Indrets amb misteri (Planeta Terra)

Possible foto autèntica de l'entrada del Pol Nord.

 L'Àrtic: el Pol Nord no existeix 

Ni que sigui per una vegada, ens sortirem del nostre petit radi d'acció i ens n'anirem ben lluny, al Pol Nord, on ens espera el més gran dels misteris. Segurament que en català no existeix cap més pàgina sobre aquest tema tan trascendental.

De totes les coses que ens estan ocultant, aquesta és sens dubte la més grossa. Senyors, el Pol Nord no existeix! I una altra cosa: la Terra és buida i està habitada al seu interior per un altre món amb homes, animals, plantes, mars, rius i continents com al defora. Ja ho veié Jules Verne en Viatge al centre de la Terra. Fa anys que als pobres alumnes els ensenyen que el nucli de la Terra consta de ferro, níquel, granet i que és dur i massís com una bola d’acer. No n’hi ha cap evidència, només és una suposició científica, perquè ningú no ha baixat a 6000 km de fondària. Només els russos han perforat la Terra fins a 12 miserables km a la península de Kola i ja se’n van cansar. Si la Terra fos tan compacta, estaríem sotmesos a una gravetat tan terrible que fórem nans de 2 cm d’alçada. La Terra en giravoltar tan fort, ja hauria enviat els oceans i la crosta terrestre a l’espai, si el seu nucli fos tan dens com ens volen fer creure. Hi ha l’exemple de la rentadora. Quan centrifuga es forma un espai buit a la part central. Doncs, igual la Terra, que en proporció gira molt més de pressa, a raó de 2000 km/h a l’altura de l’equador. En canvi, al Pol Nord teòric la Terra gira a la velocitat de les agulles del nostre rellotge i encara la meitat menys perquè l’esfera del nostre rellotge hauria de tenir lògicament 24 hores i no pas 12. Aquesta diferència abismal fa que la Terra sigui absolutament buida. Es creu que al centre de la Terra hi ha un sol que il·lumina aquell món, que no coneix la nit. És el nucli lluminós de l’antiga estrella que era la Terra. Doncs, bé, la gran entrada a aquest món interior es troba al Pol Nord geogràfic o terrestre, com també a l’Antàrtida. Quan un s’acosta al Pol Nord, no hi pot arribar per més que navegui perquè el rumb el porta cap a sota la Terra. Cal dir que al Pol Nord no hi ha gel, és líquid, a mar obert. Hi fa menys fred que a l’Àrtic. Com ja ens deien a l’escola, la Tierra està achatada por los polos. Això ja era una aproximació a la veritat. La Terra s’assembla a una taronja pelada per bé que no tan esfèrica perquè, encara que sembli mentida, no se sap la forma exacta de la Terra. Però, un cop pelada la taronja, apareixen els grills, justament com els meridians imaginaris que no convergeixen pas al Pol, sinó que es fiquen cap a sota a través d’un forat, com s’esdevé amb el grills d’una taronja. Els exploradors dels Pols no tenien manera de saber si havien assolit la punta de l’eix perquè sempre era de dia i no es veien els estels, i se’ls va adjudicar l’honor fiats de les seves paraules, que en el cas de Cook al final se li va retirar. Encara avui dia no es pot dir amb certesa que algú hagi estat mai al pol nord geogràfic. El pol magnètic és una altra cosa, possiblement la vorera de la gran concavitat que comunica amb l’interior de la Terra. Els avions que volen per l’Àrtic per escurçar distàncies esquiven passar pel Pol Nord, ja que es ficarien a sota Terra, cap ni un el sobrevola. Com sabem, la Terra té una inclinació de 23º respecte l’elíptica solar. Si la Terra fos massissa, d’acer, fàcilment es tornaria a posar dreta i, a més, el mateix eix es desplaçaria cap a una altra zona qualsevol del planeta, però, no, la zona polar sempre serà allà on és, no passarà mai a Dinamarca ni a França, per exemple, i això degut al forat que travessa de Nord a Sud. També la Lluna, Mart i totes els planetes mostren una concavitat als seus pols. Les misterioses aurores boreals, que Mart també les té, serien la resplendor del sol intern de la Terra. I com s’hi aguanta dreta la gent sota terra? Doncs, perquè el centre de gravetat és al mig de la crosta terrestre d’uns 1300 km. Ens atrau tant a nosaltres com a ells, com també l’aigua dels mars i oceans de tots dos costats. És la Terra Inversa. Es pot entrar pel Pol Nord i sortir per l’Antàrtida. Allí sí que les grans potències, pràcticament només els EEUU, no hi deixen arribar ningú per milionari que sigui, amb l’excusa enganyosa de preservar incontaminat aquell continent. Com es folrarien les agències fent viatges als Pols, però no, són impossibles! A l’Antàrtida hi ha grans extensions sense mica de neu, amb rius i llacs, i darrerament, amb el desglaç, hi apareixen enormes piràmides que es cuiden bé de no ensenyar. Haureu vist a Internet un anunci que diu: El Ártico se derrite. Firma que se declare santuario. Ho fan perquè un cop als estius pròxims hagin fos ja l’Àrtic amb el canvi climàtic provocat mitjançant les fumigades aèries, no hi pugui anar ningú fora d’ells mateixos, amb l’excusa de no contaminar. En fi, aquí a Solsona el jove Jaume Cots Molina, de gran esperit aventurer, volia anar al Pol Nord fa pocs anys, però li faltà finançament. Quan li vaig dir que en realitat el Pol Nord no existia, es va quedar momentàniament mut, sense entendre res, però la feina va fer que no seguíssim. Se’n recordarà. Sou lliures de creure-ho o no, però, si us hi fiqueu, ja no en podreu treure l’aigua clara. La NASA no dóna cap foto fiable del Pol Nord, que acabarien amb una polèmica que fa més de 100 anys que dura, i això ja ho diu tot. És sospitós. Les poques, estan retocades.  I per què ens ho amagarien? Els fenicis ja anaven i venien d’Amèrica, però no ho deien a ningú. Volien el comerç per a ells solets, i ara passaria el mateix amb la Terra Buida. Suposaria, a més, l’esfondrament de la cultura actual, un canvi de paradigma massa revolucionari. Ja Hitler va enviar una expedició al Tibet per trobar el món interior d’Agartha, i es creu que els nazis es van refugiar amb els seus submarins a l’Antàrtida, batejada com la Nova Suàbia. Per altra part, què buscaven amb tant d’afany els americans a les coves profundes de l’Afganistan? Doncs, a Bin Laden segur que no. Cercaven l’entrada al món interior d’Agartha i per això van muntar una guerra. Què complicats que són! Si voleu passar una bona vetllada, llegiu a Internet el llibre Viaje al interior de la Tierra del noruec Olaf Jansen. Després de 100 anys encara no està clar si és ficció o realitat.  

