Matamargó (Solsonès)

Jornades de Sant Galderic

Diumenge, dia 14 d'octubre de 2018, es celebra a Matamargó la festa de Sant Galderic, el sant que defensava els pagesos enfront dels senyors feudals allà per l’any 800, considerat el patró de la pagesia catalana. Desbancat aquí per Sant Isidre, el seu culte encara està viu a la Catalunya del Nord, on va néixer Sant Galderic.  La missa serà a les 10 del matí, amb benedicció del pa i cant dels goigs inclosos, i tot seguit a les 11 s’inauguraran les X Jornades, organitzades enguany per l’Ajuntament de Pinós. Caldria demanar a Sant Galderic entre moltes altres coses que es deturin ja les fumigacions aèries i l’escalfament i desintegració dels núvols. Passen molts núvols, més que mai (no hi hauria canvi climàtic i sí molts bolets), però no els deixen ploure per un motiu secretíssim que només els illuminati coneixen, malgrat que la natura, homes, animals i plantes ho estem patint de valent. No són imaginacions, tots els avions de la comarca absolutament ens fumiguen, però la gent dorm a la palla i, això sí, els cotxes ben bruts de la porqueria que llencen.

Les Cases de Matamargó

Es podrà fer una visita guiada a aquesta casa pairal, restaurada a l’estil antic. Era com un poble medieval, ja que tenia fusters, ferrers, pastors... amb les seves famílies. Per això, hi havia també una mestra. S’hi feia molt vi que, com expliquen molt bé, sortia cap a França, on la fil·loxera havia arruïnat les vinyes i perquè el vi de poca graduació suplia l’aigua, que sovint estava infectada. Qui ho diria també que a les Cases van comercialitzar durant anys, fins a la guerra, una aigua embotellada, l’Alzina, de la seva finca? Entre les seves propietats, era fins i tot radioactiva.

Matamargó i el bosc de l’estendard

Sabut és que Mata vol dir bosc, com en Matadeperes, un bosc de pedres. O Matamala, un poble del Capcir català, al costat dels Angles, que té el gran bosc sagrat dels druides que encara avui no l’han tallat, tot i ser al mig de la plana i que s’hi podria fer un bon blat cerdà. Pel que fa a Matamargó ja es veu que el bosc no hi manca pas. La segona arrel –margó equival senzillament a marcó, un marc petitó, que el trobarem en un angle de la plaça de l’església, que ningú no sap què hi fa. És un marc artístic de pedra, que talment sembla sortit de terra. El seu concepte vertader seria el d’estendard o ensenya, artísticament decorat per la funció que tenia. És el que va donar nom al poble de Matamargó: el bosc de l’estendard, i és un miracle que encara hi sigui després de tantes vicissituds i tenir uns quants milers d’anys segurament. Al mig presenta una misteriosa mà solitària amb els cinc dits, un símbol prehistòric i màgic que el trobarem en coves de França. No sabem què ens vol comunicar. Està escortat per uns petits pilars, un dels quals presenta una espiral esculpida, un altre símbol que abunda a Galícia i als països cèltics. Tot plegat forma un conjunt màgic que escapa a la nostra cultura. Tal volta els qui sabien contemplar-los eren enduts a regions de l’esperit inabastables per al simple mortal. HI ha en el mateix indret un turó piramidal, avui coronat per una grossa creu. També l’església, que té un altar barroc molt valuós, i el gran cementiri escalonat.  Diumenge, doncs, tot obert. No diguem el diumenge, no trepitgem més el nostre preciós català. 

L' Abellanosa

Pinzellades

A la comarca de les 1000 masies, que és el Solsonès, encara que de fet n’hi havia més de 2000 comptant les enrunades, descolla aquest grapat de quatre cases apinyades al centre de la comarca, a l’esquerra de la carretera que va del Miracle a Su. Totes semblen antigues igual i daten segurament d’un mateix segle, no se sap quin, per bé que el nucli apareix esmentat ja en el segle XII. Ben agermanades i ajuntades, es defensaven millor dels possibles enemics procedents dels quatre cantons de l’horitzó. Són ca l’Estruch, cal Tomasa, cal Bàlius i el Soler. La capella pertany, però, en exclusiva a cal Tomasa, no endebades està dedicada a l’apòstol sant Tomàs, de manera que la casa segurament va imposar el patró. Igual passa amb el cementiri, que només s’hi enterren els de cal Tomasa. S’hi celebra la festa el dia del sant, el 3 de juliol, amb una missa a 2/4 de 7 de la tarda i també una xocolatada per tothom, que és una bona raó perquè sempre hi hagi força gent.

