Indrets amb misteri (Solsonès)

Bon lector, segons tu mateix, aquesta pua de pedra, que recorda l'art de'n Gaudí, què seria: natural o artificial? Què hi dius?

El santuari de Puig-aguilar

Santa Maria

Entre la gran constel·lació de santuaris del Solsonès, alguns són importants, com Lord, el Miracle i Pinós, i d’altres més secundaris, com Massarrúbies, Sant Mer, Sant Sebastià, Sant Quintí i aquest de Puig-aguilar. El trobarem a 6 km per la carretera o camí que arriba a Gósol tot seguint l’Aigua de Valls. El lloc i el paisatge són dels millors que podem presenciar a la comarca pel seu aspecte d’alta muntanya. La carretera s’enfila per boscos frondosos i ufans. La gent els coneix i aquests dies de tardor hi van a buscar bolets i en tornen amb les cistelles plenes. En aquest racó tan arrecerat hi ha el poble de la Corriu, que ja és un record ple de nostàlgies, sembrat de cases  penjades als empits, com cases de pessebre fetes de paper.

El quitrà arriba just fins al santuari de Puig-aguilar, com per facilitar l’accés de tothom a aquesta petita meravella. Al principi era una capella romànica molt menuda, de la qual en resten els vestigis de la porta arquejada, amb unes escultures molt rústegues, que el farien anterior al mític any 1000. Molts segles després es va ampliar amb la sagristia, el campanar i el gran porxo, cosa que ens parla de l’important que era per la gent d’aquesta contrada. Està dedicat a la Mare de Déu, representada amb una àliga al costat, símbol del Puig-Aguilar. És un lloc que dóna bo d’estar-hi. I també és un lloc misteriós.

El Puig

El conjunt arquitectònic s’alça damunt d’un turó perfectament arrodonit, fet a la mida abans de la capella. Pel darrere, s’estén a baix un gran prat sempre gerd i verd, amb una basseta al mig que s’hi abeuren les vaques, i a continuació ve un altre turó més alt i fornit, de factura cònica i coronat de pins, que sembla tan artificial com el primer. Aquest és segurament el veritable Puig i fan dubtar si no contindran tots dos en el seu interior la tomba d’algun personatge d’un passat molt llunyà. Els arqueòlegs en diuen túmuls. Més enllà del segon turó, vers el nord, coronat per la cresta pelada del Pedraforca, hi ha a pocs metres un pilot de penyes entre les quals descolla una de molt peculiar per la seva forma. És com la punxa d’una llança afilada i dreta. I al seu costat una altra penya en forma d’aglà, que no sabem com s’aguanta, també amb punxa. Desxifrem-ho.

 L’ Aguilar

Aquestes punxes són l’Aguilar del Puig de l’ Aguilar. L’àguila o àliga es caracteritza pel seu pic agut, la mateixa arrel que trobem en Aguilar i també en agulla, un instrument molt punxegut. La mentalitat actual no ho pot capir, però aquest conjunt punxegut, fet exprés, captava segurament alguna energia misteriosa, talment unes antenes, i d’aquí venia també la fal·lera dels antics per a construir piràmides ben punt-i-agudes. Però tot fa pensar que aquestes energies, que potser existien i encara existeixen, anaven associades al mateix temps a l’evocació dels esperits o dels déus d’aquelles antigues creences, els quals certament es manifestaven davant la multitud present en el prat, on hi havia com una piscina de purificació, l’actual basseta. Quan aquí hi arribaren els monjos de sant Martí, que per alguna cosa és el patró de la Corriu, procedents de França per evangelitzar les valls del Pirineu, van cristianitzar la gent pagana d’aquesta contrada i van posar fi a aquell culte, desballestant només en part aquell centre energètic anomenat Aguilar, format per aquella agulla principal i alguna altra, però tot aprofitant l’indret per a fer-hi aplecs per raó de la seva bellesa i encís, i també per les dites energies tel·lúriques que de ser-hi, deuen ser-hi, però ara encarrilades vers el santuari de Maria. 

La Mare de Déu de Puig-aguilar ((La Corriu) Guixers). Celebra la festa de la troballa de la imatge antiga l'11 de setembre.

El porxo de la Mare de Déu de Puig-aguilar que, ultra ser molt acollidor, ofereix una bella panoràmica sobre els dominis de l'Aigua de Valls.

Al fons, entre les penyes, n'hi ha una que descolla per la seva forma punxeguda. És l'Aguilar, un generador d'energia tel·lúrica. Encoratjo els interessats a cercar aquesta central energètica, èmula de les piràmides, en els altres Aguilar, dels diversos que hi ha a Catalunya i Espanya, com per exemple Aguilar de Bassella i Aguilar de Campo. Ànim! La paraula Aguilar no és cap adjectiu, no. És un substantiu que servia per a designar ex professo els turons piramidals o les penyes afilades, fetes per una antiga civilització per tal d'obtenir unes energies que els permetien accedir a altres dimensions o simplement gaudir d'una millor salut i armonia amb la naturalesa.

