Cognoms aclarits, començant pels recents 

Si algú vol que li digui el significat del seu cognom o de qualsevol altre que li interessi, pot demanar-m'ho. O bé, li donaré una solució satisfactòria, o bé, m'abstindré reconeguent que no el sé. Em refereixo només als cognoms catalans. La meva investigació en el món de la toponímia em permet abordar també el món dels cognoms, ja que molts provenen de les moltes masies que poblen Catalunya. En general, en la immensa majoria dels casos va ser la masia la que va donar el cognom als seus moradors, i no pas a la inversa. Les masies són topònims que provenen d'algun tret del terreny on s'ubiquen. Catalunya va ser formada i afaiçonada pels cabalers que sortien de les masies, on hi havia una gran natalitat. Els seus fills marxaven a les ciutats amb els seus "cabals", diners, entregats pels seus pares com a herència, amb els quals podien muntar un negoci a la ciutat o poble i formar una llar, generalment també nombrosa, en la qual els fills rebien el cognom del pare, que era el nom de la masia.

Així, doncs, si algú sent una viva curiositat per l'etimologia o significat del seu cognom, que el demani al meu correu electrònic o en el comentari a peu de pàgina.

Josep M. Benseny, any 1962. Quin seria el porter del Barça amb què somniava? El Ramallets? El Sadurní?

Benseny

Josep Maria Benseny és el webmaster de

 http://sopesdesapos.blogspot.com.es/     dels exseminaristes de la Seu d’Urgell, única en el seu gènere. Val la pena seguir-la i veure com tots els exseminaristes d’Urgell i segurament d’arreu, malgrat les mancances de l’època, guarden un record excel·lent i agraït del seu pas pel Seminari. Això era degut, penso, a la qualitat i bondat de tots els seus formadors, escollits sempre pel bisbe entre els més selectes per al bé dels estudiants. El Josep Maria em pregunta sobre la significació del seu cognom BENSENY, que mai havia sentit. Malgrat el SENY, no em creia que pogués ser català, però ho és. I tant! Pel que sembla hi ha un serrat a la Conca Dellà amb aquest nom, el qual es trobaria entremig dels pobles de Benavent de la Conca i de Biscarri , o sigui, al Pallars Jussà. És probable que hi hagi una masia amb aquest nom, la qual hauria donat nom a tota la reguèlia dels Benseny. Del contrari, la sola existència del serrat de Benseny no hauria donat lloc a un cognom, segurament.

Aquest cognom es divideix en dues arrels: Ben-seny. El problema rau en la primera, ja que la segona ja s’explica pel catalaníssim i proverbial mot seny: tenir un bon judici, tenir sentit comú, ser prudent i entenimentat... ésser assenyat, contraposat a la rauxa, deixar-se portar per la passió, no calcular els perills, buscar-se problemes i maldecaps. Els dos extrems s’han atribuït al poble català al llarg de la seva història. Ara bé, la paraula seny, com a tal, és problemàtica i de tan antiga que deu ser se n’ha perdut l’origen. És evident que ve o equival a senyal i a senyera! però, ai, la paraula seny en profunditat se’ns escapa. Tanmateix, el monosíl·lab més autòcton i representatiu de la llengua catalana dels molts que la caracteritzen. Tal volta el cognom Benseny ens ajudarà o motivarà per aprofundir la qüestió, que es presenta apassionant i complicada.

L’arrel Ben- de Benseny oscil·la entre dos significats possibles, tots dos manllevats a l’hebreu, que pel que sembla equivaldria a la llengua ibèrica que es parlava a casa nostra, juntament amb l’euskera i el català... és clar que sí. El català també es parlava ja molt abans de Crist i de l’arribada del llatí, exseminaristes que tantes hores us passàreu estudiant-lo! Si de veritat el llatí hagués estat la mare del català, sens dubte ens hauria resultat molt més fàcil d’aprendre. Era i és una llengua purament acadèmica, força complicada, amb les seves veus passives que tots recordareu, malgrat la dificultat i estranyesa que representaven per a nosaltres, catalans de soca-rel. Doncs, bé, en hebreu bene correspon a la preposició entre i la trobaríem en el prou conegut topònim Benavarre, entre-valls, amb la típica ll del llatí valle convertida en rr, que és un fenomen lingüístic produït pel substrat bascoide de la regió, com s’esdevéclarament amb els Pics dels Besiberri, del llatí Pici Belli, o sigui, Pics Bells, formosos, Bisi Berri. Ho són? I també trobem la dita preposició bene, oh casualitat, en Bena-vent de la Conca! Que no vol dir pas entre-vents, sinó entre-penyes, perquè, oh casualitat també, resulta que en hebreu a més de bene, entre, hi ha eben, pedra. Bena-vent, Bene-eben, Benebén. entre-penyes. Per una casualitat de casualitats, aquest topònim les reuneix totes dues: Bene-eben, Bena-vent. Clara deformació. Millor seria escriure Benabén. Es tracta d’un serrat de cingles colossals dividit en dues parts gairebé simètriques perquè al bell mig de la carena fa una petita fondalada que els separa. Per tant, el maldecap consisteix en saber si la primera arrel de BEN-seny voldrà dir Entre-seny, de bene, o bé, si caldrà prendre partit per eben, pedra, roc, roca, i significar: eben-seny, o sigui, Roc del Seny, que és el que quedaria més bé, sobretot tenint en compte que ja tenim el Montseny, el Mont del Seny, per bé que en el cas de Ben-seny la primera arrel és hebrea-ibera, Eben, i en el cas de Mont-seny és romànica, Mont.

Les paraules, per elevades o abstractes que siguin, solen tenir quasi sempre una primera base purament material, per bé que molt sovint ja no som capaços d’identificar-la. Així capir, que vol dir entendre, quelcom inabastable per les mans, ve de cap, quelcom material, i bravesa, que indica valentia i que tampoc no es pot palpar, ve de brau, toro. El mateix s’esdevindrà amb seny, que és un mot de significació abstracta i fins i tot difícil de definir. On és o va ser als seus inicis la base material del mot seny, que amb el temps passaria a significar enteniment? Àrdua qüestió si no fos perquè el cognom Benseny ens vindrà a desfer aquest fil d’Ariadna. En realitat, però, serà el serrat de Benseny, un topònim de segona, tercera o quarta categoria a punt de desaparèixer de la memòria dels homes, encara que no el cognom, que gaudeix de bona salut, ja que l’INE, Institut Nacional d’Estadística, ens diu que el cognom Benseny com a primer cognom el duen 114 espanyols i el més xocant és que el portin també 114 com a segon: http://www.ine.es/apellidos/formGeneralresult.do?vista=1

El cas és que el Roc de Benavent, que és com s’anomena el serrat de Benavent segons la cartografia oficial, constituït tot ell de pedra viva, presenta una ondulació simètrica amb una petita clotada a la part central, la qual seria el seny o senyal que cerquem i que s’identificaria també amb el serrat de Benseny, entès com a Roca del Seny, i no pas com a Bon Seny, que seria una temptació, però massa abstracta per atribuir-la a un accident geològic, no tant per a ser un cognom. La realitat és que parlem de Benseny i no pas de Bonseny. Com es van formar tots els mots de la llengua? En general, ho desconeixem i encara més pel que fa als monosíl·labs. No hi érem quan van ser formats, segurament no pas per atzar, sinó pel treball d’una intel·ligència de grau superior als humans. El llenguatge és la màxima meravella de l’ésser humà i no va sorgir espontàniament, sinó que ens va ser ensenyat, així com els nens l’aprenen dels pares. Ningú tot sol no aprendria mai a articular paraules si no convisqués amb altres que ja parlen, ni cap grup humà no arribaria a parlar mai una llengua amb la llengua, valgui la redundància, si no se’ls n’ensenyés cap per part d’algú, ja inventada. Per tant, què voldrà dir seny? D’on prové un mot com aquest, tan simple, que no existeix en llatí ni en cap altra llengua, només en la catalana? En francès diuen bon sens. Diguem d’entrada que la lletra o fonema de la ny vol dir quelcom que s’obre i es tanca, com en pany, canya, degut a la tija que es tapa i es destapa. També en puny, el qual s’obre i es tanca; nyam-nyam, menjar, obrir i tancar la boca. Igualment any, que se’n tanca un i se n’obre un altre. Què s’obre i es tanca en seny? Doncs, probablement el sol, que estaria present en la s de seny. En anglès sol es diu sun. El significat primordial de seny seria aquest indret precís i concret de la silueta d’un serrat o muntanya, lleugerament enfonsat, per on s’aixecaria el sol al matí i per on es pondria el sol al capvespre, mirant per l’altre costat. Aquest seny fora de tal proporció i mesura que el sol només s’hi podria ajocar al mig tot sencer un sol dia, i això s’esdevindria dos dies a l’any, sempre els mateixos, un d’anada cap al nord quan el dia creix i un altre de baixada cap al sud quan el dia decreix, o sigui, cada mig any. Ara bé, degut al tercer moviment més important de la Terra, després dels moviments de rotació i translació, conegut i tan desconegut alhora per la pròpia gent culta, com el moviment de la precessió dels equinoccis, resulta que el rei Sol cada uns quants anys va canviant el seu punt de sortida i per consegüent de posta, cada 70 anys aproximadament. El seu diàmetre aparent es va desplaçant una unitat o cop fins que arriba una època, al voltant dels 26.000 anys, en què haurà donat tota la volta a l’horitzó de la Terra. Això costa d’entendre perquè no ens ho expliquen mai a l’escola. Es compten uns 11 moviments diferents de la Terra, però el tercer de la precessió dels equinoccis és importantíssim en relació al Zodíac de la volta celeste, la qual està rodejada dels seus 12 signes. Cada 2500 anys l’eix inclinat de la Terra passa lentament d’apuntar a un signe del Zodíac a un altre, successivament. Actualment està a punt d’apuntar vers Aquari amb la qual cosa s’inauguraria l’època d’aquest signe i es deixaria la de Piscis, molt marcada per l’aparició del cristianisme, el qual es sol representar amb la figura d’un peix. Abans va ser l’època d’Àries, el corder, tan sacrificat a Israel, i més abans la de Taurus, el brau del paganisme. La baldufa representa molt bé aquest moviment amb la punta del seu eix, la qual giravolta molt més lentament que les rotacions que fa amb el seu cos a gran velocitat. Aquests punts presumptament anomenats seny, col·locats a les muntanyes, com en l’enforcadura del Pedraforca per exemple, podien servir per mesurar en quin dia de l’any s’esqueien l’equinocci de primavera i l’equinocci de tardor. És a dir, saber quins eren els dos dies de l’any en els quals el dia i la nit duraven exactament el mateix, però es requeria que el seny estigués calculat per a que el fet s’esdevingués el dia apropiat. Actualment seria el 21 de març i el 23 de setembre, els dos equinoccis de primavera i tardor respectivament. Aquest rellotge astronòmic, si estava ben fet, servia per calcular el començ de l’any o, si més no, el començ de la primavera i el de la tardor. Actualment al mig del Roc de Benavent, en la clotxeta, s’hi pon el sol el 10 d’agost, en la festa de Sant Llorenç i, lògicament, també s’hi ha de pondre mig any abans o després als volts del 10 de febrer. Això vist del Solsonès estant, mirant cap a ponent. Un astrònom i fins i tot qualsevol persona culta podria calcular quants segles fa que el sol es ponia al mig del Roc de Benavent o del serrat de Benseny el 21 de març i el 23 de setembre. Es tractava, doncs, d’un rellotge astronòmic per conèixer la data dels equinoccis i és de creure que n’hi havia d’altres. Molt a prop d’aquí la toponímia menor constata un altre Benseny, al costat de Santa Linya del Montsec, a les Avellanes (Noguera). Es tracta de l’indret cartografiat com el Ço de Benseny de Queralt, ço és, “Això (part de terra) de la Penya del Seny del Quer Alt”, en què Queralt volia dir Castell Alt, en el qual hi deu haver segurament una clotxeta per on es pon també el sol dos dies de l’any. I no ens oblidem del Seny més important de la trilogia: el Montseny. Segons una foto d’aquesta muntanya tan emblemàtica, aquesta també tindria un gran esvoranc en el seu perfil per on es pondria o, en aquest cas, mes aviat s’aixecaria el sol en dos dies senyalats de l’any. Si en aquests tres casos toponímics ressenyats la posta o la sortida del sol s’hi escaigués el 10 d’agost en tots tres, voldria dir que també s’hi esqueia fa uns milers d’anys el 21 de març i aleshores estaríem, no pas davant d’una casualitat, sinó davant d’una obra astronòmica més o menys rudimentària, però de proporcions gegantines. I d’altres que n’hi podrien haver, que ja no portarien el nom de Seny per haver-se'n perdut la memòria amb el pas dels segles.

