Les estrelles principals de les Plèiades: visibles des de la Terra a ull nu. Etimologies inèdites.

Constel·lació d'Orió, amb la forma de la lletra ZETA del basc Zorionak, Felicitats!

Etimologia 7 estels de les Plèiades

Etimologia dels set estels de les Plèiades

Les Plèiades són un cúmul d’estels de la constel·lació del Taure, molt popular, visible durant l’hivern i la primavera a l’hemisferi boreal. Encara que té més de 3.000 estels, en realitat només se’n poden veure a ull nu 7, 8, 9... i el qui en vegi 11 té una vista tan fenomenal que no li caldrà anar mai a Ivorra a veure el cabell de la Mare de Déu.

Les Plèiades estan molt mitologitzades, com passa amb els planetes, molts estels i totes les constel·lacions del Zodíac. Per Rolleston això va ser degut al temps de la deportació a Babilònia, quan el poble jueu s’hauria contagiat de la idolatria dels pagans, però segurament és anterior al Diluvi Universal, quan els gegants o uns éssers superiors van convertir la Lluna en un ídol que tenia cara, ulls, nas i boca, segurament amb explosions nuclears, tal com es pot veure encara avui, però amb la cara lleugerament inclinada. Si l’eix rotatori de la lluna coincideix amb l’eix de la cara, estem davant d’una casualitat impossible. Segurament no és l’eix de la Lluna el que estigui inclinat, sinó la Terra que, com sabem, té una inclinació de 23º respecte a l’eclíptica solar i fa que vegem la Lluna precisament amb la mateixa inclinació aparent de 23º si ens fixem en l’efecte visual de la seva cara decantada cap a l’Orient. Tot massa casual, però, per a més informació sobre aquesta intrigant teoria, millor seria veure-la en el llibre La revolució de Mart. Jesucrist, a trenc de mil·lenni (1998), de Jaume Clavé Cinca.

Doncs, bé, una llegenda sobre les Plèiades explica que Orió, que era un gran caçador, es va enamorar de les set filles de Plèione i el seu marit Atles. Orió perseguia Plèione i les seves filles i quan ja quasi les enxampava, van invocar Zeus, que les va convertir en grises colomes (astrronaus?) perquè s’escapessin cel amunt fins a anar a parar on són ara les Plèiades, però convertides, això sí, en estels, als quals ara s’intentarà trobar-los el significat de la seva etimologia, ja que, com sospitava Rolleston, molts noms d’estels antics no són mitològics, sinó científics i, si es vol dir d’una altra manera, no són astrològics, sinó astronòmics.

Alcíone

És l’estel punter, el que passa al davant i el més brillant dels set estels, els quals sembla que formen un ramat o mes aviat un estol de coloms, i ja sabem com volen els coloms. N’hi ha un que passa a tot davant, el qual es va tornant, i els altres formen com una V al darrere, d’aquesta manera no es fadiguen tant. Les Plèiades aparentment volen al voltant de la terra, com el Sol i la Lluna, encara que a molta més altura. Hi ha un petit ocell conegut científicament per alció i popularment per martí pescaire, martí pescador, martinet al País Valencià, reiet o botiguer a l’Urgell, molt petit i que viu de pescar peixets saltant des de les rames a l’aigua del riu. Té un bec molt llarg i fort que fa que travessi l’aigua a gran velocitat per poder atrapar els peixos amb molta eficàcia. Doncs, bé, el bec d’aquest ocellet ve a ser com un potent ariet a la boca. Per això, l’estrella d’Alció també serà com l’ariet de les Plèiades que obre el camí a gran velocitat per sobrevolar cada nit sobre la Terra. Ara bé, els astrònoms ens diuen que aquesta estrella tan grossa en realitat són tres: A, B, C, cosa que es repeteix amb altres. No ens pensem, però, que estiguin gaire juntes. Allí les distàncies són d’anys llum. El diàmetre del cúmul té 100 anys llum i la distància de les Plèiades a la Terra, segons el darrer mesurament, és de 385 anys llum. Si la llum del Sol triga 5 hores a arribar a Plutó, el darrer planeta, imaginem-nos on seran les Plèiades. Les imatges que ens n’arriben ara, de les Plèiades, serien del 1635, del temps del regnat de Felip IV i el seu pintor Velázquez. També és conegut  pel Rei Planeta perquè aleshores amb els regnes d’Espanya i Portugal era amo de mig món.

