El Pontet del Bassal (Pinell)

Iniciativa d'uns pinellencs

Parlant de punts nous d'interès per la Ruta de les Mentides de Pinell, es feia esment d'un pontet final que ja no s'hi podia passar de tan embardissat com estava. Ni es veia. Doncs bé, aquest estiu una colla d'onze persones, la major part nascuts al poble, es van animar a desbrossar-lo. Vinga magalls, podadores, un xerrac i a tot davant una segadora d'esbrossar menada per braços robustos que semblava que s'obria pas a la selva. Van sortir el pontet i l'antic camí. Les dones particularment van netejar les grosses pedres que feien de barana. Se situa en una clotada de la Casanova de Pinell i aquest pontet estava en el camí de les cases altes de Pinell per anar a l'església i la canalla a l'estudi, darrerament només el Terradet i el Folch, però antigament fins al s. XIX les moltes cases de la Serra de Sant Climenç que havien pertanyut a la parròquia de Pinell, com el Feixó, el Setó, la Torrenegra, les Cots, Graus, el Torrent, Llorens, el Puit, la Rovira de Pinell, que en conserva l'apel·latiu, entre altres . Llavors Pinell era molt més extens i li va tocar ser la capital del municipi.

Un pontet enigmàtic

Segons el Ramon Moncunill (Ramonet de la Casanova)), d'aquest pontet se'n deia el pontet del Bassal, encara que els demés veïns en deien el Pontet de la Casanova. Ell i la seva cosina Roser Moncunill són els únics que se'n podien recordar per ser fills de la Casanova de Pinell i per això caldria reivindicar-lo. No és un pontet qualsevol. Està fet de pedra seca, sense cap mena de ciment, i amb un arc de ferradura, travat per unes pedres dretes i estretes. A primera vista sembla bast i matusser, però és un pontet ple de misteris històrics. Per començar diguem que els Amants de les Cabanes de Pedra Seca afirmen, quelcom fabulós,  que aquestes construccions de pedra seca poden tenir uns 7.000 anys d'antiguitat. Per altra banda, aquest pontet aquí a penes feia falta, quasi mai hi passa aigua. Va seguit d'una gran paret i el Ramonet ens diu, i això sí que és l´únic que ho sabia, que per sota la paret s'arriba a una balma secreta i fosca d’antigues màgies paganes

El curs del rierol va ser desplaçat en una època antiga a la vora del camp i es tracta d'una canalització en tota forma amb algunes lloses grosses, dretes i laterals que ens porten a l'era megalítica, de les grosses pedres. El canal segueix pel fons de la clotada, sempre per la vora dels camps i a uns 200 metres ens aparareix un altre pontet de les mateixes característiques. Pontets de pessebre, però aquest, tot i que encara s'aguanta, ha perdut la meitat de la seva trilla precisament aquests darrers anys, ja que se'l coneix pel pontet de la Vila i el feien servir les cases de Vilardaga, els Casals, ca l´Armengol i la dita Vila, com encara molts recorden. Passats aquests dos pontets, la gent enfilava el senderó que menava a dalt a l'església del poble amb un element rellevant, com és que hi havia uns esglaons de pedra que eren com voladissos clavats a les parets, que en part encara es conserven. Tant vells com infants hi pujaven i baixaven sense por.