Indrets amb misteri (El Solsonès)

Les Set Alzineres de la Travaria

Un cercle màgic

Al Cap del Pla es trenca cap a Vilanova i es puja fins a la carena i, tot anant cap a la Serra, trobarem en una cruïlla unes grosses alzineres, altes i fermes talment unes gegantes de l’antigor. Són 7 i formen un cercle màgic, com ballant una sardana ancestral.  Fins fa poc hi havia una grossa llosa al mig a manera d’altar i és tradició que les bruixes hi realitzaven un ritual de sang. Al tractar-se de 7 alzineres i ser aquest el nombre sagrat de la Bíblia, perquè Déu féu el món en set dies, es considerava que les set alzineres eren una manifestació de Déu i que aquella rotllana era un cercle màgic que contenia una força divina.

El nombre 7

L’estampa de les Set Alzineres impressiona i més quan se sap que no les ha plantades mai ningú a propòsit, sinó que són un fenomen natural amb pintes de sobrenatural. Els antics, contemplant el cel estrellat, van veure que hi  havia moltes constel·lacions que tenien set estrelles, si més no, les dues més importants  i vistoses: el Carro Gros i Orió, però també les Plèiades, Cassiopeia,  la Creu del Sud i altres. El Carro Gros o Óssa Major és al nord i, a més de semblar un carro, va servir per dibuixar el nombre 7 perquè tenia set estrelles. Orió, al sud, és la constel·lació més bonica, formada també per un rectangle, però amb tres estels al mig en perfecta renglera. A la nit sembla que rodi com una gran Z i per això ella fou l’origen de la misteriosa esvàstica.  Els estels més llunyans d'Orió tenen, en canvi, més brillantor per tal d’enviar a la Terra en exclusiva una figura uniforme, d'igual intensitat, amb un missatge enigmàtic, que els antics van interpretar arreu del món com a signe de bon auguri amb l’esvàstica fins abans de Hitler. Per tant, els homes van veure que Déu tenia una preferència pel nombre 7 i que era com la seva signatura dalt del cel, per bé que mai ningú n’ha pogut esbrinar la raó matemàtica. Llavors vingueren els set dies de la Creació, amb l’antiquíssim dissabte català, que ja volia dir dia setè, de di-sabte, septè.  

Per altra part, les alzineres tenen una rara propensió a créixer en rotllana, com no passa amb cap més arbre, i si alguna vegada per casualitat o no,  reeixien a formar una rodona de set soques aleshores la gent  no les tallava perquè esdevenien sagrades. Creixien i es quedaven soles i d’aquí la sorpresa que causen al nouvingut les Set Alzineres de la Travaria, prop d’aquesta casa de pagès.

Les Alzineres del Cardenal

A la Mola de la Mare de Déu de Lord, l’indret més sagrat del Solsonès, no hi manca tampoc el cercle de les set alzineres, conegudes per les Alzineres del Cardenal perquè el cardenal Vidal i Barraquer, que fou bisbe de Solsona,  es va refugiar al santuari de Lord durant la guerra civil i tenia el costum d’anar a resar el breviari a l’interior d’aquelles alzineres. A la seva ombra s’hi estaria bé, però també sense que ell ho sabés, la seva pregària tal volta s’elevava amb més força cap al Cel.

Indrets amb misteri (El Solsonès)

　El Bosc del Duc (2-2)

L’amo de la nit

El duc és l’ocell rapinyaire nocturn més important que existeix. S’estén per tot Europa i Àsia i l’espècie no perilla, degut a que estar protegida per la llei. De nit tot ho veu i la seva oïda és tan fina que no es mou res que ell no ho sàpiga. Pot pesar uns quatre kg i la seva envergadura pot assolir els 1,7 m d’amplada, i vola tan silenciós que les seves preses no tenen possibilitat de fugir. No té pràcticament enemics i s’alimenta de conills i rates, però també de cadells de guineu, musteles, llebres, esquirols, peixos, insectes... Fins s’ha adaptat a viure prop dels nuclis urbans i fa els nius en penyes no molt escarpades, però de difícil accés degut a l’espessa vegetació. Crien de dos a quatre pollets cada any i són fidels a la parella per tota la vida i, si un es mor, no triguen a trobar un altre company. De nit, quan udolen, es poden sentir a dos o més km. Tanmateix, és un ocell tingut per enigmàtic pels mateixos pagesos i encara poc conegut.