Astèrope i Mèrope

El nom d’aquestes dues germanes de les Plèiades s’assembla molt. Sembla que -ope ha de significar llum d’acord amb l’arrel de opac, allò sòlid que no deixa passar la llum, i de obac, la part septentrional de la muntanya que no hi toca el sol. Astèrope podria significar la llum o estrella (opetriple (ter) de dalt (As, ascensió), que és on està, la més alta. Actualment, però, només té dues estrelles. I Mèrope  podria venir de meridià, que vol dir la meitat del dia, el punt de la terra on cau el Sol del migdia. Mèrope potser seria una mitja estrella. Mèrope va ser l’única de les Set Germanes que es va casar amb un mortal, Sísif, mentre que les altres ho feren amb déus. Per això, va rebre el càstig de desaparèixer, de manera que només es veien sis de les set germanes, un relat popular que prenia peu de la poca brillantor d’aquesta estrella, mitja estrella.

Celeno

Les Plèiades actualment naveguen per l’espai enmig d’una nebulosa de color blau-cel que es van trobar pel camí, i Celeno potser vulgui referir-se a la blavor d’aquest estel, que seria blau-cel.

Maia

Aquest estel brilla tot sol i amb molta força al bell mig de la constel·lació de les Plèiades. Porta el mateix nom que el mes de maig en castellà, Mayo, i voldrà dir el mateix, o sigui, mig. Maig és el mes que presumiblement figurava al mig del calendari quan l’any tenia nou mesos lunars. Abans del Diluvi l’any segurament constava de nou mesos lunars, de 29 dies cadascun. Llavors no importava la posició de la Terra respecte al Sol i l’any s’acabava abans de completar la volta al Sol. Com que l’eix de la Terra era vertical, no hi havia estacions. Ara bé, un cop la Terra es va inclinar van aparèixer les diferents estacions de l’any. Allò era un galimaties, s’havia de saber quan començava l’any i quan acabava, i llavors es van oblidar de la Lluna i van instaurar l’any solar, la volta completa al Sol. Ho van solucionar posant els 9 mesos de 40 dies, amb la qual cosa sumaven 40x9, 360 dies, quasi l’any sencer. D’aquí vindria la prominència del nombre 40 a la Bíblia. Era un mes de 40 dies. Doncs, bé, llavors el mes de maig seria el mes del mig amb quatre mesos al davant i quatre al darrere. Després amb el pas del temps i les diferents civilitzacions  o imperis, el calendari sofriria moltes modificacions. D’aquells nou mesos originals, segurament ens queden els noms del gener, febrer, abril i maig, que no són mitològics ni ordinals, i potser juny, que fora el mes del dejuni, com ho mostra la semàntica del català juny/dejuni/dejú, del castellà junio/ayuno, del francès juin/jeüne, del gallec xuño/xaxun, del llatí June/jejunium i algun altre, com el cors Ghjugnu/dighjum. D’aquí ve que el mes de juny s’hauria de posar al lloc del març, un mes mitològic sobrevingut dedicat al déu Mart, perquè aquella gent sabien que al final de l’hivern era bo per la salut dedicar tot un mes al dejuni, cosa que més tard es seguiria fent amb la Quaresma, la qual ja venia de molt abans del cristianisme, ja que la paraula significa tenir “esma, memòria, dels quaranta dies que durà l’enorme pluja del Diluvi”: Quar-esma. També en la llengua catalana i cap més es diu anar esmaperdut, perdre la memòria. Per això, per recordar el fet salvador del Diluvi, per als que van sobreviure al càstig, era prescriptiu no menjar carn sinó peix, tal com van haver de fer Noè i la seva família dins l’Arca, o sigui els nostres ancestres, els quals van tenir sort dels peixos per no morir de fam durant aquell llarg període de mes d’un any que van estar sense poder sortir de l’Arca, tot esperant que les aigües anessin minvant a poc a poc. Pel que fa al mes d’abril, aquest potser equivalia a aperitiu, ja es podia menjar una mica. Així, amb tanta disciplina i sobrietat, no és estrany que aquella gent arribessin a centenaris. “Després del Diluvi, Noè va viure tres-cents cinquanta anys. Noè visqué en total nou-cents cinquanta anys; i va morir” (Gn 9,28-29).