Una obra d'enginyeria

En l'antiguitat, com en tostemps, la gent necessitava de la terra per viure i no passar fam, i es van posar a construir grans fondalades per treure profit de la poca aigua que hi havia. Allí al fons, les llavors germinaven amb força, tenien aigua, humitat, sol, no hi feia vent, era un microclima idoni per a criar-s'hi tota mena d'arbres fruiters i plantes alimentícies. Aquests clots els farien entre tothom com un treball de formigues a copia de treure cavassos de terra en cadena, ja fos perquè eren molta colla, ja fos perquè eren guiats per gent superior, com els antics gegants de les tradicions de tots els pobles. Pel que es veu d'aquests clots artificials en deien grills, de grillar. En tenim un de motl xiroi i xic a la recoleta font del Grill, prop de cal Grill (Partida de Sant Honorat) i d'aquí el seu nom, que contrasta amb l'altre grill enorme de la font de la Mina. En aquestes clotades no hi manca mai el salt d'aigua amb la corresponent balma i  sovint una font. Sense el salt de la paret o codinera inicial, el grill  s'erosionaria de seguida i ara són eterns. Es van abandonar en èpoques desconegudes i fins oblidar, però el Solsonès n'està ple, com els dos de les Grioles de Ceuró o Grilloles, com encara diuen alguns, dos grills llargs i poc fondos, on s’hi fan els prinyoners. Un altre testimoni el tenim en la casa de pagès Angrill, el grill. A la mateixa contrada, hi ha el gran grill de la font de les Cots a Sant Joan de la Ribera, ben assolellat i un dels més profunds amb pins dobles i alts com petites sequòies del Solsonès. I una altra cosa: podria ser que la paret sobre la codinera hagués estat la presa d'un petit embassament per tal de guardar l'aigua per a l'època estival i així poder anar regant la plantació al fons del "grill". Amb el pas dels segles el petit pantà s'hauria omplert de llims, del fang que arrastrava l'aigua, i per això avui el que hi ha és un camp molt bo de terra fina.

Ubicació 

TM31N - ETRS89 367541.9 4647407.3 638

www.indretsambmisteri.es

 

 

 

 

El Pontet del Bassal de la Casanova de Pinell.

El Pontet de la Vila de Pinell, obres mil-lenàries de l'edat de pedra.

Casa Viralda (Vall de Lord)

 

La Vall de Lord, quina vall!

La Vall de Lord és una contrada màgica, en això tothom hi està d'acord. Varietat de muntanyes per tots costats, com les altures del Port del Comte, la serra del Verd coberta d'espessa  gespa, els Bastets punxeguts, els cingles enlairats de Busa, la Mola de Lord amb la seva marededéu bruna, les misterioses Set Riberetes paral·leles que desembocaven al Cardener i que avui ho fan a l'embassament de la Llosa del Cavall, la gran panoràmica del Codó, retallat, damunt la Vall, la font Puda sulfurosa capaç de guarir tantes malures... Aquest estiu els estiuejants potser han estat menys, però han pogut gaudir d'un pantà ple fins dalt amb el seu fantàstic blau torquesa i per això els kaiaks i piragües han estat, com mai, els grans protagonistes del lleure de la Vall i, encara que la Festa Major ha estat limitada per la por del virus, així i tot l'han volguda celebrar amb un gran programa cultural.

Un altre geoglifus

Ja vaig parlar un dia dels dos dracs del Solsonès visibles només des de l'aire: el drac de Castellar de la Ribera i el drac de Llobera, tots dos a la vora d'una casa de pagès dita el Llort, que antigament volia dir drac. Ni cas. Amb Casa Viralda passarà el mateix, però la figura és un escurçó. Actualment sembla ser que la casa no apareix per enlloc ni tan sols les runes, però en resten els camps totalment ermats, les parets dels antics marges i bàsicament el nom del lloc: Casa Viralda i el Camp de Casa Viralda. Cal observar la manera de dir-ho. No es diu la Casa de Viralda. Són dos substantius que es justaposen, sense cap article ni preposició. Aquest mecanisme, Casa Viralda, ens indica que el topònim ve de molt antic. Tenim el cas veí encara més clar de Casafont, casa de pagès de la Selva, que voldrà dir la Casa de la Font. Per tant, Viralda serà la Casa de la Viralda. S'escau a l'endemig de la carretera que baixa de Coll de Jou, més amunt de Vilamantells.

Viralda porta l'arrel vir que seria el nom antic de l'escurçó per aquestes contrades i altres, com ho indica la paraula verí,ja que l'escurçó és l'animal més verinós i és lògic pensar que els dos mots estiguin relacionats. També sobretot virolat, que significa molt acolorit. Cap animal ho és tant com l'escurçó, amb les seves ziga-zagues tan brillants damunt l'esquena i de colors tan forts que espanten els seus possibles depredadors, als quals adverteix que els serà molt arriscat intentar tocar-lo. Pel que fa a -alda de Vir-alda voldrà dir grandesa o gegantor, com passa segurament amb la veïna Canalda, canal gran. Si ens fiquem al bosc o rondem per Casa Viralda no trobarem la serp, de pedra o no, per més que ens hi escarrassem, ja que és tan gran que només es veu des de l'aire. De l'indret baixen dos torrents paral·lels que van convergint i abans d'ajuntar-se dibuixen entre els dos el cap de l'escurçó i amb la continuació del nou torrent en resulta la llengua que li surt per la boca. Ai, escapem-nos!

