La Ruta de les Mentides

L’Ajuntament de Pinell va crear la Ruta de les Mentides, dita així perquè arrenca del banc de pedra de l’església, on les dones, generalment les padrines del poble, s’asseien abans d’entrar a missa per xerrar una estona, ja que no es veien en tota la setmana. La gent que sentia aquella xerrera en van començar a dir el Banc de les mentides. En aquells dies a Pinell hi havia la “missa de punta de dia”, que hi anava el jovent, molt concorreguda en contra del que es podria pensar perquè arribaven a ser 70 o 80, i la de les 10 per la gent gran. La ruta, ben assenyalada, la pot fer tothom, és d’unes dues hores i passa per indrets d’interès, com el Pou de Gel, la Font de l’Horta del Solé, rebatejada perquè l’original era una altra més avallet que es desenterrava en èpoques de secada, també l’ermita de Sant Tirs, i el Camp de Tir i de futbol de Santsentís, on jugava el Pinell CF. Als primers temps contra els seminaristes el dia de l’aplec de Sant Tirs, el dilluns de la Segona Pasqua. El poble pagava el dinar als seminaristes majors, generalment donant un conill per casa. Els estudiants s’hi desplaçaven a peu de Solsona estant o bé més endavant pujats al camió del Josep Colomés dels Massos de davant del Seminari. Ells s’encarregaven de solemnitzar la festa del gloriós màrtir Sant Tirs, en la qual era costum que prediqués un aprenent de capellà del darrer curs de teologia. El dinar era a les alzineres de Gepils amb una bona arrossada i la conillada, tot cuinat pel fuster Jaio, l’Àngel Ramonet, sempre alegre i molt amic dels estudiants. A la tarda hi havia el partit de la màxima rivalitat, talment un Madrid-Barça de finals dels 50 i principis dels 60. Els estudiants jugaven amb la sotana arremengada i els locals amb pantalons llargs o ja curts, però saltaven xispes i alguns anys aixecaven molta polseguera. I la gent de Pinell, que era molta, animava el seu equip de joves jugadors amb el Màrio de la Vila per capità, que era molt bo, amb el Japet del Solé i el Ramon de Gepils que eren els més batalladors i els més fogosos a l’hora de protestar les inevitables errades de l’àrbrit, i el Ramonet de la Casanova, tot un artista fent d’extrem esquerra, com el Gento de l’època. Quan van faltar els estudiants, com l’actual mossèn Salvador Casafont, que hi havia jugat i marcat algun gol, aquell bon equip va continuar i es batien contra el Castellar de la Ribera, el Sant Climenç  o el Cambrils i fins van jugar unes quantes lligues amb equips de la comarca. Segons el Joan de Moroia, al principi hi havien jugat també el que ell en diu “les velles glòries de Sanaüja”. Per això, aquest camp de futbol que avui  sembla mort, amb les seves porteries encara dretes, en realitat dorm profundament, mentre somia en aquella època daurada tan plena de bons records.

Val a dir que la ruta continua amb la Balma del Marrà, de grans dimensions, on es venerava en temps pagans entre salts d’aigua el mitològic animal, conegut també per l’animal del Zodíac Ares, el corder. Entre els boixos centenaris del saltant encara s’hi pot veure en primer terme la dura testa d’aquell marrà de pedra, que va ser decapitat per traslladar segurament el nou culte cristià a l’actual ermita de Sant Tirs.   Finalment, la ruta culmina amb la Cista megalítica dels Casals i la magnífica era també dels Casals, restaurada per l’Ignacio i l’única al món que encara es pot veure envoltada d’una paret com eren abans les millors eres perquè no es perdés el gra. I segueix la ruta vers la Vila de Pinell per arribar de nou al Banc de les Mentides sense poder passar pel bonic Pontet de la Casanova, que ni es veu de tan embardissat com està avui i que resultava un xic esglaiador perquè per un costat es precipitava al buit en un profund i gran afrau que arriba fins a sota la Rectoria.