El gran Duc de Riner

Per les seves característiques, no és estrany que el duc, conegut també pel gran duc, formés part en l’antigor d’aquells animals tinguts per déus, com la serpent en primer lloc, el brau i l’àliga, tots ells representats al nostre país en roques zoomòrfiques que ens passen desapercebudes, com ha estat el cas del gran Duc de Riner. A l’indret mateix de Riner, a tocar del riu, s’observa un munt de roques desballestades de grans proporcions, negroses com el riu. És el que resta del gran ídol, que conserva encara el cap força sencer, amb un ull a cada costat. El dretà fins i tot amb el cercle entorn de l’ull, tan típic de l’espècie. El van esculpir en vol, desplegant les seves ales, de les quals li resta la dreta amb tota la seva majestuositat, si ens arribem a veure-la a través de l’impenetrable bardissa. Allí al fons del riu els nostres avantpassats assistien bocabadats a les cerimònies en honor del Duc en plena nit, a la llum de la lluna, delerosos de contemplar fenòmens sobrenaturals.

Li sacrificaven conills damunt les roques que feien d’altar i li imploraven favors. La mitologia ens diu que el duc era l’animal que s’invocava per al coneixement de l’esdevenidor i per obtenir facultats paranormals, com la clarividència i la telepatia. Amb l’arribada del cristianisme, una vegada més, es procedí a destruir el gran ídol de Riner i a bastir enlloc seu una església cristiana romànica, substituïda segurament per l’actual església de Sant Martí de Riner. Li van tallar el gran coll i una ala, que va rodolar costa avall per complir així amb el mandat bíblic: No tindràs altres déus fora de Mi.

El bosc sagrat

Tot i saber prou bé que el Duc de Riner no menjava res per ser de pedra, se li va reservar un gran bosc sagrat, que és el que va donar nom a la casa del Bosc del Duc. No s’hi podia entrar ni tocar res, llevat potser dels bruixots o xamans que entraven en contacte amb l’esperit lligat al gran Duc perquè, no ens enganyem, allí hi havia quelcom més. Aquell bosc era per a ell sol, perquè no li faltessin conills ni ocells per caçar, i segur que al mateix temps hi hauria algun duc de veritat, que viuria com un rei.

Indrets amb misteri (El Solsonès)

El Bosc del Duc, de Riner, a l'actualitat.

 El Bosc del Duc (1-2)

La darrera família pagesa

Teresa Cinca Cantons, del Castell de Sant Climenç, es va casar amb Antoni Marbà, propietari del Bosc del Duc, una casa de pagès de Riner. Es portaven 20 anys i era abans de la guerra. Ella era la cinquena de set germanes i un germà, i la mare, que ja era viuda, va pensar que li calia aprofitar aquell pretendent, així hi hauria una boca menys per alimentar. Eren anys durs. En van néixer dos fills molt flacs que als pocs anys es van morir, no podien caminar. Al seu darrere vingueren dues filles precioses, la Pilar i la Dolors, els darrers infants que es criarien al Bosc del Duc. La casa queia tan apartada que havien d’anar a estudi a peu a la Gargallosa. De casa estant, feien un crit a les nenes de la casa veïna de Malric i totes es posaven en camí. Es trobaven a baix el riu Negre, que a voltes havien de travessar a peu descalç, ja que es treien les espardenyes per no fer-les malbé, que havien de durar molt. S’emportaven el dinar, que escalfaven en aquella casa que feia d’estudi, i a la tarda retornaven a casa pel mateix camí. Més tard ja anaven a estudi a Freixinet, però encara era més lluny. Als 11 anys els pares les van dur a un col·legi de monges de Manresa, però tot i ser tan espavilades, en aquells temps no perillava que anessin mai a la universitat. La Pilar, als 7 anys, ja anava a Solsona tota sola a cavall d’un ruquet a vendre els ous. El ramassador Cases els hi pagava i se’n tornava ribera avall. De vegades, quan li venia molta son, estacava el ruc i s’adormia damunt l’herba. Llavors els pares patien pel retard de la filla.

