Josep Guilanyà, en un número d’El Babau de fa més de 10 anys, ens explicava de forma magistral la llegenda de Vilamala. Primerament ens donava una explicació geològica de com es van formar aquests afraus impressionants. Cap al terciari, fa milions d’anys, hi havia un llac entre l’Aiguadora i el Cardener, que al vessar per ambdós costats hauria format per un cantó el Clot de Vilamala, omplint-lo de codadells amassats amb “ciment”, i per un altre hauria aixecat les moles de Taravil i de Busa. Després l’erosió hauria fet la resta. Cal entendre que sempre a còpia de milions d’anys. En segon lloc, ens narrava la preciosa llegenda. En un temps desconegut, molt llunyà, a l’indret de Vilamala hi havia una vila molt pròspera, però vet aquí que un dia d’hivern hi passà un pelegrí que la gent, per comptes d’acollir-lo bé, li van aviar els gossos. En arribar al Cap del Pla, el pelegrí va ser molt ben acollit per la seva gent, com era costum i estava manat. Aquell home, després d’un sopar recomfortant i calent, quan ja tothom se’n volia anar a dormir, els va dir que si a la nit sentien un gran terrabastall, no es moguessin pas de la seva cabana, que aquell era l’únic lloc segur per a ells. I així va ser. A la nit va esclatar un gran temperi i la terra tremolava espantosament. L’endemà, amb la claror del dia, es van adonar del que havia passat. Aquella vall plana i formosa d’abans s’havia convertit en una clotada feréstega, plena d’afraus estèrils. Aquella vila esplèndida s’havia esfondrat al fons de la terra, amb la seva gent, castigats per una maledicció divina per no haver acollit aquell pelegrí que, per altra part, els va desaparèixer sense que se’n sabés mai més res. Aquesta llegenda és la que explicaria l’origen del nom de Vilamala, la vila dolenta que no va tenir caritat amb el pelegrí.

Hem vist un bon exemple de com la gent antiga s’interessava per donar una explicació enginyosa dels noms de lloc. Aneu a saber si aquesta llegenda té només uns quants segles o, bé, milers d’anys. És probable que fos inventada en l’era cristiana pel tema de la caritat que s’hi tracta, però de pelegrins que acudien als llocs sagrats ja n’hi havia abans de Crist. El nom de Vilamala, encara que sembli llatí, és molt anterior a la vinguda dels romans, com passa amb tots els topònims, sempre arrelats a la terra, sempre indestructibles d’una generació a l’altra mentre hi hagi hagut gent a la vora, vivint a les contrades.

El veritable origen del Clot de Vilamala podria ser un altre, que ni la geologia, ni la llegenda no endevinen. Algú ha dit amb molt enginy, no sé si els caçadors del porc fer, que el Clot de Vilamala és el motllo d’on va sortir Montserrat. Es tracta de la mateixa massa gravosa, com si les muntanyes de Montserrat haguessin estat tretes del Clot de Vilamala. Aquesta fantasia ens fa pensar en els gegants, els antics “moros” de la nostra tradició, que no hem de confondre pas amb els sarraïns vinguts de l’Àfrica al segle vuitè. En paraules de la Bíblia, els gegants van existir abans i després del Diluvi (Gn 6,4). Van conviure amb els homes durant un temps inimaginable, al principi col.laborant amb ells i al final en lluita oberta fins que van desaparèixer, desperdigats per aquí i per allà, però no sense deixar rastre. Una de les seves obres hauria estat el Clot de Vilamala, ple de misteri. Només s’hi pot baixar per dos indrets, per la font de Fenerals i per Capdevila de Sant, a l’Hostal del Vent. Tanmateix, això és molt casual i sospitós. No us hi arrisquéssiu mai sense guia perquè donaríeu feina als bombers per sortir-ne. Avui l’embassament de la Llosa del Cavall en barra el pas per la part inferior i per això només s’hi pot entrar per aquells dos indrets. Però aquesta circumstància no és nova, ja que fa milers d’anys la Vall de Lord era un estany, quan encara no existia el congost de la Llosa del Cavall. L’aigua quedava embassada per les penyes i serien els gegants justament els que haurien provocat el gran esvoranc per buidar l’estany i convertir l’indret en una vall de Lord habitable, formosa i dejumunida com ella sola. No cal dir que els seus habitants havien de pagar tribut als gegants per aquelles terres ja que ells van ser els inventors del feudalisme. Dalt del Codó, dominant tota la vall de Lord i el mateix Clot de Vilamala s’alçava una fortalesa, tot un castell com encara s’endevina perfectament avui, visible i refulgent des de mols indrets de la comarca quan hi toca el sol. El Clot de Vilamala era la presó, el destí amarg dels insubmisos. Un lloc ple d’escurçons d’on era impossible tornar-ne a sortir amb vida sense el favor dels gegants. Si observeu bé les seves penyes, us adonareu que sembla un lloc fet a peces, desmuntable, amb unes línies horitzontals que assenyalen els diferents nivells d’aquesta possible construcció titànica. Fa pocs anys hi vivia el Pepito Malé a l’Hostal del Vent. Baixava sovint al Clot de Vilamala i veia com hi baixaven també força gent perquè ja no s'hi pot accedir-hi per la Llosa del Cavall, i deia que a l’estiu hi corren molts escurcons i que a ell ja l’havien picat tres vegades. En aquests casos, seguint un antic remei, corria a beure oli, i alguna vegada també l’havien hagut de portar a Manresa per donar-li un antídot i així, a pesar que  “ja havia begut oli”, d'aquí l'antic aforisme,  encara ho podia seguir seguir contant, amb la gràcia que caracteritzava el Pepito, que era un gran expert en herbes remeieres. Aquí hi plantava la famosa valeriana entre altres, bona per als nervis.

