Quan ens castellanitzen en català

Cada vegada es va fent mes malbé l’antiga i dolça parla catalana, cosa que deu passar si fa no fa amb totes les llengües de l’entorn, però quan una llengua és minoritària, resulta mes acusat. Per altra part, sembla que hi ha la consigna de canviar les paraules més castisses del català per paraules equivalents castellanes que no continguin els sons típics del català: ja, jo, ix, ge, gi, xa, xe, xi, etc. Heus ací un petit ventall de paraules o també expressions en declivi substituïdes, sovint expressament,  per altres castellanitzades:

tenir por = témer

no s’hi veu gens = no es veu res

estripar = trencar un paper

prou = és suficient o l’adverbi afirmatiu “si” menys contundent (quina llàstima, arraconar el prou)

sovint = freqüentment

remenar, esverar = agitar

empipar = irritar

rialla = somriure (adéusiau rialles)

pair = digerir (un dels casos més tristos)

enllestir = ultimar

el punt de les 10 = les 10 en punt

és aquí, hi és = està aquí

xerrar, enraonar = parlar

caure = caure’s

els cabells = el cabell

torna del canvi = la volta

Nadal = Nadals

de demà en vuit = d’aquí a una setmana

l’endemà = el dia després

tant si com no = sí o sí

dilluns, dimarts... = el dilluns, el dimarts... (castellanitzada horrible que sembla imparable)

fer el cafè = prendre el cafè

rai, malament rai = malament (rai, intraduïble al castellà)

és allò que no hi ha = únic, rar (intraduïble)

fer malbé = deteriorar

xocar = col·lidir

maco, eixerit, formós = guapo

escarrafaal, merder, batibull, daltabaix... = follón

2/4 de 8 = 7 i mitja.

 I així entre tots podríem seguir fins a l’infinit. El model cultural actual imposat per l’èlite mundial és purament materialista. Ha fet fora del Batxillerat les Humanitats, a penes s’ensenyen literatura, història, art, religió, filosofia, llengües clàssiques. Estem assistint al rèquiem de moltes llengües i en general de la llengua en si mateixa i ningú no sembla reaccionar. Bé, algú sí que intenta fer-hi quelcom pel seu compte, com Jordi Badia i Pujol, tot una delícia, en El clot de les Ànimes, https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/ 

