CASTELL DE FOCS. De Sanaüja a Ceres.

Castell de focs va de noms i, si voleu, de topònims. Hi veureu desfilar l’explicació dels noms de lloc més propers a Sanaüja, que després s’aniran allunyant vers la resta de la comarca i altres de limítrofs. A més farem una volada per la Meseta castellana, saltarem a Amèrica i finalment viatjarem al planeta nan Ceres, entre Mart i Júpiter. I pel camí, gràcies a la interpretació de tants topònims, ens assabentarem de moltes coses, algunes molt sorprenents: el Segre era un riu navegable, amb comportes que elevaven les embarcacions al gran llac d’Athanàgia, tot just assecat pels romans; el pont actual de Sanaüja té milers d’anys, del temps d’Athanàgia; el Llobregós era ample com el Rin; les muntanyes ostenten grans figures d’animals que ningú no sap veure o també monuments al gran Hèrcules; l’aqüeducte de Segòvia és anterior a la ciutat; els misteris del sistema solar...

El títol Castell de focs del present llibre obeeix a que aquests noms es posen a espetegar com el castell de focs de Sanaüja que cada any té lloc per la Festa Major, ja prou famós, en què alguns petards se senten de prop i altres retrunyen molt enllà. Cada nom, però, com queda dit, s’acompanya de comentaris, descobertes i ocurrències de tota mena.

Tàrrega vs. Numància

Heus aquí un fragment del capítol dedicat al nom de Tàrrega, particularmen interessant perquè desemmascara la falsedat del jaciment de NUMÀNCIA DESPRÉS DE 100 ANYS DE PREGONAR EL SEU DESCOBRIMENT PER ADOLPH SCHULTEN. QUELCOM INCREÏBLE!

El nom de Tàrrega es pot fer venir de l’actual mot hebreu modern terapén o trapén que vol dir trapezi, però, si el mot hebreu ja fos antic, aleshores caldria tenir present que la forma de la  p en hebreu s’assembla molt a la k hebrea, dita kaf, la qualsona com la g suau: ga, go, gu, o bé, forta com la j castellana: ja, jo, ju. Aleshores tindríem Teraguén/Traguén, molt pròxim al nom de Tàrrega actual. Bé, aquesta explicació no tindria prou base si no fos perquè s’avé amb el lloc al peu de la lletra. L’antiga Tàrrega estava edificada damunt el planell de Sant Eloi d’un km de llargària i molt estret, el qual corona una muntanyeta que geomètricament és un trapezi perfecte. Avui està pelat, no té cases, només la capella de Sant Eloi i arbres perquè s’ha convertit en un parc. La seva figura ressalta venint de la carretera de Guissona, com un llarg vaixell invertit, i encara avui és aquest trapezi perfectament regular allò que defineix el perfil de la ciutat. Segurament el van alçar al seu temps fins a una altura força considerable pel vessant sud per fer-hi una gran ciutat ilerget que fos inexpugnable, però, així i tot, Cató la deuria conquerir i la faria edificar de bell nou on es troba avui, a baix el pla. Entre les ciutats ilergets de les Taules de Ptolomeu n’hi ha una que li escau i que es diu Erga, que no se sap on situar. Tal volta era Tàrrega, que per un error grec d’escriptura en les Taules de Ptolomeu hauria passat de Tàrrega a Erga. La llàstima és que Erga, en el llibre Les arrels més antigues, es va adjudicar a Agramunt amb el significat d’Arca o tomba, el Turó de l’Arca, com el riu Aragó i el seu afluent Arga: Erga/Arga/Agra, perquè Agramunt també seria ilerget i tan important llavors o més del que ho és avui, en què s’ha convertit en una de les poblacions més pròsperes, a la riba d’un riu molt escaient per a aquelles miniatures de països que tan abundaven en l’antiguitat ibèrica, el Sió. En compensació, també podria ser que Agramunt hagués estat la capital dels sedetans, si és que el riu Sió llavors es deia Sedó, derivat del déu Posidó, com hem vist amb el poble de Sedó i tenint en compte que els sedetans, segons Livi, es van revoltar contra Roma quan Cató s’absentà per anar a pacificar els poble més llunyans de la Hispania Citerior. I posa els sedetans com a veïns dels ausetans d’Isona, dels sussetans, de sus, de sota la Lacetània, i dels mateixos lacetans. Quan va tornar, diu Livi que els sedetans se li van tornar a sotmetre de bon grat i només li va caldre conquerir Cervera, la fortalesa lacetana que era força més llarga que ampla, segons hem vist.