Indrets amb misteri (Solsonès)

Tal volta l'únic "setric" que resta clavat al Pla de Setrics, del temps de la conquesta romana.

El Pla de Setrics (Joval)

 

La ciutat dels plans

La ciutat de Solsona està envoltada de grans plans, que han fet possible la seva condició de capital pròspera: Olius, Sant Just, Godall, l’Hostalnou, la Torregassa, Cirera, Riart... però el pla de Setrics a Joval seria el més petit i desconegut de tots per bé que amb un nom molt singular i enigmàtic. El seu origen es remunta a un fet ocorregut abans de Crist que, si bé no el sabem, ens el podem imaginar.

Una batalla

La Celsa o Setelsis ibèrica es trobava a les altures del serrat de Sant Bartomeu (no al Castellvell, que era un poblat satèl·lit), dominant tots aquests plans coberts de cereals i de tota mena de plantes i arbres fruiters. Era la capital inexpugnable dels lacetans, epònim convertit en katelans amb el pas del temps. Després que l’any 218 aC els romans amb Publi Gneu Escipió van arribar a Empúries i van conquerir tot el litoral fins a Tarraco i per últim Athanàgia (Sanaüja), la capital dels ilergets, els faltava conquerir encara Setelsis, la gran capital de l’interior que se’ls resistia ferotgement.

L’any 195 aC el Senat Romà va enviar el general Marc Publi Cató, el Vell (234 aC-149aC), amb 39 anys, a sotmetre els lacetans i altres pobles rebels d’Espanya. També des d’Empúries va anar sotmetent els indigets, cerretans i bergistans de Berga, i finalment es dirigí a Setelsis, on els nostres lacetans van tenir temps de preparar-li una emboscada per quan arribés al pla de Setrics. Tot venint de Berga, havia de passar pel pont de Navès sobre l’Aiguadora, que en aquell temps ja existiria, i tot seguit havia de creuar el Cardener pel pont de Golarons, que avui jeu enrunat sota les aigües del pantà de Sant Ponç. Passat Joval, els lacetans l’esperaven entre la boscúria al pla de Setrics, que abans havien sembrat de pedres punxegudes, clavades a terra amb força i amagades entre l’herba. Era una trampa que, segons consta, van fer servir els defensors de Numància 30 anys més tard. D’aquells rocs en forma de triangle en deien setrics, molt semblant al català sotracs i també a l’anglès hattrick pel que fa a la segona arrel, tres. De cop i volta, els lacetans van atacar la cavalleria de Cató, obligant-los a córrer pel mig del pla. Allí els cavalls tot esverats van començar a entropessar un rera l’altre amb els rocs, fent que el genet caigués a terra. Els lacetans, que sabien bé on eren els rocs, es movien amb rapidesa i remataven els pobres soldats romans, caiguts a terra. I un cop feta la malvestat correrien a refugiar-se en algun indret segur. Després la història ens diu que Cató va respondre als lacetans amb una altra estratagema. Va dir als sussetans, de Su, que ataquessin els camps de Xelsa, mentre ell s’amagava al bosc. Els lacetans van sortir a empaitar-los i mentre els sussetans s’escapaven, Cató entrava a la ciutat per la porta que havien deixat oberta. Cató, de retorn a Roma, va ser rebut amb grans honors per les seves conquestes i es creu que va ser principalment per la seva victòria sobre els lacetans. Es van decretar tres dies de súpliques i acció de gràcies als déus. Corria l’any 195 aC i Catalunya ja era definitivament romana.

Joval i santa Rita

Cada anys el diumenge més proper al 22 de maig, molta gent travessa el pla de Setrics per acudir a la festa de santa Rita de Joval i beneir la rosa, amb l’esperança d’obtenir algun favor de la santa més invocada del calendari. El pla de Setrics sol està ple de sembrats granats i ja no hi ha els rocs triangulars clavats. El seu nom pot caure en l’oblit, si l’Ajuntament de Clariana no ho senyalitza. Els pagesos els deurien apartar a cents en els munts de rocs o per fer parets. Així i tot, a la foto en podem veure un de molt eixerit que es va escapar de la destrossa.

