Auguets de Madrona (Pinell de Solsonès)

Auguets de Madrona (Solsonès)

Indrets amb misteri (Solsonès)

Els frares de Sant Pere “in vincula”

En català es diu de Sant Pere “entre cadenes”. Recorda sant Pere quan era a la presó i els cristians pregaven intensament per ell. A la nit les cadenes de les mans li van caure i guiat per un àngel va passar entre la gent adormits sense que ningú no el veiés. Es presentà als seus trucant a la porta i en veure’l van quedar meravellats, capítol 12 dels Fets dels Apòstols. Aquelles cadenes es conserven en l’església de Sant Pere “in vincula” de Roma a la vista de tothom. La festa d’aquest fet miraculós se celebra l’1 d’agost. El cas és que un capellà francès, Charles Fissiaux, l’1 d’agost de 1884 va fundar una congregació de capellans que li posà el nom de Sant Pere ”in vincula” perquè volia reeducar els joves que entraven a les presons. Cercaven finques de pagès i allí els ensenyaven a treballar i a ser bones persones per reincorporar-los a la societat. Avui encara tenen un gran col·legi a Sant Feliu de Llobregat per als joves en perill de marginació. Doncs, bé, mossèn Jaume Ballarà, quan era rector de Sant Climenç, llegint els llibres de les seves parròquies en les nits d’hivern va descobrir que uns monjos d’aquesta congregació havien residit a Auguets de Madrona. Sobta que essent una cosa tan recent, ja no en resti cap record, excepte un detall. La capella de la casa, avui convertida en magatzem, ostenta la tiara dels papes, la corona, al capdamunt de l’altar, que és el símbol de Sant Pere, que va ser el primer Papa. Probablement la capella va ser edificada a correcuita per aquells frares que pensaven quedar-s’hi. Algú hauria d’investigar aquest fet notable.

L’alzinera misteriosa

A la banda de tramuntana d’aquesta enorme casa de pagès hi ha una gran bassa amb una estranya codinera que li aboca l’aigua i una gran alzinera morta que conserva les branques seques. El seu masover que era conegut per l’Auguetà, en Josep Angrill, explicava que un dia va aparèixer morta, però només d’una meitat, de dalt a baix. Feia poc que s’havia mort el marit de la senyora propietària i es va dir, en broma: Com que s’ha mort un dels dos amos, només s’ha assecat la meitat de l’alzinera. Al cap de poc temps va morir també la senyora i es va assecar l’altra meitat de l’alzinera. El masover es va quedar impressionat i va pensar que allò potser no havia estat una simple ocurrència.

El Cau del Llop

Ja se sap que el llop va ser per aquests verals fins al s. XIX. El Josep Angrill explicava que en aquesta finca hi ha el Cau del Llop, que ara ningú no sap on és. S’hi entrava per un forat i a dintre hi cabia un home dret. Un altre topònim era el Camp de les Guixes perquè n’hi plantaven moltes. Avui és un producte que va car perquè no se’n troben. De fet, és un llegum que té un gust molt especial que no agrada a gaire gent. Aquesta finca té incorporada una altra casa que és l’Alzinosa i ara estan en venda. A veure si algú té prou quartos i  s’anima. Ve la inflació o no ve?

Els altars prehistòrics d’Auguets

El nom d’Auguets  que alguns se’n diuen, en realitat, és una deformació del nom primitiu Albets. Hi ha Albets de la Llena i Albets de Lloberola que s’han mantingut amb l’original. Albets vol dir “altars” prehistòrics, que estaven sembrats per tot el país. Hi ha el poble tan petitó d‘Albet a l’Alt Urgell. A Auguets, també a tramuntana, hi ha unes roques blanques, mal fetes i rústegues, un xic cúbiques. Al seu davant el camp feia d’amfiteatre i els nostres avantpassats assistien expectants a l’ofrena dels sacrificis de sang  damunt aquells altars. Eren els pastors descendents d’Abel, el fill bo d’Eva, que ja oferia xais del ramat a Déu, i la cosa va seguir per milers d’anys i encara dura. Ningú no pot entendre aquest costum universal d’oferir la sang de les víctimes a Déu per perdonar els pecats i assolir favors, però, si ho feia tothom, és que “funcionava”. La cosa va degenerar i s’oferien nadons a Moloc i altres dimonis antics fins que Jesús va dir: m’ofereixo jo a Déu Pare una vegada per sempre i el sacrifici es rememorarà amb pa i vi, que soc jo mateix. I així s’ha acabat la barbàrie dels sacrificis de sang, segons diu la teologia catòlica sobre la missa, la “mesa” damunt la qual es posen les ofrenes a tall de safata. No era la taula de menjar, que antigament no hi havia taules. I així es va tancar el cercle, gràcies a Jesús que inaugurava el Nou Testament o Nova Aliança.  Ara el cristianisme s’està morint a casa nostra a marxes forçades perquè la gent ja no va a missa. Aleshores això implica que els antics sacrificis i dimonis d’Auguets de Madrona tornaran.