 I tu, lector, quina explicació trobes més convincent respecte a l'origen de Vilamala? La geològica que reparteix milions d’anys a tort i a dret (el terciari abraça de 2 a 65 milions d’anys)? La llegendària? O la dels gegants?

És una casa de l’alta ribera Salada, concretament de Montpol. La veureu de lluny estant senyorejant per aquestes terres abruptes, entravessada de ponent a sol ixent.. És gran, de terres també, i tota una colla de masovers s’hi van anar succeint fins que avui s’ha convertit en un restaurant excel.lent i comfortable, al peu de la carretrera que duu a Cambrils de la Sal o del Pirineu, com es diu ara, des del Molí de Querol. No sabem quan se’n van anar els Angrill d’aquesta gran casa, si hi va haver pubilla o si es va vendre. Els descendents els trobareu escampats amb aquest cognom per molts llocs, com a la Massana d’Andorra en una botiga que porta aquest nom, a ca l’Angrill de l’Hostalnou o en el Club de Jubilats Sant Jordi en la persona de l’Isidre Angrill, que n’és l’encarregat.

Aquí els dies transcorrien lentament, d’estació en estació. Un dels darrers masovers que hi van viure van ser la família Feliu, procedents del cal Pau Solé, de la partida de Santa Llúcia. Avui són a Organyà, però hi van romandre des de l’any 1949 fins al 1964. Abans de la modernitat. Allí havien de fer cada diumenge tres quarts d’hora de camí per arribar a la missa que es deia sempre a punta de sol i que la deia l’actual rector de Gósol, mossèn Ramon Maria Anglerill, llavors molt jovincell i que fins avui ha conservat el costum heretat d’aquells temps de venir cada setmana al mercat del divendres de Solsona per retrobar-se amb els seus exfeligresos, d’aquells anys de joventut. I la caminada cap a missa la feien en dejú, d’anada i de tornada. Era l’ocasió per a xerrar amb tots els veïns i, a la tarda, poca diversió. Encara sort que durant uns anys es feia ball a les tardes a l’Hostal de Roquer, amb una gramola que tenia la senyora mestra. Terra de tòfones, Angrill és també terra de turisme rural. La ribera Salada és agresta, peró per això mateix molt formosa. Bella és la ribera, deia l’escriptor Joan Santamaria glosant aquesta contrada única.

Les cases que envolten Angrill són un reguitzell, com el  Puit, Coscullola, Hostal Roquer, Xalagues, Cabiscol, Porredon, la Vilella, el Pallars, Laucata..., totes habitades al temps de la família Feliu, fins i tot Coscullola que avui és un turó coronat per unes runes totals.

Cal saber que el gan curandero Angrill, que es va fer famós per tota la comarca, era d’aquesta casa de pagès. La seva figura i fama que va tenir, es mereix que se’n parli a part un altre dia.

