Llibre: 

Sant Joan Evangelista “va veure i va creure” (Jn 20,8) ... i nosaltres també!

Editat per AMAZON

www.amazon.es/Sant-Joan-Evangelista-veure-creure/dp/B096LS1C5Q/ref=sr_1_15?

Portada del llibre. Venda en Amazon. Digital 4€ i paper 15€.

La teologia de les estrelles

Una escriptora anglesa del segle XIX, Frances Rolleston, va escriure el llibre Mazzaroth or The constellations. Soltera per vocació segurament, va aprendre els antics idiomes orientals com l’hebreu, el siríac i l’àrab per estudiar a fons l’origen i el significat de les dotze constel·lacions del Zodíac i les seves associades, que en total sumen 48. La seva idea original era que aquelles constel·lacions eren antiquíssimes, no eren dels grecs ni dels perses ni tan sols dels egipcis, sinó que provenien del temps de Set, el tercer fill d’Adam i Eva, com diu la Bíblia: “Quan Adam tenia cent anys, engendrà un fill semblant a ell, a la seva imatge, i li posà Set. El temps que visqué Adam, després d’engendrar Set, fou de vuit-cents anys, i engendrà fills i filles. Adam visqué en total nou-cents trenta anys i va morir”  (Gn 5,3-5). En les tradicions orientals, Set era considerat com l’inventor de l’astronomia. La Bíblia, tanmateix, es fa ressò també de la importància enorme de Set en l’antiguitat desconeguda per nosaltres, quan diu: “Sem i Set foren gloriosos entre els homes, però per damunt de tot vivent en la creació, Adam” (Eccli 49,16). Doncs, bé, Rolleston creia que Déu havia revelat a Set, com també als seus pares Adam i Eva, allò que s’esdevindria a la humanitat després de pecar, d’haver trencat el pacte inicial amb Déu, que és el que vol dir pec-catum, trencar un pacte, el qual deia: “No menjaràs de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè, en pots estar segur, el dia que en menjaràs, moriràs” (Gn 2,17). Déu els donava una esperança després del càstig, perquè temps a venir del llinatge de la dona en sortiria un Salvador que esclafaria el cap de la serpent; que el preu a pagar, però, seria molt gran, ja que hauria d’immolar la seva vida per expiar els pecats del món. Després, però, ressuscitaria i seria exalçat i la humanitat recobraria el primitiu estat de pau i concòrdia amb Déu. Hi hauria una època de molta prosperitat, que serien els temps messiànics, i que a la fi dels temps aquell Salvador o Redemptor retornaria. Segons Rolleston aquestes promeses profètiques estaven escrites i explicades en el firmament a través del Zodíac, i serien les que recorren l’Antic Testament de punta a punta i que desemboquen en el Nou Testament. Allò que no pararan d’anunciar els seus profetes, com Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel, Joel, etc. El seu compliment seria el Crist, que vol dir el Messies, l’Ungit. Rolleston s’esforça per interpretar cadascuna de les constel·lacions i dels estels que tenen noms molt antics per demostrar la seva visió teològica. Dos autors importants van intentar desenvolupar la seva obra. Primer, Joseph Seiss amb el llibre El Evangelio en las estrellas (Filadelfia 1882) i poc més tard E.W Bullinger amb El testimonio de las estrellas (Londres, 1893). Els esforços que fan per interpretar les figures arcanes del Zodíac per tal d’ajustar-les a la teologia jueva i cristiana són enormes, però, segons els crítics moderns, disten mot de sortir-se’n, encara que reconeixen que la seva intuïció de fons podria ser vàlida.

 Passa que el Zodíac és antiquíssim i està en moltes civilitzacions de la Terra: egípcia, hebrea, índia, xinesa, grega, romana, àrab, escandinava...  a través de les quals el Zodíac s’ha anat corrompent, modificant i mitologitzant, esvaint-se així el significat original que tal volta Déu  li havia donat als primers temps de la humanitat.

A grans trets, Rolleston interpreta les constel·lacions així, començant per Virgo, que per ella és la primera:

Verge

 Una noia amb una branca en una mà i unes espigues a l’altra. Representa la llavor, la sement de la descendència de la dona del Gènesi, que trepitjarà el cap de la serpent. Una de les tres constel·lacions associades a Virgo és Coma, iconografia egípcia d’una mare amb el fill a la falda, que és L’Esperat de les nacions, del qual parlarà el profeta Hageu 2,7.

Balança

La Balança amb la qual es pesa el preu que s’haurà de pagar per la redempció de la humanitat, un preu que no el pot pagar ningú perquè la humanitat està en ruïna. Només ho podrà fer aquell que ha de venir, però essent sacrificat i donant la vida pels altres, que és el que vol dir víctima, el qui paga (-tima, estimar el pes), per un altre (vic-, vicari, fer les vegades de). Per això sant Pau ens dirà: “No sabeu que no sou vostres, ja que heu estat comprats pagant un preu?” (1C 6,20).

Escorpí

En aquesta constel·lació hi ha un gran escorpió i també una serp i encara un dragó, i un home que lluita contra ells. Representa el gran conflicte que haurà d’enfrontar el Redemptor. L’escorpió vol picar amb l’agulló el peu de l’home  i aquest li aixafa el cap amb l’altre peu, alhora que lluita contra la serpent amb les mans. “Ell (llinatge de la dona) t’atacarà el cap, i tu (la serp) l’atacaràs al taló (Gn 3,15).

Sagitari

És un arquer en forma de centaure que llença la fletxa lleugera i ràpida, tal volta contra el drac figurat en la constel·lació de Draco. “Aleshores vaig veure un cavall blanc, i el qui el muntava tenia un arc; li donaren una corona, i va sortir vencedor i per continuar vencent” (Ap 6,2).

Capricorn

Una cabra amb cua de peix que és sacrificada. Aquell que vindrà serà sacrificat per expiar els pecats de les multituds i tinguin vida. ”Prendrà dos bocs de la comunitat dels israelites per al sacrifici pel pecat, per tal de fer expiació per ells i per la seva casa” (L 16,5).

Aquari

Un home portador d’aigua, el qual ressorgeix abocant aigua abundosa damunt d’un peix amb una gran gerra. Són les benediccions vessades després del sacrifici expiatori. “Abocaré aigua sobre el sòl assedegat, rierols sobre la terra seca. Abocaré el meu esperit sobre el teu llinatge, la meva benedicció sobre la teva posteritat” (Is 44,3).

