La vall d’Incles, el pic de Juclar i el Pui Tabaca

NOTA: Aquest capítol del libre Castell de focs. De Sanaüja a Ceres es podrà llegir fins a l'1 d'abril.

Poca gent hauran sentit parlar mai del gran misteri que envolta el principat d’Andorra. Es tracta d’unes argolles o anelles gegantines que segons la tradició oral i escrita es trobaven, i encara potser es troben, clavades en alguns pics que envolten el país. L’il·lustre escriptor Pere Canturri i Montanyà, exministre andorrà de cultura, ja traspassat, en va escriure un llibret preciós, on exposava detalladament totes les dades que envolten aquest misteri, titulat justament El misteri de les anelles i argolles d’Andorra, 1995. Comença amb el testimoni del gran historiador de Catalunya Jeroni Pujades (1568-1635), en la Crònica universal del Principat de Catalunya, any 1696, en què deia: “Però Déu meu y que de coses se diuen de las anelles de Andorra i de Alta Vaca”. Entre altres, també Pere de Marca, segons Canturri, vers el 1600 en la seva gran obra en llatí Marca hispànica parla de dues anelles de ferro guarnides de plom a les muntanyes d’Andorra o cims d’Alta vaca.Fiter i Rossell, autor de la bíblia andorrana, el Manual Digest, d’ús exclusiu per als andorrans, parla de grans anelles o argolles de ferro situades a les muntanyes de Fontargent i a la roca del puig d’Altavaca, aquesta a la veïna Vall Ferrera. També El Politar d’Antoni Puig, 1763, basat en l’anterior, però que recull les antiguitats i costums més vetustos del país, ens parla d’anelles de ferro molt grans i de vestigis d’anella o argolla i per primera vegada especifica que les de Fontargent són a la muntanya dita de Joglar.  Molt interessant resulta el testimoni de l’espanyol Francisco de Zamora que el 25 de setembre de 1788 va sortir de Soldeu amb una colla i un guia local “en busca del monte de las anelles en Joglar”, sense aconseguir-ho per la dificultat del terreny i del temps, que segons explica els deixà extenuats i a punt de morir. Per altra part, Dalmau de Baquer, en la seva Historia de la República de Andorra, any 1849, diu que és “una Grande argolla o anella de Hierro clavada en una peña elevadíssima de Fontargent”, sense dir res d’Altavaca.  Segueixen les cites i testimonis i ja a l’època moderna en parlen també Joan Amades en el Costumari Català, any 1956, Guilera en Una història d’Andorra, 1960, i Montserrat Palau a Andorra, 1960, per bé que, segons Canturri, només seguirien fent menció de l’anella o argolla de Fontargent, oblidant-se ja d’Altavaca, un pic que se suposa que volia dir Alto de Vaca, però que al temps de Canturri ni se sabia on podia ser fins que ell mateix es va adonar que es tractava del Pui Tabaca, un pic punxegut de la Vall Ferrera, ja fora dels dominis andorrans, que aquí ens servirà per a corroborar l’existència real d’aquelles anelles, si mes no en el passat, cosa que alguns posen en dubte, malgrat tants testimonis, però no pas Pere Canturri, que continua escatint sobre la naturalesa, origen i finalitat d’aquelles anelles o argolles, que per altra part, en paraules d’Avilés Arnau, “nadie ha visto”, any 1893. No obstant, cal suposar que el guia que acompanyava Francisco de Zamora les hauria vist. Realment, com diu Canturri, va ser una pena que no hi arribessin: “el seu testimoni ens hauria aclarit molts dubtes”, ens diu.

