap estratègia contra les esteles químiques, com voleu tenir neu al Port del Comte!

Indrets amb misteri (Solsonès)

Freixinet

El poble

Dels pobles que componen el gran municipi de Riner, Freixinet és segurament el més dinàmic, el més emprenedor i el més actiu culturalment. Aquí es cova encara la cultura de pagès que ha de salvar Catalunya. Ja serà difícil. Encara té moltes cases pairals habitades, degut al predomini clar que s’ha donat dels amos sobre les masoveries.  Per altra part, no hi ha cap més poble del Solsonès tan pla com Freixinet,  la qual cosa contrasta amb el seu aïllament secular. Mai no hi ha passat cap camí ni carretera d’importància. És un poble que, si no s’hi va, no se’l troba mai ningú per la ruta.

Mossèn Genís

El darrer capellà que  visqué de forma regular a Freixinet va ser mossèn Genís Pallarès, que ens va deixar ara fa uns tres anys. Era molt estimat dels feligresos per la seva bonhomia i senzillesa.  Ell, que sempre s’havia criat a pagès, sabia connectar bé amb la gent i li agradava explicar anècdotes i fets passats. Als darrers temps, en una entrevista, va dir: Em sap greu de no haver estimat prou la gent.  També sentia curiositat per les coses. Un bon dia es va atansar a la Cúria per si sabia què volia dir el nom de Freixinet.  Deia que havia rebut una carta d’un portuguès que li demanava el significat de Freixinet perquè se’n deia. Malauradament no va ser possible donar-li cap explicació d’aquest topònim que, segons ell, es repetia en tres llocs del Bisbat: la seva parròquia, Freixenet de Segarra i al Berguedà, aquest  desconegut. Anys més tard, deduiria que mossèn Genís s’havia referit amb raó a la parròquia de Sant Julià de Freixens, a Vallcebre.

El Santuari de la Serpent

Ai, la serp! Aquest animal tan temut per la humanitat es troba  en alguns indrets de la nostra comarca figurat en grans roques i fins i tot en serres senceres, com a Sabartès, que ja vol dir serp, com també ho vol dir Freixinet. La Serp, en majúscula, senyorejava en l’antiguitat, abans de l’arribada del cristianisme. Bíblicament parlant, Déu castigà la serp a anar de frec per terra i aquesta arrel està present en Fre-ixinet. També una segona arrel, el dígraf català –ix, que ens recorda el crit esgarrifós d’aquest rèptil quan xiula, i d’aquí  freixa, que és el nom d’un arbre molt popular, però  que té una soca rodona, fosca i escamosa  i que li van posar el nom de freixa o freixera perquè té soca de serp. Resta encara per definir la darrera síl·laba de Freixi-net, que no hem de confondre pas amb un diminutiu, sinó que probablement vol dir complex, conjunt, xarxa..., tanmateix com en Internet, on net vol dir xarxa en anglès.  Es troba en quisaplos topònims, com Fontanet, Martinet, Vernet, Gabernet, Gramanet... i el seu sentit més escaient fóra el de santuari. Es tractaria d’una paraula ibèrica, equivalent tal volta a l’hebreu bet, que ja vol dir santuari. Tenim, doncs, que Freixinet significa Santuari de la Serpent, i es refereix a una gran serp megalítica que fins fa pocs anys es trobava prop del poble i que va ser liquidada quan s’hi féu el camp de futbol. Malgrat la seva forma evident, ningú no se n’havia adonat mai, Així són de cecs la gent per a veure certes evidències. Va fer falta que la descobrís un dels homes més genials del Solsonès, l’investigador Ramon Ramonet Riu, que ens n’ha cedit unes fotos impagables. Gràcies, Ramon!

