Un hostal de l’edat de pedra

N’hi hauria per creure-ho. La carretera del Port del Comte hi passa de llarg per sota, passat Llera, ni es veuen, però segles enrere potser el camí hi passava a tocar i llavors els vianants s’hi podien quedar a sopar i dormir. Es tracta d’una balma molt allargassada i baixeta, dividida en una vintena d’estances, anomenades “cambres”, com el francès “chambres” dels hotels, que equivalen a “habitacions”.  Les Cambres de Llera les van fer amb alguna finalitat o altra, religiosa o simplement viatgera, i el nom sembla indicar que eren per passar-hi la nit, ja que drets no s’hi cabia. Ajaguts hi cabien bé dues persones en cadascuna.  Estan excavades sota una codinera uniforme i llarga, molt espectacular, una construcció excel·lent del paleolític o tal volta del neolític, separades per una paret de la mateixa veta argilosa que sosté la gran roca. Tot matemàticament calculat perquè aquesta mai es desplomi. Han passat milers d’anys i encara estan com al primer dia, però sense les cortines o porticons que les taparien per salvar la intimitat i no passar fred durant les nits. No hi faltarien en cadascuna un bons jaços de palla, algunes màrfegues de llana d’ovella, pells d’os, tal volta alguna espalmatòria o llum d’oli a semblança de les fondes i posades de tots els temps. Traduït als temps d’avui, no sabem si la seva categoria arribaria a dues o tres estrelles. Per altra part, el lloc era molt reparat i fàcil de defensar contra els animals ferotges, com ossos i llops.

Promoció turística

HI ha dos Peres que els agrada parlar de les Cambres de Llera, tan poc conegudes de tothom, però ells són oriünds d’aquesta contrada i per això les coneixen i les aprecien. Són el Pere Guitart, fill de la Cabana del Llac, i el Pere Bonet amb arrels al Soler de Timoneda; per tant, en el municipi de Lladurs, on se situen. Des d’aquí gràcies als dos, per fer possible aquesta descoberta que és més interessant del que semblava, tot i ser una cosa tan desconeguda i tan a prop de casa. Són de la propietat de Llera. La sorpresa ha estat veure que les Cambres de Llera fa molt poc han estat promocionades per l’Ajuntament de Lladurs, netejant l’entorn i arranjant el sender que hi porta. Fins hi tot s’hi han fet esglaons per facilitar-ne l’accés a la gent que s’espera que hi aniran a veure una curiositat com aquesta, senzilla, però que a tothom li agradarà de veure, i que són una bona excusa per fer una sortida amb bicicleta o a peu pels voltants de la nostra Ciutat, si es vol, sense passar gairebé per la carretera, tot seguint pel curs del riu Negre amunt, amunt i trencant a la “llera” de la rasa de Llera.     

Cal Sant Pare (Clarà)

Orígens

El poble de Clarà està format per extenses cases de pagès, que es remunten al temps de l’arribada dels romans. Era costum de l’Imperi premiar els seus soldats amb l’entrega de terres del país conquerit i aquest seria el cas d’aquesta contrada de Clarà. Aquí els primers colons serien soldats romans i a més cristians, perquè el primer estament social on hi va començar a haver molts cristians fou justament l’exèrcit i perquè això explicaria la gran devoció dels claranesos envers el soldat i màrtir sant Sebastià en la seva capella. I potser també d’aquí vindria aquesta casa de Cal Sant Pare que pel seu nom i antiguitat, ja que ningú no recorda de què li ve, evoca la màxima autoritat de l’Església: el Sant Pare de Roma, primer en la persona de Sant Pere i després en els seus successors fins a arribar a l’actual Papa Francesc. I pel que fa a la casa, aquesta també ha tingut innombrables successors fins a arribar a l’actual Sant Pare, el senyor Domingo Argerich Codina, que a la seva edat de 91 anys passa els anys de la seva jubilació a Puig-reig amb la seva dona, i tots dos al costat de la filla, Concepció.