Vista aèria del geoglifus des del Vissir de la Generalitat.

Mapa topogràfic del maps Google, amb la forma fluvial de l'escurçó.

Cal Pejanet (Madrona)

Solitud i runes

Cal Pejanet és una masia avui totalment enrunada de la sufragània de Santes Creus de Madrona. I també diríem totalment amagada, el que fa que gairebé cap madroní la conegui. Es troba al fons d’una clotada magnífica i asolellada com ella sola, lluny de la civilització, com també de la contaminació de les freqüències elèctriques que per milions circulen per l’aire en un país ple d’antenes sospitoses, com aquesta tan alta que, malgrat tot, presideix aquesta contrada de Santes Creus de Bordell.

Mossèn Antoni Bach en el seu llibre Les masies del Solsonès, recull exhaustiu de les antigues, desaparegudes i actuals, no l’esmenta. El Pere de Rossells que, dic sigui de passada, als seus 92 anys deu tenir algun secret de la bona salut, ens diu que no hi ha vist mai gent i creu que els seus pares tampoc. Ens n’anem a finals del s. XIX. En un llibre antic de Caballol, hi ha un llistat de totes les masies de Madrona, però aquesta tampoc no hi surt. Cal Pejanet es deuria construir a la centúria del 800 o poc menys, com una masoveria del Bancal, i podríem dir que va ser la darrera de Madrona en aparèixer i alhora la primera en tornar a desaparèixer perquè, com diu el Pere, ell havia vist gent a totes les cases de Santes Creus, llevat de cal Pejanet. Les quatre parets encara aguanten una mica amb la llinda de la porta i alguna finestra, però l’interior, ple de runes i de bardissa, resulta inaccessible. Les parets dels camps ermats, molt nombroses, enronden la casa, esdevingut tot un bosc de pins que frissaran els 100 anys. Un dia la gent d’aquesta petita masia van marxar de sobte i ho van deixar tot mort i abandonat, agreujat pel fet que al Bancal correrien a ensorrar la teulada de cal Pejanet per no haver de pagar la contribució de la casa, una manera de burlar la llei que va resultar força nefasta per a les masies

Santuari de la fecunditat

És recurrent. En la prehistòria del nostre país, la gent professava una religió basada en el mite de la fecunditat, la fertilitat i l’excel·lència del sexe. N’hi ha per pensar que sense aquest alicient s’estimaven més morir que no pas viure, però no ens entusiasmem massa amb aquesta filosofia que avui sembla retornar, perquè va en contra de l’edat sense remei possible. D’aquest indret, com hem vist, antigament se’n diria Pejanet a seques, i després amb la casa fora cal Pejanet. És dels poquíssims topònims de masies que porten cal, malgrat no ser nom de persona. Sonaria molt malament dir cal Rossells, com fan els pixapins, i no Rossells a seques. No es tracta d’un diminutiu, ja que aquí net vol dir santuari: Pejà-net, “del Pejà el santuari”, com en Freixi-net, el santuari de la serp; Fonta-net o Fonta-neda, el santuari de la font; Cor-net, el santuari del cor; Grama-net o Gramo-neda, el santuari de la grama; Ramo-net o Ramo-neda, el santuari del ramon, que no se sap què era; Timo-neda, el santuari del prepuci, com vam veure. També val Cal-bet, el santuari del cul; Mira-bet, el santuari de la deessa Mira, i molts altres, com Albets o Albet, el santuari de l’altar. Bet en arameu vol dir santuari. I avui tenim l’Inter-net, que tanmateix sembla el gran santuari de la vida moderna.

