Alàs

La Magdalena pregunta informació sobre el seu cognom Alàs. Mai l'havia sentit com a cognom i això que n'hi ha bastants, però sí que em resulta familiar el nom perquè respon al poble d'Alàs banyat pel Segre, del municipi Alàs-Cerc de l'Alt Urgell. Jo no faig genealogies, només m'ocupo del seu possible significat etimològic i del seu origen geogràfic, si s'escau de ser un topònim, nom de lloc, que després hauria esdevingut cognom. Segurament és el cas d'aquest: Alàs. Molts cognoms coincideixen amb poblacions, com Barcelona, Manresa, Tarragona, Lleida... i també pobles petits, com Pinell, Sanaüja, Ribelles i... Alàs. Això és degut a que alguna mare soltera va tenir un fill i, al no tenir pare que se'n fes càrrec, aleshores, en aquell temps, no ara, li posaven com a primer cognom el nom de la població on havia nascut el nadó. Seria potser el cas d' Alàs. Normalment i el més lògic és que el nadó rebés el baptsime als pocs dies a la mateixa població i llavors en quedaria constància en els llibres de la parròquia, que més tard, al cap dels anys, passen a engrossar l'Arxiu Diocesà de cada bisbat. 

Alàs és del bisbat d'Urgell i, segons informació, allí tenen els llibres de la parròquia d'Alàs des de l'any 1854. No fa gaire pel que interessaria. Potser amb sort repassant els baptismes, simplement per l'índex ja es veuria si es va batejar cap nen o nena amb el cognom Alàs, i allí estaria l'origen de la seva descendència, força profílica per cert, ja que segons l'INE, Institut Nacional d'Estadística, a Espanya hi ha actualment 389 persones que es diuen Alàs de primer cognom i 448 de segon. Les províncies que en tenen més son Astúries i Osca, Saragossa i Lleida, i Barcelona, Madrid, León i la Coruña amb menys proporció.

No cal dir que els de Lleida han de provenir d'Alàs. Pel que fa a Astúries sorprèn, potser hi va emigrar algun miner molt prolífic. També podria ser que existeixi la variant Alas, sense accent final, i en aquest cas tindria potser un origen a part d'Alàs.

El significat etimològic d'Alàs ens ve donat pel poble, el qual s'assenta en un indret de la riba esquerra del Segre amb una particularitat del riu que va meréixer que en diguessin Alas,sense accent en un principi, després l'accent es va desplaçar al final. Volia dir exactament "ales" de volar. Allí el riu descriu una doble sinuositat simètrica que fa que sembli les ales d'un gran ocell, talment d'un bernat pescaire o d'una cigonya, com es pot apreciar en la foto aèria del Vissir de la Generalitat de Catalunya o bé en el Maps Google. L'ala de la dreta sobre els prats es perfecta encara avui, formada pels prats delimitats i pel curs del Segre. Es veu bé la punta de l'ala girada al revés del vol de l'ocell.

Per tant, els que es diuen Alàs són gent d'alta volada, saben veure les coses amb perspectiva de futur, volen més alt que el comú dels mortals i el seu destí és el cel, etc, etc. coses que li desitjo de cor a la Magdalena i als seus, amén.

Pla

 En Josep Pla demana quelcom sobre el seu cognom. Segons dades del INE, Institut Nacional d’Estadística, és un cognom molt freqüent i no sols a Catalunya. Pel que es veu molts Pla van emigrar a fer les “amèriques”. Entre tot el món són 24.814 entre primer i segon cognom, 11.119/11.034 aprox.

•  A Espanya, 12.216, França 2304, Argentina 1297, Uruguai 360, Xile 234, Portugal 38.
•  Catalunya: Barcelona 3014/2974 Girona 895/788 Tarragona 649/661. Descolla València amb 3653/3764 i 17 que el tenen de primer i segon. Madrid 401/376.

És un nom d’origen toponímic, es refereix lògicament a un terreny “pla” en un país de relleu muntanyós, com és Catalunya. Com a sinònims té: planell, planella, terra baixa, plana, planiol, planúria, tossol, calm, calma, planícia.  I encara és més català per tractar-se d’un monosíl·lab, una arrel pura que origina molts mots derivats. Ara bé, el cognom com a tal prové sempre d’alguna masia o altra de les moltes existents i que van rebre el nom del topònim on es van assentar i, com que a Catalunya hi ha moltes masies que es diuen El Pla, aleshores es fa difícil dir de quina masia prové el cognom del Josep Pla que ens ocupa. Segons el Vissir, a Catalunya hi ha 27 masies que es diuen El Pla i això sense comptar les que amb el temps han anat desapareixent. Això el fa un cognom molt prolífic.

Densitat per comarques: Garrotxa 7, Osona 6, Bergadà 4, Solsonès 3, Bages 2, Baix Empordà 2, Selva, 1, Cerdanya 1, Ripollès 1, Moianès 1, Alt Empordà 1.

