Tentellatge

No parlarem de…

De la sequera mai vista que patim, que farà que l’Aiguadora baixi seca en plena tardor, en contra del que diu la mestressa del Forn de l’Aiguadora. Que això no passarà perquè ella no ho ha vist mai. Precisament a l’Aiguadora hi sobrevola una línia de fumigació que no para en tot el sant dia. I la gent pensant-se que porten viatgers a París i Londres, ai lassos! Cecs i sords! Hem tingut la gota freda de tardor, però enguany molt minsa a l’interior del país perquè l’han retallada tant com han pogut. Ara, a esperar la de primavera i ja veurem si l’Aiguadora aguanta fins al març. Ja no parlen de gota freda perquè amb llamps i trons ja no cola. Ara en diuen temporal de tardor. Cal remarcar la pronúncia de la o oberta d'Aiguadôra.

Ni parlarem del gegant de Tentellatge que segons una llegenda recollida i salvada per mossèn Serra Vilaró i resumida per mossèn Enric Bartrina en el Babau n. 44, va construir la Torre del Vilar, feta d’uns carreus enormes que sobrepugen les meres forces humanes. O sí en parlarem? Després d’aterrir tot el país, el gegant va ser apunyalat per un noi camuflat d’arbre, que es casà amb la serventa del gegant, que només tenia 15 anys i era maquíssima.  Amb el tresor arrabassat al gegant van convertir la casa de Tolosa en la més rica del món.  I ja som a Tentellatge.

Els gegants de Tentellatge

Tot fa pensar que els gegants vinguts un dia de l’Atlàntida van romandre molt temps en aquesta contrada encara verge del Solsonès. El nom ens ho diu: Tanta-llatge, el llatge del Tanta, ja que tanta evoca grandor, embalum, geganta, i llatge és un mot perfectament conservat en el castellà laje, que vol dir empedrat, enllosat, també llosa. A l’indret del cementiri, avui buit, hi ha un enllosat de pedres massa grosses també perquè les poguessin moure els pobres humans. Era una obra que formava part d’un lloc de culte pagà, amb la seva bassa o toll per celebrar-hi les seves cerimònies. D’aquí que després hi aparegués una primera església romànica que encara s’entreveu un xic en el gran temple actual. A la vista de la gent aquell empedrat gairebé impossible era el llatge del gegant o més pròpiament l’enllosat dels gegants.

El més sorprenent és que els empits de les muntanyes que envolten Tentellatge i fins i tot Tolosa també estan enllosats, amb pedres de totes formes i mides perfectament ajustades. Allò és tot artificial, no s’explica geològicament parlant. La construcció més agosarada es troba a migdia, més amunt d’ un gran camp, el qual seria el lloc d’aplec més multitudinari. A còpia de segles hi han pogut créixer alguns matolls i pins que es claven a les escletxes perquè només ells ho saben fer. En un indret hi apareix una estela funerària clavada a les lloses, com el call dels aixadons. Impossible arrencar-la. Als seus primeres temps quan plovia l’aigua baixaria pel vessant clara i neta com si fos una teulada.

La serpent blanca

L’esplanada està flanquejada per una serp enorme, tota blanca, d’uns 50 m, adorada sens dubte per la gent de la contrada, gegants i plebeus inclosos. Encara sembla arrastrar-se pel terra amb la seva panxa completament allisada, com per fer posar la pell de gallina. Pel que es veu era qüestió de gustos. Aquella fera els encantava. La naturalesa de la pedra, que és duríssima, no s’avé amb cap de l’entorn, fora d’una altra roca per l’estil també sospitosa. El més lògic es pensar que la van fer amb un ciment de roca inventat per aquella raça descendent de l’Atlàntida, desapareguda i cantada pel més gran poeta de Catalunya, mossèn Jacint Verdaguer, en L’Atlàntida precisament.

