Benvingut a la web
Crònica darrera de Borés
Temps enrere Borés havia estat una de les quatre cases més importants del poble de Sant Just d’Ardèvol, com es dedueix pel privilegi de tenir una tomba a dins l’església,
on eren enterrats al costat de les tombes de Gangolells, cal Torra i una altra. Avui ja fa temps que és un munt de runes enmig de la boscúria a uns 200 m del nucli, tot i que les quatre parets i algun altre element de la casa es resisteixen a
caure, com donant fe de la seva antiga fermesa, i més que hauria aguantat si els seus amos actuals el 1948 no n’haguessin aprofitat les preuades pedres i les teules per fer un cobert a Gangolells, on hi van traslladar ni més ni menys que
la porta sencera de Borés per fer-la al cobert tal com era exactament a la casa. Resulta emotiu veure que a la llinda del cobert de Gangolells hi ha esculpit el nom de l’antic propietari de Borés, ço és, Isidro Borés
i fins i tot amb un simulacre d’escut pairal.
Els amos de Borés eren dos germans solters, que encara es deien Borés, els quals van morir sense deixar descendència. Aleshores es va vendre l’any 1920 a un intermediari, el
Casacremat: Manuel Vendrell Agut, que la revengué a un oncle de Gangolells, Celdoni Gangolells Bertran, que en morir també sense descendència la llegà a aquesta casa. Durant la guerra del 36 hi anà a viure el rector del poble
amb la seva majordoma, ja que la rectoria l’havien convertit en una escola. Mossèn Pere Carrera Canuda era del Berguedà i parent del vicari general del bisbat, mossèn Cinto, en temps del bisbe Valentí Comelles. Primer va ser
capellà del Miracle amb altres mossens, però en passar el santuari l’any 1899 sota la tutela dels benedictins de Montserrat, ell es va quedar a Sant Just i s’hi estigué !50 anys! fins que els seus familiars se’l van emportar
a Pont de Rebentí, on moria al cap de dos anys. Amb els desperfectes de la guerra, Borés va entrar en ruïna i ja ningú no se’n recordaria si no fos per la bona memòria del senyor Josep Vilaseca Gangolells,
actual amo de Gangolells, que ens ha informat.
La Casa Burés de Barcelona
És forçós parlar-ne, perquè a Barcelona hi ha la famosa Casa Burés a la cantonada dels carrers Ausiàs
March-Girona, d’estil modernista (1900-1905), una de les més maques de la capital per fora i sobretot per dintre, d’un luxe extrem. Doncs, bé, la va fer construir l’industrial tèxtil de Castellbell i Vilar per al seu
gaudi, Francesc Burés i Borràs. L’any 2007 l’Ajuntament de Barcelona en va donar 26 milions d’euros. També la revengué a la Generalitat i aquesta, degut a la crisi, a un grup de fondos estranger.
Al seu interior s’hi rodà entre altres la pel·lícula Darkness. No cal dir que l’adinerada família del Bages provenia de Borés de Sant Just d’Ardèvol, encara que probablement ja no ho sabien,
com ha passat fins i tot amb els mateixos Borés de Solsona i Linya, entre els quals el nostre director del Celsona Josep Maria Borés. Els Burés van fundar en el s. XIX El Burés, la gran colònia tèxtil de Castellbell
amb escola, església, cafè, etc. propis, la qual va durar fins el 1991, després d’haver arribat als 920 treballadors el 1979. La seva germana Antònia també es va fer una casa del mateix estil al mateix carrer d’Ausiàs
March, dita Casa Antònia Burés.
Per què Borés?
La casa de Borés està encaixonada contra una llarga paret de roques que miren cap al nord. Així que seria força
fresquívola a l’estiu. El nom de Borés, també Burés, ve del basc buru, que vol dir cap i que està present en molts cognoms bascos: Buruchaga, Aranburu... i probablement en el començ del cognom
més llarg del món amb 32 lletres, el basc Burionagonatotorecagageazcoechea d’impossible lectura. La part final de Borés correspondria a l’hebreu nés, serp. El basc és un idioma aglutinant, com
també l’hebreu. Vol dir que formen paraules noves menjant-se les unes a les altres. Així, de Buru-nés es formà Bur-és per dir Cap de serp. El trobarem a l’altra
punta de la cadena rocosa d’on es bastí Borés. Era un lloc de culte a la serpent antiga, la mateixa que enganyà la mare Eva, i és la mateixa història de sempre. Amb l’arribada del cristianisme a aquesta contrada
profunda, va ser decapitada i canviat tot per una ermita romànica on naixeria amb el temps el poblet de Sant Just d’Ardèvol.