El nucli de l’Abellanosa pertany a la parròquia de Freixinet, a 3 quarts de camí, i al municipi de Riner, a 1 hora i 3 quarts, quan s’hi anava a peu i tal com ens diu que havia fet moltes vegades l’Emília de cal Tomasa. Religiosament depenen més del santuari de la Mare de Déu del Miracle, on les dones de l’Abellanosa van jugar un paper important en la reposició de les campanes del Miracle, que avui escampen el seu dring celestial per aquestes boscúries. Aquestes tres cases, menys cal Bàlius, que no hi viu ningú, tenen cadascuna la seva padrina encara força joves, com són la Concepció de ca l’Estruch, que va venir del Prat de Peracamps, l’Emília de cal Tomasa, que era d’Armingous de Sant Just d’Ardèvol, i l’Elissa del Soler, que va pujar de ca l’Enric de Sanaüja allà als anys 50. La vida els ha deparat un mateix destí, no sols geogràfic, sinó també existencial pel fet de perdre el seu marit en edat encara relativament jove. Així i tot, s’han convertit en un bon puntal per les seves respectives cases i la vida segueix a l’Abellanosa amb les noves generacions.

Ens explica l’Emília que per la guerra es va malmetre tot el que hi havia a la capella, no hi quedà res de les coses antigues. Per altra part, l’amo de cal Tomasa es va escapar d’una mort segura fugint cap a la zona nacional d’Irun, però el seu germà, Joan Vendrell Guals, va ser dut a un camp de concentració on va morir d’una malaltia. Enguany l’Abellanosa és plena de verdor amb tantes pluges i ja no queda rastre del gran incendi del 98 que cremà tot el bosc. La panoràmica sobre el Solsonès és esplèndida, des de Pinós fins al Port del Comte encara nevat. Prop d’aquí hi ha la font de l’Abellanosa, que malgrat tantes secades sempre l’han vist rajar.

Perla: Val a dir que enguany els illuminati des del començ de la primavera o dia polar es dediquen a desgelar el casquet boreal i ens han invertit el temps. Aquí tenim núvols, allà dalt sol, però així i tot no ens manquen els grossos avions fumigant-nos dia i nit perquè plogui menys i convertint les pluges en tronades i els cotxes nets en plens de brutícia, no pas sorra del Sahara, ai lasos, que us ho creieu tot. Si algú fes analitzar aquest "fang" recollint-lo amb una esponja i una mica d'aigua, se sabria què ens llencen al cap, però saber-ne el perquè escapa a la nostra minsa intel·ligència humana. La gent, aborregats com ens tenen, s'ho creu tot, menys quan els diuen la veritat. No cal dir que els articles sobre el degel del Pol Nord ja deuen estar fets i qualsevol dia apareixeran al Periódico i altres a tot color.

Abellanosa o Avellanosa?

És un topònim abundant a Catalunya: muntanyes, rases, fonts, cases porten aquest nom, i tres pobles molt petits de fora de Catalunya, Avellanosa de la Rioja, Avellanosa de Muñó i Avellanosa del Páramo, aquests dos de Burgos. Difícilment tenen res a veure amb els avellaners, que pocs se’n troba en aquests llocs. Abellanosa deriva d’abella, l’insecte més important del món per la seva mel i la pol·linització. Creada pel rei tartessi Habidis, segons la mitologia, se li posà aquest nom perquè abella volia dir cova. L’abella es distingia per fer coves molt ben fetes, on dipositar la mel. I quan diem abella, fem una cova amb la boca.