Tentellatge de Montpol

El Solsonès és tan ric en topònims prodigiosos que tenim un altre Tentellatge a l’indret de Carissols. Si us preneu la molèstia o el gust d’anar-hi, veureu la casa enrunada de Tentellatge, feta de codadells, on havia viscut dies feliços de la seva infància mossèn Gil Pallarès de Freixinet perquè hi vivien els seus avis i molta gent més en una casa tan xica, segons deia. També la Maria Àngels de Carissols la coneix bé, lògicament. Allí hi passà força anys ajudant des de molt joveneta els seus pares en la dura tasca del cultiu de les patates en aquells terrenys aspres i penjats, perquè després es pagaven molt bé. Doncs, bé, tampoc ella, la Mariàngels, s’adonaria de l’enllosat dels gegants d’aquest Tentellatge de la ribera Salada, que prou hi deu ser, però camuflat d’aspecte natural.

 

 

La solitària església de Sant Marti de Tentellatge a la conca de l'Aiguadôra.

Els grossos carreus de la Torre del Vilar, que donà peu a la llegenda del Gegant de Tentellatge. Es considera romana, però per què no dir-ne ibera?

L'enllosat dels gegants de Tentellatge. Artificial, però sobrehumà.

Estela funerària clavada en en un empedrat que s'estén per una bona part de muntanya.

La serpent blanca megalítica de Tentellatge.

La llarga i impressionant esquena de la serp blanca de Tentellatge. Amassada amb ciment de roca?

Ainés (Sant Just d'Ardèvol)

El Sant Toll d'Ainés, que mai s'eixuga, amb el senyor Joan Boix Marsinyach.
https://boixplanes.wordpress.com/

L’avi Joan

És el senyor Joan Boix Marsinyach, que per Internet ens assabentem que va néixer a Ainés un 18 de març de 1933 i que hi visqué fins als 23 anys, quan tornà de la mili i els seus pares es canviaren al Lluc de Lloberola. El seu fill Francesc explica a la Xarxa amb amor filial l’estreta relació  de l’avui avi Joan amb Ainés i com li agrada de visitar sovint aquesta casa de pagès que porta al cor de quan era un nen i un xicot, malgrat les penalitats que li va tocar de viure en aquells anys de la postguerra. Era un expert en fer lluelles. Feia una codolla en una roca picant amb l’escoda, hi ficava una llosa al damunt a penes aguantada per uns tronquets i els ocells que s’hi ficaven per beure o menjar hi quedaven atrapats. I ell feliç de veure la mare contenta perquè ja tenia més menjar en uns temps que es passava gana. Explica que Ainés era de la Diputació de Lleida, segurament degut a la desamortització de Mendizábal. La van vendre a l’Artemís amb la condició que havien de fer la capella nova, ja que la vella estava derruïda a rel de la guerra del carlins o d’alguna altra, cosa que es féu de seguida l’any 1883, com resa la llinda. Així, doncs, no és estrany que l’avi Joan sigui molt devot de Sant Roc. Ens parla amb entusiasme dels elements més emblemàtics de l’entorn, com són la font d’Ainés, la Bauma de Sant Roc, on hi amagaren la imatge del Sant per la guerra, i sobretot el Sant Toll, que mai s’eixugava, encara que hi hagués molta secada. Anava molt bé per regar l’hort. Avui la casa s’ha reformat i ja no té aquell encís, aquella gràcia de casa de pagès com la va conèixer l’avi Joan. Recorda, de “cor”, cada estança, la sala, la cuina, les finestres... tal com eren llavors i com anaven a peu a Cardona els diumenges a mercat, només alguna vegada a Solsona i molt sovint a Su, d’on depenien bàsicament. Benaurada vida de pagès! Quina pena que la Diputació es vengués Ainés per comptes de regalar-la als padrins de l’avi Joan, als masovers. Avui encara hi foren i ajudarien a salvar la cultura de pagès.