L’anunci de Freixenet

No es pot dir que no vingui a tomb parlar ací d’aquest gran cava, per bé que el seu nom s’identifica més exactament amb Freixenet de Segarra. Tot és el mateix, com ho són també els topònims Preixens i Preixana perquè la f pot derivar fàcilment en p, al ser totes dues labials. La serp és el símbol de la mentida  i avui retorna amb força inaudita per bé que pocs se n’adonen, tot i la invasió de rèptils gràfics. Els seus tentacles es poden veure arreu, encara que ningú no sap on té el cap. Ens empassem tranquil·lament les mentides i falsedats com si fossin veritats: l’home ve del micus, la terra té milions d’anys,  a Mart només hi ha aigua, el càncer no es pot curar (mou diners i redueix població), malalties noves, moltes vacunes, dibuixos animats monstruosos (Pokemon vol dir peque dimoni, petit dimoni), pel·lícules horribles de sang i fetge, anul·lació dels gèneres, sectes que enganyen joves i grans, censura de temes (esquelets de gegants) i altres molt ben pagats (canvi climàtic) ..., i al final debilitar Occident de mil maneres per  assolir la dictadura del govern mundial únic. L’anunci nadalenc  d’enguany era ben iluminati : brindemos para que el año que viene salga el sol y que brille más que nunca.  Ja ho està fent! Pregunteu-ho al pastor Julià, que pel temps és més espavilat que nosaltres. Ara només ens resta esperar uns dies i llegir que el mes de gener haurà estat el més calorós de la història. No fallarà. La cultura de pagès diu: D’un bon mes de gener, dos de dolents ne pervé. Freixinesos, perdó per la perorata, però era el preu a pagar per contestar la difícil pregunta del vostre estimat rector mossèn Genís, encara que ja massa tard per a ell, en pau descansi.

 http://webspace.webring.com/people/or/ramonetriu/serpiente.html

Indrets amb misteri (Solsonès)

La font de la Donzella  (Sant Climenç)

Amor de pares

El camí comença rere el cementiri de Sant Climenç. Passada la granja del Viles, en un camp de l’esquerra observarem  una grossa estela mortuòria, plantada dalt d’un marge. Recorda el nen de 10 anys, Josep Llorens Casafont, el fill gran de cal Pastisser, que morí en aquest indret esclafat per un tractor al mig del tros. Fou el 12 de setembre de 1952, ara farà justament 60 anys. Hi hagué un gran plor i molt dol en tot el poble i rodalies. Era al principi de la mecanització del camp i es cobrava ja una preciosa vida, plena de futur. Els seus pares, la mare encara viu, estaven molt desconsolats, tot i tenir molts fills més, i li van aixecar aquest monument en el mateix punt on el seu fill va patir l’accident mortal, la qual cosa ens dóna una idea d’on arriba l’amor dels pares pels fills.

Indrets feréstecs

Els ibers eren amants dels llocs boscans, silvestres, plens de basarda i misteri, com ho és aquest de la font de la Donzella. Sembla estrany que tan a prop de la Segarra hi pugui haver una fondalada plena d’espessa vegetació amb  pins rajolet que  s’alcen drets com ells sols, fins a 30 m amunt. La font raja sota una balma magnífica. Avui, però, està seca (per culpa dels chemtrails aeris, mireu a la Xarxa, veureu què passa), tant la font com el gran toll en el qual sens dubte s’hi banyaven, bo i nusos segurament, aquells ibers prehistòrics, al cap i a la fi avantpassats nostres, de la mateixa sang i fins i tot parla que nosaltres, però ells eren molt religiosos, per bé que pagans, i els banys en aquests indrets tenien un caire sagrat de purificació. En els grans tolls  hi trobarem sempre una roca adient, com  un trampolí, per llençar-s’hi de dalt a baix els més agosarats. En aquest toll hi va morir ofegat un avantpassat de cal Viles a finals del segle XIX o principis del XX, però aquell simplement es volia refrescar la pell.

L’altar dels sacrificis

A baix la fondalada hi ha una codinera, talment una plaça, seguida d’una balma tan enorme que fa paüra de contemplar. S’hi precipita l’aigua en cascada quan en corre prou i fa poc una part va cedir deixant un gran munt de runes. A la vora hi ha entaforada la font de la Teula. Doncs, bé, al bell mig de la plaça destaca una roca solitària, posada aquí fa milers d’anys. Era l’ara dels sacrificis que s’hi celebraven en honor dels déus ibers, no apte per a sensibles perquè la sang hi corria a dolls. Es creu que els ibers, a més d’animals, també oferien víctimes humanes i les més preuades serien els infants i les noies a punt de casar. Fins ara ningú al món no ha estat capaç de trobar una raó per al misteri de la sang, aquest costum universal d’ofrenar sang als déus.