Indrets amb misteri (Noguera-Solsonès-Segarra)

Santes Creus de Bordell (6-6)

Simetria = artificial

Els éssers vius són els éssers  més simètrics que hi ha. Una fulla, una papallona, una àliga, un rinoceront , l’home i la dona...  són simètrics. Si som raonables, cal creure que algú els deu haver enginyat i fet.  Com col·locar dins el cos tants òrgans, servant la simetria del cos? Fóra dels éssers vius, només són simètrics els objectes fabricats per l’home, com una casa, una porta, cotxe ... i mil coses més.  La simetria és  senyal d’intel·ligència i que algú ho deu haver fet. Ara bé, la Valldàries és una vall simètrica, fins al punt que va meréixer el nom de Vall de la Ferradura (significat hebreu de bordell), i la ferradura és un dels objectes més simètrics possibles. La Valldàries, qui la va fer, com i quan?

El moviment de la precessió dels equinoccis

Deixant a part que la Valldàries la van fer els gegants, tal com ho va creure la saviesa popular al dir-ne la Vall dels Àries (raça gegant) i que tampoc no ens és possible imaginar quina energia fabulosa farien servir, ens fixarem només en el quan, però abans ens cal aprendre un dels nou o més moviments que té la Terra, el tercer en importància, però molt oblidat.

Quan dormim no estem gens quiets.  Naveguem per l’espai, en direcció a l’orient,  a 1073 km/h degut a la rotació de la Terra, al mateix temps rodem a 106.400 km/h al voltant del sol i encara som arrastrats per la mateixa marxa del Sol a 800.000 K/h al voltant del centre de la nostra galàxia, la Via Làctia, la qual també viatja en bloc, com un núvol rodolant, vers algun punt misteriós de l’Univers. Si es dóna el cas que per comptes de dormir a casa o fem en un tren d’alta velocitat, la cosa encara es complica més i ja ningú no és capaç de saber quina és la veritable trajectòria del nostre cos  en l’espai tridimensional o cúbic de l'Univers, sigui aquest pla o corbat.

Doncs, bé, la Terra descriu un moviment de rotació pel capdamunt de l’eix polar, tan lent que triga uns 26.000 anys a donar la volta completa. Se’n diu el moviment de la precessió dels equinoccis perquè serveix per saber el començ  de  la primavera i la tardor, quan el sol surt o es pon exactament a la meitat del seu camí aparent en l’horitzó, ja que cada dia surt i es pon per un punt diferent a partir del 21 de març fins al 23 de setembre per tornar a fer tot seguit el mateix trajecte enrere.  Aquest moviment de l’eix és típic també de les baldufes. Degut a aquest moviment, actualment el nord de la Terra ja no s’escau exactament amb l’estrella polar. 3000 anys aC coincidia amb l’estrella Thuban i vers el 14000 dC el nord s’escaurà amb l’estrella Vega. Cada 70 anys la sortida del sol, en un mateix indret de l’horitzó i al mateix dia, es desplaça un grau més avall en el sentit de les agulles del rellotge, i això vol dir que d’aquí a 13000 anys, tan sols, el sol sortirà per on avui es pon. Si no fos per la ciència astronòmica ningú no se n’adonaria, però l’home antic estava molt preocupat per aquest moviment, que era bàsic per a conèixer el començ de l’any i per programar les collites. Els gegants van modelar muntanyes i alçar monuments megalítics per conèixer els dies dels solsticis i dels equinoccis, i d’aquí ... 

El rellotge còsmic

El més rellevant de tots seria el Pedraforca, muntanya simètrica: muntanya també artificial. Actualment  hi surt i s’hi pon el sol pel mig de l’enforcadura  l’11 de setembre i encara i ha gent que van a fotografiar l’espectacle  des de les muntanyes de Gisclareny o de Falgars, a la Pobla de Lillet. Ja seria estrany que aquest fenomen de pondre’s el sol pel mig de l’enforcadura del Pedraforca, es produís  perquè sí, per pura casualitat, si tenim en compte que no hi ha cap més muntanya al món com el Pedraforca (excepte a Monterrey, Mèxic)  i que el fenomen només és possible si la muntanya està encarada dintre d’uns pocs graus determinats d’ entre els 360 o 180º possibles que té la circumferència de la Terra. També el diàmetre del sol coincideix amb la mida del forat de l’enforcadura. Una altra casualitat estranya. Si era per a marcar els equinoccis de primavera i tardor, o sigui, quan la nit i el dia duren les mateixes hores, seria fàcil calcular quan es féu el gran rellotge còsmic del  Pedraforca.

