Tornar a creure en dos dies, un nou paradigma per al segle XXI.

Nota: A continuació un altre capítol del llibre

 Tornar a creure en dos dies

Segurament et sobtarà per les coses noves que diu d'un tema tan vell com la religió catòlica, la qual, com tants, segurament deus haver abandonat massa precipitadament. Com digué Pascal, el saber una mica allunya de Déu, però saber molt hi porta. No siguis ruc i rectifica ara que encara hi ets a temps. 

 19. La grandesa del sacerdot

La grandesa del prevere és incommensurable en molts sentits, però cal estar molt imbuït d’esperit sobrenatural per a poder-la copsar. Vegem com la copsava amb termes dramàtics un jesuïta d’avui, com elP. Luís M. Mendizábal, en unes xerrades per a religioses per bé que el text original cal atribuir-lo al gran novel·lista argentí Hugo Wast:

“Cuando se piensa que ni la Virgen María puede hacer lo que hace un sacerdote; cuando se piensa que ni los ángeles ni arcángeles, ni Miguel, ni Gabriel, ni Rafael, ni príncipe alguno de aquellos que vencieron a Lucifer pueden hacer lo que un sacerdote; cuando se piensa que Nuestro Señor Jesucristo en la última Cena realizó un milagro más grande que la Creación del Universo con todos sus esplendores, como fue convertir el pan y el vino en su Cuerpo y Sangre para alimentar al mundo; que este portento ante el cual se arrodillan los ángeles y los hombres puede repetirlo cada día un sacerdote; cuando se piensa que el otro milagro, que solamente un sacerdote puede realizar, es perdonar los pecados y que lo que él ata en el fondo de su humilde confesonario, Dios, obligado por su propia palabra, lo ata en el cielo, y que lo que él desata en el mismo instante lo desata Dios; cuando se piensa que la humanidad se ha redimido y que el mundo subsiste porque hay hombres y mujeres que se alimentan cada día de ese Cuerpo y de esa Sangre redentora que sólo un sacerdote puede realizar; cuando se piensa que el mundo moriría de la peor hambre si llegara a faltarle ese poquito de vino; cuando se piensa que eso puede ocurrir, porque están faltando las vocaciones sacerdotales, y que cuando eso ocurra se conmoverán los cielos y las estrellas y la misma tierra, como si la mano de Dios hubiera dejado de sostenerla, y las gentes aullarán de hambre y de angustia por ese pan, y lo pedirán y no habrá quien se lo de, y morirán con los ojos abiertos por el mayor de los espantos; cuando se piensa que un sacerdote hace más falta que un político, más que un militar, más que un banquero, más que un médico, más que un maestro, porque él puede reemplazar a todos y ninguno puede reemplazar a él; cuando se piensa que un sacerdote cuando celebra en el altar tiene una dignidad infinitamente mayor que un rey, y que no es ni un símbolo, ni siquiera un embajador de Cristo, sino que es Cristo mismo que está allí repitiendo el mayor milagro de Dios; cuando se piensa todo esto, uno comprende la inmensa necesidad de fomentar las vocaciones sacerdotales; uno comprende el afán con que en tiempos antiguos cada familia ansiaba que de su seno brotase, como una vara de nardo, una vocación sacerdotal; uno comprende el inmenso respeto que los pueblos tenían por los sacerdotes, lo que se refleja en las leyes; uno comprende que el peor crimen que puede cometer alguien es impedir o desalentar una vocación; uno comprende que provocar una apostasía es ser como Judas y vender a Cristo de nuevo; uno comprende que si un padre o madre obstruyen la vocación sacerdotal de un hijo, es como si renunciaran a un título de nobleza incomparable; uno comprende que más que una iglesia y más que una escuela y más que un hospital, es un seminario o noviciado; uno comprende que dar para construir o mantener un seminario o un noviciado es multiplicar los nacimientos del Redentor; uno comprende que dar para costear los estudios de un joven seminarista o de un novicio es allanar el camino por donde ha de llegar al altar un hombre que durante media hora cada día será mucho más que todos los dignatarios de la tierra y que todos los santos del cielo, pues será Cristo mismo, sacrificando su Cuerpo y Sangre para alimentar al mundo” (Apunt cedit per sor Joaquima Ugartemendia, religiosa cordimariana del Seminari de Solsona).

L’apotegma és clar. Si no hi ha ànimes per salvar, no cal ser capellà, i si algú contesta que no tot s’acaba amb salvar ànimes, se li pot donar la raó, però la frase amaga una gran ambigüitat, que és el mal d’avui dia. Ja fóra bonic poder suprimir “...y el mediante esto salvar su alma”  de sant Ignasi de Loiola o alguna altra frase del Nou Testament, com la de Pere davant del sanedrí: “no hi ha cap altre nom sota el cel, donat als homes, en el qual hàgim de salvar-nos” (Ac 4,12), però no pot ser. Ni Jesucrist ni l’Església no poden alterar els plans del Pare Celestial: “L’home ha estat creat per a estimar, lloar i servir Déu, i mitjançant això salvar la seva ànima”. Després de 400 anys d’èxit clamorós, seria ridícul interpretar d’una altra manera la famosa frase amb què sant Ignasi començava els seus Exercicis espirituals a la cova de Manresa. “Ningún caudillo, ningún sabio influyó tan poderosamente en el mundo” (Menéndez y Pelayo).