Voleu fer l'experiment Burés? A les fosques projecteu un lot contra la paret i penseu en el
nom Borés/Burés i feu moure alhora la mà de forma espontània per fer una ombra xinesca. Us apareixerà un cap de serp que us farà posar la pell de gallina; però això és vàlid per a qualsevol
altre animal: ruc, gat, bou... i fins per a idiomes desconeguts de vosaltres que la mà ja en farà la traducció simultània, o sigui el subconscient. Proveu què passa amb els mots hebreus: dac, dob, sus, quita.
La masia
La contrada de Perdiguers arrenca enfront de la gravera de Ceuró per un camí perfectament indicat que ens hi porta. Al capdamunt s’hi troba la masia de Perdiguers, petita com ella sola, coronant tota la contrada. Una parra dóna ombra a l’entrada i només li manca una figuera, els dos arbres fruiters que fan la felicitat de l’home a la Bíblia: “visqueren junts tots els dies de Salomó, cadascun sota la seva parra i la seva figuera” (Re 5,5).El més rellevant és el turó terrós que s’alça sota la casa, un túmul que deu contenir al seu interior un gran personatge enterrat de temps molt remots. Algú, com sol passar amb aquests turons capriciosos que recorden el mont Calvari, va coronar-lo amb una rústega creu de fusta, que a jutjar pel seu estat podria fer uns 50 anys.
La Vila de Perdiguers
Aquesta, com li correspon al nom de capital de masies, de fundació romana, és grandiosa, però molt malmesa per l’enderroc del 2004, quan encara hi vivia la família Regada-Rafart. Per cert, la mare en va sortir mal ferida, i ara el Josep, de Vila en Vila, viu a la Vila d’Altès. En una de les corralines encara hi podem trobar un gruix enorme de papers impresos que hi anava llençant: fulls diocesans, diaris, revistes, programes de festes... perquè el Josep ho llegeix tot i ho recorda tot. Ens explicarà que el darrer amo de la Vila de Perdiguers va ser Josep Vila Solà que, nat el 1880, morí el 1971, com consta a la làpida del petit cementiri. Casat amb una dona de Cabiscol, va morir, però, sense descendència i la propietat passà a la seva germana, casada a Purgimon. Amb tot, no era l’hereu. Aquest va voler ser capellà i en la guerra del 36 el van matar a Lleida després d’intentar escapar-se, guanyant-se així mossèn Jaume, malgrat tot, la palma del martiri, que sempre valdrà més que la finca. Perquè avui la Vila, amb les seves 240 ha, després de moltes rebaixes, es ven per un milió rodó. Es diu que una societat hi vol fer una urbanització de luxe perquè el lloc seria molt escaient.
El santuari de la Mare de Déu de Sa Vila
Aquesta marededéu té una llarga història, recollida per mossèn Jaume Sarri, il·lustre canonge solsoní, però ningú no ha volgut publicar els seus 80 folis, que deuen reposar en l’Arxiu Diocesà. La imatge és molt singular, feta d’ivori i molt petita, la qual es guarda al Museu Diocesà i només es treu per al dia de la festa al mes de maig. Segons mossèn Joaquim Calderer seria del s. XV i segons mossèn Sarri del XII. El cert és que primer hi va haver una capella romànica dalt d’un serrat i que després el 1781 es va bastir la nova, cosa que fa pensar al Josep que hi deuria haver hagut dues marededéus, una de romànica més antiga i l’actual. Tot i que la capella es força gran, el cambril de la Mare de Déu sembla de miniatura. Les portes que menen a dalt són molt baixes i l’altar per dir la missa a penes si arriba als genolls. Tot és graciosament petit, talment com la imatge.
Un altre túmul: els perdiguers
Abans d’assolir el santuari de Sa Vila, en un revolt, hi trobarem unes lloses que cobreixen un munt de terra enmig dels pins. Aquí sí que estem davant l’enterrament d’un altre personatge molt afamat que visqué a la contrada ara faria ben bé 4000 o 5000 anys, a l’època megalítica de les grans pedres, les quals només podien ser mogudes pels braços dels gegants existents aleshores. Així que ja sabem la classe de personatge que protegeixen les grosses lloses. La primera arrel per-, de perdiguers ve de pera, o sigui, pedra en antic. La gent, al veure la disposició d’aquests rocs en cercle amb un de cèntric al capdamunt, van batejar-los com els Perdiguers perquè, degut a la seva disposició, semblaven un grapat de rocs com els que llençaven amb una fona, que volaven en bloc vers el blanc, fent així més fàcil la punteria. Dir-ne Perdiguers era una metàfora divertida que voldria dir com avui perdigons, només que aquests pesaven una tona cadascun.
No cal que ens amoïnem en excavar-lo perquè no seria notícia en cap diari ni TV, només al Celsona. I els seus ossos desapareixerien a l’acte perquè els illuminati han censurat el tema dels gegants a tot el món, i només en deixen parlar en revistes marginals. No fos cas que se’ls ensorrés també l’actual model cultural, pseudocientífic i antibíblic, que imposen perquè resulta que la Bíblia parla força dels gegants i això per ells pertany a la mitologia i no a la ciència.