Alguns autors, com el gran historiador valencià Beuter (1490-1554), s'apunten a la teoria que aquestes anelles serien trofeus de guerra i que podrien ser concretament de l'emperador Gal·liè, que hauria manat erigir-los en aquests llocs després de la conquesta de Catalunya. Era costum dels generals bastir trofeus amb armes preses als enemics i altres objectes, com a penyora i senyal d'una victòria esclatant. Se sap que el general Pompeu va erigir un trofeu molt important als Pirineus, d'aquí que alguns també li atribueixin aquestes anelles, però ja diu Pere Marca amb tot el sentit comú del món: “Ves si Pompeu hauria posat en llocs escabrosos, apartats de la freqüentació dels homes i del culte, aquell gran i noble monument de les seves victòries”. Per tant, la teoria dels trofeus cau pel seu propi pes i no sabem per què podien servir aquelles anelles grosses i de ferro, ni quan ni qui ho va fer. Per això, vénen a suplir aquesta ignorància altres explicacions, les quals segurament tenen més d'invenció popular que no pas d'història. Val a dir que les anelles es concentren bàsicament a la vall d’Incles, una de les més maques i encara verges del Pirineu andorrà, que ens recorda tanmateix la Vall de Núria, perquè també té un petit tren a l’estiu com a alternativa a l’accés prohibit dels cotxes. A l’entrada una placa ens recorda que la va visitar mossèn Cinto Verdaguer tot cercant inspiració per al seu poema del Canigó: “Les valls d’Ordino i d’Incles són més plenes/ d’harmonies, de somnis i misteri/ als raigs que hi deixa ploure l’hemisferi,/ a la serena de qui cova el món”. Dintre la vall d’Incles hi ha també la vall de Juclar i entre les dues, com queda dit, acaparen els punts principals on se situarien les anelles llegendàries d’Andorra: el pic de Fontargent, el pic de la Tossa de Juclar i el pic de Noè, i encara per la banda francesa cal anotar el pas de la Portaneille, d’un nom ben clar, la Porta de l’Anella, per afegir encara més intriga a tot plegat. Els autors del Manual Digest i del Politaratribueixen les anelles a l’emperador Carlemany que, quan vingué a alliberar el país andorrà dels moros, les hauria posades al cim d’aquelles muntanyes en senyal de victòria, però també per marcar els límits del nou país. També diuen que podia haver estat Lluís el Piadós. La versió popular diu que Carlemany va estacar el seu cavall en una d’aquelles anelles en passar pel Pirineu. Pel que fa al pic de Noè, de 2746 m, la tradició diu que el patriarca Noè va amarrar l’Arca del Diluvi a l’anella d’aquell pic quan van començar a minvar les aigües. És una versió popular que ens ve a demostrar que almenys l’anella hi deuria ser i que la gent, vista l’altitud del pic i la raresa d’una anella en aquell indret, lògicament els va recordar que l’únic que podia haver navegat per allí era Noè. Això no implica que el nom del pic de Noè sigui de l’era cristiana, sinó que pot ser molt anterior, ja que el relat del Diluvi Universal era moneda corrent a l’antiguitat europea. Per exemple, la Quaresma ja es practicava en el sentit de fer un dejuni de carn durant 40 dies, però exceptuant la carn dels peixos. Ho diu el nom: Quar-, que voldrà dir 40, i –esma, que voldrà dir memòria, tenir esma dàquells 40 dies del Diluvi. La importància del nombre 40 deriva de que l’any tindria 9 mesos de 40 dies: 40 x 9 = 360 dies. Per tant, Quar-esma volia dir fer memòria dels 40 dies que va durar el Diluvi, és a dir, només la pluja, perquè cal tenir en compte que van estar més d’un any a poder sortir de l’arca abans les aigües no es van escórrer. S’haurien mort de fam si no hagués estat perquè podien pescar i menjar tants peixos com volien i d’aquí la importància de fer-ne memòria col·lectiva. Tampoc era qüestió de matar parelles d’animals per alimentar-se perquè calia salvar totes les espècies possibles i, diguem-ho clar, perquè segurament no es tractava d’animals ja fets, sinó de simples embrions i, en el cas de les aus, de simples ous fecundats. D’altra manera no s’explica. També cal recordar la teoria esbossada en La revolució de Mart, que diu que els Pirineus signifiquen els pics de les Estrelles (pyr, foc) de Noè (-neus, Noè), en referència a la Via Làctia, la qual coincideix amb tota la renglera de muntanyes pirenaiques, és a dir, noaiques, de Noè, que, enllaçant amb la serralada càntabra, arriben fins a Compostel·la, la tomba presumpta de Sant Jaume, on per als antics hi hauria hagut en realitat o primerament la tomba del patriarca diluvià Noè, al qual haurien acudit en peregrinació els pobles europeus des de la més remota antiguitat, particularment els celtes, guiats per la Via Làctea, que al cor de la nit apunta cap a Compostel·la, nom que significaria el Sepulcre de les Estrelles, en plural, i no el Camp de l’Estrella, perquè Comp de fet volia dir tomba, recipient, i s’hauria conservat en el català com, el menjador del bestiar, i coma, depressió.