La perpendicular de la Valldàries sembla l’agulla d’un rellotge que marca les 7 de la tarda i que va corrent. En realitat, són les 19 hores. A l’entrada de la ferradura, en la mateixa perpendicular, els atlants van alçar-hi, on avui hi ha el poble de Plandogau, una muntanya-peix molt i molt espectacular,  coronada actualment per una ermita romànica derruïda, com a senyal de l’origen sagrat de la muntanya. Aquell peix era símbol per antonomàsia de l’Atlàntida, creada per Neptú, el déu dels mars, en grec, Dionís. Tot convida a creure que la Valldàries va ser també obra de l'imperi atlant, el qual en temps reculats dominava l'occident europeu, molt abans de l'Imperi Romà. Tenint en compte que probablement la farien de cara a sol ixent, com les capelles romàniques, es pot calcular aproximadament quan va ser feta la Valldàries.  Posem que  fos quan l’agulla de la vall assenyalava les 5 del matí, hora solar. Si ara assenyala a grosso modo les 7 de la tarda, que correspon a les 19 hores, voldrà dir que han transcorregut 14 hores des de la seva construcció fins a l’època actual, però 14 hores còsmiques. Cada volta de rellotge en aquest cas no és un dia de 24 hores, sinó un cicle de 26.000 anys i a cada hora li corresponen: 26.000 anys : 24 hores = 1080 anys/h. Per tant, la Valldàries faria: 1080 anys x 14 = 15.120 anys que fou construïda, o sigui, uns 13.000 anys aC.  Realment, tot i que això és molt fàcil de comptar, costa de capir. D’aquí a 5 hores còsmiques seran les 12 de la nit i la Valldàries mirarà cap al Pol Nord. O no és així? No cal dir que si algú entén millor aquest galimaties astronòmic, serà molt benvingut. 

La muntanya-peix de Plandogau, des de la carretera de Ponts-Calaf. Llepa el Riubregós i és de factura artificial, com un homenatge dels atlants al seu déu i pare fundador, el mític Neptú, amo i senyor dels mars i rius i de tot el que s'hi belluga. Era el déu que navegava tirat d'uns dofins i segur que no era cap faula. El dofí deu ser un mamífer genèticament domèstic, però asilvestrat.
Surto al pas dels escèptics. El nostre país está ple de muntanyes en forma de peix o de cetaci (Les arrels més antigues, ed. Pagès). La més rellevant de totes: la muntanya de Montjuïc. Fixeu-vos-hi quan donen El Temps. Per altra part, Montjuïc ja vol dir mont del peix. A Catalunya hi ha tres topònims Montjuïc i a França algun altre, i convindreu que no poden ser tots "jueus".

Indrets amb misteri (Noguera-Solsonès-Segarra)

Aquesta vista per satèl·lit sobre la Valldàries ens mostra clarament la forma de ferradura de la vall, la qual dóna nom a Santes Creus de Bordell, en hebreu, ferradura: Santes Creus de la Ferradura. Ni més ni menys.

Santes Creus de Bordell (5-6)

 El nom de Bordell

És un error freqüent posar article a topònims molt antics, com ara el nostre, quan no corresponen. Alguns diran Santes Creus del Bordell en contra de la pràctica establerta. Sense sortir de la comarca, fixem-nos com diem Sant Llorenç de Morunys, i no dels, o bé, Sant Feliu de Lluelles, i no pas de les Lluelles. En canvi, com a bons catalans estalviadors, seguim suprimint els articles en els rètols de les nostres cases de pagès, malgrat que és impossible de dir-les sense article: Torregassa, Masia... per comptes de La Torregassa, La Masia, etc. Abans se’n deia Santes Creus de Madrona, però el nom antic s’està recuperant d’acord amb l’entorn: Sant Joan de Bordell i l’Hostal de Bordell.

Aquí el nom de Bordell no vol pas dir prostíbul. Què hi hauria fet una casa de barrets en aquest desert de món? Es tracta d’una paraula que en hebreu o arameu vol dir al peu de la lletra ferradura, com es pot comprovar en un diccionari espanyol-hebreu:      , que es pronuncia barthel, però el que importa són les consonants i el significat tan evident de la paraula pel que fa al nostre indret. El dia que els jueus d’Israel, que han ressuscitat l’idioma hebreu, ja que estava extingit des d’abans de Crist, sàpiguen que aquí tenim un indret que es diu Bordell, vindran a veure aquesta ferradura. Tots els veïns estaran d’acord que a Santes Creus de Bordell li escau molt bé això de Santes Creus de la Ferradura perquè sempre han vist i han sentit dir que la Valldàries té la forma evident d’una gran ferradura. La toponímia ens indica que al nostre país hi va viure per llargs anys una gent que parlava la llengua de la Bíblia, de Jesús i dels apòstols. És un misteri que caldrà aclarir un dia. La clau de tot plegat serà l’Atlàntida, com a origen del poble hebreu i del poble basc alhora i per això tenim al nostre país noms de lloc hebreus i bascos. Aquell poble arameu hauria estat arraconat amb els seus ramats als llocs més rònecs de la nostra geografia, com a Santes Creus de Bordell, obligats per la gent més autòctona, els celtes, dedicats a la pagesia en les esplanades fèrtils, fins que aquells antics hebreus, confosos amb els ibers ja que es tracta de la mateixa paraula, van marxar i desaparèixer del tot, emigrant cap a l’orient, tal com diu la Bíblia en el Gènesi després del Diluvi.

