Cal Xerill i cal Titarro (El Vinyet de Solsona)

 Aquestes dues cases del Vinyet són veïnes, separades pel camí. Gaudeixen d’unes vistes excel·lents sobre els voltants de Solsona, el Castellvell i tot el gran baluard de muntanyes nevades en aquest temps d’hivern. El Josep Vilaseca Planes és conegut mundialment pel “Xerill” i ha viscut molts anys a totes dues. Primer a cal Xerill durant 49 anys, on eren masovers, fins que els seus pares l’any 2007 es van mudar a cal Titarro, que ja havien comprat el 1967 a la poderosa família Tuncano de Solsona, que s’havia fet molt rica a finals del s. XIX i principis del XX gràcies a la indústria solsonina dels ganivets. Va costar, casa i 10 ha., 800.000 ptes. Entrevistem, doncs, el Xerill.

Com era la vida al Vinyet, Josep? Ens fèiem uns tips de caminar, però no hi patíem gens. Anava a Monges, on hi havia unes ties meves, dos cops al dia, i quan feia repàs amb el mestre Padullés, eren tres cops al dia d’anar i venir a peu. Els diumenges anàvem a missa a la capella de Sant Llúcia a les 6 del matí, a l’estiu perquè hi havia molta feina i a l’hivern perquè anàvem a caçar amb els pares i després a pescar. Mossèn Figueras venia amb el cotxe de línia i feia el darrer tros a peu. Hi havia molta camaraderia entre els vinyatans, que diem nosaltres. La canalla del Vinyet ens aplegàvem en alguna casa per jugar a cucut-amagar i més grandets, ja nois i noies, a passar l’anell i jocs per l’estil. Recordo que els diumenges a la tarda anàvem al Casal dels Dominics a veure la TV amb mossèn Subirà i a jugar a pilota al pati d’aquell col·legi. I per Quaresma fins i tot anàvem al viacrucis de la tarda a Solsona.

Tens un hobby força original... Doncs, sí. Són les pistoles antigues, en particular la que es coneix per “arma catalana”. Un oncle meu, als 17 anys, acabada la guerra, li van trobar una pistola antiga a casa, inofensiva, però el van ficar a la presó de Lleida. Era molt antiga, de dos canons, poc mal podia fer. Llavors a casa jo sentia a parlar molt de pistoles i això em va marcar, però la meva afició només és per les pistoles antigues. He visitat moltes vegades el Museu de l’arma catalana de Ripoll promogut per Eudald Graell Puig i el de Vic fundat per Xavier Sala Aragó, industrial i negociant d’armes antigues. A tots els he tractat. La pistola catalana arrenca el 1500 i arriba al seu màxim el 1814 amb la invasió francesa. Tenia molt prestigi i ara s’està descobrint que moltes que es creien turques, són catalanes.  Era molt lleugera, de bon canó i eficient. El mecanisme del pany era per fora, la francesa per dintre. Constava de tres parts, l’encep o culata, el pany o disparador i els canons. La ciutat de Solsona hi va jugar un paper important perquè aquí feien les tres peces, però cada taller només en feia una. Un dels tallers principals era la família Coma. Van morir sense descendència i llavors va venir un tal Camps de Ripoll per continuar el taller.  Els millors llibres sobre l’arma catalana els he comprat als mercats en llibres de segona mà. Al mercat de Solsona durant anys venia el Casacuberta que portava antiguitats. L’alcalde Serra Forn no el feia pagar com a compensació per una mala jugada que li havien fet. Cal dir que una pistola antiga ha de portar l’any de fabricació, si no, no val res. Les bones avui poden arribar als 1500 o 3000 €.

En ma vida havia vist una casa tan endreçada com cal Titarro, tant per dins com per fora... Em ve de la mare. Deia: Sigueu ordenats. Si no, quan sereu grans no trobareu les coses.

Josep, com a caçador, has voltat molt per aquests verals a peu i fins a Riner, quins noms rars  destacaries? Doncs, cal Catí a baix a la ribera, el Molí de Catí, tot enrunat, la Font de l’Encantada a Viladebages i la font Galiana aquí mateix.