Pel que fa al pic de Fontargent, de 2618 m, aquest també es troba a la cresta divisòria entre França i Andorra, i el seu nom no ens parlaria de cap anella, com fan els altres, sinó d’una Font de Plata, Argent en francès, probablement amb el significat de Font Blanca o Alba, com passa amb Fontalba de Núria. Ara bé, Fontargent és un dels indrets on es situa amb més persistència una de les llegendàries anelles o argolles andorranes. La diferència entre anella i argolla és que la primera és d’una sola peça, mentre que l’argolla s’obre i es tanca. És la típica i trista  argolla que es posava al coll o als peus dels presos.

En canvi, tant el nom de la vall d’Incles com el de la Tossa de Juclar, com també s’esdevindrà amb el nom del Pui Tabaca, expressen amb claredat l’existència d’unes anelles o quelcom similar. La vall d’Incles ens parla d’una cosa que s’anomenava Incla i que n’hi havia més d’una, ja que s’expressa en plural. N’hi hauria prou amb dues per justificar-ho i, de moment, en podem assenyalar una, que seria casualment encara avui l’element més emblemàtic de la vall d’Incles. Es tracta sens dubte del Roc de l’Home Dret, al costat esquerre de l’entrada de la vall, al qual van molts en excursió per poder-lo contemplar i admirar. Vegem-ne el testimoni entusiasta d’una excursionista com l’Alexandra Grebennikova:

“Sabeu on és la Roca de l'Home Dret? Per si no ho sabeu, per si mai no l'heu vist en viu i en directe, no us n'oferiré cap reproducció pictòrica, perquè no hi ha cap imatge que li faci justícia. I no em refereixo exclusivament a les fotografies que n'hem intentat fer nosaltres: les que trobo a la web tampoc em fan reviure la sensació d'atoniment que vam tenir quan la Roca de l'Home Dret va aparèixer a la vista. Per tant, m'arrisco a apostar que uns centenars de paraules prenguin el lloc d'una representació pictòrica. A canvi us ofereixo una altra petita finestra a la Vall d'Incles que s'obre des del mateix lloc: quan ets just a punt d'arribar a la Roca de l'Home Dret, i mires a l'esquerra, i entre pins i avets s'aixeca majestuós un pic nevat, l'Alt de Juclar, el nostre Matterhorn particular, glòria i orgull de la vall encantada.

El caminet comença uns vint metres més enllà del pàrquing a l'entrada de la Vall d'Incles, a mà esquerra. Veureu un petit cartell "Camí de la Roca de l'Home Dret" del circuit parroquial del Comú de Canillo: pugeu per la mini carretera no asfaltada que porta fins a la borda de més amunt (ja s'hi guanya bastant desnivell), i continueu pel sender marcat amb cercles grocs. Sóc una gran fan de qui fa la feina de marcar els camins de muntanya per la parròquia de Canillo: al meu parer, és una de les parròquies que millor s'ocupa de les rutes de la natura. El Camí de l'Home Dret és força fàcil, fins i tot ara, a les portes de gener, perquè passa per la solana i aquesta temporada la neu hi és molt escassa. Ara bé, naturalment s'ha de tenir en compte que és un camí de muntanya en el que s'han de creuar un parell de rierols saltant de pedra a pedra, hi ha una mica de fang llefiscós a la primera part de la pujada i petites parcel·les de neu i gel: per tant, si no sou esportistes d'alt nivell que corren per la muntanya a totes les èpoques de l'any, un calçat adequat i uns bons pals són, com sempre, imprescindibles. En un dia assolellat, té sentit portar diverses capes de roba d'abric ja que a l'alçada fa més calor que a la vall. Vam arribar a la Roca de l'Home Dret, molt xino-xano, en uns cinquanta minuts, i vam baixar aproximadament en mitja hora, però vam passar uns deu minuts admirant els paisatges, per tant, vam fer tota la caminada en una hora i mitja.