La Pilar a voltes pujava a l'altra casa veïna de Viladecans, on hi havia molta canalla i un mestre que a l’estiu els feia estudi. Era l’Uldaric Tripiana, un seminarista de Solsona. D’aquell encontre en va sorgir un amor adolescent irresistible. Encara que ell es va traslladar al seminari de Vic, ja no es podia oblidar de la Pilar i va plegar. Aquell noi era molt intel·ligent i amb els estudis que ja tenia, es va dedicar a l’ensenyança i al mateix temps hi va encaminar la seva promesa. Tots dos es van convertir en uns mestres molt eficients i prestigiosos, encara que actuaven de forma privada; però gràcies a ells molts estudiants van arribar a aprovar el Batxillerat, tan difícil en aquells temps. Un cop a Sabadell ja es van convertir en mestres titulars perquè no paraven mai d’estudiar. L’Uldaric va morir molt jove, però d’aquell amor en quedaven dues Pilar: l’esposa, que ja no es tornaria a casar, tot i ser tan jove, i una filla de 9 anys, també molt escarrabillada, que lògicament trobaria a faltar molt el seu pare perquè l’Uldaric estimava la seva filla amb bogeria. Pel que fa a la Dolors, ella va seguir els pares cap a Solsona, a ajudar la mare que obria una botiga de queviures al carrer de Sant Llorenç, mentre que el pare aniria i vindria cada dia del Bosc del Duc. A l’hivern omplia cistelles de llenegues d’aquella obaga tan frondosa de la finca i, a l’estiu, despenjava el volant i es llogava per segar a les comarques veïnes, com als temps més antics. Molt aviat aquella botiga la van traslladar a cal Sant Pare, on avui hi ha la Taverna Ollé. La Dolors, que no li mancaven pretendents, al final es va casar amb l’Enric Canyelles, un veterinari que solia posar a la Fonda Vilanova, i se n’anà amb ell cap a terres gironines, on ara viu, vídua també i sola en una masia, dedicada al que sempre li ha agradat tant, la vida de pagès, cuidant conills, cabrits, conreant alfals per alimentar-los i pendent dels seus dos fills i néts. Tant que li hauria agradat viure al Bosc del Duc! Però la mare se’l va vendre al Pinallet, per penedir-se’n l’endemà mateix. Prou va intentar recuperar-lo amb tota insistència, com sabia fer ella, fins a marejar-lo; però el Pinallet li deia de veritat o per excusa: Per mi ja us el tornaria a vendre, però la dona no ho vol. Al final, també es va vendre, però a una altra família.

Un altre dia haurem de veure de què ve aquest nom tan preciós del Bosc del Duc. Serà del Duc de Cardona... o serà d’una altra cosa?

Indrets amb misteri (El Solsonès)

El Toll de Llanera

El riu Negre

Fa poc temps que el nostre humil riu s’ha reviscolat. Ara el veiem passar lluent i clenxat com un nen per sota el pont de Solsona, i és que l’Ajuntament ha tingut la bona pensada d’arranjar la seva llera al pas per la Ciutat. Després que la depuradora del Vinyet li ha retornat netes les aigües del clavegueram, el riu Negre inicia ja la seva marxa ràpida i solitària vers el Cardener. Cal retornar-li també a aquest riu el bon nom i la dignitat. No és pas Negre per la brutícia que li llença la Ciutat, Solsona, com es pensa tothom, perquè llavors ho foren tots els rius, sinó que ho és per la seva pròpia naturalesa, com ho és el més fabulós dels afluents, l’altre riu Negre de l’Amazones o el riu Nere (Negre)  que hi ha a la Val d'Aran, a Vielha en concret. El seu color fosc arriba a la màxima intensitat a l’alçada de Riner, riu ner, negre. Serà que s’alimenta del ferro d’algunes roques? Serà el coure de les mines prehistòriques del seu curs, també a Riner, que encara n’hi ha? La idolatrada ciència encara no ens ha resolt el misteri del color estrany del nostre riu, talment un altre río Tinto (Huelva), i tan carregat de minerals guaridors que podria convertir-se en un balneari.

El toll

Poc abans d’arribar al Cardener, el riu Negre fa la seva gesta més sonada. Alenteix el pas i tot d’una el veiem esbalçar-se per una grossa codinera per convertir-se en una tolla ampla i profunda, com ella sola. És el Toll de Llanera. D’allí estant, com a través d’un canal, reprèn la lenta marxa cap al seu terme mortal sota el pont de Clariana, on es junyeix amb el Cardener. És un toll que fa respecte per la seva tonalitat fosca i ferrosa, i tanmateix fa esfereir acostar els peus a la cinglera. La veu popular diu que a aquest toll tan singular hi venien la gent de Llanera en temps de gran sequera a cercar aigua, però... sabien les hores de camí que hi havia d’allà fins aquí i les serres que els calia travessar?  En tostemps, la gent ha sentit la necessitat de trobar respostes al perquè de les coses, i els topònims no en són cap excepció, sinó molt al contrari. Són de les coses que més interessen i tanmateix les que més resten pendents d’una explicació certa al nostre país. No us refieu tant de l’anomenada dels savis perquè la veritat és que tot està per fer i el que han dit fins ara és més fosc que el riu Negre.

Llanera no és un nom exclusiu de Llanera del Arroyo, tal com el batejaren els militars, precisament perquè ja hi havia Llanera d’Astúries, de 13.000 h., i Llanera de Ranes, al país valencià, molt més importants. Aquí, al Toll de Llanera, s’hi realitzava una feina avui desapareguda, com era xollar la llana del bestiar i tot seguit mullar-la al riu per passar a estendre-la al llarg de la immensa codinera i esperar que s’anés assecant amb el sol. Per això d’aquest indret, que es repetia en altres zones, se’n deia una llanera. Per entendre els topònims cal afegir-hi sovint l’article, que antigament no existia. Llavors direm el Toll de la Llanera i tothom ho entendrà. El fet de no portar article demostra que es tracta d’un topònim molt antic i de significat ja desconegut. Cal respectar-lo. Aquest Toll de Llanera, tan sobtat com inesperat, poc abans del desguàs, ens interpel·la. Segurament es tractava d'un balneari de la prehistòria. La gent s'hi banyaven sense por ni escrúpols per les seves propietats altament curatives. No n'hauríem de dubtar, sinó experimentar-ho. Lluny de ser brut, és el riu més net del món perquè els metalls que conté de forma natural fan impossible la vida de qualsevol germen. I també cal deslligar-lo de la seva vinculació amb el poble de Llanera, avui agregat a Torà. Segur que allà també hi havia una llanera per assecar la llana dels ramats d'aquella contrada. Els que teniu temps i us agrada voltar per indrets poc transitats sou invitats a descobrir-la i a fer-nos-ho saber. Es tracta de descobrir-hi el toll i la codinera corresponents, com s'esdevé en el Toll de Llanera del riu Negre, el riu de ciutat de Solsona.