El nom d’Angrill vol dir simplement “el grill”, però no un d’aquells que canten a l’estiu. Pel que es veu és una paraula que té molts significats. Podem parlar d’un insecte dels ortòpters, com el grill domèstic o el grill camperol, o podem referir-nos a un artilugi mecànic, com el cric, o al brot que fan les patates quan grillen, també a un grill de taronja o de llimona i, encara que la paraula  sigui anglesa, també pot designar la graella per gratinar dels microones. L’antic article “An” o “En” només s’ha conservat en alguns topònims, pocs al Solsonès, com Endach i el nostre Angrill, i molts a Andorra: Andorra, Encamp, Engolasters, Envalira... També, quan encara diem En Josep, En Pau ...o el femení Na. El significat de “grill” aplicat a aquesta casa Angrill s’ha perdut en l’ús de la llengua actual, però s’ha conservat en la toponímia. Es tractava d’una clotada estreta i llarga, que sempre començava amb una balma i generalment amb una fonteta. En aquella clotada s’hi creava un clima especial d’humitat i de calor, que feia que les plantes hi germinessin d’una manera molt feraç, molt fèrtil. Per això, en deien un grill. Generalment estaven encarats al sol i cal sospitar que eren artificials perquè en èpoques de secada proporcionaven una producció que segurament era molt apreciada. Avui s’hi crien plantes i arbredes que necessiten molta humitat. El nom s’ha conservat plenament a la font del Grill de la partida de Sant Bartomeu. Allò encara és un “grill” d’espessa vegetació, com ho és la Font de la Mina, que també seria un “grill”, i molts altres llocs del Solsonès, com el que hi ha a la casa Angrill, mirant a migdia, no lluny de la casa, com no podia ser de capmés manera, avui dia atapeït de boixos, però que en temps antics potser s’hi conreaven plantes alimentícies. Com dic en el llibre La revolució de Mart, també sóc de l’opinió que hi ha un gran grill al planeta Mart. És l’anomenada Vall Marinera, de 3000 kms. de llargada i només 5 d’amplada, amb unes muntanyes laterals que pugen fins als 5000 i 7000 metres d’alçada. S’hi veu el rastre dels antics rius. Sens dubte, allà hi van viure els marcians, ben arrecerats. És una vall que segueix l’equador marcià i molt solejada. Els americans de la NASA no s’expliquen com es va fer aquella escletxa, geològicament. Molt senzill, la van fer els marcians. Quan una cosa compleix una finalitat, és que hi ha intervingut una intel.ligència i, per tant, és artificial. La podien haver fet prefectament amb l’energia nuclear controlada, cosa que avui ja ens comença a resultar familiar.

L’Angrill: un metge d’anomenada sense títol

Isidre Vilana Serra va néixer a cal Roquer de les Anoves, municipi d’Oliana, el 1887. Es casà amb  Paula Torner de cal Torner de Vilaplana i se’n van anar de masovers a Angrill de Montpol, i d’aquí que se’l conegués per l’Angrill, el seu nom d’anomenada. Va tenir una reguitzada de 10 fills, dels quals 3 van morir molt petits, i 2 van ser germans de La Salle. Degut a les necessitats de la guerra va recórrer al poder curatiu de les plantes. No es limità a aplicar-les a la manera de la gent gran, sinó que mirava de combinar-les de la millor manera possible. Era molt observador i meticulós i es fixava molt en els efectes que produïa cada una de les barrejes que feia.Tampoc no es va limitar a les plantes del país, sinó que n’anava a buscar amb un camió a Tarragona o on creia que eren millors. Així van començar els seus primers èxits amb els malalts. Després es va fer aconsellar pel seu amic i metge d’Oliana, Dr. Mir, que li deixava llibres de medicina. Ell els llegia amb avidesa, sobretot els que parlaven de les plantes. Era un home que no tenia estudis, però llest. Aquell metge en morir li deixà tots els seus llibres, i així va ser com l’Angrill va començar a curar malalts a ram i a vela. Ell diagnosticava i el farmacèutic López de la Seu li feia el medicament adequat i sovint li subministrava medicaments andorrans, que no existien al país. El mateix feia amb el farmacèutic Rocamora d’Oliana i d’una manera especial amb el Rossendo Sarri de Solsona. Colze a colze amb aquests apotecaris va recollir molts èxits. No cal dir que això li va valdre algunes denúncies de part d’alguns metges, que l’acusaven d’intrusisme, però la seva fama el portà a viatjar per tot Catalunya i no sols pel Solsonès i Alt Urgell. Fins i tot l’exèrcit espanyol es va interessar per algunes de les seves fórmules.