 Per tant, és probable que Maia vulgui dir l’estrella del Mig, cosa que sembla versemblant ja que ocupa el lloc central de les Plèiades, encara que no certa perquè el poble maia també té dret a dir-hi la seva, com per exemple que descendeixen de l’estrella Maia. En aquest sentit, en ocupar el centre de les Plèiades, Maia seria fins i tot el centre de l’Univers per la fama que tenen les Plèiades de ser el centre de la nostra galàxia. Tots els estels de la nit i fins i tot el Camí de Sant Jaume o Via Làctia giren entorn de les Plèiades i l’estrella del nostre Sol diuen que també formaria part de la constel·lació de les Plèiades si el poguéssim contemplar des d’un altre indret llunyà de la galàxia. No sabem, però, si aquesta concepció cèntrica de les Plèiades ja està superada o no per l’astronomia moderna.

Taígete

És difícil saber què pot significar, etimològicament parlant, el nom de la germana plèiade Taígete. Estranyament forma un triple alineament amb Alcíone i Maia al mig, i en aquest sentit podria significar fletxa, dard, alhora que Astèrope i Celeno dibuixen un arc per llençar aquesta fletxa punxeguda entremig de les dues.  Per altra part, fletxa té un sinònim en sageta, que és anàleg o semblant a Taígete.

Els alineaments a l’espai sideral són rars i quasi impossibles segons càlculs matemàtics que s’han fet, i el mes estrany és que es mantinguin inalterables durant milers d’anys. Quan apareixen línies i angles rectes damunt la superfície terrestre encara que sigui d’una manera difusa, sabem que estem davant d’un jaciment arqueològic, possiblement un poblat prehistòric. Doncs, també pot passar amb el cel. Estructures geomètriques com el Carro Gros i Orió  es poden considerar artificials per la forma com ressalten enmig d’un espai relativament buit d’estels i quant menys així ho entenien els antics, els quals hi veien un missatge de les estrelles llençat a la Terra, que nosaltres avui ja no som capaços de copsar. En la Bíblia es fa un càntic a la constel·lació d’Orió en el llibre del Càntic dels càntics, que exclama: “Qui és aquesta que s’aboca com l’aurora, bella com la lluna, resplendent com el sol, terrible com els esquadrons amb estendards?” (Ct 6,10).

La tradició religiosa ha atribuït després aquesta metàfora a la Mare de Déu. Orió ha tingut i té molts noms segons els països i civilitzacions del passat, i un hauria pogut ser el de Myriam, de concomitàncies siderals per allò de miríades, que vol dir multitud d’estels. Orió hauria donat nom a dues lletres del nostre abecedari, però amb un nom diferent. Pel que fa al nom de  Myriam hauria donat forma o figura a la M majúscula ja que el seu traç dibuixa la forma d’Orió si ho fem sense aixecar el llapis del paper i fent-lo passar per l’alineament de les Tres Maries, que conformen el centre de la constel·lació, molt cridaner per cert ja que ocupen el mig del paral·lelogram format per la pròpia constel·lació. D’aquesta manera la lletra M recordava un objecte popular i familiar començat per M, Myriam, el qual donava la clau de la seva pronunciació. Per altra part, hauria donat forma encara més clarament a la lletra Z, que aquesta sí que és un dibuix exacte de la constel·lació d’Orió, màximament si tenim en compte que a la lletra Z se li sol afegir una barreta horitzontal al mig que venen a ser les Tres Maries: Ƶ . En aquest supòsit, el nom de la constel·lació hauria començat per Ƶ en una altra cultura. Quin podia ser aquest nom? A falta de cap més, ens quedem de moment amb el basc Ƶorionak, potser la paraula mes universal d’aquest idioma, que vol dir Felicitats! Això en plural, perquè en singular fora Ƶorion, felicitat. Amb això queda clar el que diuen els arqueòlegs, que l’esvàstica, que també és un dibuix doble d’Orió, era un símbol portador de felicitat i bons auguris.