Bé, Josep o Xerill, moltes gràcies per les teves paraules. El dia que ve tocarà parlar dels dos noms d’aquestes cases, que també són ben rars, però la teva personalitat, com la de tothom, passa al davant.

Concentració de geoglifos animals al Vinyet

Aquesta contrada del Vinyet de la partida de Sant Bernat sembla ser que està plena de geoglifos, de figures sobre el terreny que només es poden veure volant pel damunt, tot animals. Es diria que n’hi ha un per cada casa. A cal Xerill li correspon un cèrvol al costat del llop de cal Llop, amb el morro, l’ull, què estrany que encara hi sigui si és un arbre, i les grans banyes. Sortia a la mateixa foto de cal Llop i segur que cap dels 4000 lectors, no 7000 com abans de la pandèmia, no el va veure, i això que es veu ben clar. Recorda una pàgina del gloriós TBO quan el caçador havia de cercar el conill amagat dins el dibuix i altres animals. Xerill serà una paraula hebrea-ibera, ja que en hebreu cèrvol fa xebí,que tampoc s’allunya gaire de Xerill. Si tenim en compte la distància que hi va des d’Israel, poble escollit per Déu, fins al nostre Vinyet, és lògic que una de les dues s’hagi corromput una mica pel camí mentre van caminar d’aquí fins allí i perquè el poble d’Israel ha estat sempre un poble errant a la recerca de la terra promesa. Segur que és mes fidel a l’original l’iber Xerill que no pas l’hebreu Xebí, dues llengües homònimes.

Una casa amb dos noms: cal Boscarró o cal Titarro

Pel que fa a cal Titarro, consta en l’escriptura de compra de l’any 1967 que la casa tenia dos noms. Se’n deia cal Boscarró o cal Titarro. Hi ha molts indrets menors, noms de camps i racons, que se’n diu Boscarró o Boscarrons i es tracta de conills, així com hi ha llocs dits Conill, encara que menys. En canvi, en el mapa Vissir de la Generalitat només consten dos llocs Titarro, el nostre i un de Castellbò a l’Alt Urgell, aquest accentuat: cal Titarró, que és un restaurant de molta fama.  Alguns dels Boscarró, Buscarró o Boscarrons també tenen el geoglif d’un conill i es dona el cas que sota cal Titarro del Vinyet tambe n’hi tenim un, un conill de mig km que està corrent en direcció a ponent amb les llargues orelles al cap, l’ull i tot el cos estirat. D’aquí ve que de cal Titarro se’n digués cal Boscarró, conill.

Però, resulta que per damunt de cal Titarro hi podem apreciar força bé un ruc o ase amb una bassa que li fa d’ull, com passa amb el conill, encara que avui està embardissada i la de cal Titarro molt ben cuidada, tot i que sembla de creació recent. Hi ha també dos camps que serveixen per fer les orelles del ruc, l’una ben dreta i l’altra cargolada, que ja sabem que els rucs les fan llargues. Aquest ruc també sembla tenir el morralet, una grossa saca per anar menjant  la palla o l’alfals que li posen. Així, doncs, estava justificat que aquesta casa tingués dos noms, bo i situada com estava a l’endemig de dos geoglifos animals: el ruc i el conill. Que Titarro vol dir ase es demostra perquè a cal Titarró de Castellbò també hi és.

Es diria que algú misteriós malda des de dalt perquè es conservin intactes aquestes figures al llarg dels segles i segles per complir segurament alguna missió supersecreta, tal volta fins i tot beneficiosa. O potser no són tan antigues com això?