La cultura que ens han venut és una estafa tan monumental com aquestes piràmides de l'Antàrtida, però lo greu és que ho han fet i ho fan a gratzient. Volen que siguem rucs i ignorants. Qui són? Surten 50 milions de vegades a la Xarxa, però mai per mai han sortit ni un sol cop als medis generalistes. Si això no us fa pensar ni us obre els ulls...
El pont de Sanaüja no és medieval, del s. XV, sinó que es remunta ni més ni menys que a l’antiga Athanàgia, com veurem per un seguit de raons molt serioses.
S
Algú és capaç d'explicar per què es féu aquest pont tan colossal sobre la ribera de Sanaüja, afluent del Riubregós, en plena edat medieval, com volen els experts, quan tot el curs del Segre no en tenia cap com la meitat d'aquest? Vet aquí el misteri!
losilergetes.blogspot.com/2011/07/atanagrum-la-numancia-ilergete.html
El bisbe Andreu Capella, enterrat a Sanaüja
Nasqué a València (1529) i morí a Sanaüja (1609), als 80 anys, un dels bisbes més importants del bisbat d’Urgell en la seva llarga història. Ben jove, als 18 anys, ja tenia acabats tots els estudis eclesiàstics i dominava les llengües clàssiques: hebreu, llatí i grec. Tenia ànsies de Déu i volia ser cartoixà, l’ordre religiós més estricte de l’església, després de la Trapa. Va entrar a la Cartoixa valenciana de Porta Coeli, l’única que encara avui existeix de les moltes que hi havia al Regne d’Aragó, però la salut no li permeté de seguir i va tirar per jesuïta. Era una persona incansable, sempre estudiant, pregant, predicant i confessant. El nomenaren professor de Teologia a Roma i allí, en el bullici de la ciutat, no s’hi trobava bé i, com que ja tenia més bona salut, se’n tornà a la Cartoixa per viure en soledat i fer penitència. Fou prior de diversos monestirs: Milà, Nàpols, Paular de Segòvia... i va estar a punt de passar de Portugal cap a Amèrica, però se li van tòrcer els plans. Felip II el nomenà visitador i reformador dels monestirs benedictins del Regne d’Aragó, Principat de Catalunya i el Rosselló, missió que va complir a la perfecció. Fou llavors que el va premiar fent-lo bisbe d’Urgell, malgrat la resistència d’Andreu Capella, que sempre volia tornar a la vida cartoixana. Però era l’home que li feia falta al rei per aturar els heretges que aleshores, des de França, maldaven per travessar els Pirineus i arribar a Espanya. El bisbe Capella va tenir com a braç dret que el va ajudar molt, ni més ni menys que sant Josep de Calassanç, ordenat al Castell de Sanaüja, que el nomenà Vicari General de la Seu. Tots dos residien llargues temporades al Castell de Sanaüja, lloc cèntric del bisbat i no tan fred com la Seu, i des d’on recorrien l’extens bisbat, de vegades amb el trabuc a la mà perquè hi havia molts bandolers. Josep de Calassanç, dalt el Castell, tenia somnis en què es veia a Roma rodejat d’infants i sentia una veu que li deia: Vés a Roma, vés a Roma! Així que va marxar, amb el disgust del bisbe, sense saber què hi faria, allí a Roma. El bisbe continuà treballant de valent al seu bisbat, on era molt estimat de tots els fidels, i no cal dir dels sanaüjans, que el tenien tan a prop. Durant els seus 23 anys de bisbe d’Urgell va convocar quatre Sínodes. Se suposa que alguns serien a Sanaüja. Consistien en reunir tots els capellans i càrrecs religiosos del bisbat per parlar dels problemes de l’església i mirar de trobar-hi solucions. Quin enrenou per al poble! Per tant, era un home d’acció, malgrat que el seu fort era la pregària. Quantes hores passaria a la capella del Castell, avui derruïda! Per això va escriure un seguit de llibres sobre l’oració, que es van traduir a l’alemany, l’italià i el llatí. En aquells anys es va celebrar el Concili de Trento que recomanava predicar i llegir la bíblia en la llengua vernacla, no en llatí, perquè la gent l’entengués. Ell va creure que tampoc no estava bé fer-ho en castellà, com s’estilava llavors a Catalunya, i va escriure un llibre en català perquè els capellans poguessin fer els sermons en la llengua materna del poble. El va editar al Castell de Sanaüja amb una impremta comprada a Alemanya, que es creu que va ser la primera d’Espanya. El llibre es titulava: Sermons dels diumenges i festes principals de l’any.