El mal més gran de tota la crisi religiosa del postconcili es pot concretar en aquesta frase: s’ha capgirat l’ordre. S’ha posat primer l’home que Déu, la creatura que el Creador i, per això, el culte i la missa han arribat a unes cotes tan baixes que ja no es tenen per res ni la gent hi va, perquè els seus artífexs han cregut que el culte estava al servei de l’home, quan sempre s’havia ensenyat que l’home tenia l’obligació de donar i de rendir culte a Déu. El qui practica el culte reconeix explícitament la seva dependència respecte de Déu, no va per lliure. D’aquesta manera la missa s’entenia bé: calia donar culte a Déu perquè Ell el reclamava de cadascun de nosaltres. D’aquí se’n derivava que la missa havia de ser el més solemne possible, si més no els diumenges, i que cada cristià hi havia d’anar, si podia. Ara s’ha intentat remoure-ho tot perquè s’ha cregut que el destinatari del culte era l’assemblea. I això no ha funcionat. És evident que costa de creure que Déu necessiti que li donem culte a través d’unes ofrenes, però aquesta és la realitat que travessa tot l’Antic Testament i l’hauríem d’acatar com han fet vint segles de cristians. Llavors tot es simplifica i apareix ben clarament la funció del sacerdot per excel·lència: oferir, o bé, fer ofrena a Déu amb les seves mans dels dons sagrats, és a dir, allò que ha estat escollit i triat pels homes perquè sigui grat a Déu (sa-grat), que és el que sembla respondre a l’etimologia del mot sacer-dos. En el Nou Testament, ja no calen víctimes de vedells ni xais. És un avenç extraordinari. N’hi ha prou amb pa i vi, que representen i són el mateix Jesucrist, perquè només Jesucrist va donar un vertader culte al Pare. Amb aquesta víctima el culte que l’home està obligat a rendir a Déu –si més no, després del pecat original- arriba a la màxima perfecció i és aleshores quan pot esperar de Déu tot el que necessita per a ser feliç en aquesta vida i en l’altra. L’home, malgrat la seva misèria, pot donar quelcom a Déu i molt, mitjançant la missa, i això tanmateix resulta gratificant. De vegades tenim una idea massa filosòfica de Déu i ens allunyem del que ens en diuen la Bíblia i la Tradició, amb un mal resultat. Després del Concili Vaticà II ens vam creure que el capellà havia de ser un tot terreny i es va descuidar el seu terreny principal, que era la missa i el culte. Tanmateix tot allò es va desinflar, però la crisi del culte segueix oberta i també la de l’Església. El cardenal Journet, en ple postconcili, afirmava que la renovació de l’Església arribaria per mitjà de l’Eucaristia. Doncs, bé, el temps encara li pot donar la raó perquè, pel que fa a les altres vies, està vist que no han funcionat pas. Avui retorna en moltes diòcesis l’adoració eucarística.

Encara que és més que probable que els sacerdots sempre seran proporcionalment molt pocs, és desitjable que siguin molts els qui s’hi sentin cridats perquè Jesucrist ens ha dit que “els cridats són molts , però pocs els escollits” . Déu pot donar inicialment la vocació a molts, encara que després no els doni la possibilitat de realitzar-la per diversos motius. No hauran perdut el temps perquè d’aquesta manera Déu s’haurà servit d’aquest mitjà per donar-los una motivació excel·lent per a ser uns bons cristians i esdevenir uns bons pares de família o uns bons ciutadans o ciutadanes en el cas d’una vocació religiosa no reeixida. Per això, no cal que el jovent s’ho pensi massa si alguns senten algun pessigolleig per les coses de Déu. Ja tindran temps de rectificar i, si no arriben a terme, cal suposar que tampoc no hauran perdut el temps gràcies a la formació humana i cristiana que hauran rebut.

Podem predicar cada dia l’amor entre els uns i els altres sense aconseguir gran cosa. El sacerdot i el missioner són agents indirectes de progrés i de benestar materials per al món. No és possible, teològicament parlant costa de creure, que Déu, que és Pare, permeti que tants milions d’infants innocents passin fam en els països del Tercer Món i que molts es morin de gana, màxim si porten l’efígie del fill de Déu a les seves ànimes i li són fills en el Fill pel baptisme. Què en té la culpa? El sistema econòmic mundial? L’egoisme que portem al nostre cor? On és l’arrel d’aquest mal tan escandalós, com és la fam dels infants a l’era de les tecnologies? “Aneu per tot el món i evangelitzeu a tota creatura” (Mc 16, 15), va dir Jesucrist, que “jo ja multiplicaré els pans”, podríem afegir-hi. Si més no, la seva moral és bona per a fer multiplicar els pans, ja que el missioner ha de recordar als homes que després de la mort serem jutjats de les nostres obres, una veritat que forma part de la marca d’origen de l’home i que és tan antiga com la humanitat. Seria la millor solució per a l’Àfrica, sumida en la corrupció econòmica i moral. Aquest missatge sobre el deure diví d’actuar amb responsabilitat, no el pot donar cap ONG, només el missioner cristià, catòlic o protestant, i també segurament el musulmà. Qui predicarà als rics corruptes la paràbola evangèlica de l’home ric i del pobre Llàtzer? Qui els salvarà a temps de la “regió dels morts, plena de turments” (Lc 16, 23)? Segons Jesús, només Moisès i els profetes. Només Jesucrist pot sacsejar les nostres consciències esmaperdudes i solventar de retruc el problema mundial de la fam. El qui aconsegueixi tal gesta podrà ser considerat pels humans com el Fill de Déu, l’herald de Déu, el profeta, el Messies.... Si només Crist va multiplicar els pans, ens dirà el P. Gratry convertint l’evangeli en profecia, això vol dir que només ell alimentarà el món. Ell i la seva moral judeo-cristiana, malgrat tot, posaran fi profèticament a les engrunes de pa que els països rics deixen caure de la seva taula per als pobres del Tercer Món.

