El Pol Nord no existeix

Ni que sigui per una vegada, ens sortirem del nostre petit radi d'acció i ens n'anirem ben lluny, al Pol Nord, on ens espera el més gran dels misteris. Segurament que en català no ha escrit mai ningú res sobre aquest tema tan transcendental.

De totes les coses que ens estan ocultant, aquesta és sens dubte la més grossa. Senyors, el Pol Nord no existeix! I una altra cosa: la Terra és buida i està habitada al seu interior per un altre món amb homes, animals, plantes, mars, rius i continents com al defora. Ja ho veié Jules Verne en Viatge al centre de la Terra. Fa anys que als pobres alumnes els ensenyen que el nucli de la Terra consta de ferro, níquel, granit i que és dur i massís com una bola d’acer. No n’hi ha cap evidència, només és una suposició científica, perquè ningú no ha baixat a 6000 km de fondària. Només els russos han perforat la Terra fins a 12 miserables km a la península de Kola i ja se’n van cansar. Si la Terra fos tan compacta, estaríem sotmesos a una gravetat tan terrible que fórem nans de 2 cm d’alçada. La Terra, en giravoltar tan fort, ja hauria enviat els oceans i l’escorça terrestre a l’espai, si el seu nucli fos tan dens com ens volen fer creure. Hi ha l’exemple de la rentadora. Quan centrifuga es forma un espai buit a la part central. Doncs, igual la Terra, que en proporció gira molt més de pressa, a raó de 2000 km/h a l’altura de l’equador. En canvi, al Pol Nord teòric la Terra gira a la velocitat de les agulles del nostre rellotge i encara la meitat menys perquè l’esfera del nostre rellotge hauria de tenir lògicament 24 hores i no pas 12. Aquesta diferència abismal fa que la Terra sigui absolutament buida. Es creu que al centre de la Terra hi ha un sol que il·lumina aquell món, que no coneix la nit. És el nucli lluminós de l’antiga estrella que era la Terra. Doncs, bé, la gran entrada a aquest món interior es troba al Pol Nord geogràfic o terrestre, com també a l’Antàrtida. Quan un s’acosta al Pol Nord, no hi pot arribar per més que navegui perquè el rumb el porta cap a sota la Terra. Cal dir que al Pol Nord no hi ha gel, és líquid, a mar obert. Hi fa menys fred que a l’Àrtic. Com ja ens deien a l’escola, la Tierra està achatada por los polos. Això ja era una aproximació a la veritat. La Terra s’assembla a una taronja pelada per bé que no tan esfèrica perquè, encara que sembli mentida, no se sap la forma exacta de la Terra. Però, un cop pelada la taronja, apareixen els grills, justament com els meridians imaginaris que no convergeixen pas al Pol, sinó que es fiquen cap a sota a través d’un forat, com s’esdevé amb el grills d’una taronja. Els exploradors dels Pols no tenien manera de saber si havien assolit la punta de l’eix perquè sempre era de dia i no es veien els estels, i se’ls va adjudicar l’honor fiats de les seves paraules, que en el cas de Cook al final se li va retirar. Encara avui dia no es pot dir amb certesa que algú hagi estat mai al pol nord geogràfic. El pol magnètic és una altra cosa, possiblement la vorera de la gran concavitat que comunica amb l’interior de la Terra. Els avions que volen per l’Àrtic per escurçar distàncies esquiven passar pel Pol Nord, ja que es ficarien a sota Terra, cap ni un el sobrevola. Com sabem, la Terra té una inclinació de 23º respecte l’elíptica solar. Si la Terra fos massissa, d’acer, fàcilment es tornaria a redreçar i, a més, el mateix eix es desplaçaria cap a una altra zona qualsevol del planeta, però, no, la zona polar sempre serà allà on és, no passarà mai a Dinamarca ni a França, per exemple, i això degut al forat que travessa la Terra de Nord a Sud. També la Lluna, Mart i tots els planetes mostren una concavitat als seus pols. Les misterioses aurores boreals, que Mart també les té, serien la resplendor del sol intern de la Terra. I com s’hi aguanta dreta la gent sota terra? Doncs, perquè el centre de gravetat és al mig de l’escorça terrestre d’uns 1300 km de gruix. Ens atrau tant a nosaltres com a ells, com també l’aigua dels mars i oceans de tots dos costats. És la Terra Inversa. S’hi pot entrar pel Pol Nord i sortir per l’Antàrtida. Allí sí que les grans potències, pràcticament només els EEUU, no hi deixen arribar ningú per milionari que sigui, amb l’excusa enganyosa de preservar incontaminat aquell continent. Com es folrarien les agències fent viatges als Pols, però no, són impossibles! A l’Antàrtida hi ha grans extensions sense mica de neu, amb rius i llacs, i darrerament, amb el desglaç, hi apareixen enormes piràmides que es cuiden bé de no ensenyar. Haureu vist a Internet un anunci que diu: El Ártico se derrite. Firma que se declare santuario. Ho fan perquè un cop als estius vinents hagin fos ja l’Àrtic amb el canvi climàtic provocat mitjançant les fumigades aèries, no hi pugui anar ningú fora d’ells mateixos, amb l’excusa de no contaminar. En fi, aquí a Solsona el jove Jaume Cots Molina, de gran esperit aventurer, volia anar al Pol Nord fa pocs anys, però li faltà finançament. Quan li vaig dir que en realitat el Pol Nord no existia, es va quedar momentàniament mut, sense entendre res, però no vam continuar. Se’n recordarà. El seu pare em va dir que ja hi havia anat, però jo no m’ho crec. A on el portaren en realitat els russos? Una cosa és anar a les coordenades del Pol Nord geogràfic, una altra a l’Àrtic Nord. Si ni els avions hi passen, com hi podia anar ell? Sou lliures de creure-ho o no, però, si us hi capfiqueu, ja no en podreu treure l’aigua clara. La NASA no dóna cap foto fiable del Pol Nord, que acabarien amb una polèmica que fa més de 100 anys que dura, i això ja ho diu tot. És sospitós. Les poques fotos estan retocades.  I per què ens ho amagarien? Els fenicis ja anaven i venien d’Amèrica, però no ho deien a ningú. Volien el comerç per a ells solets, i ara passaria el mateix amb la Terra Buida. Suposaria, a més, l’esfondrament de la cultura actual, un canvi de paradigma massa revolucionari. Ja Hitler va enviar una expedició al Tibet per trobar el món interior d’Agartha, i es creu que els nazis es van refugiar amb els seus submarins a l’Antàrtida, batejada com la Nova Suàbia. Per altra part, què buscaven amb tant d’afany els americans a les coves profundes de l’Afganistan? Doncs, a Bin Laden segur que no. Cercaven l’entrada al món interior d’Agartha i per això van muntar una guerra absurda en un país remotíssim. Què complicats que són! Si voleu passar una bona vetllada, llegiu a Internet el llibre Viaje al interior de la Tierra del noruec Olaf Jansen. Després de 100 anys encara no està clar si és ficció o realitat.  