L’aplec de Sant Roc

Cada any per Sant Roc a Ainés s’hi celebra un aplec, tant si s’escau en dimecres com enguany, com en qualsevol altre dia de la setmana. És un aplec petit però molt xiroi. Hi acudeix tota la rodalia, de cal Jepet fins a Sant Just i de Sorribes a Gangolles. La missa es ben tard, a la 1, perquè la gent s’hi queda a dinar i a la tarda es fa ball. I no hi manca el pa beneït per tothom. És Sant Roc d’Ainés un gran patró d’aquesta petita contrada, el sant nat a Montpeller i advocat contra la pesta.

El nom d’Ainés

Nom hebreu, com altres del Solsonès, que seria tant com dir iber, amb les mateixes consonants bàsiques. Ve de aín, que en hebreu vol dir ull, curiosament semblant a l’anglès eye, ull, mes el mot també hebreu nes, serp, que ja vam veure que estava present en la casa de Borés: Buru-nés, cap de serp, aglutinat en Bur(un)és. En Ainés hi apareixeria la n per partida doble: Ain-nés, ull de serp, de manera que una de les dues sobrava: Ain-és, o bé, Ai-nés, ull de serp i en el nostre cas els ulls de la serp, en plural, perquè els tenim misteriosament esculpits en una roca de pas prop de la casa d’Ainés. La gent d’ara se n’havien oblidat, ajudats per la desconeixença de la llengua antiga ibèrica o hebrea, ja molts segles perduda ací, però rescatada i vigent a l’Israel actual. Ells entendrien aquest nom: Ainés, els ulls de la serp. Toca buscar-los, encara que ens faci basarda de veure’ls. 

Els Ulls de la Serp d'Ainés en una roca de pas, en un camp ermat prop de la casa.

Al cap de milers d'anys, els Ulls de la Serp d'Ainés encara malden per hipnotitzar el vianant.

El Pedró de Sant Marc (Caballol de Madrona)

Mossèn Miquel Planes, rector de Madrona, passada la guerra, dalt el Pedró de Sant Marc. Foto Ramon Caballol.

Les processons

Res tan antic com les processons, avui en declivi. Eren senyal de fe i de poble que fa camí vers l’eternitat. Així i tot, n’hi ha que encara aguanten, com la del Corpus passat de Toledo o de Sitges o com la que es va fer, de faiçó senzilla, a Timoneda diumenge passat amb la benedicció dels pans de Sant Antoni, presidida per banderes i gonfanons ben alts i portats per braços rabassuts. A Solsona hem tingut una processó de Corpus més deslluïda, sense bisbe ni autoritats, i això que tenim dos bisbes. Per aquest camí ens quedarem sense bisbat. Sort que el nou president de la Confraria del Claustre, el solsoní mossèn Josep M. Besora i Olivera, va anar ben decidit a la comitiva de l’Ajuntament a exercir el seu dret protocol·lari, intentant preservar així la bona harmonia entre l’estament civil i l’eclesiàstic. Segons manifestà, es va sentit molt ben acollit per uns i altres.  Doncs, bé, a Madrona des de temps immemorial es feia una processó que, sortint de l’església, s’encaminava al santuari llunyà de la Mare de Déu de Castell-llebre, més amunt d’Oliana, un indret on hi acudien també devots de Sanaüja i de Vilanova de l’Aguda, segons consta en el famós llibre El jardín de María del P. Narcís Camós, de l’any 1657. Després de la guerra, el rector de Madrona, mossèn Miquel Plana, ja una mica grassonet, va creure que aquella processó era una pallissa massa grossa per a ell i per tothom, més de tres hores de camí i després tornar, i va proposar escurçar dràsticament l’itinerari. Es pujaria dalt d’un turó des d’on es pogués albirar el santuari i amb això ja n’hi hauria prou. Es va escollir el turó del serrat de Caballol, coronat per un planell. Es sortia de l’església i es pujava per la rasa de Ripoll, tot cantant i resant el rosari i amb els escolans portant la creu a tot davant. Un cop a dalt el capellà des del Pedró de Sant Marc, que encara avui es conserva,  adreçava les seves súpliques a la Mare de Déu de Castell-llebre i es feia la benedicció del terme per obtenir una bona collita. Tot seguit s’encaminaven a celebrar la missa al santuari local de Sant Mer i d’allí estant cadascú s’entornava a casa seva. Es feia el dia de Sant Marc, coincidint amb la festa de la Mare de Déu de Castell-llebre. Aquesta ermita blanca i solitària, encimbellada dalt d’una penya de difícil accés, veu passar sota els seus peus tots els cotxes que van i vénen d’Andorra. Alhora treu lleugerament el cap per damunt de les muntanyes de migdia i per això resulta visible des de certs punts. A voltes pot ser que no es vegi des de la sala d’una casa de pagès, però que en canvi es deixi veure des de la teulada. El Damià de Caballol ens ha subministrat la informació sobre la història d’aquest indret, que ja gairebé només ell i l’Àngela coneixien. Encara guarden les estovalles blanques que es feien servir per a ser posades damunt el Pedró de Sant Marc en el curs de la cerimònia i era creença que a la casa que guardava aquelles estovalles no hi podia caure cap llamp, com així li ha passat fins avui a Caballol de Madrona, sense parallamps de cap mena.