Les Roques d’Embrau

Ja quasi ningú no sap que a la vora de la font de la Donzella hi ha una peça de terra dels antics dominis del Castell de Sant Climenç, dita les Roques d’Embrau, d’igual nom que la cervesa dels supermercats: Emdbräu, alemanya. Malauradament les excavadores es van encarregar d’escombrar aquelles roques, però el nom Embrau vol dir precisament El Brau o toro perquè aquest indret de la font de la Donzella era el santuari del Brau, un ídol, que era aquella ara del centre, la qual té la forma de toro jacent, encara que sense banyes, ni potes, ni cua, només amb el cap i la corpenta. D’aquesta manera són moltes al país les roques en forma de brau. Quan el cristianisme arribà a aquests llocs llunyans, s’establí una gran lluita entre la màgia dels xamans ibers i els miracles dels sacerdots cristians, que volien acabar amb aquelles disbauxes i orgies desenfrenades, on no hi mancaven substàncies al·lucinògenes. Al final, es va conservar el santuari, però traslladant-lo a un lloc proper, on bastirien una capella romànica com a rèplica. Segurament fou la de Sant Climenç.

I la Donzella?

Fa tants segles, que ningú no se’n recorda, però és fàcil d’endevinar. Quan la gent anaven a buscar aigua a la llavors font d’Embrau, se’ls apareixia una donzella preciosa i la meravella durà tant que ja en digueren la font de la Donzella. Es conten molts casos de persones que han mort d’accident en estranyes circumstàncies i que després algú les ha vistes aparèixer-se en el mateix indret. Una donzella era una noia que es guardava (-zella) per a ser donada (don-) en matrimoni a la millor edat. És probable que la nostra Donzella fos tràgicament escollida per a l’ara dels sacrificis i que després alguns cops pogués retornar en esperit a la font.

Si algun dia, a l’albada o al capvespre, us armeu de coratge i us atanseu a la font de la Donzella i se us apareix la dolça pubilleta, no fugiu! Mireu-se-la bé, fixeu-vos en  les seves galtes rosades i vestimenta ibèrica i pregunteu-li qui és, què li va passar i si vol res? Després veniu, siusplau, i ens ho xerreu tot.

Indrets amb misteri (Solsonès)

Roc de la font de Sunyer, el "sunyer" pròpiament, que servia perquè les dones estèrils en refregar-s'hi es quedessin embarassades.

La Font de Sunyer

Al camí de Sant Climenç

Una de les moltes espècies que avui dia estan en vies d’extinció són sens dubte les fonts, si més no, el seu nom. La sequera pertinaç i la manca de gent a pagès fan que caiguin en l’oblit. Només el municipi de Navès, pel que sembla, ha anunciat a través de la revista Babau la intenció de recollir tots els noms de les fonts del seu gran municipi, com ja van fer amb les cases de pagès. L’enhorabona per aquesta bonica iniciativa.

La Font de Sunyer queia a la vora del camí que pujava de Madrona cap a Sant Climenç, entaforada en els pins de l’obaga, a poca distància de la rasa del Feixó. Era i és del terme de les Cots, i actualment poca gent en sabrien indicar l’indret on brollava. Pels vianants de l’antic camí que acudien a comprar a la botiga de queviures de ca l’Angeleta o que anaven a missa o a algun altre menester, la Font de Sunyer era un punt de referència, abans d’emprendre la pujada final envers el poble.