No hi ha motius per al pessimisme, els sacerdots no s’han de creure una colla d’inútils. Ja Leo Trese, un dels autors sacerdotals més carismàtics que hagin existit, afirmava que amb la celebració de la missa el prevere ja realitzava més del 90 per cent de la seva tasca diària. I no era pas una justificació per a la ganduleria, sinó una conseqüència del valor immens de la missa com a renovació incruenta de l’únic sacrifici de Jesucrist en la Nova Aliança, que fa prop de 2000 anys que dura. També el llegendari jesuïta P.  Segundo Llorente (1906-1989), que es va passar 40 anys amb els esquimals en ple Cercle Polar Àrtic i que va morir com un sant a l’estat d’Idaho, se sentia tan felicíssim de ser capellà, que escrivia com un altre Kempis o com més tard un altre P. Mendizábal, jesuïta com ell: “Ni la Mare de Déu ni els Àngels no poden fer el que fa cada dia un sacerdot” (40 años en el Círculo Polar Àrtico) . El desencís i la pena que s’han apoderat dels capellans en l’etapa postconciliar no pot ser sinó un parèntesi passatger en una història de l’Església tan repleta d’homes i dones grans, sants i savis, com el P. Llorente entre milers d’altres. Un home de Déu com ell, que va suscitar dotzenes de vocacions en el cor de tants joves amb les seves famoses Cartes des d’Alaska, no podia estar en l’error. Hauria estat una injustícia de part de Déu, que no enganya. Qui diu que l’Església no admet l’eutanàsia quan és purament passiva? El P. Llorente quan va saber que tenia càncer va demanar permís als seus superiors per a no rebre cap tractament mèdic i li ho van concedir. L’home tenia presses per arribar al cel, que estava segur d’assolir. Al seu germà, també jesuïta: “No se te ocurra ponerte triste, porque llevo años que no sueño más que con ir al cielo. Me han dado la noticia más feliz de mi vida, y no quiero que me quiten ni un minuto de ese cielo al que estoy seguro de ir; no puedo dudarlo”. La biografia d’aquest espanyol, nacionalitzat a Alaska per mèrits propis i amb dret a ser enterrat en un cementiri indi, es pot trobar a Internet. Quan va partir per la seva missió d’Alaska, demanada per ell mateix, sabia, com el P. Damià de Veuster, que no tornaria a veure mai més els pares ni els germans, encara vailets, com així va ser, almenys fins que van ser adults; però cada dia els encomanava en la seva missa. Val la pena de pertànyer a una Església que ha infantat fills tan  admirables com el P. Segundo Llorente o sant Damià de Molokai, el fill més il·lustre de Bèlgica, seguit d’Eddy Merckx, segons una enquesta del país.

Sant Pau fins ens invita a fer de Jesús el centre de la nostra vida per mitjà de l’Eucaristia (missa-sacrifici de Jesús), amb paraules textuals que segurament ens havien passat ben desapercebudes: “I tot allò que feu, tant si es tracta de paraules com d’obres, feu-ho en nom del Senyor Jesús celebrant  l’acció de gràcies (la missa) a Déu Pare per mitjà d’ell” (Col 3,17). A què és pot referir aquí sant Pau, quan diu “celebrar l’acció de gràcies”, si no a la celebració de la missa? Es tracta de la taula-sacrifici de tots els temps, que consistia en posar-hi una ofrena material per a donar gràcies a Déu per la finalització d’una obra important, fos una collita o una altra cosa, o també per a suplicar anticipadament un bé. D’aquesta manera, amb una mica de pa i vi, amb la missa cristiana (del llatí mensa, taula; en castellà, mesa) se supera el gran inconvenient dels sacrificisantics amb vessament de sang, i que són l’obstacle que fa impossible que avui Israel pugui reedificar el temple de Salomó, ja que la mentalitat moderna no toleraria la immolació d’animals. Dia vindrà, potser a la matinada del tercer mil·lenni (“al tercer dia”), en què Israel, poble escollit per Déu, edificarà de bell nou el seu temple, de pedres o no, a aquell que és “alguna cosa més que Salomó” (Mt 12, 42b), quan segons les profecies de l’Antic Testament Jerusalem esdevingui el centre espiritual i moral del món, on acudiran totes les nacions a buscar saviesa, cosa que geogràficament parlant i per alguna providència desconeguda ja ho és per la seva situació en la cruïlla dels tres vells continents. Convertirà algun dia Israel els deserts dels seus germans ismaelites en vergers, com a paga justa per la devolució de la terra sagrada? Quan s’acompliran les profecies d’Isaïes: “la terra eixerreïda es convertirà en un estany, i el país de la set, en sortidors d’aigua?” (Is 35, 7) .

Resenya de Forum Libertas sobre Tornar a creure en dos dies

Aquest títol de llibre pot semblar potser massa prometedor o massa provocatiu. Hi trobareu molta cultura religiosa i una gran diversitat de temes, tractats de forma directa i en un llenguatge planer. Com per exemple, l’error de la teoria de l’evolució i de la crítica dels evangelis, que diu que aquests no són fiables.

Es repassen els grans temes del més enllà, com el cel, purgatori i infern, també els miracles, la resurrecció de Jesús, la situació de crisi de l’Església actual, el futur que ens espera segons la profecia de sant Malaquies sobres els Papes; si l’Església és o no l’únic mitjà de salvació... I tot això apuntalat amb una descoberta inèdita del vertader significat de moltes etimologies: pecat, religió, la Torà, ànima, litúrgia, àngel... i que fins ara eren errònies. Un capítol molt suggestiu versa sobre L’odissea del nom dels planetes. Per primera vegada reapareix el vertader significat que tenen els noms dels planetes, com per exemple que el planeta Saturn vol dir boomerang.

En fi, impossible dir en què consisteix exactament aquest llibre, destinat als que se senten incòmodes en la incredulitat i que voldrien recuperar la fe senzilla i confiada de la seva infància, sense el fantasma pertorbador de la ciència mal entesa

Per il·lustrar la ment i reforçar l'esperit de fe:

https://www.forosdelavirgen.org/

12 mesures molt senzilles per aixecar una parròquia en poc temps

1. MISSA. Mossèn Noves, capellà del bisbat de Solsona, solia dir: La missa ha de durar 20 minuts, amb sermó i tot! Si més no, ho podríem aplicar a alguna de les celebrades en dies de festa. Això suposa eliminar algunes coses que no afecten a la seva essència, però que servirà per atreure una gran munió de fidels desitjosa de complir amb el tercer manament de l’Església: Santificaràs les festes. No cal dir que es prima la quantitat (de fidels) per damunt de la qualitat (el fervor), però serà qüestió de temps que tothom vagi millorant la seva vida cristiana. A més, per sortir al pas de les crítiques, sempre que sigui possible es mantindrà el temple obert uns 10 minuts abans per tal de preparar-se per la missa en silenci per aquells que ho desitgin, com també allargar-la uns altres 10 minuts per esmerçar-los en l’acció de gràcies per la Comunió. Les esglésies s’ompliran amb el pas de les setmanes a un ritme sorprenent, a mesura que la gent es vagi assabentant d’aquesta facilitat nova per a retre culte a Déu almenys un cop a la setmana. De fet, la Missa pròpiament dita no arriba als 15 minuts, el que va de l’Ofertori a la fi de la Missa. La Paraula de Déu s’enduu 2 terços de la Missa total. NOTA: A la fi de la missa es podria o caldria donar de tant en tant la benedicció als malalts, asseguts als primers bancs, perquè Crist present en la persona del sacerdot es dignés guarir-los, tal com feia a Palestina amb els malalts que li posaven al seu pas.
2. 2.       CONFESSIÓ. A part de la confessió individual, l’Església podria experimentar la confessió mixta, que consistiria en una combinació de la confessió individual i l’absolució general.  El capellà, com a ministre del sagrament de la Penitència, enunciaria davant els fidels asseguts en els bancs els pecats més comuns, tot repassant el Decàleg. Segons el seu parer, podria començar pels pecats contra el primer manament i seguir amb els demés. Després d’enunciar o especificar algun pecat o dos o tres de la mateixa espècie, demanaria als fidels asseguts en els bancs que acluquessin els ulls i que aquells que haguessin fet aquell pecat es posessin el puny en el pit, com a signe de culpa i perquè el cop al pit segurament ve de molt antic i ja hauria servit per a aquest tipus de confessió abans de Crist. Només ho podria veure el capellà, els altres no perquè tindrien els ulls aclucats. Alguns pecats no es podrien perdonar per aquest mitjà, uns per la seva gravetat intrínseca, d’altres per ser molt privats, com l’adulteri. Abans de  donar l’absolució general a tots els presumptes pecadors, caldria advertir que, si alguns han caigut en la temptació d’obrir els ulls per veure els pecats dels altres, llavors  l’absolució no seria vàlida per a ells.  Així, doncs, després de promoure una gran assistència de fidels per a la missa, tocaria fer el mateix amb el sagrament de la Penitència, sense abolir lògicament la confessió individual, però una cosa portaria a l’altra.
3. 3.       ROSARI. És normal que calgui resar el rosari en la parròquia. Sempre s’havia fet, i es pot fer de moltes maneres, amb el Santíssim o sense, però procurant que no s’allargui més d’un quart d’hora en atenció a la mitjana de fervor dels fidels, que no és igual per tothom.
4. 4.       FORMACIÓ RELIGIOSA. Col·locar llibres i revistes gratuïts al cancell o entrada de les esglésies de caire apologètic, piadós, etc. amb la particularitat que un cop llegits o consultats els podrien retornar en bon estat perquè servissin a altres. Fins els mateixos fidels podran col·locar o regalar llibres que creguin interessants per als demés, relacionats lògicament amb la fe catòlica.
5. 5.       CINE. Seria interessant que a la sala de la parròquia es projectessin periòdicament pel·lícules de vides de sants i santes, vigilant de no sortir d’aquest filó inesgotable fora de pocs casos. Les pel·lícules de sants, en si mateixes, constitueixen el gran argument a favor de la fe catòlica, totalment oblidat a més de passar desapercebut de tothom. Només cal dir que no existeixen pel·lícules sobre persones que no siguin santes, o molt poques, mentre que sobre vides de sants en trobarem més de cent i n’hi podria haver més d’un miler. Només ells fascinen, només ells no tenen les mans tacades de sang o altres defectes que embruten les seves vides, només ells brillen per les seves virtuts, només ells han dut a terme grans obres de caritat i miracles de tota mena. I encara més, alguns sants o santes tenen unes quantes versions de les seves vides dutes a la pantalla, com Joana d’Arc, unes tretze, Francesc d’Assis, més de cinc, fins i tot el P. Damià de Molokai amb unes quantes, i el mateix Duns Escot una de molt maca, tot i no ser pas un home d’acció. Aquí sí que ja no hi ha parió possible amb pel·lícules de persones no santes, que en tindran una i prou. I guardem  ja silenci sobre aquest argument tan meravellós perquè el món té por de conèixer-lo.
6. 6.       ADORACIÓ EUCARÍSTICA. És una cosa que s’està imposant arreu, que tanmateix funciona. O Jesús és present a l’Eucaristia o no hi és. Si hi és, no cal que ens estranyem de l’eficàcia de l’Adoració Eucarística. Fàcil, de franc i a l’abast de tothom.
7. 7.        INTENCIONS DE MISSES. L’Església ha de viure de la celebració sagramental del Sacrifici de Crist a la Creu. La seva eficàcia s’estén a les ànimes del purgatori i l’aplicació de les misses per alleujar els seus sofriments i aconseguir el seu alliberament forma part de la tradició secular de l’Església. Per a fomentar les intencions de les misses, es podria recórrer als talonaris de misses, emesos per la parròquia i amb el temps potser pel bisbat. Cada taló numerat seria UN VAL PER A UNA MISSA al preu de l’estipendi establert i l’interessat hi podria anotar el nom del difunt o difunts pels quals es volgués oferir la missa. Es podrien posar a la venda els talonaris, ja prèviament cobrats, en diferents llocs perquè els fidels no es veiessin obligats a acudir al despatx parroquial per encarregar les misses. Després d’adquirir el VAL, escriurien la intenció i el lliurarien al capellà abans de la missa o bé el dipositarien en la safata de la mateixa missa o en la bústia de la parròquia tot especificant o no el dia que s’hauria d’aplicar la intenció. Això suposaria una font d’ingressos que s’aniria perfeccionant amb el temps. En alguns casos fins es podria obsequiar un servei amb vals de misses.
8. 8.       FUTBOL SALA. Aquesta modalitat de futbol és ideal per a associacions i demés, ja que resulta fàcil d’organitzar. No cal gaire espai ni gaires participants, de manera que moltes parròquies podrien tenir el seu equip de futbol sala i competir fins i tot amb altres parròquies o equips d’altres entitats. La finalitat seria lògicament la formació religiosa i moral dels jugadors dins el recinte de la parròquia.
9. 9.       EXCURSIONS I VISITES ALS SANTUARIS. Disposem d’una munió de santuaris en indrets magnífics i plens de bellesa.
10. 10.   VOLUNTARIAT. Els voluntaris i voluntàries, en especial, segurament sorgirien espontàniament a mesura que les misses fossin més concorregudes: Càritas, catequistes, encarregats de la neteja, d’obrir i tancar les esglésies, sagristans, escolans, lectors, etc. Una observació. En molts casos resulta molt més fàcil trobar dues persones o més per un servei que no pas una sola. Per exemple, per les lectures, donar la comunió, repartir la fulla dominical a domicili... degut a que la gent no es vol comprometre per una cosa que no té relleu. Si l’ha de fer tot l’any el mateix, lògicament no la voldran fer, però si es pot dur a terme entre dos o més voluntaris, la cosa canvia totalment.
11. 11.   TEOLOGIA ON LINE. Es tractaria d’engrescar alguns joves en l’estudi de la Teologia a través d’Internet a nivell acadèmic, de manera que el títol seria vàlid a qualsevol efecte i ja no diguem per a ser sacerdot si algun dia el Senyor en cridés cap a aquest ministeri, amb l’avantatge enorme que es podria fer sense deixar la llar familiar ni el treball.
12. 12.   ESGLÉSIES OBERTES. La tecnologia ho supleix tot i ja no cal que una persona s’encarregui d’anar a obrir i tancar l’església perquè es pot fer a distància, ja sigui programant un horari automàtic, ja sigui amb el comandament a distància mitjançant una aplicació del mòbil. Ningú no es podria quedar tancat dins l’església perquè sempre es podria obrir de dins estant (Portes Pensí, tel. 973480204, administració@portespensi.com).