Moroia i el serrat dels Moros

Esmenant un error, cal aclarir que el dinar dels seminaristes es feia a les alzineres de Gepils. La Ruta de les Mentides tanmateix es podria enriquir amb altres punts d’interès. El primer seria la fossa circular de pedra que va donar nom a la casa de Moroia per la seva proximitat, amb el significat popular d’Olla del Moro, o sigui, “del gegant l’Olla”, Mor-oia. Van venir darrerament arqueòlegs de la Universitat de Barcelona, van radiografiar l’interior i van constatar que era buit, però no hi van trobar cap explicació adient i tot ha caigut un altre cop en l’oblit. Els arbres i bardissa en dificulten la visió. El vell Caballol, conegut així i arqueòleg autodicata, deia que possiblement es tractava d’una mansió envoltada d’un fossar d’aigua i un pont voladís per estar a resguard de les feres. Coordeandes: 41°58'06.6"N 1°24'17.8"E. Aquells arqueòlegs també van visitar l’altra construcció d’aquest tipus, semirrodona, que hi ha al Serrat dels Moros, feta de carreus de grava i argamassa impossibles d’alçar i moure per mans humanes, en un lloc selvàtic de gran panoràmica sobre la vall de Madrona. A pocs metres encara hi ha el planell amb clots i senyals que hi fabricaven i emmotllaven els grans blocs de grava. La construcció més enigmàtica del Solsonès, ja que no en coneixem els qui, què, quan, com i perquè es va fer. Bé, el com l’acabem de dir. Ubicació: 41°57'43.0"N 1°23'27.1"E.

La Roca dels Piteus

Un altre punt seria la Roca dels Piteus, que es troba a la dreta de la carretera abans de fer el darrer revolt vers Sant Tirs que, si més no, val la pena de ressenyar com a topònim, un nom de lloc que ja ningú no coneix, llevat de la gent de Santsentís.  El seu padrí Armengol explicava que es deia així perquè hi venien un cop l’any els piteus, o sigui, la gent de Sant Llorenç, a fer-hi una fira, cosa insòlita. De fet, piteus era el nom que es donava als menhirs a la nostra terra en al·lusió al membre masculí. Allí els piteus eren unes quantes pedres punxegudes de poca alçada, tingudes per pedres de la fecunditat, que també van ser escapçades per poc decoroses, però es van fer els despistats i en van deixar almenys una, un sol piteu, com a testimoni per a les generacions futures i mai més ben dit perquè servien per generar, si hem de creure la tradició. Segons Joan Amades, d’aquestes roques de la fecunditat en deien “roques ressoladores”.

La Balma de les Senyores

Passat el camp de futbol de Santsentís, ens apar a l’esquerra una grossa i allargada roca. És la Balma de les Senyores, estrany nom ressenyat pel Ramon dels Casals, l’únic testimoni que en quedava i que ara quedarà rescatat de l’oblit. Està taponada en gran part pel despreniment d’una grossa vinsa, segurament en temps recents, però resta una part de la balma en bon estat en un extrem, que ens subministra la clau del nom de les “Senyores”. Segons el gran folklorista català Joan Amades, era creença universal que les pedres tenien la virtut de fecundar les dones, o sigui, les “senyores”. Havien de fregar-se el ventre en una pedra clavada a terra i fins diu que aquesta pràctica encara es feia al segle XIX en alguns indrets recòndits de Catalunya. Per tant, tampoc no ens hem d’estranyar del nom aparentment modern de la Balma de les Senyores, a més que la paraula “senyora” podria ser molt més antiga del que ens pensem. En aquest tros de balma no hi manca pas la pedra al mig, on s’hi fregarien el genital i encara n’hi ha una altra davant la balma fortament clavada al sol, com per extreure’n la força fecundant de la terra. Joan Amades, però, ho explica així: “Si, pel que fa a la reproducció humana, hom creia que els genis o esperits dels difunts que vivien amb gran preferència en les pedres eren els generadors, les pedres havien de tenir un gran paper en la generació i en la fecundació, i, en certa forma, els era reconegut poder fecundar. D’ací el gran nombre de costums i creences de caràcter eròtic i amorós relacionades amb la pedra que es troba per tots els pobles, àdhuc els de civilització més avançada... La gent vella de la Vall de Ribes encara recorda la pedra de Sant Gil, la qual es troba en el congost que mena al santuari de Núria. Aquesta pedra tenia marcats els senyals del refrec. Quan el santuari de Núria no era tan visitat com avui, aquell paratge era poc freqüentat i la pràctica era fàcil. En augmentar la devoció a la Mare de Déu pirinenca, la superstició pagana prengué aspecte cristià i la virtut de la pedra passà a l’olla de Sant Gil, que es trobava dintre l’església. És prou sabut que les dones que desitjaven tenir successió posaven el cap dintre d’aquesta olla i tocaven la campana”, La màgia del nom, pàg. 60. Segons Amades, d’aquestes pedres en deien “pedres ressoladores”.