Així, doncs, el mot seny va començar essent una cosa purament material: un indret per on sortia i es ponia el sol un dia detrminat de l'any. Després passà a designar el punt del front humà que hi ha entremig de les celles, com ens ho confirma el castellà ceño, definit així: espacio entre ambas cejas. És prou coneguda l’expressió castellana fruncir el ceño. Per tant, no és veritat que el castellà no tingui el mot seny. És ceño, però amb el segon significat que va adquirir seny, el punt més destacat del front humà, a l’endemig de les celles, que és sense pèl, per analogia amb els serrats ondulats més o menys simètrics que tenien un clot al mig que feia de senyal o seny. Finalment, seny va significar la ment, l’enteniment, el judici recte, la facultat de pensar, degut a que aquest punt del front apuntava directament a la part més interna i misteriosa de l’òrgan cerebral, la més defensada pel gruix de la cuirassa cranial, perquè desemboca al cerebel i a la glàndula pineal, considerada per alguns fins i tot la seu de l’ànima. Mai hauríem dit que aquest cognom Benseny ens portés tan lluny, i això que hi manca la part heràldica, que per alguns seria la més important, però aquesta tasca correspondria a un expert en la matèria i digne deixeble d’Armand de Fluvià.

Cabana de pedra seca de Mas Tarragó, la Bisbal del Penedès. Foto de Ferran Solé.
https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4729376

Tarragó

La Neus Sans Tarragó em pregunta molt interessada pel seu cognom matern: Tarragó. Segons la seva germana vindria d’una herba. Potser es referia al tàrrec, la Salvia verbenaca, un col·lutori pels ulls de propietats bactericides, però... existeixen pocs cognoms de plantes. Hi havia un futbolista famós Romaní. En canvi, resulta que hi ha molts topònims, o sigui, indrets, de poca anomenada que es diuen Tarragó, gairebé tots localitzats al sud de Catalunya, d’on procedeix la Neus. I el que és més important, hi ha 6 masies o masos que se’n diuen. Per tant, no és estrany que aquest cognom sigui particularment abundant i que encara avui es localitzi la major part a la meitat meridional de Catalunya, amb algun focus fort a Madrid i encara més a Barcelona on hi van a parar gent d’arreu. Sens dubte, Tarragó és un cognom de masia, i ja hem dit per activa i passiva que les masies reben el nom de l ’indret on s’edificaren i mai de les persones, que això és més aviat al revés. Masos Tarragó: 1) Mas de Tarragó, entre la bisbal de Penedès i Vila-rodona, el més important de tots, del qual segurament prové el cognom de la nostra Neus. 2) Mas de Tarragó, entre Granja d’Escarp i Mequinensa. 3) Mas de Tarragó, a Almatret. 4) Mas de Tarragó, a Reus. 5) Mas de Tarragó, més avall de Batea. 6) Mas de Tarragó, entre Gandesa i Corbera d’Ebre. A destacar la seva localització a la riba esquerra de l’Ebre. A més d’aquests masos, com a indrets de la toponímia menor, hi ha el Bosc de Tarragó dels Plans de Sió i el Clotal de Tarragó a Maials i el Clot de Tarragó, sempre a la mateixa zona, llevat del primer en plena Segarra. Bé, què serà o què era un Tarragó? D’entrada no té res a veure amb Tarragona, per bé que les paraules no sols s’aporten sinó que deuen ser de la mateixa arrel etimològica, no segur, perquè també hi ha Tàrrega i algun altra població, com Albatàrrec. A poca distància del Mas Tarragó, primer esmentat, que avui s’alça al costat d’una autopista, convertit en una fonda rural, hi ha una construcció antiquíssima que ha sobreviscut a tots els avatars i fins a la mateixa autopista. Es tracta d’una cabana de pedra recoberta d’un sostre de terra, paraula aquesta que estaria en el nucli del Tarragó, terragó. Seria el nom primigeni donat per la cultura ibèrica a aquest tipus de cabanes, de les quals en resten encara molts exemplars, justament a la Catalunya més propera del riu Ebre i d’aquí vindria la proliferació d’aquests topònim en una zona especialment seca, desproveïda de masies. Això feia que lluny dels nuclis urbans es construïssin cabanes i barraques per aixoplugar-s’hi, guardar-hi el menjar, les eines de treball, fer-hi la migdiada... en els desplaçaments diaris per part dels pagesos del poble als camps. D’aquesta tipologia de cabanes de pedra seca, molt famoses per altra part,  se’n diria terragons, degut al seu sostre de terra, encara que no totes les cabanes de pedra seca el tenien. Moltes estaven fetes només de pedra seca, com es pot veure en les moltes que encara s’han conservat fins avui i que són un dels patrimonis nacionals de Catalunya, si no declarats, almenys potencials. Els seus afeccionats, que n'hi ha, els atribueixen una edat de 7000 anys. Per tant, és gairebé segur que Tarragó vol dir cabana o barraca, sigui ja com la que hem descrit per trobar-se al Mas Tarragó, o sigui algun altre tipus de cabana per l’estil, com podria ser una cova excavada als marges, a la terra viva. Caldria mirar tots aquests altres indrets i masos per comprovar quin tipus de cabana s'hi pot haver conservat fins avui i que hauria estat el tòtem del lloc i del mas posterior quan s’hi va construir. Cal remarcar que es tracta d’un topònim sense article, no es diu mai El Tarragó, sinó Tarragó a seques, la qual cosa resulta molt significativa. Vol dir que es antiquíssim, d’un temps en què no s’emprava encara l’article, i un altra cosa, vol dir que el seu significat va caure en l’oblit més absolut, no sols ja de l’etimologia, sinó fins i tot de la cosa que designava, del contrari la gent posterior n’hauria dit El Tarragó. Només se sabia que s’aplicava a un lloc o zona determinada sense saber perquè. Bé, diguem que la Neus, per part de la seva mare i del seu avi matern, portador del misteriós i enigmàtic 0 RH negatiu, segons ens manifesta, serà una gran amant de la terra, de la història antiga, de les seves arrels més profundes, dels orígens llunyans... i també cal dir que serà molt ilergeta, ja que es tracta d’un nom exclusiu del país dels ilergets, molt anterior a l’Imperi Romà, aquell poble iber que va habitar les rodalies de l’antiga Ilerda, del Segre i de l’Ebre, gent oberta, alegra, desperta, simpàtica i en el dir de Polibi, els més avançats i pròspers de la Península ibèrica.

El Fiter de la Coma, a la serra del Port del Comte.

Fité/Fiter

És un cognom clarament toponímic, molt propi d'aquesta secció. Es refereix a un plegat de pedres col·locades de forma que constitueixin un senyal damunt el terreny, normalment per delimitar el territori, per bé que aquesta funció sembla més pròpia de la fita, a seques, essent-ne fiter un derivat amb un matís diferent. La fita consta de tres pedres dretes: una central i dues més petites a cada costat, anomenades filloles. Un fiter seria un conjunt de pedres més grosses que recorden la fita, que només en té tres per definició, però que ja és un grapat. El fiter més comunament es diu d'un conjunt de roques enmig d'un camp. Són un fiter, encara que no tinguin la funció de delimitar. Però, a voltes, es tracta d'unes penyes dretes al cap d'una carena, com si marquessin el punt més alt o el pas d´una conca a l'altra entre dos rius.

És un cognom exclusiu de Catalunya. En castellà fita faria hita, que ja és una degeneració de fita pel típic canvi de f en h. L'Instituto Nacional de Estadística, INE, col·loca la densitat en color més alta d'aquest cognom a la demarcació de Lleida i no és estrany, encara que després n'assigna més a Barcelona, amb 335, que a Lleida, amb 176. A Espanya les persones que se'n diuen en total sumen 604 com a primer cognom i 508 com a segon. I 145 i 120 amb Fiter, respectivament. I tampoc no és estrany que sigui tan prolífic per la mateixa raó anterior no dita encara. Les masies d'on provenen es troben majoritàriament a la demarcació de Lleida, i són quisaples: cal Fiter de la Coma, però al capdamunt de la muntanya del Port del Comte, tocant a Alinyà; Fiter d'Ares, dalt la muntanya d'Organyà, en un antic pas de contraban d'Andorra i de refugiats de la passada guerra. Hi passà Josep Maria Escrivà, avui sant, en la seva fugida a Andorra. Un altre Fiter a Lleida seria Mas Fiter, damunt la carena de la conca del Riubregós, ja en el terme de Selvanera, passat el de Sanaüja. A Barcelona, hi ha també cal Fiter del Clot del Tufau de Sant Vicenç de Castellet, al Bages.

Per tant, amiga Clàudia, el seu cognom Fité provindrà probablement d'un d'aquests quatre massos ressenyats i concretament d'aquell que s'escaigui més a prop de la comarca dels teus avantpassats. Té una significació metafòrica ben bonica, pedres altes, encimbellades dalt la carena i clavades a terra, les quals assenyalen la fita final a la qual ens dirigim en la vida. Els Fité i Fiter es proposen objectius fins a aconseguir-los i coronar-los amb èxit.

Vagi aquí un record per al Jesús Fité Parramon, nascut a Tremp, prop del Fiter d'Ares. Érem del mateix curs al Seminari de la Seu i després vam treballar tots dos a la banca a Barcelona, ell ja amb els estudis de capellà ben acabats, però eren anys de crisis religioses immenses. Aquest any proppassat ens va deixar, quina pena! Aquí el veureu, en una de les webs més treballades i entranyables del món, i deixeu-m'ho dir, un nen molt maco, que tant per la fesomia com per la seva posició de davanter centre emulava a la perfecció el mític Zaldua del Barça d'aquells anys:

http://sopesdesapos.blogspot.com.es/search?updated-max=2016-03-13T16:37:00-07:00&max-results=20&start=8&by-date=false

El Molí de Güell, a Gósol, i damunt de l'Aiguadevalls, quan aquest riu passa a ser engolit sota terra durant un tram de 200 m.

Güell

Quadre de Diego Velázquez representant el déu Vulcà que ensenya l'ús del ferro a la humanitat (Museu del Prado, 1630).