 Reflexió

Respecte al passat llunyà del nostre país a penes en sabem res. Ens diuen que l’edat de ferro començà 2000 o 1500 anys abans de Crist i ens ho creiem sense més. En canvi, la Bíblia ens diu que Túbal-Caïm fou el forjador de tota mena d’eines d’aram i de ferro ja molt abans del Diluvi (Gn 4, 22), mentre que la mitologia pagana hi afegeix que el déu Vulcà va ensenyar als homes la metal·lúrgia, i no ens en creiem res. La descoberta del ferro va marcar una nova etapa en el progrés de la humanitat i una de les seves primeres aplicacions seria l’invent de la ferradura. Tant el nostre nom de Santes Creus de Bordell com l’invent de la ferradura han de ser antiquíssims. Vivim enganyats respecte al passat i també respecte al present. Els soldats europeus moren a l’Afganistan molt suposadament contra l’integrisme talibà, però aquí encara discutim si les dones poden portar burka. Això no és mica lògic, i parla de la nul·la capacitat de reacció de la pròpia gent, fora de quan algú, els diversos agitadors, la manipula. La NASA ens fa creure que es gasta bilions de dòlars per veure si troba quatre gotes d’aigua a Mart o microbis, quan de fet ja fa temps que hi ha trobat moltes altres coses, les quals s’han filtrat a través de milers de fotos a la Xarxa, les anomenades anomalies de Mart. Així i tot, la gent no se n’ha assabentat. El cel està travessat cada dia per estranyes esteles químiques que porten tota mena de mals, com la sequera en primer lloc, i els segarrencs mirant al cel si plourà algun dia per no haver de contractar l’aigua del canal... Ai, com ens (us) enganyen!

 

 

Ermita i cementiri de Santes Creus de Bordell, la qual presideix la vall de la Ferradura (bordell), coneguda actualment, d'acord amb la documentació històrica, com la Valldàries.

Les estructures simètriques sempre són senyal d'artificialitat, com passa amb la Valldàries i la seva forma de ferradura i com s'esdevé amb el planeta Mart, on hi ha multitud de figures simètriques, sistemàticament ocultades per la NASA, ja sigui no ensenyant-les, ja sigui tenyint-les de vermell perquè no es vegin el diferents colors de Mart que delatarien la vida en el planeta: el verd i el blau.
https://www.youtube.com/watch?v=OXNHB9hA4wQ

Indrets amb misteri (Segarra-Solsonès)

L'any 1913 l'excursionista Cèsar August Torras, passant pel davant del Bancal, en va fer aquesta foto. A l'esquerra, l'Hostal del Bancal.

Santes Creus de Bordell (4-6)

La Fira del Bancal dels Sacs

El Bancal dels Sacs ( també de l’Arç o dels Arcs) era una de les principals masies de la contrada i es troba molt a prop de l'ermita de Santes Creus, bé, potser a 2 kms, a través d'un corriol encisador que transcorre pel sec de la serra. Tanmateix, es podria considerar com la capital de les Cases de la Serra, l'enclavament de Florejacs, si no fos perquè hi ha la sospita que la capìtalitat de les masies d'una contrada requeia en la Vila, i aquí hi ha justament el Mas de la Vila. La masia del Bancal deu el seu nom a una llenca de terra d’un quilòmetre de llargària, si fa no fa, flanquejada a banda i banda per dues codineres paral·leles molt estretes i llargues. Una vegada més es tractaria d'un camp artificial, llarg i estret, en el qual s'hi hauria buidat terra d'una determinada qualitat perquè s'hi fessin ben ufanosos el blat i l'ordi, com també els ceps i els olivers. Algun dia es descobrirà que els bons camps també eren fets a pròpòsit. El mot "camp" és sinònim de "cóm", originàriament "comp", que era un obi que servia d'abeurador o de menjadora per a l'aviram i el bestiar. Tot comporta una idea de concavitat. Valia més tenir un sol camp de terra bona que no pas molts de terra dolenta, així amb poca feina collien més. També les grans esplanades com la Plana de Guissona i les que hi ha no casualment a l'entorn de totes les capitals comarcanes de Catalunya, són artificials per més que ens pugui sobtar. Massa bonic i massa ben fet perquè sigui fruit de l'atzar. I també les grans mesetes castellanes, com Tierra de Campos, i les immenses esplanades que conformen països tan rics, agrícolament parlant, com França i Alemanya i, de fet, el mateix cal dir de tot el món, com de la immensa Patagònia per exemple. 