La casa

 En aquesta casa, doncs, hi va néixer el Domingo i també el seu germà Andreu, que es dedicaria per molts anys a treure fusta dels nostres boscos, com encara ho fa el seu fill. Per alguna cosa va néixer en una contrada repleta de boscúries, durant molts anys la principal riquesa de la comarca. També hi van néixer les seves germanes Claustre i Angeleta, que al seu moment es van esquerar, i una que es deia Lurdes, morta molt prematurament. El Domingo es va casar amb l’Assumpció Sanclimens Guix l’any 1956, de manera que ja s’acosten a la celebració dels 60 anys matrimonials, una fita que no està pas a l’abast de tothom.

Cal Sant Pere és una casa molt gran, de moltes parets i diferents etapes, com si cada Sant Pare hi hagués volgut afegir un pedaç. La munió d’estances que hi deuen haver a dintre! entenent per tals totes les parts d’una casa amb porta. Ah que no heu pensat mai a comptar les portes que teniu al pis o a la casa? Una de les entrades és del 1729 i el balcó del 1758. Les dates de la centúria del 700 es repeteixen a gairebé totes les cases i ens confirmen la gran munió de diners que van circular per Catalunya en aquells anys posteriors a la derrota del 1714, i que no eren de paper ni de plàstic com ara, sinó que es tractava d’onzes d’or que avui valdrien molt més que aleshores, sobretot ara que es comença a rumorejar insistentment a la Xarxa que estem a punt de retornar al patró or, cosa que no en diuen res els diaris i que a l’elit mundial, com als EE.UU., els fa tremolar perquè fins ara poden fabricar del no-res tants diners com els doni la gana i això se’ls acabaria. Ja no podrien esclavitzar països sencers amb deutes enormes de diners electrònics que després hem de retornar amb diners de veritat, però,  ai! que els iluminati ja ens fan pixar fora de test.

La Creu de la filosa

Prop de la casa, cap al cantó de l’hort, s’alça una creu damunt d’un petit pedestal amb aquesta inscripció als peus: Año 1863 Rosa Argerich Castellana. Era una dona de la casa, probablement soltera, conca, ja que era Argerich, que tenia el costum d’anar a filar i cosir cada dia cap a la tarda, asseguda en aquell indret. Abans de morir, va manifestar que volia que en memòria seva li aixequessin una creu en aquell lloc on havia passat tantes hores filant i cosint. La família, de molt bons sentiments, li tindrien molta estimació i així ho van complir. I no es van quedar curts. Era una creu molt ben forjada, coronada per un preciós gall cantant el quiquiriquic, ço és, l’emblema de la casa Sant Pare, ja que el gall va ser gran protagonista en la vida de Sant Pere, quan es posà a cantar per recordar-li que ja havia negat tres vegades el Senyor, tal com Jesús mateix li havia profetitzat que passaria. Aquella creu en la guerra del 36 va ser arrancada i llençada fins que el Domingo la va trobar colgada de palla. Mentrestant el seu pare en va fer fer una altra, l’actual, pel Pipes, i l’original la guarden amb ells.

El nét futbolista

Els amants del futbol n’hauran sentit parlar. El Domingo i l’Assumpció, que van passar pel dolor immens de perdre el fill hereu, ara tenen un nét, Oriol Rosell Argerich, que ha esdevingut un futbolista de renom mundial, d’aquells que surten als cromos.  Després de jugar uns anys amb el Kansas City i guanyar la lliga dels EE. UU. als seus 22 anys, ara ha fitxat per el Sporting de Lisboa, que n’ha pagat un milió de dòlars pel traspàs. El podrem veure enguany jugant la Champions League i qui sap si contra el Barça, d’on va sortir, ja que va jugar uns quants anys en el Barça B. La seva virtut principal es troba en el toc de pilota. Als 12 anys l’Espanyol l’anava a buscar amb taxi a Puig-reig tres dies a la setmana, i abans que els blanquí-blaus el pretenia fins i tot el Real Madrid. L’Oriol és un xicot amb una gran càrrega catalanista, de manera que la seva màxima il·lusió, segons manifesta sovint, seria jugar amb la selecció catalana. Per a ell, a l’hora de fitxar per un equip, Catalunya és abans que els diners i la fama. És i serà un bon Sant Pare!