Peixos

Dos peixos que són alliberats de les seves lligadures. S’interpreta com la multitud dels redimits.

Àries

El marrà. Seria l’anyell immolat que ara apareix fort i victoriós en la constel·lació. “Digne és l’Anyell que ha estat degollat, de rebre el poder, la riquesa, la saviesa, la força, l’honor, la glòria i la benedicció” (Ap 5,12).

Taure

El brau que envesteix amb tota la fúria. Representaria la segona vinguda de Crist, ara ja no per patir, sinó triomfant i amb poder per a jutjar la terra i sotmetre els enemics.

Bessons

Representarien la doble naturalesa humana i divina del qui ha de venir, que és alhora el Fill de Déu i el fill de l’home.

 Cranc

El cranc. Segons Rolleston aquesta constel·lació va ser canviada. Conté l’Óssa Major i l’Óssa Menor, símbols de la cleda dels redimits, l’església.

Lleó

És el Lleó de la tribu de Judà, que a la fi dels temps separarà els bons dels dolents.

Com queda dit, aquestes interpretacions són molt discutibles, però cal tenir en compte que pels antics les estrelles i els astres transmetien algun missatge a la Terra. Al temps de Set els homes fruïen d’allò mes contemplant un cel estelat molt mes refulgent que l’actual i l’haurien estudiat amb molta profunditat. Per ells els estels parlaven, tenien una significació. La paraula astre, tot i no ser pas hebrea, etimològicament ens parla d’un senyal (-tre) dalt del cel (as-), ja que tre vol dir senyal, com es pot observar en sas-tre, tallar (fer zas! amb les tisores) tot seguint uns senyals (-tre) en la roba. També en rastre, senyal (-tre) deixat al terra (ras-). També en estrella, on l’arrel tre vol dir primerament el nombre tres, perquè per dibuixar una estrella calen tres ratlles entravessades, ja que amb dues no n’hi ha prou, seria una creu. Arribats aquí l’arrel tre tant pot ser un numeral com un senyal, ja que els senyals sobre el camí o la ruta constaven sempre de tres troncs entravessats o creuats, la qual cosa, anomenada tre, senyal, va servir per posar nom al nombre tres. Tot això ens confirma que per als antics els astres del firmament eren efectivament senyals, missatges adreçats a la humanitat.

Per Rolleston, com per tothom, les figures del Zodíac són i eren arbitràries ja al temps de Set. No es veuen ni s’endevinen les figures com potser ens podríem pensar els profans en la matèria. Són molt poques aquelles en què la formació estel·lar s’ajusta al nom que porten: Carro Gros i Carro Petit, mal anomenades Óssa Major i Óssa Menor perquè els óssos no porten cua, com diu molt bé, en aquest cas, E.W. Bullinger. O també coincideixen nom i forma en la Corona Boreal o en la Creu del Sud, però cap de les constel·lacions del Zodíac dibuixa al cel la figura corresponent, i això sembla molt estrany. Si el Zodíac va assolir tanta fama i admiració en tot el món, possiblement antediluvià, havia de ser perquè reflectia en el cel les imatges que se li atribuïen, la qual cosa li donava la categoria d’obra divina, tal com es reconeixia. El terme Zodíac ve del grec zoós, animal, de di, déus, i voldrà dir els animals dels déus en acte (-ac), o sigui, que les constel·lacions eren animals figurats en les estrelles com només els déus ho podien fer i que se succeïen amb un ordre determinat: en actes, com les obres teatrals. Això sí que era admirable, com diu el famós salm 19, que alguns han atribuït al Zodíac: “El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia l’obra de les seves mans. Els dies, l’un a l’altre es transmeten el missatge, l’una a l’altra se’l revelen les nits”. Només una meravella d’aquestes dimensions era capaç de colpir la humanitat i ser recordada per totes les civilitzacions. Certament, amb un espectacle com aquell, no hi cabia la possibilitat de ser ateus ni incrèduls, però això es deuria acabar al cap d’un cert temps, quan les constel·lacions van anar perdent forma. Els estels més brillants que definien les línies mestres de cada figura perdien brillantor i passaven de magnitud alfa a magnitud beta, gamma, etc. i algunes fins a desaparèixer del tot a la vista humana. Com saber-ho avui? Doncs, potser restablint el firmament que hi havia al temps de Set, però virtualment, és clar. Primer cal tenir en compte el que observa Rolleston, que els homes als primers temps tenien una capacitat visual superior a l’actual. La raó és que el fet de viure tants centenars d’anys, com reporta la Bíblia i confirma algun autor antic com Berós, implicava una constitució més sana i, per tant, una millor vista. Això voldria dir que per refer el firmament tal com era al temps de Set, ens caldria observar-lo amb uns prismàtics d’un cert augment, com, per exemple, per poder veure alguns planetes un xic llunyans com Urà o massa petits com el planeta nan Ceres, que ells potser veien a ull nu. Un altre factor a tenir en compte seria augmentar la resplendor de certs estels avui poc refulgents que s’han anat apagant, sense oblidar que els estels de les constel·lacions no són ni eren pas figures penjades com un quadre de bombetes, sinó que serien i són figures que s’agrupen perquè els estels mes llunyans són proporcionalment més brillants que els propers. Això fa que la figura només es vegi des de la Terra i que es pugui considerar com un missatge adreçat exclusivament al nostre  recòndit planeta, com seria el cas, en el seu dia, de l’aparició de la constel·lació d’Orió, la mes visible i espectacular del cel actual, i origen de la figura de l’esvàstica que roda, un emblema universal que ja està documentat pels arqueòlegs uns 4.000 o 5.000 anys enrere i en diverses civilitzacions, com un signe aleshores benèfic per a la humanitat.

La constel·lació de Virgo podria ser lògicament la responsable de la creença segons la qual el Messies futur havia de néixer d’una verge, sense intervenció de baró.  Aquesta ocurrència tan original  difícilment es podia atribuir a cap cap calent ni a ningú en particular. És mes versemblant que caigués de les estrelles, que és com dir de Déu, i que d’allí  passés als profetes d’Israel, però també més o menys foscament a molts altres pobles de la Terra, i d’una manera molt clara i misteriosa a les sibil·les del món antic, greco-romanes, les quals van fer moltes profecies sobre la vinguda del Messies hebreu molt temps abans del seu naixement. Per exemple, la sibil·la eritrea, de la Jònia, que canta:

“El verbo Eterno bajará del cielo,

Y nacerá de una doncella hebrea;

Tendrá con su venida gozo el suelo,

Y alcanzará la gloria que desea:

Todo será regalo, paz, consuelo,

Y porque el mundo con sus ojos vea

La faz de Dios eterna y soberana,

Tomará de una Virgen carne humana.

Padecerá desde sus tiernos años

Pobreza, desnudez y dolor fiero

Todo por reparar los graves daños,

Que en el mundo causó el padre primero:

De la fiera serpiente los engaños,

El trato doble, el silvo lisonjero

Serán desechos con la sangre bella

Que verterá en la Cruz muriendo en ella.”

Sant Agustí i sant Tomàs van considerar les sibiles com a profetesses imbuïdes de l’esperit de Déu, a pesar de ser paganes. Així com Israel va tenir molts profetes barons i cap profetessa, el món pagà va tenir moltes profetesses, que van ser les considerades dotze sibil·les, i cap profeta.

Per tant, tot el dogma cristià que parla del pecat original i el seu càstig, que anuncia un Salvador, el qual haurà de patir i ser immolat com un anyell per expiar i esborrar tots els pecats dels homes, i que ressuscitarà al tercer dia, i que costa tant d’assumir i de pair per la mentalitat de l’home modern, en realitat tindria el seu origen en l’estelada del firmament i, per consegüent, o s’accepta o es deixa. Està per damunt de l’enteniment humà. És la ciència teològica en la seva més pura expressió.

Tanmateix, si el Sant Llençol ens ajuda a acceptar el fet sobrenatural de la resurrecció de Jesús, ara només ens resta demanar-li que ens confirmi també d’alguna manera la creença en la concepció virginal de Jesús, cosa certament molt  més difícil de creure perquè ens sembla quelcom absolutament impossible de passar, encara que, parlant sincerament,  en realitat no sapiguem dir perquè ha de ser mes difícil una cosa que l’altra. Jesús solia dir: “Per Déu no hi ha res impossible” (Mt 19,23-26; Lc 1,37; 18,27), i això tanmateix ho deuria aprendre de les vegades que ho sentiria a dir a la seva pròpia mare.

Ron Wyatt (1933-1999), nord-americà, va ser un arqueòleg aficionat que va fer moltes troballes bíbliques, com Sodoma i Gomorra, l’Arca de Noè, el pas del Mar Roig, les Taules de la Llei... Fos veritat o mentida, li van valdre un gran predicament. Va tenir l’ocurrència d’analitzar la sang de Jesús, liquant una taca de sang treta d’una relíquia de Jesús, i la va portar a un laboratori d’Israel, sense revelar de qui era, per fer-la analitzar a fons i amb la condició que ell havia d’estar present en l’operació del principi al final, cosa que li van concedir. Tot això ho explica a Youtube. Quan van tenir el resultat final, aquells tècnics del laboratori, molt estranyats, li van preguntar de qui era aquella sang. Per què ho voleu saber, els va dir? Doncs, perquè aquesta sang no té els cromosomes del pare, van manifestar. I llavors, tot emocionat i amb les llàgrimes als ulls, Ron Wyatt els respongué: És del vostre Messies! Fos veritat o mentida, un altre cop, no sabem encara el que pot donar de si el Sant Llençol de Torí pel que fa a descobriments i troballes sorprenents. Una foto feta pels àngels ha de ser certament molt sofisticada, talment una bomba de rellotgeria que va explotant al seu temps degut.

Si sempre fos de dia, com potser passa en algun planeta o altre d’aquells del Petit Príncep, ningú no sabria res de l’existència de les estrelles i no per això deixarien d’estar allí dalt, més enllà del cel blau. És el que passa quan som ateus. No creiem en Déu ni en res del món invisible, com són els àngels i les ànimes, perquè només volem creure en allò que veuen els nostres pobres ulls. Tanmateix, ens comportem com si no creguéssim en l’existència de les estrelles perquè, de dia, no es veuen.

Sobre la incredulitat va escriure precisament sant Agustí aquest article impressionant en la seva celebèrrima obra La Ciutat de Déu:

Maravillosa conversión del mundo a la fe de Cristo

VII. 10. Aunque no existieran profecías acerca de Cristo y de su Iglesia, ¿quién dejaría de creer que brilló de improviso para el género humano una divina claridad, cuando vemos los falsos dioses abandonados, sus imágenes destrozadas, sus templos destruidos o destinados a fines diversos, tantos ritos supersticiosos, profundamente arraigados en las costumbres populares, abolidos, y que todos invocan a un solo Dios verdadero? Y esto lo realizó un hombre por los hombres insultado, detenido, maniatado, azotado, despojado, cubierto de oprobios, crucificado, muerto. Eligió, para continuar su obra, unos discípulos humildes e ignorantes, pescadores y publicanos, que predicaron la resurrección del Maestro y su gloriosa ascensión, de la que ellos, según propia declaración, fueron testigos oculares; y, llenos del Espíritu Santo, anunciaron este Evangelio en lenguas que no habían aprendido. Algunos de los que oyeron la buena nueva, creyeron; otros se negaron a creer y se opusieron ferozmente a los predicadores y a los fieles, que lucharon por la verdad hasta la muerte, no haciendo mal, sino padeciéndolo con resignación; y vencieron, no matando, sino muriendo. Así se convirtió el mundo; así entró el Evangelio en el corazón de los mortales, hombres y mujeres, jóvenes y ancianos, sabios e ignorantes, prudentes y necios, fuertes y débiles, nobles y plebeyos, grandes y pequeños; y de tal manera se propagó la Iglesia por todas las naciones, que no hay secta perversa contraria a la fe católica, ni error tan enemigo de la verdad cristiana, que no usurpe y quiera gloriarse del nombre de Cristo. Por cierto, no le sería permitido manifestarse en el mundo si la contradicción no sirviera también para probar la verdadera doctrina.

Aunque nada de esto hubiera sido anunciado por los profetas, ¿cómo hubiera podido un hombre crucificado realizar tan grandes cosas si no fuera un Dios encarnado? Mas habiendo tenido este gran misterio de amor sus vates y predicadores, que por inspiración divina lo anunciaron, y habiéndose cumplido con absoluta fidelidad, ¿quién estará tan privado de la razón que diga que los apóstoles mintieron, predicando que Cristo ha venido como lo anunciaron los profetas, que no callaron la verdad de los hechos futuros referentes a los mismos apóstoles? De éstos habían dicho: No hay idioma ni lenguaje en el que no se oiga su voz; su pregón resonó en toda la tierra, y sus palabras llegaron hasta los confines del universo. Esto, ciertamente, lo vemos cumplido en el mundo, aunque no conocimos en carne a Cristo. ¿Quién, pues, que no padezca increíble ceguera intelectual o que no esté endurecido con increíble obstinación, rehusará dar fe a las sagradas Escrituras, que anunciaron la conversión de todo el mundo a la fe de Cristo?”.

 

Etimologia dels set estels de les Plèiades

Les Plèiades són un cúmul d’estels de la constel·lació del Taure, molt popular, visible durant l’hivern i la primavera a l’hemisferi boreal. Encara que té més de 3.000 estels, en realitat només se’n poden veure a ull nu 7, 8, 9... i el qui en vegi 11 té una vista tan fenomenal que no li caldrà anar mai a Ivorra a veure el cabell de la Mare de Déu.

Les Plèiades estan molt mitologitzades, com passa amb els planetes, molts estels i totes les constel·lacions del Zodíac. Per Rolleston això va ser degut al temps de la deportació a Babilònia, quan el poble jueu s’hauria contagiat de la idolatria dels pagans, però segurament és anterior al Diluvi Universal, quan els gegants o uns éssers superiors van convertir la Lluna en un ídol que tenia cara, ulls, nas i boca, segurament amb explosions nuclears, tal com es pot veure encara avui, però amb la cara lleugerament inclinada. Si l’eix rotatori de la lluna coincideix amb l’eix de la cara, estem davant d’una casualitat impossible. Segurament no és l’eix de la Lluna el que estigui inclinat, sinó la Terra que, com sabem, té una inclinació de 23º respecte a l’eclíptica solar i fa que vegem la Lluna precisament amb la mateixa inclinació aparent de 23º si ens fixem en l’efecte visual de la seva cara decantada cap a l’Orient. Tot massa casual, però, per a més informació sobre aquesta intrigant teoria, millor seria veure-la en el llibre La revolució de Mart. Jesucrist, a trenc de mil·lenni (1998), de Jaume Clavé Cinca.

Doncs, bé, una llegenda sobre les Plèiades explica que Orió, que era un gran caçador, es va enamorar de les set filles de Plèione i el seu marit Atles. Orió perseguia Plèione i les seves filles i quan ja quasi les enxampava, van invocar Zeus, que les va convertir en grises colomes (astrronaus?) perquè s’escapessin cel amunt fins a anar a parar on són ara les Plèiades, però convertides, això sí, en estels, als quals ara s’intentarà trobar-los el significat de la seva etimologia, ja que, com sospitava Rolleston, molts noms d’estels antics no són mitològics, sinó científics i, si es vol dir d’una altra manera, no són astrològics, sinó astronòmics.

Alcíone

És l’estel punter, el que passa al davant i el més brillant dels set estels, els quals sembla que formen un ramat o mes aviat un estol de coloms, i ja sabem com volen els coloms. N’hi ha un que passa a tot davant, el qual es va tornant, i els altres formen com una V al darrere, d’aquesta manera no es fadiguen tant. Les Plèiades aparentment volen al voltant de la terra, com el Sol i la Lluna, encara que a molta més altura. Hi ha un petit ocell conegut científicament per alció i popularment per martí pescaire, martí pescador, martinet al País Valencià, reiet o botiguer a l’Urgell, molt petit i que viu de pescar peixets saltant des de les rames a l’aigua del riu. Té un bec molt llarg i fort que fa que travessi l’aigua a gran velocitat per poder atrapar els peixos amb molta eficàcia. Doncs, bé, el bec d’aquest ocellet ve a ser com un potent ariet a la boca. Per això, l’estrella d’Alció també serà com l’ariet de les Plèiades que obre el camí a gran velocitat per sobrevolar cada nit sobre la Terra. Ara bé, els astrònoms ens diuen que aquesta estrella tan grossa en realitat són tres: A, B, C, cosa que es repeteix amb altres. No ens pensem, però, que estiguin gaire juntes. Allí les distàncies són d’anys llum. El diàmetre del cúmul té 100 anys llum i la distància de les Plèiades a la Terra, segons el darrer mesurament, és de 385 anys llum. Si la llum del Sol triga 5 hores a arribar a Plutó, el darrer planeta, imaginem-nos on seran les Plèiades. Les imatges que ens n’arriben ara, de les Plèiades, serien del 1635, del temps del regnat de Felip IV i el seu pintor Velázquez. També és conegut  pel Rei Planeta perquè aleshores amb els regnes d’Espanya i Portugal era amo de mig món.

Astèrope i Mèrope

El nom d’aquestes dues germanes de les Plèiades s’assembla molt. Sembla que -ope ha de significar llum d’acord amb l’arrel de opac, allò sòlid que no deixa passar la llum, i de obac, la part septentrional de la muntanya que no hi toca el sol. Astèrope podria significar la llum o estrella (opetriple (ter) de dalt (As, ascensió), que és on està, la més alta. Actualment, però, només té dues estrelles. I Mèrope  podria venir de meridià, que vol dir la meitat del dia, el punt de la terra on cau el Sol del migdia. Mèrope potser seria una mitja estrella. Mèrope va ser l’única de les Set Germanes que es va casar amb un mortal, Sísif, mentre que les altres ho feren amb déus. Per això, va rebre el càstig de desaparèixer, de manera que només es veien sis de les set germanes, un relat popular que prenia peu de la poca brillantor d’aquesta estrella, mitja estrella.

Celeno

Les Plèiades actualment naveguen per l’espai enmig d’una nebulosa de color blau-cel que es van trobar pel camí, i Celeno potser vulgui referir-se a la blavor d’aquest estel, que seria blau-cel.

Maia

Aquest estel brilla tot sol i amb molta força al bell mig de la constel·lació de les Plèiades. Porta el mateix nom que el mes de maig en castellà, Mayo, i voldrà dir el mateix, o sigui, mig. Maig és el mes que presumiblement figurava al mig del calendari quan l’any tenia nou mesos lunars. Abans del Diluvi l’any segurament constava de nou mesos lunars, de 29 dies cadascun. Llavors no importava la posició de la Terra respecte al Sol i l’any s’acabava abans de completar la volta al Sol. Com que l’eix de la Terra era vertical, no hi havia estacions. Ara bé, un cop la Terra es va inclinar van aparèixer les diferents estacions de l’any. Allò era un galimaties, s’havia de saber quan començava l’any i quan acabava, i llavors es van oblidar de la Lluna i van instaurar l’any solar, la volta completa al Sol. Ho van solucionar posant els 9 mesos de 40 dies, amb la qual cosa sumaven 40x9, 360 dies, quasi l’any sencer. D’aquí vindria la prominència del nombre 40 a la Bíblia. Era un mes de 40 dies. Doncs, bé, llavors el mes de maig seria el mes del mig amb quatre mesos al davant i quatre al darrere. Després amb el pas del temps i les diferents civilitzacions  o imperis, el calendari sofriria moltes modificacions. D’aquells nou mesos originals, segurament ens queden els noms del gener, febrer, abril i maig, que no són mitològics ni ordinals, i potser juny, que fora el mes del dejuni, com ho mostra la semàntica del català juny/dejuni/dejú, del castellà junio/ayuno, del francès juin/jeüne, del gallec xuño/xaxun, del llatí June/jejunium i algun altre, com el cors Ghjugnu/dighjum. D’aquí ve que el mes de juny s’hauria de posar al lloc del març, un mes mitològic sobrevingut dedicat al déu Mart, perquè aquella gent sabien que al final de l’hivern era bo per la salut dedicar tot un mes al dejuni, cosa que més tard es seguiria fent amb la Quaresma, la qual ja venia de molt abans del cristianisme, ja que la paraula significa tenir “esma, memòria, dels quaranta dies que durà l’enorme pluja del Diluvi”: Quar-esma. També en la llengua catalana i cap més es diu anar esmaperdut, perdre la memòria. Per això, per recordar el fet salvador del Diluvi, per als que van sobreviure al càstig, era prescriptiu no menjar carn sinó peix, tal com van haver de fer Noè i la seva família dins l’Arca, o sigui els nostres ancestres, els quals van tenir sort dels peixos per no morir de fam durant aquell llarg període de mes d’un any que van estar sense poder sortir de l’Arca, tot esperant que les aigües anessin minvant a poc a poc. Pel que fa al mes d’abril, aquest potser equivalia a aperitiu, ja es podia menjar una mica. Així, amb tanta disciplina i sobrietat, no és estrany que aquella gent arribessin a centenaris. “Després del Diluvi, Noè va viure tres-cents cinquanta anys. Noè visqué en total nou-cents cinquanta anys; i va morir” (Gn 9,28-29).

 Per tant, és probable que Maia vulgui dir l’estrella del Mig, cosa que sembla versemblant ja que ocupa el lloc central de les Plèiades, encara que no certa perquè el poble maia també té dret a dir-hi la seva, com per exemple que descendeixen de l’estrella Maia. En aquest sentit, en ocupar el centre de les Plèiades, Maia seria fins i tot el centre de l’Univers per la fama que tenen les Plèiades de ser el centre de la nostra galàxia. Tots els estels de la nit i fins i tot el Camí de Sant Jaume o Via Làctia giren entorn de les Plèiades i l’estrella del nostre Sol diuen que també formaria part de la constel·lació de les Plèiades si el poguéssim contemplar des d’un altre indret llunyà de la galàxia. No sabem, però, si aquesta concepció cèntrica de les Plèiades ja està superada o no per l’astronomia moderna.

Taígete

És difícil saber què pot significar, etimològicament parlant, el nom de la germana plèiade Taígete. Estranyament forma un triple alineament amb Alcíone i Maia al mig, i en aquest sentit podria significar fletxa, dard, alhora que Astèrope i Celeno dibuixen un arc per llençar aquesta fletxa punxeguda entremig de les dues.  Per altra part, fletxa té un sinònim en sageta, que és anàleg o semblant a Taígete.

Els alineaments a l’espai sideral són rars i quasi impossibles segons càlculs matemàtics que s’han fet, i el mes estrany és que es mantinguin inalterables durant milers d’anys. Quan apareixen línies i angles rectes damunt la superfície terrestre encara que sigui d’una manera difusa, sabem que estem davant d’un jaciment arqueològic, possiblement un poblat prehistòric. Doncs, també pot passar amb el cel. Estructures geomètriques com el Carro Gros i Orió  es poden considerar artificials per la forma com ressalten enmig d’un espai relativament buit d’estels i quant menys així ho entenien els antics, els quals hi veien un missatge de les estrelles llençat a la Terra, que nosaltres avui ja no som capaços de copsar. En la Bíblia es fa un càntic a la constel·lació d’Orió en el llibre del Càntic dels càntics, que exclama: “Qui és aquesta que s’aboca com l’aurora, bella com la lluna, resplendent com el sol, terrible com els esquadrons amb estendards?” (Ct 6,10).

La tradició religiosa ha atribuït després aquesta metàfora a la Mare de Déu. Orió ha tingut i té molts noms segons els països i civilitzacions del passat, i un hauria pogut ser el de Myriam, de concomitàncies siderals per allò de miríades, que vol dir multitud d’estels. Orió hauria donat nom a dues lletres del nostre abecedari, però amb un nom diferent. Pel que fa al nom de  Myriam hauria donat forma o figura a la M majúscula ja que el seu traç dibuixa la forma d’Orió si ho fem sense aixecar el llapis del paper i fent-lo passar per l’alineament de les Tres Maries, que conformen el centre de la constel·lació, molt cridaner per cert ja que ocupen el mig del paral·lelogram format per la pròpia constel·lació. D’aquesta manera la lletra M recordava un objecte popular i familiar començat per M, Myriam, el qual donava la clau de la seva pronunciació. Per altra part, hauria donat forma encara més clarament a la lletra Z, que aquesta sí que és un dibuix exacte de la constel·lació d’Orió, màximament si tenim en compte que a la lletra Z se li sol afegir una barreta horitzontal al mig que venen a ser les Tres Maries: Ƶ . En aquest supòsit, el nom de la constel·lació hauria començat per Ƶ en una altra cultura. Quin podia ser aquest nom? A falta de cap més, ens quedem de moment amb el basc Ƶorionak, potser la paraula mes universal d’aquest idioma, que vol dir Felicitats! Això en plural, perquè en singular fora Ƶorion, felicitat. Amb això queda clar el que diuen els arqueòlegs, que l’esvàstica, que també és un dibuix doble d’Orió, era un símbol portador de felicitat i bons auguris.

Electra

Electra és una estrella gegant i la tercera mes refulgent de les Set Germanes i, si ens atenem a la interpretació etimològica que se’n farà, serà la mes enigmàtica i espectacular de totes. Faltarà, però, que sigui veritat. D’on va sortir aquest nom tan estrany? Avui ens resulta molt familiar, però d’això només fa menys de dos segles. Ara ha esdevingut la paraula mes representativa dels nostres temps: l’electricitat, paraula derivada lògicament de la nostra verge plèiade Electra. Avui tot és elèctric i fins la realitat, els cossos, la matèria mateixa és electricitat pura. Ho va dir Nikola Tesla, el geni dels genis, i ho repeteixen els grans físics d’avui. Tot es redueix a longituds d’onda.

Bé, la veritat és que històricament la paraula electricitat no va sorgir a propòsit de l’estrella Electra, sinó d’una cosa tan prosaica com l’ambre. Perdó, tan valuosa, ja que pel que es veu es tracta d’una gemma que val molts diners, de color groc ataronjat i que sura en el mar. El científic anglès William Gilbert, segle XVII, va descobrir que, fregant-la fort, atreia trossets de paper i coses menudes, com ja havien descobert els grecs, en concret Tales de Mileto (624 aC – 546 dC). Era el que després se’n diria electricitat estàtica. Com que en grec de l’ambre se’n deia êlectron, Gilbert va tenir l’ocurrència feliç d’anomenar aquell fenomen electricitat, un derivat del nom d’aquella pedra preciosa en grec. Si hagués partit de la paraula ambre o ámbar, d’origen àrab, aleshores avui tindríem segurament l’ambaricitat o ambricitat i dels electrons de l’àtom se’n diria ambarons o ambrons.  William Gilbert va estar encertat. El problema és que fer venir electricitat de l’ambre ens deixa sense saber què estem dient en realitat quan diem electricitat, ja que no sabem per què els grecs d’aquella gemma preciosa en van dir al seu dia êlectron, com tampoc no sabem per què els àrabs d’aquelles pedres translúcides que flotaven en el mar en van dir ambre i els alemanys i pobles nòrdics Berstein. Tres arrels diferents per a una mateixa substància, l’ambre. Ara bé, els grecs eren els únics que ho sabien, si mes no els mes il·lustrats.  D’aquella gemma, única pel seu origen vegetal, en van dir êlectron perquè ja s’havien adonat que tenia estranyes propietats elèctriques i, per tant, es mereixia l’apel·latiu d’êlectron. Fregant-lo molt, l’ambre  fins i tot llença guspires. Tractant-se de quelcom tan significatiu i transcendent, l’electricitat es mereix també un suport semàntic mes consistent. És la gemma la que porta en grec un nom derivat de l’electricitat i no al revés.

La cultura que va posar nom a la gemma de l’ambre, dient-ne êlectron, seria la mateixa que posaria nom a l’estrella Electra de les Plèiades, i no tenia perquè ser la Grècia clàssica, sinó una cultura d’un imperi antic ja desaparegut, del qual Plató, no obstant això, tal volta en va deixar alguna constància amb el seu relat famós de l’Atlàntida. Com no havien de tenir alguna noció de l’electricitat els antics, tan àvids de saber, davant l’espectacle dels llampecs i llamps que queien del cel? També l’estrella Electra tindria alguna propietat elèctrica que ells li haurien pogut descobrir per batejar-la també amb aquest nom. Això comporta que, com tantes altres coses, l’electricitat ja era un fenomen conegut en l’antiguitat remota.

L’estrella Electra segurament emet senyals a l’exterior de tipus elèctric, com passava amb aquell telègraf amb fils que va inventar o perfeccionar el sanaüjenc Joan Agell i Torrens (1809-1868), enginyer i rector de la Universitat de Barcelona, in memoriam. De llavors ençà ha plogut molt i avui dia ja tenim la ràdio, la TV, els mòbils, noves tecnologies i mil coses més, sense oblidar els electrodomèstics a nivell d’energia motriu i a les bombetes per a il·luminar la nit.

Ara bé, aquells científics desconeguts de l’antiguitat haurien definit l’electricitat per la seva capacitat misteriosa d’emetre senyals invisibles a grans distàncies, que és el que també fa avui dia. La paraula E-lec-tra sembla presentar tres arrels. Ja hem vist que -tra o -tre significava senyal, com en astre, rastre, sastre, rostre, el català pollastre, no sabem perquè, també ceptre, senyal de cap, autoritat, i molts altres. Una arrel que comporta la idea de senyal perquè ve dels palets que es posaven al mig del camí com a senyal de no passar. Pel que fa l’arrel primera e- de Electra significaria emetre, procedència, i -lec fora l’arrel de la paraula lectura, allò que es llegeix a través d’uns signes que són les lletres. Per tant, Electra voldria dir que es tracta d’una estrella que emet senyals que es poden llegir. L’invent de la ràdio de Marconi (1874-1937) va consistir en això precisament, convertir la parla, la música i tots els sons en senyals elèctrics llençats a l’aire per ser rebuts a grans distàncies i reconvertits en sons un altre cop. Ara bé, poc després ja va venir la televisió, això vol dir que si fóssim capaços de copsar les emissions electromagnètiques d’algun planeta que giravolta a l’entorn d’Electra tal volta serien televisives més que no pas radiofòniques, amb la qual cosa no hi hauria problemes de traducció lingüística. Per tant, seria qüestió d’encarar els radiotelescopis a la nostra germana plèiade Electra, on hi hauria algun planeta habitat que ja faria segles que ens voldria dir alguna cosa amb urgència, i amb mes motiu perquè tal volta serien oriünds de la Terra, ja que, com vèiem, Zeus hi hauria enviat amb alguna nau espacial gent selecta de la Terra, les belles nimfes atlants, la qual cosa seria com un record o relat perdut, com una romanalla d’un fet històric que al seu dia va ser molt rellevant.

Per altra part, cal tenir en compte el que va escriure un jesuïta com el P. Jesús Bujanda en Astronomía y astros habitados (1957) l’any mateix que els russos llençaven a l’atmosfera el Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial de la història coneguda, el 4 d’octubre de 1957, on va sentenciar: “Es cosa muy posible que alrededor de las Cabrillas (les Plèiades) haya planetas habitados por hombres”.  El P. Bujanda s’havia passat moltes hores al telescopi observant de prop les espectaculars Plèiades i el cor li deia que allí hi havia gent. Tractant-se d’un jesuïta com el P. Bujanda, és un argument d’autoritat que val moltes gemmes d’ambre.

Alguns objectaran amb raó què té a veure tot això de les Plèiades amb la resurrecció de Jesús, després d’aquesta llarga incursió a l’espai sideral. Doncs, molt, ja que com queda dit, els possibles habitants d’aquelles regions tan allunyades de la Terra també són fillades d’Adam i Eva que estarien esperant igualment la redempció de Jesús, anunciada potser en l’estelada del firmament en el temps que els seus primers progenitors i progenitores haurien partit de la Terra. I ells tanmateix potser en tindrien un record mes viu que no pas nosaltres que ja ho hem oblidat quasi tot, després de tantes guerres, desolacions i daltabaixos com ha patit la humanitat al llarg de tants mil·lennis.

Un dels homes mes savis del segle XIX, si no el primer, va ser el filòsof P. Gratry, ço és, August Joseph Alphons Gratry (1805-1872), fill de la França. En la seva obra mes celebrada, Las fuentes, de l’edició argentina, especulava sobre l’existència d’altres mons habitats i, sota l’impuls del cor i de la raó, exclamava convençut: “La mirada del hombre se elevarà hacia el cielo, hacia el cielo visible y al cielo invisible de las almas, e investigarà ansioso todos los posibles lazos de comunicación de su tierra con todo el Universo; se buscará... y se hallará”(Citat a Tornar a creure en dos dies, J. Clavé, p. 293).

I un dels savis més grans del segle XX, si no el primer, ha estat l’altre filòsof Jean Guitton (1901-1999), també fill de la França. A les acaballes de la seva llarga vida va viatjar a Madrid, l’any 1995, on se’l va rebre amb una gran expectació. En una entrevista amb la premsa li van preguntar què pensava de la crisi de l’Església. Va dir, citant de memòria: “És la crisi mes greu de tota la seva història, una crisi mai vista, però... estic seguríssim que  se’n sortirà. Qui sap si a hores d’ara no hi ha algú sota un arbre que està escrivint un llibre que ho capgirarà tot?”. Jean Guitton tenia fama guanyada de profeta. Sense negar que podia tenir un toc de l’Esperit Sant, la veritat és que era un home de grans intuïcions.

Per acabar i cloure, un altre personatge del segle XIX, el poeta romàntic Gabriel García Tassara (1817-1875) amb la seva poesia Himno al Mesías, que figura en els reculls de les millors poesies en llengua castellana i que d’alguna manera representa el clam d’aquest present treball ja finit, Deo gratias:


 

HIMNO  AL  MESÍAS

 

 

Baja  otra  vez  al  mundo,

¡baja otra vez, Mesías!

De nuevo son los días

de  tu  alta vocación;

y en  su  dolor profundo

la humanidad entera

el nuevo oriente espera

de un sol  de redención.

Corrieron  veinte  edades

desde el supremo día

que en esta cruz  te vía

morir  Jerusalén;

y nuevas  tempestades

surgieron  y bramaron,

de aquellas que asolaron

al primitivo Edén.

De aquellas que le ocultan

al hombre su camino

con ciego  torbellino

de culpa y expiación;

de aquellas que sepultan

en hondos cautiverios

cadáveres de imperios

que  fueron y no son.

Sereno está en la esfera

el  sol  del firmamento:

la tierra en  su cimiento,

inconmovible está;

la blanca primavera,

con su gentil abrazo,

fecunda  el gran  regazo

que  flor y fruto  da.

Mas,  ¡ay!, que de las almas

el sol yace eclipsado;

mas,  ¡ay!, que ha vacilado

el polo de la fe;

mas,  ¡ay!, que ya tus palmas

se vuelven al desierto;

no creen, no, en el huerto

del que tu pueblo fue.

Tiniebla es ya la Europa,

ella agotó la ciencia,

maldijo  su  creencia,

se apacentó con hiél;

y rota ya la copa

en que su  fe bebía,

se alzaba y te decía:

«¡Señor!, yo soy Luzbel.»

Mas,  ¡ay!, que contra el cielo

no tiene el hombre rayo,

y en súbito desmayo

cayó de ayer a hoy;

y en son de desconsuelo,

y en llanto de impotencia,

hoy clama en  tu presencia:

«Señor, tu  pueblo  soy.»

No es, no, la Roma atea

que entre aras  derrocadas

despide  a carcajadas

los dioses que se van:

es la que, humilde rea,

baja  a las  catacumbas

y palpa entre las  tumbas

los tiempos que vendrán.

Todo, Señor, diciendo

está los grandes días

de luto y agonías,

de muerte y orfandad

que, del pecado horrendo

envuelta en el sudario,

pasa por un calvario

la ciega humanidad.

Baja,  ¡oh Señor!, no en vano

siglos y siglos vuelan;

los siglos nos revelan

con  misteriosa  luz

el  infinito arcano

y la virtud encierra,

trono de cielo y tierra,

tu  sacrosanta cruz.

Toda la historia  humana,

¡Señor!, está en  tu nombre:

tú fuiste  Dios  del  hombre,

Dios de la humanidad.

Tu sangre soberana

es su Calvario eterno;

tu  triunfo  del  infierno

es su inmortalidad.

¿Quién dijo, Dios clemente,

que tú no volverías,

y a horribles gemonías,

y a eterna perdición,

condena a esta doliente

raza  del  ser humano

que espera de  tu mano

su nueva  salvación?

Sí, tú vendrás.  Vencidos

serán  con  nuevo ejemplo

los que del santo templo

apartan  a  tu grey.

Vendrán,  y confundidos

caerán con los ateos

los  nuevos  fariseos

de la caduca ley.

¿Quién sabe si ahora mismo

entre alaridos  tantos

de  tus profetas santos

la voz no suena ya?

Ven, saca del abismo

a un pueblo moribundo;

Luzbel ha vuelto al mundo

y Dios, ¿no volverá?

¡Señor!  En tus juicios

la comprensión se abisma;

mas es siempre la misma

del Gólgota la voz.

Fatídicos  auspicios

resonarán en vano;

no es el destino humano

la humanidad sin Dios.

Ya pasarán los  siglos

de la tremenda prueba;

¡ya nacerás, luz nueva

de  la futura edad!

Ya huiréis, ¡negros vestigios

de los antiguos días!

Ya volverás, ¡Mesías!,

 

Sant Joan Evangelista "va veure i va creure" (Jn 20,8) I nosaltres també!

Auto-entrevista a Jaume Clavé

-          Jaume, diu que has publicat un altre llibre?

-          Doncs, sí. Al final m’he convençut que escric per la posteritat. No pas per la gent d’ara que difícilment em llegiran, i ara que s’ha mort mossèn Ignasi Montraveta encara menys. Ell em comprava el primer llibre i casi  l’últim. Era un capellà de bon cor. Ara es pot publicar llibres per Amazon, potser no queden tan bé, però no costen ni un cèntim. Els fan sobre comanda.

-          I de què parla?

-          Del Sant Llençol de Torí, de la “Sábana Santa”, com diuen alguns. No n’hi ha res de publicat en català. És l’objecte actual més important del món. No en sé imaginar cap més. El Sant Llençol ostenta dues imatges de Jesús mort, però alhora ressuscitant, aixecant-se. Es tracta de dues “fotos” misterioses  que reflecteixen la part davantera de Jesús, la més important,  i la part del rere, mes desconeguda del gran públic. Tot en un sol llençol, aquell que va comprar Josep d’Arimatea per embolcallar el cos de Jesús baixat de la Creu. Poc es podia imaginar ell l’enrenou que ocasionaria aquell llençol al cap de 2000 anys. Però el llibre tracta d’una cosa única que fins ara ningú no ha dit. En realitat es tracta d’un parell de  “fotos” que els àngels van voler deixar per a la posteritat també, perquè quan arribés l’hora la humanitat descreguda pogués confessar i creure en la resurrecció de Jesús, que és la condició principal per creure en Jesús i salvar-se. Quan els oients dels apòstols creien ja que Jesús havia ressuscitat gloriosament d’entre els morts, què feien? Doncs, fer-se batejar de seguida, i això és el que faran la gent quan acabin de llegir el llibre, si no ara, d’aquí uns anys, quan a penes ja ningú estigui batejat.

-          Com se’t va acudir la idea d’escriure aquest llibre?

-           Recordo el dia, no l’any. Era l’1 de març de fa 7 o 8 anys. Quan l’Evangeli diu que sant Joan va entrar al sepulcre i “va veure els llenços i va creure” que Jesús acabava de ressuscitar, al capítol 20 del seu Evangeli, sense aclarir per què va ser. Llavors em vaig adonar que els “llenços” no volien dir pas el “llençol” comprat per Josep d’Arimatea, que era un de sol i no dos, sinó les dues imatges estampades en la tela. Una cosa tan senzilla no se li havia acudit mai a ningú. Sant Joan es referia a les pintures del llençol, que eren dos “quadres”, o sigui, “dos llenços” pintats en aquell llençol. En castellà es diu “lienzos” de Velázquez, etc. En català se sol dir una “tela” de Dalí. És clar, aquell miracle i algun altre detall important que no dic aquí van fer creure a Joan i a Pere, a Maria Magdalena i a la mare de Jesús, que  Jesús veritablement havia ressuscitat, tal com ell ja havia anunciat moltes vegades que passaria: que el Fill de l’home havia de ser pres, patir, morir i al tercer dia ressuscitar. Ja ni se’n recordaven, però aquell fet de les dues “fotos” fetes pels àngels, com demostro, els van il·luminar l’enteniment.

 -          No creus que ets massa optimista?

-          M’agrada dir que ”casi tot depèn de casi res”. Cal trobar el “casi res”, i ja està. El problema número ú és la mort amb la seva angoixa. No sabem que ens espera més enllà. Crist és el referent perquè només ell ha ressuscitat. Ha vençut la mort, heretada d’Adam i Eva, la mort angoixosa. Amb Crist es pot morir en pau i esperança. No hi perdem res i ho podem guanyar tot. És clar que això ho haurien de dir els capellans i no un seglar, que no serà a penes escoltat. Ara passen per un atordiment passatger.

 -          Com et definiries?

 -          Com un antisistema creient. No com els antisistemes que estan dintre del Sistema, pagats pel sistema per sortir al carrer a trinxar-ho tot, a França en diuen els CRS, i que els demés els segueixen de bona fe. A França, Itàlia, etc. la gent s’ha despertat i surten cada cap de setmana al carrer per milions i milions. Segur que no ho sabíeu. Aquí la gent dorm el son dels justos.

 -          Sempre parles de les estrelles o dels planetes, en aquest també?

-          Explico el nom de les set estrelles de les Plèiades. La constel·lació més misteriosa de la Via Làctia. El resultat és que allí una fillada d’Adam i Eva, sortida un dia de la Terra a bord d’alguna nau, està esperant encara l’anunci de l’Evangeli, o sigui, de la Resurrecció de Jesús.

 -          Gràcies, Jaume, espero que la gent et perdonin l’autobombo.

-          No ho sé. Gràcies al Celsona per donar-me veu.

Publicada a Informatiu Celsona, 27 d'agost de 2021.

Llibre: Sant Joan Evangelista “va veure i va creure” (Jn 20,8) ... i nosaltres també!

Amazon: digital 5€, paper 16€. I en alguna llibreria.

www.amazon.es/Sant-Joan-Evangelista-veure-creure/dp/B096LS1C5Q/ref=sr_1_15?dchild=1&qid=1624651731&refinements=p_n_feature_browse-bin%3A15428533031&s=books&sr=1-15

Gràcies al Sant Llençol de Torí, sabem que a Jesús li van clavar els claus al canell i no pas al mig del palmell de la mà.

Simon d eCirene va ajudar Jesús a dur la creu. Com que a Jesús ja l'havien assotat, ja no el podien assotar pel camí, D'aquí que anés vestit i que no dugués el travesser al coll, sinó la creu.

"Foto" angèlica de la part de davant del cos de Jesús mort, però ja ressuscitant.

Primer la "foto" o "llenç" pintat de Jesús sobre el Sant Llençol tal com es veu a simple vista. Després la mateixa foto, però el negatiu, sense revelar. Llavors la figura de Jesús resalta molt més. Fer un negatiu millor que el positiu és impossible. Qui i com ho van fer?

Un sol llençol, comprat per Josep d'Arimatea, va servir per cobrir el cos de Jesús per sota i pel damunt. Després els àngels hi farien dues "fotos".

Els set estels de les Plèiades, aplegats a la dreta. Per què una es diu Electra? Ningú no ho sabia. Descendents de la Terra viuen a les Plèiades i esperen tanmateix l'anunci de la Resurrecció de Jesús. Les Plèiades són un "indret amb misteri" a 250 anys llum.