Al Bancal s’hi celebrava una fira a camp ras, d’aquelles que no s’havia de pagar per portar-hi mercaderies a vendre. Per ser un punt d’encreu de camins ramaders, al principi fou de bestiar de llana, però després es convertí en una gran fira de mules i rucs. Encara es coneix l’indret exacte on tenia lloc la fira pels rocs que hi ha en rotllana, els quals servien de seient per als jugadors de cartes. Es celebrava al cor de l’hiven, el 28 de gener, i hi solia fer molt fred. Per dit motiu es traslladà a Solsona a partir del 1916. Heus-ne aquí una crònica d'una de les seves darreres edicions, ja a Solsona i abans de la guerra, segons informava el primer diari del país, La Vanguardia, en data 31 de gener de 1934, la qual cosa ens dóna idea de la importància que havia assolit aquesta fira fins a temps no gaire llunyans:

 

  • Favorecida por un tiempo bueno por excelencia,
  • estuvo sumamente concurrida la importante
  • feria anual de ganados denominada «Fira
  • del Bancal».
  • Abundó el ganado, con mercado flojo, en general.
  • He aquí los precios que rigieron:
  • Mulas francesas, buenas, de tres a cuatro
  • años, de 2.500 a 2.600 pesetas; mulas corrientes
  • del país, de 1.200 a 1.500 pesetas; mulas
  • francesas medianas, de 1.800 a 2.000 pesetas.
  • Asnos de cría y trabajos agrícolas, de 400 a
  • 600 pesetas; asnos corrientes, menos buenos,
  • de 400 a 500 pesetas.
  • Bueyes detrabajo, buenos, a 1.000 pesetas,
  • promedio. Terneras, a 1'75 pesetas el kilo, peso
  • en vivo.
  • Corderos para carne, a 19 pesetas la arroba.
  • Corderos tiernos de corral, a 22'50 pesetas la
  • arroba. Cabritos, a 16 pesetas la arroba.
  • Cerdos lechones, de 30 a 31 pesetas arroba.
  • Cerdos de vida, de 25 a 26 pesetas arroba. Mercado
  • muy animado.
  • Mercado de cereales y harinas.

Indrets amb misteri (Segarra -Solsonès)

 Santes Creus de Bordell (3-6)

 Les Caramelles del 1956

Al municipi de Pinell hi havia dues sufragànies, llocs apartats que no arribaven a parròquia: Sant Miquel de Masdenforn, que era de Sallent, i Santes Creus de Bordell, que pertanyia a Madrona. Aquesta, però, va assolir molta categoria, tant que se li va assignar un capellà propi per al qual es va construir una petita rectoria aprofitant una de les parets de la capella, amb data de l’any 1899, el darrer de la centúria. Tan poc que fa, històricament parlant, i ja no se’n recorda res, com no sigui la imatge d’un rector molt gras que carregava el seu pes damunt d’un atribolat ruquet, comprat segurament dels més barats a la Fira del Bancal, ja que el sou d’una sufragània no donava per luxes.

 Però l’any 1956 aquell grapat de masies bullia de gent i de joventut i es van veure amb cor de fer unes caramelles, que aquestes sí que encara es recorden i se’n conserven moltes fotos. Es van conèixer com les Caramelles de la serra del Bancal. Ens informa un dels seus protagonistes, el Pere Torra Folch, l'amo de la masia de Rossells. Van ser unes caramelles històriques, d’allò més galejades per la gran colla d’homes que portaven el seu corresponent trabuc i era fama que n’hi havia un de tremendament gros de la masia Falconera. Tots van disparar a desdir sense estalviar pólvora, ja que en van comprar 500 kilos. Això se’n deia galejar i ho feien a mida que s’acostaven als punts habitats. Van assajar els cants amb el gran músic de Sanaüja, que fou el Ramiro Rius, i el seu gendre Ramon Julió, i el Joan del Mingo els va ensenyar el ball dels cascavells. Es van llevar a la 1 de la nit, hora vella, per anar a missa a l’ermita de Sant Pere del Pujol, a l’enclavament de Florejacs. D’allí van fer cap a Sanaüja on entraren triomfalment amb gran espeteguedera de trabucs i amb l’abanderat Ramon Torra, hereu de Can Valls, que anava a cavall i que es tornaven amb el Pere de Rossells, que duia el ramal. Havien de recitar un vers en arribar i un altre en marxar. Després de cantar i ballar a la plaça Major i de ser obsequiats amb el dinar, a la tarda van fer tot Ribelles, on van dormir. El segon dia van recórrer Vilanova de l’Aguda i tota la Vall de Vilanova, anant de masia en masia, i encara el tercer dia van fer les cases de la part alta de Madrona, finalitzant a la Codina. Van ser, sens dubte, unes caramelles a l’estil antic, com no se’n tornarien a fer d’altres. És de suposar que es van desvetllar moltes amoretes entre aquella joventut tan engalanada i que es van arroplegar moltes dotzenes d’ous amb la ballesta que s’enfilava cap als balcons i finestres de tantes cases i masies.