Segurament es podria seguir amb més mesures, però s’havia d’arribar a la dotzena, a ser possible un xic originals, com ho són les dues primeres i potser massa i tot.

L'odissea del nom dels planetes (cap. 21 de Tornar a creure en dos dies)

21. L’odissea del nom dels planetes

Sí, la humanitat ha tingut un passat il·lustre que ens és desconegut. Porta molts segles de rodatge i ha assolit en el passat un nivell de coneixements tan gran que no concorda mica amb la imatge de l’home prehistòric que malda per fer foc amb la pedra foguera i que ens han intentat d’inculcar. Aquesta imatge correspon només a certs períodes i a certes zones de la Terra molt decadents. L’estat de les tribus salvatges, tal com es trobaven en algunes àrees del món fins fa poc temps, no representa de cap manera la situació inicial de la humanitat, sinó el final d’un declivi moral. Hi han hagut alts i baixos. El nom dels planetes ens ho demostrarà a balquena.

Tenim, en primer lloc, el primer dels planetes, que és Mercuri. Què voldrà dir Mercuri, valga’ns Déu? Serà el nom d’un déu, com tothom es pensa, o serà el nom que uns científics van donar a aquest planeta? Doncs, sí, els primers homes van ser més espavilats del que ens pensem i van saber donar a aquest planeta el nom que es mereixia. I mai més ben dit, perquè merèixer ja és de la mateixa arrel que Mercuri. Merèixer vol dir tenir mèrit. L’arrel mer vol dir mirar. Té mèrit aquell que es fa mirar, aquell que per les seves qualitats o per les seves accions es fa mirar de la gent.Té mèrit la cosa que està ben feta i que la gent vol veure i admirar. És una meravella. També val el castellà esmerarse, mirar-s’hi bé. Per aquí apunta el nom de Mercuri, però la segona arrel del mot sembla indesxifrable: -curi. En llatí, és Mercurium, que és el mateix, però ens queda el recurs d’acudir als dies de la setmana, els quals, com és sabut, han conservat la denominació dels antics déus: dilluns, dia de la Lluna; dimarts, dia de Mart; dimecres, dia de Mercuri... Aquí el tenim. En català, el nom de Mercuri va degenerar en Mecre (di-mecres, dia de Mecre, suprimida la s final), en castellà ha fet Miércoles, que no ens aclareix res; però el francès, amb el seu Mercredi, ens ha conservat íntegra la primera arrel mer, que vol dir mirar, i segurament també la segona en –cre, Mer-cre, igual que en català, la qual ens fa pensar en el crepuscle. El francès Mercredi ens fa possible interpretar el nom de Mercuri en el sentit que vol dir el planeta que es pot mirar (mer) en el crepuscle (cre),com així és. Aquest planeta només es pot observar a la sortida i a la posta del sol. La raó és clara. Al tractar-se d’un planeta tan proper al sol, quan aquest desapareix durant la nit, també s’esfuma el planeta que l’acompanya a la vora. Només en el crepuscle matutí o vespertí, quan la llum del sol encara és poc intensa, es pot veure Mercuri per bé que no sempre. Se’l coneix com l’estel del matí.

I què passa amb Venus? És el nom d’un déu o d’una deessa, en aquest cas? O va ser primer el nom d’un planeta pròpiament tal? Aquí també ens haurem de valdre dels dies de la setmana, que segurament es remunten a èpoques molt i molt llunyanes. No tenen perquè venir del llatí, sinó d’una civilització molt més extensa i poderosa que va dominar l’occident d’Europa en una època desconeguda. El francès vendredi i el català divendres han conservat el nom antic i original del planeta en el mot vendre, que en realitat seria ventre. Venus era el planeta del Ventre i no el de la deessa Venus. Aquest planeta es caracteritza per tenir fases, com la lluna, però amb la salvedat que des de la Terra no es pot veure mai tot sencer. Sempre se’n veu només un tros i no està mai en fase de lluna plena, a la vista de la Terra. Ara bé, així i tot, és l’astre més resplendent del cel perquè rep molta lluminositat del sol i perquè la seva atmosfera densa el fa molt brillant. Per això Venus, observat amb un telescopi, sembla el ventre d’una mare que ha de donar a llum el seu fill, que va augmentant de volum així que passen els mesos i que flota brillant enmig de la foscúria de l’Univers. Doncs, bé, el primer que consta que es va adonar que el planeta Venus tenia fases va ser Galileu, el suposat inventor del telescopi. Amb aquesta observació ja n’hauria tingut prou per a demostrar que la Terra rondava entorn del sol i no al revés. Ni els medievals, ni els romans, ni els grecs, ni els mesopotamis, ni els xinesos entre altres, no sabien que Venus tingués fases, però abans que tots ells i molt abans que Galileu algú ja ho havia descobert batejant-lo com el planeta del Ventre, i la veritat és que el nom li deu escaure perquè l’atmosfera del planeta dóna a la seva figura un to de dolça suavitat.