L’especialitat de l’Angrill eren els traumatismes i les inflamacions, i per damunt de tot el seu ull clínic. Mirant els ulls i observant el malalt donava un diagnòstic tan segur que encara avui els experts es pregunten com s’ho feia. En això no tenia rival. No perdia el temps amb els mals que ja veia que eren incurables, com el càncer. Ho deixava pels professionals. Com els metges de l’època, al final de la seva vida també va fer ús de la penicilina, recent descoberta. Cal dir que moltes de les guaricions que va aconeguir va ser sorprenentment gràcies a la tècnica del placebo, en la  qual es va avençar als temps, ja que era una cosa que en medicina encara no s’havia experimentat mai. S’adonava perfectament que molts dels seus pacients de fet no tenien cap mal. Aleshores els donava molta confiança en què es els guariria subministrant-los una determinada medecina, que en realitat només tenia unes gotes d’aigua. I es curaven. Un altre punt en què s’avençà als temps fou amb els seus diaris personals on anotava el nom dels malalts, els símptomes, el diagnòstic, el tractament i l’evolució de la malaltia. Era com l’historial mèdic d’avui dia. Encara es guarden en carpetes a la seva casa d’Oliana. Fins aquí la informació del Dr. Ramon Vilana, actual metge del Clínic de Barcelona i nét del metge Angrill, nat després de la mort d’ell, i que ha realitzat una espècie de tesi doctoral sobre l’Angrill. També n’ha donat informació l’altre nét seu més gran, l’Isidre Vilana Oste d’Oliana.

Anècdotes? N’hi deuen haver moltes. Encara viu molta gent que el van conèixer i que fins i tot van ser guarits per ell de joves o d’infants. Va guarir del tifus una dona del Folch de Pinell, quan en aquell temps encara era una malaltia mortal. A Cavallolet tenien el pare malalt i el metge d’Oliana no se’n sortia. A la nit es va quedar a dormir a la casa per veure si l’endemà hi podia fer alguna cosa. Van anar a buscar l’Angrill de nit. Aquest entrà sigilosament per no despertar el metge, vegé el nen i de seguida va veure que tenia el “garrotillo”. Li  posà la injecció adequada i llestos. Abans de marxar va tafanejar què duia el metge al maletí i va dir: Hi té la injecció que jo he fet servir. Si la hi hagués donada, ja estaria curat. Quan el metge es va llevar, el pare ja estava xiroi. No se’n sabia avenir. Què li heu fet?,deia i repetia. Doncs, no-res, li deien. No el volien fer quedar malament. (Anècdota de Damià Bernaus).

Hi va haver uns anys que el Govern prohibia l’activitat de curanderos i altres intrusos. El tinent de la Guàrdia Civil de Solsona tenia una filla malalta a la flor de la vida. Ho havien recorregut tot i cap metge l’havia poguda curar. Assabentat de la fama del metge Angrill, el va fer anar a cercar un dia de mercat a la plaça de Solsona. Alguns al veure que la Guàrdia Civil s’enduia l’Angrill es van esverar. Van còrrer a apinyar-se i es van plantar davant del Quarter, al Camp, disposats a defensar l’Angrill. Mentrestant l’Angrill va fer la seva feina. Pel que va explicar més tard, només al veure la noia ja va endevinar què li passava, motiu pel qual va experimentar una gran alegria ja que va veure que la podria guarir i així ho va assegurar als seus pares. Aquella noia només tenia un retard de la pubertat i la va guarir. El tinent li va dir que podia exercir sense por per tota la comarca, que no li passaria res. En sortir del Quarter, l’Angrill passava pel mig  de la  concurrència repetint tot content: Bon dia a tothom! Bon dia a tothom! (anècdota de Joan Solé Borés, 85 anys, guarit per l’Angrill de la sarna i d’un brià).