 

El mayor descubrimiento

geográfico de la historia.

 

  Antes de que Colón descubriera América, la existencia de un nuevo mundo cruzando el Atlántico, en la forma de un continente occidental, se consideraba el sueño de un loco. Lo mismo ocurre, en nuestra época, con la existencia de un mundo nuevo, un mundo subterráneo, en el interior hueco de la tierra; una tierra tan desconocida para la humanidad actual como el continente americano para los europeos antes del descubrimiento de Colón. Por lo tanto, no hay ninguna razón para que no pueda también ser descubierto y que se establezca su existencia como un hecho.

 

Dr. Raymond Bernard - La Tierra Hueca.

 

 


 

El mayor descubrimiento

geográfico de la historia.

Quasi l'única foto fiable del Pol Nord de les escasses que hi ha.

Sorba

L’Aigua d’Ora

El riu que neix sota el cingle majestuós de la Roca de Ferrús, a la serra d’Ensija, arriba lentament, però sempre recte, a les terres de Sorba, com si aquesta fos la seva núvia escollida abans d’endinsar-se en el Cardener i marxar per la vida fins a la mort, que serà el mar. Aquest poble va estar a punt de desaparèixer quan s’hi volgué fer un embassament els anys 70, però al final s’imposà l’opció de la Llosa del Cavall. Llavors el Dr. Manuel Riu i altres experts van investigar bé l’arquitectura de l’església de Sorba i hi van fer una gran descobriment.

El Martyrium

Als primers segles als màrtirs se’ls feia una tomba especial, que se’n deia el Martyrium, una espècie de cup amb unes escales per baixar-hi i al fons el cos del màrtir cobert per un paviment i una llosa i això és el que descobriren a Sorba. Curiosament a l’esquelet li mancava el crani, la mandíbula, unes vèrtebres i algun altre os petit. La tomba tenia en una part un esvoranc mal tapat, com si algú hi hagués introduït la mà per treure’n algunes relíquies. Es tractava segurament del cos de sant Eudald, un màrtir del segle VI, patró de Sorba i molt venerat a Catalunya i rere el Pirineu, conegut també per sant Ou. La seva vida apareix tan plena de llegendes que sempre ha estat difícil destriar-ne els fets vertaders. Fill de família noble italiana, als 17 anys rebé la llança de guerrer, però al fer-se cristià fou perseguit pel seu pare i vingué a raure a les muntanyes pirinenques, on també hi havia molts perills per la fe ja que els visigots perseguien els cristians. El van ficar dins un sac ple de claus, com la pell d’un eriçó, i el feren rodolar costa avall. Tenia 46 anys.