Portar llana al clatell

Expressió catalana com poques, es diu de qui es deixa enganyar fàcilment. Encara que avui ja no hi ha llana al Toll de Llanera, n’hi ha molta en el món. Per començar cerquem la felicitat en coses que no la porten. I què direm de l’ecologia? Ja està bé ser ecologistes, però amb mesura. Què en farem de tanta ferralla d’aquí a uns anys amb tants molins de vent i tantes plaques solars envellides? Ningú no les voldrà treure. Com pagarem el rebut de la llum i com serem competitius? A quin senyor servim amb tanta eco? Doncs, al gran capital! Ironies de la vida. És xocant, tant parlar del carboni dels cotxes, però mai dels avions! Pura manipulació. No fos cas que es destapés el tema dels núvols tòxics que ens els vessen per tot el món amb propòsits més que misteriosos. 

Masdenforn: Entrevista a...

Mossèn Ramon Vilardell i Mitjaneta

Vicari General del bisbat d’Urgell

 Avui fem una petita entrevista a un fill del Solsonès, que durant molts anys ha estat el braç dret de l’arquebisbe emèrit Joan Martí, i tal com vam quedar parlant de Masdenforn on ell va viure.

Mn. Ramon, com tants masovers, els vostres pares anaven canviant de lloc, on vau néixer en concret?

-Doncs, a la Llena de Madrona, un 5 de març de 1934. La meva mare va morir en el part. Poc després el meu pare se’n va anar a viure amb els seus germans que eren al Torrrent de Sant Climenç, on es tornà a casar de seguida i tingué 5 fills més. Som 6 germans i tots vius encara. Vaig fer la primera comunió a Sant Climenç, on anava a estudi. A l’hivern feia molt fred i en sortir m’anava a escalfar a cal Caelles, al Carrer que no passa, i allí les filles de l’amo, la Neus i l’Emília, mimaven aquell nen rosset que havia perdut la mare en néixer. Es van portar molt bé amb mi. Les seves, van ser les primeres bodes que vaig anar. Les va casar el cèlebre pare David Caelles. Un cop capellà, també vaig fer el primer casament a Sant Climenç, el del Lluís de la Caseta de Llorens.

-         Com us va venir la idea de fer-vos capellà?

-         Ja érem a Masdenforn i tenia 13 anys. Anava a estudi a Lloberola, fèiem una hora de camí i passàvem molta basarda. A tot arreu sentíem sorolls estranys, i al final a la millor es tractava d’algú que portava una truja per exemple. Bé, en començar el curs em vaig adonar que hi faltaven dos companys. On són el Venque i el Jounou, vaig dir? I el mestre em va contestar: Han entrat al Seminari. Em vaig quedar tan parat que vaig preguntar si jo també hi podia anar. Em va dir que prou, però al pare no li va agradar gens. A la guerra he vist moltes morts, em va dir, i a més som pobres, n t’ho podem pagar. Mn. Valentí de Sallent, però, ens va dir que pels diners ningú no havia de quedar d’anar al Seminari, i cap allí falta gent!

-         I com va ser que us passéssiu a la Seu?

-         Em van expulsar del Seminari, a mi i a un altre, que no diré el nom, perquè fèiem una revista crítica amb les coses del Seminari. Ens van descobrir per la caligrafia. A l’altre el van readmetre perquè algú va intercedir per ell. Mentrestant el meu pare es va traslladar a Torrefeta i allí va començar a intervenir Mn. Palou: Ara ets del bisbat de la Seu, per què no hi vas –em digué? Ell va parlar amb el bisbe Iglesias, a Guissona, i de seguida va dir que sí, però a condició que jo em pagués els estudis perquè el bisbat de la Seu era molt pobre. Mn. Palou mateix em va buscar gent que me’ls pagués, com la família Trepat de Tàrrega.

-         I com us va anar el canvi?

-         Vaig ensopegar aquella famosa crisi que es va viure al Seminari de la Seu amb el P. Quer, que era el director espiritual i que inculcava als estudiants una mentalitat molt estranya per aquells temps, a base de cultivar la vida natural i els sentiments. Dutxes amb aigua freda... El seminari estava dividit i vaig demanar per anar a estudiar a Roma. El bisbe Iglesias de seguida m’acceptà la idea, però, això sí, pagant jo. Mn.Palou va intervenir. I cap a Roma, on vaig cantar missa el 19 de març de 1959, per Sant Josep, amb tot una colla entre els quals hi havia el Jaume Traserra, l’actual bisbe de Solsona. Els meus familiars i amics, de Madrona i Sant Climenç, van seguir emocionats la meva ordenació per la ràdio.