Ja s’ha dit en el seu lloc que el nom del planeta Mart volia significar el planeta de la Mort(el llatí mars, -tis, Mart,  es declina com el mors, -tis, mort,i són la mateixa cosa). No en van pas dir el planeta Roig, com faríem nosaltres pel color vermellós que té a simple vista, però que no ho és tant com en les fotografies retocades de la NASA (que oficialment fa trenta anys que busca gotes d’aigua a Mart i poca cosa més), sinó que van observar-lo millor i es van adonar que a la seva superfície hi havia runes i senyals evidents d’una civilització ja morta. Tot el planeta era un espectre de la mort, sense vegetació ni rius ni mars, tot i que el seu relleu deixava entreveure que n’hi havia hagut, segurament en temps no molt llunyans. Si era un planeta mort, volia dir que havia tingut vida i no sols vegetal i animal, sinó també vida intel·ligent. Avui encara esperem que ens ho digui la NASA, amb tots els mitjans tecnològics de què està dotada. Com és que aquells homes antics d’abans o després del Diluvi ja ho sabien?

Pel que fa a Júpiter, la seva característica més rellevant és sens dubte la Gran Taca Vermella de la seva superfície, una taca ovalada, que és un vertiginós remolí gasós. Aquesta taca antigament  no hi era. Els científics actuals calculen que només fa uns 600 anys que es va formar. Aquí per una vegada es mostren ponderats i no ens obsequien amb xifres milionàries. I segurament l’encerten. Per tant, quan Galileu, en el segle XVI, la va observar per primera vegada amb el seu telescopi, donant-la a conèixer als homes del seu temps, feia poc que s’havia format. Aquesta Gran Taca Vermella, com se l’anomena, deuria ser el resultat de la fusió de dues que estaven juntes, que també serien ovalades, i d’aquí el nom del planeta Jove, en llatí, que vol dir dos ous junts, i d’aquí també el nom català de Jou, donat a aquest planeta, com es pot veure en el dia de la setmana dit dijous, el dia de Jou. I no cal que siguem pudorosos. De fet, més que no pas el planeta dels dos ous junts el que es volia indicar era que es tractava del planeta dels Testicles. La paraula  jove, noi, prové que a aquesta edat els testicles destaquen per la seva perfecta ovalitat i unió. La seva desfiguració geomètrica és senyal, ai, de pura vellesa.

I què es pot dir del nom de  Saturn? Aquest planeta és únic per la seva figura, degut al gran anell que l’envolta. No se li podia donar pas  cap nom que li escatimés aquesta realitat i el sol fet que el seu nom contingui l’arrel –turn, que vol dir torn, tornar, girar..., ja el fa sospitós de ser més un nom científic que no pas un nom mitològic. Què hi van veure en aquell planeta aquella gent d’una civilització de grau superior al nostre? Hem vist que van donar a cada planeta un nom tret de la vida quotidiana, que si el ventre, que si la mort, que els testicles... Doncs, bé, al planeta dels anells li van treure segurament el nom de boomerang, cosa que no vol pas dir que aquella civilització antediluviana o escassament postdiluviana residís a Austràlia, que possiblement encara no existia perquè llavors, ara fa només uns milers d’anys, tota la Terra encara tindria un sol continent. El boomerang és un instrument bèl·lic i de caça desconegut dels occidentals fins que no van descobrir Austràlia, on van veure que l’utilitzaven els aborígens. Té la rara particularitat  de tornar a les mans del qui el llença, si no fa blanc. Aquest instrument és una de tantes coses que havien estat de domini general a l’antiguitat i que, després de períodes de decadència, van restar isolades en alguna regió o altra de la Terra. S’han descobert boomerangs en excavacions arqueològiques a Holanda i altres països i segurament se’n trobaria en museus europeus, que no provenen d’Austràlia. El boomerang hauria tingut diferents noms apropiats i un d’ells hauria estat el de saturn, nom que podria significar sageta (sa-) que torna (turn). Desaparegut l’ús del boomerang i la seva noció, el nom s’hauria mantingut, no obstant això, a través del planeta boomerang: Saturn. Efectivament, quan aquesta sageta, que és el boomerang, realitza el seu vol, presenta un nucli compacte, com una bola, mentre que els dos pals o cues del boomerang dibuixencom un anell en moviment circulatori a l’entorn del centre. El boomerang ha d’estar ben fet i el seu vol obeeix a una fórmula matemàtica, realitzant una elíptica i unes acrobàcies espectaculars. La semblança de Saturn amb el vol d’un boomerang sembla evident, perquè el planeta, a pesar de ser enorme, té un moviment de rotació molt accelerat, que es nota molt bé a vista de telescopi. Talment sembla que rodi com una baldufa. A més, igual com passa amb el boomerang, el planeta Saturn quasi sempre se’l veu volar per l’espai d’una forma inclinada, com realitzant un vol acrobàtic. Si és aquest o no l’origen del nom del planeta Saturn, no ho sabem, però almenys ho sembla. Ni Galileu amb el seu telescopi no va ser capaç d’apreciar bé els anells de Saturn. Sols hi veia una rara anomalia.

Els demés planetes del sistema solar –Urà, Neptù i Plutó-  no són visibles a l’ull humà i, per tant, no van ser descoberts fins fa molts pocs segles o anys, a partir de l’invent del telescopi. Se’ls va posar noms de déus mitològics perquè es creia que els primers ho eren. I ara ve el més sorprenent: els noms d’aquests tres planetes ens indicaran que ja havien estat descoberts amb anterioritat per una civilització desapareguda.