Les poso perquè pugui elucubrar una mica de quina comarca pot provenir el seu cognom Pla d’acord amb els seus ascendents més immediats. Pel que fa al gran Josep Pla i Casadevall, era del Baix Empordà, Palafrugell, del Mas Pla de Llofriu. Per ser parent seu cal que els dos provinguin d’una mateixa masia que es digui El Pla. Els cognoms de masia tenen l’avantatge que quan s’arriba a la masia originària, ja no cal cercar més, com passava amb Josep Pla. S’ha arribat a la soca de l’arbre genealògic i ja no es pot anar més enrere perquè en general no se sap quan es van edificar les masies de tan antigues com són.  Representen l’aportació més gran i més genuïna del conjunt dels cognoms catalans. L’actual decadència de les masies i la seva desnaturalització al convertir-les en segones residències i fondes rurals marquen el declivi imparable del nostre país a nivell de llengua, de parla i de tot. Sense les masies el català esdevé un “patoi” car els pagesos són els úncis que el parlen bé.

Per saber quants es diuen Josep Pla consulti-ho a un policia de confiança que sàpigui  interpretar les dades del Carnet d’Identitat. Allà consta quantes persones es diuen com vostè, segurament s’entén amb els dos cognoms, perquè de “Josep Pla” a seques n’hi ha d’haver molts.

Els Pla seran gent de pensament clar i entenedor, sense ombres ni racons foscos; ben arrelada al país i amant de la terra, com ho era l’escriptor en prosa més gran de la literatura catalana. Un altre personatge destacat seria el cardenal de Toledo Enric Pla i Deniel. Es veu que eren gent de dretes.

Tot seguit un extracte de l'escriptor Josep Torruella, 11 febrer 2021, a propòsit del Mas Pla de Llofriu i de la personalitat insigne que en va sortir, a la qual el Mas Pla va donar tan cèlebre cognom:

"Aquí, en aquesta casa senyorívola, Pla escriví bona part dels seus llibres. Llibres de viatges, biografies, retrats d’homenots, dietaris… Aquí, al llarg de quatre dècades, redactà un piló d’articles per a Destino. Articles amb cua, per a passar l’estona, articles que sovint mutilava i fins prohibia la censura. Al mas Pla també escriví un munt de cartes: a Josep Vergés (el seu editor), a A. (Aurora),  a algun amic o familiar. Aquí visitaren el grafòman amics, coneguts i saludats, que diria ell, alguns  ben il·lustres: Jaume Vicens Vives, Joan Fuster, Camilo José Cela, el doctor Trueta, Salvador Dalí, Ibáñez Escofet, Maria Aurèlia Capmany… També passaren pel mas polítics de la talla de Josep Tarradellas i Jordi Pujol, i encara alguns universitaris embrancats en una tesi sobre algun aspecte de la vasta obra de l’autor, així com també simples passavolants desitjosos de saludar l’escriptor solitari i demanar-li una dedicatòria. No sabem, però, com els rebé Pla, que no sempre era amable. Si estava de mala jeia… Al Quadern gris diu textualment “he tingut un temperament brusc, esquerp, silvestre”(anotació del dia 11 de març).

El mes de març de 1975 fins i tot passaren pel mas els prínceps Joan Carles i Sofia. La masovera dugué als futurs reis d’Espanya bunyols i vi del mas. Pla, vell i savi, aprofità l’avinentesa per donar a l’actual rei emèrit uns quants consells per al dia que esdevingués cap d’estat: fer una Constitució – moderada, això sí – conservar la moneda, mantenir bones relacions amb els generals (“prenguin cafè junts cada dia”, aconsellà  al príncep). Consells d’un vell conservador capficat per l’ordre social i l’estabilitat econòmica. N’hi hauria d’haver afegit alguns més relatius a la caça major i a la banca suïssa. Però el mas Pla no era tan sols un refugi. Des d’aquesta magnífica casa rural l’escriptor seguí el pols de la vida exterior. Les transformacions de la vida social i econòmica, les notícies relacionades amb la política i la cultura. El que més l’interessava, però, era l’espai immediat – el rodal, que deia ell. Per això els  llibres que escriví al seu mas parlen sovint de l’Empordà: de la seva història, el temps, el pas de l’any, la cuina, la botànica,  la invasió turística, la destrossa de la costa, els pagesos (ell es considerava “un pagès sofisticat per la cultura”), els personatges… "

 Llibre de l'autor del blog: Castell de focs. De Sanaüja a Ceres. Molt amè i sorprenent per als amants dels noms de pobles, muntanyes, rius, masies, etc.