Monument solar

Al trencant de l’Abellanosa trobarem un munt enorme de roques megalítiques més o menys arrenglerades amb el meridià terrestre. Sembla com si les hi hagués descarregat un tràiler de grans dimensions i el munt es tan antic que no l’han pogut fer pas les modernes excavadores, que tantes roques es carreguen que són monuments megalítics sense saber-ho. La gran bardissa fa impossible contemplar-les bé, en la seva magnitud, i els forestals tindrien aquí el seu paper a fer. Al mig de la renglera un xic descarrerada, hi ha malgrat tot una petita cova amb la seva entrada gairebé geomètrica, com les coves de les abelles. Els extrems assenyalarien segurament el solstici d’estiu. Un, el lloc més nòrdic per on es pon el sol un cop l’any i l’altre el punt més al sud per on surt aquell mateix dia, i al mig la cova o abella per on el sol en pondre’s entraria directament a l’interior de la cova en els equinoccis de primavera i tardor, dos dies l’any. Era un dia màgic en què es creia que les dones estèrils es quedaven embarassades si es ficaven a la cova i els tocava els raigs del sol. Com s’ho feien exactament, no ho sabem, però de llocs així n’hi havia molts i alguns lluny d’aquí, com hem vist, perquè el nom d’Abellanosa és més que una simple cova. Es tractava d’una construcció centrada en la cova, que tenia la finalitat de procrear. Pensem només que de cova es deriva covar. Avui això ja no passa,  i no vull dir l’acte ritual, que tampoc s’esdevé, sinó que avui els equinoccis ja no s’escauen amb l’indret de la cova. El moviment de la precessió dels equinoccis, el tercer en importància de la Terra dels molts que té, encara que completament desconeguts del gran públic, fa que la posta del Sol variï un grau cada 70 anys dels 360º de la volta celeste, de manera que si multipliquem 360 x 70 ens surt 25.200 anys, que serà el que triga a donar la volta a la Terra aquest rar moviment de la posta del sol, i això  suposant que ho hagi entès bé per explicar-ho. Calculant el desfasament actual de la cova respecte al 21 de març o 23 de setembre, podríem saber en quina època històrica es va construir aquest monument solar, altament màgic per aquelles creences i per aquella gent que volien tenir fills tant si com no.

Xoc de civilitzacions

En aquesta mateixa contrada una civilització antiquíssima va veure com n’arribava una altra de nova, sorgida de Natzaret tres o quatre segles enrere. La vella era de la màniga ampla en matèria de sexe, però la nova el volia restringir i, malgrat tot, es va imposar perquè aquella estava en hores baixes i no podia fer tants prodigis i miracles com la nova. A la nouvinguda no li semblà bé el que es feia en aquella cova, com exposar les vergonyes al Sol, a pesar que la finalitat era bona, i van demolir el monument, però no la cova, que encara podia servir d’aixopluc. En altres llocs es va mantenir el caràcter sagrat, com a Núria, i la funció que tenia es va cristianitzar. Encara avui es creu que moltes núries són regals de la Mare de Déu de Núria als seus pares. Avui aquella civilització tan antiga torna a semblar nova i la nova, vella i també en hores baixes. Què passarà? La batalla serà colossal, la lluita mai vista, la victòria segura, va dir Jean Guitton, el filòsof francès.

Perla: A hores d’ara el casquet polar ja s’haurà fos força amb l’anticicló provocat dalt el Pol Nord pels illuminati. Tothom hauria de saber que allí hi ha un forat de 2000 km pel qual els vaixells i els avions s’endinsen a la Terra Interna si baden, i per això l’aviació civil l’esquiva. Poblada per nans, gegants o reptilians, segons alguns, a l’estil Jurassic Park i tal com anticipa sempre Hollywood amb les seves pel·lícules perquè sap el que passarà, ara podrien eixir a fora per provocar un altre xoc de civilitzacions. S'acompliria així la gran profecia d'Ezequiel: "Serà als darrers temps... Un exèrcit de 200 milions de soldats vindrà del Septentrió, o sigui del Pol Nord, tan nombrós que taparà el cel, o sigui platerets voladors, i caurà damunt Sió, o sigui Europa", Ez 38,15.  Sense aquell pou, que també surt per l’Antàrtida, el Pol Nord un dia es desplaçaria  al Japó i un altre a França, talment una bola d’acer sense eix. O no, senyors de Simet, que fabriqueu coixinets a la fàbrica de Solsona? Quan et convenceràs que ens oculten moltíssimes coses? Res és el que sembla! 

El Pol Nord no existeix

Ni que sigui per una vegada, ens sortirem del nostre petit radi d'acció i ens n'anirem ben lluny, al Pol Nord, on ens espera el més gran dels misteris. Segurament que en català no ha escrit mai ningú res sobre aquest tema tan transcendental.