Electra

Electra és una estrella gegant i la tercera mes refulgent de les Set Germanes i, si ens atenem a la interpretació etimològica que se’n farà, serà la mes enigmàtica i espectacular de totes. Faltarà, però, que sigui veritat. D’on va sortir aquest nom tan estrany? Avui ens resulta molt familiar, però d’això només fa menys de dos segles. Ara ha esdevingut la paraula mes representativa dels nostres temps: l’electricitat, paraula derivada lògicament de la nostra verge plèiade Electra. Avui tot és elèctric i fins la realitat, els cossos, la matèria mateixa és electricitat pura. Ho va dir Nikola Tesla, el geni dels genis, i ho repeteixen els grans físics d’avui. Tot es redueix a longituds d’onda.

Bé, la veritat és que històricament la paraula electricitat no va sorgir a propòsit de l’estrella Electra, sinó d’una cosa tan prosaica com l’ambre. Perdó, tan valuosa, ja que pel que es veu es tracta d’una gemma que val molts diners, de color groc ataronjat i que sura en el mar. El científic anglès William Gilbert, segle XVII, va descobrir que, fregant-la fort, atreia trossets de paper i coses menudes, com ja havien descobert els grecs, en concret Tales de Mileto (624 aC – 546 dC). Era el que després se’n diria electricitat estàtica. Com que en grec de l’ambre se’n deia êlectron, Gilbert va tenir l’ocurrència feliç d’anomenar aquell fenomen electricitat, un derivat del nom d’aquella pedra preciosa en grec. Si hagués partit de la paraula ambre o ámbar, d’origen àrab, aleshores avui tindríem segurament l’ambaricitat o ambricitat i dels electrons de l’àtom se’n diria ambarons o ambrons.  William Gilbert va estar encertat. El problema és que fer venir electricitat de l’ambre ens deixa sense saber què estem dient en realitat quan diem electricitat, ja que no sabem per què els grecs d’aquella gemma preciosa en van dir al seu dia êlectron, com tampoc no sabem per què els àrabs d’aquelles pedres translúcides que flotaven en el mar en van dir ambre i els alemanys i pobles nòrdics Berstein. Tres arrels diferents per a una mateixa substància, l’ambre. Ara bé, els grecs eren els únics que ho sabien, si mes no els mes il·lustrats.  D’aquella gemma, única pel seu origen vegetal, en van dir êlectron perquè ja s’havien adonat que tenia estranyes propietats elèctriques i, per tant, es mereixia l’apel·latiu d’êlectron. Fregant-lo molt, l’ambre  fins i tot llença guspires. Tractant-se de quelcom tan significatiu i transcendent, l’electricitat es mereix també un suport semàntic mes consistent. És la gemma la que porta en grec un nom derivat de l’electricitat i no al revés.

La cultura que va posar nom a la gemma de l’ambre, dient-ne êlectron, seria la mateixa que posaria nom a l’estrella Electra de les Plèiades, i no tenia perquè ser la Grècia clàssica, sinó una cultura d’un imperi antic ja desaparegut, del qual Plató, no obstant això, tal volta en va deixar alguna constància amb el seu relat famós de l’Atlàntida. Com no havien de tenir alguna noció de l’electricitat els antics, tan àvids de saber, davant l’espectacle dels llampecs i llamps que queien del cel? També l’estrella Electra tindria alguna propietat elèctrica que ells li haurien pogut descobrir per batejar-la també amb aquest nom. Això comporta que, com tantes altres coses, l’electricitat ja era un fenomen conegut en l’antiguitat remota.