També conten que va anar a prendre les aigües, peró allí es va adonar que a l’habitació del costat hi tenia el metge Llongart de la Seu, que l’havia denunciat moltes vegades. De seguida va girar cua i es va escapar de pressa, exclamant: Si aquest em veu aquí, segur que em mata!

Per tant, l’Angrill no era cap curandero pròpiament dit. No guaria amb oracions, ni imposicions de mans, ni amb altres recursos extraordinaris, tot i que era molt religiós i solia anar a missa els dies de cada dia. Finalment va morir a Oliana, d’una angina de pit repentina a la casa que s’havia fet a l’altre costat de la carretera de la Seu, la primera que s’hi va construir i que se’n diu ca l’Angrill. Era jove encara -63 anys- i prometia molt, però ell ja sabia que havia de morir del cor i que en l’estat de la medicina d’aquell temps no s’hi podia fer res. Era el  31 d’agost de l’Any Sant de 1950, com diu l’esquela.

La roca
Hi ha una contrada, abans d’arribar a Tentellatge i a tocar de la carretera, que la gent des de temps immemorial en diuen el Taür, cada cop més imprecisa perquè no se’n coneix el motiu i la gent gran desapareix. Aparentment no hi ha res que cridi l’atenció, fora d’una roca que tothom la veu en passar pel km 124, dreta i esvelta com ella sola. Fa de tanca natural i deia un mossèn, que tot ho calculava, que es trobava a mig camí just del seu poble, Avià.
Els enginyers que van fer la carretera en temps de la República, i aquí hem de fer memòria del senyor Josep Piülats i Baró, que va dirigir les carreteres de la comarca, van respectar la roca, només la van tallar lo just per no desfer la recta, com es veu per les marques de les barrines, i així van salvar el monument, ja que els deuria semblar una roca molt xocant. La roca està feta d’argamassa de codadells, cosa que demostra que és artificial, ja que no n’hi ha en la zona. Acaba en punxa i té una aleta molt ben tallada i segurament en tenia una altra de simètrica a l’altre costat. A la part de darrere hi ha tanta bardissa que no s’hi pot veure res, ni tant sols arribar-hi, a no ser que un sigui un gat mesquer, però traient el cap des de la carretera, s’albira una gran i misteriosa balma sota la roca.

El tòtem
Una vegada més estem davant d’una roca zoomorfa. Representa un animal que era objecte d’adoració pels nostres avantpassats de fa 10.000 anys, però que va durar fins a l’arribada del cristianisme. Quan? Si el patró de Tentellatge és Sant Martí de Tours, mort el 397, ens ve a dir que van ser els seus monjos els que vingueren aquí a predicar l’evangeli i els que van fer malbé el monument, per sort només en part. Només una aleta escapçada, no la boca, que és la balma, perquè es tracta en realitat de la representació d’un tauró, en castellà tiburón, com ens indica el nom de el Taür, o sigui, el Tauró. No sabem que en quedarà de la boca horrible, que avui és una balma tapada per la bardissa. Si tindria dents o no, com correspondria. No hi mancaven les dues aletes, talment un tauró que treu el cap per damunt de l’aigua tot brandant-les i obrint la boca per esparverar algun nàufrag perdut damunt d’una balsa.

Els atlants

No ens hem d’estranyar que en aquestes boscúries de Tentellatge hi aparegui un tauró. Tot això venia de la desapareguda i mítica Atlàntida, que eren gent de mar. Van escampar les seves creences pels seus dominis i, com diu mossèn Cinto Verdaguer a L’Atlàntida, Catalunya era filla de l’Atlàntida. Algun imperi hi havia d’haver abans dels romans i els grecs. Doncs, bé, va ser l’imperi atlant, com diu Plató, i a ell devem gran part del bagatge cultural, folklòric, com els Gegants, el feudalisme i moltes impensades coses que hem arrastrat fins ara: les Quatre Barres, la barretina, creences en la lluna, l’escudella i carn d’olla, cagar el tió... i tot allò català que no sabem d’on va sorgir i que el seu origen es perd en la nit dels temps. No ens hem de creure que tot va sorgir de l’any 1000, si us plau!
No tot era idíl·lic. Les víctimes de sang es llençaven a la boca del Taür per alimentar el déu, si simbòlicament o no, no ho sabem. Sempre es va fer i sols el cristianisme ho va canviar per l’ofrena del pa i el vi, que seria d’agrair, malgrat que la pràctica dels sacrificis de sang continuen, a voltes sense que la gent se n’adoni. Fa un parell d’estius es van sacrificar 16000 ànecs d’una granja gironina i 8000 d’una altra amb l’excusa de la pesta aviar, que segurament era mentida, i per assegurar alguna determinada operació. No ens hem de creure totes les mentides, menys al que diu la veritat.