Cortadelles, Cortadellas

La Maria Cortadellas demana pel significat del seu cognom. Al s. XIX es posà de moda entre l’aristocràcia catalana castellanitzar el plural femení dels cognoms: Figueras, Casanovas, Ribas, també Cortadellas... Estem un cop més davant d’un cognom procedent d’una masia i, en aquests cas, n’hi ha dues que es diuen o es deien Cortadelles i dues més en singular, Cortadella. Hi ha una Cortadelles avui enrunada a la Conca de Barberà i una altra prop de Calaf a Sant Martí Sesgueioles, a l’Alta Anoia, en bones condicions, la qual ens servirà per a destriar el significat probable de Cortadelles. Aquesta masia de bona factura es troba enmig d’uns camps i a tocar de la carretera. Al costat de casa hi ha un bosquet quadriculat de poques dimensions en el qual hi han crescut pins de diferents espècies en molt poc tros i el que més descolla és una gran savina, tan alta i simètrica que sembla un avet imponent. Ha de tenir molts segles perquè les savines creixen molt a poc a poc i aquesta fa una gran soca. Quasi deu ser la més vetusta i formosa de Catalunya. És un recinte que al seu temps hi deurien plantar arbres, matolls i herbes aromàtiques per recrear l’entorn de la masia enmig d’un pla erm de boscúries. Diguem d’entrada que el nom de Cortadelles forma part d’aquelles masies que no duen article al davant. No es diu les Cortadelles. Això és degut a l’absoluta antigor del topònim, del temps llunyà en què encara el llenguatge no havia elaborat aquesta part de l’oració que són els articles. Aquesta absència d’article ve afavorida pel fet que ja no se sabia què volia dir la paraula Cortadelles. Doncs, bé, entrant a explorar aquest recinte boscós, ens hem topat amb unes pilones de pedra tombades a terra, que en castellà se’n diu mojones, que són com fites que serveixen per delimitar un terreny. Hem trobat les cortadelles, que no sabíem què eren. Fixem-nos que cortadella ve bàsicament de quart i en últim terme del nombre quatre. També coincideix clarament amb el verb castellà cortar. La idea és dividir una cosa en quatre parts, com esquarterar, de la mateixa arrel. Aquestes pilones es clavaven a terra i servien per delimitar un territori. De pilona a pilona hi anava una línia recta, però a partir de cada pilona la direcció es desviava un quart cap a la dreta o cap a l’esquerra i així s’anava quadriculant el territori. Aquestes pilones avui només ens són familiars perquè les trobem a les cantonades dels pobles per no fer malbé les parets amb el tràfic de vehicles, que en girar podrien escrostar les parets, però en realitat es troben situades també en el punt de rotació d’un carrer generalment massa estret, com passava amb les fites. Es diu que quan els romans van acabar la conquesta d’Hispània van quadricular tot el país i ho farien necessàriament plantant fites que serien com ara aquestes pilones trobades a la masia de Cortadelles, encara que no fossin tan ben treballades. I la gent del país, nosaltres i en català perquè no ens hem de creure que vinguem del llatí, d’aquelles fites en dirien cortadelles, paraula que definia a la perfecció la seva funció bàsica de formar angles rectes de 90º i així anar partionant el país en quadrícules, que després molt sovint servien per assignar-les en propietat a soldats, militars, polítics i ciutadans en general que haguessin prestat algun servei rellevant a l’Imperi. La quadrícula o propietat assignada rebia el nom d’algun topònim pròxim. La masia Cortadelles, situada en un altiplà molt fèrtil i ric en cereals, té tota la pinta de provenir d’aquell repartiment de terres generós de l’administració romana, que d’aquella manera anava posant les bases d’un Imperi que havia de durar segles i no fora estrany que aquesta savina tan colossal l’hagués plantada l’agraciat ciutadà que li va tocar aquesta quadrícula de territori. La masia quadrada, com les feien els romans, tot el recinte boscós com un petit jardí per fer ombra i escapar-se de les altes temperatures calafatines a l’estiu i les mateixes cortadelles ens transporten a aquells primers temps de vida feliç, tranquil·la i familiar que va proporcionar l’Imperi romà a la nostra gent al llarg d’aquells 200 anys que va durar la Pau Augusta, anomenada així perquè durant aquells llargs anys no es va enregistrar cap guerra en l’extens Imperi romà i durant la qual va néixer al cap de poc Jesús la Nit de Nadal, com si tot ja hagués estat planejat d’antuvi.

https://www.todocoleccion.net/libros-historia-antigua/lote-todos-libros-autor-jaume-clave-cinca~x237150555?track=59821760&utm_campaign=mail-recuperacion&utm_source=carrito-fuertes&utm_medium=email