De totes les coses que ens estan ocultant, aquesta és sens dubte la més grossa. Senyors, el Pol Nord no existeix! I una altra cosa: la Terra és buida i està habitada al seu interior per un altre món amb homes, animals, plantes, mars, rius i continents com al defora. Ja ho veié Jules Verne en Viatge al centre de la Terra. Fa anys que als pobres alumnes els ensenyen que el nucli de la Terra consta de ferro, níquel, granit i que és dur i massís com una bola d’acer. No n’hi ha cap evidència, només és una suposició científica, perquè ningú no ha baixat a 6000 km de fondària. Només els russos han perforat la Terra fins a 12 miserables km a la península de Kola i ja se’n van cansar. Si la Terra fos tan compacta, estaríem sotmesos a una gravetat tan terrible que fórem nans de 2 cm d’alçada. La Terra, en giravoltar tan fort, ja hauria enviat els oceans i l’escorça terrestre a l’espai, si el seu nucli fos tan dens com ens volen fer creure. Hi ha l’exemple de la rentadora. Quan centrifuga es forma un espai buit a la part central. Doncs, igual la Terra, que en proporció gira molt més de pressa, a raó de 2000 km/h a l’altura de l’equador. En canvi, al Pol Nord teòric la Terra gira a la velocitat de les agulles del nostre rellotge i encara la meitat menys perquè l’esfera del nostre rellotge hauria de tenir lògicament 24 hores i no pas 12. Aquesta diferència abismal fa que la Terra sigui absolutament buida. Es creu que al centre de la Terra hi ha un sol que il·lumina aquell món, que no coneix la nit. És el nucli lluminós de l’antiga estrella que era la Terra. Doncs, bé, la gran entrada a aquest món interior es troba al Pol Nord geogràfic o terrestre, com també a l’Antàrtida. Quan un s’acosta al Pol Nord, no hi pot arribar per més que navegui perquè el rumb el porta cap a sota la Terra. Cal dir que al Pol Nord no hi ha gel, és líquid, a mar obert. Hi fa menys fred que a l’Àrtic. Com ja ens deien a l’escola, la Tierra està achatada por los polos. Això ja era una aproximació a la veritat. La Terra s’assembla a una taronja pelada per bé que no tan esfèrica perquè, encara que sembli mentida, no se sap la forma exacta de la Terra. Però, un cop pelada la taronja, apareixen els grills, justament com els meridians imaginaris que no convergeixen pas al Pol, sinó que es fiquen cap a sota a través d’un forat, com s’esdevé amb el grills d’una taronja. Els exploradors dels Pols no tenien manera de saber si havien assolit la punta de l’eix perquè sempre era de dia i no es veien els estels, i se’ls va adjudicar l’honor fiats de les seves paraules, que en el cas de Cook al final se li va retirar. Encara avui dia no es pot dir amb certesa que algú hagi estat mai al pol nord geogràfic. El pol magnètic és una altra cosa, possiblement la vorera de la gran concavitat que comunica amb l’interior de la Terra. Els avions que volen per l’Àrtic per escurçar distàncies esquiven passar pel Pol Nord, ja que es ficarien a sota Terra, cap ni un el sobrevola. Com sabem, la Terra té una inclinació de 23º respecte l’elíptica solar. Si la Terra fos massissa, d’acer, fàcilment es tornaria a redreçar i, a més, el mateix eix es desplaçaria cap a una altra zona qualsevol del planeta, però, no, la zona polar sempre serà allà on és, no passarà mai a Dinamarca ni a França, per exemple, i això degut al forat que travessa la Terra de Nord a Sud. També la Lluna, Mart i tots els planetes mostren una concavitat als seus pols. Les misterioses aurores boreals, que Mart també les té, serien la resplendor del sol intern de la Terra. I com s’hi aguanta dreta la gent sota terra? Doncs, perquè el centre de gravetat és al mig de l’escorça terrestre d’uns 1300 km de gruix. Ens atrau tant a nosaltres com a ells, com també l’aigua dels mars i oceans de tots dos costats. És la Terra Inversa. S’hi pot entrar pel Pol Nord i sortir per l’Antàrtida. Allí sí que les grans potències, pràcticament només els EEUU, no hi deixen arribar ningú per milionari que sigui, amb l’excusa enganyosa de preservar incontaminat aquell continent. Com es folrarien les agències fent viatges als Pols, però no, són impossibles! A l’Antàrtida hi ha grans extensions sense mica de neu, amb rius i llacs, i darrerament, amb el desglaç, hi apareixen enormes piràmides que es cuiden bé de no ensenyar. Haureu vist a Internet un anunci que diu: El Ártico se derrite. Firma que se declare santuario. Ho fan perquè un cop als estius vinents hagin fos ja l’Àrtic amb el canvi climàtic provocat mitjançant les fumigades aèries, no hi pugui anar ningú fora d’ells mateixos, amb l’excusa de no contaminar. En fi, aquí a Solsona el jove Jaume Cots Molina, de gran esperit aventurer, volia anar al Pol Nord fa pocs anys, però li faltà finançament. Quan li vaig dir que en realitat el Pol Nord no existia, es va quedar momentàniament mut, sense entendre res, però no vam continuar. Se’n recordarà. El seu pare em va dir que ja hi havia anat, però jo no m’ho crec. A on el portaren en realitat els russos? Una cosa és anar a les coordenades del Pol Nord geogràfic, una altra a l’Àrtic Nord. Si ni els avions hi passen, com hi podia anar ell? Sou lliures de creure-ho o no, però, si us hi capfiqueu, ja no en podreu treure l’aigua clara. La NASA no dóna cap foto fiable del Pol Nord, que acabarien amb una polèmica que fa més de 100 anys que dura, i això ja ho diu tot. És sospitós. Les poques fotos estan retocades.  I per què ens ho amagarien? Els fenicis ja anaven i venien d’Amèrica, però no ho deien a ningú. Volien el comerç per a ells solets, i ara passaria el mateix amb la Terra Buida. Suposaria, a més, l’esfondrament de la cultura actual, un canvi de paradigma massa revolucionari. Ja Hitler va enviar una expedició al Tibet per trobar el món interior d’Agartha, i es creu que els nazis es van refugiar amb els seus submarins a l’Antàrtida, batejada com la Nova Suàbia. Per altra part, què buscaven amb tant d’afany els americans a les coves profundes de l’Afganistan? Doncs, a Bin Laden segur que no. Cercaven l’entrada al món interior d’Agartha i per això van muntar una guerra absurda en un país remotíssim. Què complicats que són! Si voleu passar una bona vetllada, llegiu a Internet el llibre Viaje al interior de la Tierra del noruec Olaf Jansen. Després de 100 anys encara no està clar si és ficció o realitat.  