Ferrer

Contestant a l'Alba Ferré Arques. El cognom Ferrer /Farré no necessita explicació pel que fa al seu origen, una altra cosa és la seva etimologia ja que ve de ferro i aquest sí que ja no se’n sap l’etimologia. El ferro és un metall dúctil quan se’l sotmet al foc i esdevé rogent. Llavors el ferrer té la missió de convertir una barra de ferro en una peça que s’amolla a la forma que un desitgi. A més de ser dúctil, és permanent i resistent. La seva invenció va suposar un pas definitiu en l’avenç de la humanitat, com mai hi havia sigut, i aquests no es fan així com així. Vénen dels déus, vénen de més amunt que l’home. Això en temps antics i ara també, però actualment sense que el gran públic se n’assabenti. El ferro es va atribuir al déu Vulcà, però no ens enganyem. Vulcà, abans de ser el nom d’un déu, era el nom d’un planeta, el primer de tots, abans que Mercuri, ja que es creu que es tracta d’un planeta que la civilització actual encara no ha redescobert, degut a la lluerna del sol que no el deixa veure ni tan sols durant el crepuscle com passa amb Mercuri. Ferro vol dir que es torç, que es blega a cops de martell damunt l’enclusa del ferrer. El poble de Montferrer (Alt Urgell) ho demostra. S’assenta al damunt d’un petit i llarg serrat que fa ondulacions. És el mont del ferrer, que es va blegant amunt i avall, o bé, el mont que fa de ferrer, que fa com el ferro.

Qui ho diria que el cognom Ferrer és el número ú de Catalunya per la seva abundància. Unes 60.100 persones el porten entre Catalunya i València, quan l’equivalent castellà Herrero en té 56.300, però entre tot Espanya. Aquesta densitat dels Ferrer a Catalunya vol dir que el país es va apuntar a la civilització del ferro amb molta més empenta que en altres llocs. A cada poble, per petit que fos, ja hi havia un ferrer, tots els quals van originar diferents famílies amb aquest cognom.  A França, el corresponent Forgeron és poc abundant, però a Anglaterra el famós Smith, ferrer,  es mostra molt prolífic, la qual cosa torna a demostrar que Anglaterra també era un país avançat, com ho ha estat sempre, demostrant en aquest sentit una gran afinitat amb Catalunya: pobles emprenedors i treballadors. Això, però, ja comença a tenir data accelerada de caducitat per culpa del silenciat pla Kalergi que, tot i ser secret, treballa a marxes forçades, com es pot veure cada dia per la premsa i la TV en mig de l’ensopiment general de la gent, que no en saben res.

Arques

És el primer cop que m’ensopego amb aquest bonic cognom català, el plural d’Arca, que no sé si el porta ningú. Arques ens hauria de portar a una masia o altra perquè fa tota la cara de ser d’origen toponímic, o sigui, un nom de lloc que va donar nom a una masia i aquesta a les persones. Hi ha com un parell de topònims que es diuen Arques a seques, però forces com a complement: Coll d’Arques, Puig d’Arques, Pla de les Arques... Com a masia hi ha Arquers, al Ripollès, entre Alpens i Montesquiu, que podria haver fet Arqués amb accent i després sense: Arques. Per tant, això seria vàlid si el cognom Arques ens portés de pic o de palada a la comarca susdita. Ara bé, Arques vol dir tombes, sepultures importants, no unes qualsevols. Estaven destinades a personatges de gran relleu, com serien em primer lloc els gegants. Eren tombes molt amagades, de difícil accés i més encara d’espoliar. I d’aquí vindria l’adjectiu arcà, que vol dir secret, complicat i amagat. Els gegants eren sepultats a l’interior d’una muntanya però  a base de  provocar un gran esllavissament damunt l’arca. Així quedava colgada per sempre, com ho demostra el topònim Arcalís en diferents llocs del nostre Pirineu (Arca colgada per un lliscament: Arca-lís). Avui encara s’està pendent de descobrir-les, però quan soni l’hora representarà una revolució cultural, que l’establiment actual no voldria. Ens vol rucs i ignorants del passat perquè ens empassem les mentides sobre l’home primitiu, cavernícola, simiesc i amb cara d’idiota que ens dibuixen. Així resulta fàcil fer-nos ateus i desgraciats. Les arques també era el nom autòcton amb el qual els nostres avantpassats van designar els dòlmens, a més de dir-ne també caixes. Normalment la Caixa del Moro, que volia dir del Gegant per les seves grans dimensions. Molt senzill, ells no havien de manllevar la paraula a l’holandès ni al danès, com nosaltres que utilitzem menhir, cromlec i altres perversions del llenguatge.

Per tant, els cognoms Ferrer i Arques van de bracet, vénen de molt antic, mai del llatí, que va ser una llengua esperanto que va manllevar totes les seves paraules als idiomes del seu voltant per fer-ne un de sol a nivell cultural i acadèmic. El llatí era un idioma per escriure bàsicament, però no per parlar, a no ser només en el Senatus PopulusQue Romanus. Els Ferrer i Arques seran dúctils i ferms alhora, treballadors i constants, reservats i bons guardes del seu passat genealògic, ple de virtuts dignes de preservar.   

El Cardener, a poc de néixer a les Fonts del Cardener, es junyeix amb el Mossoll per l'esquerra, formant un petit i perfecte Junyent.

Junyent

L'Eva s'interessa pel cognom Junyent, d'origen pagès certament, si  més no per allò de junyir els bous. En el gran opuscle Els verbs catalans conjugats, de Joan Baptista Xuriguera, trobem el verb junyir, que diu que es conjuga com patir: Jo junyeixo, tu junyeixes, ell junyeix... Així s'aprèn el català i no com fan avui, que no treballen la memòria ni la repetició i que, com deia l'amic Jordi Salat, ens castellanitzen en català, o sigui, excloent les paraules de fonètica típicament catalana (ix, j, g, xa, xe...) i substituint-les per altres més afins o idèntiques al castellà. Avui dia una de les calamitats del nostre poble és que als escolars ja no se'ls fa conjugar els verbs, que són la base de la llengua i de l'aprenentaatge de qualsevol idioma. Ja ho va dir un illuminati dels anys 60, referint-se als futurs plans d'estudi: Estudiaran molts anys, però no aprendran res. O sigui, que al darrera d'aquest fracàs escolar, que sembla conjuntural, hi ha, de fet,  una intencionalitat calculada.

 Bé, Junyent ve a ser el substantivat del verb junyir: el junyent, el lloc on s'uneixen o ajunten dues coses similars, com passa quan dos rius s'ajunten per formar-ne un de sol: es junyeixen. Aquell punt d'unió és lògicament el junyent. I si allí s'escau que hi creix un poble o s'hi fa una masia, aquests rebran el nom de l'indret, de l'accident topogràfic format per la unió de dos rius, més sovint rierols o torrents. Així podem assenyalar dos pobles anomenats Junyent. Un al Vallès Oriental, prop de Martorelles, en una zona immensament poblada, i un altre de molt solitari a l'Alt Urgell, prop del Port del Cantó, molt probablement deshabitat. I com a masies, tindríem un Junyent a l'Alt Berguedà, prop de la Pobla de Lillet, i a la vora del Torrent Junyent, el qual en junyir-se amb l'Arija forma un perfecte Junyent, és a dir un terreny en forma de cuny, de triangle, amb el vèrtex interior originat per la unió dels dos corrents fluvials, que en aquest cas corren a junyir-se amb el LLobregat, acabat de néixer sota Castellar de Nuc (escriure n'Hug és pura cursileria i una tremenda barrabassada envers un poble que deu la seva singularitat precisament al Nuc (la Font) del LLobregat.

 Una altra masia Junyent es localitza al Bages en el poble de Fonollosa. I finalment cal esmentar les dues masies del Solsonès: Junyent de Timoneda, col·locada enmig de l'angle format pel riu Fred i la ribera d'Odèn, tributaris de la ribera Salada, també en un lloc absolutament allunyat del brogit del món. L'altra és Junyent de Ceuró, poble del Solsonès i del municipi de Castellar de la Ribera.

 Per tant, Eva, el cognom Junyent, sobre el qual li agradaria tant saber quelcom, pot provenir genealògicament d'alguna d'aquestes masies esmentades i fins i tot d'algun dels dos pobles. És un cognom fet d'aigua per tots costats i de llocs idíl·lics per excel·lència. Naturalment, el que més ens sona és Miquel Roca i Junyent, un gran polític, que si no s'hagués retirat tan jove, potser un altre gall ens cantaria. 

No resulta fàcil copsar les ratlles típiques del llop en el seu rostre, situades en la canal del morro al front, les que li valgueren el nom. Llop siberià.

Llovera o Llobera

En Pau Roca Llovera pregunta pels seus dos cognoms. El de Roca ja ha quedat clar parlant de Querol. Roca, amb majúscula, és sempre un castell. Oblidem-nos de la pedra geològica per bé que en la Roca-Castell no hi falten mai les dues coses: la roca i el castell. Ens podríem quedar amb la Roca del Vallès, segur que era un castell. També Castellnou de la Roca, al Bages. Un castell nou i l'antic que era el de la Roca. RoCa és la inversa de QueR en consonants, per si volgués dir quelcom, que no ho crec.

Llovera és un topònim que es repeteix en alguns indrets de Catalunya. El més important, per ser un extens municipi, encara que força deshabitat, es troba al Solsonès: el municipi de Llobera, que comprèn els pobles de Peracamps, Torredenegó i el propi Llobera. També hi ha un altre Llobera important que dóna nom a una barriada d'Alinyà (Alt Urgell). Amb aquests dos punts importants ja n'hi ha prou per haver originat el cognom dels Llobera/Llovera, però segur que n'hi ha molts altres, com la variant Lloveras, i masies en concret que podrien haver originat diferents llinatges del mateix cognom. Cadascú ha de mirar de quina comarca provenien els seus avantpassats per acostar-se al seu, ja que es tracta d'un cognom d'origen terrà, toponímic i pagès, fondament anclat en la pàtria catalana, però no sols de Catalunya, també de les Illes, com ens ho recorda un dels nostres grans poetes: mossèn Costa i Llobera. mallorquí, que dóna nom als magnífics Jardins de Mossèn Costa i LLobera de Montjuïc, a tocar del mar.

L'important és aclarir que Llobera no vol dir de cap manera cau del llop. Ja costarà desterrar aquest tòpic tan arrelat entre doctes i savis, per altra part prou comprensible. És lògic fer venir Llobera de llop com a "cau del llop", però què us sembla el verb "llover"? Voldrà dir que cauen llops? Doncs, Llobera s'assembla més a "llover" que a llops i ho va dir un gran toponomista, en Joan Cubells i Peris, en el el seu llibret tan petit, però d'or pur, Disquisicions toponímiques (amb Castellar de Nuc per fons). Fixem-nos que va escriure Nuc i no pas el cursi i postís N'Hug perquè aquell gran home va establir ben clarament que Nuc volia dir font de la capçalera d'un riu, la "nuca" de la columna vertebral que és el riu Llobregat: La "nou", en llatí nux, que dóna nom a les Nogueres de Lleida. Castellar de Nuc es refereix a les Fonts del Llobregat, les quals donen naixença al gran riu nostre, sota mateix dels peus del poble. Doncs, bé, el més increïble és que han passat més de 60 anys i continua escrita l'aberració de N'Hug. I no ens hem allunyat del tema, perquè tot va de rius, ja que el mateix autor va dir que Llovera volia dir justament riu, però un riu menor, un torrent, una rasa, com es diu al Solsonès. Com també el topònim Llovet, que no vol dir llop petit, segons ell, sinó petit torrent o rierol. En Cubells i Peris també dedicava molt espai al nom del Llobregat, relacionant-lo amb l'arrel de Llovera, degut a la seva primera arrel Llobre-. Llobre-gat seria el riu de pedra, segons ell. Jo el corregeixo com a riu de salts, tallat, "gat", com el gat, el més gran saltador entre els animals, com el Llobregat ho és entre els rius.  