L’estrella Electra segurament emet senyals a l’exterior de tipus elèctric, com passava amb aquell telègraf amb fils que va inventar o perfeccionar el sanaüjenc Joan Agell i Torrens (1809-1868), enginyer i rector de la Universitat de Barcelona, in memoriam. De llavors ençà ha plogut molt i avui dia ja tenim la ràdio, la TV, els mòbils, noves tecnologies i mil coses més, sense oblidar els electrodomèstics a nivell d’energia motriu i a les bombetes per a il·luminar la nit.

Ara bé, aquells científics desconeguts de l’antiguitat haurien definit l’electricitat per la seva capacitat misteriosa d’emetre senyals invisibles a grans distàncies, que és el que també fa avui dia. La paraula E-lec-tra sembla presentar tres arrels. Ja hem vist que -tra o -tre significava senyal, com en astre, rastre, sastre, rostre, el català pollastre, no sabem perquè, també ceptre, senyal de cap, autoritat, i molts altres. Una arrel que comporta la idea de senyal perquè ve dels palets que es posaven al mig del camí com a senyal de no passar. Pel que fa l’arrel primera e- de Electra significaria emetre, procedència, i -lec fora l’arrel de la paraula lectura, allò que es llegeix a través d’uns signes que són les lletres. Per tant, Electra voldria dir que es tracta d’una estrella que emet senyals que es poden llegir. L’invent de la ràdio de Marconi (1874-1937) va consistir en això precisament, convertir la parla, la música i tots els sons en senyals elèctrics llençats a l’aire per ser rebuts a grans distàncies i reconvertits en sons un altre cop. Ara bé, poc després ja va venir la televisió, això vol dir que si fóssim capaços de copsar les emissions electromagnètiques d’algun planeta que giravolta a l’entorn d’Electra tal volta serien televisives més que no pas radiofòniques, amb la qual cosa no hi hauria problemes de traducció lingüística. Per tant, seria qüestió d’encarar els radiotelescopis a la nostra germana plèiade Electra, on hi hauria algun planeta habitat que ja faria segles que ens voldria dir alguna cosa amb urgència, i amb mes motiu perquè tal volta serien oriünds de la Terra, ja que, com vèiem, Zeus hi hauria enviat amb alguna nau espacial gent selecta de la Terra, les belles nimfes atlants, la qual cosa seria com un record o relat perdut, com una romanalla d’un fet històric que al seu dia va ser molt rellevant.

Per altra part, cal tenir en compte el que va escriure un jesuïta com el P. Jesús Bujanda en Astronomía y astros habitados (1957) l’any mateix que els russos llençaven a l’atmosfera el Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial de la història coneguda, el 4 d’octubre de 1957, on va sentenciar: “Es cosa muy posible que alrededor de las Cabrillas (les Plèiades) haya planetas habitados por hombres”.  El P. Bujanda s’havia passat moltes hores al telescopi observant de prop les espectaculars Plèiades i el cor li deia que allí hi havia gent. Tractant-se d’un jesuïta com el P. Bujanda, és un argument d’autoritat que val moltes gemmes d’ambre.

Alguns objectaran amb raó què té a veure tot això de les Plèiades amb la resurrecció de Jesús, després d’aquesta llarga incursió a l’espai sideral. Doncs, molt, ja que com queda dit, els possibles habitants d’aquelles regions tan allunyades de la Terra també són fillades d’Adam i Eva que estarien esperant igualment la redempció de Jesús, anunciada potser en l’estelada del firmament en el temps que els seus primers progenitors i progenitores haurien partit de la Terra. I ells tanmateix potser en tindrien un record mes viu que no pas nosaltres que ja ho hem oblidat quasi tot, després de tantes guerres, desolacions i daltabaixos com ha patit la humanitat al llarg de tants mil·lennis.

Un dels homes mes savis del segle XIX, si no el primer, va ser el filòsof P. Gratry, ço és, August Joseph Alphons Gratry (1805-1872), fill de la França. En la seva obra mes celebrada, Las fuentes, de l’edició argentina, especulava sobre l’existència d’altres mons habitats i, sota l’impuls del cor i de la raó, exclamava convençut: “La mirada del hombre se elevarà hacia el cielo, hacia el cielo visible y al cielo invisible de las almas, e investigarà ansioso todos los posibles lazos de comunicación de su tierra con todo el Universo; se buscará... y se hallará”(Citat a Tornar a creure en dos dies, J. Clavé, p. 293).