El mayor descubrimiento

geográfico de la historia.

  Antes de que Colón descubriera América, la existencia de un nuevo mundo cruzando el Atlántico, en la forma de un continente occidental, se consideraba el sueño de un loco. Lo mismo ocurre, en nuestra época, con la existencia de un mundo nuevo, un mundo subterráneo, en el interior hueco de la tierra; una tierra tan desconocida para la humanidad actual como el continente americano para los europeos antes del descubrimiento de Colón. Por lo tanto, no hay ninguna razón para que no pueda también ser descubierto y que se establezca su existencia como un hecho.

 Dr. Raymond Bernard - La Tierra Hueca.

Sorba

L’Aigua d’Ora

El riu que neix sota el cingle majestuós de la Roca de Ferrús, a la serra d’Ensija, arriba lentament, però sempre recte, a les terres de Sorba, com si aquesta fos la seva núvia escollida abans d’endinsar-se en el Cardener i marxar per la vida fins a la mort, que serà el mar. Aquest poble va estar a punt de desaparèixer quan s’hi volgué fer un embassament els anys 70, però al final s’imposà l’opció de la Llosa del Cavall. Llavors el Dr. Manuel Riu i altres experts van investigar bé l’arquitectura de l’església de Sorba i hi van fer una gran descobriment.

El Martyrium

Als primers segles als màrtirs se’ls feia una tomba especial, que se’n deia el Martyrium, una espècie de cup amb unes escales per baixar-hi i al fons el cos del màrtir cobert per un paviment i una llosa i això és el que descobriren a Sorba. Curiosament a l’esquelet li mancava el crani, la mandíbula, unes vèrtebres i algun altre os petit. La tomba tenia en una part un esvoranc mal tapat, com si algú hi hagués introduït la mà per treure’n algunes relíquies. Es tractava segurament del cos de sant Eudald, un màrtir del segle VI, patró de Sorba i molt venerat a Catalunya i rere el Pirineu, conegut també per sant Ou. La seva vida apareix tan plena de llegendes que sempre ha estat difícil destriar-ne els fets vertaders. Fill de família noble italiana, als 17 anys rebé la llança de guerrer, però al fer-se cristià fou perseguit pel seu pare i vingué a raure a les muntanyes pirinenques, on també hi havia molts perills per la fe ja que els visigots perseguien els cristians. El van ficar dins un sac ple de claus, com la pell d’un eriçó, i el feren rodolar costa avall. Tenia 46 anys.