Desxifrada la segona arrel, net, ens queda la primera, Pejà. Cal tenir en compte lògicament que en noms tan antics es poden produir variacions, afavorides pel fet que ja no se sabia què volien dir. Aquí la labial P va reemplaçar la labial M i es va passar de dir Mejanet a dir Pejanet, de manera que l’arrel autèntica és Mejà, un mot derivat de l’hebreu meix, que vol dir Sol, molt present en la toponímia catalana amb algunes variants: Castellmejà, Vilanova de Meià, la masia Meix del Solsonès, serra de la Meixa. Es tracta sempre d’una pedra clavada a terra  i inclinada cap al Sol de migdia, com si volgués ésser un rellotge solar, però en realitat imita el membre viril o almenys això és el que passa d’una forma descarada a cal Pejanet en una grossa roca davant mateix de la casa. No se sap què en deurien pensar els seus moradors, potser res. En arribar els primers apòstols cristians a aquest indret van intentar remoure aquest monument pagà, però no van poder o no van voler tombar-lo del tot. Sí que van tombar un dels seus enormes testicles, però l’altre encara avui resta intacte.

El misteri de les pedres foses

Per fer cal Pejanet es va necessitar molta pedra i no diguem per fer les parets dels camps circumdants. Va caldre esbocinar moltes roques, que aquí n’hi ha moltes, és cert; però no van tocar la gran roca de davant la casa mateix. Potser els feia gràcia la seva forma rara i la van respectar sense saber exactament què era, però el més probable és que no la podien partir a trossos de tan dura com era. Tant com el ferro o més perquè aquesta no es rovella. Pràcticament indestructible fins avui, si no fos perquè ara tenim els martells de l’Esteve, que piquen tan fort amb les excavadores que ja no calen barrinades.

Al voltant de cal Pejanet no hi ha pedres com aquesta que s’observa en el seu gran monument fàl·lic. És evident que la forma no li van donar a cops d’escarpa. En aquest cas tampoc no ho van fer a base d’una argamassa de codadells i algun ciment, ja que havia de ser tot molt fi. La solució va ser fondre les roques i un cop líquides donar-los la forma adient. El resultat va ser una escultura d’una duresa increïble. La Biblia ens parla precisament d’aquestes roques quan diu en alguns salms que quan Déu s’aparexia algunes vegades la seva glòria, esplendor, fonia les roques com la cera. Una energia molt lluminosa capaç de fondre les roques, però sense enlluernar ni cremar les persones. Com s’ho feien, doncs, els nostres avantpassats per a fondre les roques com si fossin de guix o de cera? De rucs, no en tenien res. Bé, en realitat cal dir que no ho farien pas ells, sinó que algú misteriós els ho feia.

Reflexió final

Per altra part, no sabem si cal Pejanet no conserva encara alguna reminiscència d’aquell antic poder per retornar la virilitat i generar. El cas és que el centre de poder es va traslladar segurament a l’ermita de Santes Creus de Bordell edificada al cim de la serra i al bellmig de la gran ferradura de la Vall d’Àries, tot pensant en la Bíblia, un cop mes, quan diu:  “S’esdevindrà als darrers temps: la muntanya del Senyor, amb el temple del nostre Déu, serà ferma al cap de les muntanyes i s’elevarà més alta que els puigs. Totes les nacions afluiran cap a ella” (Is. 2,2). Hi ha indiciis que entrem als darrers temps. Tot comença a trontollar, començant per la mateixa Església. El profeta Isaïes ens diu que, després d’una gran tribulació i persecució més gran mai vista del poble de Déu, que s’estaria atansant, la humanitat un altre cop, desenganyada de tantes ruqueries, retornaria a la sàvia doctrina de l’església de Pere, patró de Madrona, al que Jesús posà el nom de pedra perquè volia edificar-la damunt una roca més forta encara que una roca fosa tornada a solidifcar.

 

Cal Pejanet, al fons d'una petita vall molt reclosa. Ubicació:
41.941558, 1.312532.

Monument fàl·lic de cal Pejanet.

Un dels dos testicles megalítics del membre viril de cal Pejanet. Aquestes pedres prefabricades tenen més de 4000 anys d'antiguitat, puix són del megalític i tan dures que per elles el temps no passa.