La Roca de l'Home Dret em va produir un sentiment comparable al que experimentes quan et trobes al cor de la Fageda d'en Jordà i entens que Joan Maragall no mentia i no exagerava. De sobte reconeixes que la vida t'ha regalat uns instants màgics davant d'un tros de roca que per alguna raó és una meravella, que amb la seva existència desafia les lleis de la naturalesa i les confirma. Al meu parer, no s'assembla a cap home dret: tal volta a un home assegut, o un cap de cavall, o, des del costat dret, un obelisc. No us espereu gens, aneu-la a veure amb el cor obert a qualsevol sorpresa. Al cap i a la fi, no és res més que una enorme formació d'esquist penjada sobre la vall: si passeu els vostres dies observant roques enormes i solitàries que sembla que no hi pot haver cap manera que aguantin dretes, tal vegada la considerareu poca cosa. Ara bé, val la pena intentar-ho, i sentir els ocells cantar a sota del cel tan irrepetiblement blau de la Vall d'Incles, i veure els torrents gelats i les branques de pins carregades de neu”.

Bé, com veiem, la Roca o Roc de l’Home Dret impacta, tot i sent aparentment poca cosa. Una penya punxeguda per baix i més grossa per dalt que fa milers d’anys que s’aguanta dreta. Si un s’hi fixa, veurà que està lleugerament inclinada i, com que al capdamunt fa com un cap, sembla una estaca clavada a terra per bé que gegantina. És el que hi van veure els pastors d’aquestes muntanyes. No hi va tanta diferència d’Incla a ancla, com per no ser la mateixa cosa. El diccionari castellà recull ancla i anclar. Paradoxalment no ho fa el català, però està clar que ancla és un sinònim d’àncora. Es diu tirar ancles per tal de fixar una embarcació al fons del mar o del riu. Anclar és aferrar, atracar, amarrar mitjançant un instrument en forma de ganxo, però no a dalt, sinó al fons. Per tant, no estem parlant d’anelles, sinó d’àncores, encara que sense moure’ns del mateix context marítim: tant l’anella del pic de Noè com l’ancla de la Roca de l’Home Dret al fons de la vall d’Incles. Tanmateix, però, aquesta Incla o ancla s’assembla a una estaca clavada a terra com les que es deurien fer sevir per a subjectar les tendes mitjançant unes cordes. Per tant, la vall d’Incles significaria la vall de les Incles, o sigui, de les ancles o de les estaques clavades a terra, la qual cosa, de ser certa, voldria dir que antigament hi havia una altra Incla, no gaire lluny d’aquesta, que s’hauria desplomat com la cosa més lògica del món, vista la seva delicada estructura. Segurament encara es podria cercar al fons d’algun barranc per bé que més esbocinada que no pas sencera. Seria la manera més pràctica de confirmar tota aquesta hipotètica explicació respecte al nom de la vall d’Incles, i també la confirmació que la Roca de l’Home Dret no és casual ni cap caprici de la geologia, sinó que en paraules d’Esteve Albert “s’hi pot veure la mà primitiva de l’home”. Difícilment sabrem mai per què el feren. No oblidem el gran principi: tot el que té forma és artificial i, per consegüent, és fruit d’alguna intel·ligència.