 Diguem de passada que les caramelles han de tenir un origen molt antic i desconegut. Són una autèntica institució catalana, amb uns elements que fan pensar que ja existien molt abans de Crist, en temps dels ibers, com a festa primaveral que evocava el retorn de la vida i que després es va cristianitzar per evocar la resurrecció gloriosa de Crist. No, els catalans som molt més antics del que ens hem cregut i els ibers ja eren com nosaltres en llengua i costums. El nom de caramelles, de faiçó tan catalana, ja no es recorda què vol dir de tan antic que ha de ser, però sembla referir-se a l’instrument que es desplega per fer arribar la cistelleta als balcons i finestres de les cases, que avui en diem ballesta, però que se’n podia haver dit justament les caramelles, per tractar-se d’un estri tan singular que servia per encaramar objectes amunt i que li escau un nom plural. Per fer caramelles calia caminar molt, tot anant d’una masia cap a l’altra per cantar el renaixement de la vida, i per això quan s’ha fet molt camí és diu que s’han fet moltes caramelles, però això no vol pas dir que aquest sigui el significat originari de la paraula.

 

Caramelles del Bancal de 1956, de l'enclavament de Florejacs, conegut per les Cases de la Serra. Va ser l'any de la gelada més forta que es recorda, ja que s'arribà als 20º sota zero. Va matar el sembrat.

Indrets amb misteri (El Solsonès)

Vet aquí la primera petjada de dinosaure trobada al Solsonès, per Ramon Solé Vila.

Petjades de dinosaure al Solsonès

El Ramon dels Casals coneix molts llocs recòndits de la comarca. Pagès i gran cosetxador, és també un caçador nat del porc fer i s’ha hagut d’enforancar entre bardisses i rebolls espessos a la recerca de les preuades peces. A més, va participar en la tasca de cartografiar tot el pantà de la Llosa del Cavall, replet de feréstegues raconades. Des de fa un temps, però, ja no les té totes com a caçador. Surt amb la colla, prou duu l’escopeta, però ja no gosa pitjar el gatell. La mort del seu gran amic Gerard Caball i Serra en un accident de caça li va treure les ganes de disparar i ara per comptes de perseguir les peces de caça, cerca pedres i roques per veure si els troba quelcom interessant, alguna intenció, algun sentit especial. Ja ho feia darrerament, abans de l’accident, però ara s’hi esplaia a gust. I, com a fruit d’aquesta afició, tot sembla indicar que ha trobat les primeres petjades de dinosaure del Solsonès. Són al terme de Pinell, al poble de Sant Climenç, en l’encuny de les rases desolades de la font de la Donzella i de cal Monjo.

Li cridà l’atenció un forat en una roca, com un puny, i examinant-lo per dintre es va adonar que feia com unes canaleres. Eren les urpes d’algun animal que s’havien clavat a la roca encara tendra. I a un pas hi havia tot un grapat de clotxes més grosses. El cor li deia que es tractava de l’empremta d’un dinosaure amb els cinc dits de la seva pota. Potser sí, potser no, però més endavant al mig d‘una codinera hi va trobar una altra clotxa més profunda amb el perfil dels dits del dinosaure i, amb un dit més petit a un costat que seria justament l’esperó, propi de les aus, com ara els galls. Per tant, estaríem davant la presència d’un dinosaure volador. Ni a Internet no apareix una foto de petjada de dinosaure tan grossa i tan espectacular com aquesta i segurament tampoc en les de Coll de Nargó. La pega és que només sigui una, perquè si n’hi hagués set o vuit, hi vindrien gent de molt lluny a veure-les.

Diuen que els dinosaures van desaparèixer de la Terra fa uns 65 milions d’anys, però no ens hauríem d’empassar aquestes xifres arbitràries i esbojarrades, que només serveixen per a justificar la teoria de l’evolució. Si no li posen milions d’anys, s’ensorra perquè la teoria de l’evolució requereix lògicament molt temps. Doncs, deixem-la ensorrar i tornem a la Bíblia, que era d’on ens volien allunyar, creant la teoria a propòsit. Molt a prop de la ciutat de Solsona, al Raval de la partida de Santa Llúcia, hi ha dues grans petjades de gegant, descobertes per Ramon Ramonet Riu. Una del pare gegant i l’altra del seu nen, segurament. Si les comparem amb la petjada del dinosaure del Ramon dels Casals, ens adonarem que han de ser de la mateixa època i que, per tant, van conviure gegants i dinosaures. Quina guerra més trepidant no deuria esclatar entre aquelles dues grans potències que es disputaven aleshores el domini de la Terra, dinosaures contra gegants! I els humans contemplant-la, tot arraulits a les coves.