I ara, des de la plataforma trapezial de Sant Eloi, sortim disparats cap a la meseta castellana, però de la mà de Xavier Trepat i Trepat, targarí de socarrel, com es pot veure, el qual ens portarà a Numància en aquest anar i venir constant de l’antiguitat cap aquí. Si una passió té el Xavier, és visitar jaciments arqueològics i vagi per endavant que no és arqueòleg. Amb la seva Carme n’han visitat molts per tota la Península i no cal dir Numància, amb el qual és extremadament crític. Anem al gra: és fals, segons ell. I per moltes raons, que exposa en el seu escrit.

“Adolf Schulten (Alemanya, 1870-1960) era un funcionari al servei de Prússia, la qual era el cap de l’imperi alemany del II Reich. Per entendre bé la seva actuació primer examinarem el seu entorn cap el 1905. És l’època d’esplendor dels imperis europeus: Sant Peterburg ensenya les seves riqueses a l’Hermitage, Londres presumeix davant del món de l’inabastable British Museum, París no es queda enrere amb el Louvre, etz. És en aquest entorn que Berlín envia els seus homes encapçalats per l’historiador Adlof Schulten al desaparegut imperi Hispà. La missió que el govern prussià li encomanà, i que Schulten va complir, era enviar a la metròpoli les troballes de valor rescatades. Era tot peces romanes, sobretot armes, i el que no li va interessar ho va entregar al govern local. A Madrid només li interessava que un científic alemany certifiqués que allò era Numància, tal com va fer.  Actualment de tot això se’n parla amb la boca petita, donat que no és gens clara la seva tesi. Cal aclarir que les dues terceres parts del que Schulten aflorà al turó de Garray eren vivendes romanes, de manera que el que en restava de més antic era ben poca cosa.

Les prospeccions de Schulten a Numància van durar vuit temporades –a l’hivern no s’excavava degut al clima- i va resultar que no apareixia res de decisiu, mentre que els diners s’anaven esgotant. Finançaven les obres el Kaiser, el govern de Prússia i la universitat de Berlín. Schulten, per tal de recaptar més diners, va anunciar al ministeri de Madrid que estava a prop de trobar la prova definitiva, però el ministeri va preferir gastar-se la subvenció construint al turó de Garray un arc triomfal per on el rei Alfons XII i suposadament el Kaiser Guillem inaugurarien el sagrat recinte celtiber.

Entre que la prova definitiva no era el que semblava i que col·legues arqueòlegs espanyols no veien clar allò del setge com deia Schulten, ja que on ell veia casernes militars els altres hi veien corrals de bestiar, etz. va resultar que de les quatre columnes projectades només se n’erigí una, que encara es veu avui, i tot s’acabà com el rosari de l’aurora. No obstant, Schulten va donar conferències i escriure articles a publicacions especialitzades parlant dels seus descobriments, i penso -i ara això és collita meva- que ho féu perquè... a veure qui era el maco que li deia a l’emperador Guillem que s’havia gastat els marcs sense cap profit.

Entrem en el recinte, ple de coses estranyes. Una imitació de muralla muntada on no tocaria ser-hi, ja que no hi ha cap rastre de fonament que pugui donar-li credibilitat, i un renc de troncs a l’estil Far West, també fora de lloc, ambienten l’arribada, talment un Port Aventura, només per decorar.