Pel que fa al planeta  Urà cal dir que aquest a voltes és visible a l’ull humà, però sempre que es tingui una vista de cavall, i astronòmicament havia estat observat moltes vegades en el segle XVII, però se’l considerava un estel més del firmament. No fou fins el 13 de març de 1781 que William Herschel -alemany resident a la cort del rei Jordi d’Anglaterrra, que de dia feia de músic i de nit es dedicava a observar el cel- va notar que quelcom desconegut es movia enllà del firmament. Era el planeta Urà, que ell de moment va prendre per un cometa batejant-lo amb el nom de Georgium Sidus, en honor del seu rei, però aviat es va veure que es tractava d’un planeta nou, al qual van intentar de donar-li el nom del seu descobridor, Herschel. Però, el seny es va imposar i Johann Elert Bode va dir que se n’havia de dir Uranos, que en la mitologia grega era el pare de Cronos, equivalent al Saturn de la mitologia romana i perquè era lògic seguir la seqüència del nom dels altres planetes. En efecte, Mart era considerat fill de Júpiter, aquest fill de Saturn, i ara li tocava venir Urá, com a pare de Saturn. L’única discordança era que no se li posava el nom de la mitologia llatina, com als demés, i que hauria estat Caelus, sinó que en aquest cas es recorria a la mitologia grega: Uranós, que significava el déu celeste perquè en grec Uranós vol dir justament cel, així com està clar que el llatí Caelus significava exactament el mateix: cel. Doncs, bé, resulta que Urà és un planeta blau cel de dalt a baix sense cap volva de cap més color. Més blau que el nostre planeta Terra, el qual a més d’estar cobert d’incomptables nuvolades blanques, és de color blau marí i no pas blau cel, com no podia ser d’altra manera amb un oceà tan gran com el Pacífic. 

Pel que fa al planeta Neptú, aquest va ser descobert per l’astrònom Galle el 23 de setembre de 1846. Ja se sospitava de la seva existència perquè les anomalies de l’òrbita d’Urà donaven a entendre que hi havia un altre planeta de gran massa giravoltant entorn del sol. El matemàtic francès Leverrier va calcular-ne la posició en l’espai i va convèncer Galle perquè hi adrecés el seu telescopi. El va trobar i d’aquesta manera Leverrier va compartir amb Galle l’honor del descobriment de Neptú, el vuitè planeta. Ja se sabia de bon antuvi que quan es descobrís el nou planeta es diria Neptú, el fill gran de Saturn, mitològicament parlant. Era ja aquest el nom científic que havia tingut el vuitè planeta en una antiguitat remota i incerta? Tot fa pensar que sí. Neptú és d’un blau cel encara més nítid que no pas Urà, però presenta sempre cap al mig una petita pinzellada blanca per bé que canvia de forma, ja que es tracta d’uns cirrus que sobrevolen el planeta. Això vol dir que la cara blava, nítida i polida de Neptú, pintada d’un mateix color, es veu, no obstant, empastifada per una taca blancosa en forma de pinzellada, que en català en diríem un nyap, i aquí tindríem l’explicació de la primera arrel Nep de Neptú: nyap, gloriós monosíl·lab català que dóna nom a Neptú i que també es pot dir bunyol, gargot, pasterada... i en castellà chapuza segons els casos. Neptú no era tan impolutament blau com Urà perquè tenia un nyap blanc al bell mig de la cara. En efecte, la segona arrel de Neptú, en llatí Nep-tunus, significava precisament blancor, segons es pot deduir de paraules que la duen, com seria el cas de túnica, una peça de vestir que per regla general i originàriament era tota blanca. També la trobem en el castellà atún, peix caracteritzat per la seva blancor. Però és sobretot en la toponímia i més concretament en la hidronímia on se’ns revelarà el significat de l’arrel tun com a blancor. És sabut que el nom del riu Túria vol dir riu blanc: Tú(n)-ria, amb eliminació de la n davant de consonant, ria (riu), per raons fonètiques i sàvies, per bé que el color blanc d’aquest riu només es manifesta a la part superior del seu curs. Ja els àrabs el van rebatejar com a Guadalaviar, que també vol dir riu blanc en la seva llengua. I qui no ha sentit parlar mai de l’ídol de Peña Tu, que s’alça imponent en vistes al Cantàbric en el terme asturià de Llanes? Els turistes acudeixen a veure’l i la resolució del seu estrany nom ha fet córrer no poca tinta: segons alguns el nom de Peña Tu faria referència al patriarca Túbal, fundador d’Espanya, o a algun déu pagà de la remota antiguitat. La resolució del nom de Peña Tu és, però, més planera i prosaica, ja que apareix escrit com a Peña Tun en documents del segle XVII i, tenint en compte que es tracta d’una penya de color blanc que descolla entre la verdor del paisatge, sobretot si és contemplada des del mar pels mariners, sembla clar que el significat de Peña Tu ha de ser senzillament el de Penya Blanca per més que, efectivament, es tracti d’un veritable ídol amb la seva cara cantelluda i grollera, adreçada vers les onades paoroses del Cantàbric a semblança dels misteriosos Moais de l’illa de Pasqua o de Rapa Nui per als indígenes, que també aguaiten drets i impassibles vers l’oceà Pacífic. L’arrel tun, blanc, apareix en un altre riu, pràcticament idèntic al valencià, en l’andorrà Setúria, que es despenya des de les altures del Pirineu i que és veí del pic de Salòria i el seu corresponent torrent de Salòria, amb el qual comparteix l’article arcaic sa, se, de manera que Setúria voldrà dir també el Túria. Quan el torrent de Setúria es desploma per les cascades del tram final del seu curs en el poblet espanyol d’Os de Civís, el color blanc de les seves aigües, banyades pels raigs del sol, apareix tan pur i efervescent que bé sembla d’un altre món. Pel que aquí importa, atesa la temàtica religiosa, contemplant aquell espectacle primaveral del riu Setúria, es comprèn que havia de ser autèntic el relat  de la transfiguració de Jesús a la muntanya del Tabor. També allí els testimonis del presumpte fet -Pere, Jaume i Joan- es van quedar bocabadats per aquell color blanc dels vestits de Jesús, completament insòlit per a ells fins al punt de dir que “els seus vestits es tornaren resplendents, tot blancs, com cap blanquejador a la terra no pot blanquejar d’una manera semblant” (Mc 9,3). Si el relat hagués estat fals i inventat, com volien els crítics modernistes del cada cop més llunyà segle XX per als quals res no podia ser sobrenatural, l’evangelista Marc no s’hauria trencat el cap en buscar una metàfora per a narrar la tonalitat misteriosa d’aquell color blanc dels vestits de Jesús. El color blanc és el rei dels colors i no sabem el que pot donar de si. Només els místics l’han pogut copsar en algun dels seus rampells a l’altre món, i poc l’han pogut descriure. La rica toponímia catalana també ens brinda una altra romanalla de l’antiga arrel tun en el nom de dues coves anomenades Sa Tuna, una a Llançà i l’altra a Llagostera, justament amb el mateix article fossilitzat en qüestió, com en el riu Setúria, igual a Sa Túria, caracteritzades sens dubte pel color blanc de la pedra en la qual estan excavades aquelles coves. Per tant, el nom del planeta Neptú voldrà dir que té un nyap blanc a la seva superfície i no pas que es tracti del planeta del déu Neptú per al qual mai no trobaríem segurament una etimologia adient ni convincent.