El monestir de Ripoll

Aquest monestir era l’amo de les terres de Sorba. Un document medieval conta que l’any 978 el monestir va enviar dos monjos a cercar unes relíquies de sant Eudald, molt venerat a Ripoll, d’on és el patró. Pel camí se’ls va afegir un fugitiu que els va guiar i diu que els deixà en una silva, en llatí bosc. Sempre s’havia pensat que aquells dos monjos es dirigien a Aix les Thermes, rere Andorra, ja que el document parla que les relíquies les havien tret de Acquas, el poble de les aigües termals i que a més la llegenda hi situava la mort del màrtir, però el Dr. Riu, com a bon piteu, se li va encendre una llumeta i va pensar si aquella silva no seria de fet la parròquia de la Selva, sota Busa, i si aquelles Acquas no serien l’Aigua d’Ora. L’antic document diu que els dos monjos van estar a Carcassona i que van dir missa a l’església de sant Vicenç per la festa de Tots Sants, però el Dr. Riu proposa que podia ser Cardona, on també hi havia l’església de Sant Vicenç. Els dos monjos, després de la missa, s’haurien dirigit a Sorba i allí haurien ficat els mans dins el sepulcre per endur-se’n algunes relíquies d’amagat de la gent o tal volta amb el consentiment del duc de Cardona. El cas és que al reliquiari de sant Eudald de Ripoll, quan el van destapar, hi aparegueren unes relíquies consistents en un crani, vèrtebres i ossos que aparentment faltaven al Martyrium de Sorba, i també hi ha en aquell reliquiari alguns claus, instrument del martiri del sant, que s’haurien extret de Sorba. Les anàlisis dels ossos, però, van donar que es tractava de persones diferents. Ara bé, als anys 70, eren fiables aquelles anàlisis?

El nom de Sorba i les estenalles

La construcció del Martyrium de Sorba és visigòtica. Avui només en queda el cup o rotonda, però hi havia una capelleta al davant d’estil visigòtic, que es caracteritzava per fer els arcs en forma d’estenalla. Per altra part, hi ha el poble  de Sorbas (Almeria), d’on és fill Francisco Torres, que ha fet tants escrits al Celsona, brindant-nos la seva experiència i saviesa sobre molts temes de la vida. Sorbas està edificat a la vora d’un gran cingle que té la forma perfecta d’unes estenalles o pinces. Per tant, és possible que Sorba vulgui referir-se a l’edifici del Martyrium, el qual estava presidit per un arc que dibuixava la figura típica d’unes estenalles, una eina que en temps antics se n’hauria dit sorba o sorbes, ja que el nom tan pot ser singular com plural.   

Gangolells

L’adéu al Josep

Josep Vilaseca Gangolells havia nascut per a ser pagès perquè era el primer de la colla de germans. Era un dret, però també una obligació que requeia sobre l’hereu i que ell va saber portar amb dignitat i responsabilitat. No seria pas un hereu-escampa. En mig d’alzineres vetustes i d’espesses obagues va créixer fort i sa, guardant els bons costums heretats dels avantpassats, com, per exemple, beneir la taula cada dia en ple segle XXI. Sabia fer l’ofici de patriarca com pocs en queden ja d’aquells temps preterits. No en sé gran cosa de la seva vida, però veient-lo i escoltant-lo ja s’endevinava que estàvem davant d’un gran home. Donava gust sentint-lo parlar dels carlins, aquella gent noble i valenta de Sant Just d’Ardèvol i de Pinós que a mitjans del s. XIX es van alçar per defensar l’antic ordre al crit de “Déu, Pàtria i Rei”, en front de la revolució francesa que arribava a Espanya com un tsumani d’idees noves que ho volien canviar tot. El Josep, a més de fer de pagès d’una finca molt gran, tenia temps per llegir i formar-se. Poca televisió i molta lectura. Amb la seva esposa Maria van tenir cinc fills i els van donar tot el que van poder renunciant a comoditats, perquè els fills eren la màxima prioritat, fins que es van anar esquerant de la masia per guanyar-se la vida.