El museu consta de dues seccions, la celtibera i la romana. Les peces de la part prerromana les considero ibèriques i també clarament les monedes trobades. De Celtibèria només en veig el nom. A la part romana, farcida d’esteles de pedra amb inscripcions llatines, ni una que hi digui Numantia. Resumint, a l’exposició, res que parli de celtibers ni de numantins.

A fora, ja en el jaciment, em sorprèn el recinte per petit. El nostre jaciment del Molí de l’Espígol en fa dos. I res de muralles, i a l’Espígol fan dos metres de gruix, igual que als Estincells de Verdú. Numància era la captial dels arèvacs, que no vaig aclarir si eren celtes o ibers, però, aquí? Al mig del no-res? A Tàrrega, pels seus voltants, trobes els Estincells, l’Espígol, Castell de Mor, Pla de les Tenalles, etz. Tot ibèric, però a Garray estan sols. Ah, i el campament d’Escipió repartit pels turons pròxims a uns mil metres del setge, per què? També aclareixen que el veïnat posterior a l’abandó del poblat, s’endugué les pedres per fer-se les cases. Més sorpreses, perquè mires al voltant i res de veïnat. Definitivament, no sóc a Numància.”

Fins aquí l’opinió de Xavier Trepat i Trepat, que tants jaciments arqueològics ha visitat. Ningú no s’hauria d’ofendre perquè la veritat no pot fer mal a ningú, i aquí amb més motiu perquè voldria dir que Numància encara està per descobrir. Tot un repte apassionant, ara que al cap de 100 anys ja s’ha amortitzat la primera troballa de Schulten i que ens espera la segona part, plena de possibles sorpreses que deixarien en poca cosa tot el que l’historiador Schulten es va endur cap a Alemanya, més de 12.000 peces, per bé que recentment el govern alemany en va retornar unes 400. Sempre apassiona més allò que estar per conèixer que el ja conegut. Avui, al temps del Maps Google, és possible trobar jaciments des de l’aire. Doncs, apliquem-ho a Numància. El jaciment actual era massa petit i desprotegit per resistir les legions romanes durant vint anys, 153 aC-133 aC, per força algú ho havia de veure. En la fase final, el general Escipió Emilià va arreplegar 60.000 soldats per a rendir-la, li va posar setge durant 15 mesos i els va fer morir de fam, i els que quedaven vius es van suïcidar i uns pocs van ser venuts com a esclaus. En cap cap no hi cap, valgui l’embarbussament català, que calgués tot això per a reduir una petita ciutat sense muralles, en el pla o poc més i que només hi cabien uns 3000 habitants. Segons el jaciment, Numància tampoc no estava rodejada pel Duero, sinó per un afluent seu, el Merdanxo, de poc cabal. Ara que ja sabem que les ciutats s’erigien al cap dels turons i dels tossals, o sigui, serrats aplanats, com passava amb Tàrrega i tantes altres, caldria cercar Numància dalt d’algun turó o altre proper a l’actual jaciment. Tothom diu, per altra part, que els vacceus, poble indígena de la meseta, es caracteritzaven per viure dalt dels serrats. I els numantins, no? Aquesta prospecció aèria ens la brinda a tothom i ràpidament el Maps Google, primerament via satèl·lit al mostar-nos un terreny elevat improductiu que sembla haver estat el solar d’un antic poblat, i després el mapa altimètric que ens mostra que es tracta d’un altiplà llarguíssim i estret, envoltat de cingles pels quatre costats, amb una altitud sempre sostinguda de 1200 m sobre el nivell del mar i uns 150 sobre l’altitud de les actuals poblacions que l’envolten. Té una llargària de 28 km de llevant a ponent i una amplada escassa de més de 3 km. Té un nom que el retrata: Sierra Llana. Allí seria on cal buscar Numància, particularment a l’extrem oriental, a uns 7 kms del jaciment actual, si bé cal remarcar que a l’altre extrem occidental de Sierra Llana l’altiplà es parteix a Cabrejas en el congost de la Hoz per continuar en una mola encara més inexpugnable amb aspecte d’antiga ciutadella. Sierra Llana va des de Fuentetoba fins a Muriel Viejo i encara avui només s’hi pot pujar per un sol lloc al nord i un altre al sud. Allò sí que ja era inexpugnable. No li feien falta muralles, eren naturals, i no sols encabia la ciutat, sinó també molts conreus que feien possible la seva subsistència durant molt temps. Això sí, hi feia un fred que pelava, tenint en compte el clima occidental de Sòria i els 1200 m d’altitud. Per això els numantins eren ardits i espartans en front de les flonges legions romanes que acampaven al voltants amb les seves tendes sense preocupar-se d’atacar mai seriosament la ciutat, entregats a les prostitutes, als endevins i al joc, que els prenien els sisterços de la soldada, enlloc de tenir cura de la disciplina. El Senat Romà s’escandalitazava de veure com Numància aguantava i derrotava una i altra vegada les legions romanes, fins que al final avergonyits i emprenyats hi van enviar un gran general amb tropes disciplinades que van acabar a la fi amb la famosa resistència numantina. Havien transcorregut vint anys i el Senat no es va voler esperar ni dos mesos més perquè passava una cosa. El joveníssim nou  general, escollit per la seva valentia, no tenia l’edat reglamentària i per comptes de fer una excepció van avençar el començ de l’any, que era l’1 de març, a l’1 de gener, i aquesta és la gran transcendència que ha tingut Numància en el món. Gràcies a ella, ara celebrem la Nit de Cap d’Any en una data molt més adient que si fos al març. De la capital dels arevacs, tal volta els vacceus de l’aire, no en va quedar absolutament res, ni a dalt ni a baix, al contrari de Tàrrega. D’aquí ve que el Xavier opini també, encara que ja més tímidament, que l’actual jaciment de Numància hauria pogut ser la capital de Sertori per les seves moltes troballes romanes, ja que el carismàtic Sertori, l’amic d’una cérvola que no el deixava mai, era un cabdill romà que es va passar als celtibers i que hauria tingut a Sòria el seu centre més estable en les seves anades i vingudes entre la Lusitània i la Hispània Ulterior. Per tant, podria ser que a hores d’ara tinguéssim pendents encara dues grans troballes arqueològiques: la Numància castellana, un altre cop, i la Numància catalana, o sigui, Athanàgia. 