Viralta

La Montse Viralta em demana el significat o orígens del seu cognom Viralta realment singular. Consulto el Vissir català, el gran maps google de la Generalitat, on hi apareixen els topònims de tot Catalunya, i trobo que es tracta efectivament d'un topònim i fins i tot d'una masia i, per més coincidència del Solsonès. Concretament de la Vall de Lord, la subcomara més important del Solsonès. El mapa posa Casa Viralda, no Viralta, però la diferència és mínima. També hi cabria pensar que Viralta fós una corrupció de Vilalta, que és un cognom molt abundant perquè també hi ha molts topònims amb aquest nom, procedents de les corresponents tantes masies Vilalta. Seria desitjable que per mor de la singularitat Viralta derivés de Viralda i no d'alguna Vilalta com tantes n'hi ha. El mapa diu, doncs, Casa Viralda i també Camp de Casa Viralda. És un lloc molt boscós i elevat a mig camí entre Coll de Jou i la vila de Sant Llorenç de Morunys. De l'antiga casa no en resta ni les runes o almenys es fan difícils de trobar, possiblement cobertes de bardissa. Els camps, ja ermats, testimonien l'existència de Casa Viralda, que deuria ser una casa molt modesta, com eren les masies de la Vall de Lord amb algunes excepcions importants: el Pujol, el Vancell, el Jou, etc. El terreny de Casa Viralda és molt pendent, ja que baixa de les altures de Coll de Jou i del mateix Port del Comte.

Està clar que Viralda està composta de l'arrel vir-, que vol dir serpent i més explícitament escurçó, en castellà víbora. És el rèptil del verí per antonomàsia, tan temut. Se'n deriven mots com virolat, allò que és lluent i molt acolorit, referit a les ziga-zagues que recorren l'esquena de l'escurçó. Pel que fa a -alda, es tractaria d'una altra arrel, possiblement un sufixe que significaria grandesa, gegantor, com la veïna Canalda a l'altre vessant de Coll de Jou, gran Canal, o com Arnau, etimològicament Arnaldo, un veritable gegant de l'antigor i epònim de Catalunya, o sigui, el Comte Arnau, tan ben representat en aquesta contrada amb el Port del Comte i la importantíssima masia de Puig Arnau en el poble suara esmentat de Canalda. Més enllà hi ha també l'altre poble de la Móra Comtal. Misteris irresoluts.

L'exlicació etimològica, doncs, resta ratificada, per una part, gràcies a la vista aèria del Vissir que ens mostra que la Casa Viralda es troba al bellmig de dos torrents que baixen de la muntanya paral·lelament, els quals semblen un geoglifus, dibuix sobre el terreny només visible des de l'aire, que vol ser el cos allargat d'una serp. Però el mes impressionant ens el proporciona el mapa topogràfic del maps google quan ens subministra el traçat blau dels dos torrents, que acaben ajuntant-se en un de sol, no sense dibuixar a la perfecció el cap de l'escurçó treient la llengua, com és típic de les serps. Només li manca l'ull, potser també desaparegut com la Casa Viralda.

I pel que fa a l'origen del cognom Viralda, només restaria saber si la consultant conserva la memòria d'una ascendència familiar seva procedent de la Vall de Lord, o sigui, de Sant LLorenç de Morunys, tot un honor i un bon lloc per passar-hi en qualsevol època de l'any uns dies de repòs i lleure, a l'estiu amb els kaiaks del pantá formosíssim de la Llosa del Cavall, i de pau i tranquil·litat, particularment en l'hostatgeria del santuari de la Mare de Déu Lord, i no lluny de la desapareguda Casa Viralda, la casa de l'escursó gegant, només visible des de l'aire. 

Etimologia dels cognoms

Cognoms aclarits, començant pels recents 

Si algú vol que li digui el significat del seu cognom o de qualsevol altre que li interessi, pot demanar-m'ho. O bé, li donaré una solució satisfactòria, o bé, m'abstindré reconeguent que no el sé. Em refereixo només als cognoms catalans. La meva investigació en el món de la toponímia em permet abordar també el món dels cognoms, ja que molts provenen de les moltes masies que poblen Catalunya. En general, en la immensa majoria dels casos va ser la masia la que va donar el cognom als seus moradors, i no pas a la inversa. Les masies són topònims que provenen d'algun tret del terreny on s'ubiquen. Catalunya va ser formada i afaiçonada pels cabalers que sortien de les masies, on hi havia una gran natalitat. Els seus fills marxaven a les ciutats amb els seus "cabals", diners, entregats pels seus pares com a herència, amb els quals podien muntar un negoci a la ciutat o poble i formar una llar, generalment també nombrosa, en la qual els fills rebien el cognom del pare, que era el nom de la masia. Així, doncs, si algú sent una viva curiositat per l'etimologia o significat del seu cognom, que el demani al meu correu electrònic o en el comentari a peu de pàgina.

