La casa de pagès
El serrat de Sant Bartomeu està envoltat d'una muralla, dotada a més d'una cornisa en alguns trams, tot artificial, ja que acollia la gran urbs de Xelsa en diferents plataformes, la qual "se llamaba Celsa, de excelsa, porque su fábrica parecía tocar el cielo", segons diu Beuter en la seva gran Historia de España. Cap a migdia aquesta muralla fa un replec molt rodó, com una tribuna, i allí van edificar molts segles després la casa de Rotxés, amb una gran miranda
sobre la ciutat de Solsona i a recer dels vents gèlids del Port del Comte.

Un xic d'imaginació
Aquesta tribuna tan rodona de dalt a baix permetia al seu dia observar tot el que s'esdevenia a la petita vall de Rotxés, abaix els camps. Els lacetans, com tots els ibers, fruïen d'allò més racticant curses pedestres i eqüestres, lluites d'espasa i de llança com les justes medievals, boxa, espectacles de circ i una munió de jocs que alguns han arribat als nostres dies, ara ja no, com el bèlit que encara es practica al país valencià amb el nom de bòlit en competicions oficials. La classe dirigent no es perdria l'espectacle des d'aquest lloc privilegiat, que comptava
a més amb successius esglaons també corbats, com les grades d'un estadi modern, per al onjunt de la població.

Un xic de filologia
Aquesta gran curvatura de la muralla descriu una línia, que tindria el nom de "rotxa" i, com que en té unes quantes de sobreposades fins a arribar a dalt, serien les "Rotxes". Amb el temps
l'accent tònic s'hauria desplaçat al final: Rotxés. Així es dedueix de les seves dues paraules germanes: "ratxa", una successió de coses, com les ratxes de vent, i "retxa", dibuixar una línia recta, com les retxes que deixen els avions al nostre cel uns dies poques i altres moltíssimes
per fumigar-nos, conegudes mundialment per chemtrails, amb els quals es "fabrica" el canvi climàtic, tant si us ho creieu com no. Real, sí, però no pas per culpa dels cotxes.
Aquelles "rotxes" eren línies que sortien d'un punt i retornaven al mateix costat de sortida. Se'n deriva el verb català "rotxegar", ja proscrit i substituït pel castellà "vomitar", perquè tots els
diaris i telediaris ens castellanitzen en català, defugint la fonètica típicament catalana, i pocs
se n'adonen. Quan es rotxega el menjar descriu una línia corba com la "rotxa", de dins cap a fora. Com el "rot", un gran monosíl·lab. I sobretot les capelles romàniques estan repletes de "rotxes" com a element arquitectònic decoratiu i un símbol d'un significat secret que se'ns escapa. Per això, a Borredà hi ha la famosa capella de Sant Sadurní de Rotgers perquè les seves "rotxes" van servir en aquest aïllat per a designar la capella en si.

Un xic de publicitat
Des de fa força anys a Rotxés hi sol pasturar un ramat de cabres. Va ser una iniciativa del pare de la Lourdes, el senyor Pere Alarcón, quan es va jubilar després d'haver fet tantes coses a la vida. La Rosita hi va aportar també la seva iniciativa convertint la llet d'aquelles cabres en
deliciosos matons congriats amb herbacol. Amb l'hereu Marc avui s'han vist amb cor de
crear l'empresa Formatgeria Rotxés, que elabora i comercialitza el mateix mató amb herbacol, i també algunes marques de formatges, batejats amb topònims de  la finca: La Durç per al formatge tendre, el Barretó per al formatge semicurat i Alteracs per al formatge curat, d'un
antic castell documentat al nord del seu terme.
Val a dir que a la Viquipèdia, en Rotgers, es comenta que per al nom de la formatgeria han adoptat la grafia pròpia de Rotxés i no l'oficial o acadèmica que seria Rotgers, com disculpant-se, però també podria ser que haguessin estat mes encertats que no es pensen.

La Gruta de Massabielle

Bernadeta Soubirós era una noia de 14 anys, delicada de salut i amb molt poca instrucció, quan amb les seves amigues va sortir a buscar llenya i ossos per vendre a les ribes del riu Gave en ple hivern, un 11 de febrer de 1858. De sobte, mentre es descalçava per travessar el canal del molí, oí una forta remor, mirà vers la Gruta de Massabielle i allí hi havia una misteriosa dama blanca que la contemplava. No li adreçà cap paraula fins a la tercera aparició que li digué en gascó: Boulet aoue era gràcia de bié aci pengen quinze dias?, o sigui, tractant-la de vós, “em faríeu el favor de venir aquí durant quinze dies?”. Bernadeta li prometé que ho faria, cosa per la qual tindria no pocs problemes, i la Senyora li digué que no li prometia pas fer-la feliç en aquest món, sinó en l’altre. Així va començar tota la història de Lourdes, portada al cine més d’una vegada, que pràcticament tothom coneix i com la reporta prou bé la Viquipèdia catalana. El missatge de la Senyora era que la gent fes penitència i pregués per la conversió dels pecadors. Miracles successius van anar avalant aquelles aparicions, com la deu que va sorgir quan Bernadeta es posà a esgarrapar el terra per indicació de la Senyora i que des de llavors no ha parat de rajar. És l’aigua de Lourdes que no té cap component especial, però amb fama de miraculosa. Bernadeta no es va aprofitar de la seva popularitat, no acceptava diners i, aconsellada pel rector de Lourdes, abandonà l’estimada contrada de Lourdes, els pares i germans per recloure’s en un convent de monges a Névers. Allí ho va passar malament perquè li tenien enveja i no tenia salut. Morí als 38 anys, però el seu cos, com un miracle més, encara es conserva incorrupte i fresc dins d’una urna de vidre que els pelegrins poden contemplar, tan jove i bonica com era encara en morir.