 

http://silverigarrell2.blogspot.com.es/

 

El Ramon dels Casals (Ramon Solé Vila) davant d'unes petjades petrificades.

Un parell de petjades de gegant o de geganta al Raval de la partida de Santa Llúcia del Vinyet de Solsona, descobriment inefable del gran investigador Ramon Ramonet Riu: RRR, amb multitud de treballs i obres presents a la Xarxa. Observi's en la foto les dues clotxetes formades pel dit gros de cada peu. A la mateixa roca, de costat, hi ha les petjades molt més xiques del seu fillet, que el deuria acompanyar agafat de la mà. No surten en aquesta foto, però són perfectes. La ciencia oficial no en voldrà ni sentir a parlar per la por de replantejar-se el seu model cultural completament antibíblic i basat en el dogma més esperpèntic del món: els milions i milions d'anys, que mai no han existit. Si mireu aquest enllaç, us adonareu de la màfia cultural que ens mana i com enganyen tot el món.
http://www.mundodesconocido.es/cientifico-despedido-tras-hacer-un-gran-descubrimiento.html
Bé, no tots. Alguns ens hem despertat.

Aquesta petjada de dinosaure és probable que correspongui a un dinosaure volador.

Dinosaure volador.

Indrets amb misteri (El Solsonès)

Sollort 

El vell i el nou Sollort 

En altre temps era una casa de pagès de l’antiga parròquia de les Cases de Posada i molt coneguda, degut a la seva situació pintoresca sota mateix de les grans cingleres de la Mola de Lord; però els seus moradors no van resistir l’onada devastadora de l’èxode rural i van haver de deixar amb llàgrimes als ulls, segurament, aquest lloc idíl·lic per endemés. Ara és un xalet i a penes s’hi conserva algun pany de paret de l’antiga casa mil·lenària. La panoràmica de l’indret és d’una bellesa tal que només és percebuda en la seva justa mida per la gent estrangera. Aquí ja no en fem cas. I ara s’ha incrementat amb l’embassament de la Llosa del Cavall als seus peus que, quan està ple, apar com un llac de muntanya d’un blau turquesa insuperable. Per a no quedar aïllada amb la construcció de l’embassament, l’empresa li va fer una carretera d’accés que parteix del camí que s’enfila al santuari de Lord. Entre revolts i codadells el trajecte es fa llarg, però si s’agafa el corriol que surt al cap de poc, senyalitzat com a ruta de BTT, llavors és una delícia perquè s’endinsa en la boscúria, sempre fresquívola, i al cap de poc ja s’arriba a Sollort, que amb la seva nova i bonica planta s’ha salvat de la desaparició.

I el més antic: el Drac

Seguint enllà fins que s’acaba la carretera, al km 7 de la ruta, veurem que a l’endemig d’uns roures s’hi amaga un pilot de penyes que, en realitat, són l’autèntic Sollort. Un fill tan il·lustre de Sant Llorenç de Morunys com el doctor Miquel Riu, medievalista, diu en algun escrit que a l’edat mitjana lluert significava drac. Doncs, bé, només cal adonar-se que no hi ha tanta diferència de lluert a llort i que llavors so-llort vol dir el Drac, amb l’article anquilosat, l’antic masculí so, afegit al nom: so Llort, el Drac. Aquestes penyes dretes i força colossals a la vora d’un gran camp simulaven la figura d’un drac, però una vegada més els cristians deurien pensar que calia desfer-se de l’ídol i li van tallar el cap sense contemplacions, un roc proporcionat a la resta del cos que jau encara al mateix punt on va caure. També se li van carregar l’ala esquerra, però no així la dreta que s’aixeca impressionant i ben retallada, ni tampoc la corpenta central que mostra la cresta del drac força intacta. Pobre animal! Va tenir una trista fi, però ja havia fruït de molts anys de veneració per la gent del país que se solien aplegar en l’ampla esplanada, convertida després en un gran camp de conreu o de pastura, que donava vida a la casa de Sollort.

No cal dir que es tracta d’un monument artificial, fet amb una forta argamassa de codadells. Una obra més dels antics gegants, esmentats per la tradició i la gent del país amb el nom de Moros, ja que serien morens o bruns. No hi ha manera de fer entendre als nostres grans savis que quan en els nostres noms de lloc es parla dels Moros, que són munió, no es referien de cap manera als sarraïns o àrabs, vinguts molt després, per bé que també morens, sinó a uns personatges molt més antics i rabassuts, d’una època llunyana que es perd en la nit dels temps i que tots els pobles de la Terra en parlen a través de les seves tradicions i memòries, com també la Bíblia, sobretot parlant del Diluvi. Els gallecs també en diuen Mouros, i allí els àrabs poc temps hi van viure, veritat?

Detall de l'ala del Drac.

Un altre detall de l'ala dreta del Drac de Sollort.