Ganduxer, Ganduixer

La Montse pregunta si Ganduxer és un topònim, a més d’un cognom. Com a cognom no figura en la web de “apellidos españoles”, degut a que les persones que el duen no arriben a 20, o bé, a 5 en cap província espanyola. Ningú no deu haver fet cap estudi etimològic sobre aquest cognom, o millor, aquest topònim. Sí, que s’ha fet en canvi com a hodònim o odònim, ja que és també nom de carrer i concretament de la gran urb barcelonina. Un carrer prou famós, el carrer de Ganduxer, que va de la Diagonal a la Bonanova. Es diu que a mitjans del s. XIX Pau Ganduxer era l’amo del mas Ganduxer, que era una gran propietat, quan es va pensar en urbanitzar aquella la zona i fer-hi carrers. Per tant, queda clar que Ganduxer era un gran topònim dels volts de Barcelona i encara que es referia a un mas, en realitat, abans hauria estat un nom de lloc que acabaria donant nom al mas que s’hi edificaria, així com el mas donaria el cognom als seus propietaris. Ni més ni menys. Mai el propietari dóna nom a un mas, almenys en els seus orígens. Els masos adquirien la denominació del lloc perquè més que una casa, que era el de menys, es tractava sempre d’un territori que s’havia de conrear. És veritat que després alguns masos van rebre el nom del seu propietari, però en aquests casos el nom del mas anava precedit de Can o Cal: contracció de “casa de’n” (Pere, Pau, Mingo...)  o “casa del”, (Fuster, Sastre, Roig, Ferrer, Llarg...).

A més de l’antic cas del Mas Ganduxer de Barcelona, ja desaparegut i que va catapultar el nom a la posteritat, en tenim un altre encara viu a l’Ametlla del Vallès, anomenat i escrit Can Ganduixer. Crec que això de Can hi sobraria i que el seu nom original seria Ganduixer a seques, referit al mas, el Mas Ganduixer, com potser caldria dir-ne, però es deuria contaminar, com tants altres masos del seu entorn: Can Camp, Can Plandolit, Can Reixac, Ca l’Arenys... que fan tota la cara d’haver estat topònims i que per tant no haurien de dur el Can o Cal.  Sí, que en canvi està bé que el dugin els seus veïns com Can Guineu, Cal Draper, etc de caire totalment personal. Era una zona plena de masos que encarra conserven la sev antiquïssima denominacio i molts encara les seves terres, però les urbanitzacions i els xalets que s’hi ha anat construint han adulterat el paisatge meravellós de tants masos escampats per tot arreu com hi deurien haver en segles proppassats. Avui dia es dona més relleu a la casa que a la terra que l’envolta i hom pensa malauradament que és molt català dir-ne Cal o Can, amb la qual cosa es trenca amb una tradició mil·lenària i s’obliden els seus orígens primers, quan els indrets dels masos eren topònims, noms de lloc, que avui cobren una gran importància, quan estan en perill d'extinció, perquè gràcies als masos se’n van conservar moltíssims, cosa que només passa d’una manera aclaparadora amb Catalunya, i no pas en totes les comarques.

Ganduxer, com en el cas del carrer de Ganduxer de Barcelona o Ganduixer en el cas del mas de Can Ganduixer de l’Ametlla del Vallès, aparenta ser un topònim hebreu i, per no espantar-nos, diguem “iber” que és el mateix que dir “hebreu”, amb les mateixes consonants. L’iber no era  resmés que l’hebreu d’avui, a grans trets, i ara no és el moment de demostrar-ho.

Ganduxer o Ganduixer vindria de l’hebreu “deixé”, que vol dir pradera, prat, pastura, pel que fa a la segona arrel: Gan-duixer. El canvi de vocal no importa quan es tracta de topònims o etimologies molt antigues, i molt menys importa si es tracta de mots hebreus, els quals es caracteritzen per la seva gran mutabilitat vocàlica. Per altra part, com que l’hebreu ja era una llengua morta al temps de Jesús, si l’explicació ací donada fos certa, fora molt possible que s’hagués conservat més fidelment el topònim que no pas el mot hebreu en si, encara que només fos perquè l’hebreu actual s’escriu sense vocals, cosa que deu dificultar moltíssim la seva lectura. Ja es feia en temps de la Bíblia, però després s’hi van haver d'afegir les vocals per sobre o per sota en els textos antics ja escrits, la qual cosa se’n diu escriptura masorètica.  Respecte a l’arrel incial Gan-duixer, podria significar simplement “gran”, ja que era normal barrejar en una mateixa denominció noms hebreus  o ibers amb noms de l’altra llengua del país, o sigui, el català, degut a la seva convivència, fins que un dia per raons desconegudes els ibers o hebreus deurien emigrar cap a on sabem, a la Terra Promesa, d'Occident cap a Orient i no al revés, d'Orient cap a Occident com ens han fet creure. 

Tant  l’indret del carrer de Ganduxer com el mas de Can Ganduixer es pot dir que serien una gran pradera, encara que no tan grans com les dels EEUU, “prairies”, de Mongòlia, estepes, d’Àfrica, sabanes, i les de Sudamèrica, pampes. A Barcelona potser es fa difícil imaginar-s’ho perquè ja tot són edificis, però a Can Ganduixer encara resulta ben palès. Allò era una gran pradera i, si mes no, una gran pradera. No cal dir que, si aquesta exlicació etimològica del topònim Ganduxer fos certa, valdria més escriure’l sens la r final: Ganduxé.