Finalment, va morir a Sanaüja el 22 de setembre de 1609 segons alguns o 1610 segons altres, “con tanto desconsuelo, dice Ximeno, de morir obispo como otros de morir sin serlo”, en paraules del text consultat. La seva mort va ser molt sentida i les cròniques diuen que es van produir molts miracles a la vila, degut a la fama de sant que l’acompanyava. Aquells dies moltes dignitats eclesiàstiques i reials es farien presents a la Vila de Sanaüja per donar sepultura al gran bisbe, en la mateixa església parroquial on avui reposen les seves despulles, quasi ignorades de tothom perquè el bisbe Capella era tan humil i tan cartoixà de l’ànima que no va voler cap inscripció a la seva làpida, ni el nom, ell que era fins i tot membre del Consell del Regne de Felip II. Després de 400 anys, només dues austeres però enigmàtiques inicials AC, damunt una llosa esbocinada, semblen indicar-nos que al dessota s’hi troben les despulles mortals del gran bisbe Andreu Capella. Va ser contemporani de grans sants, com santa Teresa d’Àvila i sant Joan de la Creu, per tant també del nostre Joan Roca, amb els quals hauria pogut competir en experiències místiques de pregària i en ciència espiritual. Sant Lluís Bertran, nascut també a València tres anys abans que ell, va dir que l’havia vista levitar tot pregant, aixecar-se de terra. En resum, tenim un sant potencial, no proclamat, enterrat a l’església de Santa Maria de Sanaüja. Ja seria hora passada d’exhumar el seu cadàver, aixecar la llosa que el cobreix, veure el seu cos, que probablement estar incorrupte, amb tots els documents escrits i algun objecte personal que probablement hi dipositarien per guardar memòria d’una personalitat tan sàvia i tan santa com fou el bisbe Andreu Capella, i que tal volta el Senyor ara vol glorificar com es mereixia. Per tant, els qui podeu fer-ho, comenceu a moure fitxa. Seria d’una gran repercussió per al poble de Sanaüja i per a tot el Bisbat d’Urgell.
En recordança
Fa pocs mesos que ens va deixar el Cisco del Molí, Francisco Zaldo Font, de 68 anys. Era una persona que estimava molt les coses de Sanaüja, el seu poble. Venia a ser com un arxiu vivent. A més de saber tots els noms de les cases del poble, actuals i passats, per exemple, coneixia moltes històries recollides de la gent gran que només ell sabia amb precisió per estar dotat d’una gran memòria, com també per exemple la història del Llençol de l’Estamariu. Ja el trobem a faltar, persones com ell són un privilegi per al poble. Segur que li hauria entusiasmat la idea de treure a llum les despulles del bisbe Capella i que amb la seva càmera s’hauria afanyat a fotografiar la tomba i a rumiar per tirar endavant aquest petit gran projecte. Al cel siguis, Cisco!
En aquesta pàgina podem observar una foto de la recent estàtua de pedra de la Mare de Déu a l’església de Sanaüja, que és una reproducció lliure de la que van esbocinar en la guerra civil. Inaugurada aquest any, va ser esculpida per una colla de picapedrers del poble, dirigits pel constructor Joan Jounou Vilella. Fou beneïda pel senyor Arquebisbe d’Urgell, mons. Joan-Enric Vives i Sicília.
Vet aquí, doncs, una altra empresa per dur a terme en referència a l’església de Santa Maria de Sanaüja, com seria desenterrar les despulles mortals del bisbe Andreu Capella.
https://www.youtube.com/watch?v=1Sx_HDvbowo
Estàtua de la Mare de Déu recentment introduida a l'església de Sanaüja en remembrança de la que hi havia al frontspici de l'església i que va ser derruïda per la guerra. És una reproducció lliure adaptada a l'estil modern.
http://www.lleida.com/noticia_canal/sanauja-ja-llueix-la-verge-esculpida-sis-vein
Comentarios recientes
28.10 | 17:01
Orgullosa del apellido que me dieron los abuelos y mis padres, Tugues . Ya no hablo el catalán. Lo recuerdo muy poco. Les agradezco traducir al español. Gracias Gloria Tugues.
08.11 | 22:48
Que bonito saber de donde viene el apellido de mis hijos, tan poco común, pues de todos los países en los que he vivido sólo conozco familia de mi esposo con este apellido, Moltes Gràcies
22.10 | 06:04
Hola, mi apellido es Tugues, de la región de Manresa y Montserrat. Llevo ya mucho tiempo investigando y es poca cosa lo que he encontrado. Mucho te agradecería si pudieras orientarme. Gracias.
18.10 | 10:23
Salutacions, El meu cognom és Canas. Tota la vida he pensat que era un nom castellà fins que em van dir que la ciutat francesa de Cannes en occità s'escriu Canas. Saps alguna cosa sobre aquest cognom?