La vall

Al Solsonès hi poden haver petites valls que passen desapercebudes i aquí a Llobera n’hi tenim una de preciosa i recòndita. Al capdamunt, per la part de migdia corona la vall el castell de Llobera, completament enrunat, bressol de la nissaga dels Llobera, senyors feudals que vivien a Solsona al Palau Llobera. Més ençà s’alça l’església parroquial de Sant Pere i la casa Llavall. Doncs bé, al fons d’aquesta vall tan recollida hi ha la masia del Castell i ja al bell mig la Casanova de Llobera construïda els anys 40 en substitució d’una masia que hi havia a mitja costa, dita el Llort, de la qual avui només en queden poques runes ja que van servir per fer la nova. I el nom, que és el més important aquí. Aquesta vall pel costat de migdia és seca, aspra, nua de pins, però per la part obaga és tremendament ufana. Els pins hi creixen a milers, espessos com una selva i alts com pollancres, de la millor raça possible, el pi rajolet. Fins i tot donen a la vall un aspecte nòrdic, que sorprèn en aquestes latituds. La boscúria baixa cap els dominis de la fondalada de cal Monjo i s’enfila a les altures de Xima i Montraveta. I això a tocar de la Segarra.

El Llort

Aquesta masia enrunada interessa pel nom que tenia, ja que la paraula Llort vol dir drac, d’acord amb una paraula medieval, lluert, que se sap que significava drac. El doctor Manuel Riu, que estiuejava a Sant Llorenç de Morunys i que era catedràtic d’història medieval, així ho va deixar escrit, per bé que no va pensar a aplicar-ho a la seva estimada Vall de Lord, de la qual era fill adoptiu, i que seria precisament la vall del drac. No sabem on s’amaga el drac de la Vall de Lord, si en una cova o a ple dia sense que ningú el vegi, però no passa el mateix amb el Llort de Llobera, que ja l’hem localitzat, però no pas matat perquè això és cosa de Sant Jordi.

El drac de Llobera

Avui, gràcies al maps Google es descobreixen coses des de l’aire, com jaciments arqueològics i també els anomenats geoglifos, com els de Nazca al Perú per exemple. Són dibuixos d’animals o altres figures que només poden ser vistos des de l’aire i que no se sap qui els va fer, ni com, ni quan, ni perquè. Seguint, doncs, la pista de la masia del Llort, descobrirem a vol d’ocell el drac vertader d’aquesta contrada. És una massa de pins molt frondosos, com es deia, que dibuixen la figura d’un gran drac, encara que només el coll i el cap. És un cap de drac dret, molt ben perfilat, que potser amida un km de punta a punta. Alguns diran que no hi és, però jo no me’n fiaria. Mireu l’ull al seu punt, i això que el demés és tot pins espessos, però almenys sembla pacífic perquè no treu foc per la boca. I resta la gran pregunta: com ho sabien que aquí hi havia un llort, si ningú volava? Serà que es veu de dalt estant del castell?