I un dels savis més grans del segle XX, si no el primer, ha estat l’altre filòsof Jean Guitton (1901-1999), també fill de la França. A les acaballes de la seva llarga vida va viatjar a Madrid, l’any 1995, on se’l va rebre amb una gran expectació. En una entrevista amb la premsa li van preguntar què pensava de la crisi de l’Església. Va dir, citant de memòria: “És la crisi mes greu de tota la seva història, una crisi mai vista, però... estic seguríssim que  se’n sortirà. Qui sap si a hores d’ara no hi ha algú sota un arbre que està escrivint un llibre que ho capgirarà tot?”. Jean Guitton tenia fama guanyada de profeta. Sense negar que podia tenir un toc de l’Esperit Sant, la veritat és que era un home de grans intuïcions.

Per acabar i cloure, un altre personatge del segle XIX, el poeta romàntic Gabriel García Tassara (1817-1875) amb la seva poesia Himno al Mesías, que figura en els reculls de les millors poesies en llengua castellana i que d’alguna manera representa el clam d’aquest present treball ja finit, Deo gratias:


 HIMNO  AL  MESÍAS

 

 Baja  otra  vez  al  mundo,

¡baja otra vez, Mesías!

De nuevo son los días

de  tu  alta vocación;

y en  su  dolor profundo

la humanidad entera

el nuevo oriente espera

de un sol  de redención.

Corrieron  veinte  edades

desde el supremo día

que en esta cruz  te vía

morir  Jerusalén;

y nuevas  tempestades

surgieron  y bramaron,

de aquellas que asolaron

al primitivo Edén.

De aquellas que le ocultan

al hombre su camino

con ciego  torbellino

de culpa y expiación;

de aquellas que sepultan

en hondos cautiverios

cadáveres de imperios

que  fueron y no son.

Sereno está en la esfera

el  sol  del firmamento:

la tierra en  su cimiento,

inconmovible está;

la blanca primavera,

con su gentil abrazo,

fecunda  el gran  regazo

que  flor y fruto  da.

Mas,  ¡ay!, que de las almas

el sol yace eclipsado;

mas,  ¡ay!, que ha vacilado

el polo de la fe;

mas,  ¡ay!, que ya tus palmas

se vuelven al desierto;

no creen, no, en el huerto

del que tu pueblo fue.

Tiniebla es ya la Europa,

ella agotó la ciencia,

maldijo  su  creencia,

se apacentó con hiél;

y rota ya la copa

en que su  fe bebía,

se alzaba y te decía:

«¡Señor!, yo soy Luzbel.»

Mas,  ¡ay!, que contra el cielo

no tiene el hombre rayo,

y en súbito desmayo

cayó de ayer a hoy;

y en son de desconsuelo,

y en llanto de impotencia,

hoy clama en  tu presencia:

«Señor, tu  pueblo  soy.»

No es, no, la Roma atea

que entre aras  derrocadas

despide  a carcajadas

los dioses que se van:

es la que, humilde rea,

baja  a las  catacumbas

y palpa entre las  tumbas

los tiempos que vendrán.

Todo, Señor, diciendo

está los grandes días

de luto y agonías,

de muerte y orfandad

que, del pecado horrendo

envuelta en el sudario,

pasa por un calvario

la ciega humanidad.

Baja,  ¡oh Señor!, no en vano

siglos y siglos vuelan;

los siglos nos revelan

con  misteriosa  luz

el  infinito arcano

y la virtud encierra,

trono de cielo y tierra,

tu  sacrosanta cruz.

Toda la historia  humana,

¡Señor!, está en  tu nombre:

tú fuiste  Dios  del  hombre,

Dios de la humanidad.

Tu sangre soberana

es su Calvario eterno;

tu  triunfo  del  infierno

es su inmortalidad.