Joan Amades

Fins aquí cap misteri, a no ser perquè no sabem qui era o quina cosa era aquest estrany Sunyer. Diuen que cap escriptor català no ha escrit mai tant com Joan Amades, que a principis del s. XX, a cavall d’una mula, va recórrer tot el país per salvar de l’oblit tot el folklore, llegendes i contalles catalanes, d’un món que al seu temps, segons deia ell, “ja era mort”. Imaginem-nos ara. Ho va recollir tot i ho va deixar per escrit. I un dels temes que va ser a temps de salvar per ben poc, va ser la veneració que els catalans i, en general, totes les civilitzacions sentien per les pedres. Creien que determinades pedres, degut a la seva forma, podien donar la fertilitat als nuvis i a les dones estèrils. Creien, segons diu, que eren habitades en el seu interior per algun difunt o un esperit que els donava la fecunditat i, per això, era costum que els nuvis i les dones que volien tenir fills i no podien es freguessin el ventre en alguna d’aquelles pedres, que sovint eren menhirs, que en català se’n deia piteus, penyes dretes com les moltes que hi ha a la part de ponent de Sant Llorenç dels Piteus, per exemple, que van donar nom al poble per bé que al final van preponderar més les de l’altra banda amb el nom de Morunys, ungles dels moros (gegants). Tota la muntanya de Montserrat, en temps reculats, era apta per a donar fertilitat a les dones degut als piteus o fuets que coronen les seves altures, perfectament artificials per altra part ja que tota la muntanya és un gran misteri. Per això, es diuen aquests refranys: No és ben casat, qui no porta la dona a Montserrat. Novençà que no va a Montserrat, no és ben casat. A Montserrat puja-hi fadrí i baixa’n casat... Ens diu Joan Amades que d’aquelles pedres de la fecunditat els etnògrafs en diuen pedres rossoladores, d’arrossegar-se. A Catalunya la tradició n’assenyala algunes, però de la majoria ja se n’ha perdut la pista.

El sunyer

Gràcies a les explicacions del gran folklorista Amades, podem sospitar que el nom de la Font de Sunyer es refereix a alguna d’aquelles misterioses roques de la fertilitat. La manca de l’article ens indica que es tracta d’un nom molt antic i de significat oblidat. La gent no diu pas del Sunyer, sinó de Sunyer, expressió que caldria conservar en tots els casos: Josa de Cadí, Sant Feliu de Lluelles, etc. I, en efecte, a 50 m. de la font, a l’altra banda de la rasa i ja en el terme del Folch, podem veure encara la petita roca que feia de sunyer. Ara es troba al peu d’un pi gros, només salvada per un parell de pams de les urpes d’aquelles excavadores que anys enrere van arranjar tots els camps del país. De lluny estant, a la llum del sol, es nota millor el refrec produït en la roca per aquella pràctica mil·lenària que, segons Amades, al seu temps encara existia en alguns indrets de França i Catalunya. Així, doncs, sunyer és el nom genuí que es donava a les roques de la fertilitat a casa nostra, un nom molt català que es perd en la fosca dels temps, de l’arrel suny, sinònim de frec. Només cal que ens fixem en la forma com la llengua frega les dents quan diem aquest mot, que així és de perfecta la nostra antiga llengua catalana, moltes vegades mil·lenària, ja que no hi pot haver cap llengua que només tingui mil anys. El nom de Sunyer avui només ens arriba conservat a través de la toponímia, d’on ha passat a la cognímia (cognoms). El trobem en les importants masies de Sunyer d’Aguilar (Gargallà) i Sunyer de Valldeperes, i segurament en altres, com en una de Centelles a l’Osona, i fins en el poble lleidatà de Sunyer i, no cal dir, en la nostra oblidada Font de Sunyer, que ha servit per aixecar la llebre, perquè ara faltaria caçar el sunyer d’aquests altres llocs, que sens dubte hi havia de ser, però que no és segur que encara hi siguin tots. Si n’han sobreviscut quisaplos arrapats al nom d’una masia, poble o font, vol dir que encara n’hi havia molts més, potser cada dues o tres hores de camí, i que es tractava d’una creença molt arrelada, que deuria tenir la seva raó de ser, força misteriosa. I vet aquí que la Font de Sunyer ens ha volgut evocar aquest misteri del passat en primera persona abans de morir. 

Comentarios