Els follets de les obagues

Prosseguint encara per aquesta ruta de les obagues de Pinell, com la dels Mallols, Moroia, Can Castell, Pujantell…, arribem, guiats per una parella moroiana dels follets de les obagues, a l’obaga de Babià, on ens espera un indret realment sorprenent. Es tracta de la gran Balma de Sant Sebastià, també coneguda per la Balma de Babià. S’amaga al fons d’una ballanca i amb prou feines si resulta visible, tot i la seva grandària. L’espessa vegetació, els pins de grossa soca que s’enlairen devers el sol i la profunditat de la rasa fan que els pocs passants d’aquestes boscúries no s’adonin de la gran concavitat que hi ha sota terra o fins i tot sota els seus peus mateix. El sol escalfa el sostre i l’obertúria de la balma ja que es troba de cara a migdia, al revés de la Balma del Marrà, dels Casals, que s’esbadalla de cara al nord. Amb tot, les dues tenen similituds, per bé que la Balma de Sant Sebastià és molt més gran, sobretot pel que fa a l’alçada del sostre, però antigament no els mancava a cadascuna el seu saltant d’aigua per dutxar-se, quan no hi havia secada, i el corresponent toll d’aigua clara, que avui en el cas d’aquesta es troba ple de roques, com a grosses lloses que s’han desprès del sostre pel pas del temps i que han deixat el toll i l’antiga plaça de la balma coberts de runes.

 La catedral de Clarà

Runes, certament, perquè en realitat  es tracta d’una obra humana. La van bastir el nostres avantpassats, després de considerar l’avinentesa del lloc per les roques, l’aigua i el seu caràcter feréstec. No podia ser excavada a cegues per la naturalesa. Va caldre que ho fessin els homes per donar-li tota l’amplitud necessària per acollir la gent i celebrar-hi les seves cerimònies. Venia a ser la catedral pagana de Clarà. Els cultes que hi tenien lloc segurament anaven adreçats al famós déu Bacus, com passava quasi arreu del món, i que se celebraven en coves. Bacus era el déu del vi i de la disbauxa, conegut entre els grecs pel déu Dionís. Aquest déu representava les forces instintives i vitals que provocaven el renaixement de la vida i per això les cerimònies solien tenir lloc en començar la primavera. La gent, amb l’excusa o el pretext legítim d’honrar Bacus per implorar-li la fecunditat de les terres, s’entregaven al consum del líquid més diví del món, s’emborratxaven, es drogaven fins a perdre la noció del temps i acabar tots en una gran orgia, i d’aquí vingué el nom de les bacanals, de Bacus. Els botellons d’avui van per aquest camí.

 La capella de Sant Sebastià

L’Imperi romà va intentar amb edictes moderar els excessos del culte al déu Bacus, que ja venia de molt més antic. Ja Noè, diu la Biblía que es va emborratxar i els seus fills el van veure nu i el cobriren. Va ser l’Església la que es va sortir amb la seva, condemnant les festes bacanals, però no pas del tot perquè va haver de cedir en la celebració dels Carnavals, que les van substituir, també al començ de la primavera. Al nostre país i concretament a Clarà, els responsables de la retirada de la seva “catedral” serien els primers cristians que hi van arribar des de Roma, segurament soldats romans als que l’Imperi els donava terres com a paga pels seus serveis. Aquells soldats fundarien aquestes masies més antigues que avui encara contemplem i portarien la seva devoció a sant Sebastià, que havia estat un soldat màrtir de Roma molt venerat. La gran balma va cessar de la seva funció sagrada, però pagana, i a prop seu s’erigiria en bescanvi la capella de  Sant Sebastià, ja a camp obert. I no sols una, sinó potser dues, una a Sant Sebastià, que se celebra el 20 de gener, i l’altra a Sant Fabià, que és el 19, i que avui en queda un record en la casa de pagès de Babià, davant la capella, nom que provindria de l’antic sant Fabià. D’aquesta manera es van acabar les orgies de la balma, que no sabem com se’n diria llavors, i la gent van viure sense enyorar-les massa, feliços amb la missa i el pa que els donaven, però també amb aquell ball tan animat que no hi podia pas faltar mai, ni que al país hi hagués un pam de neu, i que era el que feia córrer el jovent de Sant Climenç i de totes les rodalies cap a Sant Sebastià fins a temps no massa llunyans.