La Balma de les Senyores (Pinell)

La Ruta de les Mentides

L’Ajuntament de Pinell va crear la Ruta de les Mentides, dita així perquè arrenca del banc de pedra de l’església, on les dones, generalment les padrines del poble, s’asseien abans d’entrar a missa per xerrar una estona, ja que no es veien en tota la setmana. La gent que sentia aquella xerrera en van començar a dir el Banc de les mentides. En aquells dies a Pinell hi havia la “missa de punta de dia”, que hi anava el jovent, molt concorreguda en contra del que es podria pensar perquè arribaven a ser 70 o 80, i la de les 10 per la gent gran. La ruta, ben assenyalada, la pot fer tothom, és d’unes dues hores i passa per indrets d’interès, com el Pou de Gel, la Font de l’Horta del Solé, rebatejada perquè l’original era una altra més avallet que es desenterrava en èpoques de secada, també l’ermita de Sant Tirs, i el Camp de Tir i de futbol de Santsentís, on jugava el Pinell CF. Als primers temps contra els seminaristes el dia de l’aplec de Sant Tirs, el dilluns de la Segona Pasqua. El poble pagava el dinar als seminaristes majors, generalment donant un conill per casa. Els estudiants s’hi desplaçaven a peu de Solsona estant o bé més endavant pujats al camió del Josep Colomés dels Massos de davant del Seminari. Ells s’encarregaven de solemnitzar la festa del gloriós màrtir Sant Tirs, en la qual era costum que prediqués un aprenent de capellà del darrer curs de teologia. El dinar era a les alzineres de Gepils amb una bona arrossada i la conillada, tot cuinat pel fuster Jaio, l’Àngel Ramonet, sempre alegre i molt amic dels estudiants. A la tarda hi havia el partit de la màxima rivalitat, talment un Madrid-Barça de finals dels 50 i principis dels 60. Els estudiants jugaven amb la sotana arremengada i els locals amb pantalons llargs o ja curts, però saltaven xispes i alguns anys aixecaven molta polseguera. I la gent de Pinell, que era molta, animava el seu equip de joves jugadors amb el Màrio de la Vila per capità, que era molt bo, amb el Japet del Solé i el Ramon de Gepils que eren els més batalladors i els més fogosos a l’hora de protestar les inevitables errades de l’àrbrit, i el Ramonet de la Casanova, tot un artista fent d’extrem esquerra, com el Gento de l’època. Quan van faltar els estudiants, com l’actual mossèn Salvador Casafont, que hi havia jugat i marcat algun gol, aquell bon equip va continuar i es batien contra el Castellar de la Ribera, el Sant Climenç  o el Cambrils i fins van jugar unes quantes lligues amb equips de la comarca. Segons el Joan de Moroia, al principi hi havien jugat també el que ell en diu “les velles glòries de Sanaüja”. Per això, aquest camp de futbol que avui  sembla mort, amb les seves porteries encara dretes, en realitat dorm profundament, mentre somia en aquella època daurada tan plena de bons records.

Val a dir que la ruta continua amb la Balma del Marrà, de grans dimensions, on es venerava en temps pagans entre salts d’aigua el mitològic animal, conegut també per l’animal del Zodíac Ares, el corder. Entre els boixos centenaris del saltant encara s’hi pot veure en primer terme la dura testa d’aquell marrà de pedra, que va ser decapitat per traslladar segurament el nou culte cristià a l’actual ermita de Sant Tirs.   Finalment, la ruta culmina amb la Cista megalítica dels Casals i la magnífica era també dels Casals, restaurada per l’Ignacio i l’única al món que encara es pot veure envoltada d’una paret com eren abans les millors eres perquè no es perdés el gra. I segueix la ruta vers la Vila de Pinell per arribar de nou al Banc de les Mentides sense poder passar pel bonic Pontet de la Casanova, que ni es veu de tan embardissat com està avui i que resultava un xic esglaiador perquè per un costat es precipitava al buit en un profund i gran afrau que arriba fins a sota la Rectoria.