12 mesures molt senzilles per alçar una parròquia en poc temps

1. MISSA. Mossèn Noves, capellà del bisbat de Solsona, solia dir: La missa ha de durar 20 minuts, amb sermó i tot! Si més no, ho podríem aplicar a alguna de les celebrades en dies de festa. Això suposa eliminar algunes coses que no afecten a la seva essència, però que servirà per atreure una gran munió de fidels desitjosa de complir amb el tercer manament de l’Església: Santificaràs les festes. No cal dir que es prima la quantitat (de fidels) per damunt de la qualitat (el fervor), però serà qüestió de temps que tothom vagi millorant la seva vida cristiana. A més, per sortir al pas de les crítiques, sempre que sigui possible es mantindrà el temple obert uns 10 minuts abans per tal de preparar-se per la missa en silenci per aquells que ho desitgin, com també allargar-la uns altres 10 minuts per esmerçar-los en l’acció de gràcies per la Comunió. Les esglésies s’ompliran amb el pas de les setmanes a un ritme sorprenent, a mesura que la gent es vagi assabentant d’aquesta facilitat nova per a retre culte a Déu almenys un cop a la setmana. De fet, la Missa pròpiament dita no arriba als 15 minuts, el que va de l’Ofertori a la fi de la Missa. La Paraula de Déu s’enduu 2 terços de la Missa total. NOTA: A la fi de la missa es podria o caldria donar de tant en tant la benedicció als malalts, asseguts als primers bancs, perquè Crist present en la persona del sacerdot es dignés guarir-los, tal com feia a Palestina amb els malalts que li posaven al seu pas.
2. CONFESSIÓ. A part de la confessió individual, l’Església podria experimentar la confessió mixta, que consistiria en una combinació de la confessió individual i l’absolució general.  El capellà, com a ministre del sagrament de la Penitència, enunciaria davant els fidels asseguts en els bancs els pecats més comuns, tot repassant el Decàleg. Segons el seu parer, podria començar pels pecats contra el primer manament i seguir amb els demés. Després d’enunciar o especificar algun pecat o dos o tres de la mateixa espècie, demanaria als fidels asseguts en els bancs que acluquessin els ulls i que aquells que haguessin fet aquell pecat es posessin el puny en el pit, com a signe de culpa i perquè el cop al pit segurament ve de molt antic i ja hauria servit per a aquest tipus de confessió abans de Crist. Només ho podria veure el capellà, els altres no perquè tindrien els ulls aclucats. Alguns pecats no es podrien perdonar per aquest mitjà, uns per la seva gravetat intrínseca, d’altres per ser molt privats, com l’adulteri. Abans de  donar l’absolució general a tots els presumptes pecadors, caldria advertir que, si alguns han caigut en la temptació d’obrir els ulls per veure els pecats dels altres, llavors  l’absolució no seria vàlida per a ells.  Així, doncs, després de promoure una gran assistència de fidels per a la missa, tocaria fer el mateix amb el sagrament de la Penitència, sense abolir lògicament la confessió individual, però una cosa portaria a l’altra.
3. ROSARI. És normal que calgui resar el rosari en la parròquia. Sempre s’havia fet, i es pot fer de moltes maneres, amb el Santíssim o sense, però procurant que no s’allargui gaire més d’un quart d’hora en atenció a la mitjana de fervor dels fidels, que no és igual per tothom.
4.  FORMACIÓ RELIGIOSA. Col·locar llibres i revistes gratuïts al cancell o entrada de les esglésies de caire apologètic, piadós, etc. amb la particularitat que un cop llegits o consultats els podrien retornar en bon estat perquè servissin a altres. Fins els mateixos fidels podran col·locar o regalar llibres que creguin interessants per als demés, relacionats lògicament amb la fe catòlica.