Les relíquies

Però algunes petites parts del seu cos, com una costelleta per exemple, es van guardar a part en un petit reliquiari, el qual de vegades surt de Névers perquè les relíquies es puguin venerar en altres llocs. Ara estan fent un periple pels bisbats de tot Espanya i darrerament per Catalunya. Per això, aquest cap de setmana, 16 i 17 de novembre, estaran al bisbat de Solsona amb aquest programa perquè tothom qui ho desitgi pugui acudir a venerar-les amb l’esperança d’obtenir algun favor de la humil santa Bernadeta.

Dissabte a Berga: església de les Sagramentàries a 2/4 de 6 i Missa a 2/4 de 8 del vespre. Diumenge a Solsona: arribada i salutació a la Plaça del Camp a les 11 i missa a les 12 del migdia  al Cor de Maria, presidida pel senyor Bisbe, i en acabar veneració de les relíquies. Al vespre a Tàrrega, al santuari de Fàtima a 2/4 de 6, amb la processó de les torxes, rosari i veneració de les relíquies.

Origen del nom

Lourdes, que en català, com en occità, es pot dir Lorda, és el lloc més visitat de França després de París, seguit del Mont Saint-Michel, també tan misteriós. El nom plural de Lourdes prové de dues grutes naturals que actualment s’aprofiten per a representar la catorzena i darrera estació del Viacrucis de Lourdes, l’enterrament del cos de Jesús. Aquelles dues Lordes eren les dues coves del Drac que s’intercomunicaven, com es pot veure avui. Llorda era una manera de dir cova del drac, de l’antic mot llort, drac, tan freqüent en el Solsonès. Amb tantes coves del Drac com hi ha en el món, com volem que els dracs no hagin existit mai?

Castell de focs va de noms i, si voleu, de topònims. Hi veureu desfilar l’explicació dels noms de lloc més propers a Sanaüja, que després s’aniran allunyant vers la resta de la comarca i altres de limítrofs. A més farem una volada per la Meseta castellana, saltarem a Amèrica i finalment viatjarem al planeta nan Ceres, entre Mart i Júpiter. I pel camí, gràcies a la interpretació de tants topònims, ens assabentarem de moltes coses, algunes molt sorprenents: el Segre era un riu navegable, amb comportes que elevaven les embarcacions al gran llac d’Athanàgia, tot just assecat pels romans; el pont actual de Sanaüja té milers d’anys, del temps d’Athanàgia; el Llobregós era ample com el Rin; les muntanyes ostenten grans figures d’animals que ningú no sap veure o també monuments al gran Hèrcules; l’aqüeducte de Segòvia és anterior a la ciutat; els misteris del sistema solar...

El títol Castell de focs del present llibre obeeix a que aquests noms es posen a espetegar com el castell de focs de Sanaüja que cada any té lloc per la Festa Major, ja prou famós, en què alguns petards se senten de prop i altres retrunyen molt enllà. Cada nom, però, com queda dit, s’acompanya de comentaris, descobertes i ocurrències de tota mena.

Jaume Clavé Cinca (Sanaüja, 1947) és casat i té dos fills. Va estudiar als seminaris de la Seu i Solsona, d’acord amb el pla d’estudis de l’època,  Humanitats, Filosofia i Teologia. Després va treballar a la banca fins a la jubilació, dedicant el temps lliure a la recerca del significat dels topònims. El seu tema favorit és la ciutat ilerget desapareguda, Athanàgia, que localitza a Sanaüja d’acord, per altra part, amb un seguit d’historiadors del passat, que no del present, els quals malauradament es resisteixen a acceptar-ho o bé no hi mostren interès. Com a resultat de la seva recerca toponímica i de les inquietuds dels seus anys de seminari, Jaume Clavé ha publicat aquests llibres:

Sermons del Solsonès(1980, primer volum)

Recorregut toponímic per la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra (1993)

La revolució de Mart. Jesucrist a trenc de milen.ni(1998)

Les arrels més antigues. Tartessos, l’Atlàntida, Catalunya, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia(2005)

Athanàgia. Història i localització de la Numància catalana(2007)

Tornar a creure en dos dies. Un nou paradigma per al segle XXI(2010).

Castell de focs. De Sanaüja a Ceres (agost 2019)

https://www.casadellibro.com/libro-castell-de-focs-de-sanauja-a-ceres/9788413031248/10045349

  https://www.agapea.com/Jaume-Clave-Cinca/Castell-de-focs-9788413031248-i.htm