Moroia i el serrat dels Moros

Esmenant un error, cal aclarir que el dinar dels seminaristes es feia a les alzineres de Gepils. La Ruta de les Mentides tanmateix es podria enriquir amb altres punts d’interès. El primer seria la fossa circular de pedra que va donar nom a la casa de Moroia per la seva proximitat, amb el significat popular d’Olla del Moro, o sigui, “del gegant l’Olla”, Mor-oia. Van venir darrerament arqueòlegs de la Universitat de Barcelona, van radiografiar l’interior i van constatar que era buit, però no hi van trobar cap explicació adient i tot ha caigut un altre cop en l’oblit. Els arbres i bardissa en dificulten la visió. El vell Caballol, conegut així i arqueòleg autodicata, deia que possiblement es tractava d’una mansió envoltada d’un fossar d’aigua i un pont voladís per estar a resguard de les feres. Coordeandes: 41°58'06.6"N 1°24'17.8"E. Aquells arqueòlegs també van visitar l’altra construcció d’aquest tipus, semirrodona, que hi ha al Serrat dels Moros, feta de carreus de grava i argamassa impossibles d’alçar i moure per mans humanes, en un lloc selvàtic de gran panoràmica sobre la vall de Madrona. A pocs metres encara hi ha el planell amb clots i senyals que hi fabricaven i emmotllaven els grans blocs de grava. La construcció més enigmàtica del Solsonès, ja que no en coneixem els qui, què, quan, com i perquè es va fer. Bé, el com l’acabem de dir. Ubicació: 41°57'43.0"N 1°23'27.1"E.

La Roca dels Piteus

Un altre punt seria la Roca dels Piteus, que es troba a la dreta de la carretera abans de fer el darrer revolt vers Sant Tirs que, si més no, val la pena de ressenyar com a topònim, un nom de lloc que ja ningú no coneix, llevat de la gent de Santsentís.  El seu padrí Armengol explicava que es deia així perquè hi venien un cop l’any els piteus, o sigui, la gent de Sant Llorenç, a fer-hi una fira, cosa insòlita. De fet, piteus era el nom que es donava als menhirs a la nostra terra en al·lusió al membre masculí. Allí els piteus eren unes quantes pedres punxegudes de poca alçada, tingudes per pedres de la fecunditat, que també van ser escapçades per poc decoroses, però es van fer els despistats i en van deixar almenys una, un sol piteu, com a testimoni per a les generacions futures i mai més ben dit perquè servien per generar, si hem de creure la tradició. Segons Joan Amades, d’aquestes roques de la fecunditat en deien “roques ressoladores”.

La Balma de les Senyores

Passat el camp de futbol de Santsentís, ens apar a l’esquerra una grossa i allargada roca. És la Balma de les Senyores, estrany nom ressenyat pel Ramon dels Casals, l’únic testimoni que en quedava i que ara quedarà rescatat de l’oblit. Està taponada en gran part pel despreniment d’una grossa vinsa, segurament en temps recents, però resta una part de la balma en bon estat en un extrem, que ens subministra la clau del nom de les “Senyores”. Segons el gran folklorista català Joan Amades, era creença universal que les pedres tenien la virtut de fecundar les dones, o sigui, les “senyores”. Havien de fregar-se el ventre en una pedra clavada a terra i fins diu que aquesta pràctica encara es feia al segle XIX en alguns indrets recòndits de Catalunya. Per tant, tampoc no ens hem d’estranyar del nom aparentment modern de la Balma de les Senyores, a més que la paraula “senyora” podria ser molt més antiga del que ens pensem. En aquest tros de balma no hi manca pas la pedra al mig, on s’hi fregarien el genital i encara n’hi ha una altra davant la balma fortament clavada al sol, com per extreure’n la força fecundant de la terra. Joan Amades, però, ho explica així: “Si, pel que fa a la reproducció humana, hom creia que els genis o esperits dels difunts que vivien amb gran preferència en les pedres eren els generadors, les pedres havien de tenir un gran paper en la generació i en la fecundació, i, en certa forma, els era reconegut poder fecundar. D’ací el gran nombre de costums i creences de caràcter eròtic i amorós relacionades amb la pedra que es troba per tots els pobles, àdhuc els de civilització més avançada... La gent vella de la Vall de Ribes encara recorda la pedra de Sant Gil, la qual es troba en el congost que mena al santuari de Núria. Aquesta pedra tenia marcats els senyals del refrec. Quan el santuari de Núria no era tan visitat com avui, aquell paratge era poc freqüentat i la pràctica era fàcil. En augmentar la devoció a la Mare de Déu pirinenca, la superstició pagana prengué aspecte cristià i la virtut de la pedra passà a l’olla de Sant Gil, que es trobava dintre l’església. És prou sabut que les dones que desitjaven tenir successió posaven el cap dintre d’aquesta olla i tocaven la campana”, La màgia del nom, pàg. 60. Segons Amades, d’aquestes pedres en deien “pedres ressoladores”.