Al poble de LLobera hi neix la ribera de Sanaüja. Es tracta d'una fondalada ampla que recull les aigües de la contrada, de la pluja bàsicament, i les transporta a travès d'una canal cap al fons de la vall del Riubregós. Des del poble de Llobera, la fondalada resulta impressionant, formosa, amb una densa boscúria pel flanc obac com si ens trobéssim en una raconada del Pirineu o fins i tot d'algun país nòrdic. El més xocant és que aquesta "llobera", que ha de ser "llovera" amb v, perquè ja no ve de llop, en allargar-se i aprimar-se va passar a nomenar-se Lloverola, com ho demostra el poble de Lloverola, més avall de LLobera, per convertir-se més tard en la ribera de Sanaüja actual. A la Llobera d'Alinyà no hi falta tampoc una grossa torrentera que travessa les cases del poble i que baixa de l'alta muntanya de l'Alzina d'Alinyà. Aquest és el significat bàsic de Llobera o Llovera: riu, ribera, torrent... O sigui, un dels molts sinònims que l'home català va enginyar-se per a designat els diferents corrents fluvials d'acord amb les seves característiques. Quina riquesa de lèxic llavors! I avui quina pobresa! Joan Cubells i Peris sembla que ho va dir per intuïció o per una atenta observació, com també, estranyat per la rara coincidència amb el verb castellà "llover" i perquè, abans de la democràcia, sense que això impliqui res, sempre s'havia escrit el nom amb v: Llovera, Lloverola, Llovet...  almenys pel que fa a les entitats de població, no als cognoms, que ja sabem que són mes susceptibles al canvi. 

Ara bé, aprofundint més en l'arrel de Llovera. ens toparem de bell nou amb el senyor Llop, vulguem o no, ja que hi ha massa semblança entre ells com perquè no s'hagi de sospitar alguna relació o altra. I aleshores la pregunta obligada serà: Per què del llop se'n diu llop? Un llop és igual que un gos? Doncs, no. Què els diferencia? Ah, la gent d'abans era molt sagaç. Ja ho diu la Bíblia: Adam posava nom als animals i Déu vegé que ho feia bé. Si observem el cap d'un llop, ens adonarem que té dues ratlles o tres, marcades en el cap, que li pugen del morro fins al front a través dels dos ulls, com uns  "rierols". Dels petits afluents que davallen vers la llera grossa del riu se'n va dir lloveres o llovets o fins llobres per la semblança de les ratlles del riu amb les ratlles del cap del llop. Però, aquí faltaria resoldre el darrer pas, que no hi arribem. Si va ser primer el llop o el riu.

Per tant, en Pau Roca i Llovera té la sort d'escriure correctament el seu cognom matern, amb v, d'acord amb la documentació antiga d'aquests indrets i, si li semblava reconfortant que aquest cognom el vinculés amb el nostre mític llop i les seves virtuts guerreres, astutes, nobles, hi pot continuar pensant, perquè després d'allunyar-nos del cau del llop, al final ens l'hem trobat de cara. Molt típic. 

Si algú em vol ajudar a demanar a l'Ajuntament de Castellar de N'Hug que corregeixi la transcripció del nom del poble, li prego que vulgui enviar-li l'enllaç d'aquesta pàgina. Com més siguem, millor:

castellarh@diba.cat

Per reblar més el clau, cal dir una vegada més que antigament l'article no es feia servir i d'aquí ve que es digués Castellar de Nuc i no Castellar "del" Nuc. Això no vol dir pas que ara se l'hi hagi d'afegir, que fóra engorrós. No diem tal volta la Pobla de Lillet, sense l'article? D'aquí va venir la confusió, de no saber que són noms molt i molt antics que anaven sense article i alguna hora fins i tot sense la preposició "de", com en el pic de Rocabandera de Sanaüja. Si se n'hagués dit Castellar "del" Nuc, no s'hauria produït el disbarat actual d'atribuir-lo a un personatge dit Hug. I encara que la mentalitat actual, purament materialista, pensi que això no importa gens, pot estar molt equivocada. El concepte canvia molt i la força del nom era per als antics molt gran.

El Castell de Querol (Alt Camp).

Querol o Carol

La Margarida Carol em pregunta pel seu cognom. D’aquests dos cognoms, Querol és el que està ben escrit, ja que tots dos vénen de quer, però al ser la e àtona, o sigui, sense accent tònic, Querol sona Carol, així com Empordà s’escrivia Ampurdán en castellà, degut a les vocals àtones e, o, convertides en a, u respectivament. La paraula quer, que el diccionaris donen com a sinònim de roca, en realitat vol dir castell. On hi ha un indret anomenat Quer, sempre hi ha un castell per bé que també és veritat que Roca sempre es comporta de la mateixa manera: Roca volia dir Castell, sempre. De vegades del Quer només en queda la roca o la penya pelada, sense runes ni senyals d’haver-hi hagut mai cap construcció, però el Quer o la Roca sempre apareixen com a llocs estratègics, defensats per cingles que cauen pels quatre costats. Eren roques artificials, tallades de dalt a baix, per defensar-se i la forma més primitiva d’un castell. Entre tots descolla el Carroi o Querroi del principat d’Andorra, on habitava el “roi”, rei, de les Valls: el Quer o Castell del Rei, un turó aïllat, tot ell fet de pedra dura.

Doncs, bé, Querol o Carol, com a derivats de Quer, també poden haver estat castells, només que el sufix –ol matisa que es tracta d’un quer allargat, longitudinal, com s’esdevé amb tots els substantius acabats en –ol, els quals inclouen la idea de llargària i també per consegüent d’estretor: fumarola, corriol, esquirol (per la cua), rierol, cargol (pel rastre bavós que deixa), corriola i mil altres que trobarem en algun dels dos diccionaris de terminacions que té editats la Llengua Catalana, un d’ells per l’Abadia dels Monjos de Montserrat). Avui, gràcies a la informàtica, és molt senzill fer un diccionari de terminacions, o sigui, al revés  i qualsevol llengua que es valgui, l’ha de tenir. Per tant, el sufix –ol no vol dir pas petitesa, sinó llargària, i és tan típic del català que no ho pot ser més. En alguns mots serà difícil saber perquè el porta, com en mussol. A veure si algun bon observador ho desentranya, que jo no. Així com Quer sempre coincideix amb Castell, Querol pot ser més aviat un simple accident del terreny caracteritzat pel seu aspecte acinglerat i longitudinal, que no obstant això també hauria pogut acomplir una funció de defensa en temps prehistòrics.

Dels molts topònims que es diuen Querol en la toponímia menor, com noms de serrats, n’hi deu haver alguns que pertanyen a masies, i d’aquestes van sortir tots els Querol/Carol de l’actualitat o bé també del poble de Querol, a seques, que també es troba a l’Alt Camp, com el d’Alcover suara comentat, i que no hi falta pas el Castell de Querol, com a nota distintiva del poble. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el cognom Querol té la concentració més alta a la província de Castelló: 1272 com a primer cognom i 1155 com a segon, seguit de Barcelona: 1149 i 1155, i Tarragona: 590 i 1182. Pel que fa a Carol, Barcelona: 792 com a primer i 683 com a segon, contra els 16 i 54 que només en té Tarragona. Sumats els dos cognoms Querol/Carol fan una bona xifra. Els Querol o Carol han de ser una gent forts i segurs d'ells mateixos i capaços de transmetre protecció i defensa als seus estimats, però si algú creu que això són collonades, com diria en Josep Pla, també pot tenir raó. 

Només afegir-hi  que al Solsonès hi ha el Molí de Querol, reconvertit en Casa Rural, a la riba del curs de la inigualable ribera Salada, un indret molt idíl·lic, que sens dubte va donar descendència a molts Querol o Carol: http://www.molidequerol.com/es/

El prodigiós Pont dels Moros, desafiant els terratrèmols i el pas del temps des de fa tal volta, a hores d'ara, uns 8000 anys.

Alcoberro/Alcoverro

Marta Casanovas pregunta per aquest cognom de la seva padrina, la qual vivia a la franja catalana de Terol, a la comarca del Matarranya. La veritat és que m’era totalment desconegut i a més té aparença castellana; però, no, resulta que és plenament català i molt abundant a Tarragona, segons l’extensa informació d’Internet sobre aquest cognom en la doble versió b/v. Dels diferents orígens que se li han donat, un enganxa de seguida. La teoria que diu que Alcoberro seria el gentilici dels habitants d’Alcover, que justament s’escau a l’Alt Camp tarragoní. Quin és el gentilici actual d’aquesta població? Alcoverencs, alcoveresos, alcoverins, alcoverans...? Segons la correcció ortogràfica de l’ordinador, tots aquests són erronis. La temptació de dir-ne alcoverros és gairebé espontània i més tenint en compte que cap al sud la r final ja es comença a pronunciar, Alcover, com passa amb el País Valencià. Per altra part, la distància entre Alcover i el Matarranya és mol assequible i bé podria ser que algú d’aquest poble s’hagués establert en aquella comarca de l’altre costat de l’Ebre i que li haguessin tret el motet d’alcoverro, amb un cert to humorístic, no forçosament despectiu, per allò de “ser un berro”.

Això ens porta a aprofundir en el topònim Alcover, com a origen primer del cognom. Està considerat com a un nom aràbig per allò del seu article Al-, però això només seria veritat a mitges. Un primitiu Cover, plenament autòcton i molt anterior als àrabs, hauria estat arabitzat col·locant-li a tot davant el susdit article, com passa amb incomptables topònims de més alta o baixa categoria: Al-cañiz, Al-barracín, Al-colea, Al-cira, els lleidatans Al-farràs, Al-gerri, Al-besa, Al-macelles, Al-menar, etc., tots de substantiu espanyol, per abraçar amb un sol mot tant els castellans com els catalans. Antigament, molt abans dels romans, l’article gramatical no deuria existir encara. Després van aparèixer i aleshores tenim topònims que el porten: la Pobla de Segur, la Guàrdia, la Móra, l’Hospitalet, les Borges ...  i al Pallars els autòctons diuen Pobla, a seques. Ai, què pesat que fóra que avui dia haguéssim de dir la Barcelona, la Girona, el Castellò, la València, la Sevilla, el Ripoll, el Falset ... El fet de desconèixer-ne el seu significat etimològic propicia que no tinguin article, però pensem que als seus inicis se sabia bé el que volien dir. Tanmateix, es desconeix l’etimologia de quasi totes les capitals provincials d’Espanya, més de 50, la qual cosa ens demostra que són molt i molt antigues, de molt abans de l’Imperi Romà i alienes per consegüent a la llengua llatina, però completament afins a les llengües actuals: castellà, català, basc. Algú és capaç de dir un sol significat evident de les 8 capitals andaluses? O què volen dir Astúries, Andalusia o Aragó? Per tant, en toponímia tot està per fer i del passat llunyà poca cosa en sabem. 

En examinar les fotos d’Alcover, ens topem amb una que sobta de seguida al bon observador de les pedres velles. Es tracta del Pont dels Moros, situat només a uns 700 m del nucli antic. Algun arquitecte el data al s. XV o XVI, altres més conspicus ja el fan arribar fins als romans, però salta a la vista que estem davant d’una meravella arquitectònica superantiga. És un pont que d’un sol salt acrobàtic i extremadament arriscat salva una gran distància a l’unir dues penyes molt altes i separades sobre el riu Glorieta, afluent del Francolí a través del Gaià. La gent per tradició o per deducció en van dir el Pont dels Moros perquè ja comprenien que una obra d’aquella naturalesa escapava a les possibilitats merament humanes del seu temps, si més no. Amb el nom de Moros es referien una vegada més als antics gegants de la tradició popular i mai als àrabs que només fa quatre dies que van passar una temporada per aquestes terres. Els Moros eren els antics atlants, homes de gran estatura procedents de l’Atlàntida, la qual va governar en tot l’Occident europeu durant mil·lennis, com ens conta una autoritat tan gran i tan seriosa com el més gran dels filòsofs, el grec Plató, en el seu llibre dels Diàlegs i concretament en el diàleg Timeu i Críties. Amb el nom de Moros la tradició popular ens ve a dir que eren morens, bruns, i aquesta circumstància malauradament ha fet que els estudiosos es pensessin que es tractava dels darrers sarraïns o àrabs, un equívoc pràcticament impossible d’eradicar avui dia perquè no es vol admetre el que això suposaria. Amb aquest prejudici és impossible que l'estudi del passat prosperi. Amb tot, fins al s. XIX ningú no tenia cap problema per creure en l‘existència passada dels gegants, afirmada fins i tot per la Bíblia, i el qui vulgui saber més sobre aquest tema, apassionant per endemés, que compri el llibre Les arrels més antigues a la prestigiosa editorial Pagès.