A l'entorn de Can Ganduixer de l'Ametlla hi ha dos masos que també tenen una idiosincràcia hebrea: Can Xammar i Can Plandolit, que donarien fe dels rastre que van deixar aquí els seus antics moradors de llengua hebrea. Finalment, com serà una persona que es digui Ganduxer? Doncs, en primer lloc, "gran" i després molt "pastoreta", com aquelles que guardaven els ramats als peus de la Moreneta, sota les penyes de Montserrat. I amèn, que és mot hebreu.

Altès

Albert Altès pregunta per l'origen d'Altès. Bé, es tracta, com ja deu saber, del nom d'un petit poble que s'alça prop de la desembocadura de la riberaa Salada amb el Segre. Forma part dels diferents districtes del gran municipi de Bassella, poble, però, que va quedar inundat sota el pantà de Rialp. El municipi n'ha conservat el nom, però la capitalitat ha passat a Ogern, que és el nucli poblat més important. Així com Ogern és banyat per la ribera Salada per la dreta, tot seguit és Altès el que s'encarmana dalt d'un petit serrat a l'altre costat del curs de la ribera. Pertanyen a la comarca de l'Alt Urgell, que baixa de l'Alt Pirineu fins aquí baix, però els seus habitants es proveeixen de tot el necesasri a la ciutat de Solsona. 

El cognom Altès, doncs, prové d'aquest poble, com tants d'altres que porten el cognom d'una ciutat, a voltes molt gran com Barcelona, Sabadell, Tarragona, Lleida, Manresa, Madrid..., a voltes de localitats més minses com Sanahuja, Cervera, Pons o fins i tot molt xiques com Pinell o el mateix Altès. Els avantpassats d'Albert Altès anirien a parar per línia paterna sens dubte a aquest poble tan pintoresc. A un nen, que no nena, perquè de seguida s'hauria perdut el cognom, li van posar Altès i encara dura.

Bé, es pot haver viatjat per tot el món i no conèixer la nostra ribera Salada, tan feréstega, tan verge i tan formosa. Deshabitada, conserva encara l'encís dels vells temps des del Salí de Cambrils de la Sal, oficialment dels Pirineus, fins aquí baix a Altès a la plana, regada per l'aigua neta i pura de la ribera. La ribera Salada neix a Sant Quintí d'Odèn, en un paratge habitat per les antigues fades que guardaven la naixença dels rius. El doll que surt de la roca dura s'esbalça per una cascada impressionant, però només a la primavera quan es fon la neu del Port del Comte. Un gran elefant petrificat dels temps daurats de la humanitat embelleix la petita i bucòlica contrada, centrada actualment en la capella romànica de Sant Quintí, la qual allotja també la imatge venerada de Santa Rita. Bé, però parlàvem d'Altès. és que l'encís de la ribera Salada rau en què és una contrada realment feta exprès. Tot ella és pedra, fabricada a base d'una munió geològica de tones i megatones de codadellls units per un ciment que sembla natural sense ser-ho, a semblança de Montserrat. No deixa la pedra fins al Pont del Clop, que és un congost de roca viva molt estret, ideal per practicar-hi l'aventura del barranquisme, aquí a l'estiu. Quan la ribera Salda arriba al pont de Querol, fa un gir de 90º i en línia recta corre l'atra meitat del seu curs fins a trobar el Segre, obligada tota l'estona per la petita serra que li fa de dic, talment també com fet a propòsit. I quan aquesta serra s'acaba, trobem al seu damunt el poble encimbellat d'Altès, com abans hi haurem trobat el poble de Ceurò, que ha convertit la rectoria en alberg i lloc d'estada pels que cerquen indrets pardisíacs de la natura, ideal per a grups. El nom d'Altès segurament es refereix a aquest serrat contingut de poca altura, que desvia l'aigua cap al Segre. És el que fan els pagesos quan reguen els camps i particularment els horts amb les seves eres, solcades i compartiments. Amb l'aixada desvien l'artèria del rec cap a les eres d'una en una, barrant el pas de l'aigua amb un mur de terra, obligant l'aigua a fer una girada de 90º també. Per tant, el nom d'Altès és una metàfora. S'aplica a un accident geològic que sembla desviar el curs de la ribera cap al Segre, on ha d'anar a parar, perquè recorda el dic que munta el pagès amb l'aixada per desviar l'aigua del rec i així anar regant l'hort. 
Aquest dic o barrera avui no sabríem pas com anomenar-lo, però segurament en l'antiguitat se'n deia fer un  "altès". Els qui porten aquest cognom d'Altès, amb accent greu i tot, no cal dir que han de ser "enginyers".