La veu popular

Hi ha topònims o noms de lloc que poden semblar insignificants, perquè responen a indrets allunyats o oblidats de la major part de la gent de l’entorn. Es el cas que ens ocupa. Només dues o tres persones deuen conèixer la Roca dels Piteus, ja caiguda en l’oblit quasi total. Però, vet aquí que encara hi ha un jove que la coneix. Es tracta del Marc de Sant Sentís. Es troba a uns dos-cents metres abans d’arribar a la capella de Sant Tirs, a la dreta. Es tracta d’una petita plataforma arran de terra, que té al davant tot un seguit de pedres escapçades.

Segons el Marc, que ho va sentir del seu padrí, era un lloc on hi anaven els firaires de Sant Llorenç de Morunys, coneguts, com se sap, pels piteus, per vendre els seus productes. Certament l’indret s’hi prestava perquè les codineres eren un lloc ideal per a preservar els articles del fang i la polseguera, però és dubtós que els piteus es desplacessin de tan lluny a aquest lloc. La veu popular es va inventar una suposició que amb el temps es va convertir en quelcom acceptat.

Què són els piteus?

Avui dia són un motet o gentilici per indicar els habitants de Sant Llorenç de Morunys, però antigament era el nom autòcton del nostre país per indicar els menhirs, una paraula holandesa o, si més no, nòrdica, que vol dir pedra alta. És injust perquè els nostres avantpassats ja tenien el seu propi mot, piteus, per mencionar aquestes pedres dretes i misterioses, que no se sap ben bé perquè servien per bé que el nom les relacionava per la seva forma amb el penis, de pito, així de clar, i per tant aquestes pedres tenien un referent sexual clar. Es creia que fomentaven la fecunditat de la terra a semblança evidentment del que fa l’òrgan viril. El poble de Sant Llorenç, a la part oriental, té un seguit incomptable de pedres dretes i arrodonides sota el serrat del Codó. Són els Piteus de tota la vida i l’explicació veritable de l’origen del discutit nom dels seus habitants. Val a dir que a la casa veïna de Gepils, respecte a Sant Sentís, hi ha també la font del Piteu, aquesta ja només coneguda en aquests temps secs per un sol habitant al món: el Gepils o Ramon Ribolleda. Segur que hi havia un menhir, avui a terra. També cal esmentar la serra del Piteu, a Salomons, on hi ha el menhir o piteu tirat a terra, sense que ningú l’aixequi, com tampoc el gran menhir de Pedrafita, a Lloberola, també a terra i ben punxegut que és. El va descobrir el Tovellà, el Ramon Coromina de Tovells, en pau descansi, amb el seu grup Caminant fem cultura, com deia ell.

La Roca dels Piteus

 Seria un lloc per recobrar la força viril ja perduda o debilitada. Coneixent aquella gent ibèrica no podia ser altrament. El seu anhel era mantenir el vigor sexual, sense el qual ja no valia la pena de viure. El cristianisme una vegada més va canviar aquest concepte tan sensual de la vida. I vet aquí que tot aquell munt de piteus de la Roca dels Piteus, que semblaven nans del petits que eren, van ser demolits o escapçats. La seva soca encara es conserva clavada a terra en alguns, molt desgastada pel pas dels segles. Tot sembla ja un trinxader. Vet aquí, però, que, tot fent-se els distrets, en van deixar un de sencer, dels més xics. És possible o no que avui dia encara conservi un xic d’aquella virtut vital per aquell que hi posi les mans al 