Va morir el dia de sant Martí, 11 de novembre, un xic de sorpresa a pesar d’estar malalt, i va ser enterrat al santuari del Miracle, com no podia ser de cap més manera, perquè era com casa seva, tal com va dir el P. Poch que va presidir el funeral amb els dos monjos de la Comunitat, pare Jordi i pare Xavier Morell, i a més mossèn Ignasi Montraveta que el va assistir espiritualment els darrers dies al Centre Hospitalari del Solsonès.

Per ell, però, la mort no va ser cap sorpresa. El P. Poch, al final del funeral va tenir la bona inspiració, no prevista, de llegir una poesia del Josep, que ell mateix havia fet per a acomiadar-se de tothom i ser posada en el seu recordatori. Una poesia molt sentida, digué, i que reflectia molt bé la persona que va ser el Josep.

ADÉU

Adéu Gangolells estimada

que hem compartit junts alegries i penes,

acull bondadosa aquesta fillada,

dels que portem la teva sang a les venes.

Adéu esposa, adéu fills, adéu mainada,

un bes sincer i de tot cor una abraçada.

No ploreu pas per aquest adéu sense tornada,

és com la fosca que desfarà la matinada.

Adéu germans, adéu veïns, adéu amics,

perdó us demano si amb ma conducta us he faltat,

la pau de Crist ens faci nobles i ens faci rics

i ens doni ales per arribar a l’eternitat.

La Verge Nena amb un somrís i la paraula,

us guiarà en l’hivern cru d’aquesta vida,

tot esperant amb fe i amor la gran florida

a dalt del cel junts al voltant d’aquella taula.

Josep Vilaseca Gangolells.

Un crim passional

El Josep, amb la seva partença, s’ha endut records de l’entorn que ja no tornaran, com aquell amor apassionat dels hereus del Mas i de Massafrets per una noia que tots dos volien i que va acabar amb la mort d’un. El del Mas va espiar el noi de Massafrets a la vora del camí de la parròquia, que era Sant Just d’Ardèvol, i allí el va matar. Una creu ho recordava fins que la va cremar el foc del 1998 i encara ara algú de bon cor la va intentar restituir amb dos troncs entravessats.  El fet va trasbalsar tot el país, tot i que abans els crims passionals no eren rars. Havia passat feia poc o tornaria a passar aviat en el cas de Cinca i Riart a Lladurs, que va suposar la venda de Cinca. Aquí va passar el mateix amb el Mas, que van quedar arruïnats i es van haver de vendre la finca. La van comprar a Gangolells, cosa que permetria saber en quin anys va tenir lloc aquella desventura total de  l’hereu del Mas, perquè la noia tampoc s’hi va casar. A les ciutats, com Madrid i Barcelona, eren els anys de l’amor romàntic, però a pagès aquelles modes no hi arribaven. Eren els anys de la Terra Baixa, la gran obra teatrald’Àngel Guimerà, d’èxit clamorós, l’any 1896, en què el pastor Manelic, boig per la Marta, mata l’amo Sebastià perquè s’hi entenia. Avui, sense que ens n’adonem, passa al revés. Els malèfics illuminati, amb les modes genèriques que creen, ens han matat l’amor romàntic i també ho pagarem car.

Què voldrà dir Gangolells?

Vora la casa hi ha un seguit de rocs desperdigats, clavats fortament a terra. Segurament n’hi havia més en temps passats, però ja és estrany que no s’hagin fer servir mai tots per fer parets o la mateixa casa. Molts apareixen arrenglerats. Aquí hi deuria haver hagut alguna construcció o altra, tal volta un santuari pagà que va caure en l’oblit. Hi descolla un petit empedrat de lloses rústegues que sembla natural sense ser-ho. La gent, que eren pastors, hi van veure la imatge dels cagallons que deixa el ramat i d’aquelles pedres en van dir els Gangolells per indicar aquell indret de les seves pastures. El mot té la mateixa arrel que Cangueli, quin Cangueli! És l’expressió per indicar que un es “caga” de por. Ara som als dies de fer cagar el tió, un costum pagà dels nostres avantpassats ibers, molt anterior al cristianisme, incorporat al nostre Nadal. Benvingut sigui i a picar fort el tió, el símbol de la prosperitat i dels temps messiànics de  l’abundància que tots els pobles han anhelat.