¿Quién dijo, Dios clemente,

que tú no volverías,

y a horribles gemonías,

y a eterna perdición,

condena a esta doliente

raza  del  ser humano

que espera de  tu mano

su nueva  salvación?

Sí, tú vendrás.  Vencidos

serán  con  nuevo ejemplo

los que del santo templo

apartan  a  tu grey.

Vendrán,  y confundidos

caerán con los ateos

los  nuevos  fariseos

de la caduca ley.

¿Quién sabe si ahora mismo

entre alaridos  tantos

de  tus profetas santos

la voz no suena ya?

Ven, saca del abismo

a un pueblo moribundo;

Luzbel ha vuelto al mundo

y Dios, ¿no volverá?

¡Señor!  En tus juicios

la comprensión se abisma;

mas es siempre la misma

del Gólgota la voz.

Fatídicos  auspicios

resonarán en vano;

no es el destino humano

la humanidad sin Dios.

Ya pasarán los  siglos

de la tremenda prueba;

¡ya nacerás, luz nueva

de  la futura edad!

Ya huiréis, ¡negros vestigios

de los antiguos días!

Ya volverás, ¡Mesías

Llibre: 

Sant Joan Evangelista “va veure i va creure” (Jn 20,8) ... i nosaltres també!

Editat per AMAZON

www.amazon.es/Sant-Joan-Evangelista-veure-creure/dp/B096LS1C5Q/ref=sr_1_15?

Portada del llibre. Venda en Amazon. Digital 4€ i paper 15€.

Sant Joan Evangelista "va veure i va creure" (Jn 20,8) I nosaltres també!

Auto-entrevista a Jaume Clavé

-          Jaume, diu que has publicat un altre llibre?

-          Doncs, sí. Al final m’he convençut que escric per la posteritat. No pas per la gent d’ara que difícilment em llegiran, i ara que s’ha mort mossèn Ignasi Montraveta encara menys. Ell em comprava el primer llibre i casi  l’últim. Era un capellà de bon cor. Ara es pot publicar llibres per Amazon, potser no queden tan bé, però no costen ni un cèntim. Els fan sobre comanda.

-          I de què parla?

-          Del Sant Llençol de Torí, de la “Sábana Santa”, com diuen alguns. No n’hi ha res de publicat en català. És l’objecte actual més important del món. No en sé imaginar cap més. El Sant Llençol ostenta dues imatges de Jesús mort, però alhora ressuscitant, aixecant-se. Es tracta de dues “fotos” misterioses  que reflecteixen la part davantera de Jesús, la més important,  i la part del rere, mes desconeguda del gran públic. Tot en un sol llençol, aquell que va comprar Josep d’Arimatea per embolcallar el cos de Jesús baixat de la Creu. Poc es podia imaginar ell l’enrenou que ocasionaria aquell llençol al cap de 2000 anys. Però el llibre tracta d’una cosa única que fins ara ningú no ha dit. En realitat es tracta d’un parell de  “fotos” que els àngels van voler deixar per a la posteritat també, perquè quan arribés l’hora la humanitat descreguda pogués confessar i creure en la resurrecció de Jesús, que és la condició principal per creure en Jesús i salvar-se. Quan els oients dels apòstols creien ja que Jesús havia ressuscitat gloriosament d’entre els morts, què feien? Doncs, fer-se batejar de seguida, i això és el que faran la gent quan acabin de llegir el llibre, si no ara, d’aquí uns anys, quan a penes ja ningú estigui batejat.

-          Com se’t va acudir la idea d’escriure aquest llibre?