El nom de Cover, doncs, a seques, senyorejava per aquesta contrada molt abans que s’hi edifiqués el poble d’Alcover i això faria que el poble rebés aquest nom: Cover, l’element més destacat del lloc. Aquesta paraula, però, podria significar Pont per si mateixa en una altra llengua, l’hebrea, que seria el mateix que dir ibera, hbr/br, una dels idiomes oficials de l’Atlàntida, ja que l’altre hauria estat el basc. Si consultem un diccionari espanyol hebreu trobarem que puente es diu  gesher  amb el so fort de la g, o sigui, guesher. No és tan diferent de Cover, oi més, si abans també hauria pogut ser Gover. També cal tenir present que l’hebreu ja era una llengua morta en temps de Jesús i que s’escrivia sense vocals, la qual cosa fa que no se sàpiga bé com sonaven algunes paraules i algunes lletres i aquí s’hi afegeix que la paraula pont probablement no surt a la Bíblia per tractar-se d’un entorn àrid, sense rius, llevat del Jordà. De fet, la construcció d’un pont resultava una tasca massa complicada en l’antiguitat i s’havien de cercar altres alternatives. Per tant, tal volta es pot acceptar que Al-cover vulgui dir senzillament El Pont, el Pont dels Moros, que podria tenir fins i tot cap al volt de 8000 anys, si de fet es remuntés a l’època atlant. Si algunes de les seves pedres ja haguessin experimentat el fenomen de soldar-se per contacte, tindrien de l’ordre d’aquesta xifra d’anys. També el nom del riu Glorieta que passa per dessota el Pont dels Moros podria està referit a aquest pont aeri. Des de baix el riu apar el pont molt alt, com una glòria del Cel, la Glorieta. Com també podria ser degut al nom arquitectònic i popular del seu arc aplanat en alguna època. L'Ajuntament d'Alcover, però, és conscient de la vàlua del Pont dels Moros ja que pel que es veu, es preocupa de conservar-lo dedicant-li els fondos necessaris.

En fi, els Alcoberro o Alcoverro són gent de Pont i per això haurien passat l’Ebre per anar a establir-se al Matarranya. Són també grans pensadors perquè el primer que apareix a Internet ens mostra una web amb l’explicació del pensament de tots els grans filòsofs occidentals europeus en llengua catalana, que és d’agrair, en Ramon Alcoberro i Pericay. Alhora que és mostra com un filòsof que toca de peus a terra, ja que ens delecta amb una llista de llocs on poder menjar bé.

Podria ser, no obstant tot això, Marta Casanovas, que aquesta explicació sobre el cognom Alcoberro no s’ajustés a la realitat. No arriba a l’evidència, com passa amb alguns altres. Que serveixi almenys d'homentage a la seva volguda padrina. De totes maneres, celebraria que algú fes arribar aquesta pàgina a l’Ajuntament d’Alcover per si fos del seu interès. Moltes gràcies!

ajuntament@alcover.cat    

Inofrmació: http://www.heraldicafamiliar.com/listado-apellidos/40-aa/334-alcoberro.html

 Resposta d'agraïment de Marta Casanovas:

Apreciat Sr. Clavé,

  li estic molt agraida pel temps i esforç que ha dedicat a resoldre el meu dubte, el qual va sorgir fa poc parlant amb el meu company sobre si teníem "8 cognoms catalans". Dels meus altres 7 no en tinc cap dubte, però amb Alcoberro no ho tenia clar, ja que d'entrada sembla castellà. L'article és totalment del meu agrat, tant per la explicació com per la extensió.

  Li he de dir que ja sospitava que alguna cosa tenia a veure amb la població d'Alcover, per la qual passava d'anada i tornada cada estiu en la ruta que feia amb la meva família des de Lleida fins a Salou. Sí, sóc lleidatana, encara que fa un temps que visc a Barcelona. Pels seus comentaris, veig que vostè és de Solsona, població també molt estimada per mi perque em porta molt bons records de la meva infantesa. 

  Pel que fa al comentari amb el que clou l'article, cregui'm que a mi m'ha servit per recordar amb més tendresa si cap a la meva volguda iaia. I, pel que fa a l'explicació, com diuen els italians, se non è vero, è ben trovato. 

  Li reitero el meu agraiment.

  Marta Casanovas

Torroja

La Núria pregunta per aquests dos cognoms. Només dir, respecte al primer, que es tracta del poble de Tarroja (Segarra), del qual sempre s'ha discutit si havia de ser Torroja o Tarroja, o sigui, Torre Roja o bé Terra Roja. En llatí en van dir Turris rubea, però no vol pas dir que sigui indiscutiblement la vertadera significació, ja que els corresponents escrivans es podien trobar en la mateixa tessitura del dubte. El llatí era una llengua oficial a la qual s'adaptaven fonèticament els topònims catalans, tots ells d'origen ancestral com la mateixa llengua catalana. No hi ha cap idioma al món que només tingui mil o dos mil anys. Els Torroja haurien de venir d'aquest poble, si no fos perquè existeix una altra explicació més aristocràtica. Els Torroja eren els senyors de Torroja que residien a Solsona, però que en realitat eren ni més ni menys que els Comtes d'Urgell, la màxima noblesa de Catalunya al s. XII. Per haver conquerit la població de Tarroja als moros, van rebre el títol de Senyors de Torroja. Eren de la Seu d'Urgell, però per raons de proximitat al camp de batalla dels moros, a la terra plana de Lleida, van traslladar el seu govern a la capital del Solsonès. El Comte Jaume d'Urgell era senyor de Torroja i s'havia de convertir en el rei de Catalunya per successió dinàstica, però es va frustrar i es va escollir a Ferran d'Aragó que es casaria amb Isabel la Catòlica i formarien els Reis Catòlics. Es probable, doncs, que els Torroja portin sang reial.

Pel que fa a Imbert no en puc dir res. Tal volta fos Umbert, Umberto, semblant als Robert, Albert... recordem el gran noveli·lista actual  Umberto Eco. Umbert és un cognom vigent i en un francès mal pronunciat es diria Ümbert, Imbert. Potser hi sobra la t final, per estrany que pugui semblar, com en Guitart i el Pont de Suert, i llavors potser seria jueu o hebreu: Imber. En efecte, hauria de ser Pont de Suer: el Pont d'un poble que se'n deia Suer,  "sobre, damunt el riu": su-er, ja que er, antigametn volia dir riu en alguna llengua bascoide o aramea, com en el poble Err de Cerdanya, prop del qual neix el meravellós Segre nostre.   Suer seria com Súria i Sòria, sobre (su) el Cardener (ria, riu, Súria), o bé,  sobre (su) el Duero (ria, riu, Sòria) amb pronunciació de la r final pel que fa a Suer, que per això el poble cerdà s'escriu Err, amb doble rr. Amb raó, perquè, si no, es pronunciaria només È i seria el topònim més curt de Catalunya, una sola vocal, ja que no se'n coneix cap que faci À, I, O, U. Així ha passat amb el poble segarrenc de Far, que es deia i fins s'escrivia Fa, però quan el topònim o cognom és de prosàpia jueva la r final sorprenentment no es perd i llavors es cau en l'error d'escriure'l amb una t final. 

Mas Piquer, a Sanaüja (Segarra).

Piqué/Piquer

El cognom Piqué ens recorda, per suposat, el gran jugador actual del Barça en Gerard Piqué, tantes vegades internacional. Diria que tots els Piqué a la curta o a la llarga provenen de la masia Piqué o Piquer de Sanaüja. Els amos d'aquesta masia actualment ja no se'n diuen, però els seus avantpassats sens dubte portarien el cognom de la casa i, tenint en compte l'enorme quantitat de cabalers que en cada generació sortien de les masies catalanes per escampar-se pels pobles i ciutats, el cognom Piqué hauria pogut anar a parar molt lluny dels seus orígens. Es tracta d'una masia, coneguda per Mas Piquer,  que s'alça damunt d'un turonet a tocar mateix de la riba esquerra del Riubregós o Llobregós a uns tres quarts d'hora de camí de Sanaüja. Una pairalia important per bé que actualment ha sofert el declivi rural dels darrers anys i els moradors de les antiquíssimes cases de pagès, com ara aquesta, ja no en tenen prou per a viure amb el que dóna la terra, i més si l'han declarada parc natural com és el nostre cas, i s'han d'espavilar amb altres mitjans.

Com passa amb Ferré, Fusté, Basté, Clavé, Fité... també Piqué hauria d'escriure's amb la r final muda: Piquer, almenys pel que fa al nom de la masia. Piquer deu el seu nom al petit turó o elevació en què es troba, format per pedres de tonalitat grisàcea, com passa amb tota la vall del Riubregós, que és zona protegida, concretament en aquest tram de la masia de Piquer, termes de Biosca i Sanaüja. La riba esquerra del Riubregós està formada per un marge molt alt que l'obliga a escórrer-se sempre en direcció al Segre, per bé que formant meandres continus, els més formosos dels quals es troben sota Piquer. En van dir aquest nom perquè en aquest indret el marge apareix esbotzat, com ensenyant les seves entranyes plense de rocs, com si fos el munt en el qual es "picava" amb el "pic" per extreure'n el material amb la pala i fer el guix a l'altra banda del riu, on els turons són fins i trits, com passats pel sedàs. Per això allí s'hi troba el poble menut, adscrit a Sanaüja, que se'n diu Puigcerner. Un grapat de cases damunt d'un turó de materials fins com el guix. És el munt, Puig, del "cendrer": Puig-cerner. Per tant, tot plegat es tracta d'una metàfora del paisatge que evoca la tasca de picar el material d'una pedrera per llençar-lo damunt d'una maquinària que el trasnforma en un mineral fi i depurat, com seria el guix. Piquer és la pedrera on es pica i el cendrer és el munt que es va formant amb el material ja depurat, després de passar-lo pel porgador. Això és així, després d'haver-m'hi trencat el cap molt temps, com a fill d'una altra masia de Sanaüja.
 

El Castell de Blancafort del Berguedà, al damunt d'un quer-roca = castell, de tonalitat blanca.

Blancafort

Hola, Sergi! Intentaré dir alguna cosa sobre el formós i preciós cognom Blancafort. S'assembla a Rocafort, veritat? La paraul Roca sempre vol designar un castell, mai una roca qualsevol. No hi ha manera qwue la gent ho entenguin. Al sud de França, Roca vol dir Castell. Evidentment, quan es parlava de "la Roca", s'entenia la fortalesa. A França hi ha el poble de Rocafort, famós pel seu formatge. A Catalunya també existeix aquest nom de lloc, ben igual, i a l'edat medieval també aquí, a Catalunya, Roca volia dir Castell i hi ha innombrables poblacions que es diuen Roca, més un afegit que fa de distintiu: la Roca del Vallès, Rocaguinarda, Rocallaura, Rocabruna, Rocacorba, Sarroca...  No es tracta mai de roques, sinó de castells. Doncs, bé, en el cas de Blancafort apar clar que Blanca es refereix a Roca Blanca. Se sobrentén que el seu substantiu era Roca i que volia dir Roca Blanca: Castell Blanc. Tots els castells s'edificaven sense excepció al damunt d'una "roca", pedra, penya o quer, però Quer també volia dir Castell, no roca, per bé que sempre era una roca, però una roca treballada, esberlada de dalt baix pels quatre costats, amb unes tècniques que avui ens són desconegudes i fins misterioses. Era una roca artificial que feia de Castell. Era simplement la Roca o el Quer.