5. CINE. Seria interessant que a la sala de la parròquia es projectessin periòdicament pel·lícules de vides de sants i santes, vigilant de no sortir d’aquest filó inesgotable fora de pocs casos. Les pel·lícules de sants, en si mateixes, constitueixen el gran argument a favor de la fe catòlica, totalment oblidat a més de passar desapercebut de tothom. Només cal dir que no existeixen pel·lícules sobre persones que no siguin santes, o molt poques, mentre que sobre vides de sants en trobarem més de cent i n’hi podria haver més d’un miler. Només ells fascinen, només ells no tenen les mans tacades de sang o altres defectes que embruten les seves vides, només ells brillen per les seves virtuts, només ells han dut a terme grans obres de caritat i miracles de tota mena. I encara més, alguns sants o santes tenen unes quantes versions de les seves vides dutes a la pantalla, com Joana d’Arc, unes tretze, Francesc d’Assis, més de cinc, fins i tot el P. Damià de Molokai amb unes quantes, i el mateix Duns Escot una de molt maca, tot i no ser pas un home d’acció. Aquí sí que ja no hi ha parió possible amb pel·lícules de persones no santes, que en tindran una i prou. I guardem  ja silenci sobre aquest argument tan meravellós perquè el món té por de conèixer-lo.
6. ADORACIÓ EUCARÍSTICA. És una cosa que s’està imposant arreu, que tanmateix funciona. O Jesús és present a l’Eucaristia o no hi és. Si hi és, no cal que ens estranyem de l’eficàcia de l’Adoració Eucarística. Fàcil, de franc i a l’abast de tothom.
7. INTENCIONS DE MISSES. L’Església ha de viure de la celebració sagramental del Sacrifici de Crist a la Creu. La seva eficàcia s’estén a les ànimes del purgatori i l’aplicació de les misses per alleujar els seus sofriments i aconseguir el seu alliberament forma part de la tradició secular de l’Església. Per a fomentar les intencions de les misses, es podria recórrer als talonaris de misses, emesos per la parròquia i amb el temps potser pel bisbat. Cada taló numerat seria UN VAL PER A UNA MISSA al preu de l’estipendi establert i l’interessat hi podria anotar el nom del difunt o difunts pels quals es volgués oferir la missa. Es podrien posar a la venda els talonaris, ja prèviament cobrats, en diferents llocs perquè els fidels no es veiessin obligats a acudir al despatx parroquial per encarregar les misses. Després d’adquirir el VAL, escriurien la intenció i el lliurarien al capellà abans de la missa o bé el dipositarien en la safata de la mateixa missa o en la bústia de la parròquia tot especificant o no el dia que s’hauria d’aplicar la intenció. Això suposaria una font d’ingressos que s’aniria perfeccionant amb el temps. En alguns casos fins es podria obsequiar un servei amb vals de misses.
8. FUTBOL SALA. Aquesta modalitat de futbol és ideal per a associacions i demés, ja que resulta fàcil d’organitzar. No cal gaire espai ni gaires participants, de manera que moltes parròquies podrien tenir el seu equip de futbol sala i competir fins i tot amb altres parròquies o equips d’altres entitats. La finalitat seria lògicament la formació religiosa i moral dels jugadors dins el recinte de la parròquia.
9. EXCURSIONS I VISITES ALS SANTUARIS. Disposem d’una munió de santuaris en indrets magnífics i plens de bellesa.
10. VOLUNTARIAT. Els voluntaris i voluntàries, en especial, segurament sorgirien espontàniament a mesura que les misses fossin més concorregudes: Càritas, catequistes, encarregats de la neteja, d’obrir i tancar les esglésies, sagristans, escolans, lectors, etc. Una observació. En molts casos resulta molt més fàcil trobar dues persones o més per un servei que no pas una sola. Per exemple, per les lectures, donar la comunió, repartir la fulla dominical a domicili... degut a que la gent no es vol comprometre per una cosa que no té relleu. Si l’ha de fer tot l’any el mateix, lògicament no la voldran fer, però si es pot dur a terme entre dos o més voluntaris, la cosa canvia totalment.
11. TEOLOGIA ON LINE. Es tractaria d’engrescar alguns joves en l’estudi de la Teologia a través d’Internet a nivell acadèmic, de manera que el títol seria vàlid a qualsevol efecte i ja no diguem per a ser sacerdot si algun dia el Senyor en cridés cap a aquest ministeri, amb l’avantatge enorme que es podria fer sense deixar la llar familiar ni el treball.
12. ESGLÉSIES OBERTES. La tecnologia ho supleix tot i ja no cal que una persona s’encarregui d’anar a obrir i tancar l’església perquè es pot fer a distància, ja sigui programant un horari automàtic, ja sigui amb el comandament a distància mitjançant una aplicació del mòbil. Ningú no es podria quedar tancat dins l’església perquè sempre es podria obrir de dins estant (Portes Pensí, tel. 973480204, administració@portespensi.com).