El nom fa la cosa

En fi, el nom fa la cosa. Per això és important el nom de les persones. El nostre Xerill, el Josep Vilaseca i Planes, als 70 anys es conserva fort i lleuger com un cèrvol, encara podria jugar a futbol, però el seu era caçar i pescar. Ens conta que el seu avi, ja nascut en ple s. XIX, tenia fama de ser l’home més valent del país amb unes mans enormes. Torçava les anses d’una galleda com si fos filferro per lligar un menat de plantes. Era capaç d’aturar un bou per la banya i de vegades la banya se li quedava als dits, i es carregava una saca de 100 k de farina per dur-la fins a baix a la ribera. Tot una una llegenda.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    

Cal Llop (El Vinyet)

El Torrent Ribalta

Aquest afluent del riu Negre neix a l’indret més emboscat de la gran obaga de la Torregassa, dalt de tot, sota la casa dels Hostalets ja enrunats i desapareguts de fa temps, on s’entaforen els gats masquers si és que encara en queda cap. Aquest rierol ja era  cabalós als anys 60 quan passava a l’indret de la font de la Canal, una font sempre rajant per una llarga canaleta de fusta. Allí, al Torrent Ribalta, hi anaven els seminaristes més petits alguns dijous a la tarda i jugaven a fer-hi un bon embassament, que s’omplia amb poca estona, i també hi havia una clariana que hi anaven a jugar a futbol els estudiants claretians que estudiaven Filosofia en el centre de Solsona, avui el Casal, vinguts de tot Catalunya. Era un lloc molt arrecerat i allí hi podien jugar sense ser observats de ningú. Els claretians eren un jovent molt disciplinat, que els preparaven per anar a fer de missioners a qualsevol lloc del món, fos al Japó, a Amèrica o a l’Àfrica, molt diferents dels nostres seminaristes. Ells van fundar l'Escoltisme de Solsona que avui encara perdura i que tant bé ha fet a la ciutat. Aquí hi van estudiar la flor i nata de la joventut claretiana, sorgida dels seus col·legis de Catalunya. En aquest camp de futbol improvisat hi jugava, per exemple, el lleidatà Josep M. Abella, que actualment és el bisbe auxiliar d'Osaka, després d'haver estat durant molts anys el superior general de tots els claretians del món i que ha viscut la major part de la seva vida al Japó, però en fi, cal tornar al Torrent Ribalta. Quan aquest rierol ja passava a l’altura del Pou de Jacob, nom que li van donar els seminaristes solsonins a aquell vell pou, feien falta unes passeres de tres o quatre llosses per travessar-lo. Ara, tot i la neu, baixa quasi sec, perquè l’èlit mundial amb els seus avions arruixadors no volen que plogui per un motiu que se’ns escapa al comú dels mortals.

Aquest rierol se’n diu Torrent “Ribalta” perquè al final del seu curs tan curt, ja en la plana final, té una riba extremadament alta i força encinglerada, com una muralla impossible d’escalar. El nom del Torrent Ribalta és molt antic, d'un temps en què encara no existien els articles ni les preposicions: Torrent Ribalta, Torrent (de la) Riba Alta. En aquells temps remots el llenguatge funcionava amb la juxtaposició de substantius.

La casa del Vinyet

Quan comença a despuntar la “riba alta”, tot seguint el curs del rierol convertit en un sender protegit per fer-hi caminades, trobarem un espai que ens convida a seure en un banc molt ben fet. Allí hi ha un pont tot barroer per travessar el rierol i pujar per un corriol de roques, que ens menarà a cal Llop i a cal Marduix per acabar sortint a la part alta de la partida de Sant Bernat. Aquest corriol avui està abandonat, tan transitat com havia estat durant segles per la gent d’aquestes cases que anaven a mercat cada divendres i a missa els diumenges, i per la mainada del Vinyet que anava a estudi. Cal Llop, que era una casa mig derruïda, ara ha estat artísticament restaurada. Però, on és el llop?  Als estadants d’aquesta casa els agradava que els diguessin els “llops”? Doncs, potser sí, no ho sabríem dir. Al cap i a la fi, el llop és un animal molt ben format i molt popular, que va conviure amb els solsonins fins ben entrat el s. XIX, i la seva funció era anivellar la població d’altres espècies perjudicials per al camp.