Calvet, Calbet, Caubet

El santuari de Calbet

A sota Jobert hi ha una masia en runes, però amb les parets encara dretes perquè són de pedra i molt ben fetes arquitectònicament. És Calbet. Al seu darrera resten unes runes del que fou un santuari ibèric, com ho demostra l’argamassa que uneix les pedres i l’avior del seu aspecte. La masia és del s. XVIII, segons data de la llinda, però el nom de Calbet es referia a l’estranya obra en runes. Els topònims acabats en bet són santuaris, en llengua hebrea, i Calbet es referia estranyament al santuari del Cul, perquè la u va acabar fent a, com en anglès: summer, Sun... i Culbet = Calbet, del Cul el santuari. Els antics veneraven les parts més carnals del cos, molt al revés dels cristians que van arribar. Eren amics d’orgies i disbauxes a cor que vols. Aquí era un lloc ideal perquè els dos turons de Jobert conformen un gran cul, amb les dues natges i la clenxa al mig. El santuari soterrani, segurament enrunat a propòsit, presenta encara avui un forat al sostre com per baixar-hi una persona. Per què serviria? Cal pensar que al seu interior s’hi faria algun cerimonial o altre d’aquella religió amant per damunt de tot de de la natalitat i de la fecunditat de la vida.

Vide: http://www.indretsambmisteri.es/438087817 

Canaleta

David Canaleta pregunta per l’origen del seu cognom patern: Canaleta. Quan es diu origen, es pot entendre en sentit geogràfic, on comença, de quina comarca o lloc prové, o es pot entendre en sentit etimològic. En aquest darrer cas, ja es comprèn que Canaleta ve de l’arrel canal en sentit diminutiu. Una petita canal o conducció enfondida que porta un element líquid, bàsicament aigua,  d’un lloc cap a un altre, però de forma descoberta, a l’aire lliure. També pot ser un esvoranc practicat en una muntanya o serralada, com la famosa Canal de Verdún, a Jaca, que comprèn tota una comarca regada pel riu Aragón, la qual fa possible ni més ni menys que el pas d’Espanya a França just a la meitat dels Pirineus, una casualitat impossible. Pel que fa al seu diminutiu Canaleta, aquesta paraula formava part de moltes fonts, dites totes Font Canaleta. A Catalunya n’hi ha almenys dues dotzenes, de fonts Canaleta, i a Barcelona hi ha justament la font més famosa de Catalunya, la Font de Canaletes perquè deuria tenir moltes petites canals per on rajava l’aigua. Ara són aixetes. Universalment coneguda. La canaleta lògicament és un element que no pot faltar en moltes fonts per tal de menar l’aigua vers la sortida i fer-la rajar en el buit, no arrapada a la paret o roca. Les fonts que no tenen una canella, han de tenir una canaleta que es pot fer a partir d’un tronc buidat, de la mateixa pedra excavada, d’una teula, d’una làmina de ferro o zenc ... d’acord amb la indústria humana de cada lloc. Per tant, el cognom Canaleta etimològicament té un significat clar, lligat a una font per a servir l’aigua en condicions per apagar la set, o lligada a un accident del terreny que facilita el pas ja no de l’aigua, sinó de les persones.

Hi ha quatre masies a Catalunya amb el nom de Canaleta, com a mínim, tres localitzades a la Selva, alta concentració que dóna més possibilitats com a lloc de procedència del cognom del David, perquè les masies han originat una infinitat de cognoms, no al revés: Una Canaleta a  Arbúcies, Can Canaleta de Sant Feliu de Buixelleu i Can Canaleta de Santa Coloma de Farners, totes de la Selva. Tanmateix, a mi m’agradaria el Canaleta del David provingués de l’altra masia, localitzada al Solsonès en un lloc feréstec, molt allunyat de qualsevol població, però en una vall que antigament havia estat molt transitada per on transcorre el riu Aiguadôra i que unia Cardona, la capital de la Sal amb la Cerdanya i França. La Canaleta era una masia senzilla i humil, però actualment ja reformada és un lloc idíl·lic, envoltada de boscúries i muntanyes, amb el murmuri constant de l’Aiguadôra que a la nit acompanya el son reparador. L'origen del nom d'aquesta masia és tot un emblema. Es tracta d’una roca damunt la qual algú hi va esculpir una petita i estreta canal de tant sols dos pams de llargària, travessada per un petit traç que li dona forma de creu. Potser algun pastor per matar el temps la va esculpir, no sabem si abans de Crist o després, perquè la creu ja es dibuixava des de temps immemorial, com no podia ser de cap més manera. No era cap secret.  Per tant, el cognom del David, tibant del fil, potser el portaria a terres del Solsonès i aleshores l’origen últim del seu cognom seria aquesta roca oblidada, entre moltes altres de desperdigades al mateix lloc com si haguessin rodolat de dalt la muntanya. A no tardar, pujant per la drecera, hi ha la masia de la Canaleta que hauria pres el nom de l’indret, batejat pels pastors com la Canaleta per aquesta petita manualitat duta a terme per algun pastor desconegut de la remota antigor, no exempta de misteri, ja potser ho hauria fet amb alguna finalitat màgica o religiosa o res d’això. Canaleta és un cognom català que mereix la pena de ser conservat, ja que tal volta sigui poc freqüent.