Pel que fa a Fort, aquest topònim reforça i repeteix la idea de Roca-castell, el Roca-fort, una fortalesa damunt d'una roca ferma, sòlida, inaccessible i treballada. Per tant, Blancafort, vol dir "fortalesa damunt d'una roca blanca". Simplement Castell Blanc. Adjunto una foto del castell de Blancafort del Berguedà. Sempre un Castell!

Hi ha, almenys, tres llocs dits Blancafort. Primer el poble de Blancafort del Priorat. Allí les roques del paisstge són en bona part blanques i donen nom a la seva capìtal comarcal, Montblanc. L'altre punt Blancafort seria un poble del Rosselló i finalment el Castell de Blancafort del Berguedà, una roca totalment blanca, el rei dels colors al meu entendre, enmig de la fosca boscúria. El teu cognom podria venir d'algun d'aquests tres indrets, depenent de l'àmbit geogràfic dels teus avantpassats.

tot remenant per la web he trobat el seu interessant bloc en el qual  molt amablement es mostra disposat a compartir els seus coneixements, llavors m'he atrevit a posar-me en contacte amb vostè per veure si em pot aclarir d'on venent els cognoms Mallofré, Galofré.

Joan Canudas

Mallofré

Aquest cognom veig que respon a una masia de Mediona, actualment força activa ja que es dedica a l'apicultura. És de suposar que el nom d'aquesta masia es perd en l'antigor i que, a pesar que en diguin Can Mallofré, en realitat el nom no li ve de cap persona sinó d'algun tret del terreny. Fins és possible que hagin viciat la denominació original de la casa per "Can Mallofré", quan el seu nom original potser era Mallofré a seques. L'article Can vol dir casa de'n, seguit del nom personal, el propietari de la masia. Sentada aquesta premisa, és a dir, que originàriament es tractava d'un topònim, cal parlar d'un possible Mallol, un petit megàlit anterior a la masia. Els "mallols" són pedres clavades a terra, lleugerament inclinades, que emulen el genital masculí. Eren i tal volta encara siguin pedres de la fertilitat, una veritable obsessió per a l'home primitiu. Per això ens han arribat tants topònims amb el nom de Mallol i Mallols. I, pel que fa a Mallofré, aquest seria un compost, tal volta únic, de Mallol. La segona arrel -fre vindria de frec, fregar... i estaria present en un dels noms antics de la serpent: freixa, arbre que té l'escorça com la pell d'una serp, escamosa i del mateix color negrós i rodona, com  a arbre que és. Per a més explicacions remeto a l'indret amb misteri del primer grup, on figura Freixinet, poble del Solsonès, que vol dir  "santuari (net) de la serp (freixi,que frega i xiscla)", com ho demostra una foto de la megalítica i horrible serpent de Freixinet, avui desapareguda pel que sembla, la qual abona d'escreix la teoria de la susdita interpretació.

Per tant, Mallofré voldrà dir "mallol en què es fregava el genital femení, segurament, per a obtenir la fertilitat desitjada". Mallofré és un topònim, després una masia i finalment un cognom de les persones que en procedeixen. Podria ser que a la vora de Can Mallofré encara existís el dit "mallofré", ja que els antics els respectaven,sabedors del seu caràcter sagrat i del seu influx benefactor per a l'entorn.

Val a dir que mallol és sinónim de cep jove i mallola de vinya, però això és degut a que els ceps es planten amb petits sarment inclinats i arrenglerats, mai drets, com es feia amb les lloses dels mallols. I mallola és la forma d'anomenar la vinya acabada de plantar. El nom de mallola per la seva forma geomètrica va donar nom a "malla" i no pas al revés, la malla a la vinya. No estic segur d'haver encertat el nom de Mallofré al 100%, però hi ha un fet ortogràfic que l'abona. No s'escriu mai Mallofrer, amb r final, com seria d'esperar, sinó que es diu Mallofré, que és com ha de ser si -fré vol dir fregar, frec. No cal dir que la l final de Mallol va ser eliminada en benefici de la fonética: Mallol-fré. També al darrer Indret amb misteri es pot veure una bona referència del que era antigament un mallol, amb una bona foto del Mallol de Santes Creus de Bordell. 

M'agradaria saber el signficat de Berenguer i de Munné.

Ivan Claverie

Munné

El de Berenguer no el sé pas. Es tracta d'un nom molt comú que sembla que ja s'hauria de saber, però en dubto. Tal volta sigui d'origen hebreu i, en últim terme, iber. Ja sabem que es troba als inicis de la Catalunya medieval, però llavors el noms ja eren molt antics i no hem de ser tan ingenus com per creure que llavors van esclatar per generació espontània tots els noms catalans, tant en la toponímia com en l'antroponímia. El més assenyat és pensar que ja procedien del món anterior a l'Imperi Romà, és a dir, del poble iber, que era com dir el poble català de tota la vida, el qual mai es va deixar assimilar per l'Imperi, si bé hi confluïen dues races: els celtes i els ibers/hebreus, com a la Celtibèria. També els bascs, naturalment.

En canvi, Munné és molt fàcil d'escatir. Prové de Montner, que vol dir mont negre. El mot ner és arcaic i significava negre, com s'encarrega de dir-nos-ho la toponímia a través dels seus mots fossilitzats. Tenim el riu Nere de la Val d'Aran, que vol dir riu Negre i tenim al Solsonès, a l'inversa, el riu Negre, que passa sota el pont de Solsona i pel poble de Riner, al qual va donar nom: Ri-ner,riu negre. El xocant és que a tocar de l'aiguabarreig del riu Negre amb el Cardener, poc després de passar per Riner i ja en el terme de Clariana de Cardener, hi tenim la serra de Monner, a l'esquerra del Cardener, i a la mateixa contrada la casa de pagès o masia de Monné, que és com dir Mont-ner, mont negre. El cognom Munné que em dius, un xic transformat, ha de venir segurament d'aital masia. També podria provenir del poble de Montner del Rosselló, aquest plenament conservat i ben escrit, a la Catalunya del Nord. Així com existeix Montblanc, no hi ha motiu per no pensar que també existeix Montner, Montnegre. Estic per creure que una gran part de cognoms catalans provenen del Solsonès, degut a que en aquesta comarca és on hi havia més masies per km quadrat, com encara avui, i a que les masies amb les seves nombroses fillades van escampar els cognoms-topònims generació rera generació arreu de Catalunya. Convençut, senyor Claverie? Aquest cognom, derivat del meu, Clavé, també existeix tal qual al Rosselló, com es constata en les làpides que els francesos van erigir unànimament en cadascun dels seus pobles als seus soldats caiguts en la Primera Guerra Mundial, tal com intentaré mostrar-ho en una foto, si és que la trobo. Munné és tal com es pronuncia i Montner és tal com s'escriuria correctament, però llavors el pronunciaríem malament. Ja està bé Munné.

La serra de Monner, a Clariana de Cardener:

https://maps.google.es/maps?hl=ca&tab=wl&output=classic&dg=brw

Sobre els Claveria, un llibre recent:

http://sopesdesapos.blogspot.com.es/

M¡agradaria saber l'orígen i significat dels següents cognoms:
CULLELL
SURROCA

Anónimo dijo...

Benvolguda Carme: No puc respondre de tots els cognoms possibles ni molt menys, només d'alguns relatius a masies, que són en certa manera els més catalans. CULLELL ve d'una masia que hi ha a la Vall de Lord, concretament al poble de Montcalp, més amunt de Sisquer, situada en un petit coll, d'aquí Collell, petit coll. HI ha una capella a santa Margarida i s'hi celebra missa aquest dia i s'hi reparteix el pa beneït a la gent.
SURROCA vol dir evidentment sobre, damunt (su-) la roca. Sembla venir del Penedès. És un poble, si bé també podia ser una masia.
Cordialment,
Jaume

27 de agosto de 2008, 14:38

Anónimo dijo...

hola voldria saber el significat d'aquest cognoms:


Mascaró

  El cognom Mascaró és fàcil de saber què vol dir. A la ciutat de Solsona, al nord, en el Vinyet i a la part superior del Camping del Solsonès, hi ha una roca que va donar nom a l'antiga masia de Mascaró, ara convertida en Alberg Mascaró. Mascaró ve de màscara, posar-se una màscara, com feien els grecs al teatre. Doncs, bé,la roca que dic vista des de lluny sembla una cara humana en forma de màscara i setá a la punta d'un tossal, de la mateixa manera que el mascaró dels vaixells anava a la punta davantera del vaixell. Allò era el mascaró, de màscara.Una cara posada al capdavall d'una biga o dún vaixell era i és un mascaró. El cognom Mascaró ve d'quest masia del Solsonès, avui alberg, la qual prengué el nom de la susdita Roca que era el Mascaró primitiu, origen de la masia i de tots els masians que van sortir d'aquella masia, algun dels quals deuria fudnar la marca del conyac Mascaró.

31 de octubre de 2008, 14:28

Mònica dijo...

bones! m'agradaria saber l'origen del cognom Huguet.
gracies =)

Marta dijo...

M'agradaria saber l'origen etimològic del cognom feliu.

Moltes gracies!

13 de noviembre de 2008, 12:23

L'origen del cognom Feliu és por trobar segurament en més d'un lloc. Es tracta d'un nom personal. Qualsevol persona que dugués aquest nom de pila el podia convertir en cognom. En castellà és Fèlix. Recordem el famós bisbe d'Urgell,Feliu, que va ser titllat d'heretge a l'alta edat mitjana. Ara bé, cal cercar un mas que dugui aqeust nom, i jo li'n puc dir un de molt important Es tracta de Can Feliu de Navès (Solsonès). Una gran pairalia que duen aquest cognom tots els seus descendents. Per tant, és probable que si pugués retrocedir en el seu arbre genealògic arribés a acostar-se cada cop més al Solsonès fins a arribar al mateix portal de casa de pagès sosdita.

15 de noviembre de 2008, 6:51

El cognom Huguet no ve probablement d'Hug, com a diminutiu, com es podria pensar, perquè em sembla que és molt poc freqüent trobar diminutius de noms personals en els cognoms: Jaumet, Joanet, Ramonet (existeix), Tonet... Al Solsonès hi ha una gran masia, Auguets de Madrona, que abans se'n deia Albets, originàriament, degut a unes roques blanquetes, els Albets, d'alb. Però n'hi ha que en diuen Huguets, com Huguet, però en plural. Al Solsonès per altra part hi ha en total tres masies que es diuen Albets: en els pobles de Madrona, La Llena i Lloverola. Bé, sembla clar que Huguet podria venir d'Albet, blanquet, i que per corrupció del cognom o trasnformació hagués passat a Auguet i finalment Huguet. HUGUET = blanquet. És un bon cognom, semblant a Rosset, el mateix Blanquet, i altres. De la mateix arrel que l'arbre àlber, dit popularment aube, per les seves fulles i escorça blanques. també val el mot en desús albà, els nadons que morien essent molt petits, acabats de batejar, abans de l'any, com qui diu amb la blancor del vestit del bateig. Popularment coneguts per "aubans".