Alexandra Grebennikova ens parlava també amb emoció excursionista del pic de Juclar, el qual corona la vall d’Incles majestuosament i bateja o dóna nom a l’Estany Primer de Juclar, el més gran d’Andorra. Interpretar el nom de Juclar és molt fàcil. Només cal consultar un diccionari de l’hebreu modern, millor encara que l’hebreu bíblic que no té tantes paraules, coneixent d’antuvi les vint-i-dues lletres de l’abecedari hebreu, que són ben poques. Això està a l’abast de tothom. Allí hi trobarem el mot hunqal, el qual, si bé no és idèntic a Juclar, s’hi assembla molt, sobretot tenint en compte que significa ganxo, que és un significat molt adient dintre el context de les anelles. Tant les anelles com els ganxos serveixen per amarrar. El mot hunqal coincideix quasi fil per randa amb Juclar. La h inicial, alef en hebreu, és aspirada, encara que no tant com la J. La u correspon a la uau hebrea. La n, en canvi, no apareix en Juclar, però es tracta de dos noms molt separats en el temps que bé poden haver experimentat petites alteracions. La q correspon a la qof hebrea, que sona k, i finalment la l és la làmec d’igual so. Pel que fa a la a, en hunqal és intermèdia, no fa kla, però la col·locació de les vocals en hebreu sempre ha estat problemàtica perquè els textos escrits primitius i avui dia l’hebreu modern no escriuen les vocals. Tractant-se d’una llengua que al temps de Jesús ja no es parlava, té més possibilitats de ser autèntica la tradició oral andorrana del topònim que no pas l’escriptura transmesa a través de segles i d’incomptables còpies. La r final de Juclar senzillament no hi hauria de ser, de ser autèntica l’explicació, i llavors s’hauria d’escriure Juclà, com el cognom català Xuclà i com passava amb Baldomar/Baldomà. Per tant, és probable que al pic de Juclar hi hagués algun tipus de ganxo misteriós, no sabem si una altra Incla, i llavors es tractaria de la mateixa paraula, però l’una dita en català, Incla, i l’altra en arameu o hebreu, Juclà, però també podria ser que es tractés d’una veritable anella gegantina, com vol la tradició. Jacint Verdaguer ho va copsar bé: “les valls d’Ordino i d’Incles són plenes de misteri”. No és possible encara desentranyar el misteri de les anelles andorranes. Tal volta tenien una utilitat pràctica. Canturri esmenta que també es parla d’unes anelles al pic veí de Peric, a la vall de Carol, ja a França, encara visibles en el segle XVI, segons l’autor del Dietari de Puigcerdà. En algun lloc es diu que tal volta servien per a fer cordades, per pujar i baixar de les muntanyes fent ràpel. Si admetem l’existència dels gegants de l’antiguitat, anomenats moros per la tradició oral, tal volta s’explica tot millor, ja que es tractava d’anelles o argolles molt grosses, que també haurien pogut servir per fer cordades. Bé, tot són conjectures, com també dir que les anelles i coses similars podien tenir una funció màgico-religiosa que servia per assegurar el país enfront d’invasions i perills exteriors.