Dachs

Lluís Solà i Dachs pregunta per l'autèntic significat del seu cognom matern: DACHS. Molt fàcil, encara que potser no l'acceptarà. És un cognom que entra dintre l'especialitat d'aquesta pàgina, ja que prové d'una masia. Per tant, originàriament es tracta d'un topònim i en aquest sentit és un nom geogràfic de la toponímia menor. Hi ha una gran masia, de molta solera, a la Plana de Vic, dita Dachs. Passa que allí la intensa urbanització per la proximitat amb la capital ausetana pot haver deslluït o aniquilat els turonets que donaven nom a la masia i que es caracteritzaven per la seva forma de peixos; és a dir, conformaven tots dos un gran cap i una llarga cua. En hebreu, una de les primeres paraules que s'aprenen és dac, que vol dir peix. A la Bíblia la trobem a Gènesi 1,28, després de crear l'home i la dona, quan Déu els beneix, no pas manant-los, sinó fent-los fèrtils, perquè es tractava de poblar la Terra: Engendreu i multipliqueu-vos i ompliu la terra i senyoregeu-la i domineu els dacs de la mar, els ocells del cel i tots els rèptils que s'arrosseguen per la terra... Bé, en hebreu, el plural de dac fa daquim, però aquí es va catalanitzar: Dacs. Hi ha diversos llocs de la geografia catalana, desconeguts, que es diuen Dac. La masia Torrendac, la Torre del Peix, a Lladurs, i la muntnaya de Puigdac a Pinós, la muntanya del Peix, tots dos al Solsonès. També hi ha la important serra de Dac a la frontera andorrana, que podem contemplar tot baixant d'Andorra mentre fem la llarga cua a la duana, tots ells amb la seva figura inevitable i ben perfilada d'un peix, més gran o més petit. Això prové de la llunyana Atlàntida, desapareguda fa uns 10.000 anys o molts menys, no ho sabem. Els seus homes, gegants de mena, van alçar aquest turons, generalment vora els rius i les esplanades, en homenatge al seu déu Posidó, que era el déu dels mars i dels rius i, per tant, dels peixos. Aquella gent van establir el seu imperi a Catalunya, d'una manera especial, i a tot l'occident europeu i aquestes muntanyes-peix serien una de les seves insígnies.

HI ha una altra masia que li disputa el cognom al Lluís, que també es diu DACS i que es troba al Ripollès en el municipi de les Llosses, aquesta encara en un lloc molt rural, poc poblat i que sens dubte ens pot oferir l'estampa encara verge dels dos peixos, en plural. És qüestió seva esbrinar si els seus avantpassats materns procedien d'Osona o bé del Ripollès, o de cap d'aquests llocs, però ja seria estrany que encara hi hagués una tercera masia a Catalunya amb un parell de peixos o de dacs al seu entorn més immediat. Tenint en compte que pels hebreus existeix el femení de dac, que en aquest cas fa daca, com en català, és possible que els dos dacs vulguin ser una parella, l'un més fort i rabassut i la daca tota dolça i fineta. Dachs, parella de peixos.

Sento no poder confirmar que el nom de Dachs provingui d'un soldat alemany, com diu que diuen el Lluís, i que hauria canviat de pàtria, ara faria uns 300 anys, quedant-se a viure a la Plana de Vic, cosa que tampoc seria d'estranyar, posats a triar, i que aquí, casat amb una pubilla catalana, també dolça i maca, hauria tingut molts fills, rossos alguns o tots per necessitat, en el mas dels DACHS. Això ho podria confirmar o desmentir fent-se l'anàlisi genealògica de la saliva per veure si per les seves venes hi corre sang alemanya, tal com s'indica en l'origen del cognom PELEGRÍ, al preu aproximat de 99€. C'est fini.

Sermons del Solsonès(1980, primer volum)  ..................................................   5€

 Recorregut toponímic per la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra (1993) ..............    15

 La revolució de Mart. Jesucrist a trenc de milen.ni(1998) ...............................    10

 Les arrels més antigues. Tartessos, l’Atlàntida, Catalunya, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia(2005)   ....................................................................................    15

 Athanàgia. Història i localització de la Numància catalana(2007)  ....................    10

 Tornar a creure en dos dies. Un nou paradigma per al segle XXI(2010). ..............    10

 Castell de focs. De Sanaüja a Ceres (agost 2019)  ..........................................    20€

 https://www.casadellibro.com/libro-castell-de-focs-de-sanauja-a-ceres/9788413031248/10045349

  https://www.agapea.com/Jaume-Clave-Cinca/Castell-de-focs-9788413031248-i.htm

Comentarios