16 de noviembre de 2008, 13:32

24 de diciembre de 2008, 5:31

Benvolguda Pili: El cognom Castellà hauria de ser, crec, Castellar, però no hi fa res. Paradoxalment és un dels cognoms més catalans possibles, ja que no significa pas castellano, sinó que es refereix a uns poblats existents ja abans dels romans a Catalunya, dels quals molts han arribat als nostres dies: Castellar de Nuc, mai N'Hug, Castellar de la Ribera, Castellar del Riu..., de Tost. Fa pocs anys es van aplegar gent de tots els pobles Castellar de Catalunya, i eren uns 15, i van organitzar una caminada popular pel Solsonès. Eren poblats allunyats de la metròpoli, de la capital de cada comarca, com uns recintes fortificats que permetien explotar les terres o pastures més apartades. Si n'han arribat 15 als nostres dies, vol dir que n'hi havia dotzenes. N'hi ha un d'enrunat a Biosca, un altre a Pons, mai Ponts. Vagi's a saber de quin ve el seu cognom. El nom no ve del llatí, perquè el català ja es parlava ací molt abans dels romans i, a més, en llatí, no existeix el mot castell. En tot cas castrum, però els cognoms acabats en -ell, ella, ells, elles, per no dir pubill, jull, ull, cetrill, coll... són tan típics del català que per aquest sufixe sol ja n'hi hauria prou perquè els filòlegs admetessin que el català ja és anterior a qualsevol temps conegut de la història. Què vol dir castell, l'arrel mes pregona de castellà? Doncs, viure separat, encastellat, envoltat, al centre... És el que va passr amb Castella, que no vol dir pas terra de castells, sinó una porció central del territori en el qual es parlava el català antic, que va començar a diferenciar-se i a isolar-se de la resta perifèrica on encara avui perviu en gran part l'antic idioma peninsular, l'espanyol antic (català-valencià-balear, galaico-portuguès). Mentre que ara segueix avançant imparable l'aspanyol modern, que és el castellà. Hi ha una familia Castellà a Sanaüja.

30 de diciembre de 2008, 13:45

Em podria dir quin significat té el cognom Masdemont?,em penso que n'hi han molt pocs.
Moltes gràcies!

Masdemont

10 de febrero de 2009, 7:57

Hola, voldria saber el significat dels cognoms
marimon
coral
colet
sospito que provenen del francés o del hebreu.
moltes gràcies per tot.
M'ha agradat molt això de que el català ja existia abans del llatí. Era una cosa que sempre havia sospitat. Sobretot després de viure tres anys a Itàlia i veure les enormes similituds.

1 de marzo de 2009, 13:18

Hola Núria: Malauradament no tinc idea del que poden significar aquests tres cognoms: Marimon, Coral i Colet. Sospito que Marimon és efectivament hebreu, a semblança d'Arimon, de l'hebreu ari (lleó) = mont-lleó, que és un topònim que es repeteix en alguns llocs i vol dir "muntanya del mig de la vall", envoltada de muntanyes, com el lleó és un cap envoltat d'una frondosa cavellera circular. Marimon em sembla que és un nom sagrat: Muntanya de Mari,Maria? O un déu? Coral indica sens dubte quelcom circular, però què en el cas d'aquest topònim? Els corals del Pacìfic o de l'Indic són circulars, és clar. I Colet sembla que també és un nom sagrat. Com que probablement és francès el primer que procediria fóra localitzar-ne l'indret, que pot ser molt petit i local. Em plau que li agradi la teoria que el català no ve del llatí. Els catalans en temps anteriors als romans van emigrar en grans fornades cap a Itàlia i quan els romans van envair la península, eren en bona part els descendents d'aquells, i per això es van entendre sense problemes, llavors molt millor que ara. Els romans eren catalans, ja,ja,ja... i per això ara s'ha descobert que els italians i els catalans tenim la mateixa sang. Gràcies, doncs, per la seva opinió.

2 de marzo de 2009, 14:24

no sé on ni quan vaig saber que QUER, apart de ser un cognom, volia dir roca. El podem trobar a Querapls,...
Fa uns anys vaig viatjar a Jordània, i em vaig quedar molt parada visitant els Karaks o Queraks, les fortaleses. Eren el mateix nom.
Amb Núria passa el mateix? és vasc i vol dir vall entre muntanyes, o es àrab i vol dir llum? o és hebreu?

2 de marzo de 2009, 16:11

no sé on ni quan vaig saber que QUER, apart de ser un cognom, volia dir roca. El podem trobar a Querapls,...
Fa uns anys vaig viatjar a Jordània, i em vaig quedar molt parada visitant els Karaks o Queraks, les fortaleses. Eren el mateix nom.
Amb Núria passa el mateix? és vasc i vol dir vall entre muntanyes, o es àrab i vol dir llum? o és hebreu?

2 de marzo de 2009, 16:12

Quer

3 de marzo de 2009, 7:35

 Parera és tant com dir Perera, i aquesta com dir "pedrera", de l'antic nom "Pera", que volia dir pedra. Per això, diem que el nom de Pere vol dir "pedra", de "pera". Jesús  li va dir: Tu ets Pere i damunt aquesta "pera" edificaré la meva església. El nom de la fruita pera es diu així per la semblança d'aquesta fruita amb un roc, o sigui, amb una pedra. com aquelles destrals de l'edat de pedra, tan polimentades. 

 Em pot dir l'etimologia del nom Grau? Tinc entès que vé del germànic Garoiald, però no en sé el seu significat.
Gràcies
Maria

1 de noviembre de 2009, 1:40

Grau

Sobre el nom Gavaldà no en sé res, no sé si respon a cap topònim. Si no, malament el podria interpretar. No passa el mateix amb GUITART. Es tracta d'una gran pairalia de Cardona, a uns dos kms.de la Ciutat Ducal per la carretera que va a Solsona. També hi ha la Font de Guitart, indicada a la carretera. Tots els Guitart tenen ´la soca en aquesta casa pairal tan antiga.
Pel que fa a l'etimologia, el topònim que va donar nom a la casa de pagès, es refereix a un gran i llarg serrat que té forma de peix o de cetaci, amb el cap voluminós llepant el Cardener i la llarga cua de gairebé dos kms. Es un fet incontrovertible que hi ha molts serrats en forma de peix, començant pel de MOntjuïc a Barcelona, que apar un gran cetaci que s'abeura al mar. Vist de perfil se'l pot veure encara sovint al programa del temps en una fotografai del port. A pesar del temps transcorregut i de les agresions rebudes per l'expansió de la gran ciutat, encara manté la seva forma de cetaci. MOnt-juïc ja significa mont del peix, no l'aberració de mons judaicus, doncs, heu de saber que hi un altre Mntjuïc prop de CArdona, a Matamargó, i un altre a Altès, prop del Segre. I un altre a França, a la regió de Var, que dóna nom a un "vin chaude" de la contrada. En fi, massa mons judaicus..., no us sembla?
A l'entorn de Cardona hi ha altres serrats pisciformes. Foren cosntruïts pels atlants en honor del seu déu Posidon, el déu dels rius i dels mars. Sí, tota la nostra geografia és artificial, muntanyes, rius i esplanades. Ho dic i demostro en els meus llibres, que ningú es vol creure, ai, què ignorants i tards de cor per a comprendre la importància d'aquest fet. GUITART HAURIA DE SER GUITAR, SENSE LA T. és una romanalla de l'hebreu o arameu, parlat aquí antigament, i voldria indicar algun sinónim de cetaci, peix, o daga, ganivet, etc doncs els ganivets, dagues, vénen de l'hebreu dac, que vol dir peix. Es una R final que es pronunciava molt forta, i d'aquí la confusió. Per això es diu Er o Err del poble de la Cerdanya francesa, i caldria dir PONT DE SUER, i no SUERT, DE SU (SOBRE, DAMUNT) I DE ER (RIU), sobre el riu Noguera Ribagorçana, i equivalent als Sòria i Súria.
Cordialment,

Masia enrunAda de Can Guixà al Bruc.

GUIXÀ

Benvolgut senyor Adrià Guixà:

No em pensava pas que esbrinar l'origen del seu cognom GUIXÀ, que no havia sentit ni llegit mai, em resultés tan fàcil. Veig per altra part que és un cognom molt estès.

La meva especialitat, si es pot dir així, són els cognoms originaris de masies. Cal tenir present que els llocs o indrets  batejats per la gent, van donar nom a les masies i aquestes finalment a les persones de la masia, no pas al revés, llevat de casos com Cal Mingo, Cal Teixidor, can Cerdà, cal Joan, Cal Fuster.... en què ja es veu clar que es tracta de noms personals. En general, si porten cal o can al davant són noms personals. Si es tracta de primitius topònims no el porten, són com els pobles, porten article el, la les, els, les... o sense article. Bé, en el seu cas la masia en qüestió sembla portar Can, o suigui, Can Guixà, però ha estat per contaminació, ja que en realitat era un indret dit Guixà o Guixar.

Amb la indicació que em dóna que vostè és originari de Castellolí, no hi ha dubte que el seu cognom procedeix de la masia o pairalia de Can Guixà, però de la població del Bruc (Anoia). Vaig posar a Internet: "masia Guixà" i em va sortir a l'acte una masia dita Can Guixà del Bruc, molt a prop de Castellolí, la qual com podrà comprovar per l'enllaç adjunt està en runes, però ens podem adonar de la gran importància que deuria tenir aquest mas a jutjar per les runes que en resten, els corrals, etc. El lloc era i és idíl·lic, a tocar de la muntanya sagrada de Catalunya, damunt mateix del túnel del Bruc, amb vistes a la mar Mediterrània i a les muntanyes del Pirineu o Pre-Pirineu. Pel que posa la web, la masia ja fa molts anys que es va deshabitar. Jo m'imagino, tanmateix, que en van sortir dotzenes de cabalers que van escampar el cognom Guixà per tot Catalunya, també per Espanya ( a Vigo hi ha una avinguda amb aquest nom) i crec que també a Amèrica. En la centúria del 700 Catalunya va realitzar una tasca civilitzadora encara poc coneguda. Els jovent de les masies van emigrar per tot Espanya a fer-se rics, però no com a simples treballadors, sinó com a civilitzadors: ensenyaven a pescar, a conrear la vinya, molts oficis, van posar botigues de queviures als pobles, que la gent en deia La Catalana i que fins fa pocs anys encara n'hi havia en diverses poblacions castellanes. No ho feien per civilitzar pròpiament, sinó per guanyar-se la vida amb les seves habilitats i capacitats en aquells moments superiores a la gent de la resta del territori espanyol. D'aquí ve que hi hagin molts cognoms catalans en les regions espanyoles. Això ho he tret d'un historiador català dit Antoni Ferret i ho ressalto perquè em fa la impressió que això deuria passar molt de ple amb aquesta masia.  Costa de creure que tots els Guixà hagin sortit d'aquesta masia del Bruc, però pel que fa al seu, segur que sí, atès que prové de Castellolí. Sobre el significat etimològic de Guixà/Guixar no cal dubtar-ne pas,  ja que al mapa de Google i fotos aèries hi surt a tocar de la masia un indret conegut pe Roques Blanques. Es tracta lògicament d'un jaciment del mineral dit guix. És un guixar, en aquest cas una reserva de guix per si algun dia hagués de ser explotat. A la Vall de Lord del Solsonès tenim el poble de Guixers, dit així, perquè té una muntanya de guix molt bo, que actualment està sent explotat per l’na empresa alemanya KNAUF, que dóna feina a força gent. Fan peces de guix, com envans per fer cases prefabricades i contínuament  hi van trailers que se les emporten cap a Portugal i Alemanya. Guixar, crec que com Guixer, voldrà dir jaciment de guix. El jaciment de Can Guixar està intacte i sembla com dipositat allí expressament en un clot que faria d'envàs o magatzem, que difícilment s'explotarà mai per trobar-se tan a prop de Montserrat.