El Roc de la Vinya del Rector

Tot seguint la Ruta, passada la Vila, un camí escabrós ens porta a una pedra singular, descoberta també pel Ramon Solé Vila dels Casals. Quan encara no tenia la vista avessada a descobrir aquestes coses del mon megalític, el Ramon havia passat moltes vegades per la Vinya del Rector, actualment erma, sense adonar-se d’aquest formós megàlit, pedra gran artificial, com tampoc els altres miradors o miradores de bolets, com per exemple la Isabel de Moroia, que ara també se li han obert els ulls amb aquest roc meravellós. Què serà? Què no serà? Aquest és el problema de tots els megàlits. Pertanyen a una cultura extinta, que no era de gent estranya, sinó dels nostres mateixos ancestres. Aquest roc és artificial no sols per la forma simètrica i per la posició encarada a la sortida del sol a l’estiu, sino també perquè ha estat fet a motlle, no pas esculpit. Està fet d’una argamassa de codadells i d’un ciment que fa que sembli una roca natural. La van fer dintre d’una caixa. Per això és plana per la part de darrere, i la van arrodonir pel capdamunt segurament per emular el sol, el déu sol, com passava amb les esteles discoidals dels nostres cementiris abans de les creus cristianes. Per això, aquest roc de la Vinya del Rector, a no ser que sigui també una pedra de la fecunditat perquè per aquesta contrada tot n’està ple, seria més aviat un monument a una persona enterrada, que en aquest cas hauria estat un personatge molt rellevant. Observi´s la llosa o patena al peu del roc, que potser servia per posar-hi flors o altre tipus d’ofrenes com passa amb els nostres cementiris. També descolla la petita urna al peu del megàlit que no sabem si seria també per posar-hi  algun obsequi o quelcom relacionat amb el tema de la fecunditat i les pedres “ressoladores” del gran Amades.

Per tant, tindríem alguns elements per afegir a la Ruta de les Mentides, relacionats amb roques megalítiques, i encara ens quedaria el Toll d’Albareda baix la ribera de Pinell amb el seu dolmen, excavat fa pocs anys.

 Sermons del Solsonès(1980, primer volum)  ..................................................     5€

Recorregut toponímic per la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra (1993) ..............    15

La revolució de Mart. Jesucrist a trenc de milen.ni(1998) ...............................    10

Les arrels més antigues. Tartessos, l’Atlàntida, Catalunya, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia(2005)   ....................................................................................    15

Athanàgia. Història i localització de la Numància catalana(2007)  ....................    10

Tornar a creure en dos dies. Un nou paradigma per al segle XXI(2010). ..............    10

Castell de focs. De Sanaüja a Ceres (agost 2019)  ..........................................    20€

jaumeclave@telefonica.net

https://www.casadellibro.com/libro-castell-de-focs-de-sanauja-a-ceres/9788413031248/10045349

  https://www.agapea.com/Jaume-Clave-Cinca/Castell-de-focs-9788413031248-i.htm