 Jaume Clavé Cinca (Sanaüja, 1947) és casat i té dos fills. Va estudiar als seminaris de la Seu i Solsona, d’acord amb el pla d’estudis de l’època,  Humanitats, Filosofia i Teologia. Després va treballar a la banca fins a la jubilació, dedicant el temps lliure a la recerca del significat dels topònims. El seu tema favorit és la ciutat ilerget desapareguda, Athanàgia, que localitza a Sanaüja d’acord, per altra part, amb un seguit d’historiadors del passat, que no del present, els quals malauradament es resisteixen a acceptar-ho o bé no hi mostren interès. Com a resultat de la seva recerca toponímica i de les inquietuds dels seus anys de seminari, Jaume Clavé ha publicat aquests llibres:

Sermons del Solsonès(1980, primer volum)  

Recorregut toponímic per la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra (1993)

La revolució de Mart. Jesucrist a trenc de milen.ni(1998) 

Les arrels més antigues. Tartessos, l’Atlàntida, Catalunya, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia(2005)   

Athanàgia. Història i localització de la Numància catalana(2007)  

Tornar a creure en dos dies. Un nou paradigma per al segle XXI(2010)

Castell de focs. De Sanaüja a Ceres (agost 2019)  

jaumeclave@telefonica.net

Rotxés (Lladurs)