          Segurament es podria seguir amb més mesures, però s’havia d’arribar a la dotzena, a ser possible un xic originals, com ho són les dues primeres i potser massa i tot.

Per aprendre a llegir: Mètode sil·làbic!!!

A Espanya, i també a Catalunya pel que fa al català, s’ensenya a llegir amb el mètode global i ja fa anys que es va desterrar el mètode sil·làbic amb el qual els nostres pares i avis i molts de nosaltres vam aprendre a llegir en quatre dies. Ara molts nens i nenes tenen grans problemes per llegir durant tota la Primària, que és fins als 11 anys.

El mètode global consisteix en ensenyar a llegir paraula per paraula. Han de fotografiar la paraula a còpia de veure-la moltes vegades: PORTA, AIGUA, ESTEL, ROSER, PILAR, MIQUEL, ANDREU... En canvi el mètode sil·làbic comença per ensenyar les cinc vocals i després a llegir-les combinades amb les consonants, de síl·laba en síl·laba: ma, me, mi... ra, re, ri... Al cap de poc ja es poden llegir paraules senceres: mama, nena, pila, gallina  . Després s’ensenyen les síl·labes inverses: ab, ac, oc, uc, am, em, im etc. i les altes combinacions, com bra, bre,bri... tra tre,tri... tar, ter, tir... etc. El resultat és que en qüestió de mesos ja s’ha après de llegir i molt abans dels cinc anys, si es vol. En canvi, amb el mètode global, cada vegada que l’alumne es troba amb una paraula nova, i no diguem si és llargueta, ja dubta, intenta endevinar-la per anar de pressa i massa sovint l’erra. No està acostumat a sil·labejar amb rapidesa. I això passa fins i tot amb nens llestos, i augmenta els casos de dislèxia i fracàs escolar. El mètode global és propi de llengües immensament complicades com l’anglès o l’alemany en les quals no hi ha regles gramaticals fiables. Per exemple, a en anglès pot llegir-se a, ei, o i fins i tot e. La e: i, e... La u: u, a, o, iu... No hi ha manera de saber la pronúncia dels mots si no s’han sentit a dir moltes vegades.  Doncs, bé, aquest mètode global s’ha volgut imposar també al castellà, català, basc, gallec... que són idiomes molt senzills de llegir. És un mètode criminal. Ho va dir el govern francès, ja l’any 2005, alarmat pels casos de dislèxia i perquè als 11 anys molts nens encara no sabien llegir. Van imposar per decret el retorn al mètode antic, al mètode sil·làbic. I això a mig curs. També l’abril de 2012 va saltar a la premsa una notícia sorprenent. Una mestra d’Andorra, Garbina,  de l’escola espanyola, seria acomiadada a la fi del curs perquè ensenyava massa als seus pàrvuls, ja que amb 4 anys ja sabien llegir, escriure, sumar i restar. Tots els alumnes i pares n’estaven molt contents, però la mestra no encaixava en el programa educatiu espanyol.  Ja ho va dir un iluminati fa anys: la canalla estudiaran molts anys, però no aprendran res. I és el que ha passat. Tothom sap que Alemanya està important tècnics i professionals qualificats. El que no se sap és que a Alemanya no s’ensenya a llegir fins als 6 anys i ara en recullen les conseqüències. Tot això no passa perquè sí. Està tot programat perquè la gent no aprenguin i els països puguin ser més manipulables. Per tant, no és culpa dels nostres mestres. CONSELL: Compreu un llibre de mètode sil·làbic i ensenyeu a llegir els fills a casa tant aviat com pugueu. Ja fa anys que es va demostrar que el cervell dels nens a partir dels 5 anys ja ha fet el seu procés i allí es queda amb el seu grau d’intel·ligència corresponent per a la resta de la vida. És quasi  impossible trobar un llibre escolar sil·làbic. Encara que siguin en castellà, no importa perquè també la gent gran saben llegir perfectament en català, tot i haver-ne après en castellà. Amb el mètode global i els pocs anys que van anar a estudi, la majoria serien analfabets.   

Francia prohibirá el método global de lectura por los numerosos casos de dislexia

Este sistema introduce a los niños en el mundo de la lectura a través del reconocimiento global de cada palabra

• Fecha de publicación: 9 de diciembre de 2005

El ministro francés de Educación Nacional, Gilles de Robien, ha puesto en marcha una campaña contra el método global de aprendizaje de la lectura y ha asegurado que en ocho días se publicará una circular para prohibirlo definitivamente.

La circular se aplicará a partir de enero de 2006 "y los profesores no tendrán ya derecho a aplicar el método y las obras basadas en el mismo no deberán ser utilizadas", ha señalado De Robien, que, entre las razones que le han llevado a tomar esta decisión a mitad de curso, destaca "la epidemia de dislexia provocada por el método global".

Esta manera de enseñar a leer, efectivamente identificada por numerosos profesionales como causante de dislexia, introduce a los niños en el mundo de la lectura a través del reconocimiento global de cada palabra, técnica muy diferente al tradicional método silábico.

El ministro espera así obtener en los próximos 15 años una disminución del número de niños que no saben leer ni escribir correctamente a los 11 años de edad.