El monestir de Ripoll

Aquest monestir era l’amo de les terres de Sorba. Un document medieval conta que l’any 978 el monestir va enviar dos monjos a cercar unes relíquies de sant Eudald, molt venerat a Ripoll, d’on és el patró. Pel camí se’ls va afegir un fugitiu que els va guiar i diu que els deixà en una silva, en llatí bosc. Sempre s’havia pensat que aquells dos monjos es dirigien a Aix les Thermes, rere Andorra, ja que el document parla que les relíquies les havien tret de Acquas, el poble de les aigües termals i que a més la llegenda hi situava la mort del màrtir, però el Dr. Riu, com a bon piteu, se li va encendre una llumeta i va pensar si aquella silva no seria de fet la parròquia de la Selva, sota Busa, i si aquelles Acquas no serien l’Aigua d’Ora. L’antic document diu que els dos monjos van estar a Carcassona i que van dir missa a l’església de sant Vicenç per la festa de Tots Sants, però el Dr. Riu proposa que podia ser Cardona, on també hi havia l’església de Sant Vicenç. Els dos monjos, després de la missa, s’haurien dirigit a Sorba i allí haurien ficat els mans dins el sepulcre per endur-se’n algunes relíquies d’amagat de la gent o tal volta amb el consentiment del duc de Cardona. El cas és que al reliquiari de sant Eudald de Ripoll, quan el van destapar, hi aparegueren unes relíquies consistents en un crani, vèrtebres i ossos que aparentment faltaven al Martyrium de Sorba, i també hi ha en aquell reliquiari alguns claus, instrument del martiri del sant, que s’haurien extret de Sorba. Les anàlisis dels ossos, però, van donar que es tractava de persones diferents. Ara bé, als anys 70, eren fiables aquelles anàlisis?

El nom de Sorba i les estenalles

La construcció del Martyrium de Sorba és visigòtica. Avui només en queda el cup o rotonda, però hi havia una capelleta al davant d’estil visigòtic, que es caracteritzava per fer els arcs en forma d’estenalla. Per altra part, hi ha el poble  de Sorbas (Almeria), d’on és fill Francisco Torres, que ha fet tants escrits al Celsona, brindant-nos la seva experiència i saviesa sobre molts temes de la vida. Sorbas està edificat a la vora d’un gran cingle que té la forma perfecta d’unes estenalles o pinces. Per tant, és possible que Sorba vulgui referir-se a l’edifici del Martyrium, el qual estava presidit per un arc que dibuixava la figura típica d’unes estenalles, una eina que en temps antics se n’hauria dit sorba o sorbes, ja que el nom tan pot ser singular com plural.   

Sorba, a la vora de l'Aiguadôra, afluent del Cardener, allotja el martyrium de sant Eudald.

Sorbas, poble d'Almeria, que mostra la forma d'unes estanalles.

Gangolells

L’adéu al Josep

Josep Vilaseca Gangolells havia nascut per a ser pagès perquè era el primer de la colla de germans. Era un dret, però també una obligació que requeia sobre l’hereu i que ell va saber portar amb dignitat i responsabilitat. No seria pas un hereu-escampa. En mig d’alzineres vetustes i d’espesses obagues va créixer fort i sa, guardant els bons costums heretats dels avantpassats, com, per exemple, beneir la taula cada dia en ple segle XXI. Sabia fer l’ofici de patriarca com pocs en queden ja d’aquells temps preterits. No en sé gran cosa de la seva vida, però veient-lo i escoltant-lo ja s’endevinava que estàvem davant d’un gran home. Donava gust sentint-lo parlar dels carlins, aquella gent noble i valenta de Sant Just d’Ardèvol i de Pinós que a mitjans del s. XIX es van alçar per defensar l’antic ordre al crit de “Déu, Pàtria i Rei”, en front de la revolució francesa que arribava a Espanya com un tsumani d’idees noves que ho volien canviar tot. El Josep, a més de fer de pagès d’una finca molt gran, tenia temps per llegir i formar-se. Poca televisió i molta lectura. Amb la seva esposa Maria van tenir cinc fills i els van donar tot el que van poder renunciant a comoditats, perquè els fills eren la màxima prioritat, fins que es van anar esquerant de la masia per guanyar-se la vida.