En la mort de la Rosita

Feia anys que volia entrevistar la Rosita, però el defecte de procrastinar, un verb per mi fins fa poc  desconegut que vol dir deixar les coses per l’endemà, del llatí cras, demà, ho ha fet impossible.  Ens ha deixat als 96 anys, ella que deia: “no correu, ja hi ha temps, jo em vaig casar gran, vaig tenir set fills i he arribat a molt vella”. Era de cal Puig-arnau. Amb el Joan de Rotxés es coneixerien ja a la infància i qui sap si no s’agradaven, però ell tenia moltes obligacions, com a hereu, amb la casa plena de germanes i la Rosita molta feina a Solsona fent de pastissera a cal Roses. Al final, va arribar l’hora del destí i ben enamorats van formar una nova llar. De seguida van arribar els set fills, que avui són set realitats. El Pere, pagès innovador, casat amb la Lourdes, també veïna de sota casa, el Josep Maria, capellà del Berguedà, les bessones Cecília i Montserrat, avui dues infermeres, la Maria Roser, professora, la Rosa Maria, arxivera i directora musical, i el mestre Jaume, que es va triar el nom en néixer el dia de Sant Jaume.

Amb tanta mainada, van fer com era costum a les cases de pagès una mica grans. Van llogar un seminarista als estius perquè fes de mestre. Em va tocar fer-ho dos estius. La llàstima era que vam estar més temps jugant que aprenent coses. Sort que després hi van passar xicots més competents. Això sí, els encantava escoltar contes, tant com jugar, un recurs que avui dia segurament encara  funcionaria a pesar de tantes pantalles, pobres de llenguatge com són.

Hi havia de mosso el Pere “ulleres” amb la seva aixada per treballar, que li agradava molt d’anar a pescar els diumenges. Hi havia el vaquer Miquel Jounou. Tots cabíem a la casa i hi dinàvem, sopàvem i dormíem com uns més de la família. El dinar es feia a la sala. A la taula el Joan era un gran conversador, al començar repartia l’escudella i no recordo si beneïa la taula, que llavors era habitual. Es sopava en una estança més petita i un plat freqüent era el blat de moro cuit amb pellofa i tot, no pas escairat, d’un gust estrany, semblant a les guixes. Amb tanta canalla, mai se’ls forçava a menjar el més mínim, però tots es van fer grans i macos. S’esperava amb deler l’hora de les notícies, l’únic que es podia veure en aquell televisor que anava amb grup. Es resava el rosari, que lògicament li tocava dirigir al seminarista, i tothom cap a dormir, potser no els pares i la tieta Carme que tindrien encara molta feina a fer o  preparar per l’endemà.

La Rosita es va quedar vídua molt aviat. Al Pere i al Josep Maria els atrapà la mort del pare quan eren tots dos al col·legi dels maristes a Lliçà d’Amunt. Veure entrar a la Catedral aquells dos vailets de 10 o 11 anys vestits amb el seu abriguet d’hivern al davant del dol, feia trencar el cor. Va oficiar l’enterrament mossèn Querol, vicari de Solsona. Va dir: el Joan era molt estimat, com ho demostra aquesta Catedral tan plena. Tindria uns 56 anys.

La Rosita també era una mestra del llenguatge, donava gust escoltar-la. D’on li venien tants refranys? Com ara aquests, caçats al vol per la Rosa Maria: Pel gos es coneix l’amo / Si no vols pols, no vagis a l’era / Allà on passen dos, passen tres / Casa escombrada, casa endreçada / Qui més té, més vol / Molta roba i poc sabó, i tant neta que la vol el Senyor...

La Rosita va anar fent anys. En arribar als 90, els 13 o 14 nets li van compondre una cançó, que van tornar a cantar en el seu comiat a la Catedral, perquè a Rotxés hi ha gust per la música, potser degut a que el Pere va aprendre a tocar el piano en la seva etapa amb els maristes i tantes vegades deuria alegrar les festes i vetllades d’hivern a la casa. Finalment, la Rosita se’n va anar el passat 27 de novembre, tard, perquè li agradava arribar tard i perquè, com hauria dit ella amb el sentit de l’humor que la caracteritzava, el cel també es podia esperar.