I ara hem de parlar del planeta Plutó, el darrer de la colla. Serà aquest almenys el nom d’un déu o serà també un nom científic que ens descriurà algun tret físic del més desconegut dels planetes, com és el cas del llunyà Plutó?  Ja seria estrany i fins increïble que el nom que s’ha assignat al tercer planeta descobert de nou en època moderna fós justament el mateix que ja havia tingut en alguna antiguitat remota i incerta, quan la humanitat ja en sabia la seva existència per deixar-la caure més tard en l’oblit. És el que hauria passat ja amb els noms d’Urà i Neptú, però... també amb Plutó? No cal dir que aquí l’escepticisme és general, però pot saltar la sorpresa.

Plutó fou descobert l’any 1930 per Clyde Tombaugh (1906-1997), un nordamericà i jove astrònom de 28 anys, que treballava a l’Observatori Lowell, fundat pel milionari Percival Lowell (1855-1916), que havia predit ja l’existència d’un Planeta X més enllà de Neptú, cosa que va fer que Tombaugh es dediqués amb cos i ànima a cercar-lo. No era més que un punt lluminós que es confonia amb els estels i va trigar dies a saber si es movia o no en la placa fotogràfica. Quan finalment veié que allò es movia, va fer un bot: era el Planeta X del seu admirat Percival Lowell, però la comunitat astronòmica trigaria mesos a batejar-lo perquè aquesta vegada no sabien pas quin nom posar al nou planeta, com es traslluu a través d’aquest escrit extret de la Xarxa:

El nombramiento de Plutón es una historia en sí misma. Las primeras sugerencias para el nombre del nuevo planeta fueron: Atlas, Zymal, Artemisa, Perseo, Vulcano, Tantalus, Idana y Cronos. El New York Times sugirió Minerva, los reporteros sugirieron Osiris, Baco, Apolo y Erebus. La viuda de Lowell sugirió Zeus, pero más tarde cambió su opinión a Constance. Mucha gente sugirió que el planeta se llamara Lowell. La gente del observatorio de Flagstaff, donde fue descubierto Plutón, sugirieron Cronos, Minerva, y Plutón. Unos meses después el planeta fue nombrado oficialmente Plutón. El nombre de Plutón fue sugerido originalmente por Venetia Burney, una niña de 11 años de Oxford, Inglaterra.

Poques coses se saben de Plutó, sumit en les tenebres més fosques del sistema solar. Té una òrbita molt excèntrica i triga 249 anys a donar la volta al sol, però durant 20 anys està més a prop del sol que no pas Neptú. Té una lluna proporcionalment molt gran, dita Caront, que no va ser descoberta fins l’any 1978 per J. Christy, ja que a tanta distància es confonia amb el mateix planeta. De la terra estant, no hi ha cap telescopi prou potent que permeti d’apreciar res de la superfície de Plutó ni de veure’l prou allunyat de Caront. Ha fet falta que l’enfoqués el Telescopi Espacial Hubble des de l’exterior de la Terra per saber-ne alguna cosa i això no ha estat possible fins a finals dels anys 90. És l’únic planeta que encara no ha estat sobrevolat per cap sonda espacial. Doncs, bé, el poc que se’n sap és que es tracta d’un planeta molt esfèric i no gasós, sinó sòlid i, això sí, “molt fosc”, de manera que “alguns astrònoms suposen que es tracta del nucli d’un cometa gegant”.  Tanmateix aquesta és la dada bàsica per a redescobrir que el nom de Plutó és també un nom científic i que per una casualitat providencial és el mateix nom que ja havia tingut en l’antiguitat. La paraula Plutó ens suggereix de primer antuvi l’arrel del verb explotar, quelcom que explota, una explosió... No importa massa que el mot sigui d’arrel romànica, com els altres que donen nom als demés planetes, perquè aquella civilització s’hauria de situar a l’occident europeu, on van néixer les llengües romàniques que després donarien cos a la llengua llatina; és a dir, al revés un altre cop. La figura negrosa i esfèrica del planeta Plutó a través de l’espai, i també aparentment metàl·lica per la lluentor del gel que cobreix la seva superfície, recorda el nucli d’una descàrrega de canó, aquella bala rodona tan familiar dels canons dels pirates i de les guerres de Napoleó, que sortia disparada cap al seu objectiu tot solcant l’aire. Aquest objecte bèl·lic de la vida ordinària ja hauria existit també en aquells temps reculats i hauria servit per a designar gràficament el planeta Plutó, ja que el nom d’aquella peça esfèrica, també desapareguda amb el temps i reinventada més tard, fora el de plutó, allò que explota, el nucli de la bomba. Com s’ho van fer aquells homes antics per a observar Plutó i veure-hi la seva forma de bala rodona, si encara avui no hi ha cap telescopi prou potent que en pugui apreciar res sense sortir de la Terra? Doncs, hi cap la possibilitat que hi viatgessin i que s’hi apropessin amb naus espacials. El bon científic no pot descartar cap possibilitat, com tampoc aquesta: que fossin uns altres, vinguts de l’espai, els qui informessin els homes sobre la naturalesa dels planetes. Així, doncs, l’embull està servit. Els noms dels planetes van ser primerament noms científics i no pas personatges mitològics. I, per tant, la humanitat ja ha conegut en el passat èpoques de gran esplendor, com per altra part ja ens dicta la Bíblia:

“Sem i Set foren gloriosos entre els homes, però per damunt de tot vivent en la creació, Adam” (Eccli 49,16).