-         I on el van destinar?

-         Dos anys de vicari a la Seu i dos a Guissona, dos de rector a l’Alentorn i tres a Tornabous, on em vaig trencar la cama caçant perdius. Desprès, ja a la Seu, vaig ser delegat de Pastoral, de Càritas... Amb l’entrada del bisbe Joan vaig demanar-li per reciclar els estudis de teologia, peró ell em va dir: A la Seu ens falten juristes, hauries de fer Dret Canònic. Jo volia fer-ho a Lovaina (Bèlgica), però em va objectar que em deslligaria massa del bisbat i m’envià a Salamanca. Fins avui he estat el jutge eclesiàstic del bisbat: causes matrimonials principalment, i ho he compaginat amb la meva feina de Vicari General.

-         Hi ha pocs capellans que sàpiguin l’alemany...

-         Quan era a Roma l’ambaixada d’Alemanya pagava cursos d’alemany i ho vaig aprofitar, sempre pagant els altres. Ja se m’havia oblidat quasi tot, quan em van demanar per anar un mes a l’estiu a suplir un rector d’una parrròquia de Baviera, que volia fer vacances. Espantat, hi vaig anar, però bé me’n deuria sortir perquè l’any sobre ja em van tornar a demanar i així fins a 30 anys seguits. Ara ja no.

-         I ara què, amb el nou bisbe, continuarà de Vicari General?

-         Doncs, suposo que no. Jo ja n’he fet durant 22 anys, i cada bisbe té dret a escollir el qui vulgui.

-         Sabem que ha hagut de lluitar contra el càncer, com es troba ara?

-         Encara hi estic batallant. Vaig fer un any de quimioteràpia. Em surten pòlips al còlon, no són dolents, però al setembre he de tornar a Bellvitge perquè me’ls vagin cremant.

-         Perdoni la darrera pregunta. Té ganes de conèixer un dia la seva mare?

-         I tant! Encara que no la vaig poder conèixer, he pensat moltes vegades en la meva mare.

Mn. Ramon Vilardell, madroní de naixença, pinellenc de criança, solsoní de cor, home franc  i senzill, de gran estatura física, fill de masovers, va poder fer treballar els seus talents naturals no pas per aplegar riqueses, sinó per servir l’Església i la gent. Moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista per als lectors del Celsona.

Mn. Ramon, llegint el comiat al bisbe Joan:

“Senyor bisbe, torneu a visitar-nos. Sapigueu que reveniu a casa vostra. Fins que hi vingueu per reposar-hi al costat dels grans bisbes que han pontificat en aquesta Església, vella i gloriosa, ben a la vora dels nostres màrtirs que vós tant heu honorat...”

Indrets amb misteri (La Segarra)

La masia de Masdenforn, en altre temps molt important, aguanta ferma tot esperant temps millors.

MASDENFORN

 Situada a la perifèria del Solsonès, aquesta casa de pagès pertany a Lloberola, però parroquialment és de Sallent. Aquí es respira a ple pulmó l’aire pur dels pins del Solsonès. L’obaga de Masdenforn és immensa i s’estén pel fons de la ribera que davalla cap a Sanaüja. En temps passats es va procurar que totes les masies s’apleguessin entorn d’una església en un radi no superior a una hora i mitja de camí. Així van néixer les parròquies i de retruc els nostres pobles. De vegades algun grapat de cases quedava massa lluny, però no n’hi havia prou per a fer-ne una parròquia. Llavors sortia la sufragània, com va ser el cas de Masdenforn tot aprofitant que al seu costat en un planell s’alça una petita capella mil.lenària, que és Sant Miquel de Masdenforn, coneguda de tots els amics del romànic. Aquest nucli tan petit va donar lloc a una dita en aquestes rodalies: “Sallent, Biosca i Masddenforn, les tres capitals més grans del món”. L’any 1957 la feligresia encara van donar una benvinguda ben jubilosa amb pendons, flors i recordatori imprès al capellà que venia a prendre posessió de Masdenforn mossèn Ramon Barrera, aleshores rector de Sant Climenç. La capella tenia el seu petit cementiri i com a senyal de la seva vitalitat va ser reformada l’any 1808, segons resa la llinda. Avui capella i casa resten abandonats a l’acció de la intempèrie. La bardissa se n’apodera i priva el pas al visitant.

 Al seus bons temps, la casa de Masdenforn havia de ser esplèndida. Les parets són de pedra picada, ben quadrades, amb una portalada d’arc de dovella que serà l’últim que caurà d’aquest caseriu gegantí, que és Masdenforn. Les escales exteriors també són de pedra treballada i fins i tot la pallissa és digna de veure per la seva arquitectura, al costat d’una era immensa oberta al buf de la marinada per a ventar el blat a les tardes quan es batia a potes. I tot això ben enlairat al damunt d’un gran quer, és a dir, dalt d’unes roques que li feien de castell.

 A Masdenforn hi va viure els anys de la seva adolescència mossèn Ramon Vilardell i Mitjaneta, que durant molts anys va ser el Vicari General de la Seu d’Urgell. Va ser el braç dret del bisbe Joan Martí Alanis. Tanmateix aprofitàrem l’avinentesa per a fer una curta entrevista a Mn. Ramon, que algun dia penjarem a Indrets amb misteri, com a record pòstum a una persona que molta gent estimava.