-           Recordo el dia, no l’any. Era l’1 de març de fa 7 o 8 anys. Quan l’Evangeli diu que sant Joan va entrar al sepulcre i “va veure els llenços i va creure” que Jesús acabava de ressuscitar, al capítol 20 del seu Evangeli, sense aclarir per què va ser. Llavors em vaig adonar que els “llenços” no volien dir pas el “llençol” comprat per Josep d’Arimatea, que era un de sol i no dos, sinó les dues imatges estampades en la tela. Una cosa tan senzilla no se li havia acudit mai a ningú. Sant Joan es referia a les pintures del llençol, que eren dos “quadres”, o sigui, “dos llenços” pintats en aquell llençol. En castellà es diu “lienzos” de Velázquez, etc. En català se sol dir una “tela” de Dalí. És clar, aquell miracle i algun altre detall important que no dic aquí van fer creure a Joan i a Pere, a Maria Magdalena i a la mare de Jesús, que  Jesús veritablement havia ressuscitat, tal com ell ja havia anunciat moltes vegades que passaria: que el Fill de l’home havia de ser pres, patir, morir i al tercer dia ressuscitar. Ja ni se’n recordaven, però aquell fet de les dues “fotos” fetes pels àngels, com demostro, els van il·luminar l’enteniment.

 -          No creus que ets massa optimista?

-          M’agrada dir que ”casi tot depèn de casi res”. Cal trobar el “casi res”, i ja està. El problema número ú és la mort amb la seva angoixa. No sabem que ens espera més enllà. Crist és el referent perquè només ell ha ressuscitat. Ha vençut la mort, heretada d’Adam i Eva, la mort angoixosa. Amb Crist es pot morir en pau i esperança. No hi perdem res i ho podem guanyar tot. És clar que això ho haurien de dir els capellans i no un seglar, que no serà a penes escoltat. Ara passen per un atordiment passatger.

 -          Com et definiries?

 -          Com un antisistema creient. No com els antisistemes que estan dintre del Sistema, pagats pel sistema per sortir al carrer a trinxar-ho tot, a França en diuen els CDR, i que els demés els segueixen de bona fe. A França, Itàlia, etc. la gent s’ha despertat i surten cada cap de setmana al carrer per milions i milions. Segur que no ho sabíeu. Aquí la gent dorm el son dels justos.

 -          Sempre parles de les estrelles o dels planetes, en aquest també?

-          Explico el nom de les set estrelles de les Plèiades. La constel·lació més misteriosa de la Via Làctia. El resultat és que allí una fillada d’Adam i Eva, sortida un dia de la Terra a bord d’alguna nau, està esperant encara l’anunci de l’Evangeli, o sigui, de la Resurrecció de Jesús.

 -          Gràcies, Jaume, espero que la gent et perdonin l’autobombo.

-          No ho sé. Gràcies al Celsona per donar-me veu.

Publicada a Informatiu Celsona, 27 d'agost de 2021.

Llibre: Sant Joan Evangelista “va veure i va creure” (Jn 20,8) ... i nosaltres també!

Amazon: digital 5€, paper 16€. I en alguna llibreria.

www.amazon.es/Sant-Joan-Evangelista-veure-creure/dp/B096LS1C5Q/ref=sr_1_15?dchild=1&qid=1624651731&refinements=p_n_feature_browse-bin%3A15428533031&s=books&sr=1-15

Gràcies al Sant Llençol de Torí, sabem que a Jesús li van clavar els claus al canell i no pas al mig del palmell de la mà.

Simon d eCirene va ajudar Jesús a dur la creu. Com que a Jesús ja l'havien assotat, ja no el podien assotar pel camí, D'aquí que anés vestit i que no dugués el travesser al coll, sinó la creu.

"Foto" angèlica de la part de davant del cos de Jesús mort, però ja ressuscitant.

Primer la "foto" o "llenç" pintat de Jesús sobre el Sant Llençol tal com es veu a simple vista. Després la mateixa foto, però el negatiu, sense revelar. Llavors la figura de Jesús resalta molt més. Fer un negatiu millor que el positiu és impossible. Qui i com ho van fer?

Un sol llençol, comprat per Josep d'Arimatea, va servir per cobrir el cos de Jesús per sota i pel damunt. Després els àngels hi farien dues "fotos".

Els set estels de les Plèiades, aplegats a la dreta. Per què una es diu Electra? Ningú no ho sabia. Descendents de la Terra viuen a les Plèiades i esperen tanmateix l'anunci de la Resurrecció de Jesús. Les Plèiades són un "indret amb misteri" a 250 anys llum.