 La casa de pagès

El serrat de Sant Bartomeu està envoltat d'una muralla, dotada a més d'una cornisa en alguns trams, tot artificial, ja que acollia la gran urbs de Xelsa en diferents plataformes, la qual "se llamaba Celsa, de excelsa, porque su fábrica parecía tocar el cielo", segons diu Beuter en la seva gran Historia de España. Cap a migdia aquesta muralla fa un replec molt rodó, com una tribuna, i allí van edificar molts segles després la casa de Rotxés, amb una gran miranda
sobre la ciutat de Solsona i a recer dels vents gèlids del Port del Comte.

Un xic d'imaginació
Aquesta tribuna tan rodona de dalt a baix permetia al seu dia observar tot el que s'esdevenia a la petita vall de Rotxés, abaix els camps. Els lacetans, com tots els ibers, fruïen d'allò més racticant curses pedestres i eqüestres, lluites d'espasa i de llança com les justes medievals, boxa, espectacles de circ i una munió de jocs que alguns han arribat als nostres dies, ara ja no, com el bèlit que encara es practica al país valencià amb el nom de bòlit en competicions oficials. La classe dirigent no es perdria l'espectacle des d'aquest lloc privilegiat, que comptava
a més amb successius esglaons també corbats, com les grades d'un estadi modern, per al onjunt de la població.

Un xic de filologia
Aquesta gran curvatura de la muralla descriu una línia, que tindria el nom de "rotxa" i, com que en té unes quantes de sobreposades fins a arribar a dalt, serien les "Rotxes". Amb el temps
l'accent tònic s'hauria desplaçat al final: Rotxés. Així es dedueix de les seves dues paraules germanes: "ratxa", una successió de coses, com les ratxes de vent, i "retxa", dibuixar una línia recta, com les retxes que deixen els avions al nostre cel uns dies poques i altres moltíssimes
per fumigar-nos, conegudes mundialment per chemtrails, amb els quals es "fabrica" el canvi climàtic, tant si us ho creieu com no. Real, sí, però no pas per culpa dels cotxes.
Aquelles "rotxes" eren línies que sortien d'un punt i retornaven al mateix costat de sortida. Se'n deriva el verb català "rotxegar", ja proscrit i substituït pel castellà "vomitar", perquè tots els
diaris i telediaris ens castellanitzen en català, defugint la fonètica típicament catalana, i pocs
se n'adonen. Quan es rotxega el menjar descriu una línia corba com la "rotxa", de dins cap a fora. Com el "rot", un gran monosíl·lab. I sobretot les capelles romàniques estan repletes de "rotxes" com a element arquitectònic decoratiu i un símbol d'un significat secret que se'ns escapa. Per això, a Borredà hi ha la famosa capella de Sant Sadurní de Rotgers perquè les seves "rotxes" van servir en aquest aïllat per a designar la capella en si.

Un xic de publicitat
Des de fa força anys a Rotxés hi sol pasturar un ramat de cabres. Va ser una iniciativa del pare de la Lourdes, el senyor Pere Alarcón, quan es va jubilar després d'haver fet tantes coses a la vida. La Rosita hi va aportar també la seva iniciativa convertint la llet d'aquelles cabres en
deliciosos matons congriats amb herbacol. Amb l'hereu Marc avui s'han vist amb cor de
crear l'empresa Formatgeria Rotxés, que elabora i comercialitza el mateix mató amb herbacol, i també algunes marques de formatges, batejats amb topònims de  la finca: La Durç per al formatge tendre, el Barretó per al formatge semicurat i Alteracs per al formatge curat, d'un
antic castell documentat al nord del seu terme.
Val a dir que a la Viquipèdia, en Rotgers, es comenta que per al nom de la formatgeria han adoptat la grafia pròpia de Rotxés i no l'oficial o acadèmica que seria Rotgers, com disculpant-se, però també podria ser que haguessin estat mes encertats que no es pensen.