El Molí de cal Catí (Brics)

Les runes

Baixant riu Negre avall, passat cal Violí, veurem a la dreta entre l’arbreda del riu, unes parets altes que es camuflen amb el paisatge. Són les runes ocultes del Molí de cal Catí. Tenim el millor guia, el Josep Vilaseca del Vinyet, molt conegut pel Xerill. “Quan érem canalla -ens diu- en sortir d’estudi baixàvem corrents cap aquestes runes. Ens encantava ficar-nos per aquestes parets i guaitar per les finestres. També ens ficàvem al fons, al “carcau” del molí...” El Josep és savi, el “carcau” és un mot que existeix, designa una escletxa per on l’aigua s’escola sota terra. Com l’aigua del molí. Avui aquest “carcau” de pedra picada, molt polit, es conserva com al primer dia. Aquí la força de l’aigua feia moure la gran mola del molí per fer la farina del blat.

Una nit negra

No se sap quan va ser, ni ningú recorda res de quan el molí va ser endut per una gran riuada. És el risc que corrien tots els molins i en particular els moliners. Aquí ja es van prevenir amb el gran mur que flanqueja la casa per la part de la ribera, però la resclosa que duia l’aigua al molí, a través de la sèquia, es va esbotzar i l’aigua embassada es va afegir a l’aiguat. Seria una nit fosca i no sabem si els moradors del molí van ser a temps de salvar-se. No sabem quina va ser la darrera família que hi va viure i si se’n van anar a viure a l’actual casc vell de Solsona. No seria pas per la riuada del 1907, que encara en tindríem notícies. Ens n’anem al segle XIX i tal volta arribaríem al XVIII. Una bona feina per als cercadors de genealogies del nostre Arxiu Diocesà o no, Vicenç? Davant del molí hi havia una palanca estreta per on travessaven el riu els habitants de Riner que pujaven a Solsona. També se la va endur algun aiguat o altre. Avui encara hi ha els ganxos de ferro que la subjectaven.

La roca tallada o el Catí

Aquesta contrada, poc habitada als primers temps, tenia un referent passat el revolt del Molí de cal Catí. Una roca enorme, negra, afinada i rodona, partida pel mig com si li hagués caigut un llamp. Se’n deia el Catí. Inclús avui sabem que l’anglès “cut”, pronunciat “cat”, vol dir tallar. També existeix en hebreu. No som els primers en fixar-nos en aquesta roca monumental, uns escaladors hi han fet pràctiques i hi han clavat unes anelles per fer la cordada. Anant mes a fons, es tracta una vegada mes d’un santuari prehistòric. La roca presenta un forat estret fet exprés on hi posarien les ofrenes per alimentar l’ídol, tal volta un elefant o un altre animal de gran corpenta sense les extremitats. No va ser el llamp qui la partí, sinó segurament els conversos del món pagà, que al fer-se cristians, no sabem si als segle VI o per allà quan es creu que entrà el cristianisme al Solsonès, van esberlar l’ídol pel mig i aquí segueix. En tots els casos edificaven una capella romànica en el mateix lloc si és que volien mantenir l’aplec o bé en algun indret proper que reunís millors condicions. Aquí la capella romànica més propera i que mes probablement va suplantar el santuari pagà per un de cristià seria la capella romànica de Sant Julià de Viladebages, encara sencera, però sense culte de fa molts anys.

El carcau del molí.

Restes de l'antiga palanca sobre el riu Negre.

L'ídol amb un forat allargat per posar-hi ofrenes. Esberlat pels cristians conversos, sembla que era un elefant.

Capella romànica de Sant Julià de Viladebages.