La revolució dels turons

Potser no em creureu, però escric per les generacions futures. Molts turons aplanats abans no ho eren. Eren rodons i bonyeguts perquè volien ser caps de serps o de peixos fets molt antigament, però heus aquí que vers el 2500 aC la gent es van veure en la necessitat de viure a les altures perquè corrien temps perillosos: pobles invasors o també hordes de bandolers molt ben organitzats que s’emportaven collites i noies cap a les muntanyes. Es van fixar en aquells turons tan estratègics i els van aplanar. Se’n poden veure molts viatjant per aquestes carreteres. Tenen forma de trapezi o de vaixell invertit, com aquí mateix el serrat de Sant Bartomeu, on s’hi edificà la gran Setelsis, o com el poblat petit del cim del Castellvell, que només n’era un satèl·lit. També el planell del Pedró de Sant Marc, el qual era el cap d’una petita serpent de poc més d’un km, com s’aprecia per les suaus ondulacions del seu perfil que es van aprimant i allunyant, alhora que protegien els camps del vent gèlid de tramuntana. En canvi, a les planes, com a l’Urgell i a Tàrrega, en concret Sant Eloi, els turons acabats en terrassa es van haver d’alçar a partir de zero. Allò fou una revolució.

La màgia de les roques

També hi havia en aquest turó de Sant Marc una grossa roca que era el Caballol, derivat de Cavall, com el Cavall Bernat. Una roca sagrada, també en forma de cap de serp, que hi acudien les dones per tornar-se fèrtils. Aquest costum, avui incomprensible, de les dones de fregar-se contra les roques per tenir fills era tan arrelat en l’antigor que diu Amades que en certes contrades rònegues de casa nostra encara era viu a finals del s. XIX.

I no s’acabava aquí el poder místic de les roques. Davant el turó de Sant Marc, a baix el pla,  hi ha una estesa de petites lloses disposades d’una forma misteriosa. Fan un arc replet de pedres, unes quantes centes, encavallades les unes damunt les altres com passa amb les fitxes de domino en caure. Originàriament totes acabaven en punxa, apuntant vers l’orient. Al mig de l’arc hi quedava un espai buit, com encara avui. Ai, quina feresa, en realitat volien ser les escames d’una pell de serp. Per què servia?