Rué

Primera versió: el Mas de Roer

El cognom Rué s'ha d'entendre que feia Roer en el seu original i per aquí ja trobem algun mas o algun topònim que se'n diuen. Concretament a les Garrigues, molt a prop de Llardecans, un al sud-est i l'altre al nord-est d'aquesta població. També hi ha un pla de Roer al Delte d'Ebre o a prop. En total, crec que es pot dir que és un topònim que ha esdevingut cognom a través d'algun mas de Roer, i que el seu significat apar clar: indret de pastura per als ramats, com prat, però no de muntanya sinó més aviat de llocs més secaners on el bestiar encara pot trobar algunes herbes per "rosegar". Ara bé, a la Vall d'Aran existeix Bosc de era Roèra, segurament amb el mateix significat, només que en femení. El castellà "roer", verb que vol dir rosegar, de difícil conjugació per cert, ens ho diu ben clar amb el mateix mot literal, que en vostè ha fet "Rué". Per tant, nom gloriós de masia que es remunta als temps més antics de Catalunya. Nom que indica que tindrà vostè una bona dentadura i m'agradaria, no pas per mi, no equivocar-me.  

Segona versió: Ca l'Arreuer

Potser la primera explicació no és gaire convincent ni gaire certa. Podria ser que Rué signifiqúés arreuer, el qui feia arreus per llaurar. És evident que aquest ofici deuria existir ja que l'arreu era un estri molt utilitzat en el món rural d'abans. A tocar del Solsonès, en el poble de Castellnou de Bassella, hi ha una masia dita Ca l'Arreuer, que ara és un munt de runes. Es troba a uns 100 m del trencant de Madrona, que surt de la carretera que va a Andorra. Filològicament no hi ha cap problema perquè Rué vingui d'arreuer. La A inicial cau per afèresi, fenomen molt freqüent: Reuer. La e del triftong desapareix amb una certa facilitat per quedar: Ruer, i la R final lògicament es muda: Rué. Crec sinceramenrte que aquest deu ésser el significat del cognom Rué, arreuer, l'ofici de fer arreus. Aquest instrument al seu temps va representar una revolució per la humanitat, castigada per Déu a conrear la terra amb pena i suors. Després la mateixa arreu va evolucionar en diferents formes, però és la màxima candidata d'haver estat als seus inicis la figura escollida per a representar la grafia de la lletra R, r. Sobretot pel que fa a la lletra minúscula: r. Ja és sabut que cada lletra de l'abecedari és un dibuix molt estilitzat d'un objecte, el nom del qual començava pel fonema de la lletra a representar. Per exemple, la F volia ser una font amb tota evidència, essent el raig el traç superior i el de sota la canal. Però, no us penseu que se sàpigui la figura de totes les lletres, no. Què va!No sigueu tan confiats en la ciència. Tot està per fer, menys la R, r, que acabem de descobrir gràcies a la pregunta del senyor Rué. Poques més. I tampoc no interessa masa descobrir-ho perquè la conclusió seria que l'origen de l'abecedari s'explica pel català o, si més no, per les llengües occidentals, la qual cosa xoca frontalment amb l'establiment oficial, inamobible, enrocat i endarrerit en les seves trinxeres dels s. XIX i XX. Vegeu en aquesta web la secció Origen del català. I també aquesta pionera catalana, filòloga de veritat, Carme Jiménez Huertas, tan repudiada per dir una veritat com una casa i que no cal ser gaire docte per estar-hi totalment d'acord:

http://timefortruth.es/2013/10/10/no-venimos-del-latin-carme-jimenez-huertas/

http://www.celtiberia.net/articulo.asp?id=1040

El català com totes les llengües és antiquíssim, i pretendre que només té 1000 anys o poc més és una afirmació molt temerària i molt ingènua. Siguem humils, i diguem que no sabem quan va néixer,com tantes altres coses que desconeixem i d'una manera particular pel que fa als orígens de qualsevol cosa mínimament antiga. He dit. I perdoneu, però és tant trist veure que la gent no es desperta i que s'estimen més viure enganyats.

 CEJUDO

Hola voldria saber d'on ver el cognom Cejudo

11 de febrero de 2015, 13:08

ORIOLA

Ramon dijo...

Hola Jaume, m'agradaría saber sobre el cognom Oriola i Cristòful.

Hi ha la masía Oriola al Odèn i casualment la meva revesàvia va néixer allá, i se que la Cerdanya hi ha una part de la Masella de les mes importants que es diu Coma Oriola.

Havíam si tu que ets del Solsonès en saps alguna cosa, gràcies.

Hola, Ramon, el cognom Oriola no té problema. Com dius, es d'Odèn, a l'alt Solsonès. Es un indret encisador, molt bucòlic, amb una casa preciosa a l'estil de les cases de la contrada. Uns petits camps a la vora i una gran penya que li dóna protecció. Lloc assoleiat i amb aigua que neix allí mateix, en un clotadeta que donaria gust de viure-hi tota l'eternitat. Doncs, bé, a prop d'Oriola hi ha un forat molt xocant, fet a la pedra i a la vora del camí que puja cap a trobar la carretera de Cambrils. Aquest forat és ample, de l'alçada una persona i és com un petit túnel de tres o quatre metres o menys.I té la particularitat de ser molt arrodonit i afinat, sobretot a l'entrada i a la sortida. Jo diria que és artificial,però faltaria saber quina funció podia tenir, si és que servia per alguna cosa o no. La gent va batejar aquest incident de la natura, artificial o no, amb el nom d'Oriola perquè els recordava una cosa de la vida quotidiana, tal volta la canaleta de la corriola, tal volta el passador del guarniment dels muls per on passava la corda. D'aquell estri que era metàl·lic se'n deuria dir la "oriola", una paraula d'un objecte ja desapareguts, propi de temps molt enreculats. Sens dubte, el teu cognom és originari d'aquesta casa de pagès d'Odèn, tan bonica com antiga, tan humil i tan encantadora. El forat va donar nom a la casa i la casa al cognom, mai al revés, com passa amb la pràctica totalitat de les masies. Per tant, quan un arriba a una masia, seguint l'arbre genealògic, i el seu cognom coincideix amb el de la masia, llavors ja no cal esbrinar més lluny. Allí hi ha l'arrel i la soca de l'arbre genealògic. Oriola vol dir passador fi, metal·lic pel qual es desllissa la corda de menar l'animal, el cavall, o la corda de fer pujar l'aigua del pou o altres funcions semblants. Oriola no vol dir pas cosa xica, sinó llarga. El sufix -ola significa llargària, com en fumarola, corriola, esquirol, per la cua llarga, rierol, corriol, l'estola del mossèn i mil altres de la llengua catalana. L'arrel Ori- d'Oriola sembla ser la mateixa que trobem en "Ori-fici", o sigui, forat. Ets un "forat", bé vaja! Però un forat tot especial i molt útil. No he trobat la foto d'aquesta "oriola" de la casa Oriola d'Odèn.La tinc, però tampoc tinc escàner. Algun dia la posaré al meu blog
www.indretsambmisteri.es

15 de febrero de 2015, 13:35

Benvolgut Davit:

Intentaré dir alguna cosa sobre aquests cognoms, a la meva manera, o sigui, mirant la relació que puguin tenir amb la nostra toponímia.

Vilavella

Vilavella és el contrari de Vilanova, un topònim que es dóna unes 16 o 18 vegades a Catalunya en poblacions més o menys importants. Si en realitat Vilavella hagués estat Vilabella, vila formosa, tampoc fóra de fiar. Tenim propensió a quedar-nos amb la part bonica, com és el cas de la important població de Vilabella (Alt Camp), que bé hauria pogut ser en realitat Vilavella, com passa amb Castellbell i Vilar. No seria Castelllvell? Hi ha una masia Vilabella a la Ribagorça, que potser s’hauria d’escriure Vilavella, molt a prop del sorprenent poble de la Torre de Tamúrcia, toponímicament parlant, i d’Alsamora (total, la Móra) al Congost de Mont-rebei. I sobretot cal ressenyar Vila Vella a l’Osona a tocar del rierol de Vila Vella i prop del poble de Sant Quirze de Besora. Depenent dels lligams que tingui el qui porti el cognom Vilavella amb les contrades amunt esmentades, podrà deduir l’origen del cognom. El significat de Vilavella serà que a l’indret hi hauria pogut haver una vila, o sigui, una petita població desapareguda, tal volta per una circumstància bèl·lica o l’abandó per passar a edificar-la de nou en un altre lloc més adient. De passada, no estarà de més dir que “vell” vol dir “caigut”, “penjat”. L’epidermis i els músculs del cos van cedint. El rostre i la pella s’arruga, sobretot a sota la barba. I també cauen els testicles, què hi farem? Sort que els vells no van despullats. D’aquí també el significat de “vel”, un teixit que cau i cobreix la cara, o bé, un taüt mortuori. Tant és dir “vell” com “vel”, etimològicament. La vellesa és pura decadència, però la mort i la vellesa decadents no són naturals. És quelcom afegit com a càstig a la naturalesa humana. Per a entendre això cal una visió molt lúcida de la Bíblia, que diu que els antics patriarques de la humanitat vivien centenars d’anys, i amb tot vigor. Déu va dir a Adam i Eva: Per haver pecat, morireu. I sant Pau: el darrer enemic destruït serà la mort. I escric això el dia de Pasqua, quan es commemora la resurrecció de Crist, que va ser un fet real, tal com es desprèn dels darrers estudis sobre el Sant Llençol de Torí, que enguany es pot veure exposat a Torí, cosa que no passava des de 2010. I una experiència: quan somniem en els éssers estimats ja difunts i que van morir de vells, els veiem corrent i movent-se com si fossin joves, a pesar de tenir la mateixa fesomia de persones ancianes.

Grabulosa

Només pot venir de grèvol, arbust propi de zones humides de muntanya. I no ho dic jo. Les vocals àtones: e, o de grèvol van fer Grabulosa. El topònim Grevolosa voldrà significar un indret on creix aquest arbust tan interessant i que ja fa anys que està protegit per llei, sobretot a la Val d’Aran, ja que és l’hàbitat indispensable per al gall fer, el qual s’alimenta de les baies vermelles d’aquest arbret. Com a masia trobem Grevolosa a Òdena i també prop del pantà de Susqueda, al costat mateix del Bosc de Grevolosa per acabar de reblar el clau. D’una munió de grèvols també s’ha originat el topònim Grevolar, igualment present a la nostra terra.

Tulsà

Estrany cognom, completament inèdit per a mi. El fet de tenir tres consonants podria delatar el seu origen jueu, ja que l’hebreu es caracteritza pel fet que tots els noms i verbs provenen d’una arrel triliteral, o sigui, de tres consonants: TLS. Tal volta sigui una deformació de Tolosa, un error de lectura que s’hauria perpetuat en Tolsà, cosa molt comprensible quan fins fa molt poc tots els documents han estat cal·ligràfics.  Tolosa és un topònim superinteressant encara no desxifrat per ningú. Abraça des de la populosa Tortosa del Llenguadoc i la Tolosa basca fins incomptables indrets insignificants de la geografia catalana, que són els que n’amaguen el significat real per ser llocs encara verges. Citaré la gran casa de pagès de Tolosa del poble de Tentellatge, municipi de Navès al Solsonès. Ningú al món no sap, ni cap francès, què vol dir aquest nom també triliteral: TLS.

Fontfreda

No cal dir el freqüent que és aquest nom en la geografia, però no pas com a topònim pròpiament dit, sinó com a hidrònim, nom d’aigua. Caldria trobar alguna masia que es digui o s’hagi anomenat Fontfreda i sorprenentment no resulta fàcil. Segur que hi ha alguna masia que se’n diu i amb més seguretat algun poble petit, ni que sigui al Rosselló o Catalunya Nord, on hi ha tantíssimes fonts per bé que la fama li vingui de les seves moltes fonts termals, especialment al Conflent.