El Roc de la Vinya del Rector

Tot seguint la Ruta, passada la Vila, un camí escabrós ens porta a una pedra singular, descoberta també pel Ramon Solé Vila dels Casals. Quan encara no tenia la vista avessada a descobrir aquestes coses del mon megalític, el Ramon havia passat moltes vegades per la Vinya del Rector, actualment erma, sense adonar-se d’aquest formós megàlit, pedra gran artificial, com tampoc els altres miradors o miradores de bolets, com per exemple la Isabel de Moroia, que ara també se li han obert els ulls amb aquest roc meravellós. Què serà? Què no serà? Aquest és el problema de tots els megàlits. Pertanyen a una cultura extinta, que no era de gent estranya, sinó dels nostres mateixos ancestres. Aquest roc és artificial no sols per la forma simètrica i per la posició encarada a la sortida del sol a l’estiu, sino també perquè ha estat fet a motlle, no pas esculpit. Està fet d’una argamassa de codadells i d’un ciment que fa que sembli una roca natural. La van fer dintre d’una caixa. Per això és plana per la part de darrere, i la van arrodonir pel capdamunt segurament per emular el sol, el déu sol, com passava amb les esteles discoidals dels nostres cementiris abans de les creus cristianes. Per això, aquest roc de la Vinya del Rector, a no ser que sigui també una pedra de la fecunditat perquè per aquesta contrada tot n’està ple, seria més aviat un monument a una persona enterrada, que en aquest cas hauria estat un personatge molt rellevant. Observi´s la llosa o patena al peu del roc, que potser servia per posar-hi flors o altre tipus d’ofrenes com passa amb els nostres cementiris. També descolla la petita urna al peu del megàlit que no sabem si seria també per posar-hi  algun obsequi o quelcom relacionat amb el tema de la fecunditat i les pedres “ressoladores” del gran Amades.

Per tant, tindríem alguns elements per afegir a la Ruta de les Mentides, relacionats amb roques megalítiques, i encara ens quedaria el Toll d’Albareda baix la ribera de Pinell amb el seu dolmen, excavat fa pocs anys.

 

 Sermons del Solsonès(1980, primer volum)  ..................................................     5€

Recorregut toponímic per la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra (1993) ..............    15

La revolució de Mart. Jesucrist a trenc de milen.ni(1998) ...............................    10

Les arrels més antigues. Tartessos, l’Atlàntida, Catalunya, Euskadi i Aragó, a la llum de la Bíblia(2005)   ....................................................................................    15

Athanàgia. Història i localització de la Numància catalana(2007)  ....................    10

Tornar a creure en dos dies. Un nou paradigma per al segle XXI(2010). ..............    10

Castell de focs. De Sanaüja a Ceres (agost 2019)  ..........................................    20€

jaumeclave@telefonica.net

https://www.casadellibro.com/libro-castell-de-focs-de-sanauja-a-ceres/9788413031248/10045349

  https://www.agapea.com/Jaume-Clave-Cinca/Castell-de-focs-9788413031248-i.htm

Urgent!!!

https://www.mensajesdelcielo.com/pdf/3504872351780232.pdf

Partit de futbol al Camp de Santsentís amb el Màrio de la Vila de capità, autoritat i pubilles per a fer el sac d'honor.

L'Antoni Baena rebent un trofeu de futbol com a capità del Pinell CF.

La Roca dels Piteus. Només li resta un "piteu", tot punxegut. Era un lloc sagrat de la fertilitat.

l'era dels Casals, exemplar d'era amb paret a tot volt, restaurada per l'Ignacio.

La Balma de les Senyores a la Ruta de les Mentides de Pinell de Solsonès.

Cova de la fecunditat de la Balma de les Senyores.

Pedra ressoladora de la fecunditat de la Balma de les Senyores.

Estela discoidal o possible menhir de la Balma de les Senyores.

El Ramon dels Casals amb el Roc de la Vinya del Rector.

De costat, el Roc de la Vinya del Rector al terme de la Casanova de Pinell.