L'om centenari, Santa Maria i la rectoria.
Santa Maria de Palau (Baronia de Rialb)
L’església romànica
El millor que es pot dir de Palau de Rialb és parlar de la seva gran església romànica. La trobarem de sobte en un revolt de la carretera de Gualter al Coll de Comiols. Amb les seves tres àbsides, sembla tanmateix una catedral plantada enmig del no-res. Només hi ha una casa que temps enrere, fins l’any 1934, allotjava el rector de la parròquia. El demés eren masies. També resta l’escola que va funcionar fins als anys 60. Avui la població no arriba als 20 habitants. Rere el temple hi ha el cementiri, petit i ben acurat. Els entesos daten l’església al s. XI, quan es va desvetllar la febre constructora després de la por de l’any 1000, quan es creia que el món finiria i no valia la pena fer res. Es creu que va repoblar la contrada el comte Ermengol IV d’Urgell, que segons el gran Esteve Albert estaria enterrat a la cripta de la catedral de Solsona junt amb altres comtes Ermengol, ja que de fet residien a Solsona i no a la Seu amb el títol de Senyors de Tarroja. Desenterrar-los seria un esdeveniment mundial. Molt superior a la gran restauració de l’orgue acabada de fer, que ja és dir. Santa Maria de Palau pertanyia primerament a uns monjos benedictins, encara que no consta documentalment, i després passaria a l’orde del Temple. Així i tot, sempre serà un interrogant una església tan gran en un lloc deshabitat.
L’om supervivent
A l’esplanada del temple hi trobarem una cosa insòlita: un om o omisser centenari, com ho demostra la seva grossa soca revellida pel pas dels anys incomptables. Avui ja no en queden en tota la península, ja fa temps es van morir tots els oms grossos degut a una pesta, però aquest om de Santa Maria per una raó desconeguda segueix viu i sa, envoltat d’omissers més petits que són la seva fillada. Per tant, tal volta sigui el més vell del país i de tota la península ibèrica.
A l’ombra de Montmagastre
En aquest indret, tant com el temple romànic i molt més que l’omisser, descolla la presència majestuosa d’una muntanya única: Montmagastre. S’alça fins als 764 m i té forma cònica. És com una mamella geològica. Si un vol entendre que moltes grans muntanyes són artificials, ha de començar per aquesta de Montmagastre i per anar bé pujar-hi a peu. Descolla des de molt lluny en el paisatge, com una forma geomètrica acabada de fer. Sens dubte, al seu temps va ser una obra d’enginyeria colossal. Les piràmides, que n’hi ha per tot el món, deurien generar alguna energia desconeguda per nosaltres i aquesta de Montmagastre per la seva forma de mamella es convertiria en una muntanya sagrada. N’hi ha una altra a la ciutat d’ Artesa de Segre (declarada ciutat per Alfons XII perquè no s’hi pogués fer cap pantà), les dues ho són, que es diu Malagastre. En total, dues mamelles. Per la gent de l’antiguitat era molt important assegurar la llet de les mares. Si no en tenien, es morien els nadons sense remei possible. Per això, acudien a indrets com aquesta muntanya per demanar als seus déus el preuat líquid blanc i, en aquest especial de Montmagastre potser hi venien a implorar el calostre, que és aquella llet marronosa que surt del pit de les mares uns dies abans de tenir el fill i durant uns dies posteriors. El calostre encara era més important que la llet perquè era una llet prenya de vitamines i de minerals que feien que els nadons, acabats d’arribar a l’exterior, no agafessin infeccions. El calostre, doncs, era vital perquè les mares poguessin immunitzar els seus fills als primers dies de néixer. El nom de Mont-magastre sembla suggerir-nos que era el “mont mama-calostre”, "mont-mamella del calostre", on s’acudia per a obtenir el calostre de les mares. La seva forma, avui un xic esguerrada per la construcció del castell i de l’església a la part alta, sembla mostrar-nos una enorme mamella coronada per una massa viscosa que li surt del pit. Misteris, però que explicaria el sorgiment d’aquesta església romànica en aquest indret solitari en el temps de la transició del culte pagà al de Crist i sa Mare, com diuen aquí, Santa Maria.
Els pagesos del lloc celebren la festa de Santa Maria de Palau, advocada per la pluja, el tercer diumenge de maig. Enguany no hi hagué missa perquè mossèn Bonifaci de Ponts, tota una institució, de 92 anys, es va trobar malament, però almenys van fer un dinar de germanor. Les tradicions no volen morir, la gent les aguanten, malgrat la globalització perversa del Nou Ordre Mundial que ens imposen Soros i cia., i quan arribi la seva agonia, Algú vindrà a rescatar-les, amén.
La muntanya cònica, sagrada de Montmagastre
El poble de Miravé (Solsonès)
Miravé
Tres elements
El poble de Miravé, com tants del Solsonès, està disseminat i consta de moltes masies. Des d’aquest alt planell se’n veuen unes quantes: cal Ventureta, Marrussella, el Villaró, els Colomers, la Torregassa, potser la Creu, molt a prop també Xarpell vora la rasa, el Casó, més amunt can Vendrell, can Ramon, enrunat, Sant Iscle, el Puit de Miravé, Gispets i les que no es veuen, totes giravoltant com planetes al voltant de tres elements que formen el petit nucli dalt l’altura. Són l’església romànica de Sant Pere, el cementiri i la Rectoria. També és dels pocs pobles en què el cementiri ha restat totalment enganxat a l’església, com passava antigament, al temps del romànic. Miravé seria dels pobles que no va tenir escola pròpia, una part de la canalla deurien desplaçar-se a Sant Climenç i una altra no sabem on. Tal volta el rector, com en tants altres, feia de mestre.
La Creu de la Missió
Segons Joan Bellmunt en Fets, costums i llegendes, el Solsonès, a l’església de Miravé hi ha un petit misteri. Diu així: “Un fet a destacar d’aquesta església és que a la paret de la sagristia hi ha una pedra grossa on hi ha esculpida una figura humana en relleu, amb els braços aguantant una pedra. Ens diuen que possiblement sigui una peça anterior a la construcció de l’edifici”. Doncs, bé, tot lliga. El més probable és que es tracti del gran Hèrcules, el personatge diví, en realitat semideu, més venerat de l’antiguitat que tindria aquí un petit santuari i que sempre se’l representava portant una gran roca damunt l’espatlla o als braços, com passa amb el gran monument modern d’Hèrcules al peu de la Torre Hercúlia d’A Coruña. Aquí a MIravé els pagans conversos, no del tot, l’haurien salvat discretament. Esperem que algú en faci una bona foto.D’això fa poc més de 1000 anys. La fe cristiana s’ha esvaït i passa hores baixes. A Miravé fa temps, potser anys, que no s’hi fa cap missa. Se’n va anar encara jove mossèn Joan Mir que tant estimava aquesta parròquia. També mossèn Manuel Guiu. Ara una gran creu de pedra ben traçada ens recorda la Missió que hi va tenir lloc l’any 1950. Durant anys, fins a principis dels 60, van estar de moda les missions. Durant una setmana un parell de predicadors, amb facilitat de paraula, oradors, feien un repàs a la feligresia de les parròquies de tot allò que calia creure i practicar. És veritat que es parlava molt de l’infern i del destí etern de la persona, al revés d’avui. Per finalitzar la missió, el poble enfervorit per les prèdiques aixecava una creu commemorativa, en molts llocs de fusta, generalment de ginebre. Aquí a Miravé va ser de pedra, fent joc amb el conjunt arquitectònic que l’envolta.
El nom de Miravé
Els uns escriuen Miraver, sobretot a l’actualitat, i altres Miravé amb una lletra de menys, però amb accent. Ja diu mossèn Bach a Les masies del Solsonès que el nom apareix escrit en els documents antics com a Miravé i aquesta insistència ja li fa sospitar si no serà Miravé la forma més correcta d’escriure’l en contra de la pràctica actual. El nom de Miravé s’ha de “mirar bé”. El seu secret no es podia desvelar fins a l’arribada de l’aviació i de la fotografia aèria. Ni més ni menys. Si observem Miravé des de l’altura ens adonarem de la forma raríssima del seu tossal, on s’assenta el nucli. Sembla una figura geomètrica, un pentàgon regular amb un centre perfectament rectangular, artificial tot. No pot ser casualitat. Es tracta d’una “lupa”, no precisament circular com les nostres, almenys les més antigues, que són més fàcils de fabricar, sinó poligonal per no dir fins i tot polièdrica. Per rematar la figura no hi manca el mànec corresponent, fet a mida mitjançant un bosquet a la part de migdia. Això és el que hi van veure la gent en temps que no sabem quan, menys sabrem quins ho van fer i perquè. Això ens demostra per altra part que la “lupa” és un instrument ja inventat en l’antiguitat i que en deien en perfecte català un “mirabé”, que servia per “mirar bé” les coses i que s’agafava amb les mans. Les nostres primitives ulleres també eren un vidre gruixut que s’agafava amb la mà per llegir i veure-hi bé. Molts invents de l’antiguitat es van perdre, com la pólvora i la impremta que a la Xina no va passar, i després els hem redescobert. Els nostres avantpassats no eren rucs, fins i tot ja volaven i podien veure el territori des de l’alçada dels núvols, i nosaltres fins fa pocs anys encara ens arrastràvem per terra. No deixa de sorprendre que el dibuix encara aparegui pràcticament intacte al temps de les excavadores.
Les Caramelles de Miravé, any 1968
Miravé és un dels cinc pobles del municipi de Pinell. Als anys 60 hi havia gent a totes les cases i sobretot jovent i així es van veure amb cor de fer unes caramelles. Les últimes havien estat l’any 1956, les dels pares, i ara venien les dels fills. Tot això i més ens ho expliquen el Ramon i la Roser, avui els avis de la Torregassa, que les van viure de ple com a protagonistes. Ella era de cal Soca de la partida de Sant Pere Màrtir del Vinyet de Solsona. El destí va fer que, malgrat no ser de Miravé, participés en aquelles caramelles. Un parell de noies del poble, la Claustre del Villaró i la Clotilde de Marrosella, van sofrir algun petit contratemps i no podien ballar, i llavors el Rossendo de cal Ventureta va dir: Jo sé dues noies que les podrien suplir, però no sé si ho voleu. Tothom va dir: I tant, noies volem! Doncs, jo les portaré, va fer el Ventureta. I van ser la Roser i la Montserrat de cal Soca, filles també d’un Rossendo, i això ho expliquem perquè va ser la treta del destí perquè el Ramon de la Torregassa i la Roser es coneguessin i se’ls encengués la guspira divina de l’enamorament al poc de conèixer-se. En acabar la mili a la Seu, el Ramon va afanyar-se a casar-se amb la Roser. Han passat molts anys i se’ls veu una parella feliç envoltats de les filles i nets. I aquí alguns diran que tot va ser pura casualitat i d’altres pensaran que va ser una cosa clara del destí que ve de més amunt.
Per director van contractar el senyor Joan Novelles, tot un músic de prestigi, que va interpretar les caramelles de mossèn Antoni Muntada, lletra i música. També un famós acordionista, el Joan Espuga d’Organyà, conegut pel Corderet pels seus cabells rissats. Era rector de la parròquia mossèn Josep Serra, un capellà molt avençat al seu temps. Em va dir un dia dins el seu 600, essent jo seminarista que l’ajudava: Jo faria capellà al Ventureta demà mateix -era un pare de vuit fills i el mossèn s’allotjava a casa seva els caps de setmana perquè la resta era el mossèn resident de les Escoles Professionals. Molts el recordaran. Però l’ànima de tot va ser mossèn Miquel Xandri, un piteu, que estudiava els darrers cursos de capellà al Seminari. Ell aglutinava el jovent i el van nomenar el director de les caramelles. Més tard va tenir molts càrrecs al Bisbat, principalment consiliari de les peregrinacions a Lourdes, i malauradament va morir encara jove essent rector de Bellpuig.
Van estar assajant els dissabtes de Quaresma i les caramelles es van acompanyar, com als temps antics, amb una gran colla de trabucaires. Per Pasqua van cantar a les cases del poble i el Dilluns de Pasqua van anar als pobles veïns, concretament a Clarà, com a Vantoldra i el Pla, i a Pinell, en concret a la Caseta del Soler i alguna altra, però amb el ben entès que en aquestes cases hi acudia gent de tot el poble per sentir el cant de les caramelles i fruir dels ballets trepidants d’aquell jovent engalanats amb la barretina i la vestimenta tradicionals. Es desplaçaven amb dos tractors, amb un remolc ple de cantaires i l’altre ple de trabucaires. La gent els donaven dotzenes d’ous i també diners. Un diumenge del mes de maig van fer un gran aplec a la Pinassa, volien dir el gran Pi de la Torregassa encara viu llavors. Allí van fer un gran dinar per aquelles cases que els havien ajudat i que van encarregar a tot un expert, com era el Pere de Llavall. Van acudir a l’aplec gent de Vilanova de l’Aguda i altres indrets llunyans, també els seminaristes majors, atrets per la fama que van adquirir aquelles caramelles de Miravé, les últimes que es farien. A la tarda van amenitzar l’aplec amb un ball sota la Pinassa. Quins temps aquells, més feliços!
Miravé, foto aèria de 1997, amb la seva figura de lupa o tal volta de teodolit.
Miravé, foto aèria de 2022.
Caramelles de Miravé, any 1968