 El nom de Masdenforn, que no s’ha d’escriure fraccionat, vol dir evidentment “mas del forn”, amb l’article antic “en” fosilitzat, el qual el veiem en moltes masies del voltant de Ponts: Masdenporta, Masdengrau, Masdentorres, Masdenvall, Masdenbosch, Masdenpuig, Masdenplà, Masdencenrós... Encara es pot veure el lloc on hi havia l’anomenat “forn” de Masdenforn, però no era un forn de pa exactament, sinó un forat al defora, una fornícula situada al mig de la roca que mira cap a migdia. Allí no s’hi podia treballar per a fer pans, ni era un forat per a posar-hi una imatge ja que el color vermellós de la pedra vol dir que s’hi feia foc. Es tractaria ni més ni menys que d’un farol que feia de “far” per a enviar senyals als plans de Sanaüja i de la Segarra a través del gran esvoranc de la ribera que parteix la serra. Masdenforn és un indret molt encimbellat que es veu molt bé des de les terres de la plana i feia d’enllaç d’un sistema de comunicacions entre el Solsonès, que era la Lacetània, i les terres de Lleida, que eren el país dels ilergetes. Carreras Candi en la seva Geografia de Catalunya va escriure sobre els nostres avantpassats anteriors als romans una cosa que demostra l’espavilats que eren i el falsa que és la imatge que ens n’han trasmès al considerar-los poc més que uns éssers primitius, molt inferiors als insvasors: “Els ibers –diu- establiren complicats sistemes de senyals a semblança de la moderna telegrafia. Torres rodones quina forma interior implicava l’existència de palanques i rodatges, permetent d’executar senyals prou complicats, dels que parlen historiadors romans”. D’aquí s’infereix que els romans no tenien aquell sistema de comunicacions, com sí tenien els ibers. Ells venien a cobrar impostos i van crear una gran infraestructura que dos segles després havia de servir, sense que ells ho pretenguessin, perquè el cristianisme es difongués ràpidament entre totes les nacions de l’Imperi. Així, doncs, els nostres avantpassats pre-romans ja tenien també la seva tecnologia i l’indret de Masdenforn en seria  un exemple amb el seu “forn”, que en realitat seria un “far” provist de “palanques i rodatges” instal.lats al seu entorn, on encara es pot apreciar un encaix fet a la roca, que sostindria l’antiga maquinària.

Indrets amb misteri (El Solsonès)

Ardèvol

El misteri de la doble torre

L’any de la República, 1931, el poble d’Ardèvol es va despertar per l’estrèpit de la torre rodona que acabava de caure i es van quedar atònits.  Al lloc mateix de la torre enderrocada n’hi havia una altra, però rectangular i tan alta com ho era la rodona.  No s’havien adonat mai que es tractava d’una doble torre, una ficada dins de l’altra. Actualment amida 15 m. d’alçada, més els 7 metres del penyal on s’assenta. Els estudiosos diuen que aquesta fou construïda primer i que posteriorment per a reforçar-la la van rodejar amb una torre rodona. Tot són, però, suposicions i per quedar, com qui diu, empatats, també podríem suposar que van ser erigides al mateix temps.

Indrets de frontera

Com també és suposar molt que totes dues siguin dels segles X-XII i que van ser alçades per a defensar-se dels sarraïns. Això era terra nullius, de ningú, en aquells temps,  i costa creure que tants homes s’escarrassessin en fer aquestes dues obres en un lloc tan deshabitat. Siguem francs. No tenim documents que vagin més enllà del s. X, com qui diu, de l’any 1000, però això no vol pas dir que tots els castells, capelles  i torres hagin de ser dels segles en què comencen a sortir esmentats. El sentit comú ens diu que moltes d’aquelles obres  podien i havien de ser de segles molt més endarrerits. Estem tan acomplexats que ens creiem que la nostra gent –diguem-ne ibers per bé que eren catalans i el parlaven-  abans dels romans no sabien fer ponts, ni capelles, ni castells... i que eren uns tòtiles. Aquesta torre d’Ardèvol  és més lògic que formés part de la frontera entres els lacetans de Solsona i els ilergets del sud, els dos pobles més importants de tot Espanya, segons Polibi, els quals tenien la seva frontera al sud del Solsonès i del Montsec i que abraçaven una gran extensió , com ho demostra la renglera  de torres de Coaner, Vallferosa, Sallent, Valldàries, Valldares entre altres,  per acabar amb la de Torreciutat a la riba del blavós Cinca, que és fins on arribava Catalunya segons el rei Jaume I. Totes d’abans dels romans, per què no? i fetes amb la mateixa textura d’obra.  Per què ens hem de conformar amb una Catalunya de mil anyets d’història només, si de fet en té uns quants milers, amb la llengua catalana inclosa. Per què som tan miops que no veiem que el nostre país és antiquíssim i que sempre hem estat en essència els mateixos, assimilant els pocs nouvinguts d’altres temps? La toponímia ens ho demostra, no hi ha uns quants  noms preromans.  Ho són tots. En aquells temps era absolutament  impossible imposar una llengua estrangera, com la llatina, a la gent analfabeta de tot una munió de nacions, la qual cosa es constata per comparació amb els territoris dels diversos imperis més moderns: castellà, rus, francès, anglès... Encara avui molts mexicans i bolivians no entenen ni parlen el castellà.  Simplement, el català i el llatí, més aviat l’italià, s’assemblaven i llavors més que avui.