Història

A un 1 km més amunt d’Ogern, tot seguint el riu Baell, s’alça un massís rocós i espadat, anomenat la Salsa. Hi ha una capella romànica força gran, dedicada a sant Cerni, amb una espadanya de doble campana i tres xiprers alts i arrenglerats, que només els en falta un per recordar les Quatre Barres catalanes. El recinte és meravellós i fa de bon estar-hi. Un llibre recull les impressions dels visitants, totes molt positives. La primera referència de la Salsa es troba a l’acta de consagració del bisbat d’Urgell, vers el 860, que esmentava totes les parròquies urgellenques. Per tant, la Salsa ja era una parròquia, mentre que Ogern encara no ho era. La gent havien de pujar de baix el pla a dalt el turó de la Salsa per anar a missa i a tots els actes de culte. El mossèn també residia dalt, en la seva rectoria avui enrunada. Aquesta situació anòmala es va perllongar fins al 1913, quan el rector d’aleshores va prendre la decisió de construir una església al poble d’Ogern, que molts anys va estar amb el campanar inacabat fins que mossèn Jordi Sala el va portar a la fi, ja a les acaballes del s. XX.

Prehistòria

Aquest massís rocós, molt llarg i estret, era sens dubte un poblat iber, molt ben fortificat per la seva alçària i per estar perfectament encinglerat. Els espadats de ponent són verticals i paorosos, tallats a pic per braços poderosos o forces secretes que ens són desconegudes. La natura per ella sola no fa aquestes coses, que requereixen intel·ligència i planificació. Cal destacar les tombes antropomòrfiques al peu de l’àbsida, encarades vers la sortida del Sol, i el cup perfectament rodó i profund, excavat a la pedra viva.

Actualitat

La gent d’Ogern han convertit la seva antiga Salsa en una espècie de parc temàtic dedicat als Pastorets, una de les marques d’identitat del poble. Uns rètols de lletres cremades a la fusta ens indiquen els diferents indrets: Balma dels Pastorets, Font dels Pastorets... Hi ha pessebres amb precioses figures, un d’ells introduït al forat d’una balma amb unes cases que imiten algunes del poble. S’hi endevina la mà del Ramiro de cal Sastre en tot aquest conjunt artístic. No hi pot mancar una raconada per al dinar campestre. La taula, prou llarga, sembla de pedra, però està feta d’un ciment que la imita, així com també els bancs, perquè a la Salsa tot és pedra. També hi han fet arribar l’aigua perquè hi hagi una font amb aixeta i una petita bassa amb peixos de colors que fan la delícia dels infants.

Les coves dels sentinelles

Com a cosa inèdita, podem contemplar una pedra triangular que fa ràfec a gran altura damunt el riu Baell. Al desota hi ha dues coves excavades a la roca, on hi feien guàrdia els sentinelles encarregats de vigilar aquest pas tan important en aquell temps, com era el camí per anar a buscar la sal de Cambrils, un element molt apreciat en aquell temps perquè sense sal realment no es pot viure, no es troba bona la carn ni cap vianda, amb la qual cosa l'espècie humana entraria en perill d'extinció perquè sense sal no es menjaria el necessari, a més de servir també per als animals de càrrega i per al bestiar. L'accès a aquestes dues és coves és impossible sense l'ajuda de cordes, per això era un lloc de guàrdia.

El nom

Tothom es pregunta què voldrà dir la Salsa. Gairebé la major part dels topònims que s'escauen a les ribes d'un riu depenen d'aquest. El riu és un accident geogràfic de primer ordre, sigui petit o gran, i es converteix en formador o creador de molts topònims al llarg del seu curs. La Salsa s'alça a la riba del petit i darrer afluent de la ribera Salada anomenat el Baell. Quan el Baell entra en la raconada de la Salsa passa per un petit congost, de manera que els vianants d'altre temps es veien obligats a passar per l'aigua, quan utilitzaven aquest riu com a camí per ananr a Cambrils de la Sal. Feien xip-xap amb els peus i, com que al mateix temps solien portar algun sac de sal a l'esquena o a cavall d'un ruquet, algunes vegades els queia el sac a l'aigua i vet aquí la salsa. Resultava força còmic si algú s'ho aguaitava. Quins treballs a treure el sac de l'aigua, ple de sal que es fonia en poca estona riu avall. Per això, d'aquest indret, per altra part, estratègic, en dirien la Salsa. Posar una mica de sal a la conversa vol dir fer gràcia. Salsa és sinònim de gatzara i diversió. Així l'antic poblat de la Salsa va prendre nom d'aquest indret.

El més dolent i tràgic del món: Desperta't.

www.youtube.com/watch?v=nBWl6WGWt10