Lourdes (Occitània)

La Gruta de Massabielle

Bernadeta Soubirós era una noia de 14 anys, delicada de salut i amb molt poca instrucció, quan amb les seves amigues va sortir a buscar llenya i ossos per vendre a les ribes del riu Gave en ple hivern, un 11 de febrer de 1858. De sobte, mentre es descalçava per travessar el canal del molí, oí una forta remor, mirà vers la Gruta de Massabielle i allí hi havia una misteriosa dama blanca que la contemplava. No li adreçà cap paraula fins a la tercera aparició que li digué en gascó: Boulet aoue era gràcia de bié aci pengen quinze dias?, o sigui, tractant-la de vós, “em faríeu el favor de venir aquí durant quinze dies?”. Bernadeta li prometé que ho faria, cosa per la qual tindria no pocs problemes, i la Senyora li digué que no li prometia pas fer-la feliç en aquest món, sinó en l’altre. Així va començar tota la història de Lourdes, portada al cine més d’una vegada, que pràcticament tothom coneix i com la reporta prou bé la Viquipèdia catalana. El missatge de la Senyora era que la gent fes penitència i pregués per la conversió dels pecadors. Miracles successius van anar avalant aquelles aparicions, com la deu que va sorgir quan Bernadeta es posà a esgarrapar el terra per indicació de la Senyora i que des de llavors no ha parat de rajar. És l’aigua de Lourdes que no té cap component especial, però amb fama de miraculosa. Bernadeta no es va aprofitar de la seva popularitat, no acceptava diners i, aconsellada pel rector de Lourdes, abandonà l’estimada contrada de Lourdes, els pares i germans per recloure’s en un convent de monges a Névers. Allí ho va passar malament perquè li tenien enveja i no tenia salut. Morí als 38 anys, però el seu cos, com un miracle més, encara es conserva incorrupte i fresc dins d’una urna de vidre que els pelegrins poden contemplar, tan jove i bonica com era encara en morir.

Les relíquies

Però algunes petites parts del seu cos, com una costelleta per exemple, es van guardar a part en un petit reliquiari, el qual de vegades surt de Névers perquè les relíquies es puguin venerar en altres llocs. Ara estan fent un periple pels bisbats de tot Espanya i darrerament per Catalunya. Per això, aquest cap de setmana, 16 i 17 de novembre, estaran al bisbat de Solsona amb aquest programa perquè tothom qui ho desitgi pugui acudir a venerar-les amb l’esperança d’obtenir algun favor de la humil santa Bernadeta.

Dissabte a Berga: església de les Sagramentàries a 2/4 de 6 i Missa a 2/4 de 8 del vespre. Diumenge a Solsona: arribada i salutació a la Plaça del Camp a les 11 i missa a les 12 del migdia  al Cor de Maria, presidida pel senyor Bisbe, i en acabar veneració de les relíquies. Al vespre a Tàrrega, al santuari de Fàtima a 2/4 de 6, amb la processó de les torxes, rosari i veneració de les relíquies.

Origen del nom

Lourdes, que en català, com en occità, es pot dir Lorda, és el lloc més visitat de França després de París, seguit del Mont Saint-Michel, també tan misteriós. El nom plural de Lourdes prové de dues grutes naturals que actualment s’aprofiten per a representar la catorzena i darrera estació del Viacrucis de Lourdes, l’enterrament del cos de Jesús. Aquelles dues Lordes eren les dues coves del Drac que s’intercomunicaven, com es pot veure avui. Llorda era una manera de dir cova del drac, de l’antic mot llort, drac, tan freqüent en el Solsonès. Amb tantes coves del Drac com hi ha en el món, com volem que els dracs no hagin existit mai?