El llop del Vinyet

Bé, és aeri perquè només es veu des de l’aire, volant a certa altura. Es tracta d’un geoglif, com tants n’hi ha a la comarca del Solsonès, cosa que trigarà molt temps a ser de domini públic. Simplement, prohibit. Ens pensàvem que ens fabricàvem nosaltres mateixos la nosta cultura moderna, però no, ens la donen feta i, si surten coses que no encaixen i són massa misterioses, doncs, no existeixen, perquè no es pot retocar res de la cultura vigent, materialista, atea, sense trascendència, avorrida i morta, perquè tot s’acaba amb la mort.

Cada any el Vissir de la Generalitat penja les noves fotografies aèries del territori de Catalunya. En totes s’hi pot veure la figura del “llop del Vinyet", però les mes clares són justament les dels darrers anys. La figura no s’ha fet malbé, sinó al contrari, ha guanyat en perfil i claredat com als dies molt llunyans, impossibles de datar, en què la deurien fer. Amb el pas del temps, i dels imperis com el Romà, es perdé la memòria de la figura, però es conservà el nom de l’indret fins que s’hi va fer una casa que va prendre el nom del topònim i en van dir cal Llop, i que ha servit per guardar i conservar el secret del "llop del Vinyet" fins als nostres dies, amb la seva orella curta i el seu ull guenyo d’animal dolent, malgrat tot, perquè es volia menjar la pobra Caputxeta Vermella.

Cor de Roure (Brics)

La casa de pagès

Això diu la Viquipèdia sobre Cor de Roure, aquesta masia de Brics que apareix tan bon punt sortim del Vinyet de Solsona per la partida de Sant Bernat: Es coneix documentalment l'existència de la masia de Cor de Roure, des del segle xii. A la segona meitat del segle xii, Pere Corderoure comprà 50 jornals de terra o bosc a la masia de Viladebages.

El nom de Cor de Roure també respon a un personatge llegendari i alhora històric, com va ser Pere Cor de Roure, senyor del castell de Santa Coloma de Queralt i templer, a mitjans del s. XIII. Un sobrenom que se’l va guanyar per la seva valentia. Es conta que un amic seu va ser fet presoner pels sarraïns a València. Ell s’hi presentà i va fer un tracte amb els moros. Si matava un lleó, donarien la llibertat al seu amic. I així fou. Armat amb l’espasa i protegit per l’armadura, s’enfrontà a un lleó cara a cara i el matà, i així el seu amic i ell tornaren a Santa Coloma de Queralt. La gesta va ser esculpida a la gran portalada romànica del Santuari de Santa Maria de Bell-lloc.

També “Cor de Roure” és el títol d’una gran novel·la d’Emili Teixidor de caire històric. Tinoc és un noi que es queda tot sol a vigilar la masia mentre els seus amos marxen a la guerra carlina. Li passen tota mena d’aventures i enigmes que ha de resoldre.

També hi ha persones que duen el cognom de Corderroure i que descendeixen d’aquesta masia sense saber-ho alguns. Entre tot Catalunya, 41 de primer cognom i 22 de segon, la majoria del Bages.

Misteriós origen d’aquest nom

Una vegada més ens trobem amb un geoglif del Solsonès, una figura que només és visible des de l’aire. Sobrevolant Cor de Roure, podem apreciar en primer lloc el dibuix encara perfecte de la soca d’un gran roure. Es gruixuda, forta i alta. Actualment, degut a les boïgues que s’hi han fet per formar un gran tros, ja no s’aprecien les moltes branques que tenia antigament, que li penjaven per tots costats, però algunes encara hi són. La soca apareix indestructible a la vora de la casa, com ha de ser un bon roure. El més xocant és que entremig de les branques de l’arbre es deixava entreveure en anys passats la figura d’un gran cor, segons fotos antigues del Vissir de la Generalitat, anteriors a la boïga. Ara bé, el cor de Cor de Roure es resisteix a morir perquè un cop feta la boïga i arrasat aquell primer cor, hi han aparegut altres cors dibuixats sobre els camps o almenys això és el que sembla. Impossible saber qui va fer tot això, ni quan, ni com ni per què. Així són tots els geoglifos del món, i que cada dia se’n van descobrint més. Bon i misteriós Nadal!