El nom d’Ardèvol

Ardèvol és un poble que avui va a l’alça, tot i ser rural i mal comunicat. Serà l’esperit de la seva gent, i per això ens admiren amb els seu Pessebre Vivent i les seves Caramelles. El seu nom és tan antic que va molt més enllà del llatí que suposadament ens van dur els romans. L’arrel Art- ens evoca quelcom que s’articula, que es torç i d’aquí el concepte primigeni de l’art, doblegar, donar forma per fer una figura. La segona arrel –èvol ens suggereix al peu de la lletra quelcom que es mou, que evoluciona, que dóna voltes... en l’aire. Tot el poble d’Ardèvol s’assenta al bell mig d’una espècie de remolí. Vist a distància, des de l’altre vessant del Llanera, s’observen a la perfecció unes vetes rocoses que encerclen el poble com un circuit i que s’ alternen amb unes feixes estretes i rodones, cultivades. La gent d’aquell temps remot van batejar aquest accident del relleu amb el nom d’Ardèvol perquè els recordava un objecte vulgar i corrent de  la vida quotidiana. Quin? Avui en diríem boomerang, un estri doblegat (art) que evoluciona (èvol) en l’aire d’una estranya manera.  Passa que el boomerang pròpiament no és oriünd d’Austràlia. Se n’han trobat en excavacions a Holanda, però mentre que aquí a Europa es deuria perdre, allà a l’illa d’Austràlia va continuar isolat. Voleu fer un bon negoci? Apreneu a llençar-lo i feu-ne venir de Nova Zelanda, que els vendreu com a xurros. Encara els portem a la sang.

Vista aèria del poble d'Ardèvol: https://maps.google.es/maps?output=classic&dg=brw

Indrets amb misteri (La Segarra)

L'enigmàtica cabana de la Prenyanosa.

La Prenyanosa

 La Prenyanosa és un poble que abans era cap de municipi i ara és un agregat de Cervera. Crec que d’aquesta manera tots dos hi han sortit guanyant, ja que la Prenyanosa resta encara molt lluny del nucli urbà cerverí i això li permet mantenir una personalitat a part. El seu nom sempre ha cridat l’atenció: Prenyanosa, per les connotacions sexuals que implica. De què li ve aquest nom tan pintoresc? Crec haver-ho descobert. El Marc Prenyanosa em va preguntar a través del meu blog d’Internet sobre la forma correcta d’escriure el seu cognom, ja que en la recerca del seu arbre genealògic el trobava documentat de diferents maneres: Prenyanosa, Prunyonosa, Pranyonosa... i la meva resposta gairebé improvisada, ja que no m’havia plantejat mai el perquè d’aquests topònim per altra part tan xocant, va ser aquesta, després de contemplar les fotos del poble a la Xarxa:   

 “Hola Marc: No sabia pas que existís el cognom Prenyanosa ni les seves variants. En principi, diria que el correcte deu ser Prenyanosa, com el nom del poble al dia d'avui: La Prenyanosa. La solució estaria en saber-ne l'etimologia, significat i origen. Sembla clar que ve del poble de la Prenyanosa, d'algú que hi va néixer.

 No he estat mai a la Prenyanosa i sí moltes vegades a Cervera. Mirant les fotos del poble a Internet, em quedo amb aquesta cabana restaurada fa poc i que sembla ser molt antiga. No sé la funció que tenia, ni si pot ser anterior al poble com per haver-li pogut donar el seu nom. Suposo que està encarada al sol de migdia o de sol ixent, la qual cosa ens portaria a donar-ne una explicació esotèrica, però molt probable, ja que els ritus de fecunditat o fertilitat eren una pràctica habitual i fins obsessiva en l’antiguitat. En aquest supòsit, aquest topònim hauria pogut tenir un significat ritual. Quan el sol entrava de ple a la cabana, com un símbol de l’acte sexual, tenia la virtut de "prenyar" el seu interior i donar-li la fecunditat, suposadament a les noies o dones que desitjaven tenir fills. Cal observar la forma del sostre de la cabana, que sembla un ventre prenyat i que als seus anys inicials destacaria enormement, i el fet que sigui una cabana dintre terra, l’element que dóna la fertilitat als éssers vius junt amb el sol. Aquest podria ser, doncs, l'origen del topònim de la Prenyanosa i, per consegüent, el significat del cognom : la Cabana Prenyanosa, que servia per a "prenyar" les dones, seguint un ritual màgic. És molt significatiu i xocant que el poble s'hagi preocupat de restaurar aquesta cabana, ara fa molt poc pel que sembla, amb una subvenció concedida al respecte. Senyal que hi veien algun valor.

 Si t'ha agradat l'explicació, me n'alegro i jo també t'agraeixo la teva pregunta per haver-me permès fixar-me en aquest detall del poble de la Prenyanosa. I no permetis que es perdi la continuïtat d'aquest cognom, cla, cla... Salutacions cordials”.

Penso que aquesta explicació és força coherent i que ens permet de donar resposta a una petita gran inquietud sobre l’origen vertader del nom de la Prenyanosa, que d’aquesta manera queda dignificat, ja que passa a formar part de l’estudi, ja no de la filologia, sinó també de l’antropologia, la qual versa sobre els antics costums dels pobles i nacions. Fer venir el topònim de la Prenyanosa de camp de prunes o de prinyoners és poc realista.

Comentarios