El Pui Tabaca és un muntanya de 1781 m només, que s’enlaira tota punxeguda enmig de la Vall Ferrera. Correspondria al pic d’Altovaca esmentat per les primeres tradicions andorranes, en el qual situaven una anella. Aquell nom, tanmateix castellà, Alto de Vaca, era una corrupció del nom vertader, que era el Pui Tabaca, tal com va descobrir Pere Canturri. Resulta que aquest nom també s’ajusta, encara més íntegrament, a l’hebreu o arameu, en el qual tabaca significa literalment anella. El Pui Tabaca seria el Pui de l’Anella al peu de la lletra, sense pal·liatius. Ara bé, es tracta d’un pic molt visitat pels excursionistes pel seu aspecte punxegut enmig de la vall, fàcil de pujar i que ofereix una esplèndida panoràmica damunt els pobles de la vall de Cardós. Si tingués alguna anella grossa de ferro o de pedra, ja l’haurien descobert. Bé caldrà recordar per altra part que unes anelles de ferro, ni que fossin recobertes de plom com es diu que passava amb alguna segons Pere Marca, ja faria temps que s’haurien desfet o desintegrat del tot degut a l’oxidació. El Pui Tabaca, però, presenta una singularitat, com és que té un petit forat a les roques pel qual es passa en pujar al cim. És probable que aquest forat tan singular sigui l’anella, però a manera de metàfora, i llavors el seu nom seria independent de les anelles que circumdaven la vall d’Incles, que segons la tradició serien de ferro, la qual cosa sembla una coincidència molt o massa casual, però que també podria ser. Amb tot, Canturri també parla d’un forat molt polit practicat en una penya al cap del Solà d’Arinsal, que segons la tradició Noè també hi hauria estacat l’arca. S’animà a anar-lo a veure i el trobà, però ningú no li va saber donar raó “de per què era allí”. Arribats al final, només resta demanar perdó i donar les gràcies als familiars de Pere Canturri i Montanya per haver fet un ús exhaustiu del seu magnífic i petit llibre, El misteri de les anelles i argolles d’Andorra.

El mateix caldria dir de l’escrit emocionat d’Alexandra Grebennikova sobre la Roca de l’Home Dret, extret de la Xarxa. El seu cognom rus femení ens recorda l’investigador siberià Viktor Grebennikov, d’igual cognom, però masculí, que al temps de la URSS va investigar el món dels insectes i va creure descobrir que alguns, com les abelles, els escarabats o les mosques, tenien unes capacitats gairebé sobrenaturals. Va descobrir o almenys sostenia que amb les seves ales i estructura aerodinàmica eren capaços de crear un zona d’antigravetat que els permetia assolir unes velocitats molt superiors a les seves capacitats merament físiques. També els atribuïa la invisibilitat, i ell mateix va construir un patinet sense rodes que li permetia desplaçar-se a la velocitat de 25 km per minut, o sigui, a 1500 km/h,  encara que això últim abans de morir hauria reconegut que era un engany, tot cal dir-ho. El món dels insectes, invertebrats com són, sense ossos, es presta a moltes sorpreses, com ara aquesta. Certes mosques, com les saballoneres, tindrien la capacitat de travessar els vidres sense trencar-los. Si una mosca es troba tancada en una habitació sense res per menjar i a través dels vidres de la finestra veu tot un món exuberant al defora, com la verdor de les plantes, els fruits dels arbres i tal volta li arriben també les olors de menjars exquisits per a ella, aleshores intentarà travessar la finestra, però no pararà de donar-se cops de cap terribles contra els vidres. La seva situació es tornarà estressant i desesperada, i llavors intentarà jugar-s’ho tot a vida o mort. S’enlairarà, brunzirà les aletes a centes de revolucions per segon, replegarà el seu cos per tornar-se com un perdigó d’acer i es llençarà talment un projectil contra el vidre a la velocitat del so amb la intenció de travessar finalment aquella barrera invisible. Se sentirà un espetec molt fort, com quan es romp la velocitat del so, i de sobte tot quedarà en silenci, però de la mosca no en restarà cap rastre en tota l’habitació. Haurà aconseguit el que volia, eixir a l’exterior, utilitzant unes energies que els éssers vius extreuen del seu propi cos com si fossin divines, a semblança dels karateques que a còpia de concentrar totes les seves forces físiques i psíquiques rompen amb la mà una pila de rajols. Tothom sap que un vidre es trenca més amb un cop de roc que amb una bala. Aquesta li farà només un petit forat i, com més petit sigui el projectil i més alta la velocitat, més petit serà l’orifici. Per tant, si el projectil fos de l’ordre de mil·lèsimes de mm  i la velocitat de milers de km/h, és possible que el vidre només s’obrís per tornar-se a tancar a l’acte, fent alhora un gran espetec. I perdó un cop més per aquest salt en el buit, des de la vall d’Incles fins a la Sibèria, encara que al cap i a la fi tot es tracta de misteris.