La Creu de Marcús (Ogern)

Una creu de camp

El nostre país, el nostre paisatge està ple de creus que no figuren en cap mapa de tantes com n’hi ha i perquè són molt desconegudes. La Creu de Marcús és una excepció. Ningú no sap on és, però surt en el mapa i és tan poqueta cosa que a hores d’ara ja potser no existeix. Després de cercar-la per tot arreu sense èxit allà on posava el mapa, entre Sarinyana i Ogern, ha resultat que el Ramiro de cal Sastre d’Ogern la tenia fotografiada. No podia ser altre. El Ramiro estima molt la terra que l’ha vist néixer i per això col·lecciona tot el que li cau a les mans que parli d’Ogern i els seus voltants, i és molt ja el que té recollit i guardat zelosament per la posteritat. La Creu de Marcús, com es pot veure, és molt xica i molt poqueta cosa, dues barres de fusta  encreuades, clavada entre quatre rocs. Val a dir que per aquests encontorns hi ha creus d’aquest tipus, de dues fustes i prou, com la de Perdiguers i la que presideix el poble d’Ogern, passat el Càmping de la Ribera Salada, just en el camí que duu molt amunt a la Creu de Marcús teòricament. Amb tot, el qui va clavar la Creu de Marcús va procurar donar-li un petit toc artístic en el braç horitzontal que, dintre la seva humilitat, volen ser uns braços estesos que donen tendresa i acolliment enmig de la feresa del bosc, sobretot al caient de la nit.

El misteri de la Creu de Marcús

Tornant al Ramiro, escriu en el seu dossier amb una magnífica cal·ligrafia de l’antiga escola, que diria molt de la seva personalitat, el següent:

 D’Ogern cap a Pampa per el camí de la Serra es passa per una de les cases pairals mes importants de la comarca: el Puitot, la Font del Tico, la Creu de Marcús, el Tossal Alt, les Alzines, Comardons, és tot un camí verd ple de pins , alzines i altres arbres, i de Marcús, ningú sap el seu significat i la causa que sigui en aquest lloc.

De primer antuvi es podria pensar que es tractava d’una creu referent a un personatge que es diria Marcus, nom llatí de Marc, però l’accent final el traeix i, encara que també podria ser que l’accent s’hagués desplaçat, la veritat és que el llatí oficial no va arribar mai a aquestes contrades de la ribera Salada profunda. Hi ha molts noms genuïnament catalans que s’han perdut pel camí al llarg de tants segles i que servien per a designar objectes que també han desaparegut. El cas de la Creu de Marcús torna a ser una excepció. S’ha perdut el significat del nom de Marcús, però no l’objecte que encara el té ben a prop i que és d’una dimensió colossal. Es tracta d’un gran camp de figura estranya que apareix totalment isolat enmig de la gran boscúria. La seva figura només s’aprecia bé des de l’aire i per tant es tractaria del que modernament s’anomena un geoglif i que, pel que es veu, en català se’n deia marcús, de l’arrel marc. Marcús voldrà dir una marca sobre el terreny per ser vista des de l’aire. Els nostres avantpassats ja molt llunyans, o no tant, sabien que aquí hi havia un marcús, una gran marca que tal volta tenia un significat religiós i pagà i que, per tant, seria un indret venerat. Algú, mogut pel subconscient o pel record d’una vaga tradició, hauria plantat aquesta creu o una altra anterior en aquest indret. Seria la Creu de Marcús, o sigui, del Marcús en la parla actual, i lògicament no podria ser anterior a l’arribada del cristianisme en aquestes contrades per tractar-se precisament d’una creu. El que seria antiquíssim seria el Marcús pròpiament dit.