Una màquina del temps prehistòrica

Els nens actuals somnien en viatjar a l’era dels dinosaures, dels egipcis o dels romans amb una màquina del temps que encara s’ha d’inventar, si descartem el fabulós Cronovisor, inventat pel benedictí Marcello Pellegrino Ernetti els anys 50, amb el qual feia fotos del passat: de Jesucrist, de les Taules de la Llei, de Mussolini, etc. Quan Pius XII ho veié, s’astorà molt i el féu amagar, i encara dura la polèmica. Una cosa amb un nom tan escaient, Cronovisor, tanmateix havia d’existir: visualitzar el temps. Per la seva part, la física quàntica diu que en teoria és possible viatjar al passat o quant menys veure’l. El temps és el misteri més gran. Què hi havia abans del temps? Temps. Què hi haurà després de la fi dels temps? Doncs, més temps. Però, vet aquí que els nostres avantpassats ja viatjaven al passat remot i a països exòtics, com també al país de sota terra, tan gran com el defora al qual s'entra físicament pels dos Pols, i ho feien  estirant-se al bell mig d’aquest complex de pedres punxents, les quals desprenien estranyes freqüències ondulatòries. Hi acudien gent d’arreu del país per gaudir d’aquelles experiències tan meravelloses i que després es comunicaven els uns als altres amb molta gatzara. Fins que un dia van arribar de França els monjos de Sant Martí a predicar l’evangeli amb poder de fer miracles. En veure aquella construcció van arrufar el nas, allò era cosa del diable. Llavors agafaren els malls i trinxaren totes les punxes de les pedres, deixant l’artifici inoperant, ja que tot depenia de les pues d'aquelles pedres. També van decapitar el Caballol, com es pot veure, i tot quedà com està. Sorprèn que aquest munt de pedres ja tallades no s’hagi fer servir mai per a fer parets ni per a res.

La Frangutxa

Un document de Caballol del 1700 esmenta totes les masies de Madrona i un lloc erm dit Frangutsa, que el Damià sempre ha situat en aquesta zona que ens ocupa, on resten indicis d’alguna casa. Tal volta seria aquest el nom donat per la gent a aquella cosa tan rellevant, allò que franqueja el temps, utxa? Entre les pedres que es van salvar de la destrossa n’hi ha una d’esbarriada que treu el cap punxegut de sota terra apuntant vers ponent. No serà que hi ha una altra màquina del temps colgada, salvada? I no serviria aquesta per a viatjar al futur? Una altra de les quimeres humanes de tostemps. Ja sé que no em creureu, escric per al futur, però de moment ja hem viatjat al passat.        

 

https://actualidad.rt.com/viral/233234-vaticano-tener-maquina-tiempo

http://esclavosdelsistema11.blogspot.com.es/

El Pedró de Sant Marc de Caballol de Madrona, ja molt temps fora de servei.

Nombrosa Primera Comunió de Madrona amb mossèn Lluís Palau, rector de Sant Climenç de Pinell, vers el 1954.

Les noies de Madrona els anys 40 del segle XX. La segona de la dreta, la Maria de Sangrà.

Màquina del temps prehistòrica de Caballol de Madrona, amb poques punxes salvades després de sofrir els efectes de la iconoclàstia cristiana, en aquest cas.

Restes mil·lenàries de la màquina per viatjar en el temps de Caballol de Madrona.

Màquina del temps prehistòrica de Caballol de Madrona. Reproducció imaginària.

Aquesta peça tan dreta de la cantonada, clavada fortament a terra, la van salvar inexplicablement de la destrossa, tot i el zel iconoclasta dels missioners cristians contra les pressumptes arts diabòliques del paganisme.

Una peça esgarriada treient la punxa des de sota terra, apuntant vers ponent..

La pedra sagrada de la fertilitat, decapitada, o sigui, el "caballol" de Caballol de Madrona.

Cap de serp, aquest incòlume, del Pedró de Sant Marc. La forta negror delata alguna cosa, potser el fum de les víctimes ofertes durant segles i segles al rèptil diví. Si algú creu que és el cap d'una tortuga, també hi estaria d'acord. O que no és res.