Va morir el dia de sant Martí, 11 de novembre, un xic de sorpresa a pesar d’estar malalt, i va ser enterrat al santuari del Miracle, com no podia ser de cap més manera, perquè era com casa seva, tal com va dir el P. Poch que va presidir el funeral amb els dos monjos de la Comunitat, pare Jordi i pare Xavier Morell, i a més mossèn Ignasi Montraveta que el va assistir espiritualment els darrers dies al Centre Hospitalari del Solsonès.

Per ell, però, la mort no va ser cap sorpresa. El P. Poch, al final del funeral va tenir la bona inspiració, no prevista, de llegir una poesia del Josep, que ell mateix havia fet per a acomiadar-se de tothom i ser posada en el seu recordatori. Una poesia molt sentida, digué, i que reflectia molt bé la persona que va ser el Josep.

ADÉU

Adéu Gangolells estimada

que hem compartit junts alegries i penes,

acull bondadosa aquesta fillada,

dels que portem la teva sang a les venes.

 

Adéu esposa, adéu fills, adéu mainada,

un bes sincer i de tot cor una abraçada.

No ploreu pas per aquest adéu sense tornada,

és com la fosca que desfarà la matinada.

 

Adéu germans, adéu veïns, adéu amics,

perdó us demano si amb ma conducta us he faltat,

la pau de Crist ens faci nobles i ens faci rics

i ens doni ales per arribar a l’eternitat.

 

La Verge Nena amb un somrís i la paraula,

us guiarà en l’hivern cru d’aquesta vida,

tot esperant amb fe i amor la gran florida

a dalt del cel junts al voltant d’aquella taula.

 

Josep Vilaseca Gangolells.

Un crim passional

El Josep, amb la seva partença, s’ha endut records de l’entorn que ja no tornaran, com aquell amor apassionat dels hereus del Mas i de Massafrets per una noia que tots dos volien i que va acabar amb la mort d’un. El del Mas va espiar el noi de Massafrets a la vora del camí de la parròquia, que era Sant Just d’Ardèvol, i allí el va matar. Una creu ho recordava fins que la va cremar el foc del 1998 i encara ara algú de bon cor la va intentar restituir amb dos troncs entravessats.  El fet va trasbalsar tot el país, tot i que abans els crims passionals no eren rars. Havia passat feia poc o tornaria a passar aviat en el cas de Cinca i Riart a Lladurs, que va suposar la venda de Cinca. Aquí va passar el mateix amb el Mas, que van quedar arruïnats i es van haver de vendre la finca. La van comprar a Gangolells, cosa que permetria saber en quin anys va tenir lloc aquella desventura total de  l’hereu del Mas, perquè la noia tampoc s’hi va casar. A les ciutats, com Madrid i Barcelona, eren els anys de l’amor romàntic, però a pagès aquelles modes no hi arribaven. Eren els anys de la Terra Baixa, la gran obra teatrald’Àngel Guimerà, d’èxit clamorós, l’any 1896, en què el pastor Manelic, boig per la Marta, mata l’amo Sebastià perquè s’hi entenia. Avui, sense que ens n’adonem, passa al revés. Els malèfics illuminati, amb les modes genèriques que creen, ens han matat l’amor romàntic i també ho pagarem car.

Què voldrà dir Gangolells?

Vora la casa hi ha un seguit de rocs desperdigats, clavats fortament a terra. Segurament n’hi havia més en temps passats, però ja és estrany que no s’hagin fer servir mai tots per fer parets o la mateixa casa. Molts apareixen arrenglerats. Aquí hi deuria haver hagut alguna construcció o altra, tal volta un santuari pagà que va caure en l’oblit. Hi descolla un petit empedrat de lloses rústegues que sembla natural sense ser-ho. La gent, que eren pastors, hi van veure la imatge dels cagallons que deixa el ramat i d’aquelles pedres en van dir els Gangolells per indicar aquell indret de les seves pastures. El mot té la mateixa arrel que Cangueli, quin Cangueli! És l’expressió per indicar que un es “caga” de por. Ara som als dies de fer cagar el tió, un costum pagà dels nostres avantpassats ibers, molt anterior al cristianisme, incorporat al nostre Nadal. Benvingut sigui i a picar fort el tió, el símbol de la prosperitat i dels temps messiànics de  l’abundància que tots els pobles han anhelat.

 

 

    

 

 

La casa de pagès de Gangolells de Sant Just d'Ardèvol.

Les pedres clavades a terra molt abundants a l'indret, o sigui, els Gangolells, que volia dir els cagallons del ramat de bestiar, com a metàfora divertida a un fet sense explicació.

Rocs de l'era megalítica arrenglerats, realitzant una funció desconeguda per nosaltres. Tal volta restes d'un santuari, tal volta pedres de la fertilitat per a les pastures, tal volta pedres per augmentar la saó del prat ja que així tocava més aigua per àrea de pastura.