Una mà misteriosa

El geoglif de la Creu de Marcús te la forma d’una mà que penja en vertical de nord a sud enmig de la boscúria. Casual. No és una mà plana amb els cinc dits oberts, sinó vista de costat i molt ben perfilada amb el dit gros i l’índex, i els altres tres plegats al mig de la imatge. És una mà femenina i delicada, com si volgués agafar alguna cosa, i això ens recorda ni mes ni menys que la Mare de Déu del Claustre, la forma com agafa amb la seva ma dreta i amb molta delicadesa el ceptre, el qual simbolitza el poder i l’autoritat. El Dr. Antoni Llorens en el seu gran llibre sobre la Mare de Déu del Claustre dona una interpretació molt maca d’aquest simbolisme. Escriu que l’escultor de la bonica imatge ens vol dir que el fill de la Verge Maria regnarà sobre el món futur i que el seu regne serà de pau i concòrdia. No com tants imperis que hi han hagut, dèspotes i tirans, quan precisament estem en vigílies d’un altre que, adormits com estem, ens caurà al damunt sense ser a temps ni a obrir la boca.

El geoglif de la Creu de Marcús és indestructible, a no ser que emprem explosius i màquines excavadores, però pot desaparèixer a la vista si hi creixen els pins, com va passar ja, fins que va reaparèixer l’any 1988, segons les fotos aèries del Vissir de la Generalitat, en fer la boïga a l’antic camp. No és pla, sinó tridimensional. Els tres dits centrals formen una depressió i les vores cauen al buit. Els sembrats fan que passi del color verd primaveral al color daurat de l’estiu i al marró de la tardor. No va adreçat als humans de la Terra, ja que només es veu des de l’aire. Els destinataris del missatge misteriós només poden ser els habitants de l’espai, com els viatgers d’altres planetes que s’acostin a la Terra o que l’observin amb els seus potents telescopis. Però també poden ser malauradament els esperits que ronden pels aires segons les creences de tots els temps. No ho sabem, com tampoc no sabem el missatge simbòlic d’aquesta mà. La mà és un símbol enormement màgic, el que ha fet suar més als arqueòlegs sense trobar-li cap explicació certa, ja que moltes coves de França i  algunes d’Espanya i del món estan plenes de mans gravades a les parets, i ja vam veure l’estela de Matamargó, on hi figura una mà estesa que surt de terra. Ningú no en va fer cap cas, passat del Rafel Pérez, el professor de l’Institut, com no podia ser de  cap més manera. Per ell aquella estela és d’origen celta.

Vegi's el potencial de la mà, el seu misteri lligat al cervell i simbolisme:

https://www.vivosano.org/manos-para-todos-el-simbolo-de-las-manos/

Els indrets acabats en -ot (Solsonès)

Un malentès

Al Solsonès hi ha un reguitzell de noms de lloc que acaben en -ot i que se’ls ha de fer justícia perquè la gent se’ls pren en un to despectiu, de menyspreu, i no és així. En català hi ha un sufix que serveix per degradar o rebaixar que, com tothom sap, és -ot: sabatot, ocellot, sapastrot... i l’amo de tots, carallot. No sempre és així, almenys en el cas del llibre de mossèn Enric Bartrina, titulat 50 Homenots solsonins,  inspirat en els Homenots de Josep Pla, tan meritori per la nostra història local i que és tot el contrari, és un elogi, ja que recull la biografia de molts personatges il·lustres, bàsicament clergues vinculats al bisbat de Solsona. Doncs, pel que fa als nostres topònims la terminació -ot no és un sufix, sinó un substantiu “ôt” que en hebreu vol dir “senyal”. Antigament les paraules s’unien les unes a les altres sense la preposició “de” ni cap article: el, la, els... Vegem, doncs, quins són aquests topònims:

Els Savinots

A Santes Creus de Bordell, Madrona, hi ha una zona plena de savines, que amb el sol i el vent que sempre hi fa creixen molt bé, però el nom li ve d’uns rocs drets i punxeguts que hi ha entremig de les savines. Són els “ots” i voldrà dir “savin-ots”, les Savines dels Ots, dels senyals.