Recordança del Josep del Molí de la Ginebrosa i el seu fill

De la Balma Forcada a la Font de les Cots, tot passant per Sant Joan de la Ribera, sufragània de Castellar amb una demarcació força extensa. La seva importància històrica es trasllueix en  la seva bonica església i cementiri. Aquest 4 d’octubre hi van enterrar en Josep Pujantell Santaeulària, de 54 anys, que encara vivia amb la seva mare al Molí de la Ginebrosa. Malaguanyat de Josep. Aquest estiu mateix havia perdut el seu fill Josep d’accident de treball, als 29 anys. Era el capità de l’Oliana CF i molt estimat per la seva implicació en el món social. El dol a Oliana va ser immens i el camp de futbol ple de gent per l’enterrament que hi va haver amb l’assistència d’innombrables autoritats civils i esportives i també de la seva promesa Anna. El nostre Josep del Molí no haurà mort de pena? Ja no el veurem venent fruita als mercats. Josep, al Cel siguis amb el teu fill!

El viver de crancs

El Josep coneixia bé aquests verals i la seva història. Caminant entre la boscúria per un corriol planer s’arriba aviat a la font de les Cots. Als anys 60 i 70 algú va tenir la pensada de construir un viver a l’indret mateix de la font, amb pocs totxos i un filat al voltant. La seva idea era criar crancs, aleshores força apreciats per fer paelles d’arròs. Aquell experiment cridaner que la gent anava a veure deuria durar poc i ara és un toll envaït d’una vegetació aquàtica de mal aspecte que fa desmerèixer el lloc. L’aigua, però, va rajant i al moment salta per unes roques sota les quals s’amaga una balma considerable. Allí comença una gran clotada molt profunda, plena de pins molt alts i drets, d’aquells que haurien servit de màstils a les caravel·les de Colom. A tocar de la balma n’hi ha un parell d’enormes, com sequoies del nostre país. Per treure’ls del bosc,  els arrossegadors els han de partir en uns quants trossos.  Al capdavall de la rasa hi havia l’hort de Purgimon, que es regava amb l’aigua de la font de les Cots. En aquells anys esmentats l’amo de Purgimon encara hi baixava amb un petit ruc, bo i  carregat, per treballar a l’hort.

Què vol dir Cots?

No hi ha paraula més catalana que aquesta que trobem en molts llocs de la geografia petita i no obstant això ningú no sap el que vol dir. Dir que eren “corts” de bestiar és un disbarat. En català tenim una expressió que diu “anar amb el cap cot”, que és un hàbit molt dolent per l’esperit ja que crea depressió i d’aquí ve que el seny popular l’intenta corregir dient aquest refrany tan antic de cinc monosíl·labs que el fan més català encara: “cor net i cap dret”.

La paraula “cots” es referia antigament a les falangines i falangetes  dels dits. Les “cots” eren els ossets dels dits perquè estan tallats, però no partits. Pengen, com anar amb el cap “cot” tallat pel coll, però penjant encara. També “acotar-se”, blegar la cintura per arribar a terra amb les mans. Entre les dues mans sumem 28 “cots”, que plegades semblen la volta d’una capella romànica, que per això es coneixien també per Cots. D’aquí ve el nom de les Cots de Sant Climenç, degut a la capella enrunada de Sant Armengol. Les “cots” dels quatre dits llargs, 3x4, van popularitzar a Catalunya la “dotzena”, encara viva i que era un sistema de base duodecimal millor que el decimal. Traslladat al món de les roques, es dirà també de les grans lloses quadrangulars unides i corbades entre si com les “cots”, els ossets dels dits, i com és el cas de les “tres roques” que formen la balma de la Font de les Cots en perfecte semicercle, com un dit blegat. Tot és artificial. D’aquesta manera es fa un salt d’aigua etern i es crea una fondalada amb un microclima especial, on creixerà una selva molt ufanosa gràcies al rierol de la font i a l’escalfor del sol de migdia.

A llibreria Verdaguer i a Amazon, el llibre mes transcendental del món (no se sap quin és), en paper i digital:   San Joan Evangelista “va veure i va creure” (Jn 20,8)... i nosaltres també!

Colles ciclistes

El Pere Guitart i la seva colla fan excursions amb bicicleta de muntanya (elèctrica) pels encontorns de Solsona i de vegades arriben força lluny. Així van descobrir la desconeguda  i grandiosa Balma Forcada a la rasa de cal Jalmar de Castellar de la Ribera. Ningú no la sabia fora de la gent de la Masia. L’Alba, que és una fervent usuària de la bicicleta, els en va assabentar i cap allí falta gent! El camí a seguir surt exactament del cementiri de Castellar de la Ribera. Quan arriba el moment de travessar la rasa, abans de 2 kms, la balma és allí, sota els peus. No es veu, però si s’ensorrés ens engolliria la terra. Per baixar-hi el Pere va fer servir una corda, com si féssim espeleologia. A baix l’espai és ampli com una església rupestre. Grans soques d’uns roures i pins que s’enlairen molt amunt. Estem en temps de secada eterna, malgrat passar mes núvols que mai, i el toll profund només té fang, on s’hi arrebolquen a gust els senglars. El saltant d’aigua, quan raja, cau de molt amunt, com si estiguéssim en terres encara inexplorades en aquest clot amagat de tothom. És possible, però, que molts anys enrere algun captaire o llenyataire aprofités aquesta balma per passar-hi les nits, ja que fa com un jaç quadradet sota la roca, avui ple de la pols que imperceptiblement va caient de la lenta descomposició de la pedra. Aquí baix, per altra part, la temperatura es manté estable, fresca a l’estiu i més calentona a l’hivern.

Un temple rupestre

Aquests indrets tan particulars, al revés del que passa avui, eren molt coneguts i freqüentats per l’home primitiu i pels nostres avantpassats de fa només mil anys i pocs segles mes. Aquí s’hi trobaven bé. Es banyaven en el toll i el salt d’aigua els batia amb força damunt el cap i les espatlles i en sortien reconfortats i regenerats. Mentrestant el sol deixava entrar els seus raigs lluminosos en la balma a través de l’escletxa i de les branques dels arbres. Recorda exactament la gran Balma de Sant Sebastià. Aquella ambientació els atansava al món invisible de les seves divinitats. Tornaven per uns moments a la felicitat dels orígens quan els homes a penes havien de treballar perquè amb poca cosa ja en tenien prou per viure i la naturalesa els ho subministrava generosament. Salut, amor i família era tot el que necessitaven. Totes les llegendes antigues parlen d’una època daurada que hi va haver als orígens de la humanitat. Això de l’home encorbat, pelut i amb cara de micus és una farsa tremenda dels temps moderns,  elaborada de propòsit per distreure l’home del seu Creador i  deixar-lo sol i desemparat.

 La Forcada

Com diu la gent, se’n diu la Balma Forcada perquè te la forma d’una forca. Està tancada i coberta pels dos costats de la rasa, que la cobreixen en bona part, deixant una obertura que es va fent cada cop mes estreta fins acabar en punxa, com una forca de dues pues. Segurametn la paraula Forcada és també un nom, no pas un adjectiu femení. El català antic juxtaposava els noms, sense fer servir ni l’article ni la preposició “de”, encara inexistents. Per tant, avui en diríem la Balma (de la) Forcada. Potser. Altres casos són mes clars, com la Font Canaleta de Riner, la Font (de la) Canaleta. La toponímia té la gràcia de ser arcaica i cal mantenir-la. No evoluciona amb la llengua.

Un llibre nou:

https://www.amazon.es/Sant-Joan-Evangelista-veure-creure/dp/B096LS1C5Q

Encara la Ruta de les mentides

Donant voltes a la Ruta de les mentides de Pinell, cada cop mes recorreguda, caldria afegir-hi una altra atracció opcional. Passada la Balma del Marrà, molt mes bonica quan hi raja aigua i s’omple la seva pica calcària o gurb, caldrà desviar-se un quart d’hora de camí pel ramal de l’esquerra i remuntar la ribera de Pinell, travessant-la uns doscops. Quan s’arriba a dalt d’un xic planell, ens trobarem que la ribera passa per un afrau conegut per la Foranca,  ple de pins molt alts que s‘estiren amunt per veure el sol. Si la ribera baixa seca, que és el més probable per culpa de la “geo-enginyeria climàtica” amb la qual provoquen el canvi climàtic i només cal mirar-ho, veureu que en aquest toll tan profund encara hi ha aigua clara i sort n’hi ha per als porcs fers i altres animalons de la gran obaga. És el gran Toll d’Albereda de l’antigor, conegut només per la poquíssima gent del voltant. Avui és tot pins i ja no hi ha els àlbers que antigament el poblaven, sempre blancs, tal com indica el col·lectiu vegetal: “Albereda”, conservat encara en el nom ressenyat en el mapa d'obaga d'Aubreda.

El trampolí megalític

Si anem amb compte, ens podem apropar al cingle i descobrir l’esgarrifós trampolí de pedra construït pels nostres avantpassats i que feien servir per llençar-se al toll des de 10 o 12 m d’altura tot descrivint en el trajecte fantàstiques i perilloses acrobàcies aèries, realitzades per un jovent que volia guanyar-se l’admiració del públic i molt en particular de les moltes noies que els contemplaven tot emocionades. Així el mes valent podia triar la mes maca. Això implicava que el toll en aquell temps havia de ser molt fondo. En tots els tolls amagats de les nostres obagues, si us hi fixeu bé, hi descobrireu el seu trampolí megalític, de pedra. Allí fruïen amb l’aigua mes que no fem avui. La gent s’hi aplegava i s’ho passaven bé en contacte estret amb la natura encara verge que els envoltava per tot arreu.

El Dolmen del Toll d’Albereda

Una cosa reforça l’altra. Els darrers anys s’ha excavat en aquest indret el Dolmen del Toll d’Albereda, que ja feia temps que estava descobert, del temps de mossèn Serra Vilaró. Els nostres arqueòlegs l’han deixat molt maco. No sabem què hi van trobar exactament. Si encara hi havia els ossos de l’enterrament o no. La paraula “dolmen” ja es veu que no és catalana. És nòrdica. La rica toponímia del nostre país ens indica com en deien els nostres ancestres: Caixa del Moro, Cabana del Moro, Cabaneta del Moro, Cambra del Moro, Tomba del Moro... Sempre del Moro, que volia dir del “Gegant”, fos perquè calia remenar grosses pedres per bastir-los, fos perquè la cambra era prou gran com per cabre-hi persones de gran estatura. 

Aquest dolmen i el toll d'Albereda es troben dins el terme de Gepils. A l'estiu s'hi banyaven com si fos una piscina. Un any de molta sequera el Ramon de Gepils va baixar amb el tractor, va escarbar el toll i en va sortir aigua. El Ramon ha estat un gran caçador amb algun premi de caça en el seu historial. Ha trepitjat el país moltes vegades i això s'uneix a la seva afició i al seu bon ull per copsar les formes estranyes de les roques, com els dolmens i menhirs. D'aquí la seva lògica satisfacció per tenir un dolmen a la seva finca.