El Puitot

És una masia del poble de Ceuró o Cigró, com diuen els conterranis. Voldrà dir el “Puit de l’Ot”. Es tracta d’un roc dret dalt d’un turó, una mica apartat de la casa, però que definia la contrada, prop de la carretera de la serra. Quan fa poc hi van fer una gran boïga, va aparèixer el roc dret enmig dels camps i el van respectar, però les vaques s’hi grataven i el van tombar. La propietària assegura que el tornarà a posar dret. Era segurament una pedra de la fecunditat per a fertilitzar l’entorn, precisament ara que torna a ser tot camps de pastura, com seria en els seus orígens, i no pas boscúria, que l’amagava. Al terme d’Ogern hi ha per altra part el serrat del Puitot, on hi havia una altra casa avui ensorrada, dita el Puitot, al capdamunt d’un turó rodó, que és un misteriós gran túmul de terra grassa i amb un forn de pa mol ben fet i també misteriós perquè sembla més antic que la casa.

Viladot

La Vila de l’Ot, a Brics, com es va dir al seu dia, es va edificar en un lloc que era un gran “Ot”, és a dir, un promontori que té la base, no pas el cim en  aquest cas, en forma de punxa que apunta al nord. També sembla un cor i podria ser un altre túmul, o sigui, una muntanya buida amb una tomba a l’interior.

Els Planots

Es tracta d’una partida de terra del Pla d’Olius, prop de Sant Miquel, on actualment s’hi ha construït una gran granja porcina, que ja l’han batejada amb el nom de Planots i menys mal que no els ha semblat pas cap greuge ni cap retret d’adoptar aquest nom, perquè una vegada més no es tracta de cap menyspreu envers aquest pla, que pel que es veu estava plena de “ots”. Era el “Pla dels Ots”, com ho demostra que, a pesar de la gran destrossa que ha suposat la construcció de la granja, encara s’hi poden veure alguns rocs acabats en punxa tirats per les vores. Més pedres de la fecunditat.

Els Ots

Aquest els resumeix tots. La gran casa de pagès dels Ots, al terme de Sant Just, estava plena de rocs punxeguts de mig metre d’altura. Molts van ser arrencats i amuntegats a l’entrada de la casa fins que el nou amo els va treure, però a la finca encara en queden uns quants de drets. D’aquí el seu nom, que no té res a veure amb uns “horts”, sinó amb algun misteri lligat al poder de les pedres amb punxa, talment les piràmides.

El Casalot

Era una antiga casa de pagès de la Serra de Sant Climenç. En anar-hi a viure uns nous inquilins li van canviar el nom perquè lògicament no els va agradar el seu presumpte to despectiu i el van canviar per Xarpell Nou, ja que ells provenien de Xarpell, la casa veïna. El cas és que encara es pot veure la pedra dreta que feia de “Ot” a certa distància de la casa. En algun temps molt antic allí hi van fer una gran casa, o sigui, un Casal precisament i, com que el referent més important del lloc era aquell Ot clavat a terra des de temps immemorial, tot i ser petit, en van dir el Casal-Ot, o sigui, el Casal de l’Ot.

El Solerot

Pel que fa a aquesta casa de pagès de Lladurs, no sabem si el nom és veritablement despectiu, però podria ser que hagués tingut o que encara tingui el seu Ot dret en algun punt proper de la casa per recollir tal volta la força tel·lúrica que emana de la terra. Val a dir que en el Solsonès tenim un altre Solerot, a Tentellatge, i entre totes les comarques encara n’hi ha 3 o 4 més a Catalunya, que en realitat podrien significar el Soler de l’Ot. A Sallent, per altra part, hi havia el Corralot, una altra casa, no el Corral d’avui, que en aquell cas potser sí que es tractava d’un corral de mala mort. Tampoc ho sabrem. A Correà trobaríem encara el Bufot i a Montmajor el Tillot, dues masies més. I a la partida de Sant Honorat no podem oblidar cal Billot, que fins fa molt poc tenia una penya dreta molt definida, com una “bitlla”. L’únic que podria ser un sufix més o menys despectiu potser fora cal Joanot de l’Hostalnou, encara que, com queda dit, de vegades és un elogi a mitges ja que podria fer referència a la grandària i en aquest cas a un home d’una certa corpulència. I, posats a dir, no oblidem tampoc el Cabot, gran pairalia de Vallmanya, clarament el Cap de l